¡Descarga Lingüística y más Apuntes en PDF de Lingüística solo en Docsity!
EL LLENGUATGE: INTRODUCCIÓ AL SEU ESTUDI
1. ESPECIFITAT DEL LLENGUATGE
El llenguatge animal (la comunicació animal) es basa en transmetre senyals amb significat.
Les diferències entre els sistemes de comunicació del llenguatge animal i els del llenguatge humà són quantitatives i qualificatives.
Entre els anys 60 i els 70 es feren experiments amb simis per veure si podien aprendre llenguatges. A un dels simis li van ensenyar el llenguatge de signes nord-americà (el llenguatge dels sordmuts), però tant sols aprengué 400 signes diferents en 4 anys. A un altre dels simis l’ensenyaren a associar diferents imatges amb significat, amb un poc més d’èxit, ja que va aconseguir crear oracions molt simples, és a dir, va aprendre a fer sintaxi.
QUÈ FA QUE EL LLENGUATGE SIGA ESPECÍFIC?
El primer tret és que els signes són arbitraris, és a dir, que no tenen cap semblança entre el significat (el que vol dir) i el significant (l’objecte representat). Una conseqüència d’aquesta arbitrarietat és que podem denominar entitats abstractes, és a dir, entitats que en principi no tenen cap existència en el món real, ja que no tenen una denominació. Cal aclarir que, la comunicació dels animals no és arbitrària.
El segon tret del llenguatge humà és la parla desplaçada, és a dir, remetre a fets, circumstàncies del passat (recordar), la qual cosa permet transmetre o explicar successos passats o ensenyances passades.
El tercer tret és el concepte de doble articulació: la [a] és un fonema, no té significat; però en canvi, en la frase “anem a casa” el fonema [a] sí que té significat, el de direcció. Per tant, aquest fonema [a] té una doble articulació.
El quart tret és la creativitat. En primer lloc cal dir que la doble articulació ja dona pas a la creativitat, ja que creem un nombre il·limitat de missatges partint amb un nombre limitat de fonemes. Però la creativitat rau en el fet que amb una serie il·limitada de regles de sintaxis podem crear un nombre il·limitat d’oracions.
El quint tret és que permet un ús metalingüístic, és a dir, podem utilitzar el llengutge per a parlar o escriure sobre aquest, el llenguatge.
H.H.Hockett pensava que el llenguatge natural té tres característiques:
l’economia: no tenim un nombre il·limitat de sons, però si de combinacions
La creativitat
El simbolisme: la capacitat del llenguatge per a fer referència a coses abstràctes o que no existeixen (= arbitrarietat)
2. INTRODUCCIÓ HISTÒRICA
El terme gramàtica tradicional es remunta a molts segles enrere.
En certa manera la lingüística moderna apareix amb l’obra pòstuma de Ferdinand de Saussure. Ell va crear les bases de la lingüística moderna a través dels seus apunts, fets per dos alumnes.
Saussure era neogramàtic, escola que venia de la filologia comparada o COMPARATISME, el qual sorgeix a finsals del segle XVIII i es desenvolupa durant el XIX, que obeeix a una sèrie de raons: 1) L’estudi del sànscrit, una llengua de l’India que en aquella època era ja una llengua morta. Aquesta escola aplicarà una primera aplicació que les pretendrà científica, es descobreix i s’estudia 2) per el positivisme científic que es desenvolupa durant el XIX i l’evolucionisme en la biologia: Teoria de Darwing. De la mateixa manera que les espècies evolucionen ho fan les llengües, la qual cosa analitzaran els comparatistes. 3) El romanticisme. Un dels seus trets és la magnificació del passat, per a ells esplendorós. Aquesta valoració de la història era més pròpia del romanticisme alemany. Aquesta influència es tradueix en l’interés dels textos de les antigües germàniques. Comencen a fer- se glossaris, a estudiar-se les llengües... Els estudiosos alemanys tingueren un gran pes en la tradició comparatista.
El sànscrit , la llengua perfecta perquè només tenia una vocal i “provenia” dels déus, era una llengua de l’India que es parlava al 1500 aC, però que a la fi va ser una llengua morta, restringida a usos religiosos. Friedrich von Schgel va ser el primer en estudiar el sànscrit de forma metòdica i a observar que tenia moltes semblances a les llengües romàniques que ell coneixia.
Matar mater metér mother mutter
Pitar pater pater father vater
Brather frater ------- brother bruder
Avis ovis oFis -------- ---------
H3us navis naus -------- --------
Návah novus ------- new neu
Bharemi fero fero --------- fehren
Aquestes són paraules que es presten al diccionari bàsic, pel que era poc probable que foren préstecs.
Amb tot açò podem traure la conclussió que no poden ser semblances fortuïtes. Tenim verbs bàsics que tenen semblances que van més enllà del lèxic, tenen un parentesc molt més arrelat que “tot açò”.
llei avança la idea de sistema. En segon lloc comença a entendre millor la diferència
entre llengua i dialecte. La paraula dialecte havia tingut tradicionalment una perspectiva
despectiva, com si un dialecte fora una “desviació” d'una llengua. Altra aportació
important del comparacionisme es que de vegades les diferencies entre llengües veïnes
son graduals. Sovint ni ha parles de transició que no es sap assignar a una llengua o
altra. Una tercera fou descobrir que les estructures gramaticals no son comunes a totes
les llengües, açò en aquell temps era un gran descobriment.
1.3 Principis fonamentals de la lingüística moderna
1.3.1. Llenguatge i comunicació.
Les funcions del llenguatge Saussurea son la base de la lingüística moderna. R.
Jakobson adaptà un model que procedia del àmbit de les telecomunicacions (model de
Shannon and Wearer ) per explicar com funciona la comunicació lingüística.
referent
E --> [___] -->R
codi canal codi
Jackobson parla de diferents funcions:
Referencial [context]
Emotiva, expressiva [emissor]-> interjeccions, pronoms personals.
Conativa [receptor]->imperatiu, vocatiu
Fàtica [canal, contacte]
Metalingüística [codi]
Poètica [missatge]
Els pronoms personals, per exemple, les interjeccions, estan especialitzades en una
funció emotiva, el ay !(sospir) significaria tristesa. El llenguatge que es refereix al jo te
una funció emotiva o exclamativa. Si per exemple ens centrem en que l'estètica del
missatge fem servir la funció poètica.
1.3.2. Prioritat de la llengua parlada.
Aquesta idea apareix com una idea bàsica de Saussure que estableix que la base es la
llengua parlada, no el llenguatge escrit. La escriptura es sols una transcripció de la
llengua oral. En ocasions no podem demostrar la superioritat de la llengua oral sobre la
escrita, realment no es tracta d'una qüestió temporal sinó que és evident que totes les
llengües que coneixem es parlen, però no totes elles s'escriuen. Més important que això,
i aquesta seria una segona matisació, es que les unitats de la llengua escrita parteixen de
les unitats de la llengua oral.
El sistema alfabètic : les lletres representa els fonemes.
Els sil·labaris sil·làbics : son sistemes gràfics en els que el que es representa no es el
fonema sinó la sil·laba.
Els sistemes ideogràfics: les unitats de la llengua escrita es basen en unitats de la
llengua oral.
D'entrada no hi a una relació u per u en la llengua oral. Falta una representació exacta
entre la llengua escrita i la parla.
En castellà: vasto/ es llig/ basto
hasta/ es llig/ asta
La llengua escrita representa de manera molt eficient algunes coses de la llengua oral,
especialment els prosòdics. Com per exemple, l'èmfasi, les pauses, l'entonació, etc...
En una societat en que el sistema educatiu està molt centrat en l'adquisició de
l'escriptura i on l'escriptura té un gran pes cultural. En aquestes societats la llengua
escrita sovint es desenvolupa amb relativa independència de la llengua oral i pot tenir
formes gramaticals i lèxiques que no es troben en la llengua oral. Els casos extrems els
tenim quant una llengua es reserva per a l'escriptura i un altra per a la llengua oral.
1.3.3. La lingüística descriptiva vs la lingüística prescriptiva.
La gramàtica tradicional considerava la llengua escrita prioritària sobre la llengua
parlada i, a més a més, es considerava que la llengua culta i la literària era la més pura i
correcta. Per tant havia de ser el model per al us correcte. Per tant és una gramàtica
prescriptiva que donara normes i que dirà com s'ha de escriure. En canvi la lingüística
estudiarà les llengües sense emetre cap judici de valor (lingüística descriptiva).
1.3.4. Totes les llengües interessen al lingüista.
Un altre principi fonamental de la lingüística moderna esque totes les llengües
interessen al lingüista. En la tradició ni ha agut un gran nombre de llengües
discriminades o considerades de salvatges, ara no. Ara totes es consideren dignes
d'estudi.
I II III
Muris < murus porte chantre < cantor
Mur < murum porte chanteur < canturem
Mur < muri portes chanteurs < cantores
Murs < muros portes chanteurs < cantores
Són tres estats, poden haver unes raons per passar d’un estat a l’altre per processos sistemàtics, de llengua descriptibles uns sense altres, és la perspectiva diacrònica per a Seassure.
La llengua té una entitat que compartim sincrònicament, és a dir, compartim el sistema actual, que és el que coneguem i no el valencià de fa cinc segles.
1.4.2 L’ESTRUCTURALISME
La lingüística moderna comença sent estructuralista. Que va ser abans de Seassure? El comparatisme, que aporta llengües de la mateixa familia que tenien diferències molt marcades per les diferents evolucions (per la banda europea).
Els antropòlegs nordamericans començaren a estudiar les llengües dels indis nordamericans i s’arriba a la mateixa conclusió. D’altra banda, al segle XIX triunfa el positivisme com a mètode científic. Només cal atendre a allò que es perceptible, a dades constatades o perceptibles. Aquest positivisme qüestiona el semanticisme de la gramàtica tradicional.
En el formalisme sols cal atendre a les diferències formals. Si canvie una forma per una altra i implica un canvi vol dir que té una entitat lingüística. Conseqüentment es qüestionarà el semanticisme de la gramàtica tradicional, no hi haurà 30 ablatius si no podem provar que tenen un comportament diferent. Enfront del que havien vist abans , de la falta de imantenisme de la gramàtica tradicional, l’estructuralisme es la primera aproximació al llenguatge que és immanent. Es la primera escola moderna de la llengua.
Finalment si la gramàtica tradicional no tenia un mètode explicitat, en l’estructuralisme si hi haurà un mètode inductiu. A partir de les dades particulars s’arriba a normes generals. Hi ha dos corrents estructuralistes:
A. Americà: l’estructuralisme nordamericà també es diu distribucionalisme. Tradició d’estudis antropològics: Sapir & Whorf, l’escola conductista (conductisme, behaviorisme) són antimentalistes, que el coneixement, sols se que passa en el cervell humà a través de l’introspecció, i com això no es pot saber, l’objectiu dels conductistes és analitzar la conducta humana. Leonar Bloomfield “Yak i Yil van pel camp, si jo note una mena d’estímul intern – fam -, jo puc actuar amb una conducta no verbal, puc tindre la reacció de pujar a un arbre i agafar una poma”. Ací tenim un enunciat lingüístic: es una reacció que algú ha tingut a un estimul no verbal i ha reaccionat físicament. Yak diu que té gana i Yil puja a l’arbre i li baixa una poma. Yil esta reaccionant a un estimul verbal. Al seu temps açò pot provocar altra resposta verbal: “Gràcies”. Partint d’aquesta perspectiva conductista seria fàcil analitzar el significat?.
És un anàlisi taxonòmic, és a dir, entenen l’estudi del llenguatge mitjançant una segmentació de la cadena parlada. Un dels aspectes del seu estudi és l’anàlisi en constituents immediats, el mètode que fan servir per a l’anàlisi sintàctic: permet veure quines son les unitats més grans i més petites. Una vegada arriben a les classes de paraules, a les seues categories, dien que aquestes s’organitzaven ordenadament (distribució).
B. Europeu: Cercle lingüístic de Praga; Cercle lingüístic de Copenhaguen.
1.4.3 LA LINGÜÍSTICA GENERATIVA.
L’estructuralisme nord-americà plantejava dos problemes:
a. Un de naturalesa teòrica (el simplisme del model conductista). Estudia el funcionament del llenguatge; amb l’ estímul-resposta no és suficient i explica molt poca cosa. (Com explicar aquesta teoria sobre elements que no estan presents?)
b. Com analitzar, per exemple, els elements discontinus:
b.a. Tant els pares com els fills.
b.b.She took it of
b.c. Er ladt uns eins
En valencià, hi ha un trencament del nexe comparatiu tant, com. En anglés, hi ha un trencament del phrasal verb, i en alemany es divideix el verb.
Segons l’anàlisi dels constitutents immediats, no podrien explicar aquestes frases, perquè no hi ha cap tipus de continuïtat entre els diversos constituents.
EL GENERATIVISME
N. Chomsky , malgrat que va tenir una formació estructuralista, s’hi acaba oposant a ells. Els conductistes entenen que el llenguatge és una conducta més, apressa, de l’èsser humà i que per tant, s’adquireix. En canvi, Chomsky , diu justament el contrari, tenint en compte que un xiquet aprèn la llengua molt ràpdament deu existir en l’home una predisposició innata i hereditaria per al llenguatge.
El primer model generativista es de Chomsky (1957. Syntactic Structures ). D’aquest obra s’extrauen els principis bàsics del generativisme: s’entén que és generatiu i transformalista.
a. Model generatiu
Es diu gramàtica generativa per què el llenguatge és creatiu, generatiu. La gramàtica ens permet crear expressions il·limitades a partir d’un conjunt de regles limitades. Aquest poder de la gramàtica resideix en la sintaxi, que es el component del llenguatge que ens permet combinar il·limitadament els mots, a través de les seues regles.
S’hi estableix una distinció entre competència/actuació que és paral·lela a la distinció que feia Saussure entre llengua i parla.
La competència dona compte de la nostra capacitat per a parlar
L’actuació és la manifestació concreta d’aquesta capacitat. Cadascú té una gramàtica interioritzada (competència) i amb ella creem expressions lingüístiques ben formades (actuació).
La competència es construeix a partir del que es denomina parlant/oient ideal. És un concepte teòric, no existeix allò ideal però ho suposem per a poder fer les suposicions i les teories. Segons Chowsky : “L’objectiu fonamental de la teoria lingüística es un parlant/oient ideal en una comunitat lingüística homogènica que sap perfectament la seua llengua, i que no es veu afectat per condicions sense valor gramatical com ara limitacions de la memòria, distraccions, canvis en el centre d’atenció o d’interés i errors característics o fortuïts quan aplica el seu coneixement de la llengua a l’ús real”.
