¡Descarga exercici tipologies textuals y más Ejercicios en PDF de Análisis de Textos Literarios solo en Docsity!
Descripcions El polinesi, per regla general, riu sempre, el riure és el seu salut, el seu comentari; quan no sap què fer, estira els llavis i mostra les dents. La rialla en el tahitià no té motiu; però, quan és una mica motivada, aleshores ja no és rialla, és tot un orgue ple de gats i gossos, de xiscles i d’esgarips; ja no són els llavis, són els vuit metres de budell que se sacsegen sota els músculs i sota el greix electritzat del ventre. La ruta blava, Josep M. de Sagarra Annabel i Midge van sortir del saló de te amb el pas lent i arrogant dels ociosos, tenint com tenien per davant tota la tarda del dissabte. Havien pres per dinar, com de costum, dolços, fècules, olis i greixos mantegosos. Normalment menjaven sandvitxos de molla esponjosa untats en mantega i maionesa; menjaven espessos talls de pastís banyats en gelat i llet batuda i xocolata desfeta amb ametlles picades. Com a alternativa, menjaven empanades que regalimaven gotes d’oli de baixa qualitat i contenien trossets de carn tova empantanegats en una salsa pàl·lida i endurida; menjaven pastetes, amorosides sota una rígida crosta de sucre i clara d’ou, totes farcides d’una indeterminada substància grogosa, ni prou sòlida ni prou líquida, com un ungüent abandonat al sol. No tastaven cap altra classe de menjar, ni tan sols els passava pel cap. I tenien la pell com pètals d’anemones silvestres, i els ventres tan plans i els flancs tan magres com els dels joves guerrers indis. Una classe de vida , Dorothy Parker
Pels volts de les nou d’aquell mateix vespre, d’un restaurant econòmic de Sixth Avenue van sortir dos individus. Eren lletjos i se’ls veia desnodrits i mancats de tot excepte de la forma més baixa d’intel·ligència, sense ni tan sols aquella vitalitat animal que tota sola dóna color a l’existència; no feia gaire els havien turmentat la menjança, el fred i la gana en una població sòrdida d’un país estranger; eren pobres i no tenien amics; la vida els havia arrossegat com fusta a la deriva des de la seva naixença, i els arrossegaria com fusta a la deriva fins a l’hora de la mort. Primer de Maig , Scott Fitzgerald. No és que fos gras; era immens i fortíssim: el seu cap, dins les cases habitades per la majoria dels mortals, fregava la part inferior de les aranyes; els seus dits sabien enrodillar les monedes com si fossin paper de seda (es tan fort que cargola una moneda amb els seus dits) i entre Vil·la Salina i la tenda de l’argenter (es dedica a treballar la plata) hi havia un constant anar i venir per reparar les culleres i forquilles que, a la taula, la seva ira continguda convertia de vegades en cèrcols. Altrament, aquells dits també sabien acariciar amb delicadesa i això, per desgràcia seva , ho recordava prou Maria Stella, l’esposa (és una desgràcia per ella recordar-ho perquè ja no ho fa); i els grampons finíssims i els vidres esmerilats dels telescopis que a dalt de tot de la Vil·la s’amuntegaven dins l’observatori privat, romanien intactes manipulats pels seus dits. El sol ponent encenia encara, en aquella tarda de maig, el color rosat del Príncep i els seus cabells de mel que denunciaven l’origen alemany de la mare, d’aquella princesa Carolina l’orgull de la qual havia glaçat trenta anys enrera l’esburbada cort de les Dues Sicílies. Però dins la sang d’aquell aristòcrata sicilià, el 1860, fermentaven altres essències germàniques que neutralitzaven l’atractiu de la pell blanca i els cabells rossos en un ambient de cares color d’oliva i cabells negres; un temperament autoritari, una certa
De cop i volta en Joey va entendre, més que mai, què volia dir la gent quan deia que algú era “imponent”. La Jenna tenia aquell tipus de bellesa inquietant que relegava tot el que l’envoltava, fins i tot les funcions orgàniques bàsiques del qui la contemplava, a un estatus secundari. La seva figura, la seva complexió i estructura òssia feien que els trets que en Joey havia admirat en altres noies “boniques” ara semblessin una aproximació rudimentària a la bellesa; ni tan sols les seves fotografies li havien justícia. Els cabells eren espessos i brillants, rogencs, i portava una samarreta dels Duke molt gran i uns pantalons de pijama de franel·la que, lluny d’amagar la perfecció del seu cos, demostrava la seva capacitat per imposar-se a la roba més baldera. L’únic tret destacable de les altres coses de la sala en què es va fixar en Joey era que no eren ella, que eren insípides i de segona classe. Però quan va gosar mirar de reüll la noia, tenia el cervell massa alterat per veure-ho. Tot plegat li resultava estranyament fatigós. Se sentia incapaç de fer un posat que no semblés fals i afectat. Era plenament conscient que mirava amb un somriure estúpid cap a terra, mentre ella i el seu germà, que sorprenentment no semblava gens impressionat, discutien sobre l’expedició a les botiques de Nova York que ella tenia la intenció de fer divendres. Llibertat , Jonathan Franzen Oferien l’espectacle més patètic de la vetllada, el de dos enamorats joveníssims que dansen junts, cecs als defectes recíprocs, sords als avisos del destí, fent-se la il·lusió que tot el camí de la vida serà pla com el paviment d’aquell saló, actors involuntaris als quals un director fa representar el paper de Romeu i Julieta sense ensenyar-los la cripta i el verí, ja previstos al guió. Cap dels dos no era innocent, perquè tant l’un com l’altra te-nien els seus càlculs i els mil objectius inconfessables; però tots dos resultaven ado-rables i commovedors mentre les respectives ambicions, ingènues però no pas límpides, quedaven dissimulades sota els mots tendres que ell li xiuxiuejava a cau d’orella, sota el perfum dels cabells d’ella, sota l’abraçada dels seus cossos condemnats a morir.
El Guepard, Giuseppe Tomasi di Lampedusa
