¡Descarga John Locke (Selectivitat) y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
JOHN LOCKE
EL CONEIXMENT: L’EXPERIÈNCIA, ÚNIC ORIGEN DEL CONEIXMENT
Origen del coneixement i tipus d’idees
El primer problema que Locke es planteja a l'Assaig és el de l'origen del coneixement; i, per fer-ho, comença de nint la noció d’idea: “tot allò que la ment percep en si mateixa o és objecte immediat de percepció, de pensament o d'enteniment, això és el que anomeno idea”. D’aquesta de nició se’n desprèn que l'ésser humà posseeix idees a la ment, el problema és establir d'on procedeixen. Descartes considerava que algunes idees eren innates, Locke, en canvi, pensa que totes són adquirides i el seu origen es troba en l'experiència. Per això, comença refutant l’innatisme dels racionalistes: si existissin idees innates, tothom les hauria de tenir, i això no és cert perquè, per exemple, ni els nens ni els bojos posseeixen la idea d'ànima (Descartes) ni coneixen el principi d'identitat (Leibniz). I, ns i tot, suposant que les poguessin tenir, això no demostra que no les hagin après. Ell a rma, en canvi, que la nostra ment és com un full en blanc (una tabula rasa) que anem omplint a partir de l'experiència. Locke distingeix dos tipus d’experiència: la sensació i la re exió. La sensació es produeix quan els nostres sentits són afectats pels objectes externs i transmeten a la ment moltes percepcions distintes de les coses; d'aquesta manera es produeix a la meva ment la idea de “groc”, “blanc”, “calent”, “fred”, etc. La re exió és produeix quan observem internament les operacions que la nostra ment porta a terme amb les idees de la sensació i d'aquesta manera es produeixen idees com “pensament”, “dubte”, “record”, etc. Així pel seu origen diferencia entre idees de sensació i de re exió. Locke estableix una altra classi cació de les idees, tot atenent a la seva constitució: simples i complexes.
- Les idees simples són aquelles que l’enteniment rep passivament de la sensació o la re exió. Hi ha idees simples de sensació (rebudes per un sol sentit -un color, una olor, etc.- o per varis sentits -el moviment, l'extensió-), idees simples de re exió (pensament, dubte), i idees simples de sensació i re exió alhora (el plaer, l'existència...). Dins de les idees de sensació, distingeix entre les idees de les qualitats primàries (l'extensió, la forma, la solidesa i el moviment) i les qualitats secundàries (el color, l'olor, el sabor), com Galielu i Descartes, tot a rmant que només les qualitats primàries existeixen realment en les coses.
- Les idees complexes són el resultat de l’activitat de l’enteniment quan compara, uneix i separa idees simples; tot i que poden ser in nites en nombre, les classi ca en tres tipus: modes, substàncies i relacions. Les més importants de totes són les idees de substàncies (ésser humà, taronja, casa i qualsevol altra idea de coses o objectes). Agafem com a exemple la taronja, aquesta és una idea complexa resultat de combinar un conjunt d’idees simples com: un color, un volum, un tacte, una olor, etc. Però això no és la taronja, perquè quan parlem, parlem del color de la taronja, del sabor de la taronja,… i, per tant, entenem que la taronja és quelcom diferent de les sensacions (idees simples) que d’ella en tenim. I on és aquest quelcom? Aquí Locke es veu obligat a acceptar que existeix un “no sé què” (perquè no és objecte d’experiència) que serveix de suport a totes les qualitats. Això és la substància. En parlar de la substància com un supòsit necessari, Locke està anant més enllà del seu empirisme, ja que si a l’enteniment no hi pot haver res que no hagi passat abans pels sentits, no hi hauria d’haver la idea de substància entesa com quelcom diferent d’allò que percebem, ara bé, admet que d’allò que sigui la substància no podem tenir un coneixement clar i distint.
Objectiu
Al principi de l’ Assaig sobre l’enteniment humà Locke explica quin és el seu propòsit. Determina així, per primera vegada, quin és l’objectiu del que posteriorment s’anomenarà “teoria del coneixement” i què en resta exclòs. El mètode emprat per Locke en la seva investigació és el que ell anomena “ mètode històric ”; es tracta, en realitat, d’una anàlisi descriptiva (una espècie d’“història natural de la ment”: una enumeració i classi cació semblant a la que podria fer un botànic). La nalitat d’aquesta anàlisi és “conèixer l’abast del nostre coneixement” i trobar “l’horitzó que xa els límits entre les parts il·luminades i obscures de les coses”. Heus aquí, doncs, el que s’anomena la “raó crítica”, que s’examina a si mateixa per trobar els seus propis límits (enfront de la il·limitació de la raó que postula el racionalisme). Però, en qualsevol cas, Locke té con ança en les possibilitats de coneixement de l’home: “El llantiol que ens fa llum brilla prou per a tots els nostres quefers.” Únicament caldrà limitar “la gosadia de presumir d’un coneixement universal”.
Les idees i el seu orígen
Un cop vist el primer problema que Locke es planteja a l'Assaig, el de l'origen del coneixement; passa a de nir la noció d’idea: “tot allò que la ment percep en si mateixa o és objecte immediat de percepció, de pensament o d'enteniment, això és el que anomeno idea”. Dit d’una altra manera, “ l’objecte del pensament quan un home pensa ”. La idea és el que la ment contempla: “Cal que hi hagi alguna cosa que estigui present en la ment com a signe o representació de la cosa que considera: la idea.” Aquesta és la teoria representativa de Locke: la idea actua d’intermediària entre la cosa i la ment, representa la cosa en la ment i és la idea, no la cosa, la que és objecte de la ment. Així, posteriorment diu Locke: "Ja que tot home és conscient de si mateix, que pensa, i, sent allò en què, en pensar, la seva ment s'ocupa de les idees que són allà, no hi ha dubte que els homes tenen en la seva ment idees diverses, com aquelles que s'expressen per les paraules blancor, duresa, dolçor, pensar, moviment, home, elefant, exèrcit, embriaguesa, etc. Així, doncs, el primer que cal esbrinar és com arriba a tenir-les ". A partir d’aquí podem plantejar les dues qüestions de la seva anàlisi de l’Assaig sobre l’enteniment humà:
- D'on procedeixen les idees?
- Quina relació tenen les nostres idees amb les coses? Però abans de respondre les preguntes anteriors, Locke desenvolupa una crítica a la teoria de les idees innates. Descartes considerava que algunes idees eren innates, Locke, en canvi, pensa que tota idea procedeix de l'experiència. Per això, comença refutant l’innatisme dels racionalistes: si existissin idees innates, tothom les hauria de tenir, i això no és cert perquè, per exemple, ni els nens ni els bojos posseeixen la idea d'ànima (Descartes) ni coneixen el principi d'identitat (Leibniz). I, ns i tot, suposant que les poguessin tenir, això no demostra que no les hagin après. Locke a rma que la nostra ment és com un full en blanc (una tabula rasa ) que anem omplint a partir de l'experiència. Però podem distingir dos tipus d'experiència. Una experiència "externa", que ens afecta per via de la sensació, i una experiència "interna", que ho fa mitjançant la re exió. La sensació i la re exió són, doncs, les dues formes d'experiència de les quals deriven totes les nostres idees. Les idees de sensació i de re exió són anomenades per Locke idees simples i són produïdes per l’experiència directa. Quan les rep, la ment es comporta passivament (la ment no crea cap idea simple, només en rep). Però a partir de les idees simples, la ment pot formar activament una nova classe d’idees: les idees complexes , que no són sinó combinacions d’idees simples. Així sorgeixen tres categories d’idees complexes: modes (propietats), substàncies (suport dels modes) i relacions.
podem tenir de manera natural.” ( Assaig , L.II, i, 2, 164.). El conjunt de totes dues és l'experiència, fonament d'on deriva el nostre coneixement. A partir de les idees simples, i sense que sigui possible l'addició de nou material (ja que no n'hi ha), la ment pot formar "idees complexes", que resulten de la comparació de les primeres.
Idees complexes
Les idees complexes són el resultat de l’activitat de l’enteniment quan compara, uneix i separa idees simples. “Però com la ment és totalment passiva en la recepció de totes les seves idees simples, exerceix, per tant, diversos actes propis pels quals forma, a partir de les idees simples que utilitza com a materials i fonament de la resta, les altres”. Tot i que poden ser in nites en nombre, les classi ca en tres tipus: modes (combinació d'idees simples sense cap suposició d'existència pròpia, i que poden ser simples -dotzena, espai, temps, lloc- i mixtes -bellesa, robatori-), substàncies (combinacions d'idees simples que es prenen per representar coses particulars que subsisteixen per si mateixes) i relacions (consideració i comparació d'una idea amb una altra):
- Els modes són idees complexes que no subsisteixen pas per elles mateixes, sinó que són com a dependents de les substàncies. Els modes es divideixen en diversos tipus: a. els modes compostos d’un sol tipus d’idees simples. Són modi cacions d’una idea simple: per exemple, dos és la unitat repetida. L’espai ve de la idea simple de l’extensió: és la idea sensible elaborada de distància. La durada ens ve de la idea de successió; el nombre , comporta una unitat estrictament determinada; l’in nit es forma per l’addició sense d’allò nit. b. els modes de pensament : l’esperit percep una gran varietat de les seves pròpies modi cacions quan re exiona sobre ell mateix. Hom troba la p ercepció, la memòria, l’atenció , etc. c. els modes de la voluntat: la potència, la llibertat com la potència de començar o de no començar pas una acció, de reprendre-la o no. d. modes mixtos : són idees independents que l’esperit ajunta sense que aquests modes tinguin existència sensible real (per exemple, la mentida ).
- Les re exions que fa sobre la substància (II, XXIII) representen un dels moments més con ictius de l’ Assaig. “Substància és el nom que els lòsofs han assignat a la nostra idea (composta) d'un «suport comú» de qualitats”[1]. “Per tant, idea que tenim i a la qual donem el nom de substància, com no és res sinó el suposat suport, però desconegut, d'aquelles qualitats que trobem que existeixen, i de les que imaginem que no poden subsistir sine re substante, sense res que les suporti, denominem a aquest suport substància; la qual segons el veritable sentit de la paraula, signi ca, en el nostre idioma, el que està sota o el que suporta”. La ment, doncs, no té, no rep la informació de les qualitats dels cossos per separat, sinó que estem acostumats a rebre-les unides i “en no imaginar de quina manera aquestes idees simples poden subsistir per si mateixes, ens acostumem a suposar que hi ha algun substrat on subsisteixen i d'on resulten, al qual, per tant, denominem substància”[1]. Es tracta de quelcom forjat per la ment. Una idea que “n o la tenim ni la podem tenir per sensació ni per re exió ” (I, 3, 19). Locke distingeix, en el capítol 23 del llibre II, entre "substància en general" i "substància en particular". La idea general de substància, o idea de substància com a substratum o suport de les qualitats que produeixen en nosaltres idees simples, i les idees de substàncies particulars, com una rosa, un ésser humà, etc. La idea general de substància o substància com a substrat és, segons Locke, una espècie de pressuposició de la ment: la ment, advertint que rep de l’exterior idees simples, no pot imaginar que aquestes subsisteixen per si mateixes; llavors, infereix o suposa un substrat o suport, en el qual subsisteixen i del qual depenen les qualitats que produeixen en nosaltres les idees simples. Què sigui aquest suport roman, no obstant, desconegut per a la ment; aquesta no té una idea clara i distinta d’allò que sigui.
Pel que fa a les idees de substàncies particulars , no són més que combinacions d’idees simples , que representen coses particulars subsistents per si mateixes; és a dir, combinacions d’idees simples, unides a la idea general de substància: Prenguem, per exemple, una rosa. Què és el que percebem? Percebem una certa olor, un volum, una gura, una mida, una sensació suau al tacte, etc., En una paraula, un conjunt de sensacions simples. Però la rosa és simplement el conjunt d'aquestes sensacions simples? Segons Locke ens inclinarem a contestar que no: la color, l'olor, la gura, etc., No són la rosa, sinó la color de la rosa, l'olor de la rosa, etc. Què és llavors això que anomenem "rosa", a part d'aquestes qualitats simples? Ja que l'única cosa que percebem és la color, l'olor, la gura, etc., hem de confessar que no sabem què és la rosa, suposem que per sota d'aquestes qualitats hi ha "alguna cosa desconeguda" que els serveix de suport, un “no sé què” (perquè no és objecte d’experiència) que serveix de suport, de substratum independent, a totes les qualitats. Això és la substància. Aquest substracte és, segons Locke, incognoscible, perquè no el concebem directament, només tenim un feix d'idees simples associades. Aquesta és precisament la base de la seva critica al concepte metafísic tradicional de "substància", la qual cosa suposa una ruptura amb la loso a anterior. Per tant, la conseqüència nal de l'empirisme de Locke és que no coneixem l'ésser de les coses, només coneixem allò que l'experiència ens mostra, és a dir, un conjunt de qualitats sensibles. D'aquesta manera, conclou Locke, l'experiència és l'origen i també el límit del nostre coneixement. Encara que el que coneixem són les idees, no les coses, Locke no dubta que hi hagi un món real. Les coses materials són conegudes a través d'idees. Però Locke reconeix que "tenir la idea d'una cosa en el nostre esperit no prova la seva existència". (IV, 11, 1). Per tant, la sensació no prova, sense més, que existeixi la cosa sentida, amb la certesa que donen la intuïció o la demostració. Però sí ens dóna un coneixement su cient. Les sensacions no són produïdes pels nostres òrgans sensorials, per tant, han de ser degudes a una causa exterior, una cosa real existent. No obstant això, encara que les sensacions (idees de sensació) siguin representacions de coses reals, no per això pretén Locke que siguin còpies exactes d'aquestes coses.
- Per últim, les idees complexes de relacions resulten de la comparació d’unes idees amb d’altres. El nombre d’idees d’aquesta classe és quasi in nit, ja que qualsevol idea és susceptible de múltiples consideracions en relació a d’altres idees; per exemple, un home pot ser capaç de totes aquestes relacions: pare, ll, net, amic, professor, europeu, jove, semblant, etc. Però allò que a Locke l’interessa sobretot és demostrar que totes les idees de relacions es poden reduir a idees simples de sensació i de re exió, que no és altra cosa que la rea rmació de la tesi empirista que totes les nostres idees tenen com a origen l’experiència. Això és el que fa Locke amb la seva anàlisi de la relació de causalitat; les nocions de causa i efecte procedeixen, segons Locke, de l’experiència. Una altra de les relacions examinades al seu Assaig és la d’identitat i diversitat. Què és conèixer i graus de coneixement Fins ara, Locke ha establert que l’experiència és la font d’on procedeix tot el material del nostre coneixement o idees; ara bé, l’experiència no és el coneixement mateix. Locke dedica el llibre IV de l’Assaig , el més extens i signi catiu de l’obra, a l’estudi de la naturalesa, graus, extensió, realitat... del coneixement. En primer lloc, Locke de neix el coneixement com la percepció per part de la ment de l’acord o desacord d’unes idees amb d’altres. Conèixer és comparar idees, descobrir quines són les seves relacions, i jutjar. Locke redueix a quatre les formes en que les idees poden concordar o no concordar entre sí. · identitat o diversitat (lògica); per exemple, “allò blau no és groc”, que indica una no concordança d’identitat; · relació (matemàtica); per exemple, “dos triangles de bases iguals entre dos costats paral·lels són iguals”, que assenyala una relació entre dues idees;
L'existència d'una realitat diferent de les nostres idees Locke anomena a les idees el material del coneixement ja que són l'intermediari entre el món i la ment, en tant que la idea representa la cosa a la ment. Això suposa pensar que existeixen les coses i les idees, concepció que sembla obvia si comparem, per exemple, una reacció química (objecte extern) amb l'olor que provoca en nosaltres (idea); en aquest cas no podem identi car l'olor amb la reacció química perquè la descripció d'una i de l'altra són distintes. Ara bé, això en Locke suposaria que no podem arribar a conèixer les coses sinó les idees de les coses: si la ment treballa amb idees que són el re ex de la realitat i la forma de conèixer el món és a través d'idees, només puc conèixer idees, i, segons això, puc pensar tanmateix que la realitat no existeix. Locke, però, adopta una postura realista no idealista perquè no només accepta l’existència de la substància en sentit genèric, sinó que es planteja, a més, l’existència de les tres substàncies cartesianes: jo, Déu i món. · Del jo com a substància, en tenim un coneixement intuïtiu , és a dir, immediat: “en cada acte de sensació, de raonament o de pensament, som conscients del nostre propi ésser”. “Pel que fa a la nostra existència, la percebem amb tanta d’evidència i de certesa que no cal pas que sigui demostrada per cap prova. Jo penso, jo raono, jo sento plaer i dolor; cap d’aquestes coses no em pot ser més evident que la meva pròpia existència? Si dubto de qualsevol altra cosa, aquest mateix dubte em convenç de la meva pròpia existència i no em permet pas que en dubti. [...] En cada acte de sensació, de raonament o de pensament, som convençuts interiorment en nosaltres mateixos del nostre propi ésser, i arribem pel que fa a això al més alt de certesa que sigui possible d’imaginar.” · De Déu , en tenim un coneixement demostratiu perquè l’existència de l’ésser contingent que sóc jo, suposa l’existència d’un ésser etern i totpoderós que és la causa de les meves facultats de coneixement i creador del món. · Del món en tenim un coneixement sensitiu perquè si les sensacions no són produïdes pels nostres òrgans (que només les reben), han de ser produïdes pels objectes externs; és a dir, el món existeix independentment de les nostres percepcions, i n’és la seva causa, però una causa desconeguda perquè nosaltres només coneixem les nostres percepcions en forma d'idees.
FILOSOFIA POLÍTICA: L’ESTAT LIBERAL DE LOCKE
L'estat de naturalesa i el pas a la societat civil En clara oposició a Hobbes, l'estat de naturalesa de Locke no és un estat presocial ni premoral. En ell, els homes viuen en família i reconeixen l'autoritat d'aquesta. A més reconeixen la llei natural, pròpia i connatural a la nostra raó, que ens porta a defensar la nostra vida i llibertat i a respectar la dels altres. Tots dos constitueixen el que Locke denomina drets naturals. A ells s'afegeix el dret de propietat, que, com els anteriors, no neix de la societat, sinó que és previ a ella. Argumenta Locke que la propietat és en principi comunal, ja que totes les coses van ser donades a tots per Déu. Però això no exclou el dret de cada un d'apropiar-se individualment d'alguna cosa per mitjà del treball. Aquest es constitueix llavors com el mitjà legítim d'adquirir una propietat. D'aquí es dedueix que tenim dret a tanta propietat -i Locke es refereix sobretot a la possessió de terres- com siguem capaços de treballar, però no a més. No obstant això, amb la introducció de la moneda en els intercanvis de béns sorgeix la possibilitat d'incrementar les possessions individuals més enllà dels límits establerts per la llei natural. Es tracta, sense cap dubte, d'un dels punts més febles de la teoria política de Locke, a qui molts han criticat que justi qui en la naturalesa les desigualtats econòmiques que més aviat semblen producte de la societat. De tots és
coneguda l'a nitat que Locke sentia per la classe mitjana propietària (whigs), a la qual pertanyia i el statu quo sembla que tractava de justi car racionalment. De l'anterior es desprèn que en estat natural els éssers humans viuen en un règim de llibertat, igualtat i respecte mutu. El treball i les relacions familiars els proporcionen una existència feliç. Per què, llavors, l'ésser humà hauria d'abandonar aquest estat de coses? Quina necessitat hi hauria de constituir una societat amb el seu govern i les seves lleis? La resposta de Locke és senzilla: la societat civil s'origina per les de ciències de l'estat de naturalesa , incapaç de garantir als individus seus drets. En efecte, en absència de lleis i jutges imparcials, com assegurar que els altres respectaran el que és d'un? Qui i de quina manera castigarà les possibles infraccions que pogueren cometre? La raó ens dóna a entendre el que és just i bo, però cal instaurar un estat en què aquesta justícia pugui realitzar efectivament. I aquest és precisament l'estat polític. El pacte social Moguts pel desig d'assegurar millor els seus drets, els individus consenten a renunciar a la seva llibertat natural per sotmetre’s a un poder comú. Aquest és, doncs, l'origen del contracte social. No obstant això, aquesta renúncia no és incondicional ni absoluta, a diferència del que pensava Hobbes. El pacte és un contracte recíproc entre els individus i el sobirà. En conseqüència, no només obliga els primers a obeir, sinó també al governant a garantir els drets previs d'aquells. Aquest contracte no implica de cap manera la cessió total dels drets, que són irrenunciables; únicament suposa la renúncia d'exercir la força de forma individual. 7 En conseqüència, el pacte sempre és reversible. El poder es dissol si no respecta els drets fonamentals i, en aquest cas, els individus recuperen la seva llibertat per tornar a l'estat natural o bé constituir-se en una nova societat política. L’estat civil. La monarquia parlamentaria Un cop establertes les condicions del contracte, Locke passa a exposar el procés constituent de l'Estat. En el seu sistema, el poble escull els seus representants per majoria i aquests tenen el poder legislatiu, que limita i controla el poder executiu del govern. La majoria ha de decidir en cada cas si atorga el poder a un de sol, (monarquia), a una minoria triada (oligarquia), o si ho assumeix ella mateixa, en aquest cas es constitueix una democràcia perfecta. Si bé Locke no es decanta per cap forma de govern, sembla clar que l'Estat que tenia al pensament era una monarquia parlamentària amb divisió de poders. Amb tot, el més important no és, segons el parer de Locke, qui té el poder, sinó el fet que el manté per un mandat exprés del poble, veritable dipositari de la sobirania, que sempre conserva la potestat de recuperar aquest poder i de revocar el govern quan aquest no compleix amb el pactat. Es justi ca així el dret de rebel·lió que, acceptat ja per Tomàs d'Aquino i Ockham a l'edat mitjana, i per teòrics jesuïtes com Mariana i Suárez en el Renaixement, va ser no obstant això negat per Hobbes i pel mateix Spinoza. Aquest dret a resistir al poder injust i tirànic serà desenvolupat pels teòrics del segle XIX, amb especial menció d'HD Thoreau, i arribarà plena vigència en ple segle XX de la mà de líders polítics com Gandhi o Luther King. Es tracta, doncs, d'una concepció liberal de l'Estat on el poder polític ja no és absolut ni indivís, com defensava Hobbes, sinó limitat i dividit en dos. D'una banda, el poder legislatiu (poder suprem), que recau en els representants legítimament elegits pel poble (Parlament), de l'altra, el poder executiu , ostentat pel govern i sotmès permanentment al control del legislatiu. Tots dos poders es limiten mútuament, de manera que s'eviten abusos de poder i es garanteixen millor els drets individuals. Quant al tercer poder, el judicial , Locke no el diferencia del legislatiu, amb el qual es confon, distinció que sí que farà Montesquieu mig segle més tard quan, inspirant-se en Locke, estableixi el cèlebre principi de la separació de poders, base fonamental del modern Estat de dret.
VOCABULARI LOCKIÀ
Política Estat de natura : situació natural de l’ésser humà, en la qual es trobarien els homes abans del sorgiment de les societats polítiques. Per Locke, en l’estat de natura els homes tenen plena llibertat per ordenar els seus actes i disposar de les seves propietats sempre i quant obeeixin la llei natural. Llei natural : llei de Déu i de la raó que és també una llei moral per l’home. Contempla que tot i essent iguals i lliures, cap persona pot atemptar contra la vida, la salut, la llibertat o les possessions d’un altre. Estat de guerra : esdevé quan algú mostra la intenció de dur a terme una acció en contra un altre. Com que qui declara tals intencions abandona, en certa manera, l’estat de natura, qui està amenaçat està legitimat a emprar qualsevol cosa al seu abast per defensar-se, ns i tot, si cal, té dret a causar la mort de l’agressor. En estat de guerra, segons la llei natural, cal que l’home es defensi tant com sigui possible perquè la defensa i protecció dels innocents és prioritària, per això el vulnerat té dret a destruir aquell qui li faci la guerra. Pacte : convenció, contracte amb el qual s’instaura un poder polític que té la funció de fer justícia, d’assegurar els drets naturals fent lleis clares i fent-les complir. És un pacte que implica la creació d’un Estat civil una mica diferent al de naturalesa. Es tracta d’un pacte entre individus raonablement satisfets, que inclou la clàusula que tot sigui per consentiment. Amb tot, els contractants han de pactar regir-se, a partir de llavors, per la majoria. La llei de la majoria, en rigor, és l’única regla del contracte i resulta del tot racional la destitució dels governants quan aquests actuen en contra de la missió rebuda. Societats polítiques : formacions polítiques que sorgeixen en el moment en que els homes decideixen ajuntar-se i donar legitimitat a un poder extern perquè reguli, legisli i apliqui la llei. La societat política es manifesta com un àrbitre imparcial. Els homes passen de l’estat de naturalesa a la societat civil quan instauren un jutge competent per resoldre els litigis, per tant, els règims que no posseeixen un sistema judicial autònom (com la monarquia absoluta) no es poden considerar societats polítiques. Teoria del coneixement Idea : continguts de la ment que procedeixen de l’experiència que tenim de la realitat exterior. Idees simples : la ment les rep de forma passiva ja sigui de l’exterior (idees de sensació) o de l’experiència interna (idees de re exió). Idees complexes : l’enteniment és actiu creant idees de tres tipus: substàncies (compilacions d’idees simples que l’enteniment ajunta, combina i acaba designant-les amb un sol nom: poma, taula, or etc.); relacions (el resultat de relacionar, de comparar una cosa amb un altra: anterioritat, causalitat, identitat etc) i modes (fan referència a conjunts d’idees simples, abstraccions que combinen diferents idees simples i que podem atribuir a diverses coses: les matemàtiques, morals, llenguatge polític etc.) Qualitats primàries (o originals): formen part de les coses en sí , no es poden separar dels cossos externs, dels objectes; són la solidesa, número, extensió, gura, gruix, moviment etc. Aquestes, segons Locke produeixen idees que representen els objectes tal qual són. Qualitats secundàries : no formen part dels objectes en sí mateixos, les idees de qualitats secundàries es formen a partir de la manera com ens afecten les primàries als sentits: colors, olors, sabors, so, temperatura etc. Una substància podria causar en nosaltres la idea de verd però això depèn de com estiguin ordenades les qualitats primàries que sí que formen
part de l’objecte. Les idees de color verd, de dolçor, de calor etc. que trobem en la nostra ment no formen part intrínsecament dels objectes. Substància : idea complexa que imaginem o suposem com a suport de les nostres idees simples. No es tracta d’un coneixement vertader perquè no tenim manera de demostrar la seva existència. Jo/identitat personal : és la consciència, que és dinàmica i depèn de l’experiència, no puc pensar en la meva identitat, en el meu jo, sense pensar en les meves experiències. Coneixement intuïtiu : és un tipus de coneixement en que la ment no s’ha d’esforçar en demostrar o examinar res, sinó que percep la veritat de forma immediata (com els ulls perceben la llum). Amb la intuïció l’única cosa que fa l’enteniment és constatar la conveniència o inconveniència entre les idees. Segons Locke, mitjançant la intuïció coneixem el jo. Coneixement demostratiu : coneixement que fa que la ment trobi la conveniència o inconveniència entre les idees però no de forma immediata, sinó per mitjà del raonament i de l’ús d’idees intermediàries (proves) que no sempre són evidents, s’han de demostrar. Mitjançant aquest coneixement podem provar l’existència de les matemàtiques i de Déu. Coneixement sensible : coneixement que ens demostra que el món existeix, perquè les coses del món són la causa de les nostres idees. No obstant, no coneixem les coses en sí mateixes, sinó les idees que ens provoquen, per tant, no podem tenir un coneixement evident del que representen les nostres idees i la sensibilitat. El coneixement sensible, en comparació amb els anteriors no se’n dedueixi el mateix grau de certesa, no és un coneixement evident, sinó més aviat probable.
