¡Descarga Dret Constitucional I y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
DRET CONSTITUCIONAL I.
LLIÇO 1: ELS FONAMENTS TEORICS DEL CONSTITUCIONALISME.
1.1 SIGNIFICAT DEL CONSTITUCIONALISME.
Per constitucionalisme s’entén el moviment polític i ideològic que, vinculat en els seus orígens (s.XVIII) al liberalisme, s’oposa a l’absolutisme tot propugnant una forma d’organització del poder polític adreçada a assegurar la llibertat i els drets individuals. Per aconseguir els seus objectius, el constitucionalisme defensa uns principis i unes tècniques destinades a posar límits i controls als poder arbitrari: la separació de poders, les declaracions de drets, el govern representatiu, la sobirania nacional. Una de les tècniques, segurament la més perfeccionada, que serveix als objectius del moviment constitucional és la que proposa la limitació del poder polític mitjançant el Dret. El constitucionalisme es concreta en l’ordenació sistemàtica d’una comunitat política en un document escrit, expressió d’un pacte social i polític. Aquest text rep el nom de constitució i conté les normes jurídiques fonamentals que creen els poders de l’Estat i els organitzen. La subjecció de l’organització i l’exercici del poder al Dret persegueix la transformació de les relacions jurídiques que segueix la transformació de les relacions de dominació en relacions jurídiques que garanteixen la seguretat i la llibertat enfront la força. El constitucionalisme és doncs un moviment garantista perquè cerca la manera d’assegurar amb mecanismes jurídics una esfera de seguretat i llibertat enfront del poder. L’Estat constitucional seria aquell en el qual tots els poders estan sotmesos a un Dret que garanteix la llibertat. En el constitucionalisme americà, l’objectiu garantista s’assoleix a través d’una constitució escrita (1787), on són normes jurídiques superiors a totes les altres pel fet de ser l’expressió directa de la voluntat popular. En el constitucionalisme europeu, vicissituds polítiques no permetran durant molt de temps que arreli la idea de Constitució com a norma suprema que crea i limita tots els poders de l’Estat. D’na banda, la resistència de les forces monàrquiques durant la primera meitat del s.XIX impedeix el triof de les idees constitucionalistes, i els documents constitucionals de l’època no són autèntiques constitucions sinó cartes atorgades pels monarques o pactes entre el rei i el Parlament. Així doncs, la constitució esdevé un document d’especial transcendència política però sense ple valor jurídic. D’altra banda, quan posteriorment s’esdevingui el triomf progressiu de les forces liberals no es consagrarà a Europa la supremacia normativa de la Constitució, sinó el principi de “sobirania del Parlament”, que concep aquest, en qualitat de representant de la nació, com un poder absolut, i per tant, no susceptible a ser limitat per cap norma. D’acord amb aquesta concepció, la norma que prové del Parlament (la Llei) s’entendrà com la manifestació d’una voluntat sobirana que no poc quedar sotmesa a límits materials o formals. En aquest context, la Constitució o bé es simplement un norma política que ordena els poders de l’Estat, o bé es una llei més del Parlament que es distingeix tan sols de les altres per el contingut. La raó d’esser del constitucionalisme i els seus objectius són sempre els mateixos: assegurar la limitació i el control del poder polític per garantir la llibertat i els drets dels ciutadans.
1.2 LA LLIBERTAT I ELS DRETS INDIVIDUALS.
El constitucionalisme, com s’ha dit, és un moviment garantista: propugna una manera d’organitzar políticament la societat que garanteixi la llibertat. La llibertat individual n’és, per tant, l’objectiu. En aquest punt, el constitucionalisme es fonamenta en les doctrines individualistes que veuen el l’home un subjecte amb autonomia moral i intel·lectual, i també un subjecte econòmic lliure, propietari de la seva persona, les seves capacitats i els seus béns. Les primeres manifestacions del constitucionalisme escrit van adoptar la forma de declaracions de drets. Així trobem alguns documents anglesos del s. XVII: petition of rights (1628), habeas corpus act (1679), bill of rights (1689). Igualment, bona part de les colònies americanes, varen aprovar les anomenades bills of rights (cartes de drets). Posteriorment, la declaració d’Independència dels Estats Units (1776) també contindrà una llista de “drets inalienables de l’home”. A Europa, la revolució francesa, va donar llum, abans de cap constitució, la ja esmentada declaració de drets de l’home i el ciutadà del 1789. Així doncs la majoria de constitucions van anar afegint una llista de drets fonamentals en l’anomenada part dogmàtica de la Constitució, per distingir-la d’aquella altra dedicada a regular l’organització dels poders de l’Estat, anomenada part orgànica. Ambdues són inseparables perquè aquesta es precisament la idea clau del constitucionalisme: la vinculació de l’estructura de poders a la garantia dels drets i llibertats.
1.5 LA SUPREMACIA NORMATIVA.
La idea de l’existència d’una norma que està per sobre de totes les altres té antecedents remots. Però direm que es de tradició anglesa del common law la que influeix decisivament en el constitucionalisme. Efectivament, en el sistema jurídic anglosaxó, el common law està format per un conjunt de principis, regles no escrites, costums i precedents que s’entén que són superior a les lleis del Parlament ( statue law) El caràcter suprem de la norma constitucional deriva del seu origen, del fet de prevenir d’un poder (l’anomenat poder constituent ) que és superior a tot els poders creats per la constitució ( poders constituïts ). Des del punt de vista jurídic, la supremacia normativa de la Constitució significa que aquesta és la norma normarum (la “norma de les normes ”), és a dir, la norma que regula la creació de totes les altres i, per tant, la que fonamenta la seva validesa, mentre que la constitució és originària i la seva validesa no deriva de cap norma. Però significa també que és una norma jeràrquicament superior a totes les altres i, per tant, cap norma pot ésser contrària al seu contingut.
1.6 L’ORIGEN DEL PODER: LA DEMOCRÀCIA.
El liberalisme i la democràcia, com va explicar Ortega y Gasset, són dues ideologies diferents que responen a qüestions diferents. La concepció democràtica del poder fonamentarà una de les son construccions teòriques més importants dels constitucionalisme: aquella que fa la distinció entre poder constituent i poders constituïts. El poble, exercint la seva voluntat sobirana, és qui té el poder d’elaborar i aprovar
LLIÇÓ 2. EVOLUCIÓ HISTÒRICA DEL CONSTITUCIONALISME.
Els principis essencials del constitucionalisme apareixen a Anglaterra en el transcurs d’un llarg procés de transformació de les seves estructures polítiques que culminà al final del s.XVII. posteriorment, les revolucions liberals americana i francesa del final del s.XVIII i començament del s.XIX suposaran l’arrencada i l’extensió del moviment constitucional. Després d’aquesta fase inicial d’impuls, a Europa hi haurà un període de retrocés del constitucionalisme a l’inici del s.XIX ( restauració ). Als Estats Units d’Amèrica s’imposaran les idees constitucionals malgrat la guerra civil, i la Constitució del 1787 es mantindrà i exercirà gran influència arreu del món. El segle XX comportarà, el pas definitiu del constitucionalisme liberal al constitucionalisme de l’Estat democràtic i social. I es produirà un extensió del constitucionalisme coma conseqüència de la descolonialització.
2.1 ELS ORÍGENS: ANGLATERRA, AMÈRICA I FRANÇA.
La fase inicial del constitucionalisme, com s’ha dit, coincideix amb el triomf dels principis polítics liberals. Això determina les principals característiques d’aquest període:
• El constitucionalisme liberals inicia un procés de limitació del poder polític a través del
dret i intenta racionalitzar-ne l’exercici.
• La Constitució es presenta com un instrument de la burgesia per participar en la
direcció de l’Estat, suprimint el poder absolut del rei i distribuint-lo entre aquest, el Parlament i els jutges.
• Les constitucions liberals aporten una nova legitimació del poder i intenten substituir el
principi monàrquic per de sobirania nacional, tot i que en molts casos es tractarà d’una sobirania compartida entre el rei i el parlament.
• Els drets proclamats en els documents constitucionals són essencialment els drets
liberals articulats la voltant de la llibertat, la seguretat i la propietat.
• Les Constitucions d’aquest període no es basen en principis democràtics perquè no
incorporen els drets polítics.
2.1.1 Anglaterra. Gran part dels conceptes i dels principis del constitucionalisme liberal es varen elaborar a Anglaterra al llarg dels.XVII com a culminació d’un procés de transformació de l’ordre feudal en una organització política estatal.
• La transformació de l’orde polític estamental es produeix mitjançant una adequacio
paulatina de les antigues institucions a nous fins.
• La concentracio del poder en l’Estat no es realitza a favor del monarca, com a l’Europa
continental, sinó en el Parlament. Aquest, des de final de ledat mitjana, va adquirint un poder extraordinari enfront del Rei i, si bé experimenta un retrocés en els s.XV i XVI, s’acaba imposant al monarca després d’un llarg enfrontament. El triomf del parlament en l’anomenada “Gloriosa Revolució” del 1688 es reflectí en el:
• Bill of Rights del 1689.
• Act of Settlement del 1701.
D’aquesta manera el constitucionalisme britànic consolida les seves principals característiques:
2.1.1.1 equilibri de poders i sobirania del Parlament. L’ordenacio dels poders de l’Estat es basa en la idea d’ equilibri polític, resultant d’una certa disposició de les institucions polítiques: el monarca, limitat per common law , el Gabinet, el Parlament i la Judicatura, que aconsegueix independitzar-se del rei. L’equilibri es basarà també en la progressiva instauració d’un sistema polític que descansa sobre les bases de dos grans partits: el conservador (tory) i el liberal (whigs).
2.1.1.2 els drets individuals. A Anglaterra no es proclamà un únic codi o declaracio de drets; alguns apareixen reconseguts en els diversos textos constitucionals, però la majoria són resultat de decisions judicials mitjançant les quals s’han anat definint les “llibertats”.
2.1.1.3 el rule of law. El constitucionalisme britànic expressa la idea de subjecció del poder al Dret a través del principi del rule of law, es a dir, el govern o imperi de la llei enfront del poder arbitrari. Segons Dicey, el rule of law, és la igual subjecció de totes les classes a la llei ordinària del país, administrada pels tribunals ordinaris. Dues característiques de la Constitució anglesa:
• La inexistència d’un text constitucional.
• La flexibilitat constitucional
2.1.2 Amèrica. Si el constitucionalisme anglès es caracteritza per la continuació i la lenta transformació de les institucions, l’americà neix precisament amb el trencament d’esquemes tradicionals i la creació d’un nou ordre partint d’uns principis bàsics. Efectivament, el constitucionalisme americà arrenca amb la ruptura de les tretze colònies angleses amb la Corona, i la seva transformació en Estats lliures i independents. Assolida la independència de la metròpoli, les colònies actuaren en dos sentits:
• Procediran a dotar-se d’una organització política pròpia i la majoria ho farà mitjançant
una Constitució. Serà una declaració de drets i unes normes sobre l’organització de l’estat basada en la divisió de poders.
• Iniciaran un moviment cap a l’establiment d’una major unió política amb la creació
d’una organització supraestatal: la confederació. Les colònies varen aprovar el document. Els Estats conservaven la seva sobirania, però delegaven alguns poders en un Congrés.
del 1791, on ja hi figurava una organització detallada dels poders públics. Es tracta de la primera Constitució liberal escrita en el continent. França s’ha caracteritzat per la inestabilitat constitucional fet que a suposat que els principis constitucionals hagin canviat al compàs de les convulsions polítiques.
2.1.3.1 les llibertats públiques. La història constitucional francesa comença amb la declaració de drets del 1789. A França es desenvoluparà en els s.XVIII i XIX la teoria de les llibertats públiques com un dels primers intents de positivització dels drets naturals.
2.1.3.2 la sobirania nacional El triomf de la revolució va implantar el principi que la sobirania, única, indivisible i inalienable, residia en la nació i no en el monarca.
2.1.3.3 l’imperi de la llei. La primera Constitució francesa va establir un principi fonamental del nou Estat liberal i del Dret públic francès: “a França no hi ha cap autoritat superior a la de la llei”. Aquest principi es concretava a França en la idea de règne de la loi i en l’establiment del “principi de legalitat”: la subjecció de l’Administració a la llei com a expressió de la voluntat popular.
2.2 EL SEGLE XIX A EUROPA: RECESSIÓ I REPRESA DEL CONSTITUCIONALISME.
A començament del s.XIX es produeix a Europa una reacció monàrquica que elimina gairebé totes les constitucions. Aquest moviment es coneix amb el nom de la Restauració és l’intent de restablir el principi monàrquic. La restauració comporta la substitució de les constitucions liberals sorgides amb la revolució per uns documents polítics de naturalesa diversa: les cartes atorgades , concedides graciosament pel rei, i que accepta voluntàriament unes limitacions; les constitucions pactades entre el rei i el Parlament. La Restauració no suposa un retorn a la mateixa posició del monarca absolut, ara es parla d’una monarquia limitada o d’una monarquia constitucional. A partir dels anys trenta del s.XIX s’inicià en la majoria de països europeus un moviment de parametrització i democratització. Es caracteritza per un increment dels poders del Parlament enfront de les prerrogatives del Monarca, i en l’extensió progressiva dels drets i llibertats dels ciutadans.
2.3 EL SEGLE XX: DEMOCRATITZACIÓ I EXTENSIÓ DEL CONSTITUCIONALISME.
Les constitucions europees posteriors a la II GM presenten moltes similituds per fet de respondre als principis del constitucionalisme de l’ Estat social i democràtic de Dret:
2.3.1 la normativa constitucional.
A Europa la idea de supremacia constitucional només apareix en els primers moments del constitucionalisme, per contra, s’estendrà la convicció que la Constitució és un conjunt de normes que formen part de l’ordenament jurídic i vinculen els poders públics per damunt de tota norma. S’instauraran els Tribunals Constitucionals amb la missió principal de controlar la constitucionalitat de les lleis.
2.3.2 la sobirania popular. La legitimació exclusivament democràtica del poder i els textos constitucionals proclamen com a principis de l’ordre juridico-polític que la “sobirania resideix en el poble”. Aquest principi es manifesta en: la participació dels ciutadans en els processos constituents i de revisió constitucional, els reconeixement constitucional dels drets polítics, i el disseny de l’organització i el funcionament dels poders de l’estat.
2.3.3 el pluralisme Les societats avançades es caracteritzen per la complexitat i diversitat de tots els punts de vista. Les constitucions modernes ho reflecteixen en trencar amb la lògica uniformista de la nació i elevar a valor constitucional del pluralisme coma principi que ha de regir la vida política, la vida social i la vida cultural.
2.3.4 l’Estat Social Les noves Constitucions no pretenen regular només l’estat, sinó també la societat. Per això també contenen mandats perquè l’Estat intervingui en la societat amb l’objectiu de fer reals la llibertat i la igualtat.
producte de la voluntat del poder constituent, és a dir, del poble, expressada en el moment de la seva elaboració. La legitimitat democràtica de la Constitució prové tan del mateix procés constituent, cm del fet de respondre el mateix text constitucional a les expectatives i valors substantius dels poble. D’altra banda, la Constitució donarà legitimitat als poders de l’Estat que ha creat i a la resta de l’ordenament jurídic. Es ditingeix entre una legitimitat d’origen (la que deriva de la Constitució) i una legitimitat d’ exercici (que deriva del respecte a la legalitat i a la voluntat popular en l’actuació dels poders públics).
5.2.2 el procés constituent espanyol. 5.2.2.1 l’elaboració de la Constitució del 1978 El procés que portà a l’aprovació de la Constitució espanyola del 1978 parteix de la “transició política”. Les Corts sorgides de les eleccions del 15 de juny del 1977 no havien estat elegides amb caràcter de constituents. Les noves Corts es constituirien seguint els dictats de la LRP, combinant la tasca del legislador amb els treballs de redacció d’un projecte de Constitució. La LRP establia tres procediments per a portar a terme l’esdentada “reforma”:
• Iniciativa del Govern
• Que el rei sotmetés a referèndum popular un text.
• Iniciativa del Congrés de Diputats.
La LRP, va fer possible de seguir un procediment per redactar el text constitucional després de les eleccions de 15 de juny de 1977.:
• Redacció: el 25 de juliol de 1977 quedà constituïda al Congrés dels Diputats la
Comissió d’Afers Constitucionals i de Llibertats Públiques.
• Discussió i aprovació al Congrés de Diputats: després passà al Ple, que aprovà el
text, amb poques modificacions, el 21 de juliol.
• Conciliació (comissió Mixta Congrés-Senat): es va sotmetre a ka consideració d’una
Comissió Mista paritària, i va redactar una proposta unificada.
• Aprovació per cadascuna de les Cambres: va ser aprovat per cadascuna de les
Cambres separadament, el dia 31 d’octubre de 1978.
• Aprovació per referèndum: el referèndum es convocà per al dia 6 de desembre de
• Promulgació i publicació: la Constitució va ser promulgada per el rei el dia 27 de
desembre, es va publicar al BOE el 29 de desembre de 1978, i va entrar en vigar el mateix dia.
5.3 LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ: PROCEDIMETS I LÍMITS.
Si la constitució és la norma suprema, fonamental i fonamentadora de la resta de l’ordenament jurídic, com pot ser modificada i a qui correspon el poder de reformar-la. Per resoldre aquesta
qüestió la teoria del poder constituent concep l’existència d’un altre poder: el poder de reforma constitucional. El poder constituent s’”autolimita” i accepta que la reforma de la Constitució només es pugui dur a terme pels òrgans i a través dels procediments establerts per ella mateixa. Aquests procediments poden ésser iguals que els que s’estableixen per modificar les lleis ordinàries i es parla aleshores de Constitucions flexibles. Si per contra, la Constitució estableix un procediment de reforma diferent del de les lleis es diu que és rígida. Es tracta d’un mecanisme per garantir l’estabilitat del text. Els procediments de reforma de la Constitució poden ser diversos en funció de qui sigui el titular del poder de reforma., de les majories més o menys qualificades exigides per a l’aprovació i de si es prescriu o no un referèndum constitucional. Tot seguit es poden veure alguns supòsits:
• El Parlament pot dur a terme la reforma com si aprovés una llei ordinària. És el cas de
les constitucions flexibles. En aquests casos, les lleis de reforma constitucional són diferents de les altres per raó de la matèria, però no són elaborades per òrgans ni tràmits especials.
• El poder legislatiu ordinari pot reformar la Constitució però amb alguna exigència
addicional.
• La reforma exigeix l’elecció d’una assemblea ad hoc perquè la dugui a terme.
• La revisió requereix un referèndum constitucional. Normalment s’exigeix que el cos
electoral ratifiqui l’acord de la reforma aprovat per les cambres.
• Als Estats federals, s’exigeix la participació dels Estats membres en la reforma
constitucional. Les Constitucions estableixen de vegades límits a la seva reforma que reforcen la distinció entre el poder constituent i el poder de reforma:
• Límits autònoms i heterònoms. Els primers són imposats per mateix text
constitucional, mentre que els segons són externs a ell.
• Límits absoluts i relatius. Els límits absoluts són aquells que explícitament o implícita
no poden superar-se, ja que tal cosa es consideraria una ruptura de la legitimitat de l’orde constitucional. Els relatius son aquells que mitjançant procediments especials podrien ser eliminats.
• Límits explícits o implícits. Els límits explicits són aquells que es troben
expressament formulats al text constitucional. Els límits implícits són els que es dedueixen de la Constitució a partir de considerar determinants aspectes com a nuclears. Dintre dels límits explícits es pot encara distingir entre:
• Límits temporals, que prohibeixen la reforma en un període de temps o sota
determinades circumstàncies.
qual cosa exigeix una majoria de dues terceres parts de cada Cambra. Tot segut es dissolen les Cambres i es convoquen accions generals. Les noves Cambres hauran de ratificar la decisió. La Constitució en aquest punt no estableix cap majoria específica. El Congrés no especifica res, per tant, s’ha d’entendre que es requereix la majoria simple. El del Senat estableix que caldrà la majoria absoluta. Les cambres hauran d’estudiar i debatre el projecte de reforma, que haurà de ser aprovat per dos terços de cada cambra. Finalment, es convocarà obligatpriament un referèndum per ratificar la decisió parlamentaria. La modificació que tingué lloc el 1992, va afectar exclusivament l’art. 13.2 CE per tal de fer possible la ratificació per part de l’Estat espanyol del Tractat de la Unió Europea o Tractat de Maastricht.
5.5 LES MUTACIONS CONSTITUCIONALS.
Les mutacions constitucionals són modificacions no formals de la Constitució, és a dir, sense seguir el procediment més agreujat i difícil establert per la pròpia Constitució. Es tracta de canvis en el significat dels receptes de la Constitució sense modificar el text.
• Mutacions degudes a una pràctica que no s’oposa a la Constitució escrita però que
aquesta tampoc no regula.
• Mutacions degudes a pràctiques en oberta oposició als preceptes de la constitució.
• Mutacions produïdes per la impossibilitat d’exercici o pel no ús de competències
atribuïdes per la constitució.
• Mutacions produïdes a través de la interpretació dels termes de la Constitució, de
manera que els preceptes tenen una contingut diferent d’aquell amb què inicialment foren pensats.
• Mutacions derivades de la pràctica política, en el sentit que es consoliden costums que
no tenen suport explícit en el text constitucional, però genera un acord sobre la seva conveniència.
LLIÇÓ 6. FUNCIONS, CONTINGUT I ESTRUCTURA DE LA CONSTITUCIÓ.
6.1 LES FUNCIONS DE LA CONSTITUCIÓ.
La Constitució és una norma jurídica que ha de ser estudiada com a tal, partint de les seves característiques formals i materials. Des del punt de vista del constitucionalisme, com a moviment polític, la Constitució és una norma amb una finalitat política que està destinada a complir unes funcions.
6.1.1 Funció de creació de l’organització estatal. La norma constitucional fa una funció “constitutiva” de l’Estat. És la norma que converteix una societat en una organització juridico-política. Per això, el Dret delimita els elements constitutius del grup estatal: el poder, el poble i el territori.
6.1.2 funció legitimadora del poder. Com s’ha vist, la idea de Constitució introdueix una legitimació racional del poder polític per fet que aquest no deriva de la força, de la historia o de la voluntat sinó del Dret.
6.1.3 funció de limitació i racionalització dels poders. El constitucionalisme va néixer amb la vocació de limitar jurídicament el poder de l’Estat i organitzar-lo de manera que garanteixi la llibertat. Per això, la Constitució té com a missió principal organitzar els poders de l’Estat.
• Estableix l’àmbit de poder de l’estat en la seva totalitat.
• La Constitució organitza jurídicament la potestat estatal partint del principi de divisió de
poders.
6.1.4 funció d’ordenació de la producció jurídica. La constitució és la norma normarum, per tant, és la norma que regula els modes de producció del Dret en un Estat. La Constitució conté preceptes que disciplinen la creació i la relació de les normes de l’ordenament jurídic de l’Estat, les quals deriven la seva validesa de la Constitució. Per aquesta raó és fonament de l’ordenament jurídic.
6.1.5 funció fonamentadora
Constitució ha d’identificar la posició de l’home dins de l’ordre constitucional i els òrgans de poder que exerceixen funcions sobiranes.
6.3 L’ESTRUCTURA DE LA CONSTITUCIÓ: PART ORGÀNICA I PART DOGMÀTICA.
El contingut d’una Constitució s’ha estructurat en una part orgànica ( organització, competències i funcionament dels poders públics a partir del principi de separació de poders) i una part dogmàtica ( garantia dels drets i principis bàsics del sistema polític instaurat). La distinció entre part dogmàtica i part orgànica va tenir en el primer constitucionalisme europeu una notable transcendència política i jurídica. Des del punt de vista estrictament formal , les constitucions també presenten diversitat. Però la majoria de Constitucions escrites adopten una forma similar: un text, generalment breu, estructurat en diferents parts. La part inicial rep el nom de Preàmbul. La part central de la Constitució és un text, de caràcter articulat, que s’estructura en unitats temàtiques (títols), les quals, a la vegada, es divideixen en altres subunitats (capítols, seccions). La part final dels textos constitucionals inclou les disposicions addicionals (règims especials), les disposicions transitòries (normes de dret intemporal) i les disposicions finals (normes relatives a l’entrada en vigor).
6.4 CARACTERÍSTIQUES I ESTRUCTURA DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DEL 1978.
6.4.1 la constitució espanyola és el resultat d’un procés constituent que es desenvolupa durant la transició política.
• La CE és considerablement llarga: conté 169 articles i quatre disposicions addicionals,
nou de transitòries i una final.
• S’ha destacat també l’ ambigüitat i polivalència del contingut de molts dels seus
preceptes.
• La CE és molt rígida. Malgrat no introdueix cap límit material a la reforma, dificulta que
es pugui portar a terme amb èxit, mitjançant el procediment agreujat de l’art. 168.
• La CE és útil en termes polítics, ja que afronta problemes latents de la història
constitucional d’Espanya.
• És de caràcter potencialment transformador de la societat.
• És una constitució inacabada perquè conté una regulació incompleta de bona part
dels drets i institucions, i en remet el desenvolupament al legislador.
• Escassa originalitat , pel fet de ser un text influït directament per Dret constitucional
comparat. Les principals fonts d’inspiració de la Constitució del 1978:
• La llei fonamental de Bonn del 1949.
• La Constitució italiana de 1947.
• La Constitució portuguesa del 1976.
• Les Constitucions de les monarquies nòrdiques.
• La Constitució francesa del 1958.
• La CE del 1978, no només s’inspira en documents estrangers sinó que, és possible
trobar-hi influència d’alguns textos de la història constitucional espanyola.
6.4.2 estructura de la Constitució. El Preàmbul de la Constitució és relativament breu i, és de caràcter solemne. Hi queden reflectits el fonament democràtic de la Constitució i els objectius polítics i socials. L’ articulat s’agrupa en onze Títols, els quals se subdivideixen en Capítols, i aquestes en Seccions. El Títol Preliminar fa referència als principis constitucionals relatius a la forma d’Estat, la forma de govern, la sobirania, l’organització territorial, les llengües oficials, la bandera, els partits polítics, els sindicats i les forces armades. El Títol I s’intitula “dels drets i els deures fonamentals”, i està integrat per cinc Capítols. Dels Títols II al IX (excepte el VII, dedicat a “economia i finances”) es desplega la part orgànica de la constitució. La part final de la constitució està integrada per quatre disposicions addicionals; nou disposicions transitòries; una disposició derogatòria i una de final.
• El subjecte de control són tots el jutges i tribunals. Són doncs tos els integrants del
poder judicial els qui exerceixen la funció de control ( difús).
• El control es produeix per via incidental: la qüestió es resol per un jutge com un
incident en el desenvolupament del procés ordinari.
• El control es produeix de manera concreta : els jutges han de fiscalitzar si l’aplicació
d’una determinada llei en un cas concret és o no contrària a la Constitució.
• La legitimació correspon a les persones que són part en un procés ordinari la facultat
de sol·licitar l’examen de la constitucionalitat.
• Els efectes de la decisió per part del jutge ordinari, no són l’anul·lació e la llei, sinó la
seva no aplicació al cas concret.
7.2.2 el sistema europeu. A Europa no és fins a començament del s.XX que s’implanta la Justícia constitucional. La raó d’aquest retard és que en el constitucionalisme europeu, no és fins al s.XX que es dona el pressupòsit necessari del control de la constitucionalitat: la supremacia normativa de la constitució. La concepció del poder judicial com un “poder neutre” sotmès a la llei no permetia pensar en l’atribució als jutges de la facultat de controlar les lleis. La introducció de la justícia constitucional es produirà després de la IGM on es configurarà el model de control concentrat, que té les següents característiques:
• Els subjectes de control no són tots els jutges sinó un tribunal ad hoc que monopolitza
aquella funció.
• El control té lloc per via principal, a través d’ un procés constitucional autònom que té
per objecte examinar la constitucionalitat de la llei.
• Es produeix de manera abstracta el TC jutja la constitucionalitat d’una llei
independentment de la seva aplicació en casos concrets.
• La legitimació per instar el procés de control no es vincla a interessos o drets
individuals sinó a la defensa de la Constitució i, per tant es reserva de manera limitada a determinats òrgans de l’Estat, generalment els protagonistes del procés polític.
• Els efectes de la decisió de l’òrgan de control en el cas que s’apreciï la
inconstitucionalitat de la llei són erga omnes, és a dir, comporten la nul·litat dels preceptes declarats inconstitucionals, i per tant la seva expulsió de l’ordenament jurídic. Per aquesta raó es diu que el TC actua com a legislador negatiu.
7.3 LA JUSTÍCIA CONTITUCIONAL A L’ORDENAMENT ESPANYOL
Una de les característiques del sistema europeu de control de la constitucionalitat consisteix en el fet que aquesta funció és prevista i regulada a la Constitució i les lleis de cada estat. La
mateixa Constitució dedica el Títol IX al TC i remet a una llei orgànica perquè reguli el funcionament. El nostre model de justícia constitucional s’inscriu dins del model europeu desenvolupat en diversos estats democràtics a partir de premisses del model kelsenià. Es tracta doncs d’un model de jurisdicció constitucional concentrada basat en les característiques següents:
• El subjecte de control de la constitucionalitat de les lleis és el tribunal Constitucional,
un òrgan constitucional de caràcter jurisdiccional, no integrat en el Poder Judicial, que exerceix amb exclusivitat les seves competències a tot el territori de l’Estat. L’ àmbit de la jurisdicció constitucional espanyola no es limita al control de la constitucionalitat de les lleis ja que la Constitució atribueix al competències per a:
• El control previ del tractats internacionals.
• La protecció dels drets fonamentals a través del recurs d’emparament.
• La resolució dels conflictes de competència entre l’Estat i les CCAA, o entre
aquestes.
• La resolució de les impugnacions per part del Govern de disposicions i
resolucions dels òrgans de la CCAA. Le TC és l’ intèrpret suprem de la Constitució, la qual cosa no significa que sigui l’únic. El TC imposa amb caràcter vinculant a la resta d’òrgans. El caràcter concentrat del model espanyol no implica que els òrgans judicials no realitzin també el control de la constitucionalitat de les lleis.
• El control de constitucionalitat de les lleis té lloc a través de dues vies:
• Via directa o recurs d’inconstitucionalitat: quan determinats òrgans poden
atacar la constitucionalitat d’una llei acudint al TC sense necessitat que hagi estat aplicada.
• Via indirecta o qüestió d’inconstitucionalitat: que es plateja com una
qüestió incidental en el transcurs d’un procés ordinari quan el jutge demana la TC que es pronunciï sobre la constitucionalitat de la llei que aplica en un cas concret.
• Tan en la via directa com la indirecta el control de la constitucionalitat de la lleis té un
caràcter abstracta : el TC fa judici en abstracte de la compatibilitat entre una norma legal i la Constitució.
• La capacitat d’activar un procés de constitucionalitat de les lleis davant dels TC està
reservada a determinats òrgans i, per tant, hi ha una legitimació restringida per instar tals processos.
• Les sentencies de TC, tenen plens efectes davant tothom. Quan la sentència del
Tribunal declara la inconstitucionalitat de la llei, declara igualment la nul·litat dels preceptes impugnats i, per tant, aquests queden expulsats de l’ordenament jurídic.
