L’acció d’Olors
Seqüenciació:
Olors és una obra molt innovadora en aquest sentit, ja que les obres més tradicionals
acostumen a dividir-se en tres actes que corresponen al model tradicional de relat
(plantejament, nus i desenllaç), i aquests actes apareixen dividits en escenes.
A Olors, però, trobem una divisió seqüencial lligada al temps: A i B. Totes les escenes
A corresponen als fets que ocorren primer cronològicament, mentre que les escenes B
narren els fets ocorreguts després. Aquesta divisió també correspon als personatges, ja
que a les escenes A trobem els personatges de Maria, Mercè i Manel, mentre que a les
escenes B trobem a Maria, Joan i Maria Petita.
Aquestes dos divisions corresponen als dos grans actes de l’obra, i els números que
acompanyen les lletres són les escenes. El fet de voler mostrar simultàniament els dos
moments és el que fa que es dividisquen en escenes intercalades de cada moment.
L’última escena té un tractament peculiar, perquè inclou les lletres A i B (A-10/B-0).
Aquesta escena ens desvetlla el final de l’acte A i l’enllaça amb el principi de l’acte B.
Per tots aquests motius, podem dir que estem davant d’un model contemporani i molt
més innovador.
Història i fils d’acció:
Pel que fa a la història i als fils d’acció, una obra té fils d’accions diferents quan passen
accions simultànies en l’acció. Olors, però, no té simultaneïtat ficcional, sinó que té una
història i un fil d’acció, però aquesta història es construeix de manera paral·lela entre les
grans seqüències A i B. Aquest aspecte construccional pot fer-nos dubtar, però després
d’una anàlisi completa, veiem que se’ns està contant una història amb un únic fil
d’acció.
En resum, Olors no té dos fils d’acció perquè no són fets que ocorren simultàniament,
però l’obra ens els presenta de manera simultània.
El temps del discurs i les seues manipulacions:
Olors presenta manipulacions temporals, ja que aparentment la línia temporal dels fets
no té ordre cronològic. L’inici temporal del discurs és l’escena B, això ens fa vore que
aquestes escenes són les del present, mentre que les escenes A ens porten al passat
immediat de B. Per tant, les escenes A són analepsis directes de B, és a dir, la seqüència
A constitueix una analepsi completa de B. D’altra banda, les analepsis indirectes ens
informen del passat dels personatges a través de les seues declaracions, i ens ajuden a
formar la línia completa de la història, és a dir, el temps anterior a l’acció principal.
Alguns exemples d’aquest tipus d’analepsis són: “vaig néixer aquí i.., el que li deia,
vaig viure aquí fins...” (p. 39); “quan éreu petits...Vinga misèria, ves” (p. 44); “aviat
deurà fer cinquanta anys, vam gravar-hi amb poca traça això que avui en diem un
grafit” (p. 70).
Pel que fa a les el·lipsis, en general l’obra ens dóna la sensació que no en té, ja que a
l’última escena l’autor ens marca la continuïtat entre ambdós blocs i, al mateix temps,
entre totes les escenes A i totes les escenes B.
1
