INTRODUCCIÓN HISTOLOGIA 1bach, Apuntes de Biología

¡Descarga INTRODUCCIÓN HISTOLOGIA 1bach y más Apuntes en PDF de Biología solo en Docsity!

María Selfa Cánoves 1 BACH A

HISTOLOGIA

Index

Histología y anatomía, animal y vegetal

1. ORGANISMES UNICEL·LULARS I PLURICEL·LULARS

DEFINICIÓ I DIFERENCIACIÓ CEL·LULAR.

Les cèl·lules es ajunten creant teixits, que son estudiats per la histologia. o UNICEL·LULARS I PLURICEL·LULARS  Organismes unicel·lulars: Tots els éssers vius que estan formats per un única cèl·lula, o per una associació de cèl·lules idèntiques que no presenten cap mena d'especialització funcional, ni de diferenciació cel·lular. Es poden reproduir independentment o de forma sincronitzada, però no es desenvolupa l'individu a partir d'un zigot.  Organismes pluricel·lulars: Tots els éssers vius que estan formats per un conjunt de cèl·lules que presenten especialització funcional i diferenciació cel·lular. Les seues cèl·lules són originades a partir d'una primera cèl·lula zigot o ou que mitjançant un procés de diferenciació cel·lular donarà origen a les diferents estirps cel·lulars. Totes les estirps cel·lulars descendents posseeixen exactament la mateixa informació genètica. o DIFERENCIACIÓ CEL·LULAR : És el procés pel qual les cèl·lules d'un organisme pluricel·lular es diferencien les unes de les altres, morfològicament i funcionalment. Després de la formació del zigot i per successives mitosis es crea un individu amb milers de cèl·lules diferents en aspecte i funcions, totes les cèl·lules posseeixen la mateixa informació genètica que el primitiu zigot, i per tant els mateixos gens, però aquests no són expressats de la mateixa forma en els diferents tipus cel·lulars que es van formant durant el desenvolupament embrionari de l'individu. Les cèl·lules en les quals s'expressa la mateixa informació tenen el mateix aspecte i estan especialitzades en una

COLÒNIES

Després de la divisió cel·lular poden associar-se per a viure juntes o en comunitat. ·

· UNICEL·LULARS DE VIDA

LLIURE

· Després de la divisió cel·lular, les cèl·lules filles inicien una vida independent

determinada funció. Això comporta la pèrdua de la independència i de la capacitat per a realitzar altres funcions. La diferenciació cel·lular comporta una expressió diferencial dels gens de les cèl·lules d'un organisme. Aquesta expressió diferencial es duu a terme de moltes formes diferents, i que comporta l'activitat de gens reguladors de la diferenciació cel·lular i per tant intervenen proteïnes reguladores denominades reguladors mestres que defineixen poblacions de cèl·lules que expressaran un mateix patró anomenades selectors. Un embrió passarà per totes els estats evolutius que han passat les especies: unicel·lularcucespècie marina ... ORGANITZACIÓ PLURICEL·LULAR, Els éssers vius com a sistemes: La teoria general de sistemes apunta que un sistema és una part de l'univers que pot aïllar-se de la resta, i es defineix com un conjunt d'elements relacionats entre si de manera que les seues interaccions li doten d'una entitat pròpia. Desenvolupament històric de la TGS: o ARISTÒTIL (384 – 322 A. C.): “… el tot és més que la suma de les seues parts…” o PASCAL (1623 – 1662): “… és impossible entendre el tots sense conèixer les parts, així com entendre les parts sense conèixer el tot…” o LUDWIG VON BERTALANFFY: Un sistema és un conjunt organitzat de coses o parts interactuantes i interdependents, que es relacionen formant un tot unitari i complex. Un sistema és un conjunt d'unitats recíprocament relacionades, del qual es dedueixen dos conceptes: propòsit (o objectiu) i globalismo (o totalitat).  Propòsit o objectiu  Tot sistema té un o diversos propòsits o objectius. Les unitats o elements, així com les relacions, defineixen una distribució que tracta sempre d'aconseguir un objectiu.  Globalismo o totalitat  Tot sistema té naturalesa orgànica; per aquesta raó, una acció que produïsca canvi en una de les unitats del sistema, molt probablement produirà canvis en totes les altres unitats d'aquest. Un sistema es caracteritza perquè:

1. Està integrat per un conjunt d'elements , objectes o components. 2. Entre aquests elements es produeixen interaccions , enteses com a relacions mútues que, en establir-se, modifiquen d'alguna manera els elements que intervenen. · La llavor d’una planta es el embrió sustentin en el temps, es a dir, ja estan plantejats tots els teixits fonamentals

amb mitjançant un procés de cefalització a organitzat quasi tots els receptors de sentits al voltant de la boca.

2. ANATOMIA VEGETAL

SISTEMES ORGANITZATIUS DE PLANTES

Tots els grups vegetals tenen un origen monocigotogen, es a dir, que d’un organisme ancestral es han ant diversificant. Les plantes són organismes fotosintètics, pluricel·lulars i amb teixits. En el seu cicle de vida, presenten alternança de generacions on se succeeixen dues categories d'individus: el gametòfit, que forma gàmetes, i l'esporòfit, que forma espores. En les plantes existeixen dos grans grups: briòfits i cormòfits o BRIÒFITS: Les briòfits comprenen les hepàtiques, els antocerotes i les molses. Són plantes terrestres, primitives de dimensions reduïdes que manquen d'un sistema vascular, per això, maquen també de fulles o arrels i necessiten viure en llocs humits o umbríos, perquè absorbeixen l’aigua per l’epidermis. Estan pegades al sòl. Constitueixen el eslavó perdut entre les algues i les metàfites  Aquestes plantes posseeixen un tipus de teixit molt característic: l'epidermis. La resta de les cèl·lules que formen el seu cos són molt semblants, si bé algunes estan especialitzades en el transport de substàncies i en la reproducció.  L'epidermis segrega una substància cerosa que forma una cutícula, la qual retarda la pèrdua d'aigua. Les molses i els antocerotas tenen estomes que permeten obtindré el C02 per a la fotosíntesi i alliberar el 02, però poden tancar-se per a evitar l'excessiva pèrdua de l'aigua.  Les briòfits manquen d'un sistema de transport, com el xilema i el floema de les plantes cormòfits.  El gametòfit de la majoria de les hepàtiques i les molses consta d'un eix alçat o rèptil, el cauloide, que es fixa al substrat a través dels rizoides, i porta units els fil·loides o fulletes. En el seu cicle de vida, la generació dominant és el gametòfit, que és l'estructura verda que es veu a simple vista. L'esporòfit es desenvolupa sobre el gametòfit, roman unit a ell i està format per un filament o bolet que porta en un extrem una càpsula o esporangi; pot mancar de clorofil·la i, per tant, depèn nutricional ment del gametòfit. Aquest porta els gametangis, en els quals es formen els gàmetes. Els més característic de aquestes plantes es la epidermis ja que la producció d’aquesta va permetre la colonització de les plantes en medi terrestre. Les cèl·lules tenen poca diferencia entre elles ja que són molt similar però poden diferenciar:

 Cèl·lules especialitzades en la conducció dels productes de la fotosíntesi.  Cèl·lules parenquimàtiques o d’ ompliment.  Cèl·lules especialitzades en la creació de gàmet o CORMÒFITS Presenten una estructura amb arrel ,tall i sistema vascular. Dins d’aquest grup hi ha una subdivisió la qual es teròfits , les plantes més antigues; i les espermatòfits ( plantes amb llavor), totes parteixen d’un zigot que transformarà en un embrió (la llavor) i després creixerà la planta adulta. El cos vegetatiu d'un cormòfit es caracteritza per estar format per tres parts disposades sempre de la mateixa manera i relacionades entre si: arrel, tija i fulles. El conjunt de l'arrel, la tija i les fulles formen el corm.  L'arrel fixa la planta al sòl per a prendre d'aquest l'aigua i les sals minerals absorbits pel pels radicals que són expansions citoplasmàtiques de les cèl·lules d’ arrel, actuant a vegades com a òrgan de reserva. La major part del volum de la planta serà dels arrels, els quals constitueixen tota la part subterrània d’aquesta.  Les fulles fabriquen mitjançant la fotosíntesi els nutrients orgànics i intervenen en els intercanvis gasosos. Unida a la tija per un pecíol  La tija serveix de suport a les fulles i condueix l'aigua i les sals minerals des de les arrels a les fulles, i des d'aquestes envia els nutrients orgànics a les cèl·lules de la planta. Amb una estructura molt semblant a la del arrel. Existeixen tres sistemes de teixits: dèrmic, fonamental i conductor També s’organitzen en: · EL SISTEMA FONAMENTAL · Permet a la planta mantindries alçada en el mitjà terrestre mitjançant el col·lènquima i l'esclerènquima. El parènquima clorofíl·lic utilitza l'aigua, el CO, i les sals minerals per a formar els nutrients orgànics en la fotosíntesi. · EL SISTEMA CONDUCTOR · Format pel xilema (líquid xilemàtic inorgànic)i el floema (líquid floemàtic ric el nutrients elaborats per les fulles), transporta els nutrients inorgànics i orgànics a través dels seus gots. · EL SISTEMA DÈRMIC · · Protegeix la planta i evita la pèrdua d'aigua mitjançant una epidermis cutinitzada amb substàncies grasses. Per a no impedir completament l'intercanvi gasós i la transpiració, tenen estomes, unes estructures capaces d'obrir-se o tancar-se segons les necessitats de la planta. · El teixit epidèrmic ha desenvolupat en l'arrel unes prolongacions, els pèls absorbents, que permeten l'absorció de l'aigua i les sals minerals.

 Estructura externa de l'arrel : En l'exterior de l'arrel des de l'àpex fins al coll, punt de trobada entre la vaig raure i la tija, es distingeixen quatre zones:  Es adaptacions de l'arrel:  Les arrels napiformescom les de la carlota, són un cas especial d'arrels axonomorfes en les quals l'arrel principal acumula substàncies de reserva.  Les arrels tuberoses com les de la dalia, són un cas particular d'arrel fasciculada, en les quals cada arrel s'engrosseix i acumula substàncies de reserva. Zona pilífera. En aquesta zona les cèl·lules continuen la diferenciació per a donar origen als tres sistemes de teixits: dèrmic, fonamental i vascular En l'exterior d'aquesta zona s'observen els pèls absorbents, que tenen com a missió augmentar la superfície d'absorció d'aigua i sals minerals dissoltes. Zona d'allargament. És la zona responsable de la major part del creixement en longitud de l'arrel. Ací les cèl·lules produïdes pel meristema apical allarguen fins a deu vegades o més la seua longitud inicial. Zona de ramificació. En aquesta zona es formen les arrels secundàries, que tenen les mateixes zones que l'arrel principal. La ramificació augmenta la superfície d'absorció i fixa millor la planta al sòl. Zona de creixement. És l'àpex de l'arrel, té forma cònica i conté el meristema apical, les cèl·lules del qual estan protegides per la còfia o caliptra, una massa de cèl·lula; en forma de didal, que es divideixen contínuament i espenten l'arrel cap a l'interior de la terra. Les cèl·lules de la caliptra es desgasten i són substituïdes contínuament per cèl·lules procedents del meristema. La regió en creixement del meristema apical allunyat de la còfia conté els tres meristemes cilíndrics primaris que donen lloc als tres sistemes de teixits de l'arrel, el protoderma que originarà l'epidermis, el procàmbium que donarà lloc al teixit vascular i el meristema fonamental que formarà l'escorça.

 Les arrels adventícies com les del gerani, que es desenvolupen en estructures que es troben fora de les arrels del sòl. Compleixen bàsicament una funció de sustentació, permetent-li a la planta un millor ancoratge al sòl.  Les arrels adherents com les de l'heura, manquen de pèls absorbents, no intervenen en la nutrició i únicament serveixen per a subjectar la planta a un suport.  Trepadores les arrels en arracada naixen sobre les tiges de les plantes trepadores. Les arracades reaccionen al contacte, enrotllant- se sobre ells mateixos i unint-se al suport que troben.  Les arrels respiratòries com les del mangle negre, es formen a partir d'arrels horitzontals creixent erectes fins a la superfície de l'aigua. Capten oxigen per a ser conduït al sistema radicular  Les arrels xanques com les del mirtal, són arrels aèries pròpies d'espècies arborescents que en créixer en sòls humits necessiten una sustentació eficaç. o TIJA, la tija és la part aèria de la planta i creix en sentit oposat a l'arrel. Està format per un eix central amb ramificacions o tiges secundàries dels quals salen les fulles, flors i fruits. Té sistemes que tenen geotactisme, es a dir, mitjanant fitohormones, la planta provoca respostes a estímuls de la terra. A través del xilema transporta la saba bruta, una dissolució aquosa de sals minerals, des de l'arrel a les fulles i des d'aquestes, per mitjà del floema, la saba elaborada a les fulles en creixement, les tiges i les arrels, així com les flors, les llavors i els fruits. Una gran part de les substàncies nutritives s'emmagatzema en les cèl·lules parenquimàtiques d'arrels, llavors i fruits, i en alguns casos en les tiges.  L'estructura externa de la tija , en l'extrem de la tija principal i de les tiges secundàries es troben les gemmes terminals, les quals protegeixen els meristemes apicals, teixit indiferenciat que fa créixer verticalment la planta. Les fulles s'insereixen en uns engruiximents de la tija anomenats nusos. En les axil·les de les fulles es localitzen les gemmes axil·lars o laterals que donen lloc a les branques. Un entrenús és el tros de tija compresa entre dos nusos consecutius. Una gemma està formada per un meristema primari o apical, responsable del creixement en longitud, que està embolicat per unes fulles rudimentàries, els primordis foliars , que en la seua base porten un rudiment de gemma axil·lar Quan les fulles es

 Classificació de les fulles  Per la nervadura o nervació de les fulles varia depenent de les espècies, encara que les més comunes són les de nervadura paral·lela, en què que les nervadures s'estenen paral·lelament des de la seua base; i les de nervadura reticular, en les quals existeixen nervis principals, dels quals salen, a manera de xarxa, altres nervis secundaris o menors en disposició de reticle. A continuació es detallen els tipus comuns de fulles segons la seua nervadura:  Paral·lelinèrvia quan tots els nervis són paral·lels i parteixen longitudinalment del pecíol al llarg de la fulla, com són les fulles de les monocotiledònies.  Penninèrvia o pinnatinèrvia quan hi ha un nervi central, i tots els altres naixen al llarg del seu eix, com les barbes de la ploma d'un ocell quan parteixen del raquis (exemple de la fulla de l'avellaner).  Palmatinèrvies quan el pecíol, en la unió amb la fulla, es ramifica en nervis diferents.  Curvinervia quan diversos nervis que parteixen del pecíol no s'estenen paral·lelament, sinó que descriuen una corba més o menys suau al llarg de tota la fulla fins al seu àpex, exemple de la fulla del llantén.  Radial quan els nervis ixen des d'un centre comú en forma de radis, exemple de la fulla de l'herba centella Adaptacions de la fulla: L'estructura foliar reflecteix l'ambient on la planta viu. En els deserts, les plantes han desenvolupat dues adaptacions principals: les plantes suculentes posseeixen fulles gruixudes amb grans cèl·lules que acumulen l'aigua de pluja i estan cobertes per una cutícula gruixuda per a evitar l'evaporació. Els cactus redueixen les seues fulles a primes espines que protegeixen la planta dels herbívors i redueixen la pèrdua d'aigua.

Altres exemples són plantes, com la ceba i les tulipes, que utilitzen les seues fulles gruixudes i carnoses com a òrgans d'emmagatzematge. Les plantes enfiladisses són plantes trepadores que han desenvolupat fulles amb arracades per a sostindre's sobre l'estructura en la qual creixen. Altres plantes, com el roure, desenvolupen fulles coriàcies, dures i impermeables, per a suportar l'excés de calor durant l'estiu.  Tipus de fulla: Les fulles poden ser simples i compostes.  Les fulles simples es caracteritzen perquè a cada pecíol li correspon uns sols llimbs. Solen classificar-se segons tinguen la vora dels llimbs, la forma dels llimbs, la nervació o la seua posició en la tija.  Les fulles compostes es caracteritzen perquè a cada pecíol li corresponen dos o més llimbs anomenats folíols. Es classifiquen atenent el número de folíols o a la seua posició.  Depenen del la posició en la tija  Verticil·lades : quan en la tija hi ha diverses fulles per nus, és a dir, en un mateix nivell.  Alternes : si les fulles estan disposades seguint una línia espiral al llarg de la tija, és a dir, naixen d'una en una al llarg d'ell.  Oposades: si dues fulles estan inserides en la tija a igual altura, una enfront d'una altra  Fasciculada : quan dos parells successius de fulles se situen en plans perpendiculars entre si, és a dir, quan cada parell de fulles es disposen de manera que formen angle recte amb el superior i inferior immediats.  Intricada : quan les fulles no tenen pecíol (cua). Es denominen decurrents quan naixen abraçades a la tija. EMBIOLOGIA Y DESENVOLUPAMENT DE LES PLANTES Una planta es forma a partir d'una cèl·lula, el zigot, que és el resultat de la fecundació, després s'origina un embrió i est es transforma en una planta adulta. El desenvolupament embrionari es produeix a l'interior de l'òvul o primordi seminal, que al final del desenvolupament embrionari es transforma en llavor i tanca a l'embrió. o GERMINACIÓ, la formació de l'embrió comença amb la divisió del zigot. En les primeres etapes del desenvolupament embrionari les cèl·lules que es van formant estan poc diferenciades. No obstant això, conforme continua el

 L'escorça ocupa quasi tot el volum de l'arrel jove i està formada principalment per cèl·lules parenquimàtiques. La zona externa es caracteritza perquè les seues cèl·lules emmagatzemen midó i altres substàncies de reserva, i tenen nombrosos espais intercel·lulars que faciliten la ventilació de les cèl·lules de l'arrel. La zona més interna és la endodermis, una capa de cèl·lules parenquimàtiques sense espais intercel·lulars que la seua principal característica és que cada cèl·lula està envoltada d'una banda cérea, la banda de Caspary. Com és impermeable fa que l'aigua i les sals minerals dissoltes no puguen passar per les parets cel·lulars i es veuen obligades a travessar les membranes cel·lulars per a arribar al cilindre vascular  El cilindre vascular El cilindre vascular està format pel pericicle, el xilema i el floema. El pericicle es compon d'una o més capes de cèl·lules parenquimàtiques localitzades davall de la endodermis. Intervé en la formació de les arrels secundàries i contribueix a formar el càmbium vascular en les plantes que experimenten creixement secundari. El centre del cilindre vascular en la majoria de les arrels està ocupat pel xilema primari des del qual salen unes prolongacions en forma de cresta cap al pericicle. Entre les crestes del xilema primari es troba el floema primari. En algunes plantes monocotiledònies el xilema i el floema envolten una medul·la de teixit parenquimàtic que ocupa el centre de l'arrel.  El creixement primari de la tija: En la majoria de plantes, el creixement primari de la tija té lloc en el meristema apical i en les gemmes axil·lars, excepte en les gramínies, ja que també posseeixen meristema en la base de les fulles. Pàgina 15

DICOTILEDÒNIA MONOCOTILEDÒNIA

En l'àpex de la tija es localitza la gemma terminal, que conté el meristema apical. Aquest meristema origina els primordis de les fulles i en les axil·les d'aquestes es troben els primordis de les gemmes laterals o axil·lars

Els primordis de les fulles es transformen en fulles madures, mentrestant, el meristema apical origina els meristemes primaris, que entre els nusos de la tija formen les cèl·lules, les quals, en allargar-se i diferenciar-se per a donar lloc als sistemes de teixits, provoquen l'allargament de la tija. Cada primordi de gemma lateral, en créixer i madurar origina una branca amb fulles; al seu torn en les axil·les de les fulles poden formar-se noves gemmes. Algunes gemmes poden donar origen a les flors. L'estructura primària de la tija: L'estructura de la tija de les plantes angiospermes ve determinada per la disposició relativa del teixit fonamental i vascular La delimitació entre l'escorça i el cilindre vascular és menys clara que en l'arrel.  L'epidermis Està formada per una sola capa de cèl·lules de parets externes cutinitzades, sense cloroplasts i amb nombrosos estomes.  L'escorçaEstà formada fonamentalment per teixit parenquimàtic la funció del qual més important és emmagatzemar substàncies. És freqüent trobar en la perifèria de moltes tiges col·lènquima, fibres d'esclerènquima i cèl·lules secretores. Les cèl·lules del col·lènquima i les més superficials del parènquima poden tindre cloroplasts.  Endodermisdiferenciada. Sol estar ben diferenciada en les tiges aquàtiques i en algunes tiges herbàcies. o EL CREIXEMENT SECUNDARI DE L'ARREL I LA TIJA: En la major part de les plantes dicotiledònies, l'arrel i la tija augmenten la seua longitud i gruix amb l'edat. El creixement de gruix es diu creixement secundari i el realitzen els meristemes laterals, el càmbium vascular i el càmbium del fel·logen. Les monocotiledònies no presenten creixement secundari.  El càmbium vascular: El càmbium vascular està situat entre el floema i el xilema primaris. La seua

El parènquima en estacada està format per cèl·lules prismàtiques molt atapeïdes, amb molts cloroplasts. El parènquima cassetó està format per cèl·lules arredonides amb cloroplasts, que deixen entre elles grans buits per a la circulació de gasos.