¡Descarga La crisi de la restauraciò y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!
La crisi de la Restauració (1902-1931)
ÍNDEX
- EL REGENERACIONISME DINÀSTIC (1902-
- Característiques del període
- Evolució política dels inicis del S. XX
- Nous partits polítics
- Els republicans
- Els nacionalistes
- Els obrers
- El govern llarg de Maura (1907-1909)
- Regeneracionisme conservador
- El Marroc i la Setmana Tràgica de
- El Marroc
- La Setmana Tràgica de BCN
- El Govern de Canalejas (1910-1912)
- Regeneracionisme Liberal
- LA I GUERRA MUNDIAL I LA CRISI DE
- El govern d’Eduardo Dato (1913-1915)
- La primera Guerra Mundial (1914-1918)
- La crisi de
- La Crisi Militar de
- La Crisi Política de
- La Crisi Social de
- (1918-1923) 3. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA LIBERAL
- Les conseqüències de la crisi de
- Inestabilitat política
- Conflictivitat social
- Pistolerisme (1916-1923)
- d’Annual La Guerra del Marroc (1921) i el Desastre
- LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-
1. EL REGENERACIONISME DINÀSTIC (1902-1912)
Característiques del període
La Restauració mostrà la seva capacitat d’adaptació per superar el desastre del 98. Com a conseqüència, el règim canovista entrà en una nova fase marcada per:
- Regnat d’Alfons XIII.
- Nova generació de polítics: Maura (conservador) i Canalejas (liberal) que impulsaren la regeneració del país sense èxit, ja que no aprofundiren en els problemes reals.
- Més importància als moviments socials (republicans, obrers, nacionalistes) al marge del sistema que van fer augmentar els conflictes socials i la inestabilitat política.
- El problema colonial del Marroc (Barranco del Lobo, Annual, Alhucemas).
- L’impacte de la I Guerra Mundial que va agreujar els conflictes (revolució de 1917).
- La dictadura de Primo de Rivera per la incapacitat del sistema de democratitzar- se i va ser recolzada per Alfons XIII.
- La proclamació de la II República Espanyola.
Evolució política dels inicis del S. XX
El govern liberal de Sagasta havia quedat desgastat i desprestigiat després de 1898. ➢ 1898. Maria Cristina ordenà formar govern al líder conservador Francisco Silvela. El nou govern inicià una política reformista que va fracassar com la descentralització administrativa i la implantació de nous impostos (als productes de primera necessitat) per fer front a la guerra de Cuba. Aquestes reformes provocaren boicots, vagues i ovalats obligant als ministres regeneracionistes a retirar-les i dimitir, cosa que acabà amb l’esperit “ regeneracionista ”. ➢ 1901. Maria Cristina atorgà de nou el govern als liberals de Sagasta. ➢ 1903. Amb Alfons XIII al poder, es produí la mort de Sagasta i una renovació de lideratge dintre dels partits dinàstics, Antonio Maura (conservador) i José Canalejas (liberal). Era una nova generació de polítics influïda pel regeneracionisme que criticaren els vicis d’aquest sistema, dominat per una oligarquia i feren una sèrie de propostes per la modernització política, social i econòmica d’Espanya, tot i que es va mantenir el torn dinàstic , el falsejament i la nul·la participació d’altres forces polítiques.
Nous partits polítics
El govern llarg de Maura (1907-1909)
Maura va proposar l’anomenada “ revolució des d’alt” per dirigir els canvis necessaris a Espanya des del poder per evitar que la societat es revolucionés. Les seves propostes polítiques van dividir en dos el partit conservador. Regeneracionisme conservador Les oligarquies agafen el poder. És el que s’anomena “ revolució des d’alt ”, és a dir, reformar des del govern per impedir una revolució popular. Es tractava de crear un estat fort capaç de desbancar els cacics i, al mateix temps, impedir que les classes populars adquirissin massa protagonisme.
- Intentà modernitzar el sector industrial i l’agrícola amb la llei de Colonització Interior.
- Reforma electoral amb la Llei Electoral (1907) que no aconseguí posar fi a la corrupció però feu més feble el frau electoral.
- També apostà per la política social amb la creació de l’ Institut Nacional de Previsió (1908), la Llei de Descans Dominical, la legalització de la vaga...
- S’esforçà per integrar el catalanisme concedint més autonomia als ajuntaments i diputacions i reconeixent les regions ( mancomunitats ). Però va tenir una actitud molt intransigent en el manteniment de l ’ordre públic , especialment a la Setmana Tràgica (1909) a BCN (reprimida brutalment), sent la causa principal de la caiguda del govern conservador.
- Un altre projecte fou la Llei de repressió del terrorisme, dirigida sobretot a frenar els atemptats anarquistes , però va fracassar per l’oposició dels republicans, socialistes i liberals.
El Marroc i la Setmana Tràgica de 1909
El Marroc 1- Després del desastre del 98, l’actuació exterior espanyola es va orientar cap al nord d’Àfrica en un moment en què les potències imperialistes enllestien el repartiment d’aquest continent mitjançant la Conferència d’Algecires (1906). 2- En un tractat entre Espanya i França al 1912, es va establir un doble protectorat hispanofrancès al Marroc, quedant el territori del nord ( el Rif ) i un enclavament a la costa atlàntica, Ifni i Rio de oro en poder d’Espanya amb l’obligació de pacificar i organitzar les noves adquisicions. L’interès en aquesta zona tenia dos objectius: els beneficis econòmics (explotacions mineres, construcció del ferrocarril fins a Melilla...) i restaurar el prestigi de l’exèrcit convertint de nou a Espanya en una potència colonial i imperial. 3- El govern decidí reforçar el contingent militar a la zona amb l’enviament de tropes reservistes. Durant l’embarcament dels reservistes a Catalunya, majoritàriament homes casats i amb fills, es desencadenà un moviment de protestes contra la guerra, molt impopular des el desastre del 98 i més encara perquè s’estalviaven d’anar-hi els qui podien pagar una quantitat en metàl·lic. 4- Les tribus berbers (rifenys), organitzades en cabiles , realitzaren nombrosos i continus atacs a les tropes espanyoles que sofriren una gran derrota a l'emboscada del Barranco del Lobo (1909) amb nombroses baixes de soldats espanyols que encara va encendre més la vaga i les revoltes a Barcelona que va desembocar en la coneguda com la Setmana Tràgica. La Setmana Tràgica de BCN Encara que el motiu que va encendre el conflicte fou la mobilització de reservistes , en realitat es va tractar d’un greu conflicte social encoratjat pels nacionalistes, socialistes, anarquistes, republicans, anticlericals i antimilitars que va acabar sent un esclat de totes les tensions socials acumulades al llarg de dècades. I. De seguida, els incidents al carrer es van multiplicar per la iniciativa popular construint barricades per tot BCN, atacant més de 80 esglésies i convents, enfrontant-se amb les forces d’ordre públic, etc. II. El conflicte s’estengué ràpidament a altres localitats i les autoritats hi van respondre declarant l’ Estat de Guerra i enviant l’exèrcit per sufocar la revolta.
El balanç de la setmana foren 100 morts, 500 ferits, 112 edificis cremats... L’Estat Guerra eliminà totes les garanties constitucionals i lleis democràtiques i converteix l’Estat de Guerra, en el qual l’exèrcit comanda ( Llei Marcial ). III. La repressió posterior fou molt dura per la seva virulència i arbitrarietat. Centenars de persones foren detingudes, condemnes de mort de les quals es van executar 5, entre les que destaca l'afusellament del fundador de l'Escola Moderna , el pedagog i lliurepensador, Francesc Ferrer i Guàrdia , que havia participat en els avalots però, segons les classes altes i l'Església, s'havia d'exercir un càstig exemplar contra els que posaven en dubte el seu domini. IIII. La repressió provocà una onada de protestes a tot Europa, quedant en entredit si Espanya era o no una nació moderna i democràtica. El govern de Maura va sofrir dures crítiques i finalment Alfons XIII dissolgué les Corts i traspassà el govern als liberals.
El Govern de Canalejas (1910-1912)
Regeneracionisme Liberal Liberals i republicans exigiren la destitució de Maura. Alfons XIII tement que la situació es compliqués forçà la dimissió de Maura. El 1910, JOSÉ CANALEJAS va formar un nou govern que es centrà en: ▪ La política social : l'abaratiment dels articles de primera necessitat, la supressió del impost de consums, la Llei de Reclutament (servei militar obligatori en temps de guerra i es suprimia la redempció en metàl·lic), reducció de la jornada laboral, llei d'accidents de treball, regulació dels contractes de treball de les dones, regulació del dret de vaga, ensenyança elemental obligatòria 1909, etc. ▪ La política religiosa : es canvià el procediment de finançament de l’Església, s’aprofundí en la separació Església/Estat , es decretà la llibertat de culte , s'aprovà la Ley del Candado que intentà posar fi a la preponderància dels ordes religiosos i la creació de nous. Un anarquista assassinà a Canalejas el 1912 , en la Porta del Sol de Madrid. El seu càrrec l’ocupà el Comte de Romanones , que aprova la Llei de Mancomunitats , que pretenia acostar el nacionalisme català per estabilitzar el sistema, concedint un cert grau d'autonomia. A més, es negocià amb França un nou tractat el 1912 que fou la base del protectorat francoespanyol sobre el Marroc.
2. LA I GUERRA MUNDIAL I LA CRISI DE 1917
El govern d’Eduardo Dato (1913-1915)
Enfrontat a Maura, E. Dato representa el sector més reaccionari del partit Conservador, són els anomenats “idonis”.
La primera Guerra Mundial (1914-1918)
Eduardo Dato , va fer front a la Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències. Al seu Govern es va aprovar la Mancomunitat de Catalunya , dissenyada per Maura, amb Prat de la Riba com a President.
- Espanya declarà la seva neutralitat quasi obligatòriament donada la seva feblesa política, econòmica i militar i, per l'aïllament diplomàtic.
- Així i tot, a Espanya la societat també es va dividir en dos bàndols : els sectors més conservadors del costat dels imperis centrals que representaven els valors de l'ordre i l'autoritat. Els sectors més liberals i l'esquerra del costat dels aliats , que representaven els valors democràtics. Sols els anarcosindicalistes i uns pocs socialistes la qualificaren com una guerra entre imperialismes i no es decantaren per cap opció.
- Aquesta neutralitat va comportar un període de forta expansió econòmica , ja que els països participants en la guerra demandaven matèries primeres, aliments i productes industrials , que Espanya exportava a tots dos bàndols disposats a pagar preus molt alts.
- Però, també va tenir efectes negatius , ja que, la demanda exterior va provocar el d’esbatiment intern , així com una forta pujada de preus (inflació), que va
Constituents per descentralitzar l’Estat (autonomia de Catalunya) i reformar el sistema polític. L'objectiu era la instauració d’una vertadera democràcia a Espanya però el moviment no va tenir continuïtat i va morir sense haver aconseguit les demandes, sobretot pel reduït suport dels grups polítics, per les diferències entre els regionalistes i les forces d’esquerra i pel rebuig de les Juntes de defensa. El govern la va dissoldre sense dificultats. La Crisi Social de 1917 Es produí una Vaga General Revolucionària (1917) : ➢ Els protagonistes foren les forces obreres (sindicats i partits) i sindicals i la conflictivitat fou motivada per la davallada dels salaris i la pujada dels preus (inflació) , en un moment en què les empreses acumulaven beneficis considerables (I Guerra Mundial). Les dues centrals sindicals, UGT i CNT , que durant els dos últims anys havien multiplicat les vagues, acordaren signar un manifest conjunt , per pressionar al govern. ➢ El detonant va esclatar arran d’un conflicte dels ferroviaris de València. La UGT i el PSOE convocaren la Vaga General amb l’amenaça que no s'acabaria fins derrocar la monarquia, la formació d'un Govern Provisional que convoqués Corts Constituents i, es declarés la República. ➢ L’ evolució fou confusa i contradictòria i la incidència molt desigual per la poca participació dels pagesos i republicans (més intensitat a les zones industrials) i, l’oposició de les Juntes de Defensa. ➢ La reacció del govern fou bàsicament repressiva , es decretà l'Estat de Guerra en tota Espanya i es va enviar l'exèrcit a sufocar el moviment. Va haver-hi incidents, violents i greus, sobretot a Astúries, Madrid, Barcelona i País Basc. ➢ El balanç final fou de més de 70 morts, 200 ferits i 2.000 detinguts. La Vaga General fou un fracàs , però va afeblir encara més el règim , va demostrar la seva brutalitat i va posar en evidència les limitacions del sistema dinàstic.
3. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA LIBERAL (1918-1923)
Les conseqüències de la crisi de 1917
Inestabilitat política Els partits dinàstics , sense líders clars, es dividiren en múltiples faccions que acabaren amb la seva descomposició i, amb la fragmentació del parlament. Aquesta situació posà fi al torn , una de les bases de l'estabilitat del sistema de la Restauració. Això dificultà la formació de governs amb majories parlamentàries i accentuà la inestabilitat política (1917 i 1923 onze governs ). Es constatava la imposibilitat del sistema oligàrquic de la Restauració per evolucionar cap a la democratització.
- (1917-1918). La solució triada durant aquesta breu etapa foren els anomenats governs de concentració , però les diferències entre els coalitzats, liberals, conservadors, nacionalistes , etc., varen impossibilitar les reformes, encara que crearen certes esparances per a la renovació del sistema.
- (1918-1923). El fracàs de l'etapa anterior feu que el sistema tornés al torn dinàstic , però tot i recórrer al frau electoral, cap partit va aconseguir una majoria necessària per a governar amb garanties i, ben sovint, van recórrer a mesures d’excepció com, la suspensió de les garanties constitucionals, la declaració de l'estat marcial, la clausura del Parlament i les Corts, el recurs de l'exèrcit per a la repressió dels conflictes,...
- A més, no existia una oposició forta , amb un programa i, una vertadera alternativa per als partits dinàstics, ja que, tant els republicans, com els socialistes i, els nacionalistes estaven limitats, enfrontats entre si i, amb programes polítics inaplicables a la realitat del país. Eren per tant, heterogenis i febles i no aconseguiren vehicular una alternativa conjunta. Conflictivitat social
El final de la I Guerra Mundial va propiciar un canvi brusc de les condicions econòmiques, la producció va baixar, va augmentar l'atur i van pujar els preus , la qual cosa va provocar, de nou, la mobilització obrera i, un gran creixement del sindicalisme. La UGT i CNT augmentaren el nombre d'afiliats considerablement. L'agitació social es concentrava en dos focus de protesta: Barcelona , on els obrers de l'elèctrica, La Canadenca , sostingueren una vaga d'un mes i mig, que va deixar sense electricitat al 70% de les empreses. Finalment acabà amb un acord pel qual la patronal acceptava la readmissió dels acomiadats, augments salarials i la jornada de vuit hores. Però l’incompliment d’alliberar el detinguts va fer reprendre la vaga i la patronal va respondre amb el tancament d’empreses, una dura repressió contra els sindicats i amb la declaració de l'estat de guerra, amb una gran radicalització de les dues parts. Andalusia , l’augment dels preus, la “fam de terres”, el deteriorament dels salaris i de les condicions de vida i, la influència de la revolució soviètica, va donar lloc al Trienni Bolxevic (1918-1921). Els anarquistes (CNT) i socialistes (UGT) s'organitzaren i realitzaren vagues reivindicatives i revoltes on es cremaren collites, s’ocuparen terres, es repartiren les propietats i molts municipis restaren controlats per comitès de vaga. El moviment s'expandí per les províncies andaluses, les manxegues i, les extremenyes. La declaració de l’Estat de Guerra, la clausura de les organitzacions obreres, la repressió de l'exèrcit i, la detenció dels seus líders acabà amb la rebel·lió social. Pistolerisme (1916-1923) La conflictivitat laboral va degenerar en una radicalització extrema de les posicions dels sindicats , de la patronal i de l’exèrcit que va agafar de nou un gran protagonisme en la vida política, i exercí una forta repressió contra el moviment obrer , alhora que es presentava com una solució de força per salvar la monarquia. ➢ Alguns grups anarquistes i socialistes van practicar un activisme violent i van atemptar contra les autoritats, els patrons i les forces de l’ordre. ➢ Al seu torn, els patrons , adoptaren una línia dura i, van constituir la Federació Patronal, i els Sindicats Lliures , una mena d'organitzacions d'empresaris creades per aturar la força dels sindicats obrers i eliminar anarcosindicalisme amb l'acomiadament, el tancament de fàbriques. També contractaren de bandes de pistolers a sou per contrarestar els atacs dels sindicalistes i assassinar els dirigents obrers. ➢ Així doncs, Espanya va viure sota un estat d’excepció permanent amb les garanties constitucionals suspeses quasi sempre. Els actes terroristes i la violència al carrer , fruit del sagnat enfrontament entre pis tolers dels dos bàndols sumiren el país en una espiral de violència entre els anys 1918 i 1923. Es van produir més de 800 atemptats en els quals van morir 270 persones , entre els que destaca el president Eduardo Dato, dirigents sindicalistes com Salvador Seguí, etc. ➢ El govern protegia els pistolers de la patronal i, va exercir una dura repressió contra els sindicalistes amb la posada en pràctica la Llei de Fugues , segons la qual, la policia podia disparar contra els detinguts en cas d’intent de fuga.
La Guerra del Marroc (1921) i el Desastre d’Annual
1- Les classes populars estaven en contra de la guerra , ja que ells nodrien les tropes, els polítics no tenien els objectius clars i l’exèrcit estava dividit pel problema dels ascensos. 2- Quan s’acabà la Primera Guerra Mundial, després d’un període de calma a la zona, les autoritats espanyoles decidiren iniciar accions militars per afermar el control del territori. Aquesta nova intervenció va tenir èxit a la zona occidental de Ceuta i Tetuan , però en l’oriental, les cabiles d’Abd-el-Krim i els rifenys es resistiren, atacant per sorpresa la guarnició espanyola d’Annual ( 1921 ) i derrotant el general Silvestre que havia conduit l'exèrcit a una emboscada. Aquesta acció significà la pèrdua del territori ocupat durant
sobretot entren els sectors empresarials, la burgesia, els principals bancs nacionals i l'Església i, fins i tot, de l'opinió pública.
- Un enfrontament durant la Diada Catalana (11 de setembre) entre separatistes i policies precipità el cop , que s'inicia a Barcelona i, entre el 12 al 13 de setembre es consumà el cop. Primo entregà un Manifest a la premsa, dirigit al país i a l'Exèrcit, on exposava la dictadura com un règim transitori després d'extirpar els mals tornaria a la normalitat constitucional. Els mals eren, el terrorisme, la propaganda comunista, l’anticlericalisme, el separatisme, la inflació i el desordre financer, el tema del Marroc, la immoralitat política, destruir el caciquisme, etc. S'apoderà d'aquesta ciutat, proclamà l'Estat de Guerra i ocupà els llocs estratègics.
- Conegut el cop, sorgí la divisió entre els ministres del govern. El Govern dimití una vegada que el rei no s'oposà a la sublevació i finalment encarregà a Primo de Rivera que formés Govern en contra de la Constitució.
El directori militar (1923-1925)
Primo de Rivera jurà el càrrec de president i ministre únic i s'envoltà d'un Directori Militar per a governar. Les primeres mesures mostraren el seu caràcter dictatorial:
- L'orde públic es va controlar amb la restricció de llibertats , es declarà l'Estat de Guerra i la militarització de l’ordre públic. En aquest sentit es creà el " Sometent ", que era una milícia civil armada , protectora de l'orde i la propietat, i formada per persones de classe mitjana i alta amb influència en les seves localitats.
- Pel que fa als partits i a les centrals sindicals (UGT i CNT) , actuà amb duresa contra els extremistes d'esquerra, es prohibiren les seves activitats, i es reprimí durament l’obrerisme més radical, sobretot el PCE i CNT. En canvi fou tolerant amb el PSOE, UGT i la resta de grups, sempre que actuaren dins de la " legalitat vigent ”.
- Per a dur a terme la tasca renovadora del govern introduí la fórmula del Directori , amb Primo de Rivera com a president del mateix, encarregat de la governació de l'Estat, amb les facultats de “ Ministre Únic ”, encara que assessorat per 8 generals de brigada (un per cada Regió Militar) i per un contraalmirall. El govern quedà definit com una " Dictadura Democràtica ".
- Proclamà l'Estat de Guerra durant dos anys, suspengué la constitució de 1876 i les garanties constitucionals, dissolgué les Corts, implantà la censura de premsa, etc...
- La Regeneració Política era un dels objectius principals del discurs del dictador. La lluita contra el Caciquisme que segons Primo de Rivera era l’origen de tots els mals d'Espanya, s'exercí amb l’elaboració d’un estatut municipal i un altre de provincial. També es van dissold re tots els Ajuntaments i les Diputacions Provincials , i els Governadors Civils foren reemplaçats per Governadors Militars. Per tant, la regeneració del sistema fou una gran farsa , ja que es varen suspendre els mecanismes electorals i la renovació consistí en substituir uns cacics per uns altres.
- El Nacionalisme català. La burgesia industrial van veure en el dictador la persona adequada per acabar amb els enfrontaments i les vagues que perjudicaven els seus negocis. A més, el dictador donaria suport a una política econòmica proteccionista favorable a la indústria tèxtil cotonera catalana. Però, realment el dictador anul·là tota manifestació del catalanisme : prohibí l'ús del català en els actes oficials, a l'Església amb la idea que només s’havia d'utilitzar en la llar, prohibí les banderes catalanes, l'himne dels segadors, les organitzacions juvenils catalanistes, la sardana, suprimí la Mancomunitat, tancà el camp de futbol del F.C. Barcelona, etc.
- L'ocupació d'Àfrica era una forma de mantenir la idea de l'imperi i el prestigi exterior. La derrota espanyola d’Annual impulsà la col·laboració francoespanyola, que culmina en el desembarcament d'Alhucemas ( 8-9-1925 ). Un modern exèrcit de quasi 500.000 homes, recolzats per tancs, avions i vaixells, s'enfrontà a les cabiles d'Abd el Krim , a qui infligiren una severa derrota. Serà el major èxit militar de la dictadura , es donà per acabada la
guerra del protectorat i es restaurà el prestigi de l'exèrcit amb l'adhesió dels africanistes al règim.
El directori civil (1925-1930)
- Primo de Rivera impulsà des del poder la creació d'un gran partit de dretes , la Unió Patriòtica ( 1924 ), vinculat al catolicisme i conservadorisme. El tipus d'Estat proposat responia a la idea de partit únic , semblant al partit feixista de Mussolini a Itàlia. D'aquesta manera, es nodreix de funcionaris adeptes al règim, d'antics cacics, del catolicisme polític, etc. Realment, fou un partit eclèctic , sense ideari concret , ja que el poder estava centralitzat en el dictador.
- A finals de 1925 , després del triomf al Marroc, Primo de Rivera es refermà en el poder per mitjà de la dotació de noves estructures al règim. La necessitat de contar amb el consell d'experts el portaren a cercar col·laboradors fora dels cercles militars i incorporar civils al govern, és a dir, es tractava de substituir la dictadura militar per una altra de civil. S'inicià així la implantació d'un Règim Corporativista i autoritari , basat en la intervenció de l'Estat.
- També es regularen les relacions professionals per mitjà de comitès paritaris , ( Organització Corporativa Nacional ). La labor d'aquests comitès es reflectí en el descens del nombre de vagues , encara que l'èxit també cal atribuir-lo a la política repressiva del moviment revolucionari obrer. El Codi del Treball de 1926 regulava els contractes, els tribunals laborals i les assegurances d'accident.
- A més a més, es van aprovar subsidis per a les famílies nombroses, segurs de maternitat, normatives de suport als emigrants i, les dones veieren augmentats els seus drets laborals, el seu nivell d'alfabetització al incorporaren gradualment a les ensenyances mitjana i superior també accediren a altres feines, mecanògrafes, mestres, etc. Aquestes reformes fracassaren en l'àmbit rural on els terratinents i cacics impediren la creació de Comitès Paritaris i la realització d’una reforma agrària.
- El règim dictatorial de Primo de Rivera també intentà institucionalitzar - se durant aquest període amb de la convocatòria d'una Assemblea Nacional Consultiva (1927). Elaboraren un avantprojecte de Constitució , sense separació de poders, ni sobirania nacional, amb gran capacitat d'intervenció per al rei i una sola Cambra (es suprimí el Senat) formada per 400 membres, dels quals la meitat eren d'elecció real. Aquest projecte no fou ben acollit.
- La dictadura no solucionà la problemàtica estructural de l'economia espanyola. Només fomenta polítiques de solucions momentànies : obres públiques per a resoldre la desocupació, ajudes socials, etc., però cap d’elles acabà amb el desarrelament dels llauradors ni es realitzà una política agrària que eradiqués el caciquisme. Aquestes qüestions romandran latents i sorgiran després de caure la dictadura.
- Els projectes de la dictadura per a fomentar l'activitat econòmica van derivar en una actitud i mesures intervencionista i proteccionista. La conjuntura econòmica internacional era bona són els anomenats “ feliços anys 20 ” i el règim adoptà mesures com l’increment de les despeses de l'Estat i el Deute públic amb l'augment de les obres públiques per fomentar la indústria nacional : a. Se va modernitzar la xarxa ferroviària. b. S'incrementaren les inversions en companyies navilieres com Transmediterrània. c. Es concediren monopolis a empreses privades (Telefonica, Campsa, etc.). d. S'amplià la xarxa de carreteres i es milloren les existents i els camins veïnals. e. Es realitzaren projectes hidràulics que milloraren el regadiu i la potència elèctrica mitjançant la creació de confederacions hidrogràfiques.
L’oposició a la dictadura
La Dictadura tingué un fort recolzament al principi ja que es considerava com una fase transitòria que havia de deixar pas a governs civils i democràtics una vegada acabat
3- La caiguda de Berenguer ( 1931 ) carregà la formació d'un nou govern a l’almirall Aznar , qui acordà convocar eleccions municipals el 12 d'abril. Però fracassà ja que amb les eleccions municipals pretenia tornar al vell sistema caciquista, amb el que guanyaria les eleccions generals posteriors, però gràcies a la participació de les forces antimonàrquiques amb una gran propaganda i superant les traves caciquistes, va fer triomfar la coalició republicà-socialista en les principals ciutats del país. Finalment al proclamar-se els resultats, el 14 d'abril de 1931, Alfons XIII abandona Espanya i es proclamà la Segona República espanyola. 22
