¡Descarga libro ciutat princesa y más Resúmenes en PDF de Sociología solo en Docsity!
PRÒLEG: Aprendre de les lluites que no hem guanyat Aquest llibre es un conjunt d’històries i de vivències que van trenant un pensament en curs. Comencen el dia 28 d’octubre 1996 (desallotjament del Cinema Princesa de Bcn) i acaba l’1 d’octubre 2017 (celebració i repressió del referèndum d’autodeterminació). Més que esdeveniments històrics són 2 punts d’inflexió que obren la possibilitat d’elaborar un sentit no previst del nosaltres. És un relat en 1ra persona que serveix per anar desplegant una reflexió. Una veu que és alhora singular i plural. No són memòries personals. “sempre estem arribant al món, perquè mai hi som del tot”. No hi ha una sola historia, una invitació que molta gent obri i expliqui les seves. La gent que es va polititzar als anys 90 es va començar a donar compte de la devastació que estava passant a nivells: humans, naturals, econòmics, polítics... La globalització de lluny es veia bé, però des de dins tot era un descontrol. Al llarg dels anys han anat sorgint moviments de radicalització contra el sistema. Es més complicat el progrés, i veure satisfets els desitjos de confort i benestar. Situa la història en el 28 d’octubre de 1996 amb el desallotjament del cinema princesa, i acaba amb l’1 d’octubre de 2017 amb la celebració i repressió del referèndum d’autodeterminació.
I. POSAR EL COS UN NOSALTRES SENSE NOM L’autora explica que el 28 d’octubre de 1996 va néixer per segona vegada, aquell matí la policia havia desallotjat el Cine Princesa després d’haver estat okupat durant 7 mesos. Diu que mai havia estat en un lloc okupat però aquell dia si. Barcelona feia poc que havia celebrat els jocs olímpics, i començava a patir l’especulació i la precarietat. Aquesta gent no es sentia identificada amb cap sigla, bandera o identitat. Després de 20 anys totes les persones d’aquell moviment han agafat vides diferents. Després del desallotjament del Cine Princesa, els okupes van redactar un manifest que animava a tothom a unir-se al moviment okupa, això va servir perquè passés a ser un gest radical amb molts seguidors. La nova Barcelona estaria sota la pressió del turisme, les normatives cíviques, llei Mordassa, la destrucció de la crisi. “Posar el cos” vol dir que només es pot pensar actuant i que només es pot actuar pensant; el pensament i l’acció es transformen i s’empenyen un a l’altre. Traspassar la legalitat i la vulnerabilitat. Perquè la vida tornés a ser nostre, calia posar el cos en comú i fer coses junts, compartir espai i temps. La idea del moviment era atacar el cor de la propietat privada, l’especulació amb espais buits i la seva planificació capitalista. El 1999 el moviment anti-globalització va llençar al món que “un altre món es possible”. Néixer es un desplaçament irreversible, no és començar res nou. L’okupacio va passar a ser el gest d’obrir espais de vida en una ciutat que s’estava tornant invivible. Obrir espais de vida va ser la consigna i la pragmàtica de les okupacions. , expressió intuïtiva que assenyalava una posicio on teoria i practica no es podien separar. Pensament i acció es transformen i s’empenyen l’un a l’laltre i no val la separació entre intel·lectuals i militants. EXPOSAR-SE, ARRISCAR la pròpia vulnerabilitat.
Okupar, s’oferia com un gest que s’alçava contra la privatització de l’existencia de cada un de nosaltres, atacant al cor de la propietat privada. La teoria no representa el mon, és una eina per desplaçar-nos i aprendre a percebre’l d’una altre manera. Els conceptes son claus que obren camins. La seva tesi doctoral: com podem entendre una realitat feta de possibles i que alhora no la podem canviar? paradoxa que presenta el capitalisme global: mon fet de possibles al qual no hi ha alternativa. Un mon en el qual estem condemnats a escollir sense poder-lo transformar. Moviment antiglobalització un altre mon és possible.
OBRIR UNA PORTA El 21 de març de 1998, un grup de gent i l’autora del llibre van okupar l’antic edifici municipal d’Hisenda, i van inaugurar de primera oficina 2004 de la ciutat. El 17 d’octubre de 1996 Pasqual Maragall va anunciar un nou gran esdeveniment per Barcelona, el Fòrum Universal de les cultures. Des del balcó de l’antic edifici d’Hisenda de l’ajuntament de Barcelona es va llançar un missatge demanant que els reconeguin com a diferència. L’okupació va durar 10 hores amb l’ajuda de més de 3000 persones. Els antiavalots de la Guàrdia Urbana van arribar i els van treure. Després es van començar a produir una onada d’accions il·legals que va sacsejar Barcelona. “Un desalojo, otra okupación”. Una amiga seva va deixar tota la seva vida per anar a viure a un pis okupat a Madrid, el Laboratorio de Madrid. L’oficina 2004 era un gest simbòlic fet sobre les parets de la ciutat i els seus espais públics tancats i abandonats. Els límits de la ciutat es desplacen. S’obre un marge d’indeterminació que revela de quins codis està feta la ciutat que normalment trepitgem. El codi més basic es el que separa l’espai públic de l’espai privat. Entrar en un espai on no hi ha res previst descobreix un mon de possibilitats i de coneixements que es relacionen. Apareixen sabers que cadascú té i quan tot funciona normalment no surten a la llum: electricitat, aigua... Traspassar el llindar de la legalitat encara que sigui per una causa que consideris justa, desplega un territori de relacions i sensacions on cadascú es roba confrontat a allò que desconeix d’ell mateix: pors, inseguretats... Vam arribar a pensar que la ciutat era nostra i potser per això no vam veure tot el que estava passant. A partir del desallotjament del cine princesa, la ciutat es va omplir de centres socials okupats. Mai vaig fer el pas d’anar a viure a una okupa, prioritzar l’estudi, em vaig sentir egoista. Sempre és possible fer un salt i agafar un altre camí. Barcelona és rapida esborrant la memòria, quan aquesta no entra al cànon del que s’ha de recordar. He viscut i he estudiat moltes hores durant 20 anys, he compartit l’amor, l’amistat i han arribat els fill... < mi casa por desgracia es una casa>. Podem aspirar a alguna cosa més que a un refugi per al son, l’estudi i l’amor privat, en una ciutat, un mon, que deixa tantes vides a la intempèrie?
A finals del 90 es va viure un procés de desclassificació respecte a les identitats polítiques anteriors, de sensibilització personal i de capacitació col·lectiva. Aquests efectes es van promulgar 20 anys més. Esdeveniments rere esdeveniment va permetre es va dibuixar una nova geografia política. Va ser una geografia de confiança, ràpidament suplantada per geografia de la por. Es fa la pregunta de si tot el que ha aprés amb l’experiència por canviar alguna cosa en un món marcat per l’autoritarisme, i la forta defensa de identitats culturals, racials i nacionals. Es pot utilitzar aquesta experiència per evitar que torni a passar, i per a una vida més digna.
GEOGRAFIES ESTRETES Jo- nosaltres individu- societat. El camí del jo al nosaltres no es lineal., ja que es tracta d’una tensió mai resolta sense principi ni final. En el cas de l’autora, el nosaltres, era fort, gràcies a la família i a l’escola, però diu que ni la família ni la escola son per tots el mateix nosaltres. Per a la autora, eren forts nusos de relació i pertinença a una història col·lectiva basada en una geografia molt estreta, el catalanisme, l’antifranquisme i el vincle amb la cultura. Era de l’eixample Dret, cosa que explica la seva geografia. La cultura del catalanisme i el antifranquisme li van aportar els seus avis, que ho havien viscut, diu que lligava als nosaltres de la seva generació. L’autora parla de la situació infantil que va viure i de l’escola. Segons la seva professora de castellà, que tenien una funció de responsabilitat envers la societat, per formar part de la classe culta. Després de 25 anys va poder explicar-li a la professora que aquesta responsabilitat de la que ella parlava era un compromís que no tenia a veure amb una posició privilegiada sinó amb una pràctica ètica i política de reciprocitat. Explica que va créixer en una Catalunya endarrerida... (p.48). Parlava en català influenciat per el castellà i el Francès. Explica la seva vida d’estudiant, de que no tenia el nivell C de català...
ELS AFORES DE LA FILOSOFIA Va començar la carrera de Filosofia sola, i la va acabar acompanyada, després de amics, amors, lectures... que configuraven un nou “nosaltres”, format per orgull i aventura. A la Llar del llibre li van ensenyar a fer servir l’ordinador. Filosofia no tenia cap futur, ja que la LOGSE havia retallat molt. Al Segon curs va entrar un pla nou, i es va generar un nou ambient a la facultat, i es va crear L’assemblea de filosofia. Es va donar compte que els problemes comuns només es podien solucionar des de les formes d’organització que ells mateixos creessin. Autoorganització, autonomia... L’autor Gilles Deleuze pensava per viure, i vivia per pensar. La seva filosofia els obligava a pensar. Un professor de 3r de carrera que es deia Santiago López els va possibilitar estudiar a Gilles Deleuze i les seves obres. Anys després es farien una abraçada davant del Cinema Princesa que crearia una aliança de vida que els portaria a tenir dos fills, Ícar i Amanda. UN MÓN SOL Les dates que van alterar les geografies estretes i dels referents polítics i culturals van ser: el 1992, els Jocs Olímpics. El 1994, la revolta zapatista. El 1999, Seattle i l’inici del moviment antiglobalització. El 2001 l’atemptat de les torres bessones.
Els “nosaltres” van esclatar amb el seu confort. Es va començar a fer gran l’increment de l’arribada d’immigrants en un món de fronteres tancades. Es parlava de globalització, i que el mur de Berlín caigués significava que tots vivíem en el mateix món capitalista. L’autora diu que el problema es que no sabem veure el món d’una manera diferent. Parla de la intervenció de les xarxes, com a clau per explicar el sistema econòmic. Ja que no es podia confiar en l’acció política, però si en e poder democratitzador de la xarxa. Compara el poder polític i l’econòmic. En la pàgina 60parla de Hadnt, Negri, Marx... El moviment antiglobalitzador d’aquells anys va expressar una presència en el nou escenari global. La globalització augmentava la crisi i la guerra i feia que anessin sorgint. L’emancipació era creativitat, diversitat, flexibilitat, segons la crítica artística, antidisciplinària, antijeràrquica, i antiinstitucional, que era el neoliberalisme. Es reconeixien en la figura de l’emprenedor. Veien Barcelona com una ciutat-empresa.
LA GLOBALITZACIÓ DE BARRI En la globalització, els centres socials okupats, van fer dels barris la seva geografia: Les Naus i Kan Titella a Gràcia, El Palomar a Sant Andreu, La Hamsa i Can Vies a Sants... En els anys 90, el que buscaven els okupes era la unió del barri, complicitat, relació... L’okupació obria espais de vida en la ciutat. EN l’activisme es vivia una tensió entre la intervenció local i la mobilització global (es va fer concreta el 1999). Barcelona tenia una gran diversitat i unes diferències entre cada barri. Es podia lluitar des dels barris contra la ciutat-marca global. Els barris no representen unitats homogènies que puguin ser comparables, ja que estan formats per grups socials diferents, amb diferències culturals i socials, per concentració residencial, productiva i econòmica. La majoria de la gent es conforma amb els principis bàsics dels barris, com l’educació i la sanitat primària. Jose Luis Oyón parla del concepte de barrialitat, que vol dir aquells elements relacionals que ens indiquen la intensitat i la qualitat de la vida social d’un barri. Relacions econòmiques i productives, de proximitat afectiva i familiar, a l’espai públic, associacionisme, afiliació. La barrialitat estava repartida entre els barris de forma desigual. La vida política democràtica comença per allò proper. Compara el contacte físic amb el contacte mitjançant les xarxes. EL municipalisme tradicional es el que s’entén que influeix més directament als seus veïns. La relació entre la vida social i material es la de recollir i concretar la dimensió col·lectiva de vida. Actualment la distància i la proximitat s’han de complementar per no incidir en les nostres vides.
LES CIUTATS AL MÓN Barcelona va fer municipalisme internacional des de finals dels anys 80, cosa que tenia una hipòtesi i uns objectius i unes eines. Hipòtesi: la globalització s’havia de fer des de les ciutats. Objectius: enfortir els governs locals, amb autonomia i democràcia. Construint entorns polítics nous, on els governs locals tinguessin més importància. Promoció
Era un moviment inquietant i pertorbador per als que creien en la dignitat del seu treball i moralitat del diner, i per als que rebutjaven la monetarització de la vida. Es va crear violència contra la violència monetària i el seu codi binari (tenir diners/no tenir) que ens obliga a treballar i ens porta a la precarietat o la exclusió. Violència contra els arguments de la dignitat del treball i la necessitat de sotmetre’s per guanyar diners. Violència contra el purisme. Diner Gratis era una consigna de complicitat amb totes les resistències a aquesta forma de violència. Un voler viure que s’afirmava a través de les lluites com els moviments okupes i l’obertura d’espais socials de convivència. Encara estava la idea de ciutat- empresa (ciutadans-clients, ciutadans-emprenedors). Cosa que volia dir ciutadans endeutats. Una pel·lícula on apareixia un fals taxista que rebutjava les servituds del treball i es fa amic dels okupes i activistes... El crit de fàstic contra la misèria quotidiana seguia apostant per associar la lluita pels drets fonamentals a la transformació de les nostres vides, la defensa del sostre a la pregunta sobre com volem viure, dins i fora de casa, a l’espai públic i a la intimitat. Ara la separació entre la vida i el treball cada cop es més gran. Diner gratis està avui amb el cooperativisme i l’economia social i solidària, formes col·lectives de produir i consumir, defensa de la renda bàsica, deserció de molts joves, ciutat comuna, contra la ciutat marca els seus monstres depredadors.
ESPAIS DE VIDA Els pares que van viure la postguerra transmetien que la vida es per viure-la plenament, no lligar-nos, i menyspreaven als que havien estudiat pensant en els diners. Amb Seattle el 1999, es va obrir una connexió amb el món, que d’alguna manera ampliava i relacionava entre ells fenòmens, realitats i col·lectius. Per impedir que els pretesos amos del món celebressin la seva reunió, es van ajuntar les reivindicacions laborals, ambientals, culturals, feministes, econòmiques i polítiques. Seattle va globalitzar el nou llenguatge d’activisme polític on es bloquegen els edificis on es reuneixen els dirigents de la globalització econòmica. Posar el cos per parar el món. Per situacions personals no va poder participar en els moviments activistes del 2000 al 2002, cosa que si va fer aprendre a nivell personal i polític que no es pot estar sempre present i disponible, per tant cal aprendre a compartir i confiar en els altres a distància. Allò col·lectiu que es fa, per molt que no participis ho puguis veure com un “nosaltres”. Aprendre a acceptar i acollir col·lectivament els seus límits. Però la nostra societat es extra limitadora. Aprèn que posant el cos no te cap sentit, sinó que molta gent ha de posar el cos per donar-li sentit a una vida col·lectiva. Materialitat i idealisme.
II PRENDRE LA PARAULA EL MÓN NO ESPERA El projecte i proposta experimental i crític “Espai en Blanc”. Parla de l’actitud avantguardista, que es la defensa d’un pensament crític i experimental. Destruir la realitat per alliberar-la i alliberar-nos. Es tracta d’un gest obert i radical que
desitgem, i que haurà de ser contínuament buidat de: espectacularitat, jerarquies, sentit, promeses. Parla del chapapote, que a les costes gallegues estaven plenes de porqueria i moviments de gent anaven a recollir-la, cosa que compara ara amb els socorristes que salven vides de refugiats al mar. El projecte de Espai en Blanc no podia solucionar la gravetat de la globalització impulsada per la violència econòmica, ambiental i bèl·lica. Prendre la paraula no es prendre el poder, la confusió de la gent entre la paraula i la realitat, entre el discurs i els fets. Una teoria que no s’ocupi d’elaborar les condicions que ens permetin pensar d’una altra manera només pot acabar sent ideologia o dogmatisme. El que se sabia d’aquell moment de la teoria revolucionària heretada de l’esquerra tradicional (p.96). “Pressa de la paraula” quan vida, pensament i política es troben. Per canviar la manera de fer política haurem de canviar també la funció d’intel·lectualitat. Ciutadans-espectadors, ciutadans-clients (p.97) Al món global tot està a la vista, la injustícia, la mentida, la crueltat... Això produeix por. La tasca del pensament crític segons el Espai en Blanc es la de entrar en aquestes pors que ens dominen per intentar percebre un nou món que hi ha entre nosaltres, i entre nosaltres en compromís amb ell.
PENSAR JUNTS Aprendre a veure el món que hi ha entre nosaltres implica posar en marxa una pedagogia política, i aprendre a pensar junts. El pensament es solitari, però encara que estem sols, sempre pensem junts. Pensar junts es crear contextos on allò que pensem vagi més enllà del que podríem pensar junts. Es una reciprocitat entre emissor i receptor. Improductivitat, reciprocitat, complicitat. Col·lectiu, sempre es més d’un qui pensa, s’ha d’acceptar que les idees no són pròpies, es fa realitat que la teoria no s’ofereixi només com una mercaderia més. El problema de com pensar junts es polític, ètic i estètic, perquè te a veure en la manera de com ens entenem com a part d’un problema comú, com el valorem i percebem. Món mediàtic, col·leccionem opinions, al acadèmic teories que rivalitzen, a l’activista col·lecciones referents i ideologies. El pensar junts te una dimensió de que es tracta de posar en marxa una interlocució que al mateix temps sigui un aprenentatge, que en donar-se es transforma, el sentit radical de la pràctica del diàleg. Intercanvi de la paraula existencial., que posa l’existència en joc i l’exposa a la probabilitat de ser pensada, elaborada i transformada. Pensament crític que s’exerceix quan ens percebem en relació amb el nostres problemes comuns. Interrogació problemàtica. L’espai en blanc trenca el codi dels espais, ja que no es un espai neutre, ni està connotitzat ni jerarquitzat. A principis del 2006 Barcelona havia deixat enrere esdeveniments que havien desenvolupat econòmicament la ciutat i la seva marca (Jocs Olímpics i Forum Universal de les Cultures, i també els que havien pautat el ritme de la ciutat durant els finals dels 90 i el 2004, com els moviments okupes, contracimeres, moviments contra la guerra, resposta als atemptats de tren d’Atocha, i protestes contra el PP... Això va ser perquè els col·lectiu vivien en una època de replegament, no havien desaparegut. Hi havia un gran desànim per la política d’aquella època. Maig 1999 trencar silenci a través d’una paraula que permeti escoltar-nos. En 2006 hi havia problemes amb els espais fronterers i la situació dels migrants.
organitzant l’efectivitat política del seu treball sobre la base de la seva inserció dins de les, xarxes polítiques anticapitalista. Existeixen diverses agencies autònomes que són: Gràfica, de Mitjans, de Moda i Complements, Espacial i Gatografica (Fotografia). Comptaven amb el suport del MACBA i tenien una infraestructura i un pressupost d’uns 12 milions de pessetes. El MACBA estava implicat en el que es coneix com a practiques museístiques de critica institucional que ja feia anys es desenvolupava a altres ciutats i museus. Volien deixar enrere la funció representativa del museu per experimentar amb models relacionals que fessin del museu un espai de conflicte i d’antagonisme en continuïtat amb la ciutat o societat de la qual forma part. Un matí de juny del 2001, la policia va assaltar la plaça del MACBA en el moment en què l’autobús de las Agencias anava a sortir durant les manifestacions d’antiglobalització. En els anys posteriors al 2001, el MACBA va seguir organitzant jornades i exposicions que tenien a veure amb la noció desinstitucionalitzadora. La relació amb les institucions culturals no només va continuar sinó que es va ampliar i intensificar.
LA CAPITAL DEL MÓN (PÀG 119-126) L’any 2004 Barcelona es proposava moure el món. Havia anunciat un Fòrum Universal de les Cultures. Volia ser capital del món. El 15 de febrer de 2003 es va fer la manifestació més gran contra la guerra a tot el planeta. La protesta contra la invasió d’Iraq pels EEUU i dels seus aliats era la primera convocatòria planetària de la historia. Sota el lema “Quina és la teva guerra?” van okupar l’antiga seu de la Hisenda Municipal al carrer Avinyó 15 durant la manifestació. Okupar el centre de la ciutat suposa que les okupacions no durin molt. De la ciutat olímpica a la ciutat prefòrum, del 1992 al 2003, havien canviat moltes coses. No era el mateix criticar la ciutat de l’èxit que lluitar per viure a la ciutat del malestar. Dos plataformes va aparèixer per lluitar en aquest problema. Una d’elles és Habitatges Digne, que a partir de 2003 es va posar en marxa les mobilitzacions contra la bombolla immobiliària no nomes a Barcelona, sinó a la resta de ciutats espanyoles. L’altre va ser el moviment contra el Fòrum Universal de les Cultures. La batalla del Fòrum es va guanyar, sobretot en el camp de les idees. El fòrum pretenia pivotar sobre tres eixos que són la pau la diversitat i la sostenibilitat. La primer ja havia quedat entredit mesos abans amb la guerra global contra el terrorisme. La diversitat feia temps que havia deixat de ser folklòrica amb festes gastronòmiques, mercadillos o balls regionals. La sostenibilitat començava a ser un concepte insostenible degut a que el problema estava enfocat cap al desenvolupament econòmic i no pas en la recerca de correccions ecològiques. Espai Blanc va escriure un informe en el que parlava de Barcelona com a ciutat-empresa. (Pag 123). Aquesta ciutat ciutat-empresa ja no era un lloc comú sinó un projecte únic en el que només li faltava una normativa d’ús. I va ser la Normativa Cívica, un conjunt de normes i de sancions que regulen des de el 2006 els usos dels espais públics a la ciutat. d’aquesta manera Barcelona com a ciutat ja no era un lloc comú ni podia tornar a ser-ho. Una ciutat on el nosaltres s’ha esborrat per un doble efecte d’arribada de població nova i de pèrdua de referents. Oblida que tota ciutat és des de sempre la suma de la successiva arribada d’onades de oblació de procedències diverses.la ciutat és el lloc dels arribants.
ENTRAR I SORTIR
Entrar i sortir no consisteix en circular per l’espai neutre, tot el contrari. És un moviment orientat que indica una possibilitat nòmada però no arbitraria de resistència. És l’estat precari, fràgil però atent, d’una intermitència insistent que desenvolupa els seus propis sabers, els acumula i els comparteix a través de l’experiència personal i compartida. De cada entrada i sortida no se’n surt més beneficiat , sinó mes transformat.
AFECTATS Els afectes són avui al centre de discursos crítics i del llenguatge de moltes lluites col·lectives per transformar la societat i la vida. Un afecte és un trànsit, una transformació de la nostra potència de ser a partir de l’efecte que ens ha produït una determinada idea, imatge o persona. La política dels afectes, segons spinoza i Deleuz, presta atenció a les transformacions del que som i podem ser a partir de la capacitat que tenim d’afectar i de ser afectats més enllà de les nostres intencions conscients i dels sentiments concrets. Aquests filòsofs ajuden a entendre una politització de la vida que no passava pels programes polítics. L’atemptat a Madrid en el 2004, va fer que la gent no podia continuar com si res i va fer que el gir electoral catapultés a Zapatero com a president. la publicació d’Espai Blanc i les jornades que es van organitzar el desembre de 2008, “Todos ibamos en ese tren”. És obvi que no tots érem en aquells trens; aquest nosaltres anònim implica i interpel·la a tots. La reflexió del nosaltres havia començat amb el zapatisme a mitjans dels noranta, havia agafat una altre dimensió després dels atemptats. La privatització de l’existència i l’individualisme de la nostra societat ens han fet incapaços de percebre els problemes dels altres com a propis. L’afecte és la dimensió de la vivència que desborda els fets individuals i la seva propietat, perquè incorpora la manera com ens transformem a la resta. Al voltant dels afectats del 11M, es va crear Red Ciudadana, que anava més enllà de la gestió de les reivindicacions de les víctimes i de la seva reparació. Anys més tard, Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va reprendre amb èxit aquesta forà de la complicitat entre víctimes directes i afectats. Aquesta plataforma no només són els propietaris amenaçats de desnonament, ho són també tots aquells que senten la injustícia de la violència immobiliària.
CRISI DE PARAULES L’impasse polític derivat del 2004 s’allargava i la crisi financera acabava d’esclatar. Feia temps que no saben “posar el cos” i els havia portat a posar en dubte la capacitat de “prendre la paraula”. Els escrits de Daniel Blanchart connectaven un situació que tenia a veure amb el nosaltres d’aquell temps. En el període entre 2004 i 2011 va ser una llarga travessia. D’una banda el 2004 havia suposat l’idil·li de Barcelona amb els ciutadans. El fòrum no només havia desencadenat una gran contestació dels moviments socials i veïnals, sinó que havia tingut com a resposta una gran desafecció ciutadana. El malestar era palpable, per això aprofitant la visita de Blanchard van voler torbar el sentit del que estava passant.
EN NOM PROPI Marina Garcés portava deu anys sense escriure un llibre degut a raons objectives com els primers anys de feia a la universitat , preparació d’oposicions, activisme... Però realment el
En aquest capítol la Marina Garcés s’adona que amb la frase “no hi ha amics, no hi ha còmplices” realment les persones que es troben al teu voltant són com a conseqüència dels pensaments que un té, als gustos de cada persona, el moment històric... I això com les persones, va canviant amb el temps i fa que la gent desaparegui de les teves vides. Per als col·lectius que mantenen activa la seva aposta en el cor de la ciutat, aquest obstacles materials s’intensifiquen i en molts casos acaben sent l’unic tema de les assemblees, de les decisions, de les escissions. De tots ells els diner és el que marca la manera més clara de complicitat ja que determinen la resta. Que ens fa ser nosaltres? (pag 168) Només és possible estar junts per suma d’interessos, de forma alineada, a estar junts des de pràctiques realment comunes quan apareix un tercer element com és el enemic comú. Realment és el que activa aquesta reciprocitat.
CIUTAT DOLGUDA Per a marina Garcés, hem venut la ciutat en la seva totalitat, l’expressió és literal perquè en aquest cas la totalitat no és només la suma de les part, sinó que sobretot és la totalitat de la marca Barcelona. Avui dia la ciutat busca les maneres de vendre’s al millor capital turístic internacional en totes les seves variants. L’extractivisme és la nova modalitat de practicar la colonització, sovint se la relaciona amb l’explotació de recursos naturals de l’Affrica, però podem considerar també la ciutat com a un recurs natural i cultural intensivament explotable. Tradicionalment el turisme ha estat colonitzador. Ho és per la manera que explota i domina els territoris en que es desplega. Actualment , a més de colonitzador , el turisme és extractivista perquè la seva explotació econòmica reuneix totes les condiciosnque trobem en altres formes d’explotació intensives de recursos comuns. El extractivisme es caracteritza per :
- produir dependència econòmica ja que concentra tota l’activitat en una sola font d’ingressos que destrueix les que ja hi ha via o les que s’haurien desenvolupat.
- per un efecte voracitat que fa de qualsevol indústria extractiva una activitat que destrueix a si mateixa xq esgota molt ràpidament el seu propi recurs. 3)per una mateixa “riquesa empobridora” que consisteix en un augment del rèdit que oculta la seva desigual distribució i que distorsiona el sentit del benefici. 4)Per l’erosió d’un benefici que no calcula tot el que destrueix.
- per la tendència a l’autoritarisme polític a través de la presa de decisions opaques, que es donen en la relació directa de la classe política i gestora amb els inversors.
- per la creació de zones d’excepció i d’il·legalitat. Marina acaba el capítol formulant que no vol una ciutat com Roma, on realment no són turistes perquè tota Roma són turistes. Vol que Barcelona sigui una ciutat que no mori.
ASSASINAT EN TEMPS REAL Atemptat a les rambles de bcn, 17 d’agost del 2017. Ens trobem davant d’un fatalisme on es focalitza la nostra impotencia davant el saber i el de comprendre el que ha passat. El futur es el sentit que pot tenir en el present allò que està per fer i que s’esta perdent el futur amb el catastrofisme i el solucionalisme i cau quan es trenca el present (crisi de civilització amb molts fronts oberts). Estat islàmic mata en nom del passat mentre que europa deixa morir per absència de futur. Nomes ens consola que son “els altres” els qui venen a matar-nos per no haver-nos de preguntar qui som nosaltres.
TRINXERA I FRONTERA #UErgonya és el tag que inunda les xarxes socials mentre cada cop mes persones s’ofeguen al mar Mediterrani. Diem refugiats, crisi... tot i que no tenen refugi ni és crisi, perquè aquesta situació no es deriva de cap variable imprevisible, es conseqüència directa de les
polítiques migratòries i frontereres de la UE. L’impacte emocional de les imatges interromp la capacitat d’anàlisi i per tant la capacitat de resposta. Això que diem barbaritats, son la constant de la nostre civilització. Si Europa sempre ha estat així, perquè ens n’avergonyim? La vergonya és un sentiment que es produeix que la distancia que hi ha entre una idea i la realitat que li correspon ens fa mal. El que ens avergonyeix no son les morts, té a veure amb nosaltres mateixos: el q sentim davant una imatge trencada del que creiem ser, quedar-nos sense un ideal que ens permeti seguir mirant mes enllà de la terrible realitat. La distancia entre la idea i la realitat que caracteritza la cultura europea amaga una relació traumàtica i inconfessada amb la violència, la violència pròpia. Aquesta doble condició: idealista i creadora son dues maneres complementaries de negar aquest mon per afirmar-ne un altre; quan Deu desapareix de l’horitzó, nomes queda la realitat despullada amb tota la seva negativitat. Entenem que estudiar és aprendre a pensar, tot i que no acostuma a ser així (universitats). El desig humà de saber no disminueix, canvia de lloc quan les condicions l’asfixien, les universitats estan perdent el desig d’aprendre. Pensar és perdre la por a pensar, la por a nosaltres mateixos. Sense poder comprendre no hi ha llibertat. La revolució és l’acte suprem de la recreació del mon: interrompre radicalment el temps per reiniciar-lo d’arrel. El que mobilitza l’entusiasme no és la participació directe en els fets sinó la comprensió de la idea que se’n desprèn. Les guerres en que Europa participa no han cessat en cap moment. Sobre la frontera i la trinxera es mostra una Europa amb privilegis però sense model, que perd l’impuls de la seva pròpia raó de ser: perseguir una idea contra la lletja realitat del mon. El pensament europeu, ha quedat despullat davant l’horror.
GOSA PODER L’efecte tap generacional havia creat la sensació d’una falsa eternitat, com si no anéssim a morir mai. La critica que mentrestant havíem fet de les institucions i del sistema de partits, ens situaven una situació llunyana i d’estranyesa respecte a qualsevol relació amb realitats que no fos d’exterioritat i d’antagonisme. Amb l’entrada de la CUP de ciutadans i de confluències municipals arreu d’Espanya, molta gent que feia anys que no votava, va tornar a fer-ho o a iniciar-se. La urgència va fer entrar molta gent que volia canviar el sistema dins d’un sistema que no havia canviat gens. L’entrada de la “nova política” es va presentar com una operació de salvació: per als independentistes i anticapitalistes, sota la idea que trencar amb l’estat espanyol era l’única manera de salvar-se d’un estat immobilista. Pel canto de les noves forces d’esquerre, la necessitat de posar en marxa un rescat. Quan la política es presenta com una acció salvadora, es redueix l’espai d’experimentació col·lectiva. El nosaltres es configura aleshores com a amenaçat i a la defensiva. La força col·lectiva es fragmenta, perquè el dins/fora s’imposa per la intensitat de la seva inèrcia. Les polititzacions que es mantenen en els marges del poder son per un excés de cautela i de lucidesa històrica. El president grec Tsipras fa un discurs; em va fer creure en una democràcia com a recuperació de la sobirania popular i en la possibilitat d’apropiar-nos-en utilitzant la maquinaria de l’estat. Els grecs d’ara ens posaven davant de la necessitat d’haver de trencar
També m’agrada observar les noies molt joves. Descarades i feministes que ja no es reivindiquen dones sinó que ens mostren els límits que encara arrosseguem creient-nos dones lliures, alliberades. Saben que el mon es violent i que la farsa de la caseta i el jardí ja no les protegirà de les violències, que comencen a casa. #jotambé Al meu voltant, amigues i còmplices de la meva edat treballem molt i fem malabarismes 24h al dia perquè no sens desequilibri el fràgil ecosistema de les nostres vides. Va ser un temps en que ser “nena” era mal vist. Vestíem com nens, amagàvem els pits sota els jerseis... ens ha costat molt ser dones, sense sentir-nos acusades de banalitat. L’alliberament es demostrava amb masculinitat. Ens fa vergonya posar-nos talons. Vam haver de deixar de ser nenes per poder incorporar-nos al nosaltres dels companys. Els espais acadèmics han mantingut un nosaltres asexualitzat i espais específics per les dones. La diferenciació d’espais es la manera com s’ha completat la incorporació de les dones a l’esfera publica i al mercat de treball; deixar enrere tota la feminitat, clausurar-la en espais d’autoconsum. Feminisme per a les dones. L’universal segueix sent masculí. La vida agitada de Rosa Luxemburg es reconstruïda a traves dels seus pensaments des de la presó tancada per antipatriota, pels seus propis companys de partit. La virtut mes revolucionaria es la paciència, antagonista de la resignació. Participa com a representant polonesa en una trobada internacional contra la guerra. Els diferents líders fan discurso contra la inevitable guerra, ella es nega a pujar a l’escenari: “se suposa que havia de fingir creure en un futur?” el seu gest es d’una franquesa radicalment política. Sap sostenir-se en el no-futur de la guerra i la presó. Destaca també silvia federici. L’honestedat, serenitat i autocrítica son part de la seva radicalitat. Contradiu la idea de marx que l’acumulació primitiva seria una ase prèvia al capitalisme i demostra com aquest exerceix una continua reapropiacio del treball de les dones. Fererici ve a bcn i la conversa amb l’autora va anar de la complicitat a la conspiració, conspiració dels capitalistes, complicitat de les vides que s’autoorganitzen al voltant de les cures i de la defensa dels bens comuns. El feminisme es va mostrar com la condició fonamental per a un capitalisme nostre, d’un nosaltres que deixa de ser neutre, masculí perquè es formulava des dels cossos de les dones que no han deixat de produir i reproduir aquest sistema d’explotació i maltractament. Federici, l’única cosa que li sabia greu d’envellir era pensar que es moriria sense haver vist una societat justa.
BANDERES MADE IN CHINA Arribo a Madrid l’endemà de la proclamació de la república catalana. Hi ha un riu de banderes espanyoles que van cap a la manifestació, als balcons n’hi ha mes inclús que als pobles i ciutats de Catalunya. A Catalunya fa temps que ens hi hem acostumat. Lleno de banderes españolas, no l’havien vista mai feta servir com a bandera reivindicativa. La bandera, mes que parlar d’un futur, apuntava a un passat que encara feia mal, interrompia l’afany de normalitat modernitzadora. Intel·lectuals deien que el català no va ser prohibit sinó tutelat; els nostres pares no ens podien ajudar amb els deures perquè no sabien escriure la llengua que parlàvem. Estudiar en català va deixar de ser una victòria. Les banderes van perdre la seva aura de resistència. Al febrer de 1997, un grup d’activistes va penjar la bandera okupa entre les banderes oficials de l’ajuntament, era una bandera que no era bandera, sinó que servia per assenyalar els espais alliberats. L’ús paròdic i reivindicatiu dels símbols va ser el que predominava en aquell temps, mes que les banderes, van triomfar els logos. Imatges que han acompanyat les
lluites d’aquests anys com serien l’A d’anarquista i la fletxa okupa. La batalla política ha arribat també al color dels llacets. Al voltant del 2012, tot i que havia començat abans, van tornar les banderes. Que expressen les banderes? Que tapen? Son un símbol caigut, codi hackejat. La força que han pres actualment ens obliga a preguntar-nos pel seu funcionament i la seva eficàcia. Un element viu d’aglutinament i de politització. Tornen les banderes a europa mentre que a eeuu mai han marxat. El retorn de les banderes s’explica amb 3 hipòtesis: 1. La reacció, en el cas de l’independentisme català com a reacció d’una crisi, incompetència del sistema polític, i en el de les banderes espanyoles, reacció a aquest embat sobiranista. La guerra de banderes seria una dinàmica reactiva en temps marcats per la marca de projectes polítics propositius i creatius de nous espais de convivència.
- la manipulació, les banderes serien el recurs fàcil emocional i unificador que estarien fent servir alguns partits amb diversos fins (reconduir el malestar, tapar informacions sobre corrupció...). 3. Involució, oposen la ciutadania democràtica al nacionalisme. Les banderes al carrer recordarien un passat perillós. En la política actual europea hi ha moltes dosis reacció visceral, alimentada per por i crisi, estratègies de manipulació per part del poder de les simbologies nacionals. El problema que comparteixen les 3 hipòtesis es que neguen el problema nacional en ell mateix, o la dimensió nacional que es creua amb moltes lluites i resistències col·lectives que no es redueixen al nacionalisme. Per uns, la societat nomes pot ser un conjunt d’individus i relacions a traves de l’intercanvi de mercat regulat estatalment, i per altres, es un conjunt de les classes socials amb desigualtats. Europa no nomes ha inventat les nacions i les ha imposat en forma d’estat a la resta del mon, sinó que la base que assenta el seu poder és el nacionalisme. No hi ha estat no nacionalista. Quan algú denuncia el nacionalisme, ha d’estar disposat a assumir les conseqüències ultimes de la seva critica i acceptar que es pugin qüestionar les condicions d’existència que asseguren la unitat del seu propi estat. Les banderes son invents històrics que simbolitzen aquesta construcció de unitat identitària, territorial i de destí i la representen. A les banderes s’hi escriuen les relacions de dominació (i no resoltes). No totes les banderes diuen el mateix, no hi ha bones ni dolentes, en si mateixes no son res. Aspiro a una bcn on els cors no tinguin pàtria i on les identitats no delimitin nacions.
SEMPRE NOSTRES Aquest llibre acaba com va començar: al carrer amb amics i desconeguts. Un nosaltres sense nom, fet de tots els nostres noms, resistint a la policia i desafiant l’ordre públic. L’octubre de 1996 va ser un abans i un després en la historia de la bcn post-olimpica. L’octubre de 2017 ha estat un abans i un després en la historia de Catalunya i d’espanya post-transicio. Tant un moment com l’altre, han estat una experiència irreversible de politització de les persones que les han viscudes. En tots dos casos, parlem de la potencia històrica dels punts d’inflexió, de l’abans i el després dels esdeveniments que alteren el mapa del que es possible. 1996 va esquerdar la ciutat amb la crida “obrim espais de vida”, i 2017 ha esquerdat el regim espanyol i català amb “els carrers seran sempre nostres”. Nomes recordo 2 expressions: hem vist la brutalitat d’una acció policial que nomes s’explica com una operació de càstig, crueltat que escriu el missatge de la raó de l’estat sobre els cossos colpejats. I hem fet una cosa que supera els marges que supera del que es políticament pensable; celebrar un referèndum contra la seva prohibició i persecució per part de l’estat.
L’individu és un miratge que si no té qui en reculli els seus trossos quan es trenca, no és res. D’aquí un sentit de la col·laboració i la complicitat que va mes enllà de l’acord ideològic i l’acció col·lectiva. És compartir força de viure i el profund agraïment de la resistència. La historicitat és la potencia inacabada dels processos històrics, ens retorna al caràcter contenciós de la historia. El on és com és, però la seva realitat conté protestes, lluites.. de tots aquells que no estem d’acord amb la seva obvietat.
