Tot esperit
Vaig rebre un imprès a mitjan setembre, i a primers d’octubre em van venir a veure dos
inspectors joves, un xicot i una noia.
Els va bastar poca conversa per a dir-me que jo era un fantasma, i que no m’espantés,
perquè no era pas sol. M’explicaren que nous mètodes estadístics posaven al descobert una gran
quantitat de casos d’aquest peculiar estat civil.
Jo estava serè («vaporós», em digueren ells) i encara em sentia esverat.
—¿I què passa, doncs, amb la meva dona i els meus fills i amb la vida que porto?
«No res. Són imaginacions vostres», em replicaren.
—Bé, sí... Però i ells, els meus parents?
«Se us imaginen a vós», van respondre’m. Se’ls veia molt segurs i no paraven de
repetir-me que, de moment, no hi havia motius de preocupació. Tant m’ho digueren que a l’últim
em va venir suor freda. La noia inspectora em volgué tranquil·litzar una vegada més i em donà uns
quants cops amistosos a l’esquena; va sonar com si algú piqués un núvol amb els artells (el que
pot l’aprensió!).
—Podeu donar gràcies de no ser un vampir —em digué—. Això sí que és un desfici
constant i un perill per a la família. Veiem cada quadre! Vós, almenys, no feu mal a ningú.
—I com m’he de comportar?
—Com si tal cosa. Amb naturalitat, i tot pensant que la fantasmagoria d’ara ja no és com la
d’abans.
Els vaig acompanyar fins a la porta, i pel camí els remerciava per la conformitat que
provaven de dur-me. Però de retorn al menjador, vaig comprovar (ficant-me la mà a la pitrera) que
entre la camisa i el cos hi tenia una separació de ben bé dos travessos de dit.
Pere Calders, Invasió subtil i altres contes, Barcelona, Edicions 62, 1978, p. 59.
