¡Descarga ÍNDEX Catalanisme y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
ÍNDEX
Catalanisme…………………………………………………………………………… … 2 Lliga Regionalista……………………………………………………………………. 11 Lerrouxisme……………………………………………………………………………
. 14 Solidaritat Catalana……………………………………………………………….. 15 La Setmana Tràgica……………………………………………………………….. 17 Conferderació Nacional del Treball………………………………………… 18 CNT – FAI……………………………………………………………………………….. 24 La Mancomunitat………………………………………………………............ 25 Mancomunitat de Catalunya………………………………………………….. 26 Vaga de la Canadenca……………………………………………………………. 28 Pistolerisme……………………………………………………………………......... 28 Dictadura de Primo de Rivera………………………………………………… 29 Exposició Internacional de Barcelona……………………………………. 31 Francesc Macià i Lussà…………………………………………………………… 32 Nacionalisme………………………………………………………………………….. 35 República Catalana……………………………………………………………..... 38 La Segona República………………......................................... 39 La Generalitat…………………………………………………………………………. 41 Generalitat de Catalunya………………................................... 44 Estatut de Catalunya de 1932………………………………............... 45 Estatut Interior de Catalunya de 1933……………................... 47 Fets d’Octubre………………………………………………….................... 48 Front d’Esquerres de Catalunya…………………………................. 49 La Guerra Civil Espanyola….............................................. La Guerra Civil a Catalunya……………………………………………………. Fets de Maig……………………………………………………………………........ Batalla de l’Ebre……………………………………………....................... Batalla de Catalunya…………............................................. 59 Franquisme……………………………………………............................ 59 El període totalitari………………………………………………………………… 64 Obertura al món occidental………………………………………………….. 65
El deceni 1960 – 70………………………………………………………………. 66 Darrera fase del franquisme…………………………………………………. 67 La transició democràtica (1975 – 1982)………………………………. 68 La vida política sota el franquisme a Catalunya………………….. 70 L’autarquia a Catalunya………………………………………………………… 72 El Catalanisme durant el franquisme................................ 73 De la transició ençà………………………………………………………………. 74
Catalanisme
Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans. El catalanisme començarà a manifestar-se a la primera part del s XIX. Les mesures uniforistes que les monarquies borbòniques de França i Espanya havien imposat a les terres catalanes, com feien d'altres monarquies absolutistes de l'època amb els pobles que havien absorbit (Polònia, Finlàndia, Eslovàquia, etc), no havien aconseguit de fer desaparèixer el sentiment de comunitat diferenciada en el poble català. Les reaccions enfront de les mesures d'uniformació i les tensions enfront del poble dominant s'havien manifestat diversament, des de l'odi popular contra Felip V i la Ciutadella de Barcelona, considerats com a símbols d'opressió, fins —en moments d'exasperació— a moviments independents, com els del 1836 i el 1856 a Barcelona promoguts per elements ultraliberals i republicans. La industrialització del Principat, amb el consegüent acostament a la nova problemàtica de l'Europa occidental, augmentà la diferenciació de la societat catalana de la resta de la monarquia espanyola. L'aparició del romanticisme, amb la reivindicació i exaltació de la història, del dret i l'organització política medievals, contribuí a mantenir a acréixer el sentiment de diferenciació, mentre la renaixença del conreu literari de l'idioma, que, altrament s'havia mantingut sempre viu i únic en el poble, contribuí a redescobrir entre alguns escriptors la unitat dels Països Catalans. Des del 1841 Joaquim Rubió i Ors havia plantejat obertament la qüestió de la independència cultural i lingüística de Catalunya, que tingué una cristal·lització ressonant a partir de la restauració dels jocs florals de Barcelona (1859). Durant la primera part del s XIX, en què Catalunya estiguè anys seguits en estat de setge, el catalanisme s'expressà, entre els carlins, amb la reclamació del restabliment dels furs; entre els republicans, amb el federalisme; i entre els progressistes i els liberals, amb la descentralització que propugnaven dins la monarquia constitucional. Els prohoms de la nova classe dirigent del Principat la burgesia industrial eixida de la industrialització, com Manuel Duran i Bas, Joan B. Guardiola, Joan Mañé i Flaquer, Joan Illas i Vidal, Joan Cortada, propugnaren aquesta
catalana. Els promotors del memorial, a més, es proposaren d'interessar en el regionalisme personalitats i nuclis d'altres territoris de l'estat espanyol, i decidiren crear una revista. En no posar-se d'acord, el sector dretà fundà "La España Regional", d'un regionalisme tebi, que no aconseguí els resultats que pretenia. Mentrestant, el Centre Català sofrí una escissió, i els dissidents políticament conservadors i nacionalment avançats, fundaren la Lliga de Catalunya (1887); "La Renaixença" n'esdevingué l'òrgan. Un dels primers actes de la nova entitat fou d'adreçar un missatge en català a la reina regent, Maria Cristina, com a comtessa de Barcelona, en el qual hom demanava la instauració d'un ampli règim autonòmic al Principat. Li fou lliurat en la seva visita a Barcelona, amb motiu de l'Exposició Universal del 1888, durant la qual fou reina dels jocs florals, en els quals Menéndez i Pelayao, com a mantenidor, llegí el famós discurs de lloança a la llengua catalana. Aquests moments de comprensió, però, no tingueren gairebé resultats positius. L'any següent calgué organitzar una nova campanya en defensa del dret civil català, amenaçat per l'article 15 del nou codi civil espanyol. El govern capitulà, finalment, en aquesta qüestió i modificà l'article, fet que fou presentat per Verdaguer i Callís com "la primera victòria del catalanisme". Una altra victòria fou la conquesta de les primeres corporacions barcelonines pel catalanisme: el 1895, dos dels seus capdavanters, Àngel Guimerà i Joan J. Permanyer, foren elegits presidents de l'Ateneu Barcelonès i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, respectivament. Les entitats i els periòdics catalanistes havien anat creixent arreu del Principat. Per tal de coordinar-los, fou creada la Unió Catalanista. En l'assamblea constitutiva celebrada a Manresa (1892) hom aprovà les Bases per a la Constitució Regional Catalana dites Bases de Manresa. En els seus dos primers anys, la Unió continuà expressant-se en la terminologia regionalista que domina aquest període, però en l'assemblea de Balaguer (1894) començà a acceptar la terminologia nacionalista, en admetre que el mot nació referit a Espanya fou substituït pel d' estat. La doctrina regionalista durant aquest període fou expressada, sobretot, per Almirall en Lo Catalanisme (1886), en el camp de l'esquerra: per Mañé i Flaquer, en El Regionalismo (1887), en el camp conservador; i per Torras i Bages, en La tradició catalana (1892), en el conservador catòlic. A les Balears intentaren de difondre la doctrina regionalista Ruiz i Pablo i Miquel de Sants Oliver; hom publicà les revistes "Nova Palma" (1898) i "La Veu de Mallorca" (1900).
El catalanisme nacionalista i l'hegemonia de la Lliga Regionalista
Al Principat, a la darrera dècada del s XIX comença el període nacionalista de moviment. La primera formulació nacionalista és obra d'un republicà i federal d'esquerra, Josep Narcís Roca i Farreras. El 1890, un jove estudieant, Prat de la Riba, en el Centre Escolar Catalanista, pronuncià un discurs inaugural de curs, netament nacionalista. El 1894, el mateix Prat i Pere Montanyola publicaren el
Compendi de la Doctrina Catalanista , d'inspiració també nacionalista. El 1897, a l'Ateneu Barcelonès hom pronuncià unes conferències expositives del nacionalisme, entre elles una de Prat de la Riba que formà posteriorment uns capítols de La Nacionalitat Catalana (1906). Així mateix, la nova terminologia començà a ésser emprada per alguns períodics, els primers dels quals foren "Las Cuatro Barras" de Vilafranca del Penedès, que canvià el subtítol de Regionalista pel de nacionalista , i el de Barcelona "Lo Regionalista" que es convertí en "La Nació Catalana", ambdós el 1898. La mateixa terminologia començava a ésser emprada per les entitats: l'any 1899 hom fundà el Centre Nacional Català, a Barcelona. Anteriorment, el 1897 havia tingut lloc la primera manifestació pública netament regionalista de Creta. El 1901, per primera vegada, fou celebrada la jornada de l'Onze de Setembre a Barcelona. El catalanisme es manifestà en els més diversos camps, convertit j en un moviment de renaixença total. En el camp lingüístic, després de Jacint Verdaguer, uns altres noms d'escriptors prestigiosos aparegueren arreu dels Països Catalans, desvetllant, així la consciència d'una catalanitat comuna. Així mateix, la llengua catalana, malgrat els obstacles, començà a ésser introduïda en corporacions públiques d'elecció popular, com diputacions i ajuntaments del Principat. Tanmateix les pastorals del bisbe Morgades en defensa de la llengua catalana i del seu ús en l'ensenyament del catecisme promogueren encara una duríssima campanya anticatalanista, i el prelat fou criat a Madrid i amonestat severament. El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i la crida, el mateix any, per iniciar el Diccionari català-valencià-balear , potenciaren i donaren ressò europeu al moviment. Col·leccions literàries com "L'Avenç" traduïren al català algunes de les obres més recents de la literatura universal, i la revista del mateix nom, així com "Il·lustració Catalana", "Catalònia", "Quatre Gats", "Pèl & Ploma" i "Joventut" entre altres, contribuïren a crear una cultura catalana oberta als corrents mundials mentre apareixia un art significatiu que trobà una de les seves expressions en el Modernisme. En l'àmbit popular prengue importància l'excursionisme, amb la fundació de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques i, més endavant, el Centre Excursionsita de Catalunya. En el musical, els orfeons que hom anà creant arreu del Principat, amb Catalunya Nova i l'Orfeó Català, redescobriren i exaltaren les velles cançons populars. Una d'aquestes, Els segadors , es convertí en l'himne més popular del catalanisme. La bandera catalana —la senyera— reprengué el seu sentit de símbol col·lectiu arreu dels Països Catalans. Una dansa comarcal, la sardana esdevingué una dansa dels catalans. Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, patrons del principat, esdevingueren, indirectament, una arma nacionalista. El període de repressió, que s'inicià especialment en la darrera dècada del segle, no aconseguí d'evitar que els grups catalanistes fins aleshores minoritaris, bé que els més actius, es convertissin en un ampli moviment popular que acabà dominant la vida pública del Principat. La catàstrofe colonial de la fi del segle provocà una protesta general al Principat contra el desgoven de l'estat. Els elements econòmics posaren llur confiança en el general
viratge polític d'aigualiment nacionalista. El 1918 presentà al govern el projecte d'autonomia per al Principat, ja aprovat per gairebé tots els municipis catalans. En acabar-se la Primera Guerra Mundial, en la qual nombrosos nacionalistes catalans combateren voluntaris en l'exèrcit francès en els fronts de França, Sèrbia i Turquia, la doctrina del president Wilson sobre el dret d'autodeterminació dels pobles, i el triomf dels nacionalismes europeus (txec, eslovac, polonès, finlandès, etc), amb la constitució de nous estats independents o federats, d'una part, i, de l'altra, l'oposició del govern espanyol a concedir l'autonomia, que reclamava pràcticament la totalitat del poble català del Principat, radicalitzà amplis sectors del catalanisme. La Lliga Regionalista, la qual aquests sectors consideraven fracassada perquè no havia aconseguit un règim autonòmic amb la seva política de participació ministerial, anà perdent influència, mentre apareixien noves organitzacions nacionalistes més radicals, com és ara la Federació Democràtica Nacionalista (1919) dirigida per Francesc Macià, que preconitzava la lluita per la plena sobirania de Catalunya, per tal de poder pactar, després, lliurement, una Federació Ibèrica. El 1922 el mateix Macià, que s'exiliaria poc temps després a França, començà l'organització del moviment independentista Estat Català. El mateix any era creada Acció Catalana, en part integrada per elements dissidents de la Lliga Regionalista, i l'any següent, la Unió Socialista de Catalunya. D'altra banda, el 1916 fou constituïda l'entitat Nostra Parla, en la qual tenien representants totes les terres dels Països Catalans. Aquesta entitat tenia com a missió d'aconseguir la unificació espiritual i la completa compenetració de sentiments d'interessos morals i materials de totes les terres de llengua catalana. A Mallorca fou fundat, el 1917, el Centre Regionalista, d'ideologia nacionalista, per Guillem Forteza, el qual aconseguí l'alcaldia de Palma en les eleccions anteriors a la Dictadura; el 1923 fou fundada la important Associació per la Cultura de Mallorca.
L'hegemonia del catalanisme d'esquerres
La dictadura del general Primo de Rivera (del setembre del 1923 al gener del 1930) combaté violentament el catalanisme en totes les seves manifestacions. Tanmateix, aquesta persecució radicalitzà encanra més la majoria dels sectors catalanistes. La poesia i el teatre de to inflamadament patriòtic donà obres tan caracterísitiques com Les tombes flamejants de Ventura i Gassol i El foc de les ginesteres de Josep M. de Sagarra; els setmanaris literaris d'orientació catalanista separatista, com "L'Estevet" o la "Tralla", havien contribuït a aquesta radicalització. Fou durant aquest període que alguns dirigents pel catalanisme com Lluís Nicolau d'Olwer, Manuel Massó i Llorens, francesc Maspons i Anglasell i Joan Estelrich intervingueren prop de la Societat de Nacions demanant que a Catalunya fossin reconeguts els drets de minoria nacional, emparats per aquell orgnisme. D'altra banda, Macià es trasllad—a Moscou, on s'entrevistà amb Bukharin i Zinoviev, per aconseguir l'ajut de l'URSS a favor de la seva causa. Elements independentistes que seguien Macià,
algunsd'ells agrupats al Servei d'Estudis Militars (SEM), foren acusats, el 1925, d'haver intentat volar amb explosius el tren en què viatjava Alfons XIII per Catalunya (complot de Garraf) i, l'any seguent, l'intent de Macià de penetrar amb els seus grups armats al Principat, per Prats de Molló, fou impedit per la policia francesa. Aquests fets i els processos que els seguiren contribuïren a fer conèixer internacionalment la qüestió de Catalunya, així com hi contribuí el viatge del mateix Macià per l'Amèrica Llatina. Les comunitats de catalans allí emigrats s'havien distingits, per mitjà de llurs associacions i periòdics, per llur catalanisme i, especialment a partir del 1915, pel caràcter independentista radical. Macià, durant el seu sojorn a l'Havana, participà en l'Assemblea Constituent del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, que aprovà la Constitució Provisional de la República Catalana (1928). En caure la Dictadura, desapareguda la censura, es produí al Principat una forta reacció catalanista. Certs problemes polítics foren motiu de polèmica entre Cambó ( Per la concòrdia , 1930) i Bofill i Mates ( L'altra concòrdia , 1930). La direcció del moviment, que la Lliga Regionalista havia perdut, passà a partits situats més a l'esquerra: Acció Catalana. Acció Republicana de Catalunya i Estat Català, elks tres partits que participaren en representació del Principat en l'anomenat pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), on fou acordat que la futura república espanyola resoldria el problema de l'autogovern del Principat Mentrestant, la Lliga intentava de salvar la monarquia espanyola, amb la seva participació ministerial i la creació, fins i tot, d'un partit general espanyol, el Centre Constitucional amb la qual cosa contradeia la doctrina constant del catalanisme des del Segon Congrés Catalanista sobre els partits polítics del Principat. Pel març del 1931 fou constituït el nou partit d'Esquerra Republicana de Catalunya, integrat per Estat Català i per diversos grups republicans, sota la presidència de Macià, el qual partit, apartir del triomf de les eleccions municipals del 12 d'abril d'aquell any i de la instauració de la República, es convertí en partit majoritari al Principat, durant tot el període republicà (1931-39). El 14 d'abril de 1931 Francesc Macià proclamà la República Catalana, com a estat integrant d'una Federació Ibèrica, d'acord amb el seu programa, però hagué d'accedir, davant la pressió del govern provisional republicà que s'havia constituït a Madrid, a acceptar la forma autonòmica de la Generalitat de Catalunya. Amb la instauració de la República començà un altre període de la història de catalanisme, durant el qual aquest inspirà totalment la vida política del Principat i aconseguí per primera vegada que l'estat atorgués a Catalunya un estatut d'autonomia. Al País Valencià s'inicià un nou període: aparegueren grups i periòdics valencianistes, poc o molt catalanistes, que anaven de la dreta al marxisme, com l'Agrupació Valencianista Republicana (1930), el Centre d'Actuació Valencianista (1931), Acció Nacionalista Valenciana (1933), Esquerra Republicana del País Valencià (1934), Partit Valencianista d'Esquerra (1935) i Nova Germania (1936), que intentaren de somoure el "sucursalisme" que dominava la vida política valenciana, i aconseguiren les primeres victòries electorals en
s'enfrontés amb el govern de la Generalitat, amb motiu de l'aprovació de la llei de Contractes de Conreu pel parlament català. Al País Valencià, els sectors valencianistes d'esquerra s'alinearen amb el Front Popular, i en les eleccions del 1936 aconseguiren un diputat a corts, que ingressà en la minoria parlamentària d'Esquerra Catalana. En esclatar la guerra civil del 1936, exceptuant Lliga Catalana, que oficialment no pregué posició, bé que alguns dels dirigents col·laboraren amb les autoritats de la zona dominada pel govern de Burgos (uns altres, com Puig i Cadafalch o Duran i Ventosa, es mantingueren no bel·ligerants a l'exili), tots els partits catalanistes es mantigueren fidels a la República i a les institucions de la Generalitat de Catalunya.
El catalanisme durant el franquisme i la transició democràtica
La desfeta del 1939 implicà el desmantellament absolut de l'aparell institucional de la Catalunya autònoma i la destrucció de tota la infraestructura política, cultural i cívica que el moviment catalanista havia anat forjant des del final del slX, i transferí a l'exili una part molt substancial de l'activitat nacionalista, des del funcionament de la Generalitat i de les organitzacions polítiques fins a la producció editorial i literària. La desfeta del 1939 implicà el desmantellament absolut de l'aparell institucional de la Catalunya autònoma i la destrucció de tota la infraestructura política, cultural i cívica que el moviment catalanista havia anat forjant des del final del s XIX, i transferí a l'exili una part molt substancial de l'activitat nacionalista, des del funcionament de la Generalitat i de les organitzacions polítiques fins a la producció editorial i literària. A l'interior del Principat, la resistència catalanista armada es reduí al Front Nacional de Catalunya i s'esllanguí a partir del 1946 en esvanir-se les esperances d'una intervenció dels Aliats que enderroqués el franquisme, mentre altres partits vells i nous —ERC, POUM, MSC, UDC — mantenien una presència clandestina mínima; paral·lelament, a l'empar d'elements aïllats de la burgesia, sorgien cenacles i publicacions literàries ("Poesia", "Ariel", "Occident", etc) de caràcter molt elitista i d'escassa difusió. De manera gradual aquesta reduïda represa intel·lectual i lingüística abastà sectors creixents de la petita burgesia urbana i rural de tradició cristiana, s'aixoplugà en institucions o iniciatives eclesiàstiques (Comissió Abat Oliba del 1947, escoltisme catòlic, Montserrat) i desembocà en activitats civicopolítiques de caràcter testimonial que tenien poc a veure amb les experiències del catalanisme republicà dels anys trenta, i que culminaren en 1959-60 amb la campanya contra Galinsoga, , els Fets del Palau , etc. A partir del 1964, aquest nou catalanisme i l'històric confluïren en la primera commemoració massiva de l' Onze de Setembre a la postguerra, i des del 1966 el PSUC i Comissions Obreres hi sumaren els sectors més conscients de la classe obrera, que començaven a assumir el fet nacional. El contacte amb el món obrer tingué també conseqüències ideològiques per al nacionalisme petitburgès (aparició del Partit Socialista d'Alliberament Nacional el
1969), mentre els grans episodis de la lluita antifranquista de final dels anys seixanta (de la Caputxinada a l'Assemblea d'Intel·lectuals de Montserrat) accentuaven l'articulació dels moviments obrer i nacional en un front únic que es concretà, el 1971, en l' Assemblea de Catalunya , matriu d'un catalanisme popular esdevingut així un dels enemics més actius de la dictadura. L'extensa tasca desenvolupada per l'Assemblea ocasionà, a la fi del franquisme, una àmplia difusió social de la ideologia i la simbologia bàsiques del catalanisme, com es constatà en les grans mobilitzacions populars en 1976-77; això obligà àdhuc les forces de la dreta espanyolista a assumir algun tipus d'autonomisme i permeté el restabliment de la Generalitat, primer provisional (1977) i després estatuària (1980). Del 1977 ençà, la pràctica totalitat dels grups polítics significatius al Principat reclamen per a si alguna forma de catalanisme, per bé que, sota aquesta denominació, hom hi observa projectes nacionals i socials molt divergents, que van de l'independentisme revolucionari al regionalisme conservador.
Lliga Regionalista
Partit polític fundat a Barcelona, el 25 d'abril de 1901, per la fusió de la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català , a fi de presentar- se conjuntament a les eleccions d'aquell any. La fusió fou secreta fins després de les eleccions, que suposaren un èxit per al nou partit. Aquest fou presidit per Bartomeu Robert i Ybarzábal, i en els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per l'autonomia catalana dins l'estat espanyol. Com a vehicle d'expressió pública tenia el diari "La Veu de Catalunya". L'èxit assolit a les eleccions del 1901 no es repetí a les del 1903, i el partit féu crisi; d'altra banda, la captació de sectors dretans empresa per la Lliga li llevà les simpaties de l'ala liberal, que se n'escindí (1904), la Lliga esdevingué, així, un partit específicament dretà, afavorit per la ruïna dels partits dinàstics a Catalunya, que oferia als sectors conservadors una ideologia i un programa mobilitzador que podien acceptar —tot i que molts només el compartien en part— i que era l'única possibilitat eficaç d'oposar-se als partits republicans. A les eleccions per a la renovació de l'ajuntament de Barcelona (novembre del 1905), la Lliga assolí una victòria sorollosa, que fou celebrada amb l'anomenat Banquet de la Victòria , que tingué àmplies repercussions (afer del Cu-cut! i promulgació de la llei de jurisdiccions pel govern Moret). Per oposar- se a aquesta llei i al que suposava, tots els grups polítics catalans —a excepció dels republicans que seguien Lerroux— s'uniren en el moviment de Solidaritat Catalana , la direcció efectiva del qual fou duta, de fet, per la Lliga, com a grup polític més ben organitzat. El triomf de la Solidaritat a les eleccions del 1907 fou espectacular, però aviat s'insinuaren les diferències entre la Lliga i altres partits més esquerrans, escissió que es consumà amb les eleccions municipals del maig del 1909 i, sobretot, amb l'esclat de la Setmana Tràgica (juliol del 1909), davant la qual la dreta i l'esquerra de la Solidaritat adoptaren actituds divergents. La Lliga es posà al costat del govern
Lliga vencé, com era habitual, a les eleccions dels anys 1920, 1921 i
- El 1921, arran del desastre d'Annual, es formà un nou govern amb participació de Cambó (finances). En aquests mesos s'inicià l'escissió de la Lliga, de la qual se separà (juny del 1922) el sector més nacionalista, que formà Acció Catalana. L'enfonsament simultani de la Unión Monárquica Nacional d'Alfons Sala no compensà la duresa del cop que suposà l'escissió. A les eleccions a diputats provincials (juny del 1923), Acció Catalana li llevà contingents nombrosíssims de vots. A més, amb la Triple Aliança , li prenia els seus puntals a la resta de l'estat espanyol: els bascs i els gallecs. Tot això contribuí a crear en la Lliga un ambient que explica la seva simpatia i potser connivència amb el cop d'estat de Primo de Rivera (13 de setembre de 1923), en el qual cregué veure una liquidació de la política canovista espanyola i una garantia contra el problema obrer. Aviat, però, la dictadura, mostrà les seves intencions reals, i, després d'intentar de lliurar una protesta a Alfons XIII (desembre), la Lliga hagué de passar a una situació d'il·legalitat, amb els seus centres dissolts o clausurats, i cohesionada únicament pel diari "La Veu de Catalunya", sotmès a censura prèvia. L'esfondrament de la dictadura (gener del 1930) li permeté de tornar a l'escena; la malaltia de Cambó li restà, però, efectivitat. Hom féu una reestructuració i una renovació teòrica per tal de fixar l'estratègia del partit, centrada en les tesis de Cambó en el seu llibre Per la concòrdia (1930; escrit el 1927). La Lliga participà, a través de Ventosa i Calvell (finances), en el darrer govern de la monarquia. L'esfondrament d'aquesta arran de les eleccions del 12 d'abril de 1931 —que donaren la victòria a l'Esquerra Republicana de Catalunya— obligà la Lliga a canviar de tàctica. El seu president, Ramon d'Abadal, oferí el suport a Francesc Macià en la lluita per l'autonomia catalana i acceptà el canvi de règim. La Lliga col·laborà en el plebiscit a favor de l'Estatut (agost del 1931). L'enfonsament del partit lerrouxista i la decadència d'Acció Catalana donaren a la Lliga una posició millor davant les eleccions al primer Parlament de Catalunya, puix que agrupà entorn seu els sectors conservadors del país. Fruit d'aquesta tàctica fou la reestructuració de 1932-33, amb la integració d'altres partits menors, com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya , i el canvi de nom del partit pel de Lliga Catalana.
Lerrouxisme
Denominació aplicada especialment al confús ideari que presidí la reorganització del republicanisme empresa per Lerroux els anys 1901-09 des de Barcelona. Les seves principals característiques foren l'anticlericalisme, la propaganda antimonàrquica, l'espanyolisme i una peculiar demagògia obrerista, sovint enfrontada a l'anarquisme. El lerrouxisme significà una superació de les antigues famílies republicanes i facilità, juntament amb la Lliga Regionalista —bé que des d'un angle diferent—, l'enfonsament del sistema polític dels partits dinàstics al Principat, després de desfer, el 1901, el caciquisme electoral de la Restauració. Aconseguí per al republicanisme una renovació del suport obrer i es fonamentà organitzativament en la
multiplicació dels centres republicans (centres de fraternitat , en especial la casa del poble de Barcelona, inaugurada el 1906), en la celebració de multitudinàries meriendas fraternales i en la creació de grups de Jóvenes Bárbaros. El moviment de la Solidaritat Catalana (1906), a part que provocà indirectament l'exacerbació del seu espanyolisme, el dugué a la ruptura amb el republicanisme moderat que havia intentat incorporar anteriorment. Paral·lelament, el moviment de la Solidaritat Obrera li restà una bona part del suport de la massa treballadora. Després de la seva participació en els fets de la Setmana Tràgica del juliol del 1909, Lerroux i el Partit Republicà Radical prengueren diferents característiques i, perduda l'embranzida obrerista anterior, intentaren de configurar-se com un partit de classe mitjana.
Alejandro Lerroux García
La Rambla, Andalusia 1864 - Madrid 1949
Polític republicà. Fill d'un veterinari de l'exèrcit, fou redactor i director, a Madrid, d'"El País", òrgan zorrillista, i després fundà i dirigí "El Progreso" (1897). Intentà una aproximació a certs sectors de l'exèrcit i alhora als obrers i acceptà de fer, des del seu periòdic, propaganda de la campanya revisionista del procés de Montjuïc. Formà part de la candidatura comuna republicana de Barcelona —en representació dels progressistes— en les eleccions per a diputats a corts del 1901. Sorprenentment, aconseguí de guanyar i d'ésser reelegit el 1903 i el 1905, gràcies, sobretot, a la seva demagògia obrerista i a la renovació que imposà al republicanisme tradicional. Després d'intentar una Federació Revolucionària amb Blasco i Ibáñez i amb Soriano, de València (1902-03), no dubtà a participar en la reorganització de la Unió Republicana, el 1903, i pogué aglutinar la major part dels grups republicans barcelonins en 1903-05. Quan es produí el moviment de la Solidaritat Catalana, s'hi oposà violentament i encapçalà una reacció antisolidària espanyolista. En especial als sectors catalanistes, fou acusat d'estar a sou del ministeri de la governació. I fou conegut, pel seu populisme, com l' Emperador del Paral·lel. Hagué de deixar "La Publicidad", que havia estat el seu òrgan de premsa des del 1901, i fundà, a Barcelona, "El Progreso". Exacerbà la demagògia esquerrana i el revolucionarisme verbal i donà més bel·ligerància als Jóvenes Bárbaros, però, perjudicat per la repulsa a l'atemptat d'Hostafrancs contra Cambó (abril del 1907), en el qual hom implicà els lerrouxistes, fou derrotat en les eleccions del
- Després d'ésser expulsat de l'assemblea d'Unió Republicana del juny del 1907 i de crear el Partit Republicà Radical (gener del 1908), s'exilià, arran d'un delicte de premsa, i anà a França i a l'Argentina (del febrer del 1908 al novembre del 1909). Fou de nou elegit diputat pel desembre del 1908, però romangué a l'estranger, sense intervenir directament en els fets de la Setmana Tràgica, tot i que la participació del seu partit hi fos destacada. Posteriorment imposà un canvi gradual d'orientació política cap a la moderació i, bé que perdé gran part del suport obrer anterior, assolí per al seu partit una certa
Lliga Regionalista la Solidaritat havia de servir per a negociar amb força la transformació de l'estat centralista i aconseguir l'hegemonia política de la burgesia catalana ( La nacionalitat catalana , de Prat de la Riba, és del 1906); per als grups de l'esquerra solidària l'objectiu autonomista no podia ésser rebaixat en unes negociacions amb el govern de Madrid. Les eleccions arribaren després d'una campanya electoral violenta, on les provocacions dels lerrouxistes (atemptat d'Hostafrancs contra Cambó i Salmerón) decidiren els sectors més passius a votar per la candidatura d'ordre, la solidària, enfront de l'anomenada "anarquia lerrouxista". El dia 21 d'abril de 1907 els candidats solidaris triomfaren arreu de Catalunya. A Barcelona obtingueren més de 50 000 vots i l'elecció dels seus set candidats, mentre que Lerroux, amb tan sols 21 000 sufragis, restava sense acta de diputat. En el conjunt de Catalunya els solidaris guanyaren 41 dels 44 llocs a elegir i recolliren més de 200 000 vots, el 67% dels sufragis vàlids. Però poc temps després les diferències polítiques entre els diferents grups solidaris portaren el moviment a una crisi greu. La Lliga Regionalista considerà que el projecte de llei d'administració local elaborat pel govern conservador d'Antoni Maura —que significava la creació de mancomunitats de serveis entre les diputacions— era aprofitable i calia tractar de millorar-lo. Per contra, l'esquerra solidària refusava el projecte perquè substituïa el sufragi universal pel corporatiu en les eleccions municipals. D'altres fets, com el suport donat per la Lliga a un candidat monàrquic per a la vicepresidència de la diputació de Barcelona, enfront del candidat de l'esquerra solidària, feren augmentar la creixent hostilitat entre els diferents grups solidaris. L'any 1908 el projecte de pressupost de cultura de l'ajuntament de Barcelona, presentat i defensat pels republicans nacionalistes, trobà la total oposició dels regionalistes i carlins, que feren costat a les forces més integristes —cardenal Casañas—, monàrquiques i àdhuc alguns lerrouxistes. Després de la desfeta electoral dels candidats solidaris a les eleccions parcials de Barcelona del desembre del 1908 —on el fet de voler copar tots els llocs donà la victòria a Lerroux— es pot ben dir que la Solidaritat Catalana es desféu. A les municipals del 1909 es presentaren ja candidatures diferents: l'esquerra solidària —CNR, federals i Unió Republicana— ocupà el segon lloc, darrere els lerrouxistes, mentre que tota la dreta unida —Lliga, carlins i monàrquics centralistes— sofria una desfeta total. Aquest fracàs mostrà clarament les greus contradiccions que ja hi havia en el si del moviment catalanista, diferències que separaven més i més la dreta regionalista i pactista de l'esquerra nacionalista i republicana.
La Setmana Tràgica
Nom amb el qual és coneguda la revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical que esclatà a Barcelona pel juliol del 1909. L'origen immediat en fou l'oposició al rellançament de l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif; el 9 de juliol d'aquell any una operació de policia per a protegir el ferrocarril
miner prop de Melilla encengué un veritable conflicte bèl·lic, i el ministre de la guerra del govern de Maura, general Linares, decidí de trametre a l'Àfrica un cos expedicionari de més de 40 000 homes, reservistes casats i amb fills en llur majoria, i —potser com a "mesura punitiva"— trets en bona part del Principat. Aquests fets, sentits per la ciutat com una provocació, s'esdevenien en unes circumstàncies ambientals de feblesa organitzativa del moviment obrer, enduriment patronal, descontentament creixent de la petita burgesia i crisi de l'aparell de l'estat anacrònic i oligàrquic. L'embarcament de tropes a Barcelona començà l'11 de juliol, i es produïren els dies següents manifestacions antibel·licistes i incidents al port i pels carrers, enmig d'un clima d'irritació popular, compartit pels partits nacionalista republicà, radical i socialista, contra una guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i xocs amb la policia se succeïren diàriament, mentre l'ambient es radicalitzava, ajudat per les campanyes de la premsa esquerrana i malgrat les mesures d'ordre públic del governador Ángel Ossorio y Gallardo. El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga general contra la guerra, estesa a les principals localitats de Catalunya, i unànimement acceptada amb l'única resistència dels tramviaires; els intents de deturar la circulació dels tramvies donaren lloc a les primeres topades greus amb la força pública, i la violència es desfermà; aquell mateix dia el capità general, De Santiago, declarava l'estat de guerra i el governador, disconforme, dimití. Espontàniament, la protesta desbordà el comitè de vaga i prengué un caire insurreccional no previst, sense que els partits republicans en volguessin assumir la direcció. Barcelona, isolada de la resta del país, es cobrí de barricades, i el poble es féu amo del carrer, però la revolta, mancada d'orientació política i àdhuc d'objectius concrets, es transformà en un moviment caòtic i incoherent, i manipulada per les directrius ambigües, demagògiques i desmobilitzadores dels caps radicals, fou canalitzada vers l'incendi d'esglésies i convents, davant la passivitat de l'exèrcit. En total, foren destruïts uns 80 edificis religiosos —la meitat dels existents a la ciutat—, i foren morts —fet excepcional— tres sacerdots; també hom desenterrà els cadàvers d'algunes religioses de clausura, els quals foren passejats per la ciutat en un macabre espectacle d'anticlericalisme supersticiós i primitiu. La manca de suport exterior dels revoltats —per tal d'evitar l'extensió del moviment a la resta de la península, el ministre de governació, La Cierva, l'havia qualificat de separatista—, l'arribada de noves forces militars i la deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita el dia 28. El 30, la tropa dominava els darrers focus rebels, i el dilluns dia 2 d'agost la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre (dades oficials), i de 75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la població civil. La immediata repressió, que tingué el suport decidit de la burgesia barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia, com la de Joan Maragall, fou molt forta, però també molt arbitrària. Foren suspesos periòdics d'esquerra, i clausurats més de 150 centres culturals obrers i escoles laiques; hi hagué gairebé dos milers de processats per les
Seguí, Pestaña, Quintanilla, etc, hom decidí de demanar a la UGT una acció mancomunada contra l'encariment de la vida. Les relacions entre aquestes dues centrals possibilitaren l'aturada del 18 de desembre de 1916 i facilitaren posteriorment l'acord de preparar una vaga general indefinida per a la consecució de "canvis fonamentals en el sistema" (març del 1917), i també, finalment, la intervenció de la CNT en el moviment revolucionari de l'agost del 1917. La reorganització de la CNT, ja evident amb la constitució de les regionals del Nord i d'Andalusia el 1918, fou especialment impulsada pel congrés de Sants , de la regional catalana, el 1918. Després de llargues discussions, els delegats aprovaren la formació dels "sindicats únics", és a dir, la integració dels vells sindicats d'ofici en uns nous sindicats d'indústria. Hom afirmà així mateix el contingut anarcosindicalista de la CNT, bé que només pogué arribar a l'acord de recomanar "preferentment" l'ús de la tàctica de l'acció directa. Salvador Seguí tornà a ésser elegit secretari general del comitè regional i fou reconstituït el comitè nacional amb Buenacasa, Boal, Andreu Miguel, etc. Més endavant, l'enfortiment organitzatiu de la Confederació s'acomplí encara gràcies a l'adhesió de la Federació Nacional de Treballadors Agrícoles (congrés de València, al desembre del 1918), que impulsà alhora la creació de la Regional de Llevant (1919). Al començament del 1919 la CNT i en especial la força dels sindicats únics foren posats a prova per la vaga de La Canadenca , a Barcelona, que fou seguida, poc temps després, d'una vaga general pel total alliberament dels empresonats. Els principals dirigents cenetistes, encapçalats per Seguí, intentaren d'imposar una certa moderació i acceptaren la constitució d'una comissió mixta d'arbitratge amb la patronal (setembre), però no pogueren evitar, ultra les crítiques dels elements anarquistes més intransigents, que aquella declarés el locaut (novembre del 1919 — gener del 1920). En aquesta situació se celebrà el segon congrés de la CNT, conegut per Congrés de La Comedia (1919). La Regional Catalana hi aportà 128 delegats en nom d'uns 427 000 obrers; la de Llevant, 71 i 132 000; a part la Regional Andalusa (amb uns 90 000 treballadors afiliats), la resta de regionals tenia una xifra molt inferior d'afiliats: uns 28 000 la del Nord, uns 1 8000 la d'Astúries, etc. En un ambient d'eufòria, que facilità el triomf dels elements més intransigents, el congrés rebutjà la posició dels asturians favorable a la negociació amb la UGT i donà a aquesta un termini de tres mesos perquè ingressés dins la CNT. Els sindicats únics foren acceptats, però no les federacions nacionals d'indústria; hom insistí en el paper de les federacions locals, comarcals i regionals, afirmant alhora que la finalitat de la CNT era la realització del comunisme llibertari i condemnant qualsevol organisme mixt de negociació amb la patronal. A més, hom decidí l'adhesió provisional a la Tercera Internacional. Després del congrés, però, la CNT fou gairebé totalment absorbida per la situació creada a Catalunya, on, amb la intervenció activa de la Federació Patronal, els governadors civils de Barcelona, el comte de Salvatierra (1920) i després el general Martínez Anido (1920-22), desenvoluparen una violenta política repressiva. Víctimes d'aquesta situació foren, d'una
banda, una gran quantitat d'obrers morts (més de 600 a Barcelona); cal esmentar l'advocat Francesc Layret (1920), i diversos coneguts militants. D'altra banda, el contraterrorisme més o menys lligat a la CNT (destacà en aquest sentit l'acció dels grups Solidarios i Crisol, amb Ascaso, Durruti, Torres Escartín, Garcia Oliver, etc) causà la mort, en aquells anys, del comte de Salvatierra (1920), Dato (1921), etc. Seguí, Boal, i Quemades havien intentat de respondre a l'onada d'atemptats mitjançant el signament, al setembre del 1920, d'un nou pacte amb la UGT, però un mes després Martínez Anido empresonà 64 coneguts dirigents cenetistes i n'envià 26 al castell de la Mola de Maó (Seguí, Viadiu, Paronas , l'advocat Companys, etc, 1920-22); el pacte es trencà en negar-se la UGT a prestar suport a una vaga general de protesta. Les detencions i l'apogeu del pistolerisme afavoriren l'ascensió de nous quadres probolxevics (a mitjan 1921 Nin substituí Boal en la secretaria del comitè nacional). Quan encara Pestaña no havia tornat de Rússia (on assistí al segon congrés de la Tercera Internacional del 1920), el ple de regionals de Lleida (abril del 1921) envià com a delegats al primer congrés de la ISR els procomunistes Maurín, Nin, Arlandis, Ibáñez i l'anarquista Gastón Leval. S'obrí així un període de fortes polèmiques internes i, finalment, reconstituït un comitè nacional "anarcosindicalista" amb Peiró i alliberats els presos de la Mola, la conferència nacional de Saragossa (juny del 1922), després d'escoltar l'informe de Pestaña, retirà l'adhesió a la Tercera Internacional i decidí d'unir-se a l'AIT. El 1923 moriren encara víctimes del terrorisme Salvador Seguí i Francesc Comas ( Paronas ) i, entre altres, el cardenal Soldevila. Davant el cop d'estat de Primo de Rivera, la CNT intentà la vaga general, que no fou secundada per la UGT i fracassà. Fou declarada il·legal dies després del ple de regionals de Sabadell (maig del 1924). La qüestió dels presos (el 1930 eren prop de 9 000) i la necessitat del restabliment de les llibertats ciutadanes que permetessin una reorganització de la CNT feren que, des de diferents bandes i tendències, molts militants cenetistes s'unissin a les conspiracions contra la Dictadura (relacions amb Macià, fets de Vera de Bidasoa i assalt a la caserna de les Drassanes de Barcelona, el 1924; conspiració de la nit de Sant Joan i complot del Puente de Vallecas, el 1926; moviment encapçalat per Sánchez Guerra, el 1928). Alhora, començaren fortes polèmiques entorn del contingut anarquista de la CNT (que enfrontà primer els grups anarquistes residents a França i després la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb els "sindicalistes" Peiró, Pestaña, López, etc) i entorn dels comitès paritaris (defensats per Pestaña i violentament combatuts per Peiró). El 1930 continuà la presència cenetista en les conspiracions; alguns dirigents acceptaren públicament una aproximació amb els grups republicans (especialment a Catalunya, signament del manifest d'"intel·ligència republicana", constitució del comitè pro amnistia) i, en produir-se una certa legalització de la CNT, aquesta es reorganitzà ràpidament (al novembre aconseguí a Barcelona la vaga general, que adoptà un caire antimonàrquic i revolucionari). Proclamada la Segona República, aviat aconseguí uns 800 000 afiliats, conservant el tradicional domini sindical als Països Catalans, a l'Andalusia oriental i
