¡Descarga fonts del dret y más Apuntes en PDF de Derecho Mercantil solo en Docsity!
T.1.- LES FONTS DEL DRET
1.1.- Què són les fonts del Dret?
Quan la paraula “font” s’utilitza en el llenguatge jurídic, es fa en un sentit metafòric, ja que per “font, en el llenguatge usual, s’entén pel lloc d’on surt o brolla l’aigua. En un altre sentit, però, significa allò que és principi d’alguna cosa.
Un altre significat de “font” és el lloc al qual es va a buscar l’aigua. Aquest tipus de font, en un altre sentit, serien els materials on es troba la informació necessària.
En l’àmbit jurídic, l’expressió “fonts del Dret” pot significar el següent:
a) Origen de les normes jurídiques. És a dir, el seu autor (per exemple el parlament autonòmic, el govern, els grups socials). b) Però també els mitjans d’expressió a través dels quals les normes es manifesten a l’exterior (mitjançant una llei o un reglament, per exemple).
Així doncs, les fonts del Dret consisteixen en els actes i instruments de producció i manifestació del Dret.
1.2.- Sistema de Fonts.
Les fonts del Dret se situen en un sistema, un conjunt ordenat i interconnectat de normes jurídiques. És a dir, que cada una d’elles ocupa una posició determinada dins l’Ordenament Jurídic.
i. En primer lloc el sistema de fonts, la relació entre elles, se sotmet al principi de jerarquia (article 9.3 de la CE), que permet resoldre els conflictes entre les normes que conformen el Dret en funció del seu major o menor rang. El rang d’una norma permet conèixer el nivell en el qual una norma es troba i la relació respecte de la resta de normes existents.
Mitjançant aquest principi s’ordena la posició de les fonts del Dret de manera que una norma de rang superior preval sobre la de rang inferior. Així doncs, trobem que la norma suprema és la Constitució i la resta de normes l’hauran de respectar i aquestes entre elles també en funció del seu rang.
ii. També regeix el sistema de fonts el principi competencial o material segons el qual, dos tipus normatius poden disposar del mateix rang, però cadascun d’ells, segons la seva matèria, té un procediment diferent: lleis autonòmiques o estatals, etc.
A més, la CE estableix quines competències materials té cada institució, Estat i Comunitats Autònomes tot efectuant una reserva material.
iii. El principi d’especialitat material també regeix el sistema de fonts i suposa que determinades fonts tenen limitades les matèries sobre les quals poden tractar. Això es coneix com reserva material, i de forma concreta es pot manifestar amb què per exemple es reservi una sola font per al desenvolupament d’una matèria, amb exclusió d’altres fonts del mateix rang (si es produeix una vulneració d’aquesta reserva material, aleshores la norma es podria declarar inconstitucional).
Un exemple el podem trobar amb la Llei Orgànica, que regula de forma exclusiva i excloent el desenvolupament dels Drets Fonamentals reconeguts a la CE; això implica que la Llei ordinària en cap cas podrà regular aquesta matèria.
iv. També informa el sistema de fonts el principi de primacia del Dret Comunitari Europeu i l’efecte directe de les seves normes.
La realitat internacional afecta el sistema de fonts amb la elebració de Tractats Internacionals i la constitució d’institucions supranacionals que elaboren normes que vinculen als Estats. La CE autoritza aquesta obertura al Dret Internacional i, implícitament, al Dret Comunitari Europeu a través de l’article 93, que permet la firma de Tractats que autoritzin a unes institucions per dictar normes sobre determinades matèries establertes als Tractats i que s’aplicaran al sí dels Estats Membres.
1.3.- Classificació****.
1.3.a.- Fonts del Dret Espanyol Podem classificar-les de la següent manera: en fonts del Dret formals, i fonts del Dret materials (que més endavant estudiarem).
A. Fonts formals: són aquells tipus de normes que constitueixen formes vàlides de creació del Dret. a. Constitució b. Llei i. Orgànica ii. Ordinària iii. Decret Legislatiu i Decret Llei c. Reglament d. Costum e. Principis Generals del Dret
La jurisprudència no és exactament una Font del Dret però sí que complementa l’Ordenament Jurídic (artícle 1.6 del Codi Civil). Així ho reconeix també el Tribunal Suprem en la STS de 12 de desembre de 1990 i la de 12 de febrer de 1996. “No pot considerar-se font esctricta o formal de l’ordenament jurídic però és evident i s’ha de reconèixer que ve a complementar i remodelar l’ordenament a través de la doctrina reiterada que estableix.”
i. Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea del Carbó i l’hacer (CECA), de 18 d’abril de 1951, en vigor el 18 de juliol de 1952. ii. Tractat Constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea (CEE); iii. Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA), signats ambdós últims a Roma el 25 de març de 1957 i que van entrar en vigor el 14 de gener de 1958.
b. Modificacions i adaptacions d’aquests tractats: i. Conveni sobre determinades institucions comunes a les Comunitats Europees, firmat i entrat en vigor els mateixos dies que el Tractat de Roma pel qual s’unifiquen el Tribunal de Justícia i l’Assamblea (actual Parlament). ii. Tractat pel qual es constitueix un Consell i una Comissió únics de les Comunitats Europees, de 8 d’abril de 1965, en vigor des d’agost de 1967. iii. Actes relatives a les condicions d’adhesió dels diversos Estats Membres i a les subsegüents adaptacions dels Tractats. iv. Acta Única Europea, firmada a Luxemburg i a l’Haia el 17 i 28 de febrer de 1986, en vigor des de l’1 de juliol de 1987. v. Tractat de la Unió Europea, firmat a Maastricht el 7 de feber de 1992, en vigor des de novembre de 1993. vi. Tractat d’Àmsterdam, signat el 2 d’octubre de 1997.
Els tractats són la màxima expressió en la jerarquia de l’ordenament jurídic comunitari i prevalen sobre la resta de fonts del Dret comunitari. Equivalen a la Constitució per als Estats i funcionen de la mateixa manera.
B. Dret derivat.
Els mateixos Tractats de la Unió estableixen quines normes jurídiques constitueixen el Dret comunitari derivat, sense que entre les mateixes existeixi una relació de jerarquia.
a. Reglament: són actes normatius generals direcctament aplicables a tots els Estats Membres sense necessitat d’un procés legislatiu d’incorporació a cada un d’ells. S’equipara a la llei en l’àmbit intern.
b. Directiva: obliga a l’Estat membre destinatari pel que fa al resultat que ha d’aconseguir, deixant a les autoritats nacionals l’elecció de la forma i els mitjans. La seva funció és harmonitzar o aproximar el contingut de les diferents legislacions nacionals sobre una determinada matèria. Tenen efecte imperatiu o obligatori només sobre els Estats, que són els que hauran d’aconseguir el resultat que la norma plantegi. Genera efectes sobre els particulars un cop és transposada a l’ordenament intern. De tota manera, en alguns casos el TJCE ha admès que les seves disposicions tinguin efecte directe per als particulars si reuneixen certs requisits.
c. Decisió: obligatòria en tots els seus elements per a tots els seus destinataris. És un acte de caràcter idividual que pot dirigirse a un Estat o un particular.
d. Recomanació: pretenen la promoció de determinats comportaments en els Estats membres en matèries que no són competència de la Comunitat. No són vinculants jurídicament.
1.4.- Les Fonts del Dret Mercantil.
L’article 2 del Codi de Comerç estableix com a fonts del Dret Mercantil:
- La llei mercantil,
- La costum mercantil i,
- El Dret Comú (el Dret Civil, el Codi Civil, articles 1.261 i ss.)
L’ordre d’aplicació d’aquestes fonts (el que es coneix com el sistema de prelació de les fonts) és el que es troba a quest article 2 del Codi de Comerç, amb la precisió que el Dret Comú preval sobre la costum quan es tracti de normes imperatives (que són d’obligat compliment i respecte), mentre que preval sobre el Dret Comú la costum quan aquestes normes de Dret Comú siguin de naturalesa dispositiva.
1.4.a) La Llei Mercantil.
És la font per antonomasia del Dret Mercantil, com hem vist, ja que ocupa el primer lloc dins la prelació de les seves fonts.
Configuren la Llei Mercantil tant el Codi de Comerç com les lleis mercantils especials.
El caràcter de mercantil deriva de les matèries que constitueixen el seu objecte.
La Llei Mercantil és de caràcter estatal.
1.4.b) El Dret Comunitari i la Llei Mercantil.
L’ingrés amb efectes des de l’1 de gener de 1986 d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (avui Unió Europea) ha implicat, no només la incorporació a una organització internacional, sinó la plena sumissió a un sistema normatiu en permanent moviment. Així, quan Espanya es va incorporar a la Comunitat Econòmica Europea va assumir el conjunt de normes que conformen el sistema comunitari (l’ordenament jurídic comunitari).
Aquest ordenament jurídic comunitari, diferenciat respecte de l’ordenament estatal, es coordina amb aquest, el qual té com a resultat un sistema jurídic en el qual el poder del propi Estat queda limitat en elevar-se a nivell comunitari l’exercici de determinades competències
Originat l’ús de comerç, doncs, per la pràctica reiterada individual dels empresaris, acaba descansant en la consciència general de la plaça o territori on té vigència. És a dir, que l’objectivació de l’ús, el que li dóna força normativa, només s’aconsegueix quan es practica de manera uniforme, general i duradora o constant, i quan existeixi alhora la convicció de la seva obligatorietat o intenció de continuar un precedent.
Si bé tradicionalment tenia una funció important en defecte de llei (article 2.1 del C.Com), suplint la llei mercantil abans que s’apliqui el Dret Comú (Dret Civil) – sempre amb la salvetat assenyalada a l’article 50 del C.Com-, actualment els usos de comerç constitueixen una font del Dret mercantil en declivi. Els usos de comerç on realment gaudeixen d’importància avui és al comerç internacional.
Pel que fa a les classes d’usos, els podem classificar:
a) Segons la matèria que regulen en comuns o especials. b) Segons l’espai, en usos internacionals, nacionals, regionals o locals (o de plaça) c) I la classificació més important és la que distingeix entre usos normatius i usos interpretatius. Els usos normatius són aquells que neixen per suplir les llacunes de la llei, mentre que els interpretatius són aquells que simplement ajuden a la interpretació dels contractes.
La dificultat de conèixer l’existència de l’ús justifica la posició tradicional de la jurisprudència de què l’ús mercantil ha de ser provat per les parts i que no se sobreentengui que és conegut pel jutge. L’article 1.3 del Codi Civil (CC) exigeix d’aquesta manera, clarament, la necessitat de la prova del costum.
1.4.d) El Dret Comú o Dret Civil
El Dret Civil és el sector de l’ordenament jurídic, que forma fonamentalment part del Dret Privat, que s’ocupa de les persones i dels seus diferents estats civils, del patrimoni de les persones, amb referència especial als drets de propietat i als demés drets sobre els béns, de l’intercanvi dels béns i de serveis a través del món de la contractació, juntament amb les normes relatives a la regulació de la família i les successions per causa de mort.
En concret, el Dret Civil espanyol és un producte històric, com tots els ordenaments jurídics. Així, es forma amb la confluència successiva de:
- El Dret Romà. Penetra els primer segles com a conseqüència de la conquesta romana i l’existència de l’Imperi Romà.
- El lDret Germànic, que s’assenta a la península amb la caiguda de l’Imperi Romà i amb la invasió dels pobles bàrbars.
Tot i així, el que ha marcat l’evolució posterior del Dret Civil espanyol ha estat la fragmentació de la península en diferents regnes, cadascun dels quals ha posseït al llarg de la història, i fins avui, independència en matèria jurídico-privada. Per aquest motiu, més que parlar d’un Dret Civil espanyol, s’ha de parlar d’un conjunt de Drets Civils espanyols o peninsulars, entre els
quals existeixen moltes analogies per posseïr tots ells unes mateixes arrels, però entre els quals existeixen també diferències, producte de la idiosincràcia de cada comunitat i de la seva especial configuració social i econòmica. Avui, doncs, a banda del Dret Civil espanyol o comú, tenim diferents drets civils especials o forals; en concret, Catalunya té un Dret Civil especial, que és el català.
