¡Descarga Els Celtíbers y más Apuntes en PDF de Filología hispánica solo en Docsity!
Unitat 9. Els celtibers
- Origen i populi que configuren els celtibers.
- Organització social.
- La vida quotidiana.
Fig. 1. Situació dels principals pobles ibers i cèltics de la Península i, dintre d’aquests darrers de la Celtibèria.
- ORIGEN I POPULI QUE CONFIGUREN ELS CELTIBERS 1.1. El concepte Celtibèria
- Celtibèria és la designació per a un territori amb forta personalitat emprada pels antics historiadors i geògrafs grecoromans (fig. 1), els quals no saben ben bé com definir un territori interior. En aquestes fonts celtiber és gairebé sempre sinònim d’enemic, i ens hauria d’alertar el fet que el terme no apareix fins al conflicte de la Segona Guerra Pú- nica. En cap cas es tracta de la menció d’un poble híbrid i és segura l’adscripció lin- güística cèltica de la regió, que fa seus alguns elements culturals mediterranis d’as- cendència ibèrica, com l’escriptura o la ceràmica pintada.
- Els celtibers parlaven una llengua indoeuropea pertanyent a la branca cèltica (fig. 2). L’afegit ibèric pot ésser degut al simple fet de viure en Ibèria, una designació territorial pel conjunt de la península. En l’època romàntica s’explicà l’arribada dels celtes a la Pe- nínsula per un procés d’invasió o migració, model teòric que ha mostrat sèries man- cances.
- Ara bé, què és celta? Els antics designaven indistintament com celtes uns habitants, unes llengües i unes cultures que s’estenien per Europa occidental atlàntica i per Europa cen- tral en les conques del Danubi i la Vall del Po (fig. 3); fins i tot en el segle III a. C. un d’aquest pobles, els Gàl·lats, arribà a instal·lar-se en Anatòlia i enllà creà un estat. Des del segle I a. C. les conquestes de Roma i la pressió dels pobles germànics reduïren els ter-
ritoris cèltics a petits reductes (Gal·les, Irlanda..). El “celtisme” ressuscità amb el nacio- nalisme europeu del segle XIX; des d’un punt de vista sentimental es parlava d’un “folklore”, “un paisatge” o una “cultura” cèltica, aspectes no determinants, que encara avui omplen certs imaginaris; també ho començà a fer des d’un punt de vista acadèmic rigorós, en base a la lingüística i la història. Des d’aquesta darrera perspectiva i en base a la lingüística es pot afirmar que era més celta Sòria que A Corunya, encara que això suposi un xoc en la concepció popular i no fundada, que associa celtes amb paisatges humits i marítims (fig. 2).
Fig. 2. Elements científics (i no científics) que configuren la definició actual dels celtes. Els tres nivells de celtisme: acadèmic, sentimental i esotèric.
1.2. Límits i formació de Celtibèria
- La Celtibèria és una zona de pronunciada personalitat, resultat del seu propi de- senvolupament intern i dels contactes amb la zones ibèriques meridional, llevantina i de la vall de l’Ebre. Abasta una zona pobre en recursos agrícoles, de terres altes, seques i fredes al voltant del Sistema Ibèric (fig. 1), en les capçaleres dels rius Duero, Tajo, Jalón (afluent de l’Ebre) i Xúquer. A grans trets, actualment abraça les províncies de Sòria, Guadalajara, nord de Cuenca, i occident de Saragossa i Terol. La presència de ferro en el Moncayo va permetre disposar d’aquest estratègic recurs agrícola i militar. Malgrat els condicionants naturals, la Celtibèria apareix força poblada en el moment de l’arribada dels romans i exportava nombrosos mercenaris, d’infanteria i cavalleria.
- A les acaballes de l’edat del bronze final (segles VII-VI a. C.) es propaguen elements de la cultura dels Camps d’Urnes, com la cremació dels difunts en el Protoceltibèric (fig. 4). Predomina la diversitat entre districtes, però la zona al peu de les capçaleres del Duero i Tajo sembla configurar l’embrió de la cultura celtibèrica ja a finals del segle VI a. C., coincidint amb l’adopció aquí de la metal·lúrgia del ferro i, més tard, de la ceràmica a torn imitant el món llevantí ibèric. No obstant, algunes zones perifèriques conservaren una cultura més endarrerida, caracteritzada per vasos modelats a mà, com la Cultura dels Castres Sorians (segles VI-V a. C.), que abasta la zona més alta de la província soriana, amb hàbitats en una mitjana de 1.400 m. d’altitud. El nucli celtibèric hauria així anant integrant territoris de la perifèria.
- Hi ha mencions d’altres pobles més meridionals i incerts, com els olcades, situables ja en la província de Cuenca; per la seva banda, els turboletes, tradicionalment associats a Te- rol i només esmentats amb motiu de l’atac d’Anníbal a Sagunt, són una font de contro- vèrsies.
- Les fonts antigues distingeixen, sovint, una Celtibèria Citerior d’una Celtibèria Ulte- rior (fig. 5). L’historiador Adolf Schulten interpretà, en 1914, que els romans es referien a dues realitats geogràfiques: la Citerior (la d’aquest costat) serien les valls que baixen a l’Ebre –les terres de belos, titos i potser lusons-, mentre que la Ulterior (la de més enllà) es situaria passades les serres i correspondria a les capçaleres dels rius atlàntics, serien les terres d’arevacs i pèl·lendons. La influència d’Schulten en tants temes de la Hispània An- tiga ha fet que aquesta visió es perpetués i és habitual trobar-la en els manuals. En 1993 Álvaro Capalvo concloïa una tesi doctoral (publicada en 1996) que oferia una alter- nativa radical: les dues divisions celtibèriques es corresponien amb les dues províncies republicanes, tota la Celtibèria estricta era així la Citerior, mentre que la Ulterior calia buscar-la en Andalusia! Significa això que enllà també hi havia celtibers? No neces- sàriament en el sentit cultural, a les fonts clàssiques arriba un moment en que “celtiber” i “enemic” es fan sinònims. Tingui raó o no Capalvo, aquest autor afegeix una aguda obser- vació en el debat: els celtibers no apareixen esmentats fins a la Segona Guerra Púnica. Cal anar doncs amb compte en la seva consideració a ulls d’un text antic.
Fig. 4. Recents teories sobre la formació i expansió dels Celtibers.
Fig. 5. El problema de les dues celtibèries en les Fonts Antigues i les diverses interpretacions que ha generat (part su- perior) i les dues propostes principals (mapa de la part inferior).
- ORGANITZACIÓ SOCIAL I POLÍTICA 2.1. Organització social
- Altre aspecte que s’ha modificat radicalment en els darrers vint-i-cinc anys és la seva or- ganització social. Tradicionalment es va considerar que els celtibers estaven organitzats, o millor fragmentats, en “gentilitats”, quelcom semblant a clans. Aquesta compartimen- tació social hauria dificultat l’intercanvi, per això, com si fos l’altra cara d’una mateixa moneda, s’havia estès la pràctica de l’hospitalitat, una fórmula jurídica per la qual dues persones de diferents comunitats acordaven voluntàriament l’atorgament de drets i deures mutus i igualitaris en el sí de la comunitat respectiva; el pacte es feia hereditari i cons- tituïa una mena de salconduit cada vegada que un membre es traslladava d’un clan a altre per alguna raó. Es volia veure un sistema afí al d’altres indoeuropeus pre-estatals, com els grecs homèrics o els mateixos romans arcaics.
- En la fase final els pactes es van consignar per escrit sobre plaques de metall anomenades tesserae, retallades en forma d’animal: cada part es quedava amb una còpia (fig. 6). Hi ha tesseres escrites en celtibèric i altres ja en llatí, algunes sobre animals aliens a la zo- na, com el dofí, no manquen tampoc les mans que xoquen, emblema clar d’un pacte.
Armes i costums dels celtibers
Los celtíberos suministran para la lucha no sólo excelentes jinetes sino también in- fantes que destacan por su valor y capacidad de sufrimiento. Están vestidos con ásperas capas negras, cuya lana recuerda el fieltro; en cuanto a las armas, algunos de ellos llevan escudos ligeros, similares a los de los celtas, y otros grandes escudos redondos del tamaño del aspis griego. En sus piernas y espinillas trenzan bandas de pelo y cubren sus cabezas con cascos broncíneos, adornados con rojas cimeras; llevan también espadas de doble filo, forjadas con excelente acero, y puñales de una cuarta de largo para el combate cuerpo a cuerpo. Emplean una técnica peculiar en la fabricación de sus armas: entierran piezas de hierro y las dejan oxidar durante algún tiempo, aprovechando sólo el núcleo, de forma que obtienen, mediante una nueva forja, espadas magníficas y otras armas; un arma así fa- bricada corta cualquier cosa que encuentre en su camino, por lo que no hay escudo, casco o cuerpo que resista sus golpes... Son muy hábiles en luchar de dos modos diferentes: primero atacan a caballo y, en el caso de ser rechazados, desmontan y atacan de nuevo como soldados de infantería... Se- gún sus normas habituales son extremadamente crueles con los criminales y enemigos, aun- que con los forasteros son compasivos y honrados, rivalizando entre ellos para prodigarles su hospitalidad... En cuanto a su alimentación, se sirven de toda clase de carnes, que abun- dan entre ellos, y como bebida poseen una combinación de vino y miel.
Diodoro de Sicilia 5, 33.
Elements per a un comentari:
a) L’excel·lència dels soldats celtibèrics dóna a entendre una diversitat en l’armament i una polivalència que, dins de la seva simplicitat, els fa equiparables als millors exèrcits antics.
b) El ferro i la seva doble forja són part del secret del seu èxit. Els legionaris romans van adoptar el tipus d’espasa curta (gladius hispaniensis) empleada pels celtibers.
c) La crueltat amb els enemics i el profund respecte amb els forasters són dos cares d’un ma- teix codi aristocràtic de competència i emulació. El més fort en la guerra ho és també en la pau; el model militar resta fixat i ritualitzat amb danses i combats singulars.
d) Qualsevol classe de carns pot indicar la importància complementària de la caça en la regió.
Fig. 7. Esquerra: tomba de guerrer (necròpolis de Carratiermes, Sòria); dreta escena de lluita de Numància (Garay, Sòria).
3. LA VIDA QUOTIDIANA I MÓN SIMBÒLIC
3.1. Formes de vida
- Els celtibers vivien en poblats concentrats de caire agrícola i artesanal. Al marge dels tò- pics (Diodor, supra, indica una dieta càrnica que ha estat desmentida pels anàlisis dels sediments arqueològics), la Celtibèria estava en aquell temps densament poblada, tant o més que les regions costaneres, a diferència del despoblament actual. La base no era altra que una economia cerealística.
- Les cases celtibèriques de la vall de l’Ebre (fig. 8a) acostumen a ésser rectangulars, sub- dividides en tres àmbits bàsics (treball, llar i magatzem), de fet, compleixen les mateixes funcions que les cases iberes, però amb una disposició sovint més linial. Com aquestes tenen una base de pedra, una elevació de fang i un sostre de canya i argila. En Numància presenten algunes peculiaritats: una mena de rebost semisubterrani i el sostre totalment de palla.
- En Segeda (Mara, Saragossa) es poden observar les cases tradicionals dels belos i les noves construccions fetes a corre-cuita, potser per incorporar els titos. A Segeda, les influències mediterrànies són perceptibles ja en la primera meitat del segle II a. C., abans de la conquesta romana, com la recent excavada “Casa del Estrígil”.
- Amb la romanització es van donar casos híbrids molt interessants, p.e. a la ciutat de La Caridad (Caminreal, Terol), un nucli de traçat hipodàmic i amb cases, com la del mosaic de “Likinete”, anomenada així per un mosaic amb inscripció ibèrica, construïda a comen- çaments del segle I a. C. amb elements perfectament itàlics: distribució al voltant d’un atri i l’existència d’un tablinum per al propietari, que no resultà ésser romà, sinó un celtiber ric.
Fig. 8. Esquerra: esquema d’una casa celtibèrica del tipus de la Vall de l’Ebre; dreta: vista de la paret vertical amb inscripcions celtibèriques del santuari de Peñalba de Villastar (Terol).
3.2. Aspectes religiosos
- Els estudis de Francisco Marco i Gabriel Sopeña permeten conèixer millor aquesta faceta. Els celtibers comparteixen elements a escala continental amb altres pobles cèltics, com el culte a determinats déus, actualment en revisió el culte al déu Lug. Però també hi ha altres compartits a escala peninsular, com els santuaris rupestres amb inscripcions (p. e. Peñalba de Villastar, Terol).
- Les fonts també els atribueixen elements específics, com l’observació de rituals de pleniluni i determinades pràctiques sacrificadores.
