¡Descarga projectes d'Alberti y más Guías, Proyectos, Investigaciones en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
ALBERTI: ELS PROJECTES ARQUITECTÒNICS.
TEMPLE MALATESTIÀ, o ESGLÉSIA DE SANT FRANCESC, A RÍMINI
El primer projecte arquitectònic important d’Alberti és aquesta remodelació de l’església dedicada a Sant Francesc, a Rímini. Després d’aquesta remodelació del 400 també es dirà Temple Malatestià.
MALATESTA Agostino di DUCCIO Matteo de’PASTI Isotta degli ATTI
Des de principis del 300 els Malatesta havien convertit aquesta església en el seu panteó dinàstic. Un d’ells, Sigismondo Malatesta, era un personatge famós. Un fresc d’una capella d’aquesta església és un retrat de perfil de Sigismondo adorant al seu patró, St Segimond, que també era patró de l’emperador alemany Segimond, que va coronar a Sigismondo Malatesta. A la dreta hi ha un tondo amb una fortalesa, la dels Malatesta, a Rímini. Hi veiem pilastres corinties, etc... En temps de Sigismondo, mitjans del s.XV, es durà a terme aquesta remodelació, en dues etapes. En la primera etapa es fa la reparació i remodelació de l’interior de l’església, que també comporta la construcció de noves capelles. Comença, més o menys, entre el 47-48 i hi treballen Matteo de’ PASTI i Agostino di DUCCIO, arquitectes-escultors. Veiem un llenguatge extraordinari diferent al de Brunelleschi, i també del que utilitzarà Alberti a l’exterior. L’exterior el veiem com una mena de closca mural, que va revestir (amagar) l’edifici preexistent. Hi continuen treballant aquests dos, però ara, en aquesta segona fase, el projectista és Alberti. En la segona fase es construeixen els murs exteriors, la façana i els murs laterals. És projectada i controlada, a distància, per Alberti. Hi fa algun viatge però no ho dirigeix, ell està a Roma. El seu perfil d’arquitecte és diferent de Brunelleschi. Tenim com a fita cronològica el 1450, que apareix en una inscripció del fris de la façana principal, i que també està en la medalla commemorativa de la reforma albertiana. No està molt clar com s’ha d’interpretar aquesta data de 1450. En teoria va començar abans, entre el 47 i el 48. I va quedar inacabat. En la medalla hi veiem també una rotonda i una cúpula, que no es van construir, o sigui que el 1450 no és la data de finalització, però les obres es van aturar entorn d’aquest any. També tenim cartes d’on traiem informació d’això. Cartes de Roma d’Alberti, o de Rímini que li envien a ell. Al novembre de 1454 Alberti dóna instruccions a de’Pasti, i li diu que segueixi el seu projecte. La medalla és una imatge prou precisa de la morfologia d’aquest projecte. Hi veiem una composició en tres façanes. Amaga totalment l’edifici preexistent. És un projecte totalment independent. Hi ha un
contrast enorme entre aquestes tres façanes i la part de dintre, de de’Pasti i Duccio. És una església de dues alçades, una nau principal i capelles. En l’arquitectura romana antiga no hi havia un model precís que s’adaptés a aquest tipus d’edifici. Les esglésies de Brunelleschi, el Santo Spirito i Sant Lorenzo, van acabar amb les façanes nues. Alberti és el primer que materialitza aquest tema, a Rímini. Aporta la primera solució d’aquest tema. S’inspira primer en els arcs triomfals romans. Adapta la morfologia d’aquests, per el cos inferior. A Rímini hi havia un arc triomfal, el d’August, i hi ha analogies destacades amb el llenguatge del Temple Malatestià. Tot i que ell posa dos arcs més petits als costats del principal, i això és deduït dels arcs triomfals romans, com el de Constantí, a Roma. Aquest li proporciona el motiu tripartit. Però això només és per al cos inferior, on hi veiem columnes de fust rodó. Llavors, per al tram central del cos superior utilitza un ordre de pilastres, que queda inacabat. Aquestes sostenen un arc rebaixat (en la medalla), amb una decoració bastant fantasiosa.
MICHELOZZO
Santissima Annunziata (Florència) Giovanni RUCCELLAI Bernardo ROSSELLINO
- AABAA
- AABAABA
- AABAABAA Davanzati Pitti Pazzi-Quaratesi Piccolomini (Pienza)
En la façana del Temple Malatestià, hi veiem la inspiració en l’arc triomfal d’August, patrimoni antic de la pròpia ciutat de Rímini. Hi veiem les mitges columnes, que també estan en l’arc de Constantí. Tant en l’arc com en aquest temple hi veiem la projecció de l’entaulament sobre els eixos de les columnes. Crea una continuïtat vertical que enllaça les columnes amb les pilastres del pis superior. El motiu tripartit de l’arc triomfal li serveix només pel primer cos de la façana. En el cos superior hi afegeix l’ordre de les pilastres, cosa que no es troba en els arcs triomfals. Tot i que en el de Constantí gairebé està anticipat, en l’àtic tenen continuïtat les 4 projeccions de les columnes (potser Alberti es va fixar en això). Això crea una continuïtat vertical que compensa els forts accents horitzontals de l’entaulament. Les pilastres van quedar inacabades. (Llibre Tavernor). Les pilastres havien de sostenir un arc (que no és de mig punt complet) amb una decoració. Un element de transició són les vessants de les teulades que cobreixen les capelles. En la medalla veiem que eren dos arcs curvats. Però en la carta a Mateo de’Pasti,
Alberti va intervenir en la discussió. O sigui que el Temple Malatestià no és un cas aïllat. Un altre tema és la música. En la carta de 1454, a de’Pasti, Alberti es queixa perquè de’Pasti havia modificat coses del projecte. Li diu que no ho faci, i a més diu que amb els canvis li espatlla tota la música. Això ens fa buscar les proporcions musicals. La primera comprovació és que si prenem com a mesura el peu romà antic resulta que la façana principal medeix 100 peus romans, el doble de l’amplada de l’arc d’August (50 peus), amb relació d’1/8. (el fet de mesurar-ho en peus romans és un altre tret de classicisme). Els pilars de la façana principal medeixen 11 peus, mentre que els arcs laterals, 16 peus i mig, relació de 3/2, una quinta en termes musicals, (proporcions pitagòriques). L’amplada de l’arc central és de 23 peus. 23 i no 22, perquè té intenció de que el total de la façana sigui de 100 (amb 22 tindriem una octava, però faria 99 peus). En les façanes laterals, l’amplada dels pilars és de 6 peus i la dels arcs de 12, o sigui també una octava. Són consonàncies pitagòriques.
Després del Temple Malatestià i del De re , farà projectes per un florentí, Giovaanni RUCCELLAI (1403- 1481). Era el cap d’una nissaga florentina, al 1457, era un dels més rics fe Florència. Ho va aprofitar i va iniciar una activitat constructiva. Primer va ser la seva residència urbana a Florència, a Via della Vigna. Va comprar propietats adjacents, per fer un palau urbà. La remodelació interior la dirigí Bernardo ROSSELLINO, i no sembla que hi intervingués Alberti (en l’interior i el cortile). La planta és força irregular, no és de nova planta. L’aportació d’Alberti, que quasi tothom admet, es limita al disseny de la façana. Altre cop la resolució compositiva d’una façana (epidèrmica). D’una banda, està molt arrelada a la tradició nativa florentina, i d’altra banda, té coses originals d’Alberti. Els palaus pertanyen a una tradició que es remonta a segles passats, sobretot a principis del 300, quan hi ha una major racionalització, i al 400 es reafirma.
Precedents palaus:
_ PALAZZO VECCHIO, o della SIGNORIA: es construeix al llarg del 300 (a partir del 1299). Els murs tenen un carreuat rústic, grans carreus toscos, que contribueix a la connotació de fortalesa militar, tot i que és un palau urbà. Té connotació militar perquè no només representa la magnificença cívica i comunal, sinó que també simbolitza l’ordre cívic per sobre dels conflictes entre clans,... A més, hi veiem coses que tenen continuïtat del Gòtic, com les finestres bífores amb arc gòtic. És evident que no té una simetria total, però hi ha elements de regularitat molt remarcables, de càlcul compositiu, com la divisió en pisos amb motllura, amb alçada decreixent (pis superior més baix que l’inferior). És culminat amb marlets, que donen més connotació militar.
_ORSANMICHELE: és un edifici civil, una llotja comercial, i també té una capella (però de poca importància). Es construeix entre 1337 i la dècada dels 1350’s. _PALAU DAVANZATI: és un palau privat. Té ordre i disciplina compositiva, tot i que sigui prebrunelleschià, de finals del 300 (més o menys, depèn de l’historiador). També hi veiem la gradació per pisos, separats amb motllures, d’alçada progressivament reduïda. També en la forma dels carreus, que al pis inferior són carreus més grans, i amunt cada cop més petits. La galeria de dalt és del s. XVI, distorsiona la composició. _PALAU MÉDICI: és del 400. Construït per ordre de Cosimo. Ho projecta i dirigeix Michelozzo. És el paradigma del palau florentí del primer renaixement. Codificava aquesta tipologia en tres pisos, amb gradació de textures, finestres bífores,... però ja no amb arcs gòtics sinó de mig punt. La finestra geminada dins un arc de mig punt. Hi ha columnetes a l’antiga, i cornissa amb un voladís notable. Un element posterior que distorsiona són les finestres amb frontons, que són del s.XVI. Era un palau de nova planta, o sigui que té planta regular. _PALAU PITTI: hi ha problemes d’autoria encara no resolts. Vasari l’atribuïa a Brunelleschi, però molts no ho creuen, per tant ho considerem anònim. També té tres pisos, etc... Al s. XVI s’amplia. Aquesta idea d’ampliar fent servir els mateixos trams la veiem més cops en el Renaixement. Les columnes clàssiques les veiem per primera vegada en el Palau de la Parte Güelfa, després en la majoria no hi és. _PALAU PAZZI-QUARATESI: 1462-70 (?). La composició del pis superior té un esquema molt semblant al Palau de la Parte Güelfa, amb arc motllurat amb tondi. Un compendi eclèctic d’aquesta tipologia.
PALAU RUCCELLAI
El disseny original d’Alberti només tenia 5 trams, o sigui que la porta de l’esquerra era la principal, està alineada amb el vestíbul i el cortile. El tram de la porta és més ample que els dos laterals, AABAA (B: una mica més ample). Però Giovanni RUCCELLAI, més tard, va comprar la casa adjacent i s’amplia la façana amb dos trams més, BA. Un que té porta i un de més estret, com els altres A. S’espatlla la simetria. S’hauria d’afegir un altre tram A per tenir simetria, però igualment no es recuperaria tota la perfecció (en l’eix central hi haurà una pilastra i no una obertura; nombre parell d’obertures,...). Alberti respon a la tradició autòctona, però amb coses originals. Per ex, el dintell en les finestres geminades, això és poc important. Diferenciació del parament per pisos, els carreus són tots llisos però amb diferenciació. El més important és l’ús de l’ordre clàssic en la façana, l’articulació dels tres ordres. Les pilastres es veuen com el rilievo stiachiatto. Aquesta superposició dels tres ordres no la trobàvem en un edifici com aquest. S’ha d’observar com interpreta Alberti l’ordre clàssic; en els capitells, en el pis inferior, veiem una
Una segona intervenció important d’Alberti, és la remodelació de la façana de:
SANTA MARIA NOVELLA:
Ja s’havia començat a decorar en estil gòtic al Trecento, però va quedar inacabat. Ell ha d’acabar la decoració de la façana, respectant alguna cosa d’allò gòtic que ja hi havia. O sigui que és igual que a Rímini, però aquí no pot amagar tot el que ja hi ha a la façana, les portes, tombes, finestres ogivals i el rosetó. Té uns condicionaments seriosos, però tot i així troba una solució compositiva que inspirarà altres composicions de façanes d’esglésies. Cronològicament la realització no està clara. Al 1458 es comença a treballar, es reinicia. En el fris del cos superior hi ha una inscripció amb una data, 1470, que no sabem segur a què fa referència. Seria lògic pensar que és el final de les obres, però en alguns documents veiem que al 1478 encara es treballava. O sigui que es deu finalitzar als anys 70’s més o menys. Està subvencionat per G. Ruccellai. Aquesta decoració de formes geomètriques amb marbres de colors, va passar del Romànic al Gòtic, formava part de la tradició arquitectònica nativa. Això li devia suggerir una solució inspirada en els precedents del protorenaixement romànic. A San Miniato (s.XII), a la façana també hi ha dos cossos, l’inferior amb arcades i el superior amb pilastres, corinties, bastant clàssic, però després hi ha una motllura que s’allunya de l’ortodòxia del classicisme. Aquí també hi ha aquests dos cossos, però amb major disciplina, geomètrica i proporcional. El cos inferior té una part gòtica, però com d’emmarcament ja veiem lu d’Alberti. També el pis superior és d’Alberti, amb un frontó més acuradament clàssic que el de San Miniato. Hi ha un element interpolat entre els dos pisos, un cos llis, però decorat, una franja llisa bastant ampla. És un expedient força intel·ligent, que serveix sobretot per dissimular un problema , les pilastres extremes del cos superior no tenen correspondència en el pis inferior amb cap element. Probablement ell interpola aquest element per dissimular aquest problema semàntic. Un altre element és la voluta, per resoldre la transició del cos inferior al cos superior. Opta per una única voluta monumental a cada banda (la primera voluta va ser la de Brunelleschi a la catedral de Florència, i després la recuperarà Alberti). Tindrà gran posteritat en façanes d’església. R. Wittkower fa un esquema d’aquesta façana. El conjunt de la façana es pot inscriure en un quadrat perfecte, i es pot dividir en tres subquadrats perfectes. Té una relació de ½, una octava musical, segueix aquesta norma. L’alçada del cos inferior és igual a l’alçada del cos superior, etc...
L’últim encàrrec de G. Ruccellai a Alberti:
LA CAPELLA DEL SANTO SEPOLCRO:
Està a l’església de San Pancrazio. Fa remodelar una capella que ja existia per fer-hi el seu propi monument funerari. El volia a imatge del Sant Sepulcre de Jerusalem. Es va enderrocar el mur que separava l’església del vestíbul. Hi va col·locar dues columnes exemptes, corinties, acanalades. Va fer cobrir aquest espai amb volta de canó. A l’espai oposat hi ha tres finestres, i també hi ha pilastres que corresponen amb les columnes, per completar la sintaxi clàssica. Al mig hi ha el monument del S. Sepolcro. Al s. XIX es va tornar a remodelar la capella, es va tornar a aixecar un mur, i les columnes es van posar en un altre lloc. Volia una versió del St Sepulcre de Jerusalem. Ruccellai, que escriu un text autobiogràfic que es diu Zibaldone , diu que va enviar gent a prendre les mides a Jerusalem. Alberti en fa l’adaptació, una recreació lliure, i més disciplinada. Hi ha emblemes dels Ruccellai, i una inscripció en lletres romanes. El disseny de les lletres era molt important, no sabem segur si les va dissenyar Alberti. Luca PACIOLI, enemic de Leonardo, va escriure un llibre sobre les divines proporcions, i en un capítol parla de les proporcions de les lletres majúscules romanes. Era un tema important. Hi ha un inconvenient en aquest monument pel que fa a l’ordre clàssic, no només que no hi ha simetria, perquè la porta està desplaçada, sinó que les pilastres estan en número imparell.
L’últim escenari on intervé com a projectista és a Màntua. Hi ha un fragment d’un fresc de Mantegna en el Palau Ducal de Màntua, on hi veiem l’aspecte de Ludovico GONZAGA. Per a ell farà dues esglésies, San Sebastiano i Sant’Andrea. En les idees que exposa Alberti a propòsit dels temples en el De re, diu que el temple s’ha de construir en un lloc privilegiat de la ciutat. La planta pot tenir formes diferents (varietas), però la més perfecta és el cercle, i en jerarquia descendent després vindrien les plantes cèntriques derivades del cercle, el quadrat, l’hexàgon, l’octàgon, el decàgon,... però no només són legítimes les centrals, també poden ser rectangulars, el quadrat i mig, el quadrat i un terç, el doble quadrat, ...(tot seguint el cànon pitagòric). I la planta s’ha de completar amb capelles o absis, la principal, que té l’altar, etc... I també s’ha de completar amb un pòrtic, que pot envoltar tota la planta, o només a la part davantera. La coberta adequada pel temple és la volta, garantia de perpetuïtat i seguretat. I la concinnitas, en què totes les parts, tots els elements, han d’estar acordats. I els principals elements de l’ordre clàssic no han de faltar. I finalment també menciona de passada la basílica, i diu que no és un model recomanable, etc... (així veiem que pot ser una crítica implícita a Brunelleschi, que usa la tipologia basilical). La seva idea de nova església: SAN SEBASTIANO:
Els inicis es troben al 1460, en una carta que en parla.
entaulament interromputs per la finestra i el timpà podria semblar un motiu heterodox. Segons Wittkower és un motiu que ja surt en la tradició clàssica. En un document de G. Da Sangallo, veiem un arc de triomf de la Provença, i a la façana lateral d’aquest hi veiem el mateix motiu. No vol dir que Alberti s’hagués hagut d’inspirar en aquest edifici, però demostra que és una font d’inspiració clàssica, que ja existia.
Basílica de “Temple etrusc” Maxenci definit al De re (confosa amb el aedificatoria Temple de Latona)
Temple de Salomó Sant’Andrea descrit a l’Antic nau: 40:60: Testament braces de Màntua 2:3:
SANT’ANDREA, a Màntua:
Existia l’església medieval, però Gonzaga la va voler substituir per una de nova. S’hi venerava una relíquia, que es mostrava el dia de l’Ascensió (era algo de la sang de Crist). La primera pedra del nou edifici es posa el 12 de juny de 1472. És el mateix any en què mor Alberti ( a l’abril). Tenim constància del projecte d’Alberti gràcies a dues cartes, una que escriu ell a L. Gonzaga, i una que escriu Gonzaga al seu fill (no nebot!!) Francesco Gonzaga, el cardenal. Quan Alberti li proposa enviar-li el projecte per l’església, ell ja tenia un projecte d’A. Manetti Ciaccheri, que no el coneixem, però devia ser d’estil brunelleschià. Alberti li diu que li proposarà un projecte més digne, més etern, etc... En la mateixa carta, Alberti li diu que el seu temple seguirà el model d’”etruscum sacrum”, d’un temple etrusc. La definició que fa de temple etrusc al De re està basat en una interpretació equivocada de les dades arqueològiques. Llavors era un error generalitzat. Vitrubi també havia descrit un temple etrusc. Alberti s’aparta del que diu aquest i proposa un altre model. (segons el que es diu ara, el de Vitrubi estava més a prop del real). Alberti descriu uns trets semblants a la basílica de Maxenci, del s.IV. perquè és una basílica diferent de les altres paleocristianes i posteriors. Les runes d’aquesta, Alberti les identificava erròniament amb les del temple de Latona, el qual alguns creien que era el temple de la pau. Ara se sap que aquest correspon a unes altres runes. En un gravat del tractat d’arquitectura de Serlio, que descriu edificis antics, hi veiem la basílica de Maxenci (equivocada). I també un plànol posterior d’aquesta. A partir d’aquest error, Alberti defineix el temple etrusc, com una nau única coberta amb volta i flanquejada per tres capelles, un absis
central i dos laterals. I el pòrtic a la part frontal, el vestíbul d’entrada. És la versió errònia que té del temple etrusc, és l’esquema de la basílica de Maxenci (que ell deia que era el temple de Latona). Màntua, deien que era una ciutat fundada pels etruscs, segons la tradició. Per això Alberti proposa un temple etrusc. O sigui que proposa el temple etrusc descrit en el De re, no exactament igual al seu model, però seguint el mateix esquema. No ho segueix literalment pels condicionaments d’espai, pel campanar gòtic que s’havia de respectar. El model de temple etrusc no és gaire compatible amb aquesta gran planta de creu llatina. Tavernor pensa que Alberti havia proporcionat un disseny d’església més petita i després s’hauria ampliat com a gran creu llatina i cúpula al creuer. Alberti hauria construït la part de l’entrada fins just abans del creuer, amb l’absis al final. Després s’hauria ampliat, com a creu llatina; un plantejament que segurament s’hauria portat a terme quan al 1530 es decideix completar aquest edifici, en el temps de Giulio Romano, arquitecte de Francesco Gonzaga. La cúpula s’haurà plantejat aquí, però no serà construïda fins al s.XVIII. Aquestes ampliacions són coherents i respectuoses amb la decoració de l’edifici quatrecentista. Les pilastres amb decoració “acandillieri” ja han passat de moda al 1530. Aquestes coses han despistat als historiadors. (A ff. del s.XV la façana es decora amb policromia; ho veiem en una pintura). Una altra observació a propòsit de la mida de les naus, és que la nau d’Alberti té una llargada de 120 braces de Màntua, una amplada de 40 i una alçada de 60. aquesta consonància musical coincideix amb les proporcions del temple de Salomó tal com està descrit a l’antic Testament. A partir d’aquestes dades crea un model que no tenia precedents. El pòrtic combina el tema de façana de temple clàssic, columnes (pilastres) i frontó, amb el motiu de l’arc de triomf romà. Però aquí el motiu de l’arc de triomf no deriva del model tripartit, sinó que s’inspira en una altra tipologia, la de l’arc de Titus (Roma), o l’arc de Trajà (Ancona). Té un sol arc amb entrepanys, amb quatre columnes adossades que els emmarquen. Bàsicament s’inspira en aquesta tipologia. Si les quatre pilastres gegants ens remeten al mateix temps aquests dos motius, en canvi el frontó ens remet només al frontal de temple, i l’arc només a l’arc triomfal. Reuneix en la composició original dos motius clàssics diferents. Això ens demostra l’actitud no dogmàtica d’Alberti enfront de l’antiguitat, no copia igual. Aquest gest d’Alberti no és heterodox (manierista), sinó creatiu, una característica de l’arquitectura original del Renaixement. Una arquitectura a l’antica pedant i totalment dogmàtica hauria sigut inviable. A l’interior de la basílica també trobem aquest motiu de l’arc triomfal. En els arcs de les capelles, i entremig els entrepanys, tot seguint el mateix ritme que al pòrtic.
