¡Descarga Dialectos del Catalan y más Apuntes en PDF de Catalán solo en Docsity!
dialectes diatòpics
del català
Característiques dels GEOLECTES o dialectes geogràfics del català
El català es caracteritza per una divisió dialectal suau.
El pas d’un dialecte a un altre ve marcat per zones de transició, que normalment fan difícil l’establiment de fronters dialectals clares i rígides.
Tot i això, ja des dels seus orígens, el català es configura en dos gran dialectes: català occidental i català oriental
L’any 1861, el filòleg Manuel Milà i Fontanals va establir la divisió entre català occidental i oriental.
Els factors que determinen aquesta divisió són complexos i es poden explicar a partir del grau d’influència de:
- substrat preromà (llengües que es parlaven abans de l’arribada del llatí)
- grau de romanització ( presència de romans en el territori)
- superstrat àrab (influència de la llengua àrab en el moment de formació)
Les varietats del català , que s’anomena valencià en una part del territori, són cadascuna de les modalitats que presenta en les diverses zones del domini lingüístic.
Les podem classificar en dos grans blocs:
● Bloc de català occidental o nord-occidental o lleidatà o meridional o valencià
● Bloc de català oriental o català septentrional o rossellonès o català insular o baleàric o català central o alguerès
dialectes diatòpics
del català
EL BLOC OCCIDENTAL DEL CATALÀ
● Inclou: nord-occidental o lleidatà i meridional o valencià.
● Característiques
o Distinció de a i e àtones: casa, pare… o Distinció de o i u àtones: cosir, surar… o La e tancada provinent del llatí vulgar es pronuncia e tancada: ceba. o Pronúncia de la i en el grup ix entre vocals: caixa /ka jˈʃ ə/. o Verbs incoatius amb -ix- en el present d’indicatiu, el present de subjuntiu i l’imperatiu: servix, servisca, servixa. o Desinència -o o -e a la 1a persona del present d’indicatiu: canto, cante. o Els plurals d’antics esdrúixols acabats amb -n mantenen la nasal: orfe > òrfens. o Formes plenes dels pronoms personals febles: me, mos, te, vos, se, ne. o Lèxic específic: espill, xic, corder…
dialectes diatòpics
del català
EL BLOC ORIENTAL DEL CATALÀ
● Inclou: rossellonès, insular o baleàric, central, alguerès.
● Característiques o Pronunciació amb vocal neutra [ə] de a i e àtones: casa = pare. o Neutralització de o i u àtones en [u]: cosir (pronunciat /k uˈ zi/), surar (pronunciat /s uˈ ra/). o La e tancada provinent del llatí vulgar es pronuncia amb e oberta: ceba. o En el grup ix entre vocals no es pronuncia la i: caixa /ka ˈʃ ə/, coix /ko ʃ /. o Verbs incoatius amb -eix- en el present d’indicatiu, el present de subjuntiu i l’imperatiu: serveix, serveixi… o Desinència -u, -i, -ø a la 1a persona del present d’indicatiu: canto (/kan ˈ tu/), canti, cant. o Els plurals d’antics esdrúixols acabats amb -n perden la nasal: orfe > orfes. o Formes reforçades dels pronoms personals febles: em, ens, et, us, es, en. o Lèxic específic: mirall, noi, xai
LES VARIETATS ORIENTALS
● Rossellonès
o Vocalisme tònic de cinc fonemes: vi, bé, va, cor, curt.
o Supressió de la vocal neutra en la terminació -ia (com en el
baleàric): prudenci (prudència), gabi (gàbia), famili (família),
esbergini (albergínia)
o Inexistència de mots esdrúixols: musica (música), botanica
(botànica), parabola (paràbola)…
o Tancament de o tònica en u: cançú (cançó), minyuna
(minyona)…
dialectes diatòpics
del català
o Caiguda de la -d a genre (gendre), tenre (tendre), venre
(vendre), divenres (divendres)…
o Desinència -i en la 1a persona del present d'indicatiu: canti.
o Construcció d’oracions negatives amb pas i sense
l’adverbi no: ho sap pas (= no ho sap (pas)).
o Ús de l’auxiliar ser/ésser per a alguns verbs intransitius: s’és
tallat un dit (s'ha tallat un dit), som vingut (he vingut)…
o Gal·licismes lèxics i sintàctics: roba (vestit), muleta (truita),
presque (quasi), d'abord (en primer lloc)…
o Lèxic propi: trefugir (neguitejar), oliu (olivera), pallago (noi),
ca (gos), estela (estrella)…
o Plurals dels mots aguts sense -n-: mà > mas (mans), camí >
camís (camins)
● Central
o Iodització o ieisme en pronúncies com paia (palla), ceia
(cella), ui (ull), vui (vull)... Aquest fenomen no és compartit
en algunes comarques (Barcelonès, Baix Llobregat,
Anoia…), tot i que el mantenen en alguns mots: uial (ullal),
ceia (cella), vui (vull), assoleiat (assolellat)…
o Alternança de l’article personal el/en: el Joan / en Joan.
o Primera persona del present d'indicatiu pronunciada
amb u final: canto /can ˈ tu/), penso /pen ˈ su/).
o Absència de -ns en plurals (excepte en tarragoní): homes,
joves, orfes…
o Pèrdua del diftong (en algunes comarques) en pronúncies
com aiga (aigua), llenga (llengua), paraiga (paraigua)…
o Lèxic específic: mandra, cargol (també caragol), cartró…
● Alguerès o Neutralització de a/e àtones en a. o Substitució de r seguida d’altres consonants per l: jalmana (germana), malç (març), talda (tarda)… o Confusió de -d- i -l- entre vocals en -r-: farrí (fadrí), perra (pedra), jarara (gelada), ururar (olorar), Naral (Nadal), burell (budell)… o Manca de palatalització final -ll, -ny: gal (gall), col (coll), janul (genoll), fil (fill), jun (juny), astan (estany)… o Articles lo, la, amb diferències en alguns gèneres: la gel, la dolor, la sabor…
dialectes diatòpics
del català
Esquema dels subdialectes del català oriental i occidental
dialectes diatòpics
del català
Dialectes des del punt de vista històric
