¡Descarga EVOLUCIÓ ESTÈTICA y más Ejercicios en PDF de Estética solo en Docsity!
EVOLUCIÓ ESTÈTICA
Segle clàssic: El concepte dominant és la bellesa, i per tant és una ètica objectiva. Època antiga El primer que utilitza estetica es Pitàgores, basa la bellesa en la matèmatica, geometria, ordre i simetria. Ell entra en actitut d’observador per intentar veure com aconseguir la bellesa i diu que per experimentar-la cal utilitzar els sentits, més concretament la oida i la vista. Assigna a la vista el valor estètic a la simetria i la oida a l’harmonia. El segon autor que aporta es Plató. La seva base és que la realitat no la percebem directament, sinó que hi ha un altre món que és l’ideal. No tenim coneixement directe d’aquest món, però a través de percepcions i mostres podem tenir contacte amb aquest món, i a través del raonament podem arribar-hi. Per explicar aquesta teoria fa el mite de la caverna. Ell diu que el món de la raó és el real (món intel•ligible: ciència que es basa en el pensament i la intel•ligència), i que el món dels sentits és fals (món visible: opinió que es basa en la imaginació i la creencia). Per tant, el coneixment pels sentits és fals i l’única manera d’arribar al món real és a través del pensament. El que aporta Plató al món de l’estètica és el concepte d’imitació: utilitza imitació per referir-se de tot el que hi ha el món dels sentits i que són una copia del món ideal. Anomena a aquestes imitacions “arquetips’’. Quan parla de l’art, el considera encara més fals perquè imita una cosa imitada, això ho anomena simulacre. Això ho aplica també al concepte de vida: diu que hi ha un arquetip de bellesa i que nosaltres només coneixem belleses parcials que percebem pels sentits. L’ànima té una facultat (és el pensament racional) que relacionant les belleses parcials les pot unir i percebre la bellesa ideal. Diu que la bellesa es basa en la proporció de les parts a partir d’un càlcul matemàtic. Aquesta facultat que té l’ànima ho fa a través de la proporció de les parts. Per això tot l’art grec és basa en geometria, càlculs matemàtics, proporcions… Ell també parla de la contemplació de la bellesa: Plató afegeix el concepte de plaer,
diu que quan hi ha bellesa, la contemplació de bellesa a través dels sentits produeix el més alt grau de plaer en dos aspectes: el plaer del propi organ que ho veu (ulls o oida) i el plaer del enteniment que contempla (és un plaer que es basa en el ritme, en la melodia de les parts. En els valors estètics dels quals parla Plató). Pitagores i Plató són els que es centren més en l’aspecte estètic en la cultura grega i romana. Edat mitjana El món cultural esta predominat per l’esglèsia i tenen poc interès en l’estètica. L’únic que reflexiona sobre problemes estètics és Sant Tomàs d’Aquino es preocupa per relacionar l’estètica amb l’ètica. Ell diu que la base de tot esta en la bondat, i que allò agradable o plaent es una de les divisions de la bondat. “Allò agradable és el descans en la cosa desitjable’’. En canvi, un cop que la bellesa forma part de la bondat també es coneixement, contraposant-se amb Plató. Diu que el coneixement a través de la bellesa es copsar o captar el que és, és a dir, tu mires una cadira i la bellesa es captar que és, quina és l’essència de l’objecte. Aquesta percepció de la bellesa és el que ell anomena la forma. La percepció de la forma és l’experiència de la bellesa, diu que per donar-se la bellesa hi ha 3 condicions/característiques: La integritat, o perfecció, és a dir, perquè sigui bell ha de ser integra. La segona és harmona, deguda proporció. I la tercera lluminositat o claredat, que és la intensitat amb la que la forma és manifesta. Renaixement Intenta recuperar l’antiguitat grega i romana, i recupera de la filosofia el platonisme que es dirà neoplatonisme. Tant en el naixement com en el barroc el que seria el pensament estètic (sobre la bellesa) es centra sobre allò que deia Plató: l’ànima té una facultat per observar la bellesa. 3 autors:
- Marsilio Ficino és florentí, de la epoca de Lorenzo de Medici i es el primer que fundà la primera academia al 1462. En l’academia es forma i es debat sobre qüestions de filosofica, ética, moral a partir dels autors clàssics. La filosofia de l’academia esta relacionada amb les obres que es feien en el moment, sobretot de
El segle XIX esta dominat per l’idealisme i el romanticisme que són molt diferents entre elles. El segle XX es basa en la modernitat i el segle XXI en la postmodernitat. LA IL•LUSTRACIÓ Reneé Descartes sistematitza un métode intel•lectual que serà la base del racionalisme. Aquest métode es basa en 3 principis: -Claredat conceptual: els conceptes de partida han de ser molt clars, molt senzills, molt concrets. -El rigor deductiu: per passar d’un concepte a un altre ha d’haver un metode rigoròs. -Certessa intuitiva d’uns principis bàsics: alguns principis només es poden intuir que són bàsics. Ell diu que aquests principis bàsics són les normes que intuim en la naturalessa i en la raó. Al segle XVII els grans pensadors racionalistes eren alemans, el primer era Leibniz: es centra en el problema de les normes del métode cartesià. Ell troba un conflicte entre la raó i l’experiència: la naturalessa l’entenem per l’experiència que tenim. La raó és molt clara, però que l’experiència es basa en les sensacions a través de les quals captem la realitat. Diu que les sensacions són unes barregues confuses, i diu que l’ànima compara amb la raó matemàtica i obté l’harmonia. Alexandre Baumgarten és el que escriu el primer tractat d’estética (1750-1758), es centra en l’estètica i la defineix com la coneixem ara. Fa seva la definició que de Descartes sobre el pensament i de Leibniz agafa la definició de sensacions. Baumgarten assumeix aquests dos conceptes i defineix el pensament com un àmbit de claredat i es centra en veure com funcionen les sensacions. El concepte d’estètica l’utilitza per parlar de les sensacions. El seu objectiu és demostrar que hi ha una relació entre tres conceptes que fins aquell moment no s’havien relacionat: bellesa, art i sensibilitat. D’aquests tres conceptes bàsics, Baumgarten diu que la bellesa ja esta definida des de l’epoca antiga (Grècia) per les normes del bon gust.
Sobre l’art diu que ja esta estudiat i definit com una activitat social que no té com a objectiu ser útil sinó que esta destinat a l’embelliment i ornament de la vida. El tercer concepte és la sensibilitat que és el que ell incorpora: la sensibilitat és la intució de la realitat a través de les sensacions que rebem pels sentits. Ell defineix l’estètica com a ciència del coneixement sensible, és a dir, estudia una forma concreta de coneixer la realitat a través dels sentits. A partir d’aqui, reformula el concepte de bellesa: diu que la bellesa no és una qualitat de les coses sinó que pertany a l’intuició sensible, és a dir, a la sensibilitat de la persona. Diu que en certs aspectes el coneixement sensible és superior a la raó perquè és immediat mentres que la raó és un procès. La segona aportació és el fet de que el món és pot conèixer de la mateixa manera per dos vies: la de la raó i la de la sensibilitat. Diu que la bellesa i la veritat són iguals. Aporta dos conceptes com a base de l’estética: El plaer estètic: des del moment que el coneixement sensible té un valor per sí mateix, les sensacions per elles mateixes ens ofereixen alguna cosa que és gracia, delit i plaer. Aquest plaer és la base de l’art, ja que l’objectiu de l’art es provocar plaer a través dels sentits. Després vindrà l’art per l’art : l’art no té justificació. Aquest moviment consisteix en viure la vida com si fos art. Un representants d’aquests representants és Oliver Wilde. El judici del gust: la bellesa ja esta definida per normes de bon gust. Aquestes normes són intucions compartides i que s’arriba a establir com a norma. Això bé perquè el plaer que sentim a través de les sensacions, té una arrel espiritual (o mental) i aquesta es comuna a tothom: això justifica per què tots podem estar d’acord en el bon gust en alguna cosa en concret.
- Com a exemple del racionalisme hi ha una obra que és l’enciclopedia que intenta recollir tots els coneixements de l’humanitat. (1751-1772). Els autors de l’enciclopedia són Diderot i D’alembert. Per fer l’enciclopedia apliquen el mètode cartesià: classifiquen els diferents àmbits, cada aportació té l’explicació del seu
Al 1712, Adisson va més a fons i diu que el gust pot distinguir entre tres qualitats:
- La bellesa
- La grandessa (allò que es tan immens que t’atrau, et sorpren).
- La singularitat (allò que és nou). Hume és el gran filòsof de l’empirisme. Ell fa una definició de la bellesa i diu que és l’ordre i disposició de les parts que per constitució, per costum o per caprici procura plaer o satisfacció a l’ànima. Per caprici lliga amb l’innovació i el costum està relacionat amb la societat i el que t’ensenyen. Ell diu que el judici del gust és un procés on hi ha una argumentació que va modificant el judici. Hume basa aquesta modificiació del gust en que busquem patrons del gust construits socialment per decidir si ens agrada o no ens agrada. Hume diu que arriben a haver-hi 6 sentits interiors de l’ànima que són els que fem servir en el judici del gust: la innovació, la imaginació (per crear una cosa nova), harmonia, el ridícul, la sublimitat i la virtut. Tot el tema de l’empirisme va relacionat amb els costums socials. És una època en la que Anglaterra s’esta construint la burguesia. Hi ha el pintor W.Hogarth que és contemporani a Hume i tota la seva obra es centra a la crítica dels costums morals de l’època. SEGLES XVIII-XIX El canvi del segle XVIII al XIX esta ple de contradiccions: hi ha el racionalisme, on tot es basa en l’experiència i la realitat i al mateix temps apareix un moviment molt fort anomenat idealisme que és més neoplatònic. En l’art també hi ha una opisició entre el classicisme (línia, dibuix…) i el romanticisme (expressió de l’artista, en comptes de línia predomina el color, l’oli com a màteria). La situació política esta dominada per la invasió de Napoleó per tota Europa i vol imposar tots els avenços que s’han aconseguit a la Revolució Francesa: artísticament imposa el neoclassicisme (estil imperial), a nivell filosofic impulsa el
domini de la raó. Això provoca una reacció en contra dels països inveits i apareix el romanticisme. Davant de l’imperi francès, la defensa dels països europeus busquen els orígens del país i apareix el moviment neogòtic (resorgeix el gòtic com a moviment nacional). Els països europeus defensen la fe tant en déu com en una cosa del més enllà (idealisme). Aquesta lluita suposa el pas d’una cultural intel•lectualista (classicisme i racionalisme) a una cultura emocional (romanticisme, individualisme). En el fons és un canvi social: la burguesia adquireix el poder de la societat i imposa el seu tarannà (individualista) contra l’esperit conservista de les classes aristocrates. La insurreció del geni (idealista, que veu més enllà) contra l’opressió de les normes, les regles (racionalisme). IDEALISME KANT Kant escriu 3 obres bàsiques al final del segle XVIII que són les obres que resumeixen tota la filosofia del moment i senten les bases de la filosofia del segle XIX i XX:
- (^) La crítica de la raó pura (1781): pensament,lògica.
- (^) La crítica de la raó pràctica (1787): la moral.
- (^) La crítica del judici (1790): estètica. Kant relaciona per primer cop les 3 branques de la filosofia i quan escriu la crítica del judici és per primer cop en que l’estètica s’introdueix en el sistema filosofic. Analitza les 5 característiques del judici:
- (^) El desinterès : satisfacció desinteressada per poder experimentar el plaer.
- (^) No és conceptual : no hi ha raons perquè la gent estigui d’acord amb el teu judici, però en el moment que es argumentat s’obra a una acceptació general.
-Schopenhauer: Ell plasma la seva teoria de la contemplació en el llibre “el món com a voluntat de representació’’. Aquesta teoria diu que l’experiencia estetica es simplement contemplació. Aquesta contemplació només es dóna si la persona esta en un estat que ell anomena carència de voluntat: deixa l’individualitat i assumir el dolor sense oposar-se. L’home és converteix en un espectador que ha d’abandonar la seva consciència racional i la seva personalitat. A partir d’aqui, es quan l’home pot percebre aquesta esència de la realitat que ell li diu idees universal (teoria neoplatònica). Nietzsche: Dues etapes: juventut i vellesa. A la juventut, escriu al 1872 l’origen de la tragedia, és la seva època més romantica. En aquest llibre diu que l’home té dos impulsos que el mouen i que estan contraposats: l’impuls apol•lini i l’impuls dionisiec. L’apol•lini ve del déu Apol•lo i és un impuls que ens porta a organitzar, estructurar… En canvi, l’impuls dionisiec ve del déu Dinoís (Bacco en la cultura grega), i ens impulsa a acceptar la vida amb goig, tal com bé. La segona època està caracteritzada per el seu llibre la voluntat de poder (1901): el que importa en la vida de l’home és seguir l’impuls dionisiec. En aquest domini l’experiència estètica és la base, és el plaer de viure el qualsegons Nietzsche comporta a acceptar tot el dolent de la vida amb goig. Les dues teories expressen el canvi que es dóna en el romanticisme sobre el concepte de l’estètica. A partir del romanticisme i les dues teories, el plaer estètic arriba allò que es desagradable o per excesiu perquè pot comportat un ric per l’individu o pel concepte de viure al límit, el qual utilitza molt Nietzsche. Allò desagradable entre com a experiència estètica. Un clar exemple d’això és la literatura de l’horror (segona època del segle XIX): Edgar Allen Poe, Frankestein, El retrato de Dorian Grey… SEGLE XX El segle XX es caracteritza per el pas de la modernitat a la postmodernitat. Pas de modernitat a post-modernitat es passa de la permanència d’uns valors I que canvien a nivell estètic.
MODERNITAT
Des de l’Il•lustració l’estètica es basa en el subjecte: en l’estètica moderna s’imposa el concepte d’experiència estètica, és a dir, l’experiència que desperta a nivell personal. La base és subjectiva però hi ha un fonament científic: les teories de la percepció. La primera característica de la modernitat es basa en saber com funciona la percepció i coincideix amb el desenvolupament de la psicologia de la percepció. La segona característica és que la modernitat té molts discursos estètics diferents però tots són excluents. Això esta lligat als moviments artístics de les avanguardies (cubisme, surrealisme…) que construeixen teories de l’art que defensen com a vertaders. El que tenen en comú tots aquests moviments artístics és que parteixen de la crítica de la realitat social del moment i volen construir un nou món i una nova manera de mostrar el món i ho intenten fer a partir d’un llenguatge artístic propi. La tercera és que és un moviment positivisme; creu en el progrès. Això comporta una relació molt forta amb el futur, treballa pel futur millor per els que vindran. La quarta és que la modernitat dóna prioritat a la creativitat, és a dir, defensa la innovació, la originalitat… Per últim, tots els moviments de la modernitat es centren i valoren la vida urbana com una metàfora del progrés de la humanitat. Això va lligat amb la velocitat, la tecnologia… Martin Heidegger Escriu al 1936 l’obra anomenada L’origen de l’obra d’art i en aquest llibre afirma que la bellesa descansa en la forma i aquesta es creada per la percepció visual. L’estètica moderna és formal però subjectiva perquè es basa en la percecpió. Rudolph Arnheim És l’autor més important de la psicologia de la percepció. Té dues obres molt importants Art i percepció visual (1954) on ell estructura el llenguatge visual. Posteriorment, escriu El pensament visual (1969) on ell arriba a afirmar que percebre visualment és una manera de pensar.
L’última característica és el desplaçament de l’interés de l’estètica del creador a l’observador. Els creadors utilitzen aquesta característica per dosificar l’obra per diferents públics. J.F. Lyotard És el primer autor que habla de postmodernitat i escriu la condició postmoderna i consisteix en la perdua dels grans valors moderns. Aquests grans valors són la justicia, veritat, llibertat i racionalitat.
