ELS LÍQUENS
Tenen 2 components: un fong en simbiont amb una alga. És una simbiosi cíclica (molts anys
d’evolució).
Tenen una morfologia concreta, no s’ha de mirar la del fong ni la de l’alga.
Es van formar perquè hi havia molts tipus d’ambients on no podien viure per separat, i van
veure que si s’unien si que hi podien viure. Acostumen a ser ambients inhòspits (condicions
extremes).
El procés a través del que es van unir s’anomena liquenificació.
FONGS LIQUENIFICATS: el fong sembla més protagonista que l’alga. Els líquens acaben a,b
propietats que separats no tenen. El fong és l’únic que es pot reproduir.
De forma general el fong que es liquenifica s’anomena micobiont. Un 98% des fongs
liquenificats són ascomicots. Són els encarregats de captar aigua i nutrients.
L’alga s’anomena ficobiont o fotobiont. Poden ser cloròfits unicel·lulars o cianobacteris. Són les
encarregades de formar substàncies elaborades (hidrats de carboni). Es van intercanviant els
substrats entre el fongs i l’alga.
Fan unes substàncies liquèniques (liquenines) que són metabòlits secundaris, que només les
poden crear en simbiosi.
Els líquens no es poden crear de manera artificial. Fabriquen les substància perquè suposen un
avantatge per viure. S’han trobat aplicacions pels humanes de les liquenines. Creixen molt a
poc a poc (ambients inhòspits), això fa que creixin poquet. Aguanten molt bé la dessecació.
Formen oxalat de calci per protegir-se dels UV. Com que depenen més de l’aire que del
substrat són molt bons bioindicadors, ja que donen a conèixer si el medi en el que viuen està
contaminat o no. Com més contaminació hi hagi menys líquens hi trobarem.
ESTRUCTURA
Són molt simples. Tenen 2 tipus d’anatomia:
Homòmers: més simples. Només líquens gelatinosos. No tenen
disposició específica. Els cianobacteris van més a la part superior, ja
que necessiten més llum.
Heteròmers: la resta. Hi distingim estrats o capes:
o Còrtex superior (molt compacte)
o Capa algal
o Zona medul·lar (hifes fúngiques)
o Rizoides que s’enganxen al substrat
