¡Descarga Immanuel Kant (Selectivitat) y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
IMMANUEL KANT
INTRODUCCIÓ A KANT
El que pretén fer Kant és donar un nou tipus de resposta a les preguntes més importants del pensament. Per això es formularà les quatre preguntes clau de la Filoso a:
- Què puc conèixer? Es tracta del problema del coneixement per establir quins són els límits del coneixement. La resposta la trobarem a la Crítica de la Raó Pura i als Prolegòmens.
- Què he de fer? Es tracta del problema de l'ètica i el comportament humà. La resposta la trobarem a la Crítica de la Raó Pràctica i a la Fonamentació de la Metafísica dels Costums.
- Què puc esperar? Es tracta del problema de la Religió i la Història. La resposta la trobarem a La Religió dins dels límits de la raó i Idees de la Història Universal.
- Què és l'Home? És la pregunta fonamental ja que és l'encarregada de relacionar les preguntes anteriors. La resposta la trobarem a l' Antropologia. Nosaltres estudiarem les respostes donades per Kant a les dues primeres preguntes, és a dir, estudiarem els temes de la Teoria del Coneixement i l'Ètica. El pensament d’Immanuel Kant és d’una banda la culminació de tota la Filoso a Moderna iniciada per Descartes i d’altra banda, el cim del pensament il·lustrat. Kant és qui supera de forma de nitiva la polèmica surgida a partir del pensament cartesià entre els Racionalistes i els Empiristes sobre l’existència o no de les idees innates. Kant considera que no existeix un coneixement de nitiu, com considera Descartes, però tampoc és cert que no tinguem cap coneixement. Així Kant a rma que tenim un coneixement able. Però sempre hem de deixar la porta oberta a considerar que el que sempre hem considerat com a cert, pugui ser fals. Aquesta és la clau del Criticisme proposat per Kant com alternativa al Racionalisme i a l'Empirisme. La Revoluciò Copernicana en el terreny del coneixement acaba amb aquesta polèmica, fent el mateix paper que juga Aristòtil, en el pensament grec. D’altra banda, especialment en el terreny de l’ètica, Kant és la culminació també del pensament il·lustrat. Aquesta necessitat de sotmetre la raó a judici i d’establir quins són els principis de l’ètica, trobant-la com un element purament racional i universal, és, com deiem, el destí de tot el pensament il·lustrat que con a en la capacitat de la raó i que necessita establir els elements necessaris per la creació d’una autèntica societat democràtica. TEORIA DEL CONEIXEMENT Kant a rmarà que serà Hume qui el despertarà del somni dogmàtic de la raó, és a dir, gràcies a Hume, Kant es replantejarà tot el pensament en el terreny del coneixement. Aquesta és la raó que el pensament kantià tingui una estructura crítica, és a dir, revisant tot el que s'ha dit anteriorment, per després analitzar els encerts i els errors d'aquests plantejaments losò cs. Així, sobre el mètode de coneixement ha hagut tres respostes al llarg de la Història del pensament:
- El Racionalisme. A rmen que la raó sola, al marge de l'experiència pot arribar a assolir el coneixement.
- L'Empirisme. Redueixen tot el coneixement a l'experiència, a rmant que no és possible sense ella.
- L'Irracionalisme. Admeten com a única font possible de coneixement els sentiments. Tots aquests moviments losò cs a rmen que el centre del procés de coneixement és l'objecte, al voltant del qual gira el subjecte. Així en el procés de coneixement la clau és: com és l'objecte i no la forma que té el subjecte de conèixer l'objecte. Kant invertirà els termes de l'anàlisi del coneixement, centrant l'atenció no en l'objecte sinó en el subjecte. El subjecte és l'element actiu del procés de coneixement. L'objecte només és conegut quan aquest és integrat dins del sistema cognitiu del subjecte. A aquest procés d'invertir el centre d'atenció del procés cognitiu Kant l'anomena Revolució Copernicana en el terreny del coneixement.
El que pretén Kant és sotmetre la raó a judici crític. Això és absolutament necessari ja que hi ha molta gent que no viu de forma il·lustrada, és a dir, sense fer cas de l'autèntica raó. Per això considera que cal fer aquesta visió crítica, per arribar a assolir la majoria d'edat. La Humanitat, segons Kant, viurà en una minoria d'edat ns que no sigui capaç de treballar amb la raó. Cal fer fora els prejudicis i supersticions i l'única forma de fer-ho és a través d'analitzar la raó per reconèixer els seus límits i les seves possibilitats. Això permetrà que els éssers humans arribin a l'autèntica llibertat. Per això la Il·lustració és tan important ja que ella representa l'arribada a la majoria d'edat que permetrà que l'ésser humà sigui autènticament lliure a través de la crítica. Kant a rmarà així que cal considerar les dues fonts de les què parlaven Empiristes i Racionalistes: la sensibilitat i l'enteniment. La sensibilitat és passiva, ja que només rep les impressions de l'exterior, mentre que l'enteniment produeix espontàniament conceptes que no provenen de l'experiència. Per això a rmarà que hi ha conceptes que no neixen de l'experiència (contra el que a rmen els Empiristes), però al mateix temps, aquests conceptes només tenen aplicació dins l'àmbit de l'experiència (contra el que a rmen els Racionalistes). Aquí neix un greu problema que serà plantejat a l'inici de la qüestió del coneixement i que no tindrà una resposta clara ns al nal de l'anàlisi sobre el coneixement: És la Metafísica una Ciència? La pregunta té molt de sentit ja que existeixen una sèrie de problemes relacionats amb la Metafísica que són símptomes que alguna cosa està succeint: · La Ciència progressa mentre que en el terreny de la Metafísica ens estem plantejant exactament els mateixos problemes una i altra vegada. · Els cientí cs arriben a acords mentre que els lòsofs, en el terreny de la Metafísica, no arriben mai a cap acord de nitiu. Aquest problema s'ha de solucionar ràpidament i si la Metafísica és una ciència, caldrà analitzar quin seria el millor mètode per fer-la funcionar, mentre que si no ho és, caldrà oblidar-la de forma de nitiva. Per fer-ho caldrà analitzar en primer lloc si és possible la ciència i com es produeix el coneixement i nalment analitzar el tema de la possibilitat de la Metafísica com a ciència. Kant a rma que hi ha una sèrie de condicions que fan possible el coneixement cientí c: ç · Condicions Empíriques. Són condicions que permeten l'experiència i que són perfectament modi cables, com per exemple: la llum, la temperatura... · Condicions Transcendentals. Són condicions que no poden ser modi cades de cap manera ja que són condicions necessàries pel nostre coneixement. Són el temps i l'espai. Mai no es pot tenir una experiència sense temps i sense espai: Tota experiència té un quan i un on; per tant, temps i espai no són experimentats, sinó que són les condicions de l'experiència. Són universals, necessaris i a priori. Fan possible l'experiència i són transcendentals, ja que són anteriors a tota experiència. Un cop analitzades quines són les condicions que permeten el coneixement, intentarem analitzar quines són les propietats de la ciència i així, ens trobem que la ciència està formada per judicis: (La Terra és esfèrica, Júpiter gira en òrbita el·líptica...). Caldrà analitzar quins tipus de judicis hi ha, per posteriorment analitzar quins fan possible la ciència. Kant fa dues classi cacions sobre els tipus de judicis:
- Judicis Analítics. El predicat és inclòs dins del subjecte: Les noies rosses són rosses. Aquests judicis són universals i necessaris, però no proporcionen coneixement nou (no són extensius). Leibniz els anomenà veritats de raó.
- Judicis Sintètics. El predicat no és inclòs dins del subjecte: Les noies són rosses. Aquests judicis no són universals, no són necessaris, però sí proporcionen coneixement nou (són extensius). Leibniz els anomenà veritats de fet. a. Judicis a priori. La seva veritat no depèn de l'experiència. El tot és més gran que la part. b. Judicis a posteriori. La seva veritat sí depèn de l'experiència. El llibre és groc.
Abans hem vist com els judicis sintètics a priori eren possibles a la Matemàtica (Geometria i Aritmètica) sense mostrar les raons per les quals són possibles. La raó és ben senzilla: · La Geometria estudia l'espai, i com l'espai és una forma a priori de la sensibilitat, els judicis sobre l'espai, seran sempre a priori. · L'Aritmètica té com a base fonamental d'estudi la successió temporal. La sèrie numèrica 1, 2, 3... es basa en el pas del temps. Per això els judicis de l'Aritmètica seran sempre a priori. Tots els judicis de la Matemàtica tenen com a fonament l'estudi del temps i de l'espai, i com l'espai i el temps són formes a priori, existeixen en el subjecte i són anteriors a l'experiència. Per això els judicis de la Matemàtica són universals i necessaris, formant part de la Ciència. Analítica Transcendental Fins ara, el què hem fet ha estat rebre les dades de la sensibilitat, però no les hem enteses, ja que això és la tasca pròpia de l'enteniment. Així, el que farà l'enteniment serà uni car la multitud de dades empíriques que tenim, fent possible arribar al coneixement, ja que per poder parlar de coneixement cal tenir un Concepte. És a través del concepte que nosaltres entenem les percepcions. La traducció lingüística del concepte s'anomena judici. Hi ha dos tipus de conceptes: · Conceptes Empírics : Són aquells que procedeixen de l'experiència. Són conceptes a posteriori. Ex: casa, arbre. · Conceptes Purs : Són els que no procedeixen de l'experiència. Són conceptes a priori, també anomenats categories. Ex. Causa. L'enteniment aplica espontàniament aquestes categories als fenòmens provinents de la facultat de la sensibilitat. La funció de l'enteniment és la d'uni car i coordinar les dades provinents de l'experiència sensible a través de les categories. Les categories són dotze: Unitat Realitat Quantitat Pluralitat Qualitat Negació Totalitat Limitació Substància-Accidents Possibilitat Relació Causa-Efecte Modalitat Existència Reciprocitat Necessitat Així com les formes a priori (espai i temps) són buides de contingut i han d'omplir-se amb les dades de l'experiència, les categories han d'omplir-se amb les dades provinents de la sensibilitat (Fenòmens). L'esquema bàsic de l' Estètica Transcendental seria així el següent: Fenomen + categories = concepte judici
Una conseqüència molt important és que les categories no tenen aplicació més enllà de l'experiència, ja que estan buides; per tant, només es poden aplicar les categories quan tenim Fenomen, si no es així, l'aplicació serà totalment errònia. Els judicis sintètics a priori a la Física també seran possibles. L'exemple triat per Kant a la Física és el següent: Tot allò que existeix té una causa. La categoria causa és un concepte pur que no prové de l'experiència. És previ a l'experiència i s'aplica a ella. Per això els judicis de la causa són universals i necessaris, possibilitant que aquests judicis siguin sintètics a priori, sent així la Física una ciència. La Filoso a Kantiana serà considerada com a Idealisme Transcendental ja que, segons Kant, l'objecte en sí, és totalment incognoscible. L'únic que jo puc conèixer és el Fenomen (allò que apareix). Tot allò que és fora de l'experiència és totalment impossible de conèixer. Així de nirà Kant el Noümen , la cosa en sí, allò de l'objecte que no és el Fenomen. El Noümen és totalment incognoscible ja que no li puc aplicar les categories. Només les podem aplicar als fenòmens, els quals no són els objectes en sí. L'accés a aquestes realitats no es farà a través de la Raó Pura (el coneixement), sinó a través de la Raó Pràctica (L'Ètica). L'espai i el temps i les categories són condicions de possibilitat de l'experiència, dels Fenòmens. Tot el que és al marge de l'experiència és inaccessible al coneixement. Només podem conèixer el que ens arriba a través de l'espai i el temps (Fenomen). Dialèctica Transcendental La raó és la Tercera Facultat del coneixement, desprès de la sensibilitat i l'enteniment. La raó serveix per uni car i universalitzar el coneixement humà, tenint com a fruit les Idees. Les Idees són la globalització del coneixement per donar sentit a l'experiència. · Món com a unitat; la qual dóna sentit a l'experiència externa. · Ànima ; la qual dóna sentit a l'experiència interna. · Déu ; la qual dóna sentit a les dues Idees anteriors. La raó utilitza les Idees per aquesta tasca uni cadora, però cal tenir present que les Idees no són font de coneixement ja que estan més enllà de l'experiència: són purs éssers pensats; no tenen valor en el món dels fenòmens. Quan la raó fa de les Idees objectes reals, és a dir, si aplica les categories a les Idees (que formen part del Noümen) cau en la il·lusió transcendental. Per això la Metafísica com a ciència és impossible, perquè les categories només poden usar-se legítimament en l'aplicació als Fenòmens. Les substàncies metafísiques (Déu, Món com a unitat, Ànima) estan més enllà de l'experiència i, per tant, no hi podem aplicar les categories. Per això, els judicis sintètics a priori són impossibles a la Metafísica. Així criticarà les pretensions de fer ciència sobre les substàncies metafísiques:
- Ànima. Estudiant l'Ànima s'arriba constantment a Paralogismes, és a dir, a arguments que semblen lògics, però que no ho són. L'error de la Metafísica consisteix en voler aplicar la categoria substància al Jo penso , quan mai no hem tingut experiència del Jo.
- Món com a unitat. Estudiant el món arribem a les Antinomies, és a dir, arguments contradictoris que semblen ambdós totalment vàlids. (El Món és nit-El Món és in nit). L’error de la Metafísica consisteix en voler aplicar la categoria substància al temps i l’espai, quan són formes a priori i no Fenòmens.
- Déu. Kant criticarà les demostracions de l’existència de Déu: a. Argument Ontològic : Del concepte de Déu no es pot extreure la seva existència. b. Argument Cosmològic (Contingència): De l’experiència de l’ésser contingent no s’extreu l’existència imprescindible de l’ésser necessari. c. Argument Teleològic , que planteja la necessitat de l'existència d'un ordenador del Món. És l'argument que més respecta, però només demostra la necessitat d'un ordenador i no d'un creador.
Un altre element fonamental que ha de regir les accions humanes és que no podem considerar els éssers humans com a mitjans, sinó que han de ser considerats sempre com un en sí mateixos. Aquest element del pensament kantià reconeix la universalitat de la dignitat humana. 8.5. Els postulats de la Raó Pràctica A la Crítica de la Raó Pura , Kant posa de manifest la impossibilitat de la Metafísica com a ciència, ja que és del tot impossible arribar a conèixer l'Ànima, Déu, la Llibertat... Però Kant, en cap moment no nega ni l'existència de l'Ànima, ni de Déu. L'únic que diu és que no són objectes de coneixement. El camp de l'a rmació d'aquestes realitats no és la Raó Pura, sinó la Raó Pràctica, cal admetre'ls com a postulats. Per poder entendre millor això caldrà distingir entre: · Axiomes. Proposicions evidents que no necessiten demostració. · Teoremes. Proposicions no evidents que calen ser demostrades. · Postulats. Proposicions no evidents, no demostrables, però que cal acceptar perquè, sinó seria impossible alguna cosa acceptada. Així, les realitats metafísiques no són evidents, no són demostrables, però cal admetre-les per fer possible la moral: ◦ La Llibertat. Per fer possible la moral autònoma és necessària la llibertat. ◦ La Immortalitat de l'Ànima. La voluntat persegueix un que no aconsegueix en aquesta vida, així, cal admetre la immortalitat. ◦ Déu. En el món, ser i haver de ser no coincideixen, cal admetre Déu on s'identi quen aquestes realitats. VOCABULARI KANTIÀ Raó: facultat pròpia dels humans amb la qual som capaços de conèixer i comprendre la realitat (raó teòrica) i actuar (raó pràctica, voluntat) lliurement. Ètiques autònomes: són les ètiques lliures perquè no busquen el motiu de la voluntat fora d’aquesta. Per Kant, l’ètica no ha de fonamentar-se en cap principi empíric, material perquè una norma moral ha de ser universal, ha de valdre per tothom i en qualsevol circumstància. L’ètica autònoma té un caràcter formal, no pot establir cap bé o nalitat de conducta (com buscar la felicitat) més enllà del compliment del deure i només poden contenir la forma (la fórmula) de la moralitat. Ètiques heterònomes, empíriques o materials: són les teories ètiques que busquen el motiu de la voluntat en alguna cosa (un principi empíric o material) externa a aquesta. L’home rep la llei moral des de fora de la raó i, per tant, perd la capacitat d’autodeterminació de la seva conducta, no està actuant lliurement, sinó de forma condicionada. Com que són empíriques, són a posteriori; al mateix temps tenen un caràcter hipotètic, condicional (per exemple, Epicur deia que “per ser feliç, s’ha de perseguir el plaer”) i per aquest motiu tampoc són formals. Bé moral: allò incondicionalment bo, és un principi a priori, objectiu, universal i que s’expressa en forma de deure. Voluntat: és la capacitat d’actuar per la representació de les lleis, per principis. Segons Kant, la voluntat és la raó pràctica, ja que per derivar les accions de les lleis, s’exigeix la raó. Voluntat bona: allò que pot ser anomenat absolutament bo, és la facultat o la capacitat d’actuar per deure moral. Deure: principi pel qual ens veiem obligats a actuar moralment. Actuar per deure: és la necessitat d’actuar per reverència a la llei moral (pràctica).
Actuar conforme o d’acord amb el deure: és la tendència a actuar de tal manera que, tot i que els nostres actes concorden amb el deure moral, les nostres motivacions són independents d’aquest (per exemple: un venedor abaixa els preus dels seus productes i la gent necessitada se’n bene cia, però la seva motivació era la de vendre més). Aquest tipus d’actuació, per Kant, no és moral. Llei pràctica: és el principi objectiu d’obrar, fonamentat en la raó, és universalment vàlid i no admet objeccions. S’expressa en forma d’imperatiu. Màxima: és el principi subjectiu de volició. Imperatiu categòric: és la fórmula de la llei moral, un principi prescriptiu i objectiu, que ens dóna una pauta de conducta basada en normes com la Universalitat o la Humanitat. Un principi incondicionat (representa l’acció per si mateixa, sense referència a cap altra nalitat). Té el valor d’un principi apodíctic-pràctic. Kant ens dóna diferents formulacions de l’imperatiu categòric, la més important: “obra només segons una màxima tal que puguis voler al mateix temps que es converteixi en llei universal”; el qual Kant també reformular com “obra com si la màxima de la teva acció hagués de convertir-se, per la teva voluntat, llei universal de la naturalesa”. Apodíctic: característica per la qual un judici, principi, imperatiu, etc. és incondicionat i vàlid universalment. Imperatiu hipotètic: és un principi condicionat, que ens diu com hem d’obrar per aconseguir quelcom i condiciona les nostres accions (mitjans) de manera que estiguin orientades a aconseguir aquesta nalitat concreta. Kant ens diu que pot ser de dos tipus: · l’imperatiu hipotètic problemàtic: on la nalitat desitjada no es troba dins de la nostra naturalesa (exemple: si vull aprendre a conduir, he de fer “x”). Aquest també s’anomena imperatiu d’habilitat o sagacitat i no té res a veure amb la moralitat. Kant ens dirà que és un principi problemàtic-pràctic. · L’imperatiu hipotètic assertori: on la nalitat desitjada es troba dins de la mateixa naturalesa humana, busca la felicitat (exemple: si vull ser feliç, he de fer “x”). És l’imperatiu propi de les ètiques heterònomes, però Kant considera que tampoc és adequat per constituir la fórmula de la moral, ens dirà que és un principi assertori-pràctic. Llibertat: és un postulat de la raó pràctica, és la condició de possibilitat de l’imperatiu categòric (en aquest sentit pressuposem l’existència de la llibertat, però no és demostrable). Els altres dos postulats són la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu. A priori: és el coneixement pur, absolutament independent de l’experiència. A la Crítica de la Raó Pura Kant ens dirà que compleix les condicions de necessitat i universalitat estricta. A La fonamentació de la metafísica dels costums Kant ens dirà que també fa referència al coneixement moral, ja que la llei de la moralitat, l’Imperatiu categòric és a priori. A posteriori: és el coneixement empíric, que es fonamenta i depèn de l’experiència. És un tipus de coneixement contingent i particular. Analític: fa referència als judicis o proposicions en els que el predicat ja està contingut dins del subjecte (hi ha identitat entre ambdós). A la Crítica de la raó pur a, Kant ens dirà que aquests no amplien el nostre coneixement i per aquesta raó són necessaris i explicatius. Sintètic: fa referència als judicis o proposicions en els que el predicat no està contingut dins del subjecte (no hi ha identitat entre ambdós). A la Crítica de la raó pur a, Kant ens dirà que aquests amplien el nostre coneixement i per aquesta raó són judicis d’experiència i extensius.
