¡Descarga Humanisme i renaixement y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
HUMANISME I RENAIXEMENT
PETRARCA I ELS ORÍGENS DE L’HUMANISME
- Ars dictaminis (i Arengendi).
- Brunetto LATINI (ca. 1220-1294).
- Lovato dei LOVATI (ca. 1240-1309).
- Albertino MUSSATO (1261-1325).
- Ecerinis (Ezzelino).
- Francesco PETRARCA (1304-1374).
- Cola di RIENZO.
Ja abans del Renaixement en majúscula, trobem diferents renaixements en minúscula al llarg de l’Edat Mitjana. Per ex el Renaixement Carolingi (s. VIII- IX), que revitalitza l’activitat acadèmica. O per ex el Renaixement del S. XII. Aquests renaixements són precedents necessaris per la transmissió del patrimoni a través de l’edat medieval. Però té una fisonomia diferent de l’Humanisme del Renaixement en majúscula. En els últims segles de l’E.M., o sigui en la Baixa Edat Mitjana, en els grans centres de l’Europa Septentrional (o sigui no a Itàlia), a l’Europa transalpina, l’explotació dels clàssics està vinculada a l’església, a l’ensenyament clerical i monacal, i també a les primeres universitats, on continuava l’escolàstica medieval. En canvi, a Itàlia, i més cap a la meitat nord, incloent la Toscana, hi ha singularitats que cal remarcar. Hi ha un gran desenvolupament urbà. Des de finals del s. XI i també al s. XII, es constitueixen repúbliques, estats (quasi) independents. El govern d’aquestes ciutats-repúbliques està en mans de l’oligarquia (mercaders,...). Però també hi participen altres estaments, com els menestrals, artesans,... És una política molt innovadora, pel fet que hi hagi aquesta participació d’estaments (però res de sufragi universal, ni democràcia com la d’ara). L’èxit d’aquestes polítiques depenia de l’estabilitat interna d’aquests estats, però també de l’externa, de les possibles agressions d’altres potències italianes (a vegades, fins i tot d’altres repúbliques). Al llarg del segle XIII sorgeixen, s’imposen, governs dèspotes , signori , prínceps,... Hi ha una onada de dèspotes que fa que algunes d’aquestes repúbliques passin a ser règims senyorials. (Al sud era diferent). Malgrat tot això l’ideologia de la libertas es va mantenir viva. Aquest desenvolupament urbà, amb la prosperitat d’activitats industrials, artesanals,..., i amb aquesta política innovadora, porta a una revitalització de les professions jurídiques. Del notariat, jutges, funcionaris al servei dels estats,... Hi ha una demanda de professionals de les lleis. Aquests tindran un paper important en la vida intel.lectual d’aquestes ciutats italianes. Per ex, la universitat de Bologna era la més important en estudis jurídics. Dins d’aquest context sorgeix l’ Ars Dictaminis , una tècnica d’escriure cartes (formals), basada en un ús, més aviat limitat, de la retòrica clàssica (llatina). Els Dictatores eren els qui escrivien aquestes cartes. Extreien models d’eloqüència dels escriptors clàssics per escriure aquestes cartes. Això es
relacionarà amb l’Ars Arengendi, l’art de fer discursos (aniran de la mà). Aquesta combinació, per ex, la trobem en el manual de retòrica de Brunetto LATINI. Com a experts en aquest camp de l’eloqüència, els dictatores tenien càrrecs de professors, o estaven al servei de prínceps, etc... No eren filòlegs pròpiament dits, però sí que s’hi pot reconèixer un precedent del futur humanisme (on sí que hi haurà filòlegs). Un precedent humanista és el cercle protohumanista de Pàdua, el primer del qual va ser Lovato dei LOVATI, un jutge. Aquest es va interessar per la poesia clàssica, sobretot per les tragèdies de Séneca. Va inspirar l’activitat intel·lectual dels seus deixebles, entre els quals el més important era Albertino MUSSATO. Era notari, però li interessava la literatura. Es va fer famós per escrits en llatí, modelats per escriptors llatins. És autor del primer drama, una tragèdia de tema laic, profà, escrita en llatí (imitant temes llatins) després de l’antiguitat. Li va posar Ecerinis. El tema és l’ascens i la posterior caiguda d’un tirà, de mitjan s.XIII, anomenat Ezzelino, que havia imposat el seu règim a Pàdua. Té el valor d’obra de propaganda política. Agafa un tipus d’obra llatina amb un tema polític actual, de la seva època. També és interessant el context en què ho escriu, al s.XIV, moment en què Pàdua torna a estar amenaçada per un tirà, que era de Verona i volia annexionar-se. Per tant, és un crit d’alarma. A més, Mussato, després de publicar l’Ecerinis, va ser coronat amb una corona de llaurer, com els antics. En aquests precedents s’hi troben algunes arrels de l’humanisme. Però l’humanisme en majúscules el va fundar PETRARCA. Però el mateix Petrarca lloa a aquests precedents en alguns dels seus escrits. Tot i així, té consciència de la seva originalitat. Biografia de Petrarca: Va néixer a Arezzo, al 1304. Era fill d’un notari florentí. El pare estava a l’exili (Arezzo). Al 1311 la família es va traslladar a Avinyó, on en aquell moment hi havia la cúria papal. S’hi estarà fins al 1353. Tot i així va fer molts viatges. El seu pare li volia donar formació jurídica. L’envia a la universitat de Montpellier i després a Bologna. Però ell ho abandona per dedicar-se a la lectura dels autors clàssics i a l’activitat literària. A Avinyó hi havia un ambient cosmopolita. Malgrat l’origen familiar florentí, ell és un apàtrida. Però sempre manté lligams sentimentals amb Itàlia. Manté relacions amb els Colonna. Dóna suport a una aventura política, a Roma, protagonitzada per (Ni) Cola di RIENZO. Tenia la intenció de restaurar certa forma de constitució semblant a la Roma antiga. Va fracassar. Ell ho havia recolzat i a partir d’aquí ja no torna a la política. Al 1353 torna a viure a Itàlia, a diferents llocs; els últims anys a la Villa d’Arquà (?). No s’establirà mai a Florència. És popular, sobretot, per una obra en llengua romànica. Ara és conegut pel seu llibre de sonets, Canzionere , escrit en toscà. Però el rol de Petrarca com a fundador de l’humanisme és en les seves obres en llatí. Expressarà de forma molt original la regeneració de la cultura basada en models antics. Per entendre l’originalitat del seu pensament històric hem de saber: Per la consciència cristiana medieval, l’historia la marca la vinguda de Crist; fa un moviment lineal des del Gènesi, i avança segons els plans de Déu. Això és una visió providencial, l’historia ens porta a un fi determinat. Hi havia tres grans èpoques, des de la Creació fins que Moisès té les taules de la llei, llavors l’època sublegem (sota la llei), i després l’era subgratiae (sota la
Igual que els humanistes que vindran després d’ell, recuperarà textos clàssics quasi oblidats. Per ex, en un viatge al nord d’Europa, a Liège, Petrarca descobreix un dels discursos més famosos de Ciceró, el Pro Archaia (62 a.c.). És un discurs que Ciceró va fer davant un tribunal per defensar un amic poeta, i que també és una defensa a la poesia en general. Es tracta de redescobrir. Un altre ex el trobem al 1345, quan descobreix tres col.leccions de cartes de Ciceró. Aquests descobriments i altres contribueixen a completar l’obra de Ciceró, que serà el model més important per Petrarca i per la majoria dels humanistes. La recuperació dels textos clàssics llatins, i grecs, és un dels punts fonamentals dels humanistes. Per altra banda, Petrarca també posa en circulació els conceptes de “ humanitas ” i “ studia humanitatis ” (l’estudi de les humanitats). D’aquí vindrà “humanisme” (una paraula encunyada al s.XIX; el sufix –isme). En el Pro Archaia Ciceró parlava dels studia humanitatis ac litterarium (estudis d’humanitats i de lletres). “Humanitas”, és una paraula que usaven els antics, i que feia referència no només a la naturalesa humana (en contraposició als animals), sinó també a un ideal de cultura, i un ideal ètic i moral. Suggeria la virtut inspirada pel coneixement, per la civilització (antònim de rústic, no cultivat). Feia referència (ja en Ciceró i altres) al tipus de formació que li escau a l’home per desarrotllar les seves potencialitats com a ser humà. Són idees clàssiques que recuperen els humanistes. Això acabarà identificant el conjunt de matèries del programa pedagògic de l’humanisme. Petrarca ja planteja una gamma de temes que recolliran els seus deixebles. Com la restauració del llatí clàssic enfront del medieval (corromput). Es fa una depuració de la gramàtica llatina. També es recupera la filologia grega. L’estudi acadèmic del grec pràcticament havia desaparegut. Els humanistes ho recuperen. Petrarca mai va dominar el grec, però hi havia l’anhel, i després es va recuperar. També es fa una recuperació dels textos clàssics en la seva qualitat original. En les còpies es produïen errades, i els textos acabaven corromputs, després de moltes còpies. Ells volien recuperar la qualitat original. També es fa una imitació, emulació, d’aquests models literaris antics. Es pretén emular models antics en textos originals nous. Hi ha una polèmica dels humanistes contra l’escolàstica. Tenien una antipatia combativa contra l’escolàstica. El primer en un combat és fer una caricatura de l’enemic. Recuperació de la imatge ciceroniana de l’home i l’humanitas. Tenen la convicció que en els textos de Ciceró s’associaven de manera exemplar l’eloqüència i una determinada saviesa moral. Aquí rau el valor exemplar de Ciceró. Era l’estil retòric que calia imitar. Petrarca no només vol recuperar la imatge ciceroniana, també s’esforçava per resoldre el conflicte interior d’un humanista que en el fons continua sent cristià. Necessàriament hi ha un conflicte entre clàssic (arrel pagana) i cristianisme. En els textos de Petrarca hi trobem una introspecció d’això. Hi ha un incipient subjectivisme en els seus textos, per això li han dit el primer modern, (una forma potser exagerada, també se’ls hi ha dit a altres). Els grans models literaris són Ciceró, com a model clàssic, i el model cristià per excel.lència és Sant Agustí, format en l’escola retòrica llatina clàssica. Va
plantejar la majoria de temes humanistes i va assenyalar les direccions en què es desenvoluparia l’humanisme, i es va convertir en un intel.lectual famós no només a Itàlia sinó també a Europa. Allò important per la història és que les idees i els ideals de Petrarca van tenir un impacte decisiu. Sobretot en els ambients laics de les pròsperes ciutats italianes. I es va assegurar la continuïtat del seu missatge, la seva descendència. Però entre aquests ambients intel.lectuals va començar a destacar el focus florentí. Al s. XIV, després de la mort de Petrarca, es va expandint la seva idea, però ja al s. XV és quan es fa important aquest focus florentí. (tot i que hi ha altres centres importants).
L’HUMANISME FLORENTÍ DEL PRIMER QUATRECENTS: CLASSICISME I
HUMANISME CÍVIC
Els historiadors del s. XXI parlen de factors que permetrien entendre el liderat florentí en l’studia humanitatis. Un dels factors que s’han citat és negatiu, és el paper poc important de la universitat a Florència, que era petita i jove, del
- Vol dir que les formes del pensament escolàstic, el tradicionalisme de l’ensenyament universitari, estava poc arrelat a Florència. Això és positiu per el desenvolupament de l’humanisme a Florència. Els humanistes florentins de seguida sabran adaptar la cultura humanista al seu règim polític. L’ex de Ciceró ja tenia afinitats amb la política republicana de Florència (i d’altres repúbliques). Algunes fites que permeten enllaçar Petrarca i l’humanisme del s.XV a Florència: Al 1350, Petrarca passa per Florència i coneix alguns literats. Es fa amic d’un gran escriptor, BOCCACCIO, que en aquell moment havia acabat l’obra en toscà del “Decameron”. Ja llavors va ser un best seller. Però no és un llibre humanista. Es fan amics i de seguida Boccaccio reconeix la transcendència de Petrarca. El millor servei de Boccaccio a l’humanisme, és veure això en Petrarca i fer-ho conèixer a Florència. A partir del 1350, Boccaccio comença a estudiar els clàssics. Fa un tractat de mitologia (molt plasta), “ La genealogia deorum gentilium ” (genealogia dels déus pagans). Però encara respon bastant als paràmetres medievals, encara té un peu a l’escolàstica. Però la següent generació encara és més decisiva per l’arrelament de l’humanisme a Florència. Al 1375 mor Boccaccio. El liderat humanista a Florència passa a uns quants més joves, dels quals el més important és Colucio SALUTATI, i també Luigi MARSILI (menys important), que era de formació agustinià. Salutati s’havia format com a notari, i després de treballar en diferents ciutats, al 1375 s’estableix a Florència i el fan canceller de la República Florentina, (com un representant diplomàtic). Serà el primer canceller humanista d’aquesta república. (Eugenio Garín té un llibre sobre els cancellers florentins). Incorpora els valors humanistes en la correspondència oficial de la república. Serà guia d’humanistes més joves. Altres repúbliques llegeixen la seva correspondència i així es transmet. Està entre l’humanisme petrarquià i l’humanisme cívic (és el representant d’aquest últim).
- Diàlegs de Sant Gregori. Les majúscules sí que eren clàssiques, antigues. Els humanistes combinen les majúscules genuinament clàssiques amb la minúscula medieval, que creuen que és clàssica. Trobem una una confusió similar en Brunelleschi, que vol recuperar l’arquitectura clàssica, com ells l’escriptura. I li passarà el mateix, s’inspirarà en algunes coses pseudoromàniques que creurà que són clàssiques. La reforma humanista de l’escriptura és abans de la de l’arquitectura. La nostra lletra rodona descendeix d’aquesta lletra humanista i la cursiva també. Des que s’implanta l’impremta a Itàlia, es difondrà aquesta lletra humanista. A Europa, en canvi, serà la gòtica. Un altre ex:
- Un manuscrit de finals dels anys 50, de l’ incipit (l’inici del llibre) d’un recull de documents de Bracciolini, on hi veiem aquesta lletra humanista, i un retrat d’ell.
• NICCOLI.
• BRUNI.
• BRACCIOLINI.
- Hans BARON (bibliografia).
- Giangaleazzo VISCONTI.
- L. BRUNI, Historiarum Populi Florentini, Libri XII (ca 1440).
- Lorenzo VALLA (1407-1457).
Història, política i filosofia moral. Hi ha una estreta relació entre aquestes tres disciplines, i precisament l’enfocament que li donen Bruni i els humanistes és del que en diem humanisme cívic. Ciceró ja encarnava moltes d’aquestes idees. Ell també havia fet de senador, i havia expressat que l’home lliure, al capdamunt dels seus valors més apreciats hi havia de posar el servei a la comunitat. Aquests valors d’eloqüència, retòrica i exercici d’un càrrec públic, ja els encarnava també Salutati. Els humanistes s’identificaran amb això. Aquest concepte de l’humanisme cívic serà estudiat per Hans Baron. Segons ell, la transformació de l’humanisme florentí al cívic és el resultat d’una crisi, que posa en perill la forma de govern republicana. La crisi va venir d’una amenaça externa, del regim expansionista del Duc de Milà. Des del 1385, fins que al 1402, Giangaleazzo Visconti va estar amenaçant la independència de Florència. Hi ha una agressió d’aquest règim despòtic sobre un règim ciutadà, el de Florència. Baron diu que aquesta amenaça té un impacte psicològic sobre Florència, i així aquests aguditzen la seva consciència política. Això s’ajunta amb l’idea d’una millor forma de govern, de la superioritat del republicanisme urbà. Això també és propaganda política. Aquestes doctrines republicanes són anteriors a l’humanisme cívic, o sigui que ja hi ha una tradició, però a pesar d’això, Bruni & Company fan una síntesi original i molt més articulada d’aquests ideals polítics amb els valors classicistes de l’humanisme. Això té el seu punt
culminant en Bruni, i sobretot en un llibre seu en concret (Historiarum...). aquesta obra construeix una nova filosofia republicana de la història, amb la base de Petrarca. D’acord amb aquesta doctrina Bruni dirà que el millor de la Grècia antiga era el moment de les polis independents, i a Roma, el millor era el moment de les repúbliques. I també allò reviscut, preservat, que tenen les repúbliques d’ara, és el millor. En la civilització clàssica trobàvem el lliure discurs en una comunitat pública, de ciutadans que es fan corresponsables de la polis. En canvi, l’ascens de l’autoritarisme havia destruït la llibertat política, i també les bases de la civilització. Bruni, així, rebutja el mite de l’imperi, i també els mites legitimadors de l’Imperi Sacre Romà-Germànic, medieval, que encara està vigent. Molts defensaven aquest imperi, fins i tot Dante (florentí). Eren unes creences molt arrelades, i enfront d’això, Bruni exposa les seves idees. Enfront de certes tradicions, que deien que Florència havia sigut fundada pel Cèsar, Bruni diu que no, que la va fundar un general republicà. Durant el domini bàrbar aquestes ciutats havien lluitat per preservar la libertas i la cultura. El renaixement polític de les ciutats motivava el renaixement de tota aquesta cultura. Es fa una interpretació de la història basada en valors seculars, laics. Es parla de la llibertat i la grandesa de la ciutat, de la ciutadania, per tal que aquesta desarrolli les seves potencialitats. Més enllà del classicisme snob (Niccoli), en Bruni tot això es plasma de manera molt més eficaç. Des d’aquesta visió patriòtica i generosa del passat florentí i toscà, Bruni escriurà una biografia de Dante i de Petrarca, en llengua toscana, integrant-los en aquesta ideologia. Bruni defensa la vida activa, enfront de la vida contemplativa dels monjos, erudits,... Niccoli diu que es poden compenetrar les dues coses, i precisament, Bruni fa això, és estudiós i senador. (Eugenio Garín, “El renacimiento italiano”; hi ha un fragment de la “Vitta del Petrarca”, a la pg 54). Per als toscans, els tedescos (bàrbars) són els que acaben de destruir allò que ja havia començat a destruir l’Imperi Romà. (Ciceró= Marco Tulio). Els toscans porten a terme la recuperació de la llibertat, amb el govern republicà i amb la recuperació de l’estudi dels clàssics. Aquests escriptors humanistes van ser llegits també en altres ciutats que no eren republicanes, podien arribar els textos als prínceps. Pex, Alfons el Magnànim va reclutar l’humanista Lorenzo VALLA. També hi va haver una aliança tàctica amb el papa. Es van fer conjuntures polítiques. Trobem una àmplia constel.lació de temes i interessos, però per definir, per posar límits a aquesta cultura humanista, tornem al concepte de l’humanitas.
ELS STUDIA HUMANITATIS. DEFINICIÓ, TEMES I SIGNIFICAT
HISTÒRIC DE L’HUMANISME
Plató, sinó perquè era el model contrari a Aristòtil. Simpatitzen amb la filosofia light i amb l’estoïcisme, el qual té el seu focus en la ètica, i això sí que importa als humanistes. Sobretot a partir del s.XV és quan els humanistes fan aportacions al debat filosòfic. Adapten el seu model filològic, de crítica textual, en els textos filosòfics i científics antics, grecs o llatins. En fan noves traduccions, tan de Plató i d’Aristòtil, com de molts altres. Ressusciten tot aquest patrimoni. Això portarà a fer possible una ciència no aristotèlica. Alguns diuen que l’humanisme ha frenat el progrés científic, però per altra banda ha permès que la ciència s’alliberés de l’escolàstica, ampliant el patrimoni clàssic.
- Lorenzo VALLA (1407-1457)
- Elegantiae linguae latinae (ca 1440)
- De falso credita et ementita Constantini donatione (1440)
- Dialecticae disputationes (1439)
“ virtus ” / “ vir virtutis ”
- Pier Paolo VERGERIO (ca 1368-1444)
- De ingenuibus moribus et liberalibus adolescentiae studiis (ca 1402)
- Leonardo BRUNI, De studiis et litteris (1422-29)
- L. B. ALBERTI Della famiglia
- Matteo Palmieri Della vita civile (1431-38)
- (^) Gasparino BARZIZZA (1360-1430)
- (^) Guarino GUARINI Da Verona (1374-1460) D’Este
- (^) Vittorino da Feltre (1378-1446)
- (^) “Villagiocosa”
- (^) GONZAGA
- (^) MONTEFELTRO
Lorenzo VALLA és un dels humanistes més originals del s.XV a Itàlia. Era romà. Va néixer al 1407 a Roma. Després d’una formació humanista entra a la universitat de Pavia per ensenyar retòrica. S’hi està del 29 al
- va haver de marxar per la seva polèmica amb els juristes de la universitat, que formaven part de la tradició escolàstica. Al 1435 s’inicia l’etapa més fecunda de la seva producció. Entra al servei d’Alfons el Magnànim, el qual estava empenyat en la conquesta del regne de Nàpols. Al final el conquereix (Nàpols serà catalano-aragonesa fins al s.XVIII). Valla entra a la cort d’aquest. El papa, en aquest moment, feia costat als Anjou, els quals estaven amb l’enfrontament amb Alfons per la conquesta de Nàpols. Mor Eugeni IV (papa), i amb el nou papa Valla torna a Roma, en l’última etapa de la seva vida, i té un càrrec a la cúria papal. Aquest nou papa és Nicolau Vè, el qual fa costat a Alfons el Magnànim.
Valla va marxar del servei d’Alfons perquè els altres humanistes de la cort li feien la vida impossible, per competència. És un humanista singular perquè té interessos molt amplis. Com a filòleg insisteix en que els idiomes, el llenguatge, és un artefacte cultural, i també les llengües clàssiques. Una llengua és desarrotlla i es transforma amb el pas del temps. Les llengües romàniques són l’evolució del llatí. Però en aquella època això no era tan evident. És com la teoria de l’evolució de Darwin, al qual llavors ningú se’l creia. Aquí no era evident que el llatí hagués evolucionat. Els escriptors, filòlegs, havien de tenir en compte això que deia Valla. També s’ha de tenir en compte a l’hora d’imitar els models clàssics, i si no s’hi té, quedarà una obra eclèctica. Segons Valla, s’ha d’escollir quin és el millor període de la literatura clàssica, s’ha d’elegir un cànon. Ell escull els autors de l’última època de la República i de la primera de l’Imperi, on hi ha Ciceró, Virgili,... Serà la base de la nova filologia clàssica, la clau de volta per construir aquesta nova. El best-selller de Valla és una guia de dicció i estilística de llatí clàssic, Elegantiae linguae latinae. I també va ser famós per una altra obra filològica i històrica. Un petit tractat on analitzava un document, la donació de Constantí. Ell demostra la falsedat històrica d’aquest document. És un document amb el que es suposa que el papa Silvestre havia rebut de Constantí el poder de l’Imperi. Constantí fa una donació al papa de l’autoritat sobre l’Imperi. Valla sotmet el document a una crítica filològica i històrica. I aconsegueix demostrar que era una falsificació. Demostra els anacronismes, absurds històrics que posen en relleu la impossibilitat que fos d’època de Constantí. Per ex, parla de Constantinopla, i en aquella època no s’usava, es deia Bizanci. O sigui que era un text apòcrif, escrit en una altra època, amb voluntat falsaria. Demostrar això ajudava a Alfons, ja que hi havia una relació feudal entre el papa i Alfons. Si destruïa aquesta legitimitat de poder papal, facilitava les coses a Alfons. Més endavant, als inicis del s.XVI, quan hi ha la batalla luterana amb el papa, un dels cabdills luterans rescata aquest De falso credita , aprofitant aquesta virtualitat antipapal. Aquesta metodologia crítica es podrà aplicar a qualsevol text. Valla també ho usarà en textos jurídics. Els textos jurídics de Valla són una batalla. Les generacions següents de juristes acabaran utilitzant aquesta metodologia nova, humanista. Serà l’humanisme jurídic, i el ressorgiment del dret romà. Alguns representants seran Andrea Algiatto, un francès,... També trobem textos bíblics, Anotationes in novum testamentum , on contrasta el text llatí de la bíblia, la Vulgata, i el confronta amb els originals grecs del nou testament. Un objectiu era clarificar els passatges obscurs de la Vulgata recorrent als originals grecs. Erasme de Rotterdam també va ser un humanista cristià, s’ha de considerar hereu d’aquesta línia encetada per Valla. A més de tot això també s’interessa per la filosofia. Valla és dels pocs humanistes que es proposa de contribuir en el camp del pensament, (això ho situem en la visió limitativa q tenien de l’humanisme). Escriurà diàlegs sobre això, pex, De voluptae... (sobre el plaer), etc... Són llibres filosòfics en forma de diàleg, el què és típic dels humanistes. Fa dialogar
a pesar que planteja varies limitacions en l’educació de les dones. Per ex, desaconsella l’exercici militar, i també l’aprenentatge de l’oratòria, l’art de fer discursos en públic (en aquella època era així). Però en última instància està donant a la dona les mateixes aptituds de saviesa que a l’home. També trobem altres tractats a la resta d’Itàlia que desenvolupen aquest interès per la pedagogia: ALBERTI és un dels humanistes més oberts i atípics (com Valla). També li interessava escriure algunes obres en italià. Pex, el Della famiglia entronca amb l’humanisme cívic florentí, i també parla de l’educació. També trobem, Della vita civile , de PALMIERI, una obra sobre la vida civil, que insisteix en el valor de la vida activa, i la responsabilitat social i pública, en enfrontament amb la vida contemplativa. Els tres més importants, entre els que funden les escoles humanistes, són: G. BARZIZZA, que està a cavall entre les dues èpoques. Encara usa el Doctrinae , el manual escolàstic que després es trauran de sobre. Treballava a la universitat, però també tenia una escola privada. G. GUARINI, que també es dedica a l’educació, a Ferrara. Nicolau Niccolò d’ESTE el convida a educar al seu fill (i també educarà molts altres fills de nobles i rics). Es converteix en “studium”, i ja més tard s’institucionalitzarà com a universitat. És la primera institució universitària que neix amb inspiració humanista. Ell no escriu cap tractat, però el seu fill sí. Vittorino da FELTRE, l’any 23, accepta una invitació del Marquès de Màntua, GONZAGA, per encarregar-se de l’educació dels seus fills. Però crearà una escola, a Màntua, on aniran els fills d’altres nobles. També admetrà a la seva escola estudiants sense recursos que subvencionarà el marquès. Vittorino, li posa de nom a l’escola Villagiocosa. Per aquí hi passarà el duc de Montefeltro (Federico da Montefeltro). L’actitud d’un personatge com F. da Montefeltro, gran mecenes i condottiero, no s’entendria si no és perquè va passar per l’escola de Vittorino da Feltre. Li interessaran les disciplines com les mates,... així s’entén la seva relació amb els arquitectes,...
“uomo universale”
- Lorenzo GHIBERTI, I Commentarii
- Picco della MIRANDOLA, Oratio de dignitate hominis “prisca theologia” { Corpus Hermeticum (Hermes Trismegist) Oracles Caldeus Etc... Neoplatonisme bizantí{ PSELLOS (s. XI) PLETHON (s. XV) BESSARION (s. XV) Neoplatonisme florentí { Marsilio FICINO (1433-1499)
L’educació pensada per a la formació de l’home virtuós, l’home lliure,..., és el nou programa pedagògic humanista. Els studia humanitatis. Pensat en base a un ideal universalment humà. En l’humanisme, una part somiaven en borrar les fronteres rígides entre els diferents sistemes educatius (tal com era a l’Ed. Mitj.). en alguna de les escoles s’aconseguirà, per ex a Villagiocosa. La cultura medieval tradicional creia que havien d’estar separats els diferents tipus d’educació: l’educació dels cavallers (militar, amb ideals cortesans, cavallerescos), l’educació per als religiosos (clergues i monjos), els que tenien accés a la teologia, a la filosofia i la ciència, i també altres educacions de tipus superior, com la medicina, els homes de lleis,... però especialitzades. Enfront d’això, l’ideal humanista propugnarà una descompartimentació dels sistemes educatius, un dels trets bàsics del Renaixement. Això també inspirarà l’ideal humanista de l’home universal, uomo universale. L’home pot assolir l’excel·lència universal pels seus propis mitjans, no cal ser sobrenatural. Serà un dels ideals de tot el Renaixement. No serà cosa només d’alguns humanistes o homes d’èlits dirigents, sinó que també es lligarà a la gran revolució artística (“avantguarda”) que s’inicia a Florència en la primera meitat del s. XV. Els artistes més ambiciosos també assumiran aquesta idea de formació completa. Això no només ens ho dirà un teòric de l’art (també humanista) com Alberti, sinó també un artista sortit de la menestralia com L. GHIBERTI (escultor, orfebre), que escriurà un tractat en italià, I Commentarii. Veiem l’ambició d’un artista sortit de la “bodega”, que no ha anat a la universitat, quasi autodidacte, que parla d’aquesta formació completa que hauria de tenir. És una petita revolució que els artistes assumeixin això. Sant Agustí, per ex, havia rebutjat l’idea que l’home com a tal pot buscar i assolir una virtut de tipus general, una excel·lència universal. Per ell només pot estar basada en un concepte fals i presumptuós. No li és lícit a l’home, perquè la seva naturalesa és corrompuda pel pecat original. Diu que l’home només pot assolir les virtuts individuals, que la virtut general només és a l’abast de Déu i de Crist. En contrast amb això, els homes del Renaixement s’inventaran fins i tot una nova literatura per lloar les virtuts de l’home. Oratio de dignitate hominis , de P. della MIRANDOLA, és l’ex més conegut d’aquest tipus d’escrits sobre la dignitat de l’home. Aquest ideal dels humanistes és un ideal antiagustinià.
LA DIFUSIÓ DE L’HUMANISME. EL NEOPLATONISME FLORENTÍ.
Tornem a l’escenari florentí. L’humanisme cívic florentí havia donat fruits importants, més o menys a la primera meitat del s. XV. Però a partir de mitjan s. XV comença una pèrdua de vitalitat. Els interessos intel·lectuals comencen a passar a qüestions més filosòfiques, metafísiques,..., hi ha un canvi de clima cultural. Hi ha un pas generacional. Les noves generacions canvien el clima cultural. Amb un
divina pagana, i es creia que havien sigut la inspiració de Plató i d’altres filòsofs. Després s’ha descobert que és al revés. Una altra característica del neoplatonisme de Ficino és que aquest està convençut que en la teologia pagana, la “prisca theologia”, la veritat més profunda que tenia, es pot harmonitzar amb la veritat del cristianisme, o sigui que hi ha una única veritat revelada. Li interessa la màgia de la naturalesa, l’astrologia,... Per ell, l’univers, el cosmos, el món físic, és una xarxa de simetries, i l’ànima humana, el microcosmos, s’uneix per mil llaços a l’ànima del món, el macrocosmos. Això és el fonament de la màgia. Això tindrà un èxit molt notable, també a Europa, i tindrà divulgació a través de la poesia. Però de seguida també hi haurà una vulgarització d’aquesta ideologia. Ficino és d’un misticisme elitista, que s’acostava a les formes tradicionals de la religiositat. Un missatge que contrastava amb els sermons dels predicadors religiosos. Enfront de la religiositat popular, Ficino està plantejant aquesta teologia sincrètica elegant, que s’està postulant com a alternativa, (màgia blanca,... enfront de màgia negra de la religió tradicional,...).
