¡Descarga Camp i ciutat y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
Les alimentacions feudals.
1 El context econòmic i social a Catalunya
Introducció Aquest apartat de la història de l’alimentació, dedicat als sistemes alimentaris feudals a Catalunyaabarca un arc cronològic de gairebe dos-cents anys, des de mitjan segle XI fins a mitjan segle XIII.
S’inicia cap el 1060, amb el compromís del comte de Barcelona amb l’altaristocràcia. Després de dues dècades de revolta oberta, Ramon Berenguer I, conscient de l’esfondrament irreversible del vell equilibri sòcio-polític, va sancionar la patrimonialització tant de les funcions públiques com les sostraccions de bens i drets als pagesos que havien efectuat unilateralemt els senyors, i els va reincorporar al cercle dels seus fidels; tot exigint-los, a canvi, un jurament individual de llealtat (homenatge), que hauria de ser renovat periòdicament. En aquest compromís entre el comte i l’aristocracia dels castells i hagué –com es veurà més endavant- un perdedor, la pagesia, que restà a mercè dels senyors feudals.
El preu de la reconciliazió de Ramon Berneguer I i l’alta noblesa va consistir en l’abandonament de la major part dels camperols a la jurisdicció privada dels poderosos;els quals, en justa correspomndenència, es somteren al poder comtal.
Amb aquest compromís es va iniciar la reconstrucció de l’edifici polític de Catalunya sobre unes noves bases, de caire feudal.
La recuperació de la iniciativa va permetre a Ramon Berenguer I rellançar l’ofensiva militar i diplomàtica contra al-Andalus, projectar cap a fora l’agressivitat de la noblesa, i obtenir botins i paries.
La fita final del període coincideix amb les primeres disfucionalitats dels sistema feudal, amb les primeres reduccions de censos per improductivtat de la terra, documentades cap el 1260. Deprés de dos-cents anys d’agricultura extensiva, la manca d’adob, la feblesa de l’equipamente aratori i l’escursament dels guarets, l’afany d'excedents comercialitzables del pagesos, la presió senyorial yla sobrecàrrega demogràfica, havien trencat el equilibri biològic, sempre precari, dels sòls i provocaven una caiguda graduals dels rendiments.
- La renovació de les estructures agràries
Unes mutacions demogràfiques, econòmiques, socials i culturals de la magnitut de les abans 0 0 1 F
0 0 esmentades havien de repercutir inten sa (^) 1 Fment damunt les relacions de producció. Moltes famílies de petits propietaris lliures pederen gradualemt els seus respectius patrimonis, que pasaren a formar part del grans dominis territorials de la nobles, els quals, a la seva volta, van 0 0 evolu (^) 1 Fcionar cap a una nova estructura, la senyoria territorial. La incertesa, la inestibilitat i la violència va esperonar un traspàs forçós o voluntari de terres i de drets de mans dels petits propietaris aloers a les dels senyors.
Els alous camperols, ben documentats arreu dels comtats catalans, començaren, cap el 1020, a recular davant la gran propietat.
Hispània Antiga
Facultat de Geografia i Història
Les causes d’aquesta dinàmica foren diverses: a) L'esperança d'unes condicions de vida més segures, b) les calamitats naturals, c) el recurs al crèdit i el subsegüent procés d’endeutament pagés d) la caiguda de la productivitat de la terra
La combinació d’algunes d’aquestes causes obligaren nombroses famílies camperoles a vendre o, més sovint, a cedir amb reserva del domini útil les seves terres patrimonials, les quals, com a conseqüència del control del mercat de la terra i del crèdit per part dels grans feudataris, esdevingueren pertinences senyorials.
Aquesta erosió de la petita propietat, pel fet de produir-se en una època el trend de la qual fou econòmicament expansiu, s'ha de posar en relació també amb l'agressivitat dels potents, les guerres privades i la necessitat de protecció efectiva, axí com amb les noves càrregues fiscals, una justicia senyorial parcial, pròdiga en multes i confiscacions judicials.
La inserció gradual d'aquests petits lots de terres lliures en les senyories no s’ha d’interpretat, doncs, com un mer fenomen econòmic, és també el resultat d’una política concebuda i desenvolupada pels grans terratinents a fin de aconseguir el control i el domini dels homes.
Catalunya va compartir, entre 1060 i 1260, amb gairebé la resta d’Europa unes estructures agràries i socials que colocaven el treball pagés al servei de una elit dominant integrada pèr nobles, clergues, mandataris i, amb els temps, les capes superiors de la burgesia urbana.
A tot el continent, la major part dels pagesos treballaven, docns, tant per a la pròpia subsistència com per al benefici dels senyors. Només hi havia unes poques contrades, geogràficament remotes o mancades de recursos econòmics, on el control dels espais rurals no era exercit per una elit militar, eclesiàstica o comercial.
En la resta del territori hi havia aleshores poc pagesos exempt d’alguna mena d’extracció senyorial sobre el seus treball o sobre les seves explotacions
a. La senyoria territorial, la base de l’economia dels poderosos
La senyoria territorial, creada al segle XI, no es va distingir de la gran propietat anterior per la 0 0 seva orga (^) 1 Fnització interna, també binaria, basada en la coexistència de dominicatures i tinences, 0 0 sinó per l'adopció d'uns planteja (^) 1 Fments de gestió força més dinàmics i oberts.
L'aristocràcia guerrera, davant la dificultat de renovació del col.lectiu d'esclaus amb què havia explotat directament les reserves, va adoptar dues decisiosn: a) aprofitar l'excedent de mà d'o 0 01 Fbra generat per l'expansió demogràfica per a parcel.lar la 0 0 1 F
0 0 dominicatura i concedir a precària l'explota ció dels lots resultants a pagesos a canvi de ren (^) 1 Fdes, b) reestructurar les antigues tinences, tot convertint-les en masos
Els masos eren unes explotacions familiars força més compactes i menys extenses que les 0 0 1 F
0 0 tinences altomedievals la seva superfície tèorica inicial equivalent a l'ex ten (^) 1 Fsió de terra que una família podia conrear durant un any amb un parell de bous. A la pràctica, emperò, existien important diferències quantitatives entre aquestes noves explotacions; la magnitut de les quals depenía de nombroses circumstàncies, com la relació, a escala comarcal, l’oferta i la demanda de
Hispània Antiga
Facultat de Geografia i Història
Els pagesos, al llarg de l’any, hi havien de realitzar, a més, uns quants jornals de treball especialitzat: cavar, eixarcolar (arrenacar les males herbes), binar i podar la vinya, netejar el cups, femar els sementers, batre..
Tot i que aquest conjunt de serveis laborals, comparat amb els vigents coetàniament al nord del Loira, era reduit, va tenir un paper gens menyspreable en l’explotació de la reserva senyorial, permetent reduir-hi el contingent de mà d’obra assalariada en els moments punta del calendari laboral, quan el salaris eren més elevats. Els esmentats serveis obligatoris no foren, emperò, completament gratuits, atès que els masovers, mentre romanien dintre de la dominicatura, eren alimentats pel senyor; raó per la qual aquest, des de mitjan segle XII, tendiria a convertir-los en censos fixes en moneda o en espècie.
La redempció gradual de les prestacions laborals aproximaria qualitativament les obligacions dels pagesos precaristes amb les dels nous masovers emfiteutes, que seran analitzats més endavant..
Els senyors, a l’etapa central de l’edat mitjana, foren els gran beneficats de l’expansió demogràfica i de la pujada de la producció agrària. Transferiren l’excedent de má d’obra dels masos a les terres ermes de la dominicatura, per tal que, mitjançant contractes a precària o ad meliorunadum, les posessin en conreu; a fi de que transformessin herbeis, garrigues, boscos i aiguamolls en sementers de cereals, vinyes, horts i vergers.
Elevaren la quantía dels censos i crearen noves exaccions en espècies i pecuniàries a mesura que les families pageses, amb el treball continuat de varies generacions, augmetaven el seus recursos; exigències que els afectats denunciaren –com es veurà més endavant- en las querimoniae, tot catalogant-les de toltes, forcies i mals usos, a fi de recordar el seu caràcter arbitràri i coercitives.
Els masovers, en compensació per les millores, l’esmerç de treball i l’acceptació –forçosa- de l’augment de la sostracció senyorial, obtingueren drets hereditaris damunt la terra que conreaven i el mas on vivien.
La tinença hereditària perpètua, sense clàsula de reversió, esdevingué, durant el segle XII, la forma hegemònica de detenció de la terra per part de la pagesia precarista.
L’heredabilitat de l’explotació, tanmateix, no fou mai un dret sense restriccions per a les families pageses, que l’hagueren d’exercir sota un control estricte dels senyors. Va anar acompanyat de l’obligació de transmetre el mas indivís a un del seus fills legítims, generalment el primogènit, o a retornar-lo als senyor, abans de morir, si no en disposava. La imposició de l’herencia indivisa i la consolidació de l’hereu es relacionarien, según alguns experts, amb la voluntat del senyors de mantenir el mas como a unitat fiscals i de rendes, i de consolidar una elit pagesa com a titular, que n’assumís l’explotació i el pagament de les rendes amb què estava gravat.
El dret del pagés precarista sobre la seva tinença va patir encara una segona restricció: des del segle XI, només la podia vendre o empenyorar al senyor de la terra o als seus descendents.
Si aquell o aquests renuciaven a adquirir el predi, el tinent el podia vendre a un tercer, tot respectant, emperò, dues condicions:
a) el comprador hauria de ser un consimiles (d’idèntica condició social) del venedor
Hispània Antiga
Facultat de Geografia i Història
b) s’hauria de comprometre a assumir totes les rendes i prestacions laborals que el senyor hi percibia. Amb aquest conjunt de garanties, el senyors intentaven evitar que la tinença passés a persones estranyes al grup familiar del primer receptor o immunes a la jurisdicció senyorial. Sembla que les altes jerarquies eclesiàstiques van ser, en aquest terreny, quelcom més concedents que les seculars i van otorgar a alguns del seu pagesos la facultat d’empenyorar el mas en cas de necessitat o de fam.
La norma, fins a pels volts de 1200, continuaria sent, tanmateix, la inalienabilitat absoluta de les tinences. La concentració gradual de la propietat de la terra i l’increment coetani de la host van permetre als senyors refermar els vincles que lligaven els pagesos precaristes a la respectiva tinença, degradar el seu estatut jurídic i precipita-los pel pendent que conduïa a la servitud.
El procés es va iniciar amb l’exigència al pagès de traslladar-se, amb la seva família tots els s bens mobils, al mas, de residir permanentement. Aquesta primera restricció de la mobilitat dels pagesos, documentada al comtat de Barcelona des del 1102, es va generalizar durant la primera meitat del segle XII, fins a esdevenir una clàusula gairebé sistemática en les concessions de masos arreu de Catalunya.
Des d’aleshores, el titular i la seva família, que només podrien abandonar temporalment la tinença en circumstàncies excepcionals, com guerres o caresties,esdevingueren estadants (statores) o habitants (manentes) del mas on haurien de construir la llar i fer-hi foc (afocatus)..
L’obligació de residència del concessionari, es va estendre, des de mitjan segle XII, a un dels seus fills, a l’hereu. Els cabalers, aleshores, ja s’havien convertit en una reserva de ma d’obra per al senyor, que els anava instal.lant, a mesura que arribaven a l’adultesa, fora del mas, en altres tinences de nova creació o rònegues.
Amb l’escampall sistemàtic de les proles camperoles, el senyor no sols evitava la concentració de terres en mans de pagesos grassos, sinó que s’assegurava a més la continuitat dels masos com a unitats de producció i de recaptació de rendes.
Aquest esforços senyorials, tanmateix, no assoliren plenament el seus objectius; enfrontats a un deserció pagesa creixent, els grans terratinents no pogueren impedir que alguns masos esdevinguessin rònecs ni que fossin incorporats a altres tinences pels seus respectius titulars. L’emergència d’un col.lectiu de pagesos benestants, amb explotacions d’una superficie força superior a l’explotable per una família restringida, que exigien aportacions externes de treball, està ben documentada, arreu de Catalunya, abans de 1150.
Alguns d’aquests nous grans tinents dels dominis eclesiàstis i reials, a mitjan segle XII, començaren a establir (cedir en emfiteusis) sense autorització del senyor una part de les seves terres, que posseien a precària o en feu, a camperols pobres, tot col.locant-se en una posició intermèdia entre el senyor i els conreadors efectius dels masos.
L’estabilient exigia del pagés un dret d’entrada, un cens anual i una taxa de mutació (lluïsme) en cas de canvi del titular de la explotació; i es reservava a més un dret de retracte, de compra preferent, sobre l’explotació (fadiga).
El dret d’entrada era el pagament que feia l’emfiteuta a l’estabilient per l’obtenció del document que acreditava el trapàs del domini útil, s’el considerava el preu de l’accés jurídidc a la tinença.
Hispània Antiga
Facultat de Geografia i Història
rendes, no s’arribaren mai a confondre.
Mentre que les primeres estaven gravades per censos proporcionals i prestacions laborals redimibles, eren indivisibles i el seu traspàs entre pagesos estava gairebé prohibit; les segones soportaven només censos fixos i podien ser alienandes parcialment o total pel seu titular, previ pagament del lluïsme al senyor.
b. La senyoria jurisdiccional, una altra font de poder i de rendes per als grans terratinents
El tret més característic de la organització social medieval és que la noblesa tenia el poder no sols com a resultat de la concentració de la propietat de la terra, de la riquesa, sinó també per la seva autonomia política i militar del gover dels comtes-reis.
Els grans i fins i tot els petits magnats aconseguiren assumir atribucions estatals, de caràcter públic, com jutjar crims i litigis, fer la guerra o exigir impostos i serveis. La fragmentació de les estructures públiques i la capacitat agressiva de les seves respectives hosts van proporcionar als poderosos, a l’etapa central de l’edat mtijana, una altre font d'ingressos complementària a les rendes de la terra, les derivades de les jurisdiccions privades.
La substitució forçosa dels antics oficials reials pels senyors, guerrers professionals, va provocar –com ja s’ha exposat- una forta agressivitat Les guerres privades, a començamen del segle XI, assoliren ja tal intensitat que l’Església, davant la impotència dels sobirans, va haver d’assumir la protecció tant del clergat i del conjunt de les persones inermes, com dels seus respectius bens.
Aquest esforç pacificador es va concretar en les assemblees de Pau i Treva, que inicialment foren presidides pel bisbe, el seu àmbit fou la diòcesi i les penes per als infractors d’índole estrictament espiritual. ****
El moviment, tanmateix, només va atenuar la insegurertat en una època convulsa, en què els senyors vinculaven hereditàriament al propi llinatje les competències públiques que havien rebut temporalment dels oficials reial o s’havien autotorgat unilateralment.
Els membres d’aquesta nova aristocràcia feudal continuaren atiant la inseguretat per tal de poder exigir als pagesos i als petits priopietairs lliures sotmesos a la seva jurisdicció, a canvi d’una protecció i una justícia eficaces, noves taxes, que els afectats consideraren sempre arbitràries. Paral.lelament a la xarxa de les senyories territorials, dels grands dominis seculars i eclesisàstics, es va formar la de les senyories jurisdiccionals, integrada per circumscripcions immunes, en què un senyor exercia –com ja s’ha exposat- certes funcions públiques sobre els habitants, fossin conreadors o no de les seves terres.
Tot i que ambdues xarxes tendiren a convergir territorialment, moltes famílies pageses, durant la fase d’acoblament, conrearen masos d’un senyor i estigueren sotsmesos a la jurisdicció d’un altre.
Els enclavaments de doble dependència van generar, al llarg del segle XII, tibantor entre ambdós titulars, cada un dels quals intentava fer prevaler els seus respectius interesos sobre les families camperoles que hi vivien.
Els grans propietaris rurals maldaren, tanmateix, per obtenir, mitjançant compra o negociació, el dret de justicia sobre els seus tinents, per esdevenir l’unic senyor jurisdiccional en els seus
Hispània Antiga
Facultat de Geografia i Història
dominis. En aquesta lluita, les querimoniae, memorials de les pèrdues i els greuges soferts pels pagesos, van tenir un paper important Els afectats per les “malifetes” dels senyors jurisdiccionals renunciaren a les indemnitzacions que els corresponien a canvi de la sortida de la seva jurisdicció.
El primer deceni del segle XIII fou el moment clau en el procès d’eixida dels pagesos de les senyories territorials de la justicia baronial i castlana, el punt d’arrencada d’una justícia derivada de la propietat de la terra. Des de llavors, els masovers esdevingueren solius del seu únic senyor, sotmesos exclussivament a la seva jurisdicció i incapaços de pledejar davant cap altre tribunal, fin i tot en el cas de conrear a la vegada terres pertanyents a un altra senyoria territorial.
Endegat el procés de senyorialització de les jurisdiccions, la conflictivitat va remetre al camp catalá. Aquest establiment gradual de l’ordre senyorial fou una consequència tant de l’enfortiment del poder de l’aristocracia com de la proyecció de l’agressivitat interior cap a fronts exteriors.
L’exercici de la justicia va ser sempre una tasca molt rendible per als senyors, atès n’estregueren nombrosos drets sobre els homes propis amb el termes estachamentum, placitum o iusticia es designaven les quantitats obtingudes pel senyor tant per la ferma de dret, abans d’inicar el judici, como en pagament per l’execució de les sentències, un cop acabat..
La ferma de dret era la declaració inicial que feien els pladejant de reconèixer la jurisdicció del senyor, acceptar el jutge que designés i respectar-ne la sentència; aquest compromís formal implicava sovint l’oferta de fermances i, en les causes fiscals, el dipòsit d’una suma de diners o una penyora. La quantia de la suma, en aquest darrer cas, variava en funció de la condició social del litigant. El receptor de les fermes de dret en retenia una tercera part o la meitat. La jurisdicció del senyor de la terra damunt els seus homes tenia per objectiu principal garantir el compliment de les obligacions derivades de la detenció de la tinença, la recaptació puntual de les rendes agràries fixades pels costums locals o pels contractes de precània.
Això no obstant, també le va emprar com a font de rendes banals; per a sometre’ls noves exaccion econòmiques, com la intestia o l’eixorquia, que pel seu caràcter arbitràri s’analitzaren més endavant, en l’apartat relatiu a l’origen de la servitud. Els grans terratinents patrimonialitzaren tambe ingresos fiscals, tot començant pel el delme i les primícies, dos impostos anuals en espècie d’origren eclesiàstic.
Incialment aquestes dues prestacions tenien com a objectiu finançar el clergat rural, el manteniment del culte al camp. Als comtats catalans es van generalizar a l`època carolingia. Amdós pagaments, per la seva alta rendibilitat, foren prest cobetjat pels comtes i la noblesa, que va aconseguir fer-se amb el control, tot retenint unilateralment els de les esglésies pròpies o mitjançant compres, establiments enfitèutics o cessions per part de les jerarquies eclesiàstiques. L’Esglesia va intentar capgirar aquest procés, d’abast europeu, amb els projectes gregorians de reforma.
A Catalunya, els esforços incessants de l’episcopat per restaurar la fiscalitat eclesiàstica no assolirien cap mena de resultats fins a mitjan segle XII, quan aconseguirien recuperar parcialment el controls sobre el delme espiritual o sant (decimam sanctam), diferenciat del delme ordinari, que continuà en mans dels senyors del castells i dels seus castlans.
Durant l’alta edat mitjana, el delme havia consistit en la dècima part de la producció
Hispània Antiga
Facultat de Geografia i Història
El lloçol (locdum) era el canon anual que els habitants d’un districte pagavan anualment al titular de la jurisdicció per a reparar les seves eines a la ferreria (fabrica) senyorial. Aquest pagament estava destinat a sufragar les despeses de manteniment i funcionament de les ferreries de destret, que incloíen el salari del ferrer i l’abast de ferro i de carbó, dispendis que, si més no en el comtat de Barcelona, solien córrer a càrrec del senyor. Es tractava d’un cens fix anual, integrat per forment, ordi, vi i carn, la quantia del qual depenia del nombre d’animals de treball i de la superfície de l’explotació.
A l’alta edat mitjana, la mòlta dels cereals havia estat un treball lliure, circumstància que explica que la majoria dels primers molins hidràulics haguessin estat erigits per agrupacions d’aloers (petits propietaris lliures).
La iniciativa de la construcció, al segle XI, le van assumir, tanmateix, els comtes, vescontes, vicaris, membres dels grans llinatges aristocràtics i institucions eclesiàstiques, que maldaren a més per fer-se amb el control dels petits molins alodials.
La mòlta del gra, des de alehores, va esdevenir un monopoli comtal i senyorial, un mitjà de control de l’activitat econòmica dels camperols, inclús d’aquells que conreaven terres pròpies, una nova font de renda.per als poderosos.
Després d’unes dècades d’eufòria, els senyors renunciaren a l’explotació directe dels seus molins i els establiren a particulars a canvi d’un cens fixe en espècie. En una tercera fase, ja ben entrat el segle XII, en traslladaren parcialment o total les despeses de construcció sobre el concessionari. Els receptors d’aquestes llicències d’edificació de molins de destret, d’us precepetiu pels habitants de la contrada, eren batlles o pagesos solvents, la participació dels quals en les rendes generades pel giny era directament proporcional a la seva aportació als costos d’obra, manteniment i explotació.
El senyor, en els casos en què, per no haver assumit cap mena de despeses, no particiapava en els ingresos del moli, es reservava un cens.
A mitjan segle XIII, mentre que el sobirà exigia als concessionaris dels molins nous del Rec Comtal de Barcelona una renda anual en metàl.lic, els senyors, tot començant per la comunitat benedictina de Sant Cugat del Vallès, preferien els censos fixos en espècie, en gra panificable o farina.
Els grans terratienets, amb aquesta opció, situaven les rendes que obtenien de l’explotació indirecte dels molins al marge de les contingències de la producció, del mercat cerealícola i de la pròpia activitat dels ginys, solució que els beneficiava en temps de carestia i d’alça dels preus del blat. Els usuaris dels molins pagaven, en compensació pel treball, la moltura, entre una trezena i una vintena part del gra mòlt, i la mulneria, una taxa destinada probablement a cobrir els dipendis de mantenemiment del moli i el salari del moliner, la quantia de la qual solia consistir en una sisena part de la moltura.
Els forns seguiren una dinàmica paral.lela a la dels molins. Durant l’alta edat mitjana, molts forns rurals havien estat propietat alodial del conjunt o d’una part dels veïns de la vila, que els havien anat arrendant a un dels seus membres. D’aquesta incial llibertat de construcció també es va passar, durant la primera meitat del segle XII, al monopoli reial i senyorial.
Hispània Antiga
Facultat de Geografia i Història
La reserva dels forns per part del sobirà i dels senyors va esdevenir, des d’aleshores, sistemàtica, com reflecteixen la major part de les cartes de població de Catalunya Nova. Ben prest, els poderosos renunciaren successivament, emperò, a l’explotacio directe i a la construcció dels forns, tasques que trapassaren, a canvi de rendes, a la comunitat de veïns, al camp, i a particulars solvents, a les ciutats.
Sovint els forns comunals rurals estaven obligat a coure gratuitament el pa del senyor. La quantia dels censos senyorials, pel fet de dependre del rendiment del forn, era ínfima en els petits nuclis camperols, però podia assolir una magnitud considerable en les àrees de poblament concentrat. A algunes viles, el forn comunal coexistía amb forns domèstics, els propietaris dels quals només hi podien coure el pa familiar, amb la condició de satisfer el dret de puja local al senyor. Els usuaris dels forns solien pagar, en concepte de fornatge, un pa per cada vint o vint-i-cinc que hi havia portat a coure.
Una altra prerrogativa d’origen públic patrimonialitzada pels senyors jurisdiccionals fou l’alberga, coneguda també amb els termes de parata, mansionaticum, ostalitate o hospitaticum; consistia en el dret d’hostetjar-se gratuitament en casa del vasall, masover o tinent.
Ben orest esdevingué, tanmateix, una prestació de caràcter selectiu; els senyors, al segle XII, només l’exigien en les tinences i seus de batllies perifèriques, en ocasió de la visita anual per recaptar-hi les rendes. En el resta dels masos fou substituida per un pagament fixe en espècie. L’element distintiu d’aqueste segona alberga eren la fogassa (pa gros rodò), l’oblia o una quantitat determinda de forment de ubliis, al qual s’afegien un contingent precís de vi, un pernil o un costat de porc salat i una mesura de mestall d’espelta i ordi. Les quantitas variaven segons la superfície del mas. La majoria foren commutades, durant el segle XIII, per censos fixos en metàl.lic.
El control senyorial sobre impostos i drets jurisdiccionals va incrementar l’eficàcia recaptatòria i sovint la quantia i el nombre. L’Esglèsia, incapaç d’arrancar el delme de mans dels castlans seculars, va aconseguir coetàniament instaurar el delme sant. Aquesta doble presió fiscal va erosionar els excedents de totes les famílies rurals i va col.lapsar econòmicament, fins i tot, moltes explotacions aloeres, que foren absorbides –com ja s’ha exposat- per la senyoria més propera.
La concentració gradual de la propiedad de la terra, la patrimonialització de competències públiques i un host privada van permetre als senyors sometre els pagesos de les tinences i els petits agricultors lliures
c. L’origen de la servitud
El creixement econòmic es va distribuir de forma molt desigual entre els grans terratinents i els conradors dels seus patrimonis. Els senyors aconseguiren capturar la major part de l’alça de la producció agropecuària; s’afanyaren en reduir els excedents dels pagesos a uns nivells que no comprometessin l’explotació del mas ni el “recanvi natural”, la substitució generacional, de la mà d’obra, però que els impedissin acumular estalvi. Els grans propietaris rurals dossificaven curosament les exigències econòmiques als seus respectius tinents. Els permetien quedar-se una part de la producció que els permetés cobrir les seves necesitats vitals, casar-se, tenir fills, generar petits excedents comercialitzables i, fins i tot, incrementar gradualmnte la seva capacitat de consum; però no de prou magnitud per a generar petites acumulacions de capital, prescindir del
Hispània Antiga
Facultat de Geografia i Història
Aquesta autolimitació reial, que els beneficiaris de la qual s’apressaren en dessignar amb el terme ius malectractandi (dret de maltractar), no significava que l’agressivitat senyorial envers els propis tinents estigués moralment justidicada, sinó que no podia ser legalment sancionada.
El juristes, a la baixa edat mitjana, interpretarien l’esmentada constitució com l’otorgament per part de Pere el Catòlic al senyors d’un dret que eximia les seves agressions dels recursos legals normals. Durant el segon terç del segle XIII, l’emigració dels pagesos cap a les viles i ciutats de reialenc esdevingué el principal problema de la senyoria rural a la Catalunya Vella.
Totes les famílies inmigrants, si aconseguien restar un any i un dia en el seu nou domicili, hi adquirien la ciutadania plena, que els protegia de les reclamacions senyorial de reintegrament.
Els dominis reials s’havien convertit, docns, en un refugi segur per als tinents fugitius; alguns dels quals no s’acontentaven amb fruir de les franqueses locals, sinó que reclamaven, a més, els seus drets sobre els masos de provinença.
Els senyors respongueren a aquesta estratègia pagesa amb el comís immediat de la tinença rònega i la reclamació, per via judicial, de la remença. El problema assolí prou abast per haver de ser examinat a les corts de Barcelona de 1283; on Pere el Gran, davant l’amenaça d’una croada franconapolitana, va comprar el suport militar de l’alta noblesa amb una sèrie d’importants concessions.****
El sobirà va haver de prohibir, en la constitución ”En terres o llocs”, als pagesos de senyoria sotmesos a deure d’estatge instal.lar-se en dominis reials sense haver-se redimit i haver retornat previament la tinença al senyor. Aquesta constitució, confirmada i ampliada a les corts de 1289, 1292 i 1299, es va convertiria en la base legal sobre la qual els senyors podrien exigir amb èxit als pagesos esquívols si més no la redempció i la renúncia al masos rònces. La remensa, docns, no es pot contemplar sols com una font d’ingressos senyorial; fou un instrument jurídic amb el qual els grans terratinents intentaren contenir l’emigració dels pagesos cap a altres senyories i, sobre tot, cap a les viles franques, les ciutats de reialenc i les “terres noves”, les árees fronteres en vies de colonització.
Fou esencialment una mesura per mantenir en explotacio les tinences, conjurar el perill dels masos rònecs i evitar la caiguda de les rendes dominicals. Per als pagesos, en canvi, fou un dels indicadors més palesos de la condició servil. El primers ingressos en servitud, si més no al comtat de Barcelona, daten de mitjan segle XIII, són, docns, coetanis de la difusió de la remença.
Aquesta documentació mostra com homes i dones que, per casament o compra, canviaven alhora de tinença i de senyoria, abans de reintallar-se, s’havien de redimir de la seva anterior dependència i declarar-se propis, solius i afocats del nou titular de la terra i de la jurisdicció.
Els grans terratinents exigiren encara a les famílies pageses un tercer tipus d’asserviment: permeteren a alguns cabalers traslladar-se a un altra domini, vila o ciutat sense redimir-se, a canvi d’un compromis ferm de no acullir-s’hi als privilegis i franqueses locals i de mantenir la solidesa i la fidelitat originàries.
L’entrada en servitud implicava sempre l’autoimposició d’un cens simbòlíc, en senyal de domini personal i de reconeixment, i de l’obligació de tots els bens personals. El senyor, per la seva
Hispània Antiga
Facultat de Geografia i Història
banda, es comprometía a defensar el novingut, la descendència i les seves pertinences. Entre els actes de reconeixment de servitud i d’entrada del pages al nou mas prest s’interposà la prestació d’homenatge corporal, de boca i mans, segons els “Costums de Barcelona”. A traves de l’homenatge la dependència personal exclussiva al senyor de la terra esdevenia comprensible per al pagès, que entenia que, des d’aleshores, no podria abandonar la tinença sense autorització onerosa del senyor, pledejar contra d’ell en el tribunal d’una altra senyoria, ni acollir-se als privilegis que oferien les viles i ciutats als tinents fugitius.
L’homenatge corporal es convertí, al darrer terç del segle XIII, en el segon gran element definidor, després de la remença, de la servitud pagesa. No totes les restriccions que els senyors impossaren unilateralment als seus pagesos dimanaren, tanmateix, de la propietat de la terra, algunes provingueren de l’exercici de la justicia.
A aquest segon grup de “mals usos”, pertanyen la cugucia, l’arsia, l’eixorquia i la intestia. La cugucia, documentada des del 1041, consistia en la confiscació de la meitat dels bens de la dona adúltera, quan l’adulteri havia estat comès sense consentiment del marit, o de la totalitat, quan el marit l’havia consentit.
L’arsia, esmentada ja el 1071, era la compensació econòmica que el senyor exigia al pagès en el cas d’incendi per neglicència del mas, la quantia era d’una tercera part dels bens mobles. Amb els termes eixorquia i intestia, documentats el 1068 i el 1147, es designaven les sostraccions de bens mobles i semovents que el senyor feia als pagesos que morien sense descendència i intestats, respectivament; la quantia de l’eixorquia equivalia a la part que haguessin heretat els fills i la de la intestia, una tercera part de l’herència del difunt, si deixava vídua i fills, i la meitat, si només el sobrevivien la dona o els fills.
Aquests dos darrers “mals usos” estaven relacionats amb l’interés del senyor per garantir la continuitat de l’explotació dels masos i la percepció de les rendes de la terra, per dificultar els traspasos de les tinences a parents col.laterals i per limitar l’enriquiment dels supervivents. La difusió de cada un dels “mals usos” entre la pagesia catalana va seguir una dinàmica específica i va tenir un grau d’exigència per part dels senyors diferent.
En el procés de consolidació de les servitud va tenir un paper important la capbrevació. Periòdicament els tinents d’una senyoria eren obligats a declarar sota jurament les terres que conreaven i les rendes que satifeien. Del 1200 ençà, el reconeixement de la tinença va començar a anar acompanyat, en molts de casos, d’una confessió explícita de servitud; el masover es reconeixía home propi, soliu i afocat del senyor de la terra, es comprometia a satisfer els censos esmentats en la confessió i a complir la resta de les obligacions contractuals, especialment l’estatge permanent en el mas els capbreus, unes dècades després, perden el seu caràcter originari, d’un mer i concís inventari de les explotacions i de les rendes que les gravaven, i passen a recollir in extenso les declaracions individuals de tots el titulars de tinences d’una senyoria, efectuades davant un notari.
L’objectiu d’aquesta nova modalitat de capbreus ja no era sols facilitar l’administració de la senyoria, evitar la degradació de les rendes, sinó regularitzar els traspasos de terres efectuats al marge del control senyorial i proporcionar al titular una base legal per a poder actuar judicialment, si calia, contra l’absentisme i la morositat dels seus pagesos.
Hispània Antiga
Facultat de Geografia i Història
