¡Descarga èsquil i sòfocles y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
Èsquil
• Autor amb unes característiques determinades F 0 E 0creador de la tragèdia.
• Va néixer entre el 525 i 524aC a Eleusis, poble prop d’Atenes, i va morir el 456aC a
Gela (Sicília). Era fill del terratinent Euforion. A Eleusis es celebraven els famosos misteris (es consagraven a Demèter per afavorir la collita).
• El van acusar d’impietat per divulgar el secret dels misteris en les seves obres i va
haver de marxar a Sicília.
• Va formar part de la generació de la democràcia d’Atenes > reforma constitucional
(508aC). Atenes va esdevenir el centre del món grec i Grècia fou l’ama del Mediterrani.
• Fou un soldat que participà en les guerres contra els perses. Entre el 499 i el 494aC es
va produir una revolta a les ciutats per tal d’expulsar als perses. Al 490aC el rei Darios va envair Grècia per annexionar ciutats de parla grega a l’imperi persa. Van envair el nord i les ciutats gregues es van unir per plantar cara als enemics. Al mateix any es va produir la batalla, en la qual Èsquil va participar, que suposà la primera victòria dels grecs sobre els perses. Però Grècia no estava unida. D’una banda, hi havia la Lliga de Delos (Atenes) i de l’altre, la Lliga del Peloponès.
• Èsquil va veure el moment gloriós de la victòria dels grecs sobre els perses. Al 490aC
ja era dramaturg perquè l’any 500aC va participar en un concurs amb 24-25 anys.
• Temístocles F 0 E 0gran general de l’exèrcit grec que al 482aC fou el responsable de
construir una gran flota que va salvar als grecs de perdre la Segona Guerra Mèdica (Èsquil va participar en aquesta guerra). Al 480aC es va produir la segona invasió dels perses en món grec. Xerxes (fill de Darios) va envair tota Grècia però Temístocles va aconseguir derrotar als perses a Salamina. Aquest fet va provocar un esclat d’eufòria de tot el món grec ja que a partir d’aquest moment eren els amos del Mediterrani.
• s.VaC > època d’esplendor d’Atenes.
• 478 aC > es va formar la Lliga de Delos liderada per Atenes per posar fre a Esparta
que era l’enemic d’Atenes i aquest va crear la Lliga del Peloponès F 0 E 0Guerra del Peloponès quan Èsquil ja era mort. La primera guerra va durar 15 anys (període d’inestabilitat). Va intentar crear un imperi grec que va fracassar perquè no s’entenien entre ells. Per això, és admirable que un país tan dividit fes un molt bona cultura. La inestabilitat feia que es creessin obres d’art.
• Èsquil va crear una obra a Salamina que és la més antiga que es conserva “ Els
perses ”. Obra que retrata el dolor que provoca la guerra, no mostra l’eufòria sinó el dolor.
• Temístocles acusat de ser confident dels espartans, acusat d’ostracisme (traïció al país
i l’obliguen a abandonar-lo). Va haver de trair la pàtria i va ser desterrat. Èsquil també va marxar per la incomprensió de la seva terra vers ells.
• El primer triomf en un concurs es va produir l’any 484aC on el dramaturg es va
convertir en un autor d’èxit amb 40 anys. Va guanyar 13 vegades el primer premi. Presentant obres seves després de mort 28 victòries.
• Al 476aC va fer el primer viatge a Sicília. Cridat pel tirà de Sicília Hieró per crear obres
d’art F 0 E 0“ Les dones de l’Etna ”. Al 473aC torna a Atenes i representa “ Els perses ”. El coregos fou Pericles. Al 486aC participà en un concurs que va guanyar Sòfocles. Èsquil va trobar un autor + jove que ell i el superava. Sòfocles > gran rival d’Èsquil.
• Al 462aC va triomfar amb una trilogia dedicada a Tebes F 0 E 0“ Els set contra Tebes”,
“Èdip”, “Laios”.
• Al 458aC va crear la seva obra mestre “ L’Orestíada ”. Amagat del seu paí va marxar a
Sicília on va morir a Gela. La seva tomba va esdevenir un lloc de peregrinació F 0 E 0gran poeta i creador de la tragèdia.
• Va crear una nissaga de dramaturgs que van seguir els seus passos dins el s.IVaC. Un
fill de la seva germana, Filocles va compatir amb Sòfocles. Un fill de Filocles, Astimados II va tenir un gran èxit l’any 472aC amb “ Els del Partenó ” i se li va concedir el privilegi d’una escultura en un teatre que posteriorment van treure.
Obra:
• Va fer entre 70 i 90 obres de les quals se’n conserven 7 obres senceres (es van copiar
en època d’Adrià s.IId.C, en època romana, per motius literaris i escolars pels temes que tractaven no per la qualitat) i entre 470 i 500 fragments.
• Dels fragments destaca la forta influència a bacus (Dionís). Èsquil creu en els déus de
manera absoluta.
• L’obra més antiga F 0 E 0“ Les suplicants ” > segons G.Murray > 490-500aC perquè és una
obra arcaica, però altres fonts la daten del 460aC pel vocabulari. Posen en dubte que el “ Prometeu encadenat ” sigui d’Èsquil perquè es desconeix la data de composició i és una obra clarament religiosa (monoteisme). “ Els perses ” fou representada per primer cop el 472aC i és la tragèdia més antiga amb argument històric. “ Els set contra Tebes ” data entre el 468 i el 465aC i formava part d’una trilogia. Els arguments de les obres es repetien, després aquest argument l’utilitza Sòfocles a “ Èdip rei ”.
• Va ser el veritable creador de la tragèdia com a gènere literari i escènica. Perquè va fer
aparèixer x primer cop el segon actor restringint el paper del cor. Va ser determinant per la posada en escena perquè les representacions perdessin el caràcter ritual que tenien i es convertissin en espectacle. L’esforç es va veure recompensat quan va escriure “ L’Orestíada ”.
• “ Les Coreofores ”, “ Agamennom”, “L’Orestíada”, “Les suplicants”, “Prometeu
encadenat”, “Els perses”, “El set contra Tebes”
• “Els perses” ( persai ). Tragèdia que ocupava el segon lloc de la trilogia formada per:
“ Fimeu de Tràcia” , “ Perses” (única que es conserva) i “ Glauc de Pòtnia ” més un drama
trajectòria d’Èsquil després d’” Els set contra Tebes ” i abans de “ L’Orestíada ”. Escena popular que explica la llegenda de les danaides. Cantata lirico-mímica perquè en escena hi ha 150 persones: 50 suplicants, 50 criades i 50 fills d’Egipte. Obra més cantada que parlada. Història de Ió, llinatge d’Heracles. Ió filla d’Ínac i d’una sacerdotessa d’Hera a Argos (Mèlia). Zeus va posar els ulls en Ió i la volia seduir. Hera la va transformar en vaca i Zeus es va convertir en brau. Hera li va posar un gos que tenia 1000 ulls per vigilar-la, Argos. Però Zeus fart de la vigilància envià a Hermes per matar a Argos. Hera davant d’aquesta situació va enviar un núvol de tàvecs per molestar a Ió. Aquesta va fugir corrents fins que va se acollida a Egipte i va poder donar a llum el fill de Zeus, Èpafos d’on descendeixen els reis d’Egipte. Besnéts d’Èpafos van ser Danaos i Egyptos que van tenir el primer 50 filles i el segon 50 fills. Els egipcis pretenien casar-se amb les danaides però aquestes no volien. 50 danaides- suplicants fugen d’Egipte i van a Argos. Danaos construeix un vaixell amb 50 places per anar a Argos on demanen al rei Pelasgos refugi. El rei diu que la seva decissió l’haurà de prendre amb el poble perquè la presència de les danaides provocaria una guerra del seu poble amb els egipcis. L’obra comença amb l’arribada de les suplicants a Argos i en el moment en que Pelasgos consulta amb el poble. Finalment les acollen però els egipcis les van a buscar. Les danaides per evitar una guerra cedeixen i es casen amb els egipcis. Durant la nit de noses 48 dones maten a 48 egipcis, menys 2, Hipermestre que es casa amb Linceu d’on sorgiran els reis d’Argos. La tragèdia mostra el moment del desembarcament de les danaides i acaba quan arriben els egipcis. Els personatges que intervenen són: el cor (suplicants), Danaos, Pelasgos, Herald que anuncia l’arribada dels egipcis, fills d’Egipte (figurants) i 50 donzelles de les danaides. L’escena té lloc a la platja F 0 E 0sorra de l’orquestra amb un altar al fons. No hi ha pròleg, parados F 0 E 0danaides invoquen a Zeus, demanen protecció i estan disposades a morir abans de casar-se a la força. En el primer episodi, Pelasgos que rep a les suplicants, pregunta qui són i d’on venen i es mostra indecís per tal d’evitar la guerra amb els egipcis. Acompanyat de Danaos decideixen anar al poble per saber que fer. Estasimos F 0 E 0el cor recorda que són hereves d’Ió (dona sagrada) i la llarga peregrinació que la vaca va fer i clamen justícia de Zeus perquè elles s’assimilen a Ió. En el següent episodi Danaos retorna dient que el poble dóna asil a les danaides. Estasimo F 0 E 0 pregària perquè la decisió no impliqui la guerra i en aquell moment veuen arribar el vaixell dels egipcis. Danaos anuncia l’arribada dels egipcis que són assimilats als bàrbars. Angoixades auguren la seva mort en mans dels seus pretendents. Un herald i un grup d’egipcis pretenen endur-se les dones cap al mar i l’herald anuncia que l’actitud d’Argos provocarà la guerra. Pelasgos ordena donar aixopluc a les dones. L’obra acaba quan les dones cedeixen per casar-se. No hi ha pròleg ni introducció i es tracta d’una obra construïda des de la part lírica, filles de Danaos F 0 E 0protegides per tant el cor esdevé protagonista F 0 E 0personatge col·lectiu. Danaos i Pelasgos són representants dels col·lectius que realment són els protagonista. Es tracta d’una obra coreogràfica 50 danaides. L’obra té diferentes lectures: endogàmia > casament entre parents
(tendència a fragmentar el patrimoni) i l’asil (diferents ciutats – estat). Visió del món Orient-Occident, Egipte i Argos, món bàrbar i món hel·lènic. Obra arcaica que casi no es va representar a Grècia, que mostra el poder del cor i els col·lectius tenen un pes determinant en aquest text.
• “Els set contra Tebes ”. Va ser representada ~467aC i era la darrera d’una trilogia
encapçalada per “ Laios ” i “ Èdip ” i un drama satíric “ Esfinx ”. Narra un episodi de la història dels labdasides, dinastia Labda (Èdip, Laios...). En el llibre IV de la “ Ilíada ” es fa esment del cicle tebà (múltiples interpretacions). Dos grans poeme èpics van servir de base en la història de la fundació de Tebes: “ Tebaida” (Homer) i “Edipodia ” (història d’Èdip F 0 E 0símbol d’humanitat). Tebes va ser fundada per Cadme (net de Ió) i es va casar amb Harmonia (filla d’Ares i Afrodita). Funda la ciutat perquè rep un manament que deia: “ camina i quan trobis una vaca funda la ciutat ” però una serp va matar a tots els seus homes i va anar a un oracle. Aquest li va dir que plantés les dents de les serps i sortirien uns homes molt forts. Cinc d’aquets homes van construir Tebes. L’obra explica l’episodi que va entre “ L’Èdip a Colonos ” i “ Antígona ”. Història de dos bessons fills d’Èdip, Eteòcles i Polinices, que tenen el deure de repartir-se el poder. Però Eteòcles es troba còmode al tro i Polinices marxa a Argos en busca d’un exèrcit per recuperar la seva part del poder. Al final de l’obra els dos germans es maten entre ells provocant una mort fratricida. Els personatges que hi apareixen són Eteòcles rei de Tebes (primer protagonista de la tragèdia), explorador, missatger, Antígona, Ismene i un cor de donzelles tebanes. Els dos germans han decidit regnar un any cada un però Eteòcles no vol cedir el tro. Per això, Polinices amb el seu exèrcit (set guerrers) s’enfrontarà a Tebes per les set portes. Eteòcles decideix a quin guerrer enfrontar a cada porta i a la darrera els bessons s’enfronten. Les seves germanes Antígona i Ismene intentaran que no s’enfrontin perquè tots dos moriran. A l’últim episodi Antígona i Ismene fan un cant fúnebre per la mort dels seus germans. Un herald anuncia que Tebes ha guanyat i que els dos han mort. Eteòcles serà enterrat bé i Polinices no tindrà sepulcre. L’obra acaba quan Antígona vol que el seu germà, Polinices, sigui sepulcrat. Aquesta tragèdia encara és arcaica. El cor és un cant que fa de contrapunt emocional. Veiem els preparatius de l’àtac i el contratac. La mort dels dos és cantada. L’estructura de s’apropa al model de Sòfocles. L’obra té un final obert perquè Antigona obra la continuació d’un altre obra. Ens trobem davant d’un drama èpic de guerra perquè és un drama homèric (descripció de set homes a la perfecció). Exalta el valor dels guerrers i la defensa per la pàtria. Gilbert Murray > drama on Ares domina l’obra. No es estrany que Èsquil faci una obra bèl·lica perquè ell era guerrer. L’obra està transversalment poblada de l’auguri F 0 E 0de la mort no s’escaparan. Estranya serenitat d’Eteòcles, sap que morirà. Salvador Espriu F 0 E 0 utilitza obra per il·lustrar l’Espanya de la Guerra Civil. Per tant, aquesta obra tindrà molta influència en obres bèl·liques ja que també influenciarà a Shakespeare. Cor de donzelles representa el poble oprimit per la guerra que no decideix. Angoixa d’aquells que no pot fer res. Cor de por i angoixa. Noció de la justícia, cada personatge té la seva justícia F 0 E 0dret natural – allò que és just. Personatges ja tenen precedents el seu
(7) Orestes > descendència i continuarà la nissaga micènica.
“L’Orestíada ” està composta de dues parts tràgiques i una tercera on no hi ha morts sinó justícia pels déus. Es passa d’un bàrbar a un món de justícia tutelada pels déus. “ Agamèmnon ” F 0 E 0és la primera part de l’obra. Té un ritme lent i pesat, es respira angoixa i s’ocupa en la preparació d’un assassinat. Comença amb un vigia (guaita) tip de fer guàrdia esperant que aparegui un vaixell que fa deu anys va marxar. Apareix una llum d’un vaixell i torna el rei. La reina no ha estat fidel en aquest temps i té un amant Egist. Agamèmnon no troba la casa que va deixar perquè va permetre la mort de la seva filla Ifigènia i ell és el rei d’un seguit de reis. L’assassinat d’ Agamèmnon es produeix al final de l’obra. Aquesta mort era pressentida pel cor per les paraules de Clitemnestra i el fet que el rei aparegui acompanyat d’una jova troiana (Casandra, filla de Príam i Ecuba, sacerdotessa d’Apol·lo que té el poder de saber el que passarà però ningú la creu). L’escena central és grandiosa. El deliri de Casandra (vol que matin a Agamèmnon xq va matar a tola seva família) es mescla amb la memòria, la profecia... en el fons és passat (Troia) –present (instant) –futur (mort Agamèmnon). Pes dramatúrgic de Clitemnestra i Casandrat. Tot té lloc a la porta del palau, Clitemnenstra sap que quan entri Agamèmnon serà seu i el matarà. Entren al palau i se sent com Casandra i Agamèmnon moren assassinats per Clitemnestra. Aquesta tindrà una maledicció d’Afrodita per la seva infidelitat amb Egist. Segona part “ Les coèfores ” (Electra). Han passat uns anys de la mort d’ Agamèmnon i se sap que té un fill que va ser posat a resguard de Clitemnestra. Primera mostra d’argument d’intriga (peripècia) i reconeixement. Altre autors narren la lluita entre Clitemnestra i Electra però en aquest cas, Èsquil comenta la baralla entre Orestes i la seva mare. Ni apareix Apol·lo (instrument de venjança) ni Agamèmnon però estan present a l’obra. Orestes es fa passar per un peregrí que porta notícies i diu que Orestes ha mort i Clitemnestra el rep xq l’expliqui i quan la té al davant la mata. Força de l’obra està en Orestes xq dubte del crim, de matar la mare i condemnar-se a un crim de sang. Es convenç pel que li diu el seu acompanyant Pílades (portaveu d’Apol·lo). Aquest només diu una frase en tota l’obra “ val més tothom per enemic que no pas els déus ”. Es mostra un Èsquil plenament creient perquè entre desobeir a Apol·lo i matar la mare, mata la mare. Quan comet el matricidi, Orestes es condemnat a ser perseguit per les erínnies (tàvecs) i aquí acaba la segona part. La tercera part, “ Les eumènides ”, i està composta de dos parts. La primera plena de moviment escènic i la segona de justícia. Apol·lo busca refugi i hi ha un canvi d’espai que contradiu la unitat de lloc. El cor actua activament i primer es transforma en sacerdotessa d’Atenea i després les erínnies es transformen en eumènides (deses col·lectives de la saviesa) el mal en bé mitjançant els déus. Orestes ha de pagar el seu crim però es sotmet la seva mort a un judici de ciutadans atenencs. Empaten a vots però Atenea és la presidenta i decideix que Orestes visqui, evitant d’aquesta manera que hi hagin més víctimes. Triomfa la justícia arcaica dels déus, porten les civilització a Atenes i porten l’Atenes clàssica. Final de l’obra mostra la superioritat de una nova civilització patriarcal, bassada en el dret i que es vol enfrontar a l’anterior que era matriarcal i en la venjança del
crim. Institució civil: areòpac F 0 E 0impartir justícia i presidida per Atenea. Déus justícia sobre els homes. Èsquil es mostra creient. El tema principal és la llei que substitueix els horrors de la història. Orestes que no apareix en la primera obra (és insinuat), ens permet segui un seguit de crims que estan fets pel destí diví. Els homes no maten perquè volguin sinó per un imperatiu diví que els hi mana. Lluita entre dos déus Apol·lo i Atenea. L’obra pertany a un moment històric molt determinant. Èsquil veu com l’Hèl·lade està dividida en dos (Esparta F 0 E 0bàrbara i Atenes F 0 E 0civilització) i fa política. Obra solemne plena de lírica amb un diàleg viu, cors, bellesa sublim, figura d’elecció mogudes sàviament. Món homèric en Èsquil pren un valor nou. Món èpic pren un caire nou ja que no només hi ha èpica sinó que parla de com comportar-se en el món i com s’han d’organitzar. Bases noves de la humanitat basada en el dret, tribunal que pot arribar a absoldre un crim. Els personatges no són homes, són homes millors F 0 E 0èpics. Tècnica del diàleg aconseguida i d’un entramat senzill creant una gran obra. La tragèdia pren cos quan el mite és mirat pels ulls del ciutadà.
- “Prometeu encadenat ”: la data de composició és molt incerta. Última etapa de l'autor. Escrita a Sicília i pertany al mateix període que “L’Orestíada ”. És la primera peça d'una trilogia dedicada al Déu Prometeu afavorit als homes: “Prometeu encadenat”, “Prometeu alliberat” i “Prometeu portador del foc”. Ens relata un episodi en el qual Prometeu està encadenat a Escites. A la primera escena Prometeu està sent encadenat per 2 personatges i per ordre de Zeus, l’estan encadenant a la fi del món per haver robat el foc als déus i haver-lo posat a disposició dels homes. Prometeu està condemnat a estar allà eternament. Les nimfes Oceànides parlen amb ell, aconsellant-li que accepti la voluntat de Zeus, cosa que Prometeu es nega a fer. En aquest moment apareixen la vaca Ió i allí entaula una conversa amb Prometeu i li anuncia que està embarassada de Épafo i 12 generacions més endavant naixerà qui alliberarà a Prometeu, a més Ió li confia un gran secret. Aquest secret és que té a Hera com a dona titular, però la seva primera esposa va ser Metis (Oceànide) segons la profecia quedarà embarassada d'Atenea, però la profecia diu que si Metis tenia un baró li trauria el tron i Zeus es menja a Metis i després li neix del cap Atenea. Zeus es vol assabentar del secret però Prometeu es nega a contar-lo. Al final de la proesa hi ha un cataclisme. El cor clama pel dolor de Prometeu i es planteja el final del que continuarà el Prometeu alliberat. Prometeu com a símbol del pensament laic. Ens trobem aquesta tragèdia meravellosa. El mite de Prometeu parla dels orígens de l'home. Prometeu és fill de Jàpet i Àsia, era germà de Atlas, Epimeteu i Meneci que són l'origen de sagues reals que la seva història es caracteritza per intervenir pel bé dels homes. L'episodi en el qual es manifesta a favor dels homes “ “ F 0 E 0convencerà als homes que quan li facin un sacrifici a Zeus separessin 2 parts del bou: en una part coberta els ossos de l'animal i de l'altre la carn del bou. Zeus tria la part dels ossos i castiga als homes per haver-los enganyat i els treu el foc.
Sòfocles
• Consolidació del llenguatge de Sòfocles, l’interessa crear obres
ètiques, amb missatge ètic com Electra, Filoctetes o Èdip a Colonos. El protagonista al teatre de Sòfocles és l’home. 2 visions: vertical: relació home – déu. La relació amb els déus es constant i això provoca l’escena tràgica. Horitzontal: relació entre homes i dones, relació variable i subordinada s’expressa la reacció davant dels fets i es variable.
• Les obres de Sòfocles van des del destí dolorós de l’home on hi ha una voluntat dels
déus que deriva el seu destí i condueix a l’home a una existència tràgica y mostra la por de l’home. Se’l coneix com al tràgic del dolor F 0 E 0efecte catàrtic. Èsquil va coincidir en vida amb Sòfocles es vida. Sòfocles aconsegueix una obra molt bona. La trobada de Sòfocles és la perfecció tècnica. Els personatges de Sòfocles no són tan grans com els Èsquil però genera l’enfrontament amb el seu destí tràgic. El classicisme és Sòfocles perquè la expressió verbal, les construccions líriques, és irrepetible i suposa la plenitud de la tragèdia grega.
Obra
• “Àiax”. Obra + antiga conservada sencera de Sòfocles. 450-440aC F 0 E 0nucli central obra
de Sòfocles és la font d’inspiració llibre XIè “ Odissea ” i “ Petita Ilíada ” (no conservat). Èsquil va dedicar una peça a Àiax F 0 E 0“ Àiax armat de força ” (no conservat). Es situa a Troia en què Àiax fill del rei Telamon (Salamina) aspirava a posseir les armes d’Aquil·les perquè la seva mort havia posat en herència la seva espasa i escut. Però guerrers aqueus Agamèmnon i Menelau li van donar l’espasa i l’escut a Ulises. Àiax víctima de ràbia i bogeria decideix matar els reis aqueus. Però, Atenea li nubla la ment i Àiax entra a un estable i mata a bous i vaques pensant que mata a Agamèmnon, Menelau i Ulises. Quan s’adona del que ha fet veu que ha perdut l’honor i sense honor no cal viure. S’allunyarà del campament, arribarà a una platja i es suïcidarà. Després de mort, disputa sobre el seu cos. Precedent Antígona. Els grecs consideren que no mereix sepultura mentre que Teucles (germanastre), la dona i el fill volen que l’enterrin. Finalment, Ulises permet que sigui enterrat. Obra + complexa que Èsquil. Primer parlament una deesa Atenea. Pròleg conversa entre Atenea i Ulises. Parados entre el cor i després a través de la dona. Àiax (algú que patirà dolor). Mancada d’unitat mitja obra excés de bogeria i segona part que fan am el mort? F 0 E 0enterrament del cadàver i en conseqüència clímax a la meitat de l’obra. Elements + destacats, càstig Atenea. Ella no vol fer mal a Àiax i vol defensar a Ulises. Paper Ulises, que es mostra com a gran afavorit però la primera part la deessa li permet ridiculitzar a Àiax i Ulises actitud reconciliació F 0 E 0no vol ridiculitzar perquè veu que ell també és mortal i veu que pels déus li pot passar el mateix. Monòlegs d’Aiax (part + lírica) F 0 E 0monòleg misteriós. 2 parlaments d’Àiax després de prendre decisió de matar-se, canvi d’escena del
campament a la platja. En els monòlegs s’acomiada de la vida (de les coses, de tot el que hi ha). Paraules ambigües i creuen que no es suïcidarà però si que ho fa. Ambigüitat F 0 E 0perspectiva lírica de Sòfocles com autor. Ulises (nova etapa Atenes clàssica – codi honor és relatiu) i Àiax (temps d’Èsquil, home antic) són 2 homes enfrontats. 2 actituds de vida dels homes depèn dels déus. Àiax és el lluitador contra la tirania dels atrides i espera la llibertat enfront d’ Agamèmnon i Menelau. Tragèdia difícil, molt rica i molt característica de l’estil de Sòfocles. Tota l’obra és dominada per la personalitat d’Àiax. Primer suïcidi en escena i suïcidi d’un rei (rei de Salamina). Aquesta obra ha sigut poc representada.
• “Les dones de Traquis”. Obra posterior al 435aC. Mort d’Heracles (Hèrcules) que torna
a casa de fer els 12 treballs i a casa l’espera la seva dona fidel Dellamida però ell no torna sol ve acompanyat d’una esclava, Iole. Encara, no ha arribat, un herald avisa de la seva arribada i Dellamida x gelosia recorda una túnica que li va donar el centaure Nesso F 0 E 0si alguna vegada tens algun problema d’amor si es posa aquesta túnica s’enamorarà de tu. Li dóna la túnica a l’herald perquè li posi a Heracles. Però això era una mentida. En venjança, Nesso li dóna la túnica que qui se la posi morirà cremat. Quan se la posa Heracles maleeix la seva dona, i el seu fill Hil·los li intenta explicar la seva bona fe i la dona es suïcida. Error tràgic. Zeus ha volgut que mori cremat. Comparació amb Agamèmnon perquè Ciltemnestra el vol matar però Dellamida el vol tornar a estimar però Heracles mort per culpa dels déus.
• “Èdip rei”. 4 personatges majors, 4 menors i el cor. És la millor història de l’antiguitat
perquè parla del destí humà. Obra complexa perquè tenia peripècia i reconeixement perquè el propi Èdip es reconeix a sí mateix. Primera gran història policíaca. Èdip busca assassí del rei Laios però s’està buscant a sí mateix. 430-420aC estranyament va guanyar el 2º premi. A Èdip els 3 grans tràgics li van dedicar obra. Sòfocles manipula la història però crea el gran mite. Obra circular, home atrapa el seu destí F 0 E 0 peça magistral, peça breu i gran flashback F 0 E 0es parlarà del passat x arreglar el present. Obra amb suspens, impecable en execució. Unitària > únic tema tractat genial. Crescendo extraordinari. Un sol personatge domina l’obra. Èdip però se suposa que tota Tebes es troba a l’escenari. Però la pesta no s’acabarà fins que se sàpiga qui és l’assassí del rei. Èdip els vol salvar. Única peça de massa conservada F 0 E 0multitud. Acusa a Creont, no creu a Tiresies des del principi sospita sobre el protagonista. Ell creu que pot fugir del destí F 0 E 0indagar. Recorda que algú al seu país li va dir: “ fill de pare fals ”. Obra + representada del món antic. Molts temes F 0 E 0principal “destí”, camí de la veritat (coneixement) i també camí del dolor x ell conèixer és dol. Missatge de Sòfocles: “L’home quan coneix qui és sent dolor ” F 0 E 0reconeixement temible i incomprensible Freud: “ Interpretació dels somnis” F 0 E 0complexe d’Èdip i comparació entre Èdip i Hamlet. Èdip no és bo ni dolent, és un personatge que busca la veritat. Alemanys s.XVIII van reviure la tragèdia. Consideraven a Èdip que era la millor peça escrita sobre el destí humà. En el fons es parla d’Atenes, espectadors veien que allò
escrit per un vell que morirà en aquell moment, testimoni únic. Obra que va representar el nebot de Sòfocles. Al 401 aC l’Atenes clàssica ha desaparegut perquè està tutelada per Esparta. Fonts: “ Tebaida ” i va introduir la novetat de fer néixer a Èdip a prop d’Atenes, a l’Àtica. Estructura: Èdip s’ha arrencat els ulls i marxa de Tebes i és vell i cec. Guiat per la seva filla arriba a Colonos i és acollit pel rei de ciutat, Teseu. Arriba després Ismene que anuncia que ha començat la guerra entre Polinices i Eteucles a Tebes. Els oracles deien que qui tingués el suport d’Èdip guanyaria. Creont vol que vagi amb Eteucles i vol agafar a la força a Èdip però Teseu ho impedeix. Polinices vol també el suport del seu pare. Èdip maleeix als seus 2 fills i recorda que van ser ells els que el van desterrar. Així, Èdip és protegit per Teseu i poc després convertit en un “sant” mort. Obra lírica, en la descripció dels bosc té un paper extraordinari. Destaca el paper de Teseu que al principi dóna hostilitat a Èdip i després el defensa dels seus enemics. Antígona personatge trist, que acompanya al seu pare. Obra de la resignació cap a la mort. D’ algú que accepta la mort. Existencial.
• “Antígona”. Representada per primera vegada al 442aC, la van fer varies vegades. Se li
va oferir el govern de Samos a Sòfocles. Primera obra de Sòfocles dedicada al cicle tebà. Fonts: Tebaida, Estesicor... Èxit de l’Antígona ha estat imparable fins a finals del s.XVIII F 0 E 0mite d’Antígona. 1788 un abat francès Jean Jacques Barthélemy va publicar “ El viatge del jove Anacharsis ” F 0 E 0gran difusió per tota Europa, s’intentava oposar a les publicacions alemanyes i expressava admiració per l’hel·lenisme clàssic. El llibre consistia en el viatge d’Anacharsis pel món grecoromà. Al capítol XI èxtasis d’Anacharsis en veure Antígona. Antígona fou posada com a símbol del teatre. A Alemanya un grup d’estudiants (Hegel, Hölderling i Schelling) entusiastes de la Revolució Francesa van estudiar la literatura grega i van veure en la tragèdia el moment màxim d’expansió F 0 E 0discurs essencial de l’ésser. Hölderling va declarar que Sòfocles era el millor poeta i es va dedicar amb Hegel a traduir les tragèdies. Hegel deia que les tragèdies són el moment fulminant de la poesia ( ex. la dialèctica i de l’ enfrontament d’Antígona i Creont com a dialèctica històrica). Representació de l’Antígona, Goethe versió entre 1808 i 1809 que era la primera versió i no va tenir gaire èxit però va servir de base per després a Postdam i dirigida per L.Tieck al 1841 que usava música de Mendelssohn F 0 E 0Gran èxit i la música va ser aprofitada per noves versions. Es va representar a Berlin, Londres, Paris, Edimburg i va ser la gran obra de l’antiguitat. Culte a Sofòcles que el considerava com a gran poeta de l’antiguitat. Al s.XIX F 0 E 0novel·la gòtica, novel·la de terror. Ficcions gòtiques F 0 E 0dones joves mortes (Ofelia i Antígona) que inspirava a la novel·la gòtica i va introduir-se en aquell estil europeu. Romeu i Julieta i Hemon i Antígona són equiparats. Planteja la disputa entre 2 veritats legitimes. Creont rei de Tebes, germà d’Iocasta ha de governar i pren la decisió que Eteucles tindrà enterrament i Polinices no. Antígona, germana dels dos bessons que s’han matat vol l’enterrament pels dos. Diu: “estem més temps morts que vius”. Creont és un dictador i encarna l’Estat i pren determinacions que s’han de complir perquè sinó s’entra en l’anarquia. Antígona representa la religió i
la moral, ella sap de sentiments, allò familiar que s’oposa a l’Estat. Història entre Antígona i Creont és l’Estat, dialèctica entre l’individu i l’Estat. S’exposen 2 veritats iguals. La de la regla religiosa d’Antígona i la de l’edicte promulgat per l’Estat de Creont. El cor intervé en els parados que són extraordinaris, edats de l’home, invocació a Dionysos...
