¡Descarga El llenguatge de l'arquitectura y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
El llenguatge de l'arquitectura.
INTRODUCCIÓ
Continguts normatius per a la construcció d'edificis. Ens centrarem en estudiar les aportacions que afecten a l'essència del llenguatge arquitectònic per a fer una apreciació o interpretació des de la història de l'art. Per tant, no ens interessen tant les normatives de l'arquitectura, sinó allò que ens permet fer una lectura de les obres des de la història de l'art. Ens haurem de basar en els trets diferencials que ens permeten justificar una estètica pròpia de l'arquitectura , diferent a les arts plàstiques. Ens basarem en l'obra de Roger Scruton, L'estètica de l'arquitectura. (Madrid: Alianza, 1985 (1979)) El primer tret diferenciador radica en què els resultats arquitectònics estan marcats per la importància que es dóna la utilitat o a la funció de l'arquitectura. La funcionalitat és intrínseca a l'obra arquitectònica, està en la seva essència. En les altres arts la funció és important però no essencial (per exemple, la pintura pot ser didàctica). L'arquitectura és creada amb un propòsit. En quant a la localització , les construccions estan pensades per un entorn, el qual queda definit per l'obra arquitectònica. Aquesta és concebuda en funció a l'entorn on serà localitzada. En les altres arts, en principi, el canvi de lloc no afecta, es poden traslladar d'un lloc a un altre. Encara que de vegades, l'espai determina l'obra plàstica. En tercer lloc, la tècnica pren importància com a motivadora dels canvis al llarg de la història de l'arquitectura. Un exemple clar és el descobriment del formigó armat, que a partir del segle XX transforma l'arquitectura. Scruton diu que les altres arts evolucionen per un canvi d'actitud o mentalitat cap a l'art; però la història de l'arquitectura no es regeix per aquest canvi d'actitud, sinó per les innovacions en la tècnica. D'altra banda, Scruton parla del caràcter de “ objecte públic ” de l'arquitectura, en excepció de la casa domèstica. L'expressivitat de l'arquitectura ve marcada en funció del grup i no de l'individu. És producte d'un treball col·lectiu , en el que intervenen un gran nombre de professionals. També és un
llenguatge que cobreix necessitats col·lectives, per això es diu que l'arquitectura és la més política de les arts. Aquestes especificitats de l'arquitectura venen regides perquè és una art en què la tècnica impera sobre les característiques pròpiament artístiques, és a dir, que l'actitud estètica només es relaciona amb la manera perifèrica de construir, no essencial. El concepte d'arquitectura ha anat variant, des de Vitruvi. Ens interessa trobar tots aquells punt en comú que articulen un punt unitari del concepte. Moltes definicions s'atribueixen a Marcus Vitruvius Pollio, De architectura , ca. 30a.C. És un tractar que es considera el primer intent de considerar una teoria estable d'aquest llenguatge. El tractar està conformat per 10 llibres d'arquitectura, on s poden establir 4 consideracions principals:
- Formació que havia de tenir l'arquitecta o els criteris que s'havia de seguir per obtenir l'excel·lència arquitectònica.
- Consideracions de caràcter pràctic. Lligades a la ubicació de les ciutats, en relació a l'urbanisme; al tipus de materials i com aquests s'han d'adaptar a la construcció, etc.
- Estètics i funcionals. Es refereix als tipus d'edificis arquitectònics (temples, teatres, arquitectura domèstica), tant a la funció com a l'estètica que ha de seguir cada un d'ells.
- També fa referència als materials de guerra, artefactes per mesura el temps. Aquest aspecte ja va més enllà de la pràctica arquitectònica. Vitruvi aporta la primera definició de l'arquitecturaa: Art i ciència teoòrico-pràctica de caràcter enciclopèdic, humanístic i tècnic, que s'ocupa de la construcció d'obres religioses, públiques, militars i cases privades. És la definició més bàsica de l'arquitectura basada en tres conceptes fonamentals. Diu que és l'art de la bona contrucció. Tres preceptes o condicions per aconseguir una arquitectura:
- Utilitas (la utilitat que té)
- Firmitas (la solidesa)
- Venustas (la bellesa) Per tant, parla de l'arquitectura tant en el caràcter tècnic com en el caràcter humanístic.
Varen ser els priomers en preocupar-se per la funció de l'espai com a problema bàsica de l'arquitectura. Espai o massa interna = l'específic o essencial de l'arquitectura. En aquesta corrent estarien Bruno Celli, Gideon (les tres edats de l'espai), Norman Shuhl... Es concentren en l'estudi de la gramàtica de l'espai, en com funciona aquest espai interior i veure quines són les sensacions que produeix l'espai en l'espectador (recepció espacial; efectes que provoquen els diferents tractament espacials). Molts diuen que la vertadera essència és aquell interior on l'home duu a terme les seves activitats. L'arquitectura, per a se compresa i viscuda, requereix un recorregut. Distints tractaments de l'espai interior que defineixen els diferents estils. Sobre l'arquitectura del segle XX s'han fer crítiques i rèpliques. El Panteó de Roma és un exemple de la idea de que fins que no ens trobam dins l'espai interior no podem viure l'arquitectura. TEORIA DE LA PROPORCIÓ La segona d'aquestes teories seria la Teoria de la Proporció, que encaixa amb la idea de venustas de Vitruvi. Aquesta visió és l'heretera dels pressuposats dels grans tractadistes Alberti, Vasari, Palladio, Vignola, Serlio, Le Corbusier... L'arquitectura s'explica a partir de la relació entre les parts, en base a uns cànons que canvien al llarg de la història. Tot es redueix a una proporcions matemàtiques, a un mòdul que està en la base de la construcció de l'edifici i que posa en valor una idea de l'experiència estètica lligada al caràcter intel·lectual de l'arquitectura. El mòdul ens crea una experiència agradable, encara que no coneguem quin és. Aquesta idea ha sigut criticada per Scrutton que, segons ell, ens parla d'una manera de procedir però no a la seva significació estètica; que és un procediment intel·lectual. Atenen més a un concepte màgic de l'arquitectura (harmonia) que al detall (simetria). TEORIA FUNCIONALISTA La darrera teoria és una teoria funcionalista. L'expressió de la forma és inseparable de la seva funció. El valor de l'edifici reposa en l'adequació dels trets formals a unes finalitats pràctiques. L'element principal d'aquesta teoria és la llum. Ex: Henri Labrouste, Sala de lectura, Biblioteca Nacional de París. 1863-1868.
Neix a finals del segle XIX per justificar un nou tipus d'arquitectura, amb els nous materials (ferro, vidre i acer) que substitueixen els materials clàssics, es plantegen les imposicions de les noves funcions en noves arquitectures. Per crear aquestes tipologies innovadores han d'adaptar-se als materials més adequats. Ex: Estacions de tren. Per fer les cobertes es necessitaven els nous materials. Es compagina una arquitectura historicista (de les escoles d'arquitectura) amb una arquitectura nova. Es produeix el conflicte entre les escoles d'arquitectura, les quals encara segueixen els preceptes clàssica, i les escoles d'enginyeria. Ex: Palau de Cristall (1886). Hi veim una arquitectura clàssica en el pòrtic hexàstil, d'ordre jònic (grec). Es recolzen en elements clàssics per justificar les noves tipologies, per ennoblir l'edifici. Ex: Palm House, Londres. Funció d'hivernacle. Ex: Escola de Chicago La idea de l'arquitectura justificada per la funció neix de Sullivan, de l'Escola de Chicago, que a finals del segle XIX i principis del XX diu que “tota experiència de la vertadera arquitectura implica que la forma ve determinada per la funció, adequant-se perfectament a ella” Però la funció pot tenir diversos significats:
- Utilitat
- Funció existencial: lloc per viure, existència de l'home. Funció que havia quedat relegada.
- Funció simbòlica: que aporti sifnificats, comunica algun missatge. (Ex: Plaça del Vaticà, de Bernini --> Esgléisa abraçant els fidels.) A manera de conclusió, podem definir de tres formes l'arquitectura, per veure en què posa l'accent cada un dels autors següents: FREDERIC VILA diu que és un art utilitari que pretén la conformació plàstica de l'espai existencial (individual, col·lectiu, lúdic, laboral, reflexiu, pràctic, i sobretot significatiu) de l'home. = UTILITAT. JOSÉ M. FAERNA i ALFONSO GÓMEZ CEDILLO insisteixen en què es tracta de l'art d'ordenar i acotar l'espai per a l'ús de l'home. Amb un pla prèviament establert Té dos processos: projecció i execució.
Dins l' arquitectura popular o tradicional s'ha de distingir de la cultura primitiva, la qual tendeix cap a una definició territorial en funció d'unes jerarquies socials. Mentre que la popular es caracteritza pels materials propis de la zona, la participació d'un usuari en el projecte (quines formes vol...), l'adequació de les necessitats funcionals i l'absència de la pretensió estilística. La funcional o construcció té l'objectiu d'utilitat, sense cap vinculació amb l'arquitectura històrica ni amb cap pretensió d'artisticitat. Aquesta distinció entre arquitectura i construcció no ha existit sempre. En cada època podem parlar d'una consideració singular del que era arquitectura i on s'establien els límits entre una arquitectura i una construcció. A Egipte , l'arquitectura tenia una funció sacra o lligada a la cort, destinada a exaltar els déus i sobirans. Era una arquitectura pròpiament dita: caràcter monumental marcat (de tipus sacre o cortesà). Aquesta concepció es mantendrà a grans trets a Grècia : edificis que contribueixen a l'exaltació dels déus o els mandataris. Però s'afegeixen noves tipologies (teatre, mercat, palestra...). A Grècia, l'arquitectura serà un art inferior en relació a les altres arts pel seu caràcter manual i físic. Aquest art pejoratiu desapareixerà a Roma amb. L'obra de Vitruvi es converteix en un mite important per a la història de l'arquitectura. Ara no compta només el caràcter religiós, com a Egipte, sinó que l'arquitectura és pública, religiosa, militar, privada... Però durant l' Edat Mitjana l'arquitectura torna a estar restringida a obres de caràcter religiós. L'ofici de l'arquitecte està dividida en l'operarius (qui dirigeix) i l'artifex (qui treballa damunt l'obra; menor escala). En el Gòtic es tornen a ampliar les tipologies. L'arquitectura civil pren importància, com els palaus, vinculats a l'arquitectura domèstica. En el Renaixement , sobretot amb la figura d'Alberti, aquesta art recobra una consideració privilegiada. El tractat d'Alberti De re Aedificatoria (1450; publicat el 1485), després del de Vitruvi, és el primer gran tractat dedicat a l'arquitectura, que dóna cabuda a totes les tipologies arquitectòniques que mereixen ser considerades, com la villa (destinada a l'oci o a la producció agrícola). Amb Alberti també hi té lloc una valoració del passat arquitectònic, relacionada a mb la idea de que l'art floreix com una situació política pròspera i la bona arquitectura sorgeix lligada a l'Imperi romà i cau amb a caiguda de l'Imperi Romà.
Amb el Barroc es torna a la idea de l'arquitectura representativa o propagandística (divinitat o governants) --> però, a més, s'introdueix una dimensió singular, que serà el desenvolupament de l'urbanisme, sobretot en les reformes de la ciutat de Roma. Es manté la idea classicista de no distingir ni dividir arquitectura i construcció. Serà en l'època romàntica quan es donarà la distinció entre aquestes dues. Actualment, el primer posicionament en quant a aquesta distinció és que la clau per distingir l'arquitectura i la construcció està en l'artisticitat. Per parlar d'una obra arquitectònica hauria d'existir un interès estètic, si aquest no existeix parlaríem d'una construcció. En segon lloc, sempre que hi hagi una delimitació de l'espai hi ha arquitectura, Aquesta idea recolza que no hi ha diferència entre les dues. Un altre posicionament diu que existeix arquitectura sempre que l'espai s'ordeni en sentit existencial i hi hagi una adequació entre forma i funció i s'adverteixin formes estètiques. Aquests aspectes es poden ubicar històricament en un moment concret, que podem situar a finals del segle XIX, coincidint amb el moviment modernista, quan la classe burgesa passa a ser un objecte de consideració estètica. Aquestes figures passen a reivindicar que les seves cases o els seus espais vitals adquireixin una dimensió arquitectònica. En aquest moment, també es produeix l'evolució de les obres d'enginyeria, que passen a ser obres de valor arquitectònic. A partir del segle XX el que es considera arquitectura està lligat a les mateixes tipologies que es tenien en compte durant tota la història, sumant l'arquitectura de la vivenda, que a principis del segle XX es situa en un dels pivots centrals del pensament arquitectònic. Aquesta consideració monumental de l'arquitectura encara segueix present avui en dia. Es reivindiquen els principis arquitectònics juntament amb el caràcter monumental. Durant el segle XX s'ha considerat l'arquitectura com a una construcció per a l'home, a mesura de l'home. A més de servir a les finalitats religioses i representatives, sobretot atén a les necessitats del dia a dia de l'ésser humà. Le Corbusier és un arquitecte a destacar en relació a aquesta tipologia d'edifici. Ex: Nou monumentalisme, de Norman Foster: Cúpula del Reichstag, Berlín.
Les arts majors, tradicionalment, han sigut aquestes en les que predominava el moment de la idea en front a l'execució mecànica. En treball manual estava relacionat al treball de l'artesà, de menor consideració. L'objectiu dels artistes i teòrics del Renaixement serà aconseguir que deixin de ser considerats artesans tractant d'equiparar la seva activitat amb les altres arts liberals. Destaca Alberti en aquest procés, que és el pare de la divisió entre arquitectura com una activitat de l'intel·lecte (fase 1 i 2) i tota la part de l'execució, la qual no és pròpia de l'arquitecte i se n'ocupen altres mestres d'obra. Això farà que en el renaixement el projecte arquitectònic adquireixi un nou sentit, com un element autònom, un disseny totalment acabat de l'obra, independentment de l'execució, que permet deslligar a l'arquitecte de la tercera fase. Representació parcial
- Fotografies
- Maquetes
- Dibuix
- Projeccions axonomètriques (més des de d'alt) i axomètriques (des d'abaix)
- Filmacions cinematogràfiques En quant a la representació de l'espai arquitectònic, més enllà dels plànols que el propi arquitecte realitza, és impossible de representar, ja que l'edifici necessita ser viscuda, fer un recorregut en ella. Podem parlar de les fotografies com a mitjà per representar parcialment d'edifici, que permeten estudiar-lo dins el context urbà, els seus volums i els de l'entorn, les façanes... Un altre tipus de representació parcial és la maqueta, que permet estudiar l'interior i l'exterior. D'altra banda, els dibuixos en permeten conèixer les plantes arquitectòniques, vistes des de d'alt, els alçats, les seccions i les diferents projeccions de l'edifici. Una de les formes més fidels són les filmacions cinematogràfiques, imatges virtuals. Permeten veure com era un determinat espai en l'època romana, i com han canviat al llarg de la història.
LES FORMES ARQUITECTÒNIQUES
Factors que s'han de tenir en comte a l'hora de fer un estudi arquitectònic:
- Anàlisi urbanístic. La ubicació és una de les especificitats de l'arquitectura.
- Concepció espacial. Distribució dels espais interiors. Es coneix sobretot per la planta.
- Anàlisi volumètric, a través dels murs exteriors.
- Anàlisi tectònic i decoratiu. De vegades hi ha vincles amb la pintura.
- Anàlisi de l'escala. Relació de l'edifici respecte els paràmetres humans. ELEMENTS FORMALS I DE COMPOSICIÓ Veurem les tipologies constructives, materials, procediments tècnics, ús de la llum... La planta És un disseny de l'edifici tallat en secció horitzontal. A través d'ella veim la tipologia de l'edifici; és un dels elements primordials de l'edifici. Leonardo Defoe diu que la nostra existència es pot vincular al pas d'una tipologia a una altra, cada una d'elles associada a un tipus de vida diferent (?). També diu que el que avui en dia coneixen com a planta, en l'antiguitat estava associada a la iconografia, i apunta que la paraula ICHNOS (iconografia) significava la impremta que deixa la planta del peu, per tant relaciona aquesta part essencial amb la planta de l'edifici, amb la qual ens aixecam; element generador de tot l'edifici. Podem parlar de diferents tipus de planta:
- Planta longitudinal: un eix major que un altre
- Rectangular: pròpia del temple grec
- Basilical: associada a l'edifici civil, però a través de l'època paleocristiana passarà a utilitzar-se en els edificis religiosos.
- De creu llatina (simbologia --> creu de Crist).
- Planta centralitzada: els dos eixos són iguals
- Planta ovalada o el·líptica: com un amfiteatre. Dos eixos.
- Planta composta: formada per la combinació de formes diverses
En el mundo griego se llega a la cumbre de la columna. Proceso de geometrizacion, matematizaion que va a influir en toda la edificación. Asociado a partir de los ordenes clásicos. De la columna va a depender toda la forma del templo, de manera que el modulo del templo va a ser el diámetro de la base de la columna. (posar imatge de les parts de cada ordre+orden toscano+orden compuesto: base mas decorada que en jonico y dorico, el capitel es una mezcla de corintio con la volutas del jonico): -espacio entre biga y biga es la metopa. -Vitruvio describe en sus tratados los tres ordenes, también dice en que parte de la geografía surgen los tres ordenes y para que son apropiados cada uno de los ordenes. Se refiere a los ordenees como un conjunto de ordenes canonicas que encarnan las virtudes de la arquitectura. Va a ser Alberti el que añade el orden compuesto, que hasta el renacimiento no existía. -Sebastiano serlio: su tratado de arquitectura se convirtió en la primera gramatica arquitectónica completa del renacimiento. El conjunto de su obra se llama tutte l’opere d’architettura e prospectiva. El libro 4º es el que dedico especialmente a los ordenes. Ilustra los 5 ordenes de manera canonica pero también introduce variaciones de cada uno de ellos. También asociado los diferentes ordenes a tipologías. Es él el que le da la determinación de orden compuesto. Por una parte canoniza los ordenes. Lleva a cabo sus porpias especulaciones. -Jacobo barozzi: su tratado sobre arquitectura gira en torno a estos 5 ordenes e introduce variedades de estos ordenes. A parte de que la columna funciona como modulo que va a seguir el edificio, va a determinar la distribución. Alberti será el primero que utilizara la superposición de ordenesà columnas como principal elemento del edificio. Alberti asocia la columna al elemento decorativo de la aqruitectura, no lo considera como base de harmonia. Para él el orden únicamente responde a cuestiones decorativas. Es el primero en denominar el orden toscano como tal · Pilares. · Arcos. Tratamiento ondulado del muro típico del barroco. El alfiz: marco cuadrangular que rodea un arco, típico del arte islámico. PILARS
El pilar, element sustentant de secció poligonal quadrada o cruciforme, que al llarg de l'Edat Mitjana es va complexant, donant lloc al pilar fasciculat. Les proporcions del pilar són variables, al contrari que la columna. També pot contenir, però, un capitell i una base. Els materials són també variats (pedra, formigó, acer...). El pilar és exempt, a diferència de la pilastra, caracteritzada per estar adossada al mur. També presenta una secció poligonal i pot tenir tant una funció constructiva, de suport, com una funció ornamental. També segueix els ordres clàssics. ARC En alguns textos apareix com a element sustentat, no sustentant. Es caracteritza per la seva configuració corba. Descarrega les forces lateralment, seguint la trajectòria corba. L'arc constitueix l'alternativa a la llinda, per a salvar l'espai i la llum d'un va. Això suposa que s'evita la necessitat de trobar una biga de gran mesura i haver de transportar-la. A més, permet obrir vans de major llum que una arquitectura llindada, permet cobrir distàncies majors, ja que no es precisen grans blocs de pedra. Les parts de l'arc són:
- Zòcal: base
- Imposta
- Dovelles (blocs): salmer i la clau (central).
- Intradós (part interna) i extradós (part interna)
- Fletxa: altura màxima de l'arc, entre el vèrtex i la línia d'imposta
- Llum: distància d'amplària de l'arc El seu origen s'ha fixat en l'arquitectura babilònica, en la Porta d'Ishtar, en el segle VI aC. És l'arquitectura romana considerada la introductora, la que fixa aquest element com a nova fórmula constructiva en substitució de la columna. Això no significa l'abandó de la columna. En molts de casos, s'aglutina la funció decorativa de la columna i l'arc, en tipologies com l'arc de triomf, de caràcter commemoratiu, simbòlic i expressiu. La columna ja no és un suport.
- Cúpula VOLTA Tipus de coberta engendrada per un arc que segueix un moviment de translació, generalment recte. Es forma pel desplaçament d'un arc entorn a un eix. Aquest eix també pot ser una corba, com en el cas de la volta anular, la qual es podria emprar en els deambulatoris o giroles.En molts casos adopten la mateixa denominació que l'arc que les forma. La volta de canó és pròpia de l'arquitectura romànica, com també la volta d'aresta. Aquesta darrera és de secció ortogonal (90º) entre dues voltes de canó. A finals del Romànic de li afegeixen els nervis, ogives. Està associada a un tipus de sistema de suport dels murs de la nau, el contrafort. Un altre tipus de volta, característica del Gòtic, és la de creueria , conformada per arcs apuntats creuats de manera ortogonal. A mesura que avança el gòtic, es va complicant aquesta volta, ja que s'afegeixen els terceletes, que parteixen dels cantons. Altres tipus són la volta estrellada i la volta de ventall , típica del Gòtic anglès, formada per nervis conformats en forma de ventall. La classificació francesa està en funció de la divisió de la volta: quatripartita , que estableix quatre espais en la volta; volta sixpartita (Notre Dame)... També ens trobam amb la volta calada , en la qual els plements (espais que hi ha entre els nirvis) estan foradats, deixen passar la llum. En aquest cas hi ha la volta de nervis entrecreuats i la volta calada. La volta de quart d'esfera o volta de forn serveix per cobrir l'absis. Volta vaïda, volta d'aljub o esquifada (creuament de dues voltes de canó, formant 4 triangles còncaus, cada un amb les seves arestes), etc. CÚPULA Generada a partir del moviment rotatori de l'arc. Es sol assentar sobre un tambor o cos de llums, que dóna altura i a la vegada permet il·luminar l'interior. En ocasions, apareix coronada per un segon cos cilíndric o quadrangular, la llanterna. Per passar de la planta quadrangular a l'espai semiesfèric, es poden emprar dos sistemes: les petxines (triangles curvilinis), que tenen el seu origen en l'arquitectura bizantina, o les trompes (voles còniques que tenen el vèrtex en els angles del quadrat).
Tant la volta com la cúpula són elements que sorgeixen en el món romà. Les voltes s'empraven molt en edificis públics, com les termes. Tipus de cúpula:
- Cúpula d'arcs entrecreuats: Art islàmic, romànic i barroc.
- Bulbosa: supera la semiesfera. Pròpia de l'arquitectura russa.
- Volta de mocàrabs: amb l'intradós decorat amb prismes. Típica de l'arquitectura islàmica.
- Volta grellonada: superfície dividida pels nervis, que la divideixen verticalment, com si fossin grells de taronja. Volta romànica. Ex: Catedral de Zamora (sobre petxines).
- Els nervis es manifesten tant a l'interior com a l'exterior.
- Cúpula el·líptica: típica del Barroc. Exemple de Borromini (sobre petxines).
- Cúpules contemporànies: sorgides amb els nous materials. Ex: cúpula geodèsica. VALORS PLÀSTICS: LA LLUM I EL COLOR S'empren per a la modelació de l'espai. I en alguns casos són elements fonamentals del disseny arquitectònic, sobretot en l'època bizantina i gòtica. Són elements claus en l'ornamentació. Ex: Catedral de Reims, s. XIII. Ex: Santa Sofia, Istanbul. Al llarg de la història, l'ornamentació es pot produir a través de diferents elements. A Egipte i Grècia, s'utilitzava la policromia; els marbres de color a Roma, Barroc i Renaixement; pintures al fresc durant el Romànic; i les vidrieres durant el Gòtic... Perelló estableix 3 tipus de llum en l'arquitectura:
- Funcional: proporciona claredat en un espai
- Simbòlica: quan es vol transmetre un missatge o estat d'ànim
- Escenogràfica: Element capaç de crear escenografies Els valors simbòlics i escenogràfics s'empraven molt durant el Gòtic, amb les vidrieres, que creen la sensació d'un mur translúcid, i una dimensió irreal i transcendental. Aquesta idea de crear una atmosfera no natural, s'inserta en una tradició literària que, simbòlicament, relaciona la llum amb la divinitat. La tradició de Plotí serà recuperada periòdicament fins el neoplatonisme. En el segle XII, Súger, abat de Saint Denis, a les afores de París, erigí el primer exemple del Gòtic. Té una obra prolífica entorn a l'estètica de la llum, que justificaria el sorgiment del Gòtic. Per tant,
Ritmo: Basado en la ordenación de los elementos arquitectónicos como los soportes, los muros/ vanos, o la ondulación del muro. Se puede relacionar con el ritmo musical, en el sentido en que se experimenta en el tiempo. Sucesión de elementos, se pueden interpretar paralelamente con una partitura musical. Perfección en el espacio.
- Configuración rítmica a través de la disposición de formas similares = fachada del palacio
Rucellai de Alberti: alternancia entre pilastra-vano. Sufrió modificaciones = pérdida de simetría. Aparejo almohadillado, que en el zócalo se combina con otro tipo. También se podrían destacar, en cuanto a los soportes, las pilastras = superposición de órdenes (toscano, jónico y corintio), y superposición de pilastra/columna.
- También el Palazzo de la Cancillería = pilastra/vano/pilastra/muro (otro tipo de alternancia), que
se rompe en las esquinas.
- Pórtico del hospital de los Inocentes, de Brunelleschi = ordenamiento, claridad propia del
Renacimiento = se introducen pilastras corintias en las columnas = simetría lateral o en espejo (ABCCCCCCCBA).
- Otro ejemplo de esta composición simétrica bilateral sería el Palazzo del Te, de Giulio Romano =
aparentemente, composición regular con un pórtico = al acercarnos vemos que todas las crujías son diferentes, no tienen la misma estructura. Eje de simetría (abcdEFEdcba).
- Ya en la arquitectura contemporánea, un ejemplo de Le Corbusier que juega con la ruptura del
elemento rítmico, con la disposición de las ventanas de todas las oficinas del edificio de Chandigarh = urbanismo de nueva planta, organización en torno a las actividades de cada barrio, así creando 3 edificios representativos, conformados por celdas idénticas. En el centro, son asimétricas, con otras funcionalidades.
- San Carlo, de Borromini: ondulación de los muros para producir un efecto rítmico
- Alvar Alto y el Instituto tecnológico de Massachussets = introduce esta curvatura del lienzo que
permite ampliar la superfície de fachada en un espacio reducido. La proporción: como la ordenación, la concordancia entre las diferentes partes del edificio en relación con la totalidad. Cada una de las partes se relaciona con un módulo, que puede partir de la medida multiplicada de una parte del edificio, para configurar tanto la planta como el alzado. La suma de las partes menores da lugar a las partes mayores, dentro del conjunto.
- Santa Maria Novella, de Alberti = el módulo sería el cuadrado central, que multiplicado nos da
las diferentes unidades (superiores). Vitruvio fue una de las figuras más importantes en cuanto a la proporción y simetría. Esta idea del módulo tan presente será adoptada a lo largo de la Edad
Media (el mundo románico trabajó a un nivel más sencillo con las proporciones, se puede ver en las plantas de las iglesias románicas).
- Dos sistemas de proporciones presentes a lo largo de la historia del arte:
- La Sección áurea: Renacimiento. Idea de buscar en la arquitectura y en las artes un orden
que tiene orígen en la naturaleza, y que se encarna en el número. Es una proporción entre dos variables que se relaciona con toda la arquitectura clásica con una idea de proporcionalidad perfecta. El número vincula. Proporciones armónicas en el arte. Hacen falta dos variables: A y B. La A sería el lado mayor del lado menor. La relación perfecta entre A y B: A+ B / A = A/B (ej: si B es 1, A es 1,6). En la naturaleza hay cosas que se crean siguiendo esta variable. Este tipo de proporción se ha visto que estaba presente en el Partenón (diferentes partes de la fachada corresponden a ese esquema) = a posteriori, no sabemos si es casualidad.
- La serie Fibonacci (Leonardo Fibonacci, matemático medieval): la serie consiste en que
cada término es producto de la suma de los dos anteriores (1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21…). Le Corbusier, en Le Modulor , la aplicó a la arquitectura, busca a través de esta serie la relación matemática perfecta para la arquitectura a partir de las medidas del cuerpo humano. Busca una gama de dimensiones armónicas tanto para la arquitectura como para otros elementos de construcción producidos en serie. Para ello, toma como base a una figura humana de 1,75m de altura con un brazo estirado a la vertical (buscar fotos). Si vemos las medidas de la totalidad (226), hasta el ombligo (113), del ombligo a la cabeza (70), y de la cabeza a la mano (43). Este sistema no lo aplicó a la totalidad de sus obras. Buscaba un sistema basado en la razón. Él propone comunidades donde el ser humano puede desarollar todas sus funciones, no sólo la de habitar.
4.5 VOLUMEN
Manifestación externa del espacio interior. Ej: Obelisco Egipcio + Columna Trajana = el obelisco es un elemento macizo, no tiene volumen. La Columna Trajana sí se habla de volumen, ya que hay un espacio interior (escaleras y cámara funerária). Volúmenes sinceros y no sinceros:
