¡Descarga Gèneres periodístics y más Apuntes en PDF de Periodismo solo en Docsity!
TEORIA I TÈCNICA DELS GÈNERES
PERIODÍSTICS
20-2-
TRES CORRENTS TEÒRICS
Neix de l’escola hegemònica nord-americana. Ha estat la més extensa i defensa la DOCTRINA DE LA OBJECTIVITAT. Defensa que el periodista el que fa és trasplantar la realitat i posar-la al diari. La realitat , per tant, és igual al relat periodístic
És la més extensa actualment. Defensa que tot periodisme és inevitablement subjectiu i, des de la mateixa arrel s’interpreta la realitat. Perquè som subjectes i no podem prescindir de la nostra ideologia, educació, etc. Veiem la realitat d’una determinada manera.
El periodista, en lloc de buscar la objectivitat, ha de buscar una neutralitat, una equitat entre opinions i, per tant, ha de ser honest. El relat periodístic no és la realitat, sinó una construcció de la realitat.
Defensa la Teoria Interpretativa però hi introdueix un element retòric. Diu que no hi ha una realitat existent fora de nosaltres, sinó que la construïm a través de la paraula. Aquesta té una naturalesa retòrica i simbòlica.
El Comparatisme Periodístico Literari és una disciplina que estudia les relacions entre el periodisme i la literatura. El periodisme literari és un periodisme que utilitza recursos d’estil i composició de la literatura de ficció. El nou periodisme es considera periodisme literari. Això neix com una crítica a les teories de la objectivitat i la impersonalitat. Considera que la forma és una manera de veure les coses. Fan una exhaustiva investigació periodística que escriuen amb elements literaris.
GÈNERES
El marc influencia la manera de llegir el text.
Els gèneres evolucionen. Són subconjunts que evolucionen i es barregen entre ells. Són espais de trobada entre autor i lector i estan sempre en evolució. Canvien a mesura que canvia el moment històric, les expectatives, els altres gèneres, els gustos...
CRÒNICA
- És una narració que està articulada per un narrador testimoni.
- Organitza una determinada vivència que el mateix periodista ha tingut.
- És un esdeveniment d’un espai limitat en el temps que el periodista presencia i viu.
- Pot venir marcat per agenda temàtica, però no té per què.
- Té sobretot narració i descripció (pretén traslladar al lector al lloc dels fets), també té elements d’ anàlisi i de context.
- Hi inclou la veu aliena dels personatges en forma de diàleg o de citació.
- ESTRUCTURA:
- Pot ser molt cronològica amb el desenllaç al final.
- Si l’esdeveniment no té el factor temps com a molt important, se li pot donar una estructura temàtica.
- Estil d’autor, una veu autorial diferenciada. Cada autor té unes marques de la seva mirada.
CARACTERÍSTIQUES
Una crònica implica una vivència. És un relat sobre una realitat que el periodista tria (no té perquè ser un esdeveniment públic programat) que el periodista viu en primera persona. Ha d’aconseguir traslladar al lector al lloc dels fets.
BASES TEXTUALS
NARRACIÓ
- (^) Etopeia : descripció del caràcter i la moral d’un personatge.
És fruit de la mirada , la oïda i tots els sentits del cos, però cal fugir dels tòpics i descriure els sentits d’una manera personal. Cal no caure en els llocs comuns i les veritats cansades i aportar-hi una nova mirada.
El periodista i les seves creences, coneixements, educació, etc., afecten a la manera de mirar. És per això que moltes vegades el canvi de lloc on ens situem habitualment pot ajudar-nos a ser més empàtics.
La mirada la reflecteix:
- El Tema
- La Sensibilitat per tractar-lo
Depenent de la sensibilitat amb la que s’escriu la descripció se’n distingeixen tres tipus (diferenciació pictòrica):
- Figurativa: o realista. Pròpia de Truman Capote o Gay Talese.
- Expressionista : que mostra l’estat d’ànim, l’opinió i s’hi exageren moltes cooses. Molt pròpia d’Albert Camuse.
- Impressionista : que registra els efectes de la llum sobre el personatge.
Sigui quin sigui el tipus de descripció, cal explicar sobretot els detalls per denotar versemblança i veracitat. Tot i això, no s’ha de descriurei detallar en excés; els detalls que s’utilitzin han de ser reveladors i amb pes.
- Veus de diferents persones :
És molt important que estigui acotada temporalment i en l’espai. Està relatada per un narrador testimoni que s’expressa en primera persona. Està narrada a través d’una veu i d’un estil propis.
Té una estructura lliure que pot ser:
A la crònica la informació està més contextualitzada i contesta a totes les W (Qui, què, com, quan, perquè, on)
És, també, un gpenere molt sensorial. Es nota en la descripció i la caracterització de l’espai i els personatges. Cal traslladar bé, a través de la veu pròpia, el lector al lloc.
Té una entradeta : un primer paràgraf que fa la funció del lid: té la informació clau de l’esdeveniment amb l’estil de la crònica (no ha de ser informatiu). També té un títol expressiu i un subtítol informatiu.
INSCRIPCIÓ DEL NARRADOR EN EL RELAT
La testimoniallitat en el relat pot tenir graus diversos:
- Narrador que deixa la seva emprenta en el relat a través de diverses persones:
•.1. (^) Primera persona : el que surt natural. James Agee l’utilitza en el seu relat i aquesta persona li facilita expressar la incapacitat de captar la realitat. Cal no abusar del “jo” i utilitzar-lo només quan el periodista té una postura privilegiada.
•.2. Segona persona : introdueix a la narració, té un efecte interpelador. La crònica pretén fer reviure una experiència al lector, però és una persona que costa molt d’aguantar. S’utilitza si es vol que el lector ho visqui de primera pell.
•.3. Im personal : Eliseo Bayo mostra com està ell al fet però a través de la descrpició, en cap moment utilitza cap tipus de persona. Produeix més distància, té una aparència omniscient i per tant també aporta més prespectiva. Dónes la veritat però no des d’una perspectiva personal, sinó com si fós més objectiva.
•.4. Pri mera persona del plural : Walraff utilitza la tècnica del narrador protagonista per denunciar una realitat col·lectiva, per això utilitza la primera persona del plural.
TRAMA EN LA CRÒNICA/REPORTATGE
La trama és l’ordre amb què expliquem l’historia. Un període de temps es pot començar a explicar des de molts punts, però la gràcia és el control del temps , qui domina el temps domina el relat.
A la crònica s’ordena cronològicament , però en casos justificats es pot trencar.
Com triem el control del temps?
Cal triar les escenes importants i rellevants. Un cop fet això cal triar:
- LA DURADA de cada fragment.Hi ha sis recursos per controlar aquesta durada:
ENTREVISTA
“La cuestión es romper la coraza, buscar un poco, y por ello se necesita verdadera curiosidad” Rosa Montero.
Els oradors clàssics ja distingien tres parts a l’hora de preparar un text.
INVENTIO
Preparació de l’entrevista i ideació.
a. Cal decidir quin tipus d’entrevista volem fer:
a.i. De caràcter : està orientada a l’esfera de la privacitat i la personalitat de l’altre i l’objectiu és retratar-lo i introduir-se en el seu espai íntim.
a.i.1. Qüestionari Proust : és un qüestionari de pregunta-resposta breu i enginyós. Permet fer un perfil de l’altre que es fa servir molt en l’entrevista de caràcter. S’incorporen abans o després de l’entrevista i les respostes s’incorporen en desglossament o narració o en forma del mateix qüestionari.
a.ii. Temàtica : és informativa i està orientada a aprofundir sobre un tema.
Un cop triat el tema es fa la tria de l’entrevistat. És molt diferent entrevistar una persona anònima que un personatge públic. S’ha transformat en un espai de consagració de la gent que té poder i aquests interpreten l’entrevista com un lloc on es mostren com volen.
Cal:
- Pensar bé les preguntes i no caure en tòpics.
- No demanar informació que pots trobar en la documentació.
- Cal contextualitzar les preguntes per fer-les comprensibles pel lector i per acotar el camp d’acció al personatge.
- Cal trencar el qüestionari quan calgui però seguir preguntant el que vols preguntar.
- Es poden fer afirmacions per demostrar que es té un coneixement del personatge i li serveixen com a pregunta.
- Es poden combinar preguntes obertes i tancades.
- (^) No formular mai dues preguntes en una. Tot i això, al fer la transcripció es poden ajuntar.
TROBADA
Celebració de l’entrevista amb una escenificació i esgrima verbal. En funció de l’actitud a partir de la qual fas la pregunta et surt una entrevista o una altra. El paper de l’entrevistador, doncs, no ha de ser però és determinant. Moltes vegades els objectius entre entrevistat i entrevistador no coincideixen, però tota entrevista té un objectiu, sinó va a la deriva.
És un diàleg asimètric i públic, perquè els dos actors parlen per un lector. Hi ha tres actors dins l’entrevista:
a. Entrevistador (co-protagonista): té un paper de co-protagonista perquè modula l’esdeveniment.
- Interès per l’altre.
- Documentació i preparació d’un bon qüestionari.
- Capacitat d’improvització que cal treballar preparant un plan B i memoritzar el qüestionari així si cal es pot contraargumentar.
- Empatia i psicologia per tractar a l’altre.
- Saber escoltar.
- Saber escriure i emparaular l’entrevista. Agafar la veu de l’altre i fer-la paraula escrita.
Aquestes aptituds han de tenir lloc en els tres moments de l’elaboració de l’entrevista.
b. Entrevistat : la imatge d’aquest serà el resultat de la trobada entre entrevistat i entrevistador escrit per l’entrevistador. Per tant, no serà ell en la seva plenitud, sinó la visió final de la trobada escrita per l’entrevistador. El seu retrat depèn clarament de l’entrevistador. Tota interacció és una autoconstrucció mostrant la part que t’interessa de tu.
c. Lector
Cal, no només gravar, sinó també escoltar i conèixer les connotacions de les paraules de l’entrevistat. La gravadora, però, permet:
- Cobrir les espatlles en cas que l’entrevistat se’n desentengui.
- Ser més precisos a l’hora de redactar les respostes.
- Estar molt més atents a la conversa i seguir-la millor.
Tot i això també té uns inconvenients:
- (^) Interjeccions : onomatopeies, exclamacions...
- Repeticions
- Marques de l’oralitat : vale, home..., d’això ...
- Marques d’explicació del que es farà.
- Modificar la puntuació i refer-la si cal.
- Unificació dels temps i les persones verbals.
- Castellanismes
- Corregir l’ús dels termes genèrics
Per tot això es considera un robatori de la veu de l’altre: es manté fidel, però ha de modificar l’aparença d’aquell discurs.
REPORTATGE
- És dels gèneres més complexos i importants del periodisme.
- Els trets comuns són molt difícils de trobar perquè hi ha molta diversitat temàtica. També perquè hi ha molts tipus de reportatges. És un gènere, per tant, complex i molt camaleònic.
- Té més fonts i, per tant, requereix de més extensió i més indagació i contrast de fonts.
- El bon reportatge no només informa sobre un esdeveniment sinó que l’ analitza , el contextualitza i contrasta totes les parts que hi intervenen.
- No està sotmès a l’actualitat.
- És molt lliure temàticament i pel què fa a la composició i a l’estil. No té pautes d’escriptura.
- Té múltiples recursos : narració, descripció, diàleg, citacions, vivència...
- Pot absorbir altres gèneres com la crònica.
- (^) És transmediàtic : altres disciplines els fan servir com a mètode de coneixement (antropologia, sociologia...)
- CLASSIFICACIÓ:
- Narratiu : tracta una realitat a partir d’un o diversos testimonis i convertir-los en fil conductor del reportatge.
- Expositiu : tracta un tema de manera genèrica i abstracte i els casos particulars surten com a exemple.
- (^) Pot haver-hi dos tipus de narrador:
- Omniscient :
- Testimoni :
INVESTIGACIÓ/ INDAGACIÓ/ CONTRAST DE FONTS
El reportatge és un gènere que requereix més investigació i indagació a través del contrast de fonts. Aquesta última és la característica del personatge. Aquestes fonts, poden ser tant documentals com personals. Cal, doncs, traslladar aquestes fonts al paper.
Com convoquem les fonts dels altres al paper?
paraules no són significatives, quan les declaracions no són molt clares (la persona s’ha expressat malament però hem entès el sentit)...
- Estil indirecte amb paraules textuals : Això vol dir que fem servir el que fent una subordinada, però no totes les paraules de l’altre són literals, només una part de les paraules són literals. A diferència de l’estil indirecte ens permet mantenir la connotació de les paraules, però permet canviar els deíctics. Mai s’han de mantenir els deíctics en una cita indirecte. Mai s’introdueixen a les cometes els deíctics de persona i de temps. El que permet, a diferència de l’estil directe, unir frases diferents i diverses declaracions diferents que ha dit.
■ Fora del relat : quan entra a parlar un personatge atures la narració:
- Diàleg.
- Soliloqui : tries un dels personatges per utilitzar-lo de protagonista. Per tant, a part de citar-lo dónes pas a soliloquis del personatge. Dónes pas a un fragment on el personatge parla sol.
També pot ser, però, que no s’atribueixi la veu aliena. Pot fer-se de tres maneres... L’EDL i l’EIL es fan servir en literatura i en periodisme els periodistes literaris.
- Estil Directe Lliure (EDL) : consisteix en el narrador reproduint la veu del personatge. Però sense cap marca formal que hi ha un canvi de veu (sense cometes) i sense atribució. La veu del personatge s’imposa. Notes el canvi pel canvi de registre. La veu del personatge s’imposa a la veu del narrador. La frase, però, és exactament igual.
•.8. S’utilitza quan se li vol donar pes al personatge i s’imposa damunt la veu del narrador.
- Estil Indirecte Liure (EIL) : És un estil que no té marques de la veu aliena i són les paraules literals de l’altre excepte els deíctics (de temps i lloc, però sobretot de persona). Amb aquest estil es dóna un efecte de fusió entre les dues veus, s’harmonitzen. Es nota que hi ha un canvi de veu pel registre, però parles del personatge en tercera persona fent que parli el narrador. Són una fusió de narrador i personatge. Normalment s’utilitza per reproduir l’argot del personatge.
- Narrativització : Consisteix en apropiar-se del discurs de l’altre i convertir-lo en un fet. Amb l’11-M els diaris titulaven: ETA atempta en Madrid. Això és una narrativització, ja que va sortir de la boca d’Aznar. Com que el periodista viu poc i no hi és als esdeveniments, el
periodista confia en la paraula de l’altre, però moltes vegades no l’atribueix. Això és una reflexió molt important en el periodisme. És la paraula aliena no atribuïda que el periodista confia però que pot o no ser veritat. Si el periodista dubta de la certesa, atribueix la declaració. Fas que el narrador tingui molts coneixements. Però la omnisciència en periodisme és un esforç molt gran, ja que, al contrari que la literatura, no s’ho pot inventar tot, sinó que ha de constatar la realitat. Has de fer una gran feina de contrast de fonts, investigació, observació... El problema és que en periodisme el fet és més important que la declaració, i en el cas que atribueixes el fet el lector dóna més importància a la persona de la qual és declaració. Es pot narrativitzar només quan confies en la paraula de l’altra i has fet una feina d’indagació. Sempre que hi hagi dubtes s’ha d’atribuir.
- Rashomon : és una tècnica fora del relat. És un mateix tema explicat per diverses veus. No té narrador i es va passant d’una veu a l’altra. Es fa, sobretot, en esdeveniments que els ha viscut molta gent des de diferents perspectives.
ZELLER, C.- LOS MEDIOS Y LA FORMACIÓN DE LA VOZ EN UNA SOCIEDAD
DEMOCRÀTICA
- Quines habilitats ha de tenir un bon periodista?
- Ha de fer ús de la sensibilitat i la imaginació , en un sentit sociològic: poder detectar esdeveniments socials, a vegades poc espectaculars, que poden ser interessants per la opinió pública.
- Amb aquesta imaginació i sensibilitat, doncs, ha de saber fer un bon seguiment de la realitat social per, al moment del fet, poder fer una bona contextualització o poder denunciar-ho abans que passi.
- Ser independent i autònom al sistema de poder polític i econòmic i saber donar veu a tots els membres de la societat independentment del seu status dins la societat.
- Ser crític amb els fets que venen predeterminats com a importants i tenir un propi criteri de distinció entre notícies més o menys importants.
- Ha de saber ser plural però amb una prèvia documentació.
- Els mitjans han de tenir un paper educatiu i tenen la responsabilitat de fer un periodisme millor que el que hi ha.
Martín Gaite deia que el periodista és un autor ( auctoritas ), ha de tenir autoritat i els lectors se l’han de creure, i és un narrador ( gnarus ), per tant ha de tenir el coneixement necessari. Aleshores, fa el pacte factogràfic amb el lector, de manera que el lector sap que el que li dirà és la veritat.
ELS TRES EIXOS DEL REPORTATGE
• INDAGACIÓ
Els lectors estableixen un pacte de veracitat amb els mitjans, per tant, busquen un referent a la realitat. Això està relacionat amb la verificabilitat : un text periodístic hauria de buscar al màxim la verificabilitat, tot i que no tot serà comprovable. Però no sempre tot és verificable sinó veraç, crea una realitat en si mateixa , tot i no ser verificable, però que podria ser veritat. En allò que “podria ser” hi ha una veritat.
Però tot i això, quan som periodistes hi ha el pacte factogràfic que és el de verificabilitat. S’ha de buscar però no sempre el tenim. És per això que s’ha de saber indagar. Per accedir al fet cal fer- ho de tres maneres:
- Evidència : allò que és obvi.
- Prova : allò que no és evident, allò que s’ha de provar per deducció.
- Indici : és un signe que ens permet assegurar una cosa, però de la qual no en tenim cap prova ni cap fonament. El periodista accedeix a la realitat a través d’aquests indicis, ja que normalment tracta fets complexos sobre els quals es pot discrepar.
Mitjançant la prova i l’evidència el periodista pot treure veritat verificable, però és molt difícil accedir-hi. És per això que habitualment es basen només en indicis que són “veritat” però no són verificables. A més, moltes vegades com més investigues menys pots provar.
• VIVÈNCIA
Emile Zola és un dels primers a fer periodisme d’investigació. Es trasllada al nord de França amb els miners per denunciar les condicions de treball. Nelle Bly fins i tot es va posar a un manicomi. Mickrakers també va fer molt de periodisme d’investigació i Upl Sinclair també va denunciar les condicions dels treballadors de Chicago, que va provocar una gran commoció social. Jack London té una novel·la que es diu “La Gente del Abismo” i denuncia la misèria a Londres. Tots aquests autors són els precedents del periodisme d’investigació.
El periodisme gonzo és un concepte que surt amb la corrent dels anys 60 amb el nou periodisme literari, que fa servir els procediments de la literatura, com Capote. Es relaciona amb Hunter S. Thompson i es defineix com viure la realitat fins al límit. Aleshores aquesta vivència és lúdica, però amb un punt de denúncia.
• CONTRAST DE FONTS
El periodista depèn molt de les fonts amb les que treballa i, de fet, aquestes fonts són les que determinen la qualitat de la informació. Normalment, la subordinació que tenen els mitjans cap a unes fonts poderoses és un dels motius de la pressió sobre el periodista. Per tant, la xarxa de fonts depèn de:
- Interès com a periodista. Has de buscar fonts.
- Interès de la font. Moltes vegades la font busca el periodista i moltes vegades això es fa a través de pactes i la relació de confiança que això suposa pot pervertir la informació que transmets.
- Rutines periodístiques : la informació s’ha de fer en poques hores i això acaba determinant molt el contrast de fonts. Per això, moltes vegades, els temes més interessant els redacten els freelance.
- Interès del mitjà de comunicació : moltes vegades a través d’ell pots accedir a fonts (moltes vegades les fonts trien el mitjà que volen contestar).
Tipologia
Hi ha les fonts expertes i les fonts implicades , aleshores per altra banda les institucionals.
Atribució
No sempre s’atribueixen aquestes fonts, només no les atribuïm amb l’ off the record (fas servir la informació per poder investigar per més endavant treure-ho a la llum. Pot ser, també, que ho hagis de treure a la llum sense poder citar la font). El pacte factogràfic implica que el lector busqui la font que tingui autoritat. El fet d’atribuir la font dona autoritat o no segons qui ho ha dit. Igualment, quan la font ho demana, no hem de dir la font. Pot ser:
- Amb atribució reservada : fas una atribució però no d’una persona concreta, canvies el nom... Es pot fer servir, però, per dues raons: per protegir el nom de la persona o moltes vegades les fonts menteixen. Aquest tipus d’atribució, però, perd autoritat.
