¡Descarga Tipologies textuals català y más Apuntes en PDF de Catalán solo en Docsity!
Tipologia textual
1. El text narratiu
a. El conte literari
b. El gènere epistolar
2. El text descriptiu
3. El text explicatiu
4. El text periodístic
a. Els gèneres informatius
b. Els gèneres d’opinió
5. El text predictiu
6. El text instructiu
7. El text argumentatiu
8. El resum
9. El gènere dramàtic
1. El text narratiu
Narrar és relatar uns fets, siguin reals, o de ficció, amb la finalitat d’entretenir. La narració oral
és la primera forma de narrar. Amb el pas a la llengua escrita s’obtenen tipus de text narratius
diversos, amb extensió diferent, i amb intenció literària o sense.
En literatura, la narració es troba en textos de ficció com la novel·la el conte, el relat, la
llegenda, les memòries, els dietaris i les biografies. D’altra banda, hi ha textos narratius que
tenen altres finalitats, com els reportatges, les notícies, les cròniques, etc., l’objectiu dels quals
és, bàsicament, informar i que trobarem en els gèneres periodístics.
La narració és un tipus de text que explica uns fets en un determinat ordre, que cal que sigui
coherent amb la intenció del narrador. Caben dues possibilitats d'ordre: el mateix en què han
succeït els fets i l'alteració de l'ordre en què han ocorregut (per remarcar un fet, utilitzar el factor
sorpresa, mantenir l'interès del receptor fins al final o centrar-lo en una part de la narració).
La narració té un desenvolupament temporal i s'estructura en les etapes següents:
- introducció (plantejament d'una situació estable)
- complicació (plantejament d'un conflicte)
- avaluació i reacció (avaluació del conflicte i reacció per part dels personatges)
- resolució (resolució del conflicte i pas a una nova situació) i
- moralitat (conclusió que respon a la intenció del narrador)
El factor temps és essencial en el text de tipus narratiu. El temps es pot expressar a través del
verb (amb els seus morfemes temporals), els adverbis i locucions adverbials de temps,
preposicions+nom, oracions temporals i verbs o substantius que indiquen temps.
La narració literària és un text en què, a part de l'autor i el lector reals, hi ha un emissor i un
receptor ficticis. Cal tenir-hi en compte aspectes externs i interns.
Entre els primers, hi ha:
- la trama (suma d'accions desenvolupades a la narració)
- el tema (assumpte de què parla la narració) i
- els personatges (éssers que intervenen en la narració)
Entre els interns, hi ha els referents a:
- el temps, que contempla les diferències entre el temps real de la història narrada i la
forma en què està expressat a la narració mitjançant tres factors: l'ordre, la duració i la
freqüència;
- la manera, que contempla la distància amb què són presentats els fets al lector i la
perspectiva amb què li són mostrats, i
- la veu, que contempla les relacions entre els fets narrats, la persona que els narra i els
personatges que hi intervenen.
Les etapes de la narració
El text narratiu té un desenvolupament temporal i es construeix d'acord amb una estructura
d'etapes com la següent:
a. Introducció
Plantejament d'una situació estable
b. Complicació
Plantejament d'un conflicte
c. Avaluació i reacció
Avaluació del conflicte i reacció per part dels personatges
d. Resolució
Resolució del conflicte i pas a una nova situació
e. Moralitat
Conclusió que respon a la intenció del narrador
c. Preguntar
Exemples:
Va dir -li si aquell soroll del motor era normal.
Va demanar -li quin servei feia a l'oficina.
VERBS INTRODUCTORIS MOT D'ENLLAÇ ENUNCIAT
preguntar si
demanar
voler saber qui, què, on, quan
dir com. quin, per què
+ verb en indicatiu
1.a El conte literari
Entenem per conte el relat breu d’un fet o d’un seguit de fets reals, llegendaris o ficticis amb
l’objectiu d’entretenir, reflexionar, moralitzar o divertir
Cal distingir entre conte tradicional o rondalla –anònim, de transmissió oral i de caràcter
popular- i conte literari –d’autor reconegut i de caràcter culte.
L’extensió del conte no té uns límits rígids i sovint provoca confusions. No queda definit amb
claredat el concepte de conte, narració llarga o novel·la curta.
Tècniques
Els punts de vista narratius i el tractaments del temps de conte són els mateixos que els de la
novel·la. Així mateix, els procediments també coincideixen: narració i descripció, diàleg i
monòleg.
El que té de particular el conte és la concentració d’elements narratius. El conte és, sobretot, un
exercici de síntesi, i força sovint constitueix el nucli de narracions més extenses que,
desenvolupades, podrien esdevenir novel·les.
L’extensió breu del conte limita les possibilitats argumentals i les històries paral·leles amb molts
personatges. El conte té una trama senzilla, pocs personatges i, en la majoria dels casos, un
sol episodi. Té menys varietat i matís que la novel·la, però té més contundència i força
expressiva.
Sovint, un recull de contes té un caràcter unitari. Un fil argumental o una temàtica comuna
uneix els diferents relats fent-ne un tot, malgrat el sentit autònom e cada un d’ells. Aquesta
característica és més freqüent en la literatura contemporània que no pas en l’antiga.
Estructura
Tenint en compte la concentració narrativa que li és pròpia, la narració breu es pot estructurar
en tres parts:
1. Introducció. Presentació dels personatges, el temps i l’espai de l’acció. També s’hi
planteja la situació inicial.
2. Desenvolupament. Desplegaments del conflicte, amb situacions ascendents i
descendents, i situacions de clímax.
3. Desenllaç. Conclusió del relat. És especialment significativa en el conte literari
Aquesta estructura no és fixa: es pot partir del coneixement del desenllaç –in medias res- és a
dir, enmig del relat.
El desenllaç pot ser obert o tancat.
Desenllaç obert: El narrador no dóna cap solució a la història o conflicte plantejat al relat, de
manera que el lector s’ha d’imaginar un possible final. D’aquesta manera preval l’ambigüitat del
missatge i s’exigeix un lector participatiu.
Desenllaç tancat. L’autor resol tots els conflictes i no dóna cap opció al lector. Moltes vegades
el conte i la narració breu han utilitzat un desenllaç d’aquesta mena per cloure el relat amb un
final sorprenent i inesperat que produeixi un cop d’efecte inoblidable.
La narrativa contemporània. Narrativa de la quotidianitat
El realisme metafòric representa l’absurd i el fantàstic. Amb la voluntat de trencar amb la
temàtica del realisme històric, es crea una realitat literària basada en la fantasia, l’absurd,
l’humor o el somni. Els problemes socials i quotidians es reflecteixen a través de situacions
1.b El gènere epistolar
Modalitat literària basada en la correspondència entre escriptors, o artistes en general, o bé en
produccions literàries escrites en forma epistolar però que no formen part d’una
correspondència estricta. En aquest sentit és particularment interessant la novel·la epistolar ,
molt difosa durant el segle XVIII i que encara avui té adeptes.
Abans de definir el gènere epistolar cal començar fent referència a la carta com a procediment
comunicatiu segons el qual hom s’adreça per escrit a un corresponsal amb objectius i finalitats
diverses. La carta és, doncs, una mena de diàleg diferit a través de l’escriptura.
En el món literari les cartes dels escriptors han estat sempre una eina de coneixement de les
seves idees o de la seva trajectòria biogràfica.
La carta és gènere literari quan deixa de ser un intercanvi entre éssers reals i es converteix en
literatura. A la narració epistolar , la carta o epístola esdevé un procediment narratiu que dóna
l’estructura general de l’obra. És a través de cartes que tenim notícia dels fets i dels
personatges del relat, sempre d’acord amb el punt de vista de la persona que les escriu.
Aquest procediment permet el desenvolupament d’un punt de vista aliè de l’autor i crea, alhora,
una mena de ficció comunicativa: l’autor-narrador desapareix per deixar pas a un narrador que
és l’emissor de la carta. Aquest emissor escriu, aparentment, no per al lector, sinó per al seu
corresponsal, de manera que aquell viu la impressió d’entrar en un món del qual és un
testimoni privilegiat. Així doncs, la narració epistolar crea la il·lusió d’un document autèntic, la
qual cosa la converteix en un dels procediments preferits pel realisme. Però, al mateix temps,
pel seu component d’expressió de la subjectivitat de l’emissor, l’epístola és també un
procediment fonamental del romanticisme.
Podem trobar narracions que giren a l’entorn de les cartes que escriu algú, sense veure mai les
respostes, però també en trobem que són la correspondència creuada entre dos o més
corresponsals.
Aquest procediment no s’ha fet sevir únicament en la narrativa, és a dir, a la novel·la i al conte.
La poesia ens n’ofereix mostres (epístoles satíriques, censòries) i trobem la carta com a vehicle
de l’assaig o la dissertació. També podem trobar epístoles –en vers i en prosa– de diferents
estils: elevat o sublim, com a pretext per a la vehiculació d’idees, i planer o familiar, com a pura
expressió de la intimitat de l’emissor. A més, a causa de la seva varietat de manifestacions, pot
incloure gran diversitat de tipus textuals (narració, descripció, diàleg, argumentació, etc.)
L’epístola literària és, doncs, un nus, on les diverses qualificacions d’estil, procediment i tipus
textual s’entrecreuen.
El gènere epistolar no ha estat gaire conreat en la literatura catalana, tot i que hi ha molts
epistolaris reals inclosos en els llibres de memòries. Als anys trenta del segle XX, Judita , de
Francesc Trabal destaca com un exemple notable de novel·la epistolar. Hi ha també obres que
inclouen cartes que els protagonistes adrecen a algú ( Bearn , de Llorenç Villalonga) o contes
( Una carta , de Mercè Rodoreda). Actualment hi ha molts escriptors catalans que inclouen
aquest gènere entre les seves obres (Carme Riera, M. Mercè Roca...)
2. El text descriptiu
Descriure consisteix a explicar com són les coses i les persones, a detallar-ne les
característiques, l’aspecte o les qualitats que presenten.
La descripció no només és literària, sinó que la podem trobar en textos quotidians com per
exemple: guies turístiques, catàlegs comercials, publicitat, etc.
Estructura del text descriptiu
Una descripció consta de dues parts: tema i expansió.
El tema és el motiu de la descripció i primer se’n fa una definició. A continuació s’inicia
l’ expansió , que desenvolupa el tema amb nova informació. L’expansió es pot basar en una
enumeració selectiva , és a dir, en l’enumeració dels elements que fan que l’objecte es
distingeixi d’altres de semblants, o bé en una enumeració exhaustiva , és a dir, en la citació de
tants elements com es vulgui. L’acumulació excessiva de dades pot arribar a desdibuixar allò
que es descriu.
De vagades la descripció es pot fer en un altre ordre: ascendent o descendent, anar de dreta a
esquerra, del tret particular al general, etc. Les informacions que s’aporten a la descripció s’han
d’agrupar per sectors de manera que no es barregin entre elles.
Tipus de descripcions
La descripció pot ser objectiva , si té una intenció explicativa o informativa; o subjectiva , si qui
descriu deixa entreveure l’opinió o els sentiments que li produeix allò que es descriu.
La descripció objectiva presenta amb detall les característiques d’allò que es descriu, sense
matisacions ni apreciacions personals. Hi predomina la funció referencial i el llenguatge
denotatiu. És una descripció funcional, pròpia dels llenguatges tècnics.
En canvi, la descripció subjectiva no detalla els trets tal com es manifesten en la realitat sinó
que l’autor els presenta amb una visió personal. Posa en relleu alguna cosa de la història que
s’explica. En aquest cas, la descripció pren un valor significatiu perquè es troba al servei de la
narració, tant per aclarir l’estat de les coses ( funció explicativa ) com per donar a conèixer
aspectes del personatge o de l’acció que es desenvolupa ( funció simbòlica ). Hi domina la
funció estètica o poètica i el llenguatge pot ser connotatiu.
Si es descriuen els trets físics d’una persona parlem de prosopopeia , si són els trets
psicològics, etopeia , i si són els dos a la vegada, és el retrat. En el cas que es faci una
exageració o una deformació parlem de caricatura. Tot es pot descriure: persones, paisatges,
olors, sensacions, actituds...
Recursos lingüístics del text descriptiu
El nom és el punt de partida de la descripció. L’ adjectivació , en forma de qualificatius o
d’estructures equivalents, és el recurs que caracteritza allò que es descriu.
3. El text explicatiu
Una exposició és l'explicació d'un tema o d'unes idees clares que es presenta d'una manera clara i que s'organitza seguint un ordre lògic. La presència d'aquest tipus de missatge en el nostre entorn és present en tots els actes comunicatius en què es transmet informació. Sovint exposar i explicar són termes utilitzats indistintament per referir-se als textos que tenen una finalitat informativa o didàctica. En general, identificar un text tot atribuint-li una tipologia concreta no és gaire senzill perquè habitualment es barregen diversos tipus de text. En una exposició pot haver narracions, descripcions, etc. Només sabrem ben bé la tipologia d'un text si atenem a la finalitat amb què ha estat elaborat: si el propòsit no és descriure, si no fer entendre allò que es descriu, parlarem de text expositiu.
«Explicar» i «exposar» són dos verbs que expressen conceptes estretament connectats; tant, que sovint s'ha utilitzat «exposició» i «explicació» per referir-se a una mateixa classe de seqüències.
Exposar equival a «informar», és a dir, transmetre dades amb un alt grau d'organització i jerarquització, i explicar, és l'activitat que, partint d'una base expositiva o informativa necessàriament existent, es fa amb finalitat demostrativa.
Els textos explicatius «exposen una cosa a fi de fer-la comprendre o donar-la a conèixer a algú". Les explicacions són els textos didàctics per excel·lència, perquè tenen com a objectiu fer comprendre els fenòmens sobre els quals han aportat la informació necessària.
Estructura
Els textos explicatius han de presentar una organització lògica i jeràrquica de les informacions, que es pot desenvolupar analíticament o sintèticament. Es manifesta típicament a les lliçons, a les conferències, als fullets explicatius, etc. L'estructura clàssica d'un text expositiu és:
- Introducció: on es presenta el tema de què es parlarà.
- Desenvolupament del tema
- Conclusió: sol correspondre a una síntesi del que s'ha dit.
Característiques dels textos expositius
La llengua del text explicatiu ha de tendir cap a la màxima claredat. Per això, la sintaxi ha de ser senzilla i el lèxic clar i precís (en la modalitat divulgativa, tanmateix, no s'abusarà de la terminologia que serà emprada en la modalitat especialitzada).
Tot i que no es poden establir un trets determinants, sí hi ha unes certes regularitats:
- l'objectivitat en l'explicació: oracions en tercera persona;
- hi abunden oracions subordinades de relatiu i aposicions, ja que permeten afegir informació secundària;
- el temps verbal característic és el present d'indicatiu, per la seva atemporalitat;
- la selecció de substantius i verbs té en compte els criteris de claredat i precisió, per evitar ambigüitats;
- hi ha nombroses nominalitzacions, tant d'accions com de processos o estats, ja que permeten la síntesi i l'abstracció de la informació.
- els adjectius són neutres, aporten matisos específics i precisos
- la cohesió lèxica queda garantida per la repetició de paraules, la utilització´d'hiperònims i hipònims i mots de la mateixa família.
- els connectors tenen un paper important, sobretot els que estableixen relacions lògiques i els que concreten o matisen.
Tipus de text expositiu
Les formes d'exposició són sempre presents en els àmbits de la ciència, la tècnica i l'ensenyament. Es poden establir sis tipus diferents de missatges expositius:
- text cientificotècnic especialitzat, propi dels especialistes d'una matèria;
- text de semidivulgació, adreçat a un públic universitari o amb uns certs coneixements del tema;
- text de divulgació, dirigit a un ampli sector de la societat;
- text científic pedagògic, propi de l'educació, llibres de text, etc.;
- text d'investigació, del tipus tesi doctoral o similar;
- text científic oficial, informes d'equips investigadors. Encara que habitualment són textos escrits, també poden presentar la modalitat oral.
Recursos
En l'explicació, l'emissor coneix allò de què parla i en sap més que el receptor. L'emissor vol fer-se entendre pel receptor i per això fa servir diferents tècniques com l'exemplificació i la definició, juntament amb una sèrie de recursos com les fotografies, les gràfiques, els esquemes o els dibuixos (que funcionen de suport no verbal); en l'escrit, la subdivisió en apartats, l'ús de títols i subtítols i la utilització de recursos gràfics (negretes, cursives, etc); en l'exposició oral, la repetició, els canvis d'entonació i les pauses expressives, etc.
Elements lingüístics
- Oracions atributives
- Aposicions
- Expressions per denominar vinculades a les definicions ( noms, infinitius, oracions precedides pel nexe que, oracions interrogatives indirectes, oracions de relatiu substantivades)
- Abundància de subordinació
- Connectors de causa i conseqüència, que expliciten l'organització lògica de les idees ( ja que, perquè, consegüentment, tanmateix... )
Recursos lingüístics
El verb de l'explicació és el present d'indicatiu, encara que no s'ha de descartar la presència dels altres temps verbals -els diferents temps de passat-, si en suport de l'explicació es recullen esdeveniments, anècdotes, declaracions, etc., que s'arrangen en el temps.
La utilització d' adjectius i d' adverbis prové de la necessitat de donar una idea exacta d'allò de què es parla perquè puga ser entesa l'explicació, i no de la intenció de buscar un efecte estètic ni de fer conèixer el nostre punt de vista o sentiments sobre l'objecte explicat, com passa sovint en les descripcions i en les argumentacions. És per això que s'empren els adjectius «imprescindibles», és a dir, els especificatius o classificatius. De fet, la selecció dels noms (substantius i adjectius) i dels verbs en l'explicació es fa amb el propòsit d'obtenir la màxima claredat i la millor precisió possibles.
L' ús dels termes ens assegura una interpretació única. Els termes comporten una absència d'ambigüitat, i evitar l'ambigüitat és una condició bàsica de tot text explicatiu.
Pel que fa als connectors, conjuncions o altres tipus de locucions amb valor relacionant, hi tenen un paper principal sobretot aquelles que estableixen connexions lògiques entre els elements lingüístics: les causals ( perquè, ja que, per això, per aquesta causa, per + infinitiu... ), les il·latives ( doncs, per tant, en
4. El text periodístic
El català ha tingut un accés difícil als mitjans de comunicació de masses moderns.
El primer diari publicat en el món és el Daily Courant , que aparegué a Londres el 1702, però és durant el s. XIX quan es desenvolupà la premsa, i Catalunya es trobava en plena renaixença , per això fins el 1879 no aparegué en la nostra llengua el Diari català dirigit per Valentí Almirall. Al llarg del segle XX el català també entrà en el terreny de la ràdio i la televisió.
Cada mitjà té unes característiques pròpies que condicionen el tipus de discurs que s’hi utilitza; en el cas de la ràdio o la televisió es compta bàsicament amb la immediatesa i amb els condicionants d’una transmissió oral en què es fa necessària la repetició de paraules clau i una exposició més lineal i sintàcticament molt clara a fi que la comprensió i el seguiment del missatge siguin efectius. En la premsa, en canvi, el discurs, pel fet de ser escrit, ha de ser més elaborat.
El registre lingüístic utilitat de forma general en els mitjans de comunicació, que es troba a mig camí entre el llenguatge més especialitzat i el més accessible al públic, rep el nom d’ estàndard. A banda de l’ús d’aquesta varietat lingüística el text periodístic s’ha d’ajustar a uns condicionants ineludibles com són el temps, en els orals, i l’espai ,en els escrits. A més ha de ser entenedor i unívoc en la seva interpretació. Per això el llenguatge periodístic es basa en les màximes de precisió , claredat i economia lingüística que en garanteixen l’eficàcia. El text periodístic no s’ajusta només a una tipologia textual sinó a diverses, com:
Narratiu : notícia, crònica i reportatge. Conversacional : entrevista. Argumentatiu: editorial, articles d’opinió, crítiques (de cinema, teatre, música). Predictiu : horòscop, meteorologia.
4.a Els gèneres informatius
La notícia
La notícia és un tipus de text narratiu, la funció del qual és informar el lector de fets ocorreguts recentment. El llenguatge que fa servir la notícia ha de ser clar, concís, senzill i atractiu per al lector. Una notícia perquè sigui completa, ha de respondre a les indicacions qui, què, on, quan i per què. Això no vol dir que no n’hi puguin aparèixer d’altres com a qui, com, quines conseqüències , etc. Aquestes indicacions han de figurar en el primer paràgraf d'una notícia i, si n'hi ha, en el seu titular.
Estructura de la notícia
Els elements de titulació que són aquells en què el lector fixa primerament l’atenció (com en el material fotogràfic). Aquests elements són l’ avanttítol (que serveix per contextualitzar la informació) ; el títol (que és una sola frase, de construcció breu i senzilla on es resumeix i destaca el tret més remarcable de la informació) ; el subtítol ( que explica i complementa el títol); i ja durant el desenvolupament de l’article els destacats ( en una altra mida o format de lletra) per remarcar algunes idees del text.
En el cos de l’article hi trobem l’ entrada o lead on, tenint en compte que la presentació de la informació és jeràrquicament ordenada, s’amplia la informació que conté el títol i es pretén captar l’atenció del lector a fi que continuï llegint la notícia. Després el desenvolupament del text on de forma ordenada s’han d’anar responent les preguntes què, qui, com, on, quan i si és possible per què. Algunes ja presents en el lead. El cos del text pot contenir petits títols anomenats titolets que faciliten la lectura, l’ordenen i divideixen els textos més extensos. Al llarg d’aquest desenvolupament anem coneixent, doncs, no només la notícia sinó elements contextuals a aquesta que es coneixen amb el nom de background.
Per narrar els fets podem fer servir els connectors que s’empren en els textos narratius en general: abans, anteriorment, al mateix temps, després,
Tipus de notícies
- D' última hora : abasten fets que s'acaben de produir, de qualsevol àrea i indret.
- De prevenció : pretenen sensibilitzar sobre els problemes que afecten la societat.
- De sumari : informen de les lleis o la política que afecten la ciutadania.
- Complementàries : amplien la informació principal.
- Cronològiques : segueixen la cronologia vital del protagonista i són complementàries.
- De continuïtat : segueixen i informen d'un fet que es dilata en el temps.
- De creació : acostumen a sortir als dominicals. Són de tema lliure.
- Espacials : informen sobre fets que es produeixen a diversos llocs.
La crònica
La crònica és un relat periodístic que informa sobre uns fets esdevinguts en un espai de temps concret. La crònica sol ser complementària d'altres notícies sobre esdeveniments que es produeixen de manera imprevista o previsible. L'estil de la crònica és més lliure que el de la notícia i el cronista usa l'argot propi de cada àmbit. El cos de la crònica pot seguir els fets de manera cronològica o pot oferir-ne una introducció descriptiva, una anècdota, una declaració, un testimoni, etc.. També tenen el suport gràfic de fotografies. Segons la seva finalitat poden ser informatives o interpretatives. La crònica informativa és el gènere propi del corresponsal o enviat especial. La crònica interpretativa està vinculat a un cronista especialitzat. Té la finalitat d'interpretar el sentit dels esdeveniments com a observador qualificat dels fets. Aquest tipus de cròniques se subdivideixen segons quina en sigui la temàtica. Les més característiques són la crònica negra, l'esportiva, la política, la de societat i la cultural.
El reportatge
El reportatge és un article periodístic d'extensió variable que tracta de forma exhaustiva temes que no són de plena actualitat però que desperten l'interès del públic lector. El reporter crea la informació en lloc de buscar-la. El reportatge respon a dues situacions comunicatives diferents: d'una banda amplia un fet d'actualitat, narrat des de l’òptica del protagonista; de l'altra desenvolupa un tema concret que capta l’atenció del públic i que els mitjans de comunicació tracten d'investigar i ampliar. El reportatge duu un títol, una entrada, el cos de la informació i el suport gràfic. El cos de la informació és extens i inclou les dades, les causes, les conseqüències o les vivències del reporter. Acostuma a haver-hi entrevistes, declaracions, testimoniatges, citacions, etc. S'acompanyen de fotografies, mapes, gràfics...
L'entrevista
L'entrevista és un diàleg extens i a fons que manté el periodista amb un personatge prestigiós o d'actualitat. L'objectiu és aconseguir el màxim d'informació sobre la persona o el tema en què ell està qualificat. Les entrevistes poden ser de dos tipus.
- L' entrevista de personalitat : té l'objectiu de revelar el món interior d'una persona rellevant; se centra en els aspectes més representatius del seu tarannà i de la seva obra o activitat professional. Va precedida de dades biogràfiques. Les preguntes poden anar barrejades amb dades i comentaris. No es transcriu el diàleg al peu de la lletra i el text pot reproduir les variants lingüístiques de l'entrevistat.
- L' entrevista d'opinió : se centra en les manifestacions i comentaris que una persona qualificada fa sobre una matèria determinada. L'eix de l'entrevista no és tant la personalitat de l'entrevistat com el tema. Va precedida de la presentació de l'entrevistat. El text ha de ser formal i no ha de reflectir les varietats lingüístiques.
5.El text predictiu
El text predictiu ens informa sobre una situació futura, en base a una situació i uns condicionaments actuals, per tal de fer-ne una preparació adequada.
La forma verbal principal per a l'expressió de les prediccions és el temps futur. Però hi ha també d'altres possibilitats gramaticals que poden aportar diferents matisos de significat:
- el temps condicional
- el mode subjuntiu
- el present d'indicatiu
- el futur compost, i
- verbs que suggereixin per ells mateixos una predicció.
Per treure certesa a les prediccions en futur s'usen adverbis i locucions de probabilitat com segurament, potser, tal vegada, si Déu vol, etc.
Per expressar les condicions es poden usar:
- oracions introduïdes per nexes condicionals (si, posat que, mentre que, etc.)
- locucions com amb la condició de+infinitiu, la locució en cas de+nom, i
- verbs o substantius que, pel seu significat, indiquen condició.
La planificació d'una activitat comporta les passes següents:
- la detecció de les necessitats que es volen satisfer
- la fixació dels objectius del pla
- la determinació de les activitats a realitzar
- la concreció dels responsables i dels costos de les activitats
- l'execució de les activitats, i
- l'avaluació dels resultats aconseguits.
TEMPS VERBALS PER INDICAR PREDICCIONS
- Futur simple: Demà plourà.
- Futur compost: L'any que ve hauré acabat la carrera.
- Condicional simple: Si dixessis de fumar, et trobaries més bé.
- Present de subjuntiu: Em farà anar malament que vinguin demà.
- Imperfet de subjuntiu: M'agradaria que fos pilot.
- Present d'indicatiu: Arribo demà.
PER INDICAR CONDICIÓ
si amb que només que/de
posat que en cas que/de a condició que/de
PER INDICAR POSSIBILITAT
- és possible que (+present subjuntiu): És possible que demà arribi la Laura
- possiblement (+futur): Possiblement la setmana que ve farà molt de fred.
- pot ser que (+present de subjuntiu): Pot ser que se'n cansi de seguida.
- tal vegada: Aquest és un diagnòstic que tal vegada no compartiran els altres metges.
- si Déu vol: Si Déu vol trobaré feina abans de l'estiu.
6. El text instructiu
Els text directiu o instructiu ens obliga, ens aconsella o ens recomana fer una sèrie d'accions
i ens informa, a vegades, de per què hem de fer-les i com hem de fer-les. Primer, acostuma a
presentar la finalitat que persegueix i després, exposa un seguit d'instruccions. Aquestes
segueixen l'estructura següent: marca d'ordre -acció que s'ha de fer- com s'ha de fer. Les
marques d'ordre serveixen per indicar el pas d'una instrucció a la següent i poden ser
substituïdes per recursos tipogràfics (punt, guió ...). Algunes instruccions han de fer-se en un
ordre determinat perquè siguin efectives.
Els textos instructius acostumen a ser esquemàtics i concisos. L' esquematisme consisteix a
presentar uns continguts destacant-ne les línies principals, mitjançant les paraules
imprescindibles i la disposició gràfica dels textos. La concisió consisteix a expressar només
allò que és estrictament necessari per a la comprensió dels continguts. Sol repercutir en
l'absència de comentaris i digressions i en l'absència de caracteritzadors.
La forma verbal bàsica per expressar les instruccions és l' imperatiu. Però també hi ha altres
possibilitats, segons els diferents graus de formalitat entre l'emissor i el receptor, la intenció que
es persegueix o la situació. Aquestes altres possibilitats d'expressar instruccions són,
principalment, la persona i el nombre de la forma verbal que s'empra, la utilització de diferents
temps verbals i l'ús de verbs específics per a expressar la instrucció (caldre, haver de, etc.).
L'ús combinat d'aquests recursos gramaticals permet d'intensificar o suavitzar la sensació
d'imposició o d'ordre de les instruccions.
Per expressar la manera com s'han de fer les accions, es poden usar: adverbis i locucions
adverbials de manera, adverbis en -ment, preposicions + nom, oracions introduïdes per nexes
modals ( com, com si, segons , etc.) verbs que, pel seu significat, indiquen manera i gerundis.
Per expressar la finalitat d'una acció, es poden usar: la preposició per a + nom, oracions
introduïdes per nexes finals ( perquè, a fi que, per tal que , etc.), per (o locucions finals com a
fi de, per tal de , etc.) + infinitiu i verbs que, per la seva significació, indiquen finalitat:
perseguir, proposar-se, pretendre...
Per indicar instruments podem fer servir: per mitjà de, mitjançant, amb...
Els missatges s'elaboren sempre amb un codi , que és el conjunt de signes o senyals de
significat convencional i les regles per a la seva utilització. A més del codi lingüístic, n'hi ha
d'altres que se serveixen de dibuixos, imatges, gràfics, etc.
possibles dubtes del contrincant, les respostes a aquests dubtes, el nostre propòsit general en relació a aquest receptor concret i les estratègies més adequades de cara a aquest propòsit.
- El text argumentatiu dins de la situació comunicativa Les argumentacions, com els altres tipus de textos, es poden donar en contextos comunicatius ben diferents. Tots tenim la necessitat de prendre partit per alguna idea o davant d'algun fet concret en diversos moments i situacions de la nostra vida. Quan enunciem aquesta presa de partit ajudant-nos de raons estem argumentant i, generalment, al mateix temps, intentem convèncer el nostre auditori. A continuació veurem una llista de possibles classes de textos argumentatius:
- L'expressió i defensa de punts de vista en: o converses, o cartes privades i públiques, o novel·les, o obres de teatre.
- Conferències, debats, taules redones, col·loquis, etc. Bé directament davant de públic, o bé a través dels mitjans de comunicació.
- Articles d'opinió en revistes i diaris.
- Editorials
- Anuncis publicitaris
- Discursos polítics
- Informes sobre temes de caràcter especialitzat que inclouen preses de decisió argumentades, per exemple: informes fets per metges sobre la conveniència de no fumar, etc.
D'acord amb la situació comunicativa, l'emissor produirà una classe o altra de text argumentatiu.
Tots ells tindran en comú:
- l'exposició i defensa d'opinions,
- la intenció de convèncer o persuadir. A cada classe de text correspondrà:
- un registre lingüístic més o menys formal,
- una determinada relació entre l'emissor i el receptor,
- una estructura pròpia,
- uns recursos lingüístics determinats.
- Els recursos lingüístics Alguns dels principals recursos lingüístics utilitzats en les diferents classes de textos argumentatius són:
- La utilització de la ironia. De vegades alguns arguments són reforçats per frases o expressions iròniques.
- Contar un relat. En alguns casos, quan volem convèncer algú, abans preparem el seu estat d'ànim per tal de predisposar-lo favorablement respecte d'allò que li volem exposar. Una manera d'aconseguir-ho és relatant alguns fets colpidors que es relacionen directament amb les opinions que volem defensar.
- La utilització de la repetició, és a dir, de la insistència i del bombardeig d'arguments.
- Posar de manifest determinats valors. Per exemple, quan es fa al·lusió a valors com la solidaritat i la llibertat per defensar determinades opinions a favor dels drets humans, etc.
- L'argument d'autoritat. Quan l'emissor es recolza en els seus coneixements respecte del tema a què es refereix, o bé, en el seu estatus social.
- Les qüestions retòriques. Ens referim als jocs de paraules, als recursos gràfics i al recurs que anomenem la interrogació retòrica, que consisteix a formular una pregunta de la qual no s'espera obtenir resposta i que serveix, com en el cas dels altres recursos retòrics, per centrar l'atenció i l'interès del receptor cap a allò que exposa l'emissor.
8. El resum
Què és resumir?
Entenem per resum la capacitat de reduir un text a 1/4 part dels seus mots, aproximadament. Amb el resum s'ha d'aconseguir reproduir fidelment (no copiar) el contingut i l'organització d'un text original, però de manera reduïda. Cal, doncs, saber-hi distingir primer la informació que és essencial de la que és accessòria, per poder-la expressar després d'una manera condensada i objectiva
Què cal tenir en compte a l'hora de resumir?
- Cal cenyir-se a la informació que hi ha en el text original: es tracta, com s'ha dit abans, de reproduir aquesta informació, però amb menys paraules; no s'ha de fer interpretacions personals sobre el contingut del text.
- Hi ha d'haver totes les idees principals del text original, interpretades correctament.
- Cal articular i connectar les idees amb mots de lligam (marcadors textuals, connectors) i amb la puntuació adient: el producte final ha de ser un resum, no un esquema.
- Cal demostrar capacitat de síntesi ; és a dir, respectar al màxim el nombre de paraules demanat per al resum.
- No s'ha d'afegir al resum comentaris o indicacions del tipus: " El text/l'autor diu.../ens parla de.../conclou dient que... ", ja que aquestes estructures donen lloc a un distanciament del text original.
Text per resumir
CONCILIAR LA FAMÍLIA I LA FEINA
Sovint s'utilitza l'expressió dona treballadora per indicar la dona que fa un treball retribuït , sigui per compte propi o aliè. La frase és un xic injusta per a tantes i tantes dones que han treballat i treballen molt a casa seva, cuidant els fills i la família; són les anomenades mestresses de casa. Aquesta dedicació a la família, anys enrere més nombrosa que ara, ha suposat exercir un gran nombre de feines que avui ja han esdevingut una professió: cuinar, rentar la roba, planxar, netejar la casa, cuidar els nens, els avis, els malalts, etc. La gran diferència és que la mestressa de casa no percep cap retribució per aquestes feines.
Aquesta dedicació exclusiva a la família té diversos inconvenients: la dona no rep retribució, ni cap renda monetària directa, ni cotitza a la Seguretat Social, cosa que la fa dependre econòmicament del marit; si aquest desapareix o deixa de tenir ingressos, la dona queda sense recursos i el dia de demà no tindrà pensió de jubilació. A més, la dona que no treballa fora de casa també pot quedar desvinculada més fàcilment del món extern, del seu entramat cultural i associatiu, de la seva evolució tecnològica, del batec diari...
Amb el temps hi ha hagut un canvi de les coses i avui totes les famílies ja es plantegen que les dones han de tenir ingressos econòmics i, per tant, la seva pròpia professió i ofici. La progressiva incorporació de la dona al món del treball és un signe de modernització i de progrés. Els països més desenvolupats són aquells en què hi ha una major proporció de dones que treballen (Suècia, EUA, Holanda, Canadà, Dinamarca, etc.), és a dir, els que tècnicament tenen la major taxa de població ocupada femenina. La taxa mitjana d'ocupació femenina europea és del 40,1% i a Catalunya, del 35,3%. S'observa que per arribar a la mitjana europea, més elevada, encara hem de fer un esforç notable.
