TEMA 5 LES ESTRUCTURES HALOCINÈTIQUES
Les estructures halocinètiques es generen pel desplaçament i l’acumulació de roques plàstiques salines, que aixequen i
perforen els terrenys suprajacents.
Les roques salines més freqüents que generen processos d’halocinesis són:
•Halita
•Silvina
•Silvinita
•Carnal·lita
•Guix
•Anhidrita
Generalment en els processos d’halocinesis hi ha involucrades barreges de més d’una d’aquestes roques, junt amb sediments
detrítics poc consolidats: margues, llims, argiles... Aquests sediments salins s’acumulen en conques evaporítiques.
La sal (halita) té una densitat baixa (2,16 g/cm
3
). Aquest valor no varia substancialment a mida que va quedant soterrada, just
al contrari que els altres sediments, que perden aigua i es compacten, de forma que tendeix a "flotar". D’altra banda, a 300ºC
es comporta totalment fluida. A més, la sal es pot desplaçar amb facilitat d’àrees de major pressió a altres de menor pressió
(es desplaça sotmesa a un gradient de pressió). En el moment en que el dipòsit de sal té un recobrimet important de
sediments, qualsevol irregularitat de pressió fa que migri, acumulant-se en la zona de menys pressió i formant una estructura
semblant a un coixí (dom). Això provoca una protuberància en superfície, que fa reduir la sedimentació sobre seu (crea un
petit relleu) i fa que s’accentuï encara més el desequilibri de pressió (els sediments es van acumulant als seus costats).
Finalment, la massa de sal perfora els sediments suprajacents originant un diapir. La massa ascendeix generant falles radials i
concèntriques, que són actives mentre la massa va pujant. A mida que la sal s’emplaça més amunt disminueix el contrast de
densitat amb les roques dels costats, i el diàmetre del diapir es fa més gran, adquirint una forma troncocònica. Si els materials
salins assoleixen la superfície, es produeix l’extrusió de sal, que és activa fins que s’acaben les reserves (material que migra
des del fons). En funció del clima imperant, es poden formar muntanyes de sal o cràters. Els riscos associats als diapirs són
conseqüència de la deformació que genera l’ascens de la massa salina. L’activitat o inactivitat diapírica no sempre és fàcil de
determinar, ja que la deformació sol produir-se a un ritme lent, en el sentit humà del temps. Nogensmenys, pot generar
problemes greus en els edificis que es construeixen sobre masses salines.
