¡Descarga Dret Constitucional II y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
I PART. L’ESTAT DE LES AUTONOMIES
Tema 1 – L’estructura
territorial de l’estat
espanyol
-Les vies d’accés a l’autonomia-
A Espanya, quan es fa la constitució, no existeixen les autonomies, però regula els procediments per a arribar a ser-ho. A més, tampoc diu qui pot ser autonomia, però sí diu qui té dret a posar en marxa els procediments. L’organització de l’estat és molt obert des de la constitució. Les CCAA no existeixen, sinó que es deixa com a dret, es un principi dispositiu. L’art. 2 CE diu que tenen dret les “nacionalitats i regions”, per tant, es veu com es fa una distinció entre aquestes.
La CE no estableix un sistema complet i uniforme, al igual que tampoc diu que les CCAA s’hagin de constituir dins del mateix període. El Títol VIII de la CE estableix quins son objecte de ser CCAA, encara que abstractament. En l’art. 143 CE es fa referència al dret d’autonomia a les províncies limítrofes amb característiques històriques comunies, territoris insulars, províncies amb entitat regional històrica... Una de les preguntes que es poden fer és si hi ha algun mecanisme per verificar el compliment dels requisits. La resposta és que no, ja que qui pensa que els compleix ho presenta i ja després es dirà el què el TC si cal. A l’art. 144 CE estableix que es pugui crear una CA (les corts generals mitjançant llei orgànica) en el cas que no vagi més enllà d’una província i no compleixi l’art. 143 CE, com amb l’exemple de Madrid.
A la disposició 5a transitòria de la CE veiem com Ceuta i Melilla podrien ser CCAA si així ho decidissin els seus respectius ajuntaments i les Corts Generals ho acceptessin amb llei orgànica. D’altra banda, veiem l’art. 144.c., el qual estableix que les Corts podran substituir la iniciativa de les Corporacions Locals. El procés, en principi, comença amb la iniciativa d’elles sempre, però, i si no ho fan? En aquest cas, les Corts Generals podran substituir-les. Tenim els exemples d’Almeria i Segovia, on les Corts van decidir mitjançant llei orgànica integrar-les en les CCAA de Andalusia i Segovia respectivament.
Podria separar-se un territori de la CCAA a la que pertany? Per tal de poder fer-ho, es necessitaria una reforma de l’estatut d’autonomia, i com a norma de consens entre la CA i les Corts, haurien d’estar les dues d’acord.
Les vies per a formar una comunitat autònoma son dos: per pròpia decisió, o bé per decisió de les Corts Generals.
En el primer dels casos , podem veure com la CE deixa en mans dels territoris la decisió de se CA, no donant cap límit de temps. Dins d’aquest cas podem veure dos mecanismes diferent per accedir-hi: mitjançant l’art. 143.2 CE i el 143.3 CE o mitjançant l’art. 151.1 de la CE. El fet que s’elegeixi un camí o un altre és només per la voluntat d’autogovern més gran o menys.
La via de l’art. 143.2 CE diu que correspon la iniciativa a les diputacions o consells interessats i hi ha de voler les 2/3 parts dels municipis i que aquests representin a la majoria del cens de la província o illa. Tot això s’haurà de fer en un temps de 6 mesos. Si no es compleix, hauran de passa 5 anys per a tornar a intentar-ho. La via de l’art. 151.1 CE és una via més difícil, però on volen més autogovern. En aquest cas, s’elegeixen uns representants del territori afectat per anar a la Assemblea Parlamentaria i discutir el text de l’estatut d’autonomia. Si es posen d’acord, llavors es passarà a una Comissió Constitucional del Congrés amb representants de l’assemblea per posar-se d’acord. Si ho fan, llavors es sotmetrà a referèndum al territori afectat, on s’ha d’aprovar amb majoria absoluta a cada província del territori. Si s’aprova passa a les Corts Generals que el ratificaran.
En el segon dels casos s’aplica l’art. 144 de la CE.
- Els estatuts d’autonomia com a norma institucional
bàsica-
Els estatuts d’autonomia és una norma jurídica que la preveu la constitució. L’estatut suposa la creació de la comunitat autònoma. Per tant, serà la norma institucional bàsica per a la comunitat autònoma. El TC enriqueix molt l’expressió de “norma institucional bàsica”, ja que li ha donat molt joc. L’art. 147.2 CE diu que tot el que l’Estatut ha de tenir. El contingut que es diu és l’obligatori (competències, territori...). La pregunta que s’ha fet és si el contingut és màxim o és el mínim. La Constitució ja preveu que el contingut no és el màxim. Per exemple, l’art. 3 CE parla que els altres llengües espanyoles podran ser també oficials als seus territoris. A l’art. 152.3 CE també es contempla la possibilitat de fer circumscripcions pròpies, però tot això ho establirà l’estatut. En aquest mateix article es preveu que el TSJ serà el Tribunal que culminarà a la CA, però sense perjudici del Tribunal Suprem.
El fet que el TC sentenciï que l’art. 147.2 CE no sigui el màxim, és important per justificar una futura reforma de l’estatut. En la reforma, el que possiblement comporti més problemes, son tots els drets i garanties posats a l’estatut. Molts consideren que això només ho poden fer les Constitucions. Per tant, sembla que està suplantant a la Constitució. Però el TC ja considera que l’estat posa els drets i garanties bàsiques, però que les CA poden estendre aquests drets mitjançant una llei autonòmica, però sense contradir a la constitució. El límit que es troba aquí, es que els drets fonamentals els defineix l’estat.
A més, l’estatut, a part de posar drets i deures, també estableix la relació entre Generalitat i Estat.
És l’estatut una norma pactada? No només ha de esser aprovada per majoria del Parlament, sinó també pels representants de les CCAA. Si s’escollia la via per ser CA de l’art. 151 CE havien de posar-ho sota referèndum i també pactada pels diputats de la CA. Aquesta via es va seguir per les nacionalitats històriques i per Andalusia. Aquí es pot afirmar que l’estatut és pactada. Si no es seguia l’art. 151 CE, es seguia l’art. 143 CE més senzilla. Per tant, és més discutible que la norma sigui pactada. En aquesta via, l’estatut es posa en mans de les Corts Generals i son elles qui discuteixen i aproven.
Ara mirarem com es fa el procés exacte de la creació d’una CA des de l’art 151 CE. S’elegeixen uns representants del territori afectat per anar a la Assemblea
És un poder que dona capacitat d’actuació, donada per unes normes que la regulen. Hi ha diferents sistemes, com el de llistes, que poden ser única (federal clàssica), en la qual es diuen simplement les competències de l’estat federal. Les demés competències son dels Estats federats. Un altra llista pot ser la doble, on es dona una llista per a la federació, i una altra llista de les competències dels federats. Per últim, també torbem llistes triples (Alemanya), on a part de les anteriors, també hi ha una llista de competències compartides o concurrents.
Les competències es veuen a l’art. 148 CE, en la qual es veuen les competències que les CCAA poden tenir, encara que la regulació específica la farà l’estatut. Son competències d’atribució. La segona llista serà la del art. 149 CE que son les reservades a l’estat. L’estat podrà desprendre’s de competències a favor de les CCAA, però fins al límit de l’art. 149 CE. Si mirem els dos articles, veiem que no s’esgoten les competències. Per tant, pot haver una tercera llista no explícita que podrien ser de les nacionalitats històriques que van seguir l’art. 151 CE. Les que van ser l’art. 143 CE, aquestes competències no explícites serien de l’estat.
Com es fa distribució de competències entre Estat i CA? A l’art. 148 CE es veu allò que poden assumir les CCAA, encara que no tenen per què assumir-les totes. Hi ha, a més, competències reservades a l’estat, que han de quedar en mans de l’estat. Malgrat l’aparent contundència, hi ha possibilitat de modificació (art. 149 CE). A la constitució veiem que no es recullen totes les activitats que es poden tenir. Hi hauria com una tercera llista implícita. Les competències no reservades a l’estat poden ser assumides per les CCAA que ho son en base a l’art. 151 CE. La situació inicial de 2 nivells de CCAA tampoc no és del tot exacta, per què al 148.3 CE es diu que després de 5 anys, la situació inicial de distribució de competències podria ser transitòria, ja que les menys afavorides podran igualment arribar al sostre de l’art. 149 CE. Els anys 88-89 es van modificar els estatuts de les CCAA “de 2a” i se’ls hi va ampliar les competències. L’any 97, gairebé va haver plena equiparació entre totes. El sistema es podria considerar obert, depèn d’una interpretació de la constitució, hi ha possibilitat d’ampliar competències de les CCAA reduint les reserves per l’estat, les de l’art. 149 CE. Es contempla de manera excepcional a l’art. 150.1 i 150.2 CE.
- Què son les competències?-
Té dos aspectes. La CE la defineix en base a funcions, sobre una matèria. Les matèries es poden veure reflectides als articles 147 i 148 CE, on apareixen en llistes. Hi ha repartició de poders en els competències, però l’únic que no es reparteix és el poder judicial. Els que es reparteixen son el legislatiu i l’executiu. La funció legislativa és que les CCAA poden tenir Assemblees legislatives. Poden fer decrets-legislatius. Al igual que també tenen la potestat legislativa i de reglaments. La funció executiva li correspon al Govern central, però a l’art. 152.1 CE també diu que CCAA poden tenir Consell de Govern amb funcions executives.
- Límits a l’exercici de competències-
Els límits a l’atribució de competències ja es torben regulats, però la CE també els fixa quant a l’exercici. Un dels límits es contempla a l’article 139.1 CE, on es diu que no poden haver discriminacions entre els espanyols per raó de residència. A l’article 139.2 CE hi ha el principi d’unitat de mercat. Hi ha llibertat de circulació de persones i bens de territoris espanyols, ja sigui directa o indirectament. L’últim límit és el territori, ja que les competències s’exerceixen sobre el territori. Un producte podrà vendre’s fora de la CA.
Tema 2. El sistema de
distribució de competències
-Competències exclusives-
Les competències que hi ha son les exclusives, compartides i les indistintes o concurrents. Les competències exclusives pot ser el concepte més clar, encara que pot portar alguns problemes. Un dels problemes és que els estatuts volen nomenar exclusives les màximes possibles, per tal d’evitar confusions competencials. Per tal d’evitar confusions també diuen que és important com s’articula, i no el nom que li posen. Llavors, què és una competència exclusiva? És aquella en la qual la funció legislativa i executiva recau en la CA o en l’Estat. Per tant, no es fa cas al qualificatiu, sinó al contingut. Quan en la constitució no es diu quines fa exactament, llavors vol dir que fa les dues. Si només digués que té una funció, llavors la CA podria tenir l’altre funció. Els primers anys de vigència de l’estatut, les lleis que es feien eren d’ordenació de la Generalitat, i on les competències eren de l’estat i ara les agafava la CA, passava a fer les funcions que tenia l’Estat.
-Competències compartides-
Aquí significa que es reparteixen les funcions d’una matèria determinada. Podem distingir dues possibilitats: l’Estat es reserva la funció d’establir la legislació bàsica, on el desenvolupament de la llei la té la CA (L’estatut només reconeix aquesta forma com a competència compartida) o bé la funció legislativa és totalment de l’Estat i la funció executiva de la CA (L’Estatut considera això com a competència executiva).
En el primer dels casos , és a dir, l’Estat té la legislació bàsica i la CA el desenvolupament, la Constitució es refereix a ella a l’article 149 CE com a “bases”, “legislació bàsica” i “normes bàsiques”. No hem de confondre les “bases” de l’article 82 CE amb les de l’article 149 CE. Com a “bases” de l’article 149 CE, diu el TC que s’ha d’entendre com a “comú denominador normatiu”. Son bases que han de ser les mínimes comunes en tot l’Estat. Però clar, la CA pot dir que és massa aquest mínim. Es defensava que les bases fossin normes de principi, és a dir, que siguin tan generals que necessitin ser concretades per una altra llei. Veiem, a més, dos conceptes de base: un material i un altre formal. El concepte material diu que una norma serà bàsica pel seu contingut estrictament. El formal, en canvi, és que és una norma bàsica pel fet del seu qualificatiu, i no tant pel contingut.
Una altra via la podem trobar a l’article 150.2 CE, on es preveu que amb llei orgànica, l’Estat pugui cedir competències seves a les CCAA. Però veiem que no especifica si és la legislativa o l’executiva. Un exemple seria com a Canàries (LO.TRA.CA) i a València (LO.TRA.VA) se’ls hi va donar totes les competències que no tenien per haver seguit l’article 143 CE i no el 151 CE al formar-se com a CCAA. A l’article es diu “transferència o delegació”, per tant a la constitució es vol diferenciar els dos conceptes, encara que no els defineix. Mentre la transferència és més general, la delegació és més concreta i s’està més sotmès.
La última possibilitat que trobem està a l’article 150.3 CE, anomenat llei d’harmonització. Una llei estatal pot posar uns principis bàsics, al marge de les bases, per a que les lleis autonòmiques es sotmetessin. Per a fer això, ho poden fer les Corts Generals. És una possibilitat excepcional. Els estatuts no poden ser harmonitzats. A més, veiem que s’ha de fer una cosa concreta, d’interès general. El constitucional va determinar que també es podia fer de manera preventiva.
Tema 3. Principis d’articulació
de l’ordenament estatal i els
ordenaments autonòmics
-Resolució dels conflictes de competències-
Si les CCAA i l’Estat poden fer normes, com es relacionen? S’ha de tenir un criteri. Primer de tot s’ha de saber qui és el competent per saber quina llei fem servir. Si la CA és la competent, la seva llei serà perfectament vàlida. Si totes les CCAA tenen la competència, llavors l’Estat ja no podrà fer lleis en aquell àmbit concret. El principi de competència és qui determina la diferenciació entre ordenaments. Llavors, veiem que el principi de jerarquia no tindria vigència per veure la relació entre ordenaments. Les normes estatals no estan per sobre de les autonòmiques. Hi ha dos principis importants més si el de competència no és suficient per resoldre un conflicte. Un dels dos és el principi de prevalença, el qual es dona quan la competència no és exclusiva (Art. 149.3 CE). El principi de prevalença significa que quan els estatuts no hagin agafat competències que podrien haver agafat per que no eres exclusives de l’Estat, llavors les normes de l’Estat seran les que prevaldran. El segon principi és la clàusula de supletorietat, la qual podem veure igualment a l’article 149.3 CE. Si no hi ha regulació d’alguna cosa en una norma, s’hauria de anar al dret civil. Però no vol dir que automàticament, sinó primer s’hauria d’estudiar el tema, el per què des del dret autonòmic i mitjançant el principi d’autonomia. L’estat utilitzarà la supletorietat com una competència seva, dient que l’Estat pot legislar qualsevol matèria per si la CA no ho fes.
-Control sobre les Comunitats Autònomes-
Qui controla serà el TC, el Govern en el cas de l’article 150.2 CE, la jurisdicció contenciosa-administrativa, tribunal de comptes i també la Generalitat podrà posar-se control intern. El Tribunal Constitucional ho podrà fer per varies vies, ja sigui el recurs d’inconstitucionalitat, la qüestió d’inconstitucionalitat, conflicte de competència... Un altre mecanisme de control el trobem a l’article 155 CE, on el Senat, si les CCAA o una CA no compleixen les seves obligacions o atempten contra el interès general, podrà obligar forçosament el compliment de d’aquestes obligacions o per a la protecció de el interès general. Aquesta mesura, però, és excepcional.
Tema 4. Els òrgans de les
comunitats autònomes
La constitució és qui fa un primer esquema de les CCAA a l’article 152.1 CE, on diu que tindran un President, una Assemblea legislativa i un Consell de Govern. Això serà obligatori per aquelles CCAA que han excedit per l’article 151 CE. Però no vol dir que els altres no ho puguin tenir. Al final, totes les CCAA tenen les mateixes institucions igualment. A l’article 147 CE ens diu que l’Estatut ha de definir o completar el que diu la constitució sobre les institucions. L’Estatut d’ Autonomia desenvolupa una mica el que diu la constitució, però tampoc vol fer una definició exhaustiva. Finalment, la llei autonòmica concretarà encara més l’ordenació de les institucions. La llei que ho regula a Catalunya és la 3/82. amb el nou estatut, es diu que aquesta llei s’haurà de canviar.
-Parlament-
La seva única funció no és la de fer lleis, sinó que encara té més funcions. És l’òrgan que representa al poble de la comunitat, i per això ha de ser elegit per sufragi universal. El parlament elegeix el president, al igual que el pot destituir o canviar. A més, aprova les normes amb major rang, les lleis, les quals han de ser complertes pel govern i pel President, igualment. També exigeix responsabilitat política al govern, per tant l’executiu depèn del parlament. És significatiu que l’Estatut, la primera institució que regula, sigui el Parlament. El parlament ha de tenir entre 100-150 diputats tal com diu l’Estatut d’Autonomia. Es va fixar en 135 finalment mitjançant una llei. Aquests diputats s’han d’elegir segons com sigui la llei. Hi ha aspectes que han de ser comuns a totes les eleccions, siguin quines siguin. Per exemple es diu que totes han de tenir el sistema proporcional, però no es diu la fórmula. Catalunya és la única que no té llei electoral, i per tant s’aplica la llei estatal, la LOREG. A més, podem veure que els parlamentaris tenen un Estatut, la qual pot ser diferent al de l’Estat:
1- Inviolabilitat plena. No poden ser perseguits per les opinions. 2- Aforament. El seu processament es fa per un tribunal diferent als demés, el Tribunal Superior. És un òrgan col·legiat lo qual dona més objectivitat i és més invulnerable a les pressions. 3- Immunitat. Dins de la comunitat. És immunitat parcial. A nivell estatal, per processar a un parlamentari primer cal l’autorització de la cambra a la que pertanyi.
Està format pel President i pels consellers. Té una doble vessant, ja que té la vessant política i la vessant administrativa. Les seves funcions son:
1- Aprovació de projectes de llei.
2- Execució de pressupost.
3- Decrets.
4- Nomenaments més polítics.
-Administració Autonòmica-
Es fan al·lusions a l’article 152 CE i al 153 CE. En els articles 103, 104 i 105 CE es parla de l’organització de l’administració. A l’Estat hi ha alguns aspectes de l’organització de les administracions públiques. Hi ha aspectes bàsics que han de ser comuns a tot l’Estat. Al primer nivell tenim la constitució i com a segon nivell tenim la legislació bàsica estatal i ja per últim les normes autonòmiques. En l’article 148.1 CE es diu que les CCAA tenen la competència per organitzar les seves institucions de govern. Però el TC ha dit que no pot fer tot el que vulgui, sinó que només les institucions polítiques.
A l’administració autonòmica, s’ha fer una imitació del model estatal, es a dir, departamentalitzada, jeràrquica i burocràtica o funcionarial. El TC ha interpretat que l’article 103.3 CE el que vol donar a entendre és que el personal de l’administració sigui funcionari. Després de la llei estatal, Catalunya es regeix per la seva llei 13/89. Hi ha òrgans centrals (poden actuar a tot el territori) i hi ha òrgans perifèrics (actuen a una part del territori únicament). En els òrgans centrals tenim conselleries, secretaris generals, direccions generals, etc. Abans no es podien crear noves conselleries, però després va canviar i ara sí es poden crear noves conselleries. Els òrgans perifèrics seran les delegacions territorials.
Les CCAA uniprovincials com La Rioja, Astúries, Cantabria, etc., van absorbir les diputacions, lo qual el TC va considerar correcte.
Tema 5. Relacions entre l’Estat
i les Comunitats Autònomes
Mirarem les relacions, però des del punt de vista no competencial. Si hi ha dos poders en un mateix territori, llavors segur que en algun moment entraran en contacte. Les relacions poden ser de col·laboració, de conflicte o d’integració (o participació).
En alguns estats es dona molt aquesta relació (per exemple, a Alemanya). En el cas espanyol ha estat defensada per tots, com una eina necessària per a un millor funcionament. Es vol aconseguir una major eficàcia, ja que tots tenen la responsabilitat de que això es doni. El TC diu que és una manera d’entendre també la independència, es a dir, per molta independència que es tingui, s’ha d’intentar no perjudicar als demés. Hi ha diferents tècniques per a això: auxili, coordinació i cooperació.
-Col·laboració-
1- Auxili
És un deure general per les CCAA i l’Estat. El TC diu que és un element implícit. Serien actuacions com el deure de comunicació (un intercanvi d’informació, comunicació registral...), les relacions entre autoritats i òrgans o el reconeixement com a propis els actes d’un altra instància. Aquestes formes estan recollides a l’article 4 LRJPAC.
2- Coordinació
Apareix recollida a la CE en algunes matèries com a competència estatal (article 149.1.13 CE, 149.1.15 CE, 149.1.16 CE). S’han donat 2 significats possibles. El material seria entendre-la com la possibilitat d’establir criteris per totes les CCAA, directrius... La seva raó de ser podria ser per evitar llacunes normatives o duplicitats, per millorar l’eficàcia. Quan la CE diu expressament on té competència de coordinació, s’entén de manera material, i per tant, l’Estat podria imposar les seves decisions. Fora d’aquestes matèries, l’estat no pot imposar-se. El concepte formal és que per a la coordinació tan la CA com l’estat, de manera voluntària, es coordinarien. Seria un procediment.
3- Cooperació
Hi ha un vincle més estret, ja que es diu que en algunes matèries s’han de prendre les decisions conjuntament. A l’estatut es diuen algunes matèries que s’hauran de decidir conjuntament. Per exemple, tenim els òrgans mixtes. A l’article 183 EAC es veu com hi ha una Comissió bilateral entre Generalitat i Estat.
4- Participació de les CCAA en els òrgans generals de l’Estat
La finalitat és aconseguir una homogeneïtzació. Es fa mitjançant tres vies:
1- Senat. La constitució diu que és una cambra de representació territorial,
encara que tampoc ho és exactament. A nivell de dret comparat, veiem com s’han de complir una sèrie de coses:
- Per composició. Que representi a les entitats subestatals. Això no és així en el cas espanyol, ja que només una part representa a les CCAA. L’altre majoria representa a la població de l’Estat. Per tant, gairebé només 1/3 part està composada per representar a les CCAA.
- Per funcions. Normalment el Senat fa funcions pròpies de les CCAA. L’Estat espanyol, el senat no té funcions específiques relacionades amb les CCAA, sinó que té funcions semblants al del congrés, inclús menys. L’única funció específica i exclusiva del Senat seria la de l’article 155 CE. Però el problema és que mai s’ha donat el cas. La reforma del Senat està paralitzada, ja que uns volen modificar la constitució per reformar-la, però d’altres diuen que no es reformi la constitució, sinó que es faci de manera més petita.
Navarra) i també per pagar-li a l’Estat els serveis que dona a tots els territoris. Aquestes CCAA, recapten tan els impostos estatals com els autonòmics. En el sistema de règim comú veiem que s’ha anat revisant cada 5 anys. Les CCAA es nodrien fonamentalment un tan per cent dels ingressos de l’Estat. Progressivament, veiem com a les CCAA se’ls hi ha estat donant un percentatge determinat d’impostos estatals. Si abans es donava un percentatge dels ingressos de l’estat, ara se li donava un tan per cent del que recapta aquella comunitat d’un impost determinat.
L’estatut nou altera la situació. Regula el finançament en el títol VI i fa l’accent en recursos propis. Regula la participació en rendiment d’impostos estatals. A més, també diu que crea l’Agència Tributaria de Catalunya i que actuarà conjuntament amb l’Agència Estatal. És un sistema diferent del que hi havia fins ara i que el grau d’autonomia va augmentant. La LOFCA està tocada, ja que l’Estatut l’ha derogat al ser posterior. Es podria dir que no pot pel fet de ser una llei orgànica, però és que la constitució no li dona un espai especial a la LOFCA.
II PART. ELS DRETS I LES LLIBERTATS. EL SISTEMA DE
GARANTIES
Tema 7. Drets fonamentals:
concepte i evolució
Primerament, mirarem la perspectiva i evolució històrica.
-Ideològicament-
Lo primer que ens torbem a la historia podria ser el jusnaturalisme religiós del segle XIV, on es diu que hi ha drets naturals pel fet de ser home. Aquests drets estarien per sobre de les normes, i per tant, s’haurien d’adequar a aquests drets per ser unes normes justes. Si fossin injustes, es podrien no complir, segons ells. Arran de la conquesta d’Amèrica i de la colonització dels indis per part dels espanyols, alguns pensadors formalitzaran la idea de poder desobeir una norma injusta. Ja més endavant, tenim autors com Locke i Hobbes explicant la finalitat de l’estat. Locke diu que es crea l’estat per protegir els drets de les persones. Les persones acorden crear un poder públic, reduint la seva llibertat per a aquesta finalitat. El dret a la vida és el primer dret que ha de protegir l’estat. D’altra banda, el dret a la propietat és un altre dret que s’hauria de protegir. Un tercer pas ideològic apareixerà amb l’Il·lustració. Aquí ja no es plantegen per què ha d’existir l’estat. Els valors religiosos ja no entren, sinó la raó, la persona com a ésser racional. Però la raó per poderse desenvolupar, necessita un ambient de llibertat. Per tant, l’home no només és racional, sinó també amb llibertat. Quines? Aquí es comença a parlar. Sorgeix per primer cop escrits en la revolució francesa. Al llarg del segle XIX i XX s’anirà enriquint.
-Jurídicament-
A l’edat mitjana comencen a sorgir textos on es parla de reconèixer certes llibertats, com la Carta Magna, Bill of Rights, etc. A més, els reis d’alguns Estats comencen a donar una sèrie de llibertats a les ciutats (ciutats lliures). Els drets que es reconeixen no son drets individuals, sinó drets a un grup, a una ciutat. Però potser a la ciutat del costat potser no tenen drets. Amb les declaracions d’independència també s’inclouen alguns drets i llibertats. Els colons, a mida que es van independitzant de la metròpolis van fent unes declaracions on es veuen també drets, com el dret a la felicitat, el dret a la propietat, llibertat de comerç i d’indústria, etc... Tots aquests drets després no es van posar a la constitució, ja que com son “drets naturals” es creu que no cal que estiguin a una norma. Però després es van donar compte que havien de posar-se per no haver conflicte. A nivell europeu es va seguir un camí diferent. Es farà una Declaració Universal de drets de l’home. Al ser una declaració, significa que s’està dient algo que ja existia abans. No son creats, sinó que es declaren. A la constitució francesa després no van posar els drets, però deien a l’article 16 “Un Estat sense drets no és un estat”. Es diu que la declaració de 1789 encara segueix vigent. Forma part de la Constitució Francesa, tal com diu el Consell Constitucional. Al 1848 es donen revolucions que tornaran a recuperar temes de la revolució francesa. Des de la revolució francesa, s’aniran reconeixent als demés estats poc a poc. A EUA, des del moment en que s’aprova la constitució i les esmenes entren a la constitució, hauran de complir-se des del primer moment per tots. A Europa la historia serà diferent, ja que els drets s’anirien incorporant poc a poc i, encara que estigui a la Constitució, no serà important. Per a ser important, el legislador haurà de dir-ho. Això canviarà quan es reconegui la supremacia de la Constitució. Això serà a partir de després de la II Guerra Mundial. L’últim pas serà l’internacionalització de tots els drets. Però, què son els drets fonamentals? Drets reconeguts constitucionalment de respecte obligat per a tots els poders i que no necessiten desplegament legislatiu per a ser efectius.
Els drets fonamentals ja surten de manera implícita a la Constitució a l’article 1, on parla de “Estat de dret”. Amb la idea de estat democràtic també s’entén que s’estan reconeixent els drets de participació, per tant, també reconeix els drets fonamentals. Quan es parla d’estat social, la opinió de que siguin drets fonamentals és molt minoritària. No està gens clar això.
A part de l’article 1 CE apareixen a altres llocs, com en el títol I de la CE. No a tot el títol I es refereix als drets fonamentals. Per exemple, els drets econòmics i socials també apareixen i en canvi no estan considerats com a drets fonamentals. En el capítol II d’aquest títol es refereix als drets individuals i polítics. En el capítol III es refereix als “principis rectors”. Capítol IV es refereix a les garanties i el Capítol V es refereix a la suspensió dels drets. És interessant el fet que els DF estiguin al 1 títol de la constitució, amb lo qual vol dir que ho volen destacar.
El TC diu que en els DF troben dos aspectes importants. Un seria un aspecte subjectiu, lo qual significa que és un poder individual de reacció, una capacitat que se li reconeix a la persona per exigir una determinada conducta. Jurídicament està reconegut. Un altre aspecte seria l’objectiva o institucional, la qual diu que els DF son un element essencial de l’ordenament. Significa que no cal que hi hagi un mal, sinó que les institucions han de vetllar per aquests drets. Això es pot deduir de
El TC ha interpretat que com a poder públic també podria ser el Tribunal que no l’ha protegit adequadament (aniria una persona contra el tribunal). El TC restabliria tots els danys causats al particular.
-Límits dels Drets Fonamentals-
Tots els drets per la seva naturalesa son limitats. El primer límit que surt històricament és el dret dels altres. Els meus drets acaben on comencen els dels altres. Paral·lelament a la millora dels drets es van posant més límits: ordre social, l’interés de l’Estat, ordre públic... Més contemporàniament tot això va canviant i els límits anteriors es van clarificant. A l’època del franquisme el límit dels drets fonamentals era l’ordre públic. Amb la constitució actual es parla de límits interns i els externs. Els límits interns és la delimitació del dret. Els límits externs son els establerts per l’ordenament i poden ser genèrics (article 10.1 CE) o específics (article 16 CE).
-Interpretació-
A l’article 10.2 CE es diu que s’han d’interpretar d’acord amb la Declaració Universal de Drets Humans, amb els tractats internacionals ratificats per Espanya. Encara que no ho sigui la constitució, també s’ha de fer d’acord amb la Convenció Europea per a la protecció dels drets humans i llibertats fonamentals.
-Concepte de contingut essencial-
Aquest concepte surt a l’article 53.1 CE. Aquí es veu la influència de la llei fonamental de Bonn, on en el seu article 19 diu que la llei en cap cas podrà restringir el contingut essencial dels Drets Fonamentals. Aquest article ha tingut molta influència. El legislador ho ha de respectar, però el què? Quin serà el contingut essencial? Sembla que els drets que es recull a la constitució van més enllà de la constitució. La concepció dels drets és preexistent, encara que no es defineixi a la constitució. On està aquest concepte preexistent? Pot estar a la legislació prèvia, a la cultura general, a la cultura jurídica, etc. A nivell espanyol es va més enllà i es diu que s’ha de respectar, no només no perjudicar. El legislador ha de tenir en compte aquest contingut essencial. Però clar, com se sap quin és aquest contingut? El TC diu que un camí és la naturalesa jurídica del dret està recollit a la cultura jurídica. Un altre camí seria la creació d’interessos. Tot això fa que el TC sigui el creador dels drets fonamentals. Acaba dient ell quin és el contingut essencial, ja que és l’únic que pot interpretar la constitució.
Tema 8. Garantia dels drets
fonamentals
Ja que son clarament importants, s’han d’establir un seguit de garanties, de mecanismes per garantir-los. Hi ha una classificació:
1- Jurisdiccionals. Tribunals.
2- No jurisdiccionals. Asseguren els drets des de altres vies no-jurisdiccionals.
- Normatives. Es refereixen a la regulació dels drets fonamentals. Estan establertes a la constitució.
- Institucionals. Els defensors del poble.
-Normatives-
A l’article 53 CE fa un especial èmfasi dels Drets Fonamentals, dient que son tots els del capítol II del títol I. En l’article 53.3 CE aclara que els drets fonamentals es podran portar davant un tribunal en aquells casos que ho disposi les lleis que les desenvolupen. Quan el 53.1 CE diu que els Drets Fonamentals vinculen a tots els poders públics. Existeixen els Drets Fonamentals, no per que hi hagi llei, sinó per què és un dret preexistent. No s’ha d’esperar a que hi hagi llei, l’existència ja deriva de la constitució. Amb el contingut essencial es podria saber què és exactament un dret determinat.
Tota norma que contradigui un Dret Fonamental quedaria derogada per la constitució.
La LOPJ recorda aquestes conseqüències de l’article 53 CE als jutges. Una altra garantia seria la reserva de llei, la qual deriva de l’article 53.1 CE. Significa que els DF només es poden regular per llei, cap altra tipus de norma. No significa que sigui obligatori regular, sinó que si es fa, s’ha de fer per llei. A les Corts Generals se’ls hi adverteixen que després de fer una llei no es pugui desenvolupar per cap reglament. “Llei en blanc”. Adverteix que no es faci una llei dient “serà segons com es digui per Reial Decret”. No es pot fer ninguna llei deslegalitzadora. Només hi ha un dret que s’ha deixat que un reglament desenvolupi una llei: Llei de la propietat.
A l’article 81 CE es diu que depèn de la llei orgànica el desenvolupament dels Drets Fonamentals i llibertats fonamentals. Però no tots els drets, sinó de l’article 14 al 29 CE. La llei orgànica pel desenvolupament del dret (dir què és). I la llei ordinària per regular el seu exercici. L’article 86 CE diu que els decrets-llei no podran afectar als Drets Fonamentals.
-Defensor del Poble-
Surt més o menys definida a l’article 54 CE. Els seus precedents el podem trobar al ombudsman de Suècia. És un Alt Comissionat de les Corts Generals per a 5 anys i pot nomenar adjunts. Pot proposar recurs d’inconstitucionalitat fins a cert punt. Fins on? La constitució no especifica i hi ha opinió de que pugui fer-ho per a qualsevol cosa. A la llei del Síndic de Greuges es deia que podia encarregar-se de qualsevol cosa de l’administració autonòmica i local sense cap condició. Això va ser declarat inconstitucional pel TC i ara ha no diu l’exclusivitat. Ara pot treballar conjuntament amb el Defensor del Poble. A altres parts on hi ha una figura com el síndic de greuges no s’han presentat problemes.
Pel dret de reunió i manifestacions el procediment és una mica més especial. Es vol que la sentència es faci més ràpidament i abans de fer-se la manifestació programada. Hi ha una llei que diu que el propòsit de fer una manifestació es comuniqui al menys 10 dies abans de la manifestació.
-Recurs d’empara constitucional-
Està previst també a l’article 53.2 CE. A més, de per tots els drets fonamentals del 14 al 29, també es dona pel dret a la objecció de consciència. És un recurs que es presenta directament al TC. No és un recurs qualsevol, ja que el TC no està dins del PJ. És un tribunal a part del PJ.
Teòricament no seria l’ultima instància, sinó que està a part. Però la regulació que s’ha fet del TC no ajuda gaire en aquesta afirmació- se lo ha donat al recurs d’empara un caràcter d’ultima instància, quan no era la intenció. Per què? A la llei es diu que és un recurs subsidiari , és a dir, s’han d’haver exhaurit les demés vies. La finalitat d’això era que el TC no es col·lapsés de casos. Però igualment, això no s’ha evitat, ja que tarda molt temps.
La principal finalitat és que crea jurisprudència en matèria de drets fonamentals. La seva jurisprudència vincula als tribunals. Quan el TC diu que algo es inconstitucional, llavors vincula segur als tribunals. El que no està tan clar és que vinculin les interpretacions que fa de la constitució. Una altra característica és que és un recurs extraordinari : no es fonamenta en qualsevol il·legalitat o cas, sinó que és limitat, per a la lesió de drets fonamentals. Un recorrent, abans d’arribar al TC s’ha de dir que s’ha lesionat un dret fonamental. S’ha de dir abans d’esgotar les vies.
No s’exigeix ho de recurs subsidiari en els actes parlamentaris. Es pot anar directament al TC. Son actes interns de les cambres. Siguin les Corts Generals o els Parlaments autonòmics. L’únic que s’exigeix és que si hi ha una llei interna on es preveu un procediment per això, s’hagi prèviament esgotat.
El recurs constitucional d’empara no té efectes suspensius. De l’article 41 al 58 de la LOTC està regulat el recurs d’empara constitucional. És pels drets de l’article 14 al 29 CE e inclús l’objecció de consciència. Aquest últim dret necessita una llei per desenvolupar-se. Està pel nivell militar, però més enllà d’això no està reconegut en cap lloc.
El recurs d’empara constitucional es pot fer contra “actes del poder públic”. Els subjectes que poden interposar-ho son: els titulars del dret fonamental, els interessats legítims (no és el titular, però aquell acció que s’ha fet pot perjudicar-li o afavorir-li), les parts processals (qui son els processats en el cas), el ministeri fiscal (d’acord amb l’article 124 CE) i el defensor del Poble (article 54 CE).
-Requisits processals-
1- Esgotar la via judicial prèvia : excepte en el cas dels actes parlamentaris.
El TC vol ser la última possibilitat que quedi.
2- Requisit material : s’ha d’invocar la vulneració d’un dret fonamental. Això
és el que importa, i no que es digui l’article correctament. Quan? Tan aviat es tingui coneixement que s’ha produït o s’hagi produït. I si es tarda? El TC
és basant estricte en les formes i no ho admetria, a no ser que es pogués demostrar.
-Fases-
1- Admissió. El TC busca si es pot admetre o no el recurs. Pot ser que no
s’admeti per:
- Falta de requisits processals.
- Dret no emparable.
- Falta manifesta de contingut.
- Hi hagi recaigut sentència sobre la qüestió.
2- Requeriment d’actuacions
3- Posar de manifest i al·legacions
4- Sentència: o atorgarà l’empara o es denegarà. Si atorga l’empara pot passar
el següent i de manera acumulativa (mai directament i solament la 2a o la 3a):
- Declarar la nul·litat
- Reconeixement del dret (+ nul·litat)
- Restabliment de la integritat (+ nul·litat + reconeixement) F 0 E 0que es torni tot a la normalitat, restablir el dret. Com si es comencés totalment de 0.
-Protecció internacional dels Drets Fonamentals-
Tenim el Tribunal Europeu de Drets Humans , i aquest influeix en l’ordenament espanyol tal com diu l’article 10.2 CE. Son dret intern tal com diu l’article 96 CE. Els drets que reconeix son drets de l’ordenament espanyol. Els drets estan recollits al Conveni europeu i als protocols addicionals.
Tots els membres d’aquest conveni tenen dret a dirigir-se a aquest tribunal. Hi ha un primer filtre que seran els Comitès, els quals miraran si es compleixen els casos necessaris. Si passa el filtre es farà una proposta a les Sales, les quals examinen la demanda i dicten sentència. Si el recurrent no està d’acord, pot anar extraordinàriament a la Gran Sala. Les seves sentències no anul·len la sentència de l’estat membre, ja que no es un grau més dins de la escala. El que dirà la sentència és que l’Estat membre ha produït un incompliment d’un dret reconegut per el TEDH. Llavors, haurà d’indemnitzar l’estat membre al ciutadà afectat. Si no queda satisfet, pot ser que ell TEDH indemnitzi.
Condemna violacions del Conveni, no violacions de drets interns. Per poder anar al TEDH s’han d’esgotar totes les vies de l’estat membre. Només poden anar al TEDH els afectats, no institucions públiques, els quals aniran amb l’estat.
Tema 11. Principi d’igualtat
