¡Descarga Plató (Selectivitat) y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
PLATÓ
LA TEORIA PLATÒNICA DE LES IDEES
La teoria de les Idees és l’aportació més original de la loso a platònica. Tots els aspectes de la seva loso a (epistemologia, ontologia, psicologia, educació, ètica, política, etc.) remeten a aquesta teoria. Tres són almenys els objectius principals que tenia Plató a l’hora de crear aquesta doctrina:
- Una intenció ètica. Com a deixeble de Sòcrates, Plató vol fonamentar la virtut en el saber: per ser bo, s’ha de saber què és la bondat; per ser just, hem de conèixer què és la justícia, etc. Enfront del relativisme moral dels so stes Plató és partidari de l’intel·lectualisme moral i defensa uns valors morals basats en fonaments absoluts, universals, immutables, eterns: les IDEES. És la loso a moral l’inici de la preocupació losò ca de Plató.
- Intenció político-pedagògica. Pels grecs l’ètica està subordinada a la política (l’home és sobretot un ciutadà); però com és la política de l’Atenes del moment? Per Plató és corrupta, els polítics només busquen riqueses i el seu propi bene ci, no es preocupen per l’interès general (de la polis). Com ja hem assenyalat, intenta buscar en la loso a el remei als problemes polítics del seu temps. La possibilitat d’assolir un Estat just i ben governat depèn sobretot de l’elecció dels seus governants. Només si els polítics són homes virtuosos i savis serà possible aconseguir una societat feliç i ben governada. I com, segons l’intel·lectualisme socràtic sols poden ser justos i bons aquells que han comprés l’essència de la justícia i el bé, se’n dedueix que sols els lòsofs poder ser el governants perfectes (tesi del lòsof -rei ). Així s’entén a més la importància que Plató atorga a l’educació ( paideia ) dels futurs governants.
- Intenció epistemològica i ontològica. Conèixer la veritat sobre allò just, bo, bell, etc., és l’objectiu que ha de perseguir el lòsof governant. Això suposa, en contra del que pensaven els so stes, que la veritat existeix i que la raó pot arribar a aconseguir-la mitjançant la re exió losò ca. Aquest coneixement depèn de l’existència de certes realitats que siguin eternes, immutables, immaterials, Plató els donarà el nom d’IDEES. Les idees són l’autèntic objecte de coneixement, objecte cientí c (epistemologia), i encara més, són l’autèntica realitat (ontologia). Plató moltes vegades fa servir mites per explicar aspectes del seu pensament de més difícil comprensió. Justament, el seu mite més important, Mite de la Caverna ( República, VII ) és una síntesi de tota la seva doctrina de les Idees. Començarem explicant la teoria de les idees des de l’últim dels objectis assenyalats: des del punt de vista epistemològic i ontològic. EPISTEMOLOGIA I ONTOLOGIA PLATÒNICA Què són les Idees? Plató parteix dels conceptes morals de Sòcrates (justícia, virtut, bondat, bellesa, etc.) i del mètode que el seu mestre va fer servir per la recerca d’aquestes de nicions, però ell va més enllà. Parlem, pensem que hi ha coses “belles”, “bones”, “justes”, etc., perquè existeix la idea de Bellesa, de Bé, o de Justícia, entre d’altres, independentment de les coses que veiem o sentim. És a dir, a més de les coses físiques existeixen les IDEES. Encara més, aquestes idees són l’autèntica realitat mentre que el món físic no ho és. Les idees tenen les següents característiques:
- Són eternes , atemporals i preexistents (existeixen abans que nosaltres i continuaran existint encara que nosaltres deixéssim existir)
- Són úniques i simples. A cada concepte general li correspon només una idea. Són les essències de les coses. Així les de neix com “la forma única de quelcom que és múltiple”
- Són inalterables i permanents , no estan sotmeses al canvi.
- Són universals (vàlid per tothom)
- Només són conegudes a través de la raó , de la intel·ligència. Són una realitat intel·ligible no cognoscible a través dels sentits. Les idees són l’autèntica realitat; el que proporciona el ser a les coses: el que fa que un llibre sigui un llibre és la idea de llibre, el que fa que una acció sigui justa és la idea de justícia, etc. A la pregunta de per què aquest X és X? , Plató respondria: aquest X és X perquè participa (és una còpia o imitació ) de la idea de X. Les coses que observem a través dels nostres sentits no són sinó mera còpia o participació de l’autèntica realitat que són les IDEES. El món físic no és l’autèntica realitat, és una mera aparença o il·lusió, són còpies, fotogra es del món de les idees. Només a través de la nostra raó, del nostre enteniment (per Plató és a l’ànima de l’home) podem arribar a conèixer les IDEES. Només a través de la raó arribarem a l’autèntic coneixement, a la ciència. En de nitiva Plató està fent un dualisme ontològic , està duplicant el món:
- El món de les Idees. Un món intel·ligible i real només cognoscible a través de la raó (ànima).
- El món sensible o físic. És el món del sentits o de les aparences. Els nostres sentits mai ens proporcionarà un autèntic coneixement, només ens proporciona opinió ( doxa ). Els sentits estan localitzats al nostre cos. El món de les idees és ontològicament superior al físic. Plató defensa la recerca d’aquestes idees al ser xes, immutables, universals, no sotmeses al canvi... Les idees tenen les mateixes característiques que el Ser de Parmènides. De tot el que està en continu moviment o canvi no podem tenir coneixement, doncs la vertadera ciència no pot ser empírica sinó que ha de ser racional i versar sobre entitats xes i universals. En clara correspondència amb el dos nivells de realitat assenyalats (l’intel·ligible i el sensible) Plató defensa dos nivells o graus distints de coneixement. És el dualisme epistemològic[1]. Aquests dos nivells de coneixements són:
- El saber o ciència ( episteme ). Per Plató l’autènticament real és l’estable, l’immutable i etern, és a dir, el món de les Idees que constitueixen l’essència de les coses.
- L’opinió ( doxa ). Les coses canviants del món sensible mai ens pot proporcionar un coneixement en sentit estricte, tan sols simples opinions. És inútil buscar el saber i la veritat investigant el món de les coses sensibles, com feien els lòsofs de la naturalesa o Heràclit. De les coses sensibles només se’n pot opinar. Plató estaria d’acord amb els so stes de què tota opinió és relativa. Però a diferència dels so stes (per a qui qualsevol coneixement és opinió) Plató distingeix l’opinió de la ciència: la primera versa sobre el sensible i canviant, la ciència en canvi pren per objecte les Idees. Tanmateix, l’opinió, tot i que no constitueix vertader coneixement, no deixa de ser per Plató una certa classe de coneixement, encara que de nivell inferior al del saber ( episteme ). És lògic que sigui així perquè el món sensible participa (és còpia) del món intel·ligible, i en aquest sentit (sempre que sigui una opinió vertadera) ens aproxima almenys un poc a les realitats intel·ligibles, que constitueixen el model i l’essència d’allò sensible. Aquest dualisme ontològic i epistemològic Plató l’il·lustra al començament del Llibre VII de la República a través del famós mite de la caverna , i també al nal del Llibre VI valent-se d’un símil o comparació: el símil de la línia. En el símil de la línia Plató ens demana que representem una línia o segment vertical i la dividim en dues parts desiguals. El dualisme de Plató, tant ontològic com epistemològic, és la resposta platònica als problemes presocràtics: ser / no-ser, unitat / multiplicitat, realitat / aparença, ciència / opinió, etc.
Observem com aquest símil fa des d’una perspectiva ontològica un recorregut des del grau inferior de realitat (no-ser) pel seus diferents graus (imatges, éssers físics, objectes matemàtics i idees), i des d’un punt de vista epistemològic des de la ignorància al saber i les seves respectives fases (conjectura, creença, pensament discursiu i raó). És un recorregut des de les tenebres a la llum, de la nit al dia. Qui fa aquest recorregut segons Plató és l’ànima de l’home. L’ànima ha de recórrer tots els graus del ser, ascendint des de les imatges ns a les Idees, tot passant pels dos intermedis (objectes físics i els matemàtics). Al mite de la Caverna és on millor il·lustra Plató aquest recorregut. A l’interior de la caverna hi ha uns presoners lligats de manera que només poden mirar cap endavant, cap el fons de la paret de la cova. Darrere seu hi ha un foc. Situat una mica més amunt i enmig del foc i els presoners, es troba un camí elevat, al llarg del qual hi ha construït un petit mur. Uns homes hi circulen portant objectes fabricats que sobresurten per damunt del mur. Els presoners només veuen les ombres projectades dels objectes transportats i atribueixen les veus que senten dels homes que circulen pel camí a les mateixes ombres, que ells contemplen. L’interior representa el món sensible amb el seus graus de realitat (ombres i objectes físics) i epistemològic (conjectura i creença). Plató planteja la hipòtesi de l’alliberament d’un presoner que, per sortir de la cova necessita l’ajuda d’un altre (mestre), ha de fer l’esforç de pujar una camí difícil. Un cop a fora, s’enlluerna i necessita acostumar-se a la llum per veure la realitat que se li presenta. Veu, en primer lloc, les ombres dels ésser re ectides als rius, després els éssers vius, i nalment, el sol, que ho il·lumina tot i fa possible la visió de les coses. L’exterior de la caverna representa el món intel·ligible de les idees, la vertadera realitat. També la ciència (episteme) amb les seves dues modalitats (el pensament discursiu, els éssers re ectits a l’aigua, i la raó amb la visió directa de les idees). El sol que il·lumina i fa possible la visió i el coneixement representa la idea principal: la idea de Bé. El presoner alliberat i la pujada al món intel·ligible equival a l’ascensió de l’ànima. Com arriba l’ànima de l’home a conèixer les idees doncs aquestes estan en un altre món, no estan al món sensible? Aquesta pregunta tindria dues respostes:
- A través de la doctrina de la reminiscència o anamnesi.
- A través de la ciència suprema: la dialèctica. LA DOCTRINA DE LA REMINISCÈNCIA: CONÈIXER ÉS RECORDAR És el camí més místic o religiós de la teoria de les idees i de clara in uència pitagòrica. Segons Plató, l’ànima, abans d’encarnar-se en un cos, ha preexistit en el món de les Idees i les hi ha contemplades, perquè l’activitat pròpia de l’ànima és la contemplació de les idees. En entrar en el món sensible i encarnar-se en un cos, l’ànima oblida les idees i tan sols en queda una empremta borrosa, confusa i oblidada. Així, doncs, d’acord amb la teoria de la reminiscència, aprendre no és una altra cosa que recordar. L’ànima és preexistent, és una ànima amb coneixement, de manera que el coneixement només és un recordatori. Aquesta doctrina és una clara defensa de l’innatisme per part de Plató que també fa servir com argument per demostrar la immortalitat de l’ànima. Plató mostra aquesta doctrina en el diàleg Menó , on un jove esclau, que mai no va rebre cap educació matemàtica, guiat mitjançat les preguntes del mestre, arriba a formular un teorema (concretament el de Pitàgores). L’explicació que dóna Plató és que aquestes veritats estaven ja dins de l’esclau, eren innates i, gràcies a l’interrogatori emprat pel mestre, ha aconseguit “recordar-les”. Aquesta doctrina és també un complement de la teoria socràtica sobre el coneixement i l’ensenyament: ensenyar no és introduir cap coneixement sinó fer que l’alumne descobreixi al seu interior la veritat.
LA DIALÈCTICA
En general tots els diàlegs són una mostra del mètode dialèctic. Contra l’oratòria dels so stes Plató proposa com alternativa la dialèctica com a mètode cientí c i inspirat en el mètode maièutic de Sòcrates. Serà l’última fase o etapa del llarg procés educatiu que ha tenir el lòsof-rei per al coneixement de les Idees. Per Plató la dialèctica és la ciència suprema , al tenir per objecte allò veritablement real, i no les aparences sensibles. Plató insisteix que no és factible començar l’educació del lòsof-rei amb la dialèctica. Aquesta no és sinó l’etapa nal. La raó és que l’ànima, presonera del cos, dels sentits, acostumada només a contemplar les coses del món sensible (opinió), abans d’iniciar-se en la dialèctica, ha de familiaritzar-se a poc a poc amb el raonament abstracte, amb les realitats intel·ligibles, invisibles i eternes. Per això resulta imprescindible i molt útil l’estudi de les matemàtiques : − Les matemàtiques serveixen perquè l’ànima s’aparti del món sensible, doncs, com ja hem vist, tracten sobre objectes que no són sensibles, sinó intel·ligibles, abstractes, immutables, eterns, semblants a les Idees. El lema de l’Acadèmia platònica era justament: que no entri ningú sense saber geometria. − Són un excel·lent entrenament per la intel·ligència i el pensament abstracte, un fort impuls que servirà per a assolir el coneixement de les Idees. Per això, encara que per Plató les matemàtiques no són el saber últim que interessa al lòsof ni al governant, constitueixen un preàmbul necessari i indispensable per a la dialèctica. Així doncs, l’educació del lòsof governant es basarà primer en el conreu de les matemàtiques, i després en el de la dialèctica, a la qual Plató identi ca normalment amb la loso a. Però, una vegada que –gràcies a la dialèctica-, el lòsof-rei hagi assolit el coneixement de les Idees, no li queda sinó tornar-se’n de nou al terreny del sensible i de les obres humanes, i intentar que la societat i l’Estat s’acostin a l’ideal contemplat, per això ha de governar la seva pròpia vida i la societat prenent el Bé com a guia i model. En aquest sentit, Plató parla de dos camins de la dialèctica:
- La dialèctica ascendent. Ascendeix des del món sensible ns al món de les Idees, i culmina amb la comprensió de la Idea de Bé[1]. En el mite de la caverna Plató representa aquesta ascensió a través de la pujada del presoner al món exterior. És el pas de la “multiplicitat –món sensible- a la unitat –món de les Idees-”[2]
- La dialèctica descendent. Recorre el camí invers, és a dir, des del coneixement de les Idees, ns a l’aplicació d’aquell coneixement en el món sensible i material dels humans. Pas contrari a l’anterior: de la unitat a la multiplicitat Aquest procés dialèctic –camí plenament intel·lectual- té també un suport emocional: el amor ( eros ). La dialèctica entesa com un impuls eròtic. És el desig de la contemplació de les Idees; justament és aquest desig, aquest amor ( eros ) el que allibera al presoner de les seves cadenes, l’ànima de la presó del cos. Plató a rma que l’amor és un terme mig (no és mortal ni immortal, no és ignorant ni savi; per tant, l’amor és lòsof: els déus no losofen perquè ja saben, l’ignorant no losofa perquè ignora ns i tot la seva ignorància; l’amor – eros - és conscient de la seva mancança i vol saber. A aquesta conquesta o recerca se li diu loso a ).
ÈTICA I POLÍTICA
Ètica i política pels grecs no són dues realitats separades: l’ètica no és independent de la política. L’home és principalment un ciutadà , i és a la polis on adquireix les virtuts ètiques pròpies d’un bon ciutadà. També cal recordar que Plató neix al si d’una família aristocràtica i el seu destí, com a bon atenès, era dedicar-se a la pràctica política, però després de la condemna a mort del seu mestre, l’abandonarà per dedicar-se a la re exió i la reforma política. Ell considera que el règim democràtic d’Atenes està corrupe, han arribat al poder demagogs (persones que sedueixen amb el llenguatge i només busquen el seu interès, no pas el bé comú). Fa responsable d’aquesta corrupció al pensament de la so stica. Defensa una reforma de la polis, un nou règim polític de caràcter aristocràtic, on el lòsof ocupi el poder, o bé el governant es converteixi en autèntic lòsof: és la tesi del lòsof -rei expressada en el seu diàleg la República
ÈTICA
Com a deixeble de Sòcrates, Plató s’inicia en loso a preocupant-se pels problemes ètics[1]. Segueix les idees del seu mestre, sobre tot, l’intel·lectualisme moral i la recerca de la virtut ( areté ): En què consisteix la virtut –l’excel·lència humana-? Es pot ensenyar? Precisament, el diàleg el Menó , on parla de la teoria de la reminiscència, tracta d’aquest tema. La resposta de Plató és clara: la nalitat de l’home és arribar a ser feliç (ètica eudamonista ). Aquest és el bé suprem desitjat per tots els homes. Només serà feliç aquell que té l’autèntic coneixement, doncs la ignorància condueix a la infelicitat. Qui coneix el món de les idees arribarà a aquest , i si tenim en compte que la idea principal és la idea de Bé, l’ètica seria el seu coneixement, condició reservada a l’ànima. El bé suprem serà, per tant, un recte cultiu de l’ànima. Aquí resideix la virtut de l’home. Només l’home autènticament virtuós serà feliç i per això ha de puri car la seva ànima. D’aquesta manera Plató entén la virtut ( areté ) com l’estat que li correspon a l’ànima en f unció de la seva pròpia naturalesa. Com hem vist a l’antropologia, l’ànima està dividida en diferents parts o funcions, a cadascuna d’elles li correspondrà un tipus de virtut determinat. Assenyala quatre virtuts essencials:
- La justícia ( diké )
- La prudència o saviesa. Virtut de la part racional de l’ànima. En la polis seria la virtut pròpia dels governants.
- La fortalesa o valor. Virtut pròpia de la part irascible de l’ànima. En la polis, és la pròpia dels guardians.
- Moderació o temprança. Virtut pròpia de la part inferior de l’ànima (la concupiscible) i de la classe inferior de la polis, el poble La virtut més important és la justícia al presentar-la com la perfecta harmonia entre les diferents parts de l’ànima , cada una amb la seva pròpia virtut, i entre les diferents classes socials de la polis. La justícia estaria en la saviesa dels governants, la fortalesa i valor dels guardians i en la moderació del poble. Que cadascú faci allò que li és propi: el governant, governar; el defensor, defensar i el treballador, treballar. Aquest és l’estat perfecte i just. Tal i com hem assenyalat al començament, l’ètica ens porta a la política; doncs, únicament en una ciutat justa és possible educar homes justos. Aquest és un dels objectius principals de Plató: crear una comunitat humana justa per a què l’home arribi a la felicitat.
POLÍTICA
Per Plató la ciutat té un origen natural : està en el fet que l’home per si sol no és autosu cient. Sol, és incapaç l’home de satisfer les seves necessitats. Precisament, una polis és una comunitat d’éssers humans que coopera entre si per atendre les seves necessitats i augmentar el seu benestar comú. Tots ens necessitem mútuament, per això, la polis és també una comunitat de persones on les funcions econòmiques estan diferenciades i especialitzades de manera que les necessitats dels seus membres estan satisfetes. Aquest origen es manifesta en la divisió del treball [1]^ on cada membre de la comunitat pertany a una classe social i es dedica a una funció determinada d’acord amb la virtut que li és pròpia. Divideix la polis en tres classes socials essent el fonament de les societats jerarquitzades:
- El poble (pagesos, comerciants, artesans). Han de dedicar-se amb el seu treball a mantenir les altres dues classes socials i a guanyar-se el pa. Són el fonament econòmic de la polis.
- Els guardians. La missió dels quals és defensar l’Estat de possibles atacs exterior o de con ictes interns.
- Els governants. Són escollits entre els millors guardians i basen la seva superioritat en el coneixement. La missió d’aquests governants “ lòsofs” és legislar tenint en compte la més rigorosa “justícia”, perquè aquesta virtut és la que fa possible totes les altres i la que sosté l’entramat de l’Estat, de la polis. Plató fa coincidir la loso a amb el poder ( saber és poder ): a dalt trobem els governants i els únics que ho fan bé són els lòsofs, és la tesi del lòsof -rei[2]. A baix, i a les seves ordres, les altres classes socials. Aquestes tres classes socials funcionen a l’Estat ideal de manera semblant a com les tres parts de l’ànima i la seva corresponent virtut funcionen a l’home. PARTS DE L’ANIMA CLASSES SOCIALS VIRTUTS Racional (nous) (Immortal) Filòsofs-governants Prudència o saviesa Irascible (¿immortal?) Guardians Fortalesa o valor Concupiscible (mortal) Poble (pagesos, artesans) Moderació o temprança Harmonia entre les parts de l’ànima Harmonia entre les classes socials Justícia
IMPORTÀNCIA DE PLATÓ AL LLARG DE LA HISTÒRIA
Whitehead a rmà que tota la Filoso a Occidental no és més que notes a peu de pàgina de la loso a de Plató. La frase és encertada ja que serà Plató qui marqui les regles del joc losò c a Occident. A més a més, ja sigui directa o indirectament a través del seu deixeble Aristòtil, el seu pensament serà el centre de l'univers losò c durant més de 2000 anys. La institució creada per Plató: l’Acadèmia, tindrà una llarga existència ns el segle V d.C. quan serà tancada, tot i que, en certa mesura el seu pensament anirà pitagoritzant-se. Com ja hem dit, la primera in uència del pensament de Plató la rebrà Aristòtil, però, serà a partir de les obres de Plotí i St. Agustí (qui s'encarregarà de fer-lo compatible amb el Cristianisme) quan el pensament de Plató, malgrat només conservar-se un petit fragment del Timeu, serà hegemònic ns als segles XI - XII quan es recuperi l'obra aristotèlica a través de la Escuela de Traductores de Toledo. La fugida dels savis grecs de Constantinoble a Itàlia al segle XV, degut a l’atac dels turcs farà que Occident recuperi l’obra platònica i permetrà l’inici a Itàlia d’una sèrie de moviments losò cs de caire Neoplatònic sent Lorenzo Valla, Marsilio Ficino, Pico della Mirandola... els màxims exponents. La Nova Ciència a partir de Copèrnic i la Nova Filoso a Moderna, a partir de Descartes, faran que el pensament Platònic abandoni de nitivament l’avantguarda del pensament, però com deia Whitehead, continua marcant-nos les regles del joc.
VOCABULARI PLATÒNIC
Metafísica Idea : objecte ideal, realitat estable, que perdura. No està sotmesa ni al canvi, ni al moviment, ni al temps; i tampoc la podem situar en cap espai. Per això, les Idees són invariables, eternes i immutables. Existeixen al marge de la nostra existència, si nosaltres no existíssim o no les descobríssim, seguirien existint. Per aquesta raó Plató a rma que les Idees són veritats necessàries, absolutes, no poden no ésser. Les Idees són transcendents, són més reals que les coses sensibles. N’hi ha de diversos tipus: les idees de coses, idees matemàtiques, idees de valors i la Idea de Bé (la més important de totes). Com que són pures no hi pot haver idees de coses innobles (com per exemple la brutícia o els vicis). Idea de bé : Idea suprema, la mare de tota la resta d’idees. Plató no especi ca el signi cat complet de la Idea de Bé. La Idea de Bé no es pot explicar posant exemples pràctics, no és un descobriment que fa el lòsof i que pugui compartir amb tot el món. Ens diu que és un coneixement privilegiat, fruit de molts anys d’estudi i, en conseqüència no es pot resumir en poques paraules. Però sí que ens donarà algunes pistes: sabem que el Bé fa referència al bé de la polis i això signi ca que el Bé comú sempre estarà per sobre del bé particular. Cosa : objecte del món sensible, sotmès al canvi, al moviment i al temps. Les coses per Plató són còpies, imitacions, i existeixen perquè participen de les idees. Sense idees no hi ha coses, tenen una relació de dependència unidireccional. Món Intel·ligibl e: és on Plató situa les Idees. És un món incorpori, immaterial, perquè no està situat a cap espai, no està sotmès al temps i tampoc es veurà afectat pel canvi. El Món Intel·ligible és, per tant, superior al Món Sensible. Món Sensible : està situat en l’espai, hi experimentem el pas del temps i està sotmès al canvi i al moviment. Totes les coses que puguem conèixer són materials i no són eternes perquè encara que algunes durin més que d’altres, totes acabaran per desaparèixer. Jora : el lloc, l’espai, el receptacle en el qual el Demiurg situarà el Món sensible.
Demiürg : Déu immortal que té per funció ordenar. Significat i simbologia del mite de la caverna Els homes encadenats representen la condició humana i les cadenes els sentits. Les ombres són els objectes del Món Sensible i els objectes exteriors les Idees. El procés d’alliberació de les cadenes és equivalent al procés de coneixement. El sol representa la idea de bé, la mare i fonament de la resta d’idees. El presoner alliberat baixa de nou al món de la caverna simbolitza l’obligació moral del lòsof de tornar i ajudar als demés companys a alliberar-se. Teoria del coneixement i psicologia Episteme : (ciència, saber) fa referència al coneixement d’allò intel·ligible, de les Idees. Doxa : (opinió) fa referència al coneixement sensible i, per tant, no és able. Eikasia: és el grau de coneixment més baix, es constitueix per aquelles a rmacions que només es recolzen en la observació sensible (per exemple “la lluna creix i decreix”, “els pals es torcen quan els introduïm en l’aigua”). Pistis : grau de coneixement basat en l’observació sensible però des d’una perspectiva crítica. Constitueix l’intent d’entendre els fenòmens basant-nos en hipòtesis explicatives (per exemple, “la lluna té fases perquè la ombra de la terra la cobreix durant el seu cicle”). Per Plató, aquest tipus de coneixement, no és un saber però sí que es pot considerar una opinió raonable. Dianoia: grau de coneixement superior perquè estudia objectes intel·ligibles, però no tots, només arriba a les Idees matemàtiques. És un saber en sí mateix però necessita fer hipòtesis explicatives, raonaments discursius i sovint s’ajuda de representacions sensibles per això no és perfecte no és perfecte. Noesis: el saber absolut. Segons Plató implica una visió, una intuïció directe de les Idees i s’hi arriba mitjançant la dialèctica. Dialèctica : és una tècnica d’anàlisi conceptual que ens ajuda a entendre la jerarquia que hi ha entre les Idees. Ànima : subjecte de coneixement. Forma part del Món Intel·ligible i comparteix la mateixa naturalesa que les idees (objecte de coneixement). Plató ens explica en el Fedre que, tot i el seu origen diví, l’ànima es troba empresonada en un cos a causa d’un accident: per això pot fer d’intermediària entre els dos móns, la seva funció és recordar (conèixer). L’ànima també determina les classes socials de República de Plató: depenent de la part de l’ànima que ens domini, formarem part de la classe dels artesans (ànima concupiscible orientada a buscar el plaer), els guardians (ànima irascible caracteritzada pel valor) o els governants (ànima racional interessada en el saber). Cos : presó de l’ànima, pertany al Món Sensible. Home: el fruit d’aquesta unió antinatural i accidental entre ànima (espiritual) i cos (material).Amb aquesta metàfora podem veure que l’home també integra un dualisme: cos i ànima posseeixen orígens i essències diferents (sensible i ideal respectivament). Plató dirà que “l’home és ànima i té cos”. Teoria de la Reminiscència : teoria segons la qual conèixer és el mateix que recordar. Segons Plató, l’ànima ja posseeix el coneixement, perquè té la mateixa naturalesa que les idees (“el semblant coneix el semblant”); però accidentalment es
