1. Introducció als mètodes d’estandardització.
La principal preocupació de la Demografia és que els seus indicadors no estiguin
afectats greument per les estructures per edat o per la interferència d’altres
fenòmens, com hem vist en el bloc anterior. Vam anunciar tres maneres d’evitar
l’ús de taxes brutes, afectades per l’estructura per edat:
- analitzar sèries de taxes o proporcions específiques (“lleis del fenomen”).
- estandardització de diverses taxes brutes per fer-les comparables.
- construir indicadors sintètics d’intensitat i calendari a partir de taxes
específiques o probabilitats per edat.
En la unitat “Òptiques i efectes d’anàlisi temporal” hem treballat la interpretació
de sèries d’indicadors específics per edat. Més endavant treballarem la
construcció i interpretació d’indicadors sintètics. En el present bloc
explorarem la via de la estandardització per fer comparables taxes o
proporcions brutes, quan no és factible la construcció d’indicadors
sintètics. Aquesta situació es dóna sovint quan el demògraf ha d’analitzar
fenòmens parademogràfics, per als quals no s’ha desenvolupat una metodologia
sintètica pròpia, o quan per algun motiu tècnic no es poden calcular indicadors
sintètics. És el cas de molts indicadors d’activitat econòmica, estructura familiar,
migracions, etc. El veritable sentit de l’estandardització sorgeix quan hem de
comparar poblacions que, per definició, tenen estructures demogràfiques
diferents.
Dos són els mètodes d’estandardització. L’estandardització indirecta és
adient per l’anàlisi demogràfica de petites poblacions. El mètode resol el
problema plantejat per l’escassa significació estadística de les taxes i
proporcions específiques per edat, quan cal treballar amb un baix nombre
d’efectius demogràfics. La lògica del mètode consisteix en calcular el nombre
d’esdeveniments o casos que hi hauria si s’apliquessin les taxes o proporcions
específiques d’una població de referència (de gran mida i sense problemes de
significació) sobre l’estructura demogràfica de la població petita que estudiem.
Aquest nombre teòric d’esdeveniments o casos en cas de comportament igual al
de la població de referència es compara amb el nombre real.
L’estandardització directa s’aplica quan hom vol comparar taxes globals de
diverses poblacions de mida gran i la comparació de les taxes brutes estan molt
afectades per l’estructura per edat. La metodologia considera que totes les
poblacions de la comparació adopten la mateixa estructura
demogràfica. Aquest és el punt clau: creem la ficció de que les poblacions
tenen idèntica distribució per edat (i sexe). Mitjançant les taxes o proporcions
específiques calculem un nou nombre de casos totals i a partir d’aquí unes
noves taxes globals, les quals, indistintament, són anomenades taxes
estandarditzades, tipificades o comparatives.
2. La base de l’estandardització directa.
Quan estem davant de la següent situació una estandardització directa és molt
recomanable:
- Volem comparar el comportament de diferents poblacions o una mateixa
població en el temps, de suficient mida.
- El fenomen analitzat és molt sensible a l’edat.
- Les estructures per edat de les poblacions són diferents.
- No existeixen o no s’acostumen a aplicar d’altres indicadors sintètics, és a
dir, normalment no aplicarem l’estandardització directa a la mortalitat, la
fecunditat o la nupcialitat.1
1 En aquest bloc farem servir, però, l’exemple de la mortalitat, donada la facilitat
de càlcul i interpretación d’aquest fenomen.
