Esquema mapa conceptual, Esquemas y mapas conceptuales de Derecho

¡Descarga Esquema mapa conceptual y más Esquemas y mapas conceptuales en PDF de Derecho solo en Docsity!

PREGUNTAS

TEORICAS FINAL

HISTORIA

Una història general de la creació del Dret des de Roma

fins als nostres dies

La creació del dret, des de Roma fins als nostres dies, ha estat un procés llarg i complex, que reflecteix els canvis polítics, socials i ideològics de cada època. Aquesta evolució es pot entendre com un trànsit des d’un dret basat en la tradició i l’autoritat del governant cap a un dret racionalitzat, codificat i democràticament legitimat. Per tal de comprendre aquest procés, cal atendre no només a les normes que s’aplicaven, sinó també a qui creava el dret , quin ordre de prelació de fonts hi havia , i quin paper jugava el dret comú i les tradicions locals en cada moment.

1. Roma: de la tradició a la concentració imperial del dret A la Roma antiga, durant la Monarquia i la República, el dret es fonamentava en els mores maiorum , costums ancestrals interpretats pels pontífexs. Aquest dret era pròpiament dret tradicional , i només aplicable als patricis. Amb la Llei de les Dotze Taules es produeix una primera positivació escrita, oberta també als plebeus. Durant la República, la creació del dret es diversifica amb l’aparició del pretor , que amb el seu ius honorarium i ius gentium ofereix respostes més flexibles i aplicables a no ciutadans. A més, la llei votada per les assemblees es consolida com a font essencial del ius legitimum. Amb el Principat , el poder del poble passa a mans del príncep , a través de la lex de imperio. Això consolida una administració estable i l’aparició del ius novum : un dret creat a partir de constitucions imperials (edicta, decreta, rescripta...). En el Dominat , l’emperador és considerat Dominus et Deus i concentra tot el poder legislatiu. Les fonts del dret es redueixen: el dret oficial es fon en la voluntat del príncep , mentre els iura (escrits de juristes) passen a segon pla. El dret queda codificat en col·leccions com el Codi Teodosià i el Breviari d’Alaric , i es consolida la idea que allò que plau al príncep té força de llei. 2. Regne Visigot: del dret romà al dret propi Amb la desaparició de l’Imperi Romà d’Occident, el regne visigot es converteix en un nou centre de producció jurídica. El dret romà es manté viu gràcies a recopilacions com el Codi d’Euric i el Breviari d’Alaric , però els reis visigots comencen a dictar lleis pròpies per respondre a la realitat del seu regne. El Liber Iudiciorum (654), redactat sota Recesvint, representa un ordenament jurídic complet i general que trenca formalment amb la tradició romana i consolida el monopoli legislatiu del rei. El rei crea el dret, interpreta el dret i resol els buits legals. Aquest dret és exclusiu: només es pot aplicar el Liber, i els jutges no poden anar més enllà.

En l’actualitat, el dret es crea per parlaments democràtics , i conviu amb fonts internacionals , europees i autonòmiques. El dret ja no és únicament nacional, sinó multinivell , i la seva creació passa per processos de deliberació i control jurídic i constitucional. Conclusió La història de la creació del dret mostra un recorregut des de la tradició i l’autoritat del príncep , cap a la racionalitat, la publicitat i la democràcia. Entendre aquesta evolució exigeix veure qui crea el dret, quines fonts hi predominen, com es relacionen el dret propi i el comú , i com es produeix la transició d’un dret plural i dispers a un dret codificat i unificat que, amb el temps, ha tornat a obrir-se a la pluralitat jurídica a través del dret europeu i internacional.

Una història de la creació règia del Dret des del regne

visigot de Toledo fins la fi de l’antic règim

Resposta redactada La creació del dret per part del rei —la creació règia del dret — des del regne visigot de Toledo fins a la fi de l’Antic Règim reflecteix un procés de consolidació progressiva del poder legislatiu reial , que va anar variant en funció de les estructures polítiques i socials de cada època. Aquesta evolució no fou lineal ni homogènia, sinó que es veié travessada per tensions amb altres poders (Església, noblesa, municipis) i per l’aparició i difusió del dret comú a partir del segle XII.

1. El regne visigot de Toledo: monopoli legislatiu del rei Amb el Liber Iudiciorum (654), redactat per Recesvint, el rei visigot consolida per primer cop a la península un monopoli absolut sobre la creació del dret. Aquest llibre legal, aplicable a tots els habitants del regne , suposava una ruptura formal amb el dret romà, i establia que només el rei podia dictar noves lleis, interpretar- les i resoldre els buits legals. Els jutges no podien aplicar cap altra norma fora del Liber. Si trobaven una situació no prevista, havien de remetre el cas al rei perquè aquest, mitjançant la seva discreció regia , el resolgués i incorporés una nova llei al Liber. La creació del dret era exclusiva, centralitzada i retroactiva. Aquest sistema reafirmava la funció del rei com a fonte única del dret oficial , tot i que coexistia amb un dret de la pràctica no sempre reconegut. Amb el temps, es produí una vulgatització del Liber : juristes i notaris van introduir lleis no oficials per adaptar-lo a la realitat, especialment en un context de feudalització creixent , fet que va obrir una escletxa entre el dret oficial i el costum real. 2. L’Alta Edat Mitjana: restauració i legitimitat religiosa Després de la caiguda del regne visigot (711) i amb la Reconquesta, els nous regnes cristians es presentaren com hereus dels reis visigots , i continuaren utilitzant el Liber Iudiciorum com a dret oficial. Tanmateix, no es creava un dret nou, sinó que es defensava i restaurava l’ antic i bon dret , d’origen diví. Segons la ideologia altomedieval, el rei era un ministre de Déu , i la seva funció era mantenir la justícia divina. El dret no es creava, sinó que es descobria. Per això, en aquesta etapa, no hi ha una gran producció legislativa reial i la figura del rei es legitima des del punt de vista religiós més que jurídic.

La Nova Planta de Felip V (1707-1716), amb l’abolició dels furs d’Aragó, València, Mallorca i Catalunya, reforça l’autoritat legislativa del rei borbònic , imposant el model castellà i el dret comú com a dret general de la monarquia.

5. La fi de l’Antic Règim: del rei legislador a la sobirania nacional El model de creació règia del dret arriba al seu límit amb la crisi de l’Antic Règim. Amb la Revolució Francesa i el liberalisme , el dret deixa de ser creat per la voluntat del rei i passa a ser expressió de la sobirania nacional. El poder legislatiu es trasllada al parlament , i la Constitució de Cadis (1812) n’és un primer exemple. S’imposa la idea que la llei és la voluntat general , i el rei ja no és font de dret, sinó executant de la llei , dins d’un sistema de separació de poders. Així, es posa fi a la llarga etapa de creació règia del dret que havia començat amb el regne visigot de Toledo. Conclusió Des del monopoli legislatiu visigot , passant per la legitimació religiosa de l’edat mitjana , la producció legislativa en diàleg amb el dret comú a la baixa edat mitjana, i finalment l’ absolutisme legislatiu modern , la creació règia del dret ha estat clau en la formació dels ordenaments jurídics de la península. Aquest procés culmina amb la fi de l’Antic Règim, quan el dret deixa de ser patrimoni del monarca i esdevé una expressió de la voluntat democràtica i del poder civil.

La formació de l’ordenament jurídic català i la seva

evolució fins la promulgació del Codi Civil de Catalunya

Resposta redactada L’ordenament jurídic català s’ha format al llarg dels segles a través d’un procés complex on han intervingut diversos factors: la tradició jurídica pròpia, l’aportació del dret comú, la legislació reial, el pactisme institucional i, més recentment, l’autogovern català dins d’un Estat constitucional. Aquest trajecte històric culmina amb la promulgació del Codi Civil de Catalunya , resultat d’un esforç per sistematitzar i modernitzar el dret civil català, d’acord amb la seva tradició i identitat pròpies.

1. Orígens: dret visigot i romanització Els orígens de l’ordenament jurídic català es remunten a l’època visigòtica, amb l’aplicació del Liber Iudiciorum. Durant l’alta edat mitjana, aquest dret romà- visigot es manté en vigor entre les comunitats cristianes del nord de la península, fins i tot després de la invasió musulmana (711). El Liber és considerat dret antic i bo , i es conserva com a base de les relacions jurídiques, especialment en l’àmbit privat. 2. Baixa Edat Mitjana: dret propi i pactisme Amb la consolidació política del comtat de Barcelona i la formació de la Corona d’Aragó , Catalunya desenvolupa un dret propi , amb caràcter territorial i autònom. Aquest dret s’expressa en: - Els Usatges de Barcelona (segles XI-XII), recopilació de normes consuetudinàries i privilegis, considerada la primera gran font del dret català. - Els furs i constitucions catalanes , aprovades per les Corts catalanes amb participació dels estaments. Aquest sistema reflecteix el pactisme català , on el rei no pot legislar unilateralment: la llei és el resultat d’un pacte entre el monarca i el país. El dret català es configura com un dret principal en el seu territori, i el dret comú (ius commune) —dret romà i canònic— actua com a dret supletori. Aquesta convivència genera un ordenament jurídic dual , on el dret propi preval, però el dret comú omple els buits. Durant els segles XIII i XIV es produeixen importants recopilacions: el Llibre del Consolat de Mar (dret mercantil), i el Llibre de les Constitucions. Aquest corpus

• Llibre I : Disposicions generals
• Llibre II : Persona i família
• Llibre III : Obligacions i contractes
• Llibre IV : Successions
• Llibre V : Drets reals
• Llibre VI : Obligacions i contractes específics Aquest codi representa la plena actualització i modernització del dret civil català , amb un enfocament clarament adaptat a la realitat social, però arrelat en la seva tradició jurídica pròpia. Conclusió L’ordenament jurídic català s’ha anat formant a partir d’un dret consuetudinari i pactat , fortament influït pel dret comú , però amb trets clarament distintius. Malgrat les interrupcions històriques (Nova Planta, franquisme), el dret civil català ha mantingut una continuïtat històrica , adaptant-se a cada context. Amb el Codi Civil de Catalunya , culmina un procés de recuperació i reafirmació d’un dret propi, modern i plenament vigent dins del marc autonòmic i constitucional espanyol.

La creació del dret per part del rei (comte de Barcelona) a

Catalunya des dels Usatges fins passada la Nova Planta

Resposta redactada La creació del dret per part del rei de Catalunya, en la seva condició de comte de Barcelona , ha estat marcada històricament per un model pactista , on el monarca no podia legislar de manera unilateral, sinó que ho havia de fer en col·laboració amb els braços de les Corts catalanes. Aquesta trajectòria comença amb els Usatges de Barcelona i es veu profundament alterada després de la promulgació dels Decrets de Nova Planta (1716), que trenquen l’ordre jurídic propi català i imposen un nou model centralista.

1. Els Usatges de Barcelona (segle XI - XII): primer dret reial català Els Usatges de Barcelona són la primera gran recopilació jurídica de Catalunya i constitueixen el nucli originari del dret propi català. S’atribueixen a Ramon Berenguer I , comte de Barcelona, que els va recollir a partir de costums judicials i normes romanes (dret comú). A diferència d'altres regnes on el dret es fonamentava en la tradició consuetudinària o en la voluntat del sobirà, els Usatges tenen una naturalesa mixta : són dret creat pel rei , però a partir de pràctiques acceptades i consolidació de costums. És un dret propi , aplicable només en el territori català, i comença a formar un ordenament jurídic singular , que conviu amb el dret comú com a dret supletori. Els comtes-reis no legislen de forma absoluta, sinó que les seves decisions es basen en la veneració de la tradició i la recerca del consens. 2. El model pactista i les Corts catalanes (segles XIII - XVII) Amb la consolidació de la Corona d’Aragó , i especialment a partir de Jaume I , el model de creació del dret esdevé clarament pactista. El rei no pot crear dret per ell sol: ha de convocar les Corts catalanes , on els tres estaments (eclesiàstic, nobiliari i reial) hi participen activament. D’aquesta manera, la creació del dret passa a dependre d’un pacte entre el rei i el país, expressat en: - Constitucions : normes acordades entre el rei i les Corts que tenen valor de llei. - Capítols de Cort : acords amb menys rang que les constitucions. - Actes de Cort : decisions de caràcter administratiu.

Des dels Usatges de Barcelona fins al Decret de Nova Planta , la creació del dret a Catalunya per part del rei segueix una evolució clara: comença amb una iniciativa basada en costums, es consolida com a creació pactada amb les Corts , i finalment es transforma en una legislació imposada per la monarquia absoluta borbònica. Aquest canvi marca la fi del dret català com a dret creat pel país , i obre una nova etapa de subordinació jurídica , que només començarà a revertir-se amb la codificació civil del segle XX.

La trajectòria del dret civil a Catalunya des de la baixa edat

mitjana fins l’actualitat

Resposta redactada La trajectòria del dret civil a Catalunya des de la baixa edat mitjana fins a l’actualitat mostra un procés de formació, consolidació, ruptura parcial i recuperació d’un dret privat amb identitat pròpia. Aquest dret ha sabut adaptar-se als contextos polítics i jurídics canviants, mantenint elements tradicionals i alhora modernitzant les seves institucions.

1. Baixa edat mitjana: naixement d’un dret civil propi Durant la baixa edat mitjana, Catalunya desenvolupa un dret civil específic que neix de la combinació de costums locals , dret romà i la voluntat legislativa del rei pactada amb les Corts. Aquest dret es recull principalment en: - Els Usatges de Barcelona : norma fonamental, d’origen consuetudinari i reial, aplicable als comtats catalans. - Furs i Constitucions catalanes : aprovades per les Corts, amb participació dels estaments. - Llibres municipals i manuals jurídics , com el Llibre del Consolat de Mar. Aquest dret català esdevé dret principal en el territori i conviu amb el dret comú (ius commune) com a dret supletori , especialment en matèries no regulades pel dret propi. El dret civil català s’aplica en àmbits com la successió intestada , contractes , institucions familiars (dot, potestat paterna, tutela) i propietat. 2. L’època moderna: consolidació i fragilitat Durant els segles XVI i XVII, el dret civil català continua vigent i es va actualitzant a través de noves constitucions de cort , que modifiquen i amplien les normes anteriors. Tot i l’increment del poder reial a la monarquia hispànica, a Catalunya persisteix el model pactista , i el dret civil és el resultat de consens entre rei i país. Però aquesta estabilitat jurídica es veu trencada per la Guerra de Successió (1701–1714) i la posterior imposició del Decret de Nova Planta (1716) , pel qual Felip V aboleix les institucions catalanes i imposa el dret públic i processal castellà. No obstant això, el dret civil català no és abolit , i continua aplicant-se en l’àmbit privat. Així, a diferència del dret públic, el dret civil català sobreviu a la desfeta del

La Generalitat impulsa la creació del Codi Civil de Catalunya , que es redacta i aprova progressivament per llibres , entre 2002 i 2017:

• Llibre I : Disposicions generals (2002)
• Llibre II : Persona i família (2010)
• Llibre III : Drets reals (2006)
• Llibre IV : Successions (2008)
• Llibre V : Drets reals (2006)
• Llibre VI : Obligacions i contractes (2017) Aquest codi substitueix la Compilació del 1960 i ofereix una estructura moderna, sistemàtica i pròpia , adaptada a les necessitats actuals, però fidel a la tradició jurídica catalana. Conclusió La trajectòria del dret civil català des de la baixa edat mitjana fins avui ha estat marcada per la seva identitat pròpia , l’ adaptació a contextos polítics diversos i la capacitat de sobreviure a intents d’uniformització jurídica. Amb el Codi Civil de Catalunya , el dret civil català assoleix la plenitud de la seva autonomia , dins del marc constitucional, com un dret viu, coherent i plenament vigent en l’àmbit del dret privat.

Tradició jurídica romana occidental o teodosiana i tradició

jurídica romana oriental o justinianea a Catalunya

Per entendre l’evolució jurídica de Catalunya cal analitzar el pes i el recorregut de dues grans tradicions del dret romà que s’arrosseguen des de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident: la tradició occidental o teodosiana i la tradició oriental o justinianea. Aquestes dues tradicions, tot i néixer d’un tronc comú —el dret romà clàssic—, evolucionen de forma diferenciada segons el context polític, jurídic i geogràfic. La seva recepció a Catalunya ens mostra un procés complex de continuïtats, ruptures i influències creuades. Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident l’any 476, el dret romà va continuar viu en els regnes germànics a través de la tradició jurídica occidental o teodosiana , especialment gràcies al Codi Teodosià (438) i a les seves recopilacions posteriors, com el Breviari d’Alaric (Lex Romana Visigothorum, 506). Aquest breviari, que contenia constitucions imperials i iura clàssics interpretats, fou fonamental per mantenir viva la cultura jurídica romana en terres occidentals, i tingué una gran influència al regne visigot i, per extensió, a la futura Catalunya. Així doncs, durant l’alta edat mitjana , a Catalunya —com a territori integrat primer en el regne visigot i després en l’Imperi Carolingi dins la Marca Hispànica—, es manté aquesta tradició jurídica occidental , centrada en el dret romà vulgaritzat i reinterpretat pel poder visigot. El Liber Iudiciorum (654), i la seva recepció posterior al món franc i carolingi, reforcen aquesta herència teodosiana. Ara bé, a partir del segle XII , amb el renaixement del dret romà a través de les escoles de glossadors de Bolonya, comença a tenir força una nova tradició jurídica: la justinianea , basada en la compilació de Justinià (Codi, Digest, Institucions i Novelles), elaborada al segle VI a Constantinoble. Aquesta tradició oriental , més sistemàtica i dogmàtica, arriba a Catalunya per via de l’estudi universitari i de la influència de juristes formats a Itàlia. La recepció del dret justinianeu a Catalunya no és immediata ni uniforme. Durant un temps conviuen elements del dret teodosià (més pràctic i costumista) amb el dret justinianeu (més teòric i ordenat). És a partir del segle XIII i sobretot amb l’obra legislativa d’Alfons el Savi a Castella i la redacció dels Usatges de Barcelona a Catalunya que es comença a estructurar un dret propi català , que tot i estar influït per la tradició justinianea, conserva trets locals i elements del dret antic. A més, a les Corts catalanes del segle XIII i XIV, la tradició jurídica justinianea comença a ser utilitzada com a dret supletori: quan no hi ha norma pròpia, s’aplica el dret comú , és a dir, el dret romà compilat per Justinià, complementat

Identifica i explica tres moments de canvi o de crisi en els

ordenaments jurídics a la península ibèrica, a Catalunya o

a Espanya, des del s. IV fins l’actualitat.

Al llarg de la història jurídica de la península Ibèrica hi ha hagut diversos moments de transformació profunda dels ordenaments jurídics, provocats per canvis polítics, socials o culturals. A continuació, s’identifiquen i expliquen tres moments especialment significatius:

1. La caiguda de l’Imperi Romà d’Occident i la recepció del dret romà pels visigots (s. V – s. VII) Amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident l’any 476, l’ordenament jurídic romà patí una crisi de continuïtat. No obstant això, aquest dret no desaparegué, sinó que fou reaprofitat i reinterpretat pel Regne Visigot , especialment a través del Codi d’Euric (476) i posteriorment amb el Liber Iudiciorum (654), compilat sota Recesvint. Aquest darrer marcà un moment de canvi decisiu perquè: - Unificava el dret aplicable tant a visigots com a hispanoromans. - Suposava una ruptura amb la tradició del dret romà imperial pur, però alhora en mantenia part de l’esperit. - Establia el monopoli legislatiu del rei , un precedent important per al model absolutista medieval. Aquest període mostra la capacitat d’adaptació del dret romà a nous contextos polítics i culturals a través de la codificació visigòtica. 2. La recepció del dret comú (dret romà justinianeu) i la consolidació del dret propi a Catalunya (s. XII – s. XIV) Un segon moment de canvi fonamental es dona a l’edat mitjana, amb el renaixement del dret romà a Bolonya i la seva recepció progressiva als territoris cristians de la península, inclosa Catalunya. A partir del segle XII: - El dret justinianeu esdevé dret comú ( ius commune ) i comença a aplicar- se com a dret supletori. - Paral·lelament, a Catalunya es desenvolupen els Usatges de Barcelona , les Constitucions de Catalunya i altres normes de dret propi ( ius proprium ).

Aquest procés va generar un sistema jurídic dual :

• Un dret propi català (fonamentat en costums i lleis pactades amb les Corts).
• Un dret comú europeu que actuava de forma subsidiària. Aquesta etapa representa un equilibri complex i dinàmic entre la tradició local i la influència romanocanònica, i marca la consolidació del dret català com a ordenament autònom. 3. L’abolició del dret propi català amb els Decrets de Nova Planta (1716) El tercer gran moment de ruptura jurídica s’esdevé amb la victòria borbònica a la Guerra de Successió i la promulgació dels Decrets de Nova Planta per Felip V, a partir de 1716. Aquest decret suposà:
• L’abolició de les institucions i el dret públic propi de Catalunya (també del País Valencià i les Illes).
• La substitució del dret públic català pel dret castellà i l’imposició d’un model centralista absolutista inspirat en la monarquia francesa.
• Malgrat això, el dret civil català es va conservar parcialment , com a dret privat aplicable localment. Aquest moment representa una crisi profunda de l’ordenament jurídic català, en tant que elimina la sobirania legislativa pròpia , i consolida l’estat centralitzat borbònic. És una transformació imposada per la força que marca l’inici d’un model jurídic uniformitzador. Conclusió Des del segle IV fins avui, el dret a la península Ibèrica ha patit múltiples transformacions. Els tres moments escollits —la recepció visigòtica del dret romà, la convivència del dret comú i el dret propi, i l’abolició del dret català amb la Nova Planta— reflecteixen processos de crisi i reconstrucció que han configurat els diferents ordenaments jurídics que han coexistit o estat imposats a Catalunya i a la resta de la península. Cada un d’aquests moments ha deixat una petjada profunda i persistent en la forma d’entendre i aplicar el dret fins a l’actualitat.