¡Descarga sociolinguistica catalan y más Ejercicios en PDF de Catalán solo en Docsity!
E R N E S T Q U E R O L
Caplletra 37 (Tardor 2004), pp. 61-
LES REPRESENTACIONS DE LA
SOCIOLINGÜÍSTICA
CATALANA
A tots els que han col·laborat a construir el paradigma sociolingüístic, ara que es compleix mig segle d’existència.
- LES CARACTERITZACIONS DE LA SOCIOLINGÜíSTICA CATALANA
L’expressió sociolingüística catalana és ben habitual en la literatura sociolingüística de casa nostra. Hi ha un nombre considerable d’articles i de llibres que en parlen, però considerem que, com passa amb el pensament acumulatiu dels diccionaris, no s’ha fet una reflexió prou aprofundida de tot el contingut que s’ha anat incorporant dins d’aquest rètol. Per tant, el nostre objectiu en escriure aquestes pàgines és plantejar-nos, en primer lloc, què s’ha dit de la sociolingüística feta als Països Catalans; en segon lloc, què no se n’ha dit i, finalment, què considerem que se n’hauria d’haver dit o què se n’hauria pogut dir. Per acomplir aquests objectius, hem analitzat el corpus de tots aquells articles que contenien en el títol l’expressió sociolingüística catalana, a més, d’alguns altres que, atesa la seua importància, era conegut que tractaven el tema. També hem inclòs el diccionari (Ruiz et alii (2001) i el darrer manual sobre la matèria (Boix i Vila, 1998). Les publicacions que hem aplegat, doncs, són ben diverses i van des del que anomenem
ERNEST Q UEROL
“sociolingüística per a turistes”, és a dir, aquelles introduccions adreçades a lectors d’altres comunitats lingüístiques que només fan una descripció sumària de la matèria, fins a estudis amb voluntat d’exhaustivitat.
1.1 O BJECTE, TEMATITZACIÓ I PERIODITZACIÓ
La caracterització de les disciplines sempre comporta abordar els temes de la delimitació de l’objecte d’estudi, de la tematització i de la periodització. Encara que en l’àmbit que ens ocupa, ben poc sovint s’han tractat d’una manera explícita... Comencem per l’objecte d’estudi: què entenem per sociolingüística catalana? Els que responen aquesta qüestió són Boix i Vila (1998: 33). Reportarem les seues pròpies paraules, com ho farem sovint amb les de la resta des sociolingüistes, per no interposar-nos entre ells i els lectors:
Entenem per sociolingüística catalana la recerca a l’entorn de les relacions entre la llengua i la societat des de qualsevol de les perspectives presentades als apartats anteriors que es realitza des d’algun dels territoris de llengua catalana, independentment de la llengua en què es dugui a terme i de l’origen personal de l’investigador.
Bernardó (1994: 19) es planteja si la sociolingüística catalana encara existeix; arran d’un volum d’homenatge a Badia que no es va poder compilar, escriu:
El per què no s’ha produït aquesta reflexió constitueix en si mateix un objecte d’anàlisi (un altre més a inscriure al nostre volum virtual) a condició, però, d’introduir una ruptura –temporal o epistemològica– dins el pensament actual dels sociolingüistes o exsociolingüistes catalans. Sembla –al meu parer– que, contràriament a tots els que plantegen el problema d’aquesta manera, la sociolingüística catalana no sigui pas –o no sigui més que– el conjunt dels “estudis de sociologia del llenguatge als Països Catalans” o bé de la “recerca sociolingüística a Catalunya”. Encara calia saber el que era de veritat –i no ha estat fet (completeu l’índex, si us plau).
Pel que fa als altres dos aspectes, la tematització i la periodització, van certament entrellaçats; per tant, començarem pel que s’ha tractat més breument: la periodització. De fet, són els mateixos autors del manual Sociolingüística de la llengua catalana els qui han establert tres etapes d’una manera explícita. La divideixen en un període presociolingüístic, en un període antifranquista i en un període autonòmic.
ERNEST Q UEROL
recerques en altres àmbits, hi poden afegir els treballs sobre l’etnologia de la parla i sobre el variacionisme, encara que no inclouran el de la sociolingüística general. Vallverdú (1991), tot citant MacNamara, afirma que la literatura sobre el bilingüisme és una font contínua de confusió. A més, ateses les polèmiques terminològiques, la sociolingüística feta als Països Catalans ha aportat poc a la teoria del bilingüisme. Vallverdú (1994) titula els temes tractats amb el títol de “panorama doctrinal i teòric”: uneix als ja clàssics, l ’estàndard i la normativització. Després hi posa “altres temàtiques”: integració i assimilació , i després inclou, de passada: comportament lingüístic , relacions interdialectals , actituds lingüístiques , anàlisi de la conversa , ús i alternança de llengües , tries de llengües , català familiar ( sic ), variació lingüística , variació dialectal , llengua nacional , treballs històrics i substitució lingüística. Aquestes aportacions de Vallverdú, com dèiem, tindran una influència considerable atés que la majoria d’autors segueixen la seua tematització. Maria Grossmann afegeix altres temes a més dels que s’esmenten habitualment:
Els temes principals que la sociolingüística catalana planteja són: gènesi històrica i vicissituds del conflicte lingüístic entre català i espanyol (o francès), les seves imbricacions amb factors sòcio-econòmics, ideològico-polítics i sòcio-psicològics; característiques del repertori lingüístic de les comunitats catalanoparlants: bilingüisme, diglòssia, motivacions i canvi d’idioma; problemes lligats a la política lingüística i a la seva planificació inherent: immigració, educació lingüística, mitjans de comunicació de massa, etc; consciència lingüística i actituds dels parlants. Grossmann (1990: 89).
A banda dels temes tractats, hi ha altres consideracions en què diversos autors coincideixen. Vegem-les.
1.3 L’EXISTÈNCIA DE DUES ESCOLES
Novament l’enfocament de Vallverdú (1979) servirà de guia per a altres autors. Considera que hi ha una escola valenciana. Strubell (1982: 72) parla de dues escoles separades: Barcelona i València. El mateix Vallverdú (1994: 14) torna a parlar de l’escola valenciana :
Suivent la tradition de conflit linguistique de l’“école valencienne” non seulement la quasi totalité des manuels ou des synthèses de sociolinguistique, que nous verrons plus tard,
Les representacions de la sociolingüística catalana
mais aussi certains travaux plus spécifiques comme par exemple les études de l’occitan Henri Boyer...
Boix i Vila (1998: 35), caracteritzant el període que anomenen antifranquista, escriuen:
Podem assenyalar dos centres d’innovació sociolingüística en aquest període, l’un situat a València, l’altre a Barcelona. D’aquests dos, és probablement de València d’on sortiran les propostes que han donat més personalitat a la sociolingüística catalana.
En general, els autors coincideixen a considerar Badia com l’iniciador de la sociolingüística catalana. Ruiz et alii (2001: 257), en el seu diccionari de sociolingüística, també hi afegeixen Vallverdú, Aracil i Ninyoles.
1.4 U NA SOCIOLINGÜÍSTICA COMPROMESA
Josep Melià (1973) ja proposava el compromís de la sociolingüística per a aconseguir objectius polítics disfressats de « culturales » cap al final de la dictadura:^1
Me parece imprescindible que empecemos a apoyar nuestras reivindicaciones culturales en los datos y esquemas científicos propios de nuestra época. Entre otras cosas porque a través de esta aportación científica podemos también proporcionar argumentos y razones, a culturas que se encuentran todavía en peor situación sociológica que la nuestra_._
Vallverdú (1979: 641) esmenta Badia quan parla d’una posició de la sociolingüística dels nostres països “engatjada amb el poble”, que condiciona la recerca. En aquest context de resistència, Vallverdú empra l’expressió “arsenal terminològic”. En la mateixa línia, Kremnitz (1980 a: 138) afirma que “la lluita amb la política lingüística imperialista espanyola ha caracteritzat el primer decenni de la sociolingüística catalana". En un altre article del mateix any escriu “engagement acharné pour tout ce qui est catalan”, enfront a l’escola pidaliana que malgrat tot influencia la nostra disciplina (Kremnitz 1980 b: 27).
- No s’està de demanar-se «Có mo explicar, además, que todo un Instituto Nacional de Estadística jamás se haya interesado por constatar la realidad lingüística española ?» Ni d’assenyalar la manca de mitjans i la insuficiència de recursos humans dels sociolingüistes catalans enfront al generós finançament de Foessa II, en el qual Amando de Miguel recull comptades dades lingüístiques.
Les representacions de la sociolingüística catalana
constitució d’una sociolingüística catalana en relació amb el desenvolupament de la sociolingüística en general:
Sobretot Ferguson (1959) i Fishman (1967), amb el concepte de diglòssia i la seva ampliació posterior, proporcionaven un important punt de partida per a l’anàlisi de la situació catalana. D’altra banda la recepció dels treballs nord-americans no es va produir fins als anys seixanta: els textos primers ( cfr. Vallverdú 1968 i 1970 ) encara contenen relativament poques referències. Els treballs americans no foren pas rebuts sense crítica i sense examen: el fet de reelaborar-los críticament i superar-los constitueix un punt decisiu en l’evolució de la sociolingüística catalana. També hi ha tingut una certa influència els treballs publicats en anglès... A més a més es poden constatar influències de la tradició filològica espanyola, com ara d’un Menéndez Pidal, en la qual la consideració de la llengua sempre ha anat lligada amb fets culturals; però el moment nacionalista castellà no ha estat, naturalment, assumit. La recerca occitànica ha deixat també certes influències: les seves primerenques reflexions linguo- sociològiques i alguns dels llibres publicats per Robert Lafont a darreries dels anys seixanta varen ésser llegits amb gran interès en els Països Catalans (la influència de Montpeller es fa notar especialment a Catalunya del Nord). Avui l’intercanvi és viu entre tots dos països.
En segon lloc, comentarem la direcció oposada. Kremnitz (1980 a ) recorda que Aracil, pel fet d’estar als EUA, fa descobrir la nostra sociolingüística en petits cercles, com ara a Toronto el 1974. En aquest sentit, el mateix Kremnitz (1980 b : 28) assenyala que:
Il convient d’insister sur le fait que la sociolinguistique catalane a créé, à partir de ces sources diverses et en ajoutant ses propres apportations, un tout originel qui pourrait à son tour inspirer la sociolinguistique à d’autres endroits_._
També Aracil (1979: 113) escriu entorn de les influències de la sociolingüística feta ací sobre sociolingüistes de fora: Robert Lafont, Xesús Alonso, Brigitte Schlieben- Lange i Joy Robinson. Vallverdú (1991) comenta la influència de la nostra sociolingüística a Galícia, al País Basc, a Occitània i a la Bretanya. Per contra, considera que és molt reduïda per als investigadors espanyols de parla castellana.^2 Per la seva banda, Puig (1994) dedica un article sencer a la projecció exterior de la sociolingüística catalana. Considera Badia i Aracil com els millors exponents d’aquesta projecció. Centra les influències per àmbits i coincideix amb Vallverdú en
- Vallverdú(1991) remarca el fet que al Boletín de la Real Academia Española , entre 1964-1984, només ha trobat set articles de temes que es puguen considerar sociolingüística.
ERNEST Q UEROL
la valoració del paper de la nostra sociolingüística en l’Estat espanyol. Pel que fa als altres països, comenta diverses influències i relaciona els sociolingüistes alemanys, francesos, occitans, anglosaxons, del Quebec, de Bèlgica i d’Itàlia. Assenyala que Kremnitz i Irmela Neu-Altenheimer publiquen en alemany sengles llibres sobre la sociolingüística feta ací. Boix i Payrató (1997: 356) coincideixen en l’apreciació que la nostra sociolingüística és dinàmica, receptiva a les influències externes, i amb una exportació baixa. El mateix Boix, però ara amb Vila (1998: 33), comenta la poca difusió a l’exterior de la nostra sociolingüística. Una bona mesura de les influències de la sociolingüística catalana fóra analitzar les traduccions que se n’han fet. Nosaltres coneixem traduccions de l’obra d’Aracil a l’occità, al basc i al portugués.^3 També les nombroses publicacions al castellà de Vallverdú i de Ninyoles, aquest darrer traduït a l’italià el 1990. I igualment les obres que els nostres sociolingüistes han publicat en altres llengües.
1.6 L A DIVERSIFICACIÓ
El 1994 Boix i Payrató veuen acomplert el desig profètic de Vallverdú (1979:
- que la sociolingüística feta a casa nostra es diversifiqués. Posteriorment, Montoya i Gimeno (1996) continuen també aquest punt de vista de l’anàlisi de la diversitat d’enfocaments, com ho faran les dues publicacions que comentem, escrites per Boix en col·laboració (Boix i Payrató 1997 i Boix i Vila 1998). Llegim com ho presenten en aquesta darrera:
Però el cert és que la majoria de característiques distintives de la sociolingüística catalana de l’antifranquisme aniran diluint-se en un procés de diversificació creixent. Mostra del que diem és la transformació radical del discurs i els temes de la sociolingüística catalana. El debat sobre la diglòssia i l’autoodi s’esvairan a mesura que el català guanyarà posicions oficials. Del model del conflicte lingüístic, malgrat que continuarà generant publicacions, només un aspecte resistirà en el debat públic fins la primera meitat dels anys 90: la normalització (vegeu 7.3.3). (Boix i Vila 1998: 39) Així, doncs, segons els autors del darrer manual de la matèria, es passa de la sociolingüística del conflicte a la diversitat de les aproximacions sociolingüístiques, com ara la psicologia social del llenguatge, l’antropologia lingüística, la variació lingüística, la pragmàtica, l’anàlisi del discurs, l’economia i l’ús lingüístic, la geografia, la demografia, la teoria de la tria racional, el sexisme, les varietats socials, la situació
ERNEST Q UEROL
indépendante qui s’occupe de l’usage ( ús ) linguistique face à la linguistique qui s’occupe du système de la langue. Cette dichotomie nous semble assez fructueuse et permettra, si l’on intègre les deux disciplines dans une synthèse de niveau supérieur, de construire une science de la communication humaine.
En la mateixa línia Grossmann (1990: 89) escriu:
Segons les teoritzacions d’Aracil (1982, 138-160, 206- 217) un dels estudiosos que més ha contribuït a l’aprofundiment d’alguns aspectes teòrics, la sociolingüística no hauria de considerar-se com una branca de la lingüística, més encara, és possible preveure un futur en el qual la sociolingüística arribarà a absorbir a la lingüística.
Novament Vallverdú (1991: 27) afirma: «El primer sociolingüista catalán que utilizó esta denominación [sociolingüística] fue una vez más Lluís Vicent Aracil, con lo cual confirma su condición de pionero (1965).» Finalment, Boix i Payrató (1997: 327), parlant de la sociolingüística acadèmica, denuncien l’absència d’una tradició consistent i afirmen que ni Aracil ni Ninyoles, els dos maîtres à penser, han estat capaços de crear o consolidar una escola o una tradició i no han dirigit cap tesi doctoral dels professors del camp. També consideren (Boix i Payrató, 1997: 330) que Aracil és l’autor més ambiciós teòricament i que ha estat molt influent, el més citat i molt parafrasejat.
1.8 E LS ASPECTES POSITIUS
Com hem comentat, els darrers treballs de Montoya i Gimeno (1996), Boix i Payrató (1997) i Boix i Vila (1998) presenten la diversificació temàtica com un fet positiu. Kremnitz (1980 a : 138-139) assenyalava diferents aspectes positius de la nostra sociolingüística i parlant de la diglòssia escriu:
És mèrit dels catalans haver pensat fins a l’acabament el procés dinàmic, haver-lo descrit parcialment i haver indicat les sortides lògiques d’un conflicte de llengües[...] La sociolingüística catalana ha descrit d’una manera exemplar les etapes històriques i els condicionaments socials del conflicte lingüístic, especialment pel que fa a València i a Catalunya del Nord. [...] En aquest punt el concepte de consciència lingüística (com part de la consciència global) hi adquireix un paper central; i respecte d’això s’hi veuen clares les influències de la lingüística francesa i occitana (R. Lafont 1977 ). [...] Allò que cal fixar és que la importància de la sociolingüística catalana consisteix en el fet que, pouant de fonts diverses, ha esdevingut una disciplina pròpiament dita i autònoma...
Les representacions de la sociolingüística catalana
Aprecia molt que Aracil done una importància formidable a la sociolingüística com a disciplina. En aquest mateix sentit, Montoya i Gimeno (1994: 23) assenyalen que la sociolingüística catalana sobrepassa l’exemple específic i adquireix transcendència per a la sociolingüística general. Boix i Payrató (1997: 352), a les conclusions de la seua caracterització de la sociolingüística feta ací, escriuen que és engagé i motivada socialment, però amb un increment d’empirisme. Clouen el seu treball i recorden, en la línia sovint enunciada per Aracil des dels anys 70, el repte dels catalans de poder ser pioners en sociolingüística i en pragmàtica.
1.9 L ES CARACTERÍSTIQUES ACTUALS
Boix i Vila (1998: 42) titulen el darrer epígraf de la seua introducció a la sociolingüística catalana “Un cert aire de família” i escriuen:
Ara com ara resulta difícil parlar de característiques comunes que identifiquin una escola catalana de sociolingüística, malgrat que sí que es poden apuntar alguns trets que els atorguen un cert aire de família, en bona part com a herència ideològica dels anys de l’antifranquisme. A banda del posicionament favorable al català, d’altres trets generals caracteritzen la sociolingüística catalana. N’és un la rellevància que continua tenint-hi la noció de conflicte en la interpretació de la vida social, en contrast amb les visions excessivament consensualistes i fins i tot idíl·liques d’altres cercles acadèmics (vegeu 2.1). La sociolingüística catalana en general continua essent molt reticent al terme bilingüisme , substituït per plurilingüisme , multilingüisme o poliglotisme (Vallverdú 1991).
Vallverdú (2000: 209-211) fa cinc constatacions sobre la sociolingüística actual: primerament, que es vol negar l’evidència del bilingüisme; en segon lloc, pel que fa a un dels termes més tractats en una primera època, el de diglòssia, està convençut que no du enlloc; tercerament, que en vint anys s’han publicat més de 200 títols, en quart lloc, que el concepte de normalització genera menys unanimitats i, finalment, que hi ha una nova onada de recerques: etnografia de la comunicació, anàlisi conversacional, pragmàtica, variacionisme i psicologia social.
Les representacions de la sociolingüística catalana
de metareflexió que conceba la disciplina o subdisciplina des dels punts de vista de la filosofia de la ciència: paradigma (Kuhn), programa d’investigació (Lakatos), tradició d’investigació (Laudan), lògica d’investigació i lògica del descobriment (Popper), episteme de Foucault, etc., o bé des del nivell dels models de recerca. En segon lloc, la influència d’Aracil, especialment en la darrera època, en la qual sembla que les seues aportacions no hagen existit. Així, no s’esmenten les seues contribucions a l’anàlisi del discurs (la seua assignatura sobre català col·loquial), ni a l’estudi de la història de les llengües d’Europa. De fet, s’afirma que ha abandonat la sociolingüística, Boix i Payrató (1997:
- i Calaforra (1999: 234). La necessitat d’aquesta reflexió metateorètica ens sembla evident perquè el pas de les anàlisis terminològiques –deslligades de tot marc teòric– a la concepció de la disciplina com un tot organitzat és el pas d’una estructura arbòria (del llistat), en la qual els diferents nivells no estan relacionats a una estructura de xarxa, de semiretícula, en què tots els elements estan interconnectats. El mateix Aracil (1983: 70) ho ha expressat molt clarament:
En comptes de compilar una llista, hauríem de traçar una xarxa –i potser no sabríem per on començar.
Per tant, és evident que les dues mancances estan molt relacionades atés que Aracil ha reflexionat força sobre els paradigmes –recordem els seus articles «Prehistòria de la sociolingüística» (1971), «Sociolingüística: revolució i paradigma» (1974), «Educació i sociolingüística» (1974), «Les etapes epistemològiques del pensament sociolingüístic» (1980), «Sobre el tràfec de models»(1983), etc. Així, el que s’ha deixat fora ha estat aquest nivell superior de reflexió. Sembla que el paradigma gran no càpiga en el paradigma petit. A continuació anirem comentant, en els mateixos apartats en què hem dividit les representacions de la sociolingüística catalana , aquells aspectes que nosaltres considerem altrament.
- EL CONTRAST AMB LA NOSTRA REPRESENTACIÓ DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA FETA ALS PAÏSOS CATALANS
A partir del que hem exposat en l’apartat 1, i tot seguint el mateix ordre, contrastarem la nostra representació respecte als punts en què el nostre parer difereix del dels autors que hem comentat i, posteriorment, presentarem les nostres conclusions.
ERNEST Q UEROL
3.1 L A DENOMINACIÓ
En primer lloc, i com ja s’ha observat des de fa molt de temps i repetidament, el rètol sobre l’objecte d’estudi no ens sembla el més adequat. Trobaríem més encertada una expressió com “La sociolingüística als Països Catalans” o com “Les aportacions catalanes a la sociolingüística”.^3 De fet, sembla com si amb el rètol sociolingüística catalana es posés (o donés l’opció a posar) més èmfasi en l’adjectiu que no pas en el substantiu. I en realitat és el que passa sovint: s’oblida la disciplina per fixar-se en la procedència geogràfica.
3.2 L’ INICIADOR
És un lloc comú repetit per alguns que Badia i Margarit inicia la sociolingüística catalana. La seua primera aportació al tema del bilingüisme és de l’any 1964 i l’any següent serà quan passarà la seua enquesta, que es publicarà el 1969. Aracil ja havia publicat «Comunidad nacional, comunidad supranacional» el 1962 i aquest mateix any presenta a la Fundació Gaetà Huguet un treball en què ja parla de conflicte lingüístic ; així, doncs, ja s’avança a la sociolingüística nord-americana.^4 El 1965 presenta al congrés de Nancy «Conflit linguistique et normalisation linguistique dans l’Europe Nouvelle». Ha publicat el 1966 «A Valencian Dilemma» i «Notes sobre un segle de vida valenciana». El 1967 presenta la Memòria per a la Bossa Llibres a l’abast, «Sociolingüística: un nou enfocament», de 67 pàgines. Al novembre inicia les ressenyes a la Revista de Estudios Políticos , núm. 165 (novembre a desembre), sobre Nosaltres els valencians i sobre Language conflict and language planning: the case of modern Nor- wegian , pàg. 323-325.^5
- El sociolingüista gallec Àngelo Cristovão ha publicat el 2004 l’edició portuguesa del seminari sobre la història de les llengües europees que es va celebrar a Ourense el 1988. El llibre (Aracil 2004) inclou un estudi i una bibliografia general de l’obra araciliana (inclosa la inèdita) elaborada per Josep J. Conill. També tenim notícies de les traduccions d’Aymà (1996) i de Solé (1991) al basc, d’aquest darrer autor també hi ha un resum a l’esperanto d’un llibre seu (Solé 1998).
- Agraeixo aquesta informació a Josep J. Conill.
- El 1968 publica la introducció a Les xiques de l’entresuelo. Tres forasters de Madrid. Les ressenyes a la Revista de Estudios Políticos, 167 (gener-febrer) són sobre publicacions de: John MacNamara (ed.) Problems of Bilingualism , Dell Hymes, Fishman, Kloss, Gumperz, MacNamara: The Bilingual’s Linguistic Performance: A Psychological Overview , Ervin-Tripp, Lambert, Gaardner, MacNamara: The effects of instuction in a Wesker
ERNEST Q UEROL
Lluís-Vicent Aracil ha estat sovint considerat el pare de la sociolingüística catalana. Personatge abrandat i controvertit, el seu estil –oral i escrit– li ha proporcionat tant seguidors fidels com detractors acèrrims. Independent i eclèctic, a aquest intel·lectual que arribà a ser president de l’associació Internacional de Sociolingüística [ sic ] se li deuen almenys tres conceptes fonamentals del nucli sociolingüístic valencià i, per extensió, de tota la sociolingüística catalana antifranquista: l’establiment primerenc d’una sociolingüística catalana deslligada de la tradició filològica, la denúncia de l’ús del concepte bilingüisme com a excusa per justificar la substitució lingüística, i l’explicitació del model del conflicte lingüístic i de la normalització.
Per consegüent, ens sembla ben adequat prendre’l com a referent a l’hora d’establir la periodització de la història de la sociolingüística als nostres països. I no tan sols a l’etapa antifranquista. De fet, en la presentació que Boix i Vila (1998: 33-43) fan de la nostra sociolingüística ja està latent –encara que molt encoberta– la importància decisiva de les aportacions aracilianes. Si no se’n fa una lectura molt aprofundida del text es desprén que la producció d’Aracil quedaria reduïda en el que anomenen període antifranquista. De fet, no se l’esmenta dins del període autonòmic ni una sola vegada. 7 Tanmateix, els autors del manual afirmen que en aquesta etapa encara continua el model del conflicte lingüístic. El que ha passat ha estat que per comptes d’esmentar Aracil, es refereixen al “model del conflicte lingüístic”.^8 Els mateixos autors del manual s’adonen que la periodització que han fet es veu desbordada pel que anomenen model del conflicte lingüístic , és a dir, per Aracil, perquè la seua influència no tan sols continua sinó que comença amb la seua presència física als Països Catalans, tornat dels Estats Units el 1973, que és quan funda el Grup Català de Sociolingüística. El 1976 és quan inicia la seua docència de la sociolingüística a la Universitat de Barcelona i com a complement de la formació dels seus estudiants dirigeix el Seminari de Sociolingüística. Justament des del 1974 al 1978 és vicepresident del Research Committee on Sociolinguistics de la Internacional Sociological Association, de la qual esdevindrà president del 1978 al 1982. Organitza seminaris, conferències i congressos a Perpinyà, Bangor, Meran i Getxo, publica els seus dos llibres (1982 i
- i continua la seua docència a la universitat fins al 1987. Tornem a llegir, doncs,
- De totes maneres, les al·lusions a l’ensenyament de la sociolingüística a la Universitat de Barcelona, a Iruñean Sortua, al Seminari de Sociolingüística, no poden amagar la seua dedicació a la matèria ni la seua influència.
- Certament, aquesta manera de referir-s’hi és un exemple perfecte de substitució lingüística... La personificació de la llengua i de la sociolingüística és correlativa a la despersonificació (reïficació o cosificació) de les persones. Així, de la mateixa manera que la llengua catalana té una sociolingüística –el manual que comentem es titula Sociolingüística de la llengua catalana – Aracil passa a ser el model del conflicte lingüístic.
Les representacions de la sociolingüística catalana
com Boix i Vila (1998: 39) mostren que la seua partició no és capaç d’abraçar l’obra del nostre principal sociolingüista.
...pèrdua d’hegemonia dels plantejaments preeminents durant l’etapa antifranquista (cf. Vallverdú 1994), en concret del model del conflicte lingüístic. Aquest retrocés no n’implica pas la desaparició absoluta; de fet, al llarg dels 80 alguns dels integrants d’aquest corrent s’organitzen en un Seminari de Sociolingüística de la Universitat de Barcelona (1980) i, posteriorment, a l’entorn de l’associació Iruñean Sortua [...] Però el cert és que la majoria de les característiques distintives de la sociolingüística catalana aniran diluint-se en un procés de diversificació creixent. Mostra del qual dèiem és la transformació radical del discurs i els temes de la sociolingüística catalana. El debat sobre la diglòssia i l’autoodi s’esvairan a mesura que el català guanyarà posicions oficials. Del model del conflicte lingüístic, malgrat que continuarà generant publicacions, només un aspecte resistirà en el debat públic fins la primera meitat dels anys 90: la normalització (vegeu 7.3.3).
Els dos termes que s’esmenten per a mostrar la crisi del que anomenen model del conflicte lingüístic , la diglòssia i l’autoodi, no són els principals termes aracilians.^9 Si recordem les principals aportacions que en destaquen Boix i Vila (1998: 36) aquests dos termes no es compten entre elles: «l’establiment primerenc d’una sociolingüística catalana deslligada de la tradició filològica, la denúncia de l’ús del concepte bilingüisme com a excusa per justificar la substitució lingüística, i l’explicitació del model del conflicte lingüístic i de la normalització.» Per altra banda, afirmen que continuarà generant publicacions. No és aquest un signe de la seua presència? I fixem-nos que arriba fins a la meitat dels anys 90, just vint anys després de la mort del dictador, quan suposem que seria la durada mínima del període antifranquista. De fet, els mateixos autors del manual es contradiuen clarament amb el que havien afirmat a la pàgina 39, atés que en el darrer epígraf (que ja hem comentat i reportat) de la seua introducció a la sociolingüística catalana , titulada «Un cert aire de família», Boix i Vila (1998: 42) escriuen que la noció de conflicte continua tenint vigència en la sociolingüística feta ací:
- De la mateixa manera que el debat sobre el bilingüisme desapareix perquè era una font continua de confusions, el terme de diglòssia, pensem que desapareix per la mateixa raó. Per altra banda, al nostre parer, la història de la nostra sociolingüística ens mostra que els temes més tractats són, justament, els menys interessants i els més confusionaris. El debat sobre el futur del català és un tema recurrent per a mantenir la flama de l’imprescindible debat absurd.
Les representacions de la sociolingüística catalana
sociolingüística catalana pren un caràcter de disciplina científica atés que s’inscriu en les tendències internacionals i que minva els seu caràcter polític, condicions necessàries per ésser considerada una disciplina plenament científica. Certament, el fet de pressuposar que la sociolingüística catalana no està en els corrents internacionals és perquè no es coneix bé la producció d’Aracil o bé perquè es vol ignorar. El que passava és que Aracil no s’inseria en els corrents sociolingüístics internacionals perquè ja n’estava dins. Estava produint, fins i tot abans que altres sociolingüistes nord-americans pioners. Al capdavall, la periodització de Boix i Vila (1998: 32-43) està bastida sobre el clàssic model: orígens—decadència—renaixença. No s’ajusta a la realitat de la sociolingüística catalana atés que es pretén que hi haja un període d’inici i un període de decadència, però la renaixença està per venir, si ve... I com acabem de comentar tot citant Conill (2003), l’etapa actual apunta cap a un sentit contrari. El que passa és que, fins ara, la sociolingüística catalana ha estat anticlimàtica, ha tingut una gran embran- zida inicial i després, amb l’allunyament de qui l’havia presa, s’ha quedat estancada, no ha innovat sinó que ha imitat. I és clar, des de l’època actual no s’accepta de grat. Considerem, doncs, que la nostra proposta de periodització, que pren com a marcador d’etapes el centre de la producció sociolingüística catalana , s’acosta molt més a la història real.
3.4 T ERMES I TEMES
La voga dels grans rètols és precisament típica de les situacions confuses. Aracil (1983: 69)
És molt significatiu el fet que els comentaris a la sociolingüística catalana s’hagen centrat en els termes i no s’haja tingut una visió més de conjunt. No cal dir que els termes són més fàcilment detectables que les idees; per aquesta raó, tota la proposta d’Aracil d’una sociolingüística general no s’ha comprés ni s’ha tematitzat... I això que l’expressió sociolingüística general apareix clarament formulada en els seus escrits; tot i així, només Vallverdú i Kremnitz la tracten detingudament, però no mereix una entrada com els termes de bilingüisme, diglòssia i conflicte lingüístic. Aquesta importància de la terminologia té relació amb el seguidisme, si bé crític, de la sociolingüística americana. És a dir, a la voluntat més d’adaptar que d’innovar.
ERNEST Q UEROL
3.5 L ES DUES ESCOLES
Com hem vist, Boix i Vila (1998: 35) consideren que les aportacions valencianes són les més decisives, però ho matisen amb un “probablement”:
Podem assenyalar dos centres d’innovació sociolingüística en aquest període, l’un situat a València, l’altre a Barcelona. D’aquests dos, és probablement de València d’on sortiran les propostes que han donat més personalitat a la sociolingüística catalana.
Ens sembla totalment clara la importància de l’aportació valenciana i, concretament, la d’Aracil, sense cap necessitat de matís. De fet, nosaltres dubtem que es puga parlar de dues escoles, atés que totes les principals aportacions s’han fet des de València, i les ha fetes Aracil. Aquesta afirmació no menysvalora el treball dels altres sociolingüistes, però, en honor a la veritat, la transcendència de les seues aportacions no és comparable a l’obra araciliana. Així, doncs, si fem un balanç geogràfic de la nostra disciplina ens adonarem que la sociolingüística catalana és valenciana, perquè des de València ha eixit el pensament (la teoria) i a Catalunya se n’ha fet l’aplicació, massa sovint allunyada de la intenció que l’havia motivada... Com ja hem vist, Boix i Payrató (1997: 327) es planyen de l’absència d’una tradi- ció consistent perquè ni Aracil ni Ninyoles, segons ells, els dos maîtres à penser , no han estat capaços de crear o consolidar una escola o una tradició i no han dirigit cap tesi doctoral dels professors del camp. Tanmateix, considerem que les obres dels sociolin- güistes valencians Viana, Calaforra i Conill sí que pertanyen de ple a la tradició aracilia- na i, de fet, són també ben heterodoxes respecte a les de la resta de sociolingüistes catalans.
3.6 U NA SOCIOLINGÜÍSTICA COMPROMESA
Ens demanem si la sociolingüística feta als Països Catalans és encara militant. En general, podem dir que no ho és, però resta un sector minoritari clarament militant, autoanomenat sociolingüística crítica, que combat els diferents enfocaments amb l’argument de la seua capacitat emancipatòria.
