¡Descarga Locke y más Resúmenes en PDF de Filosofía solo en Docsity!
LOCKE
1. INTRODUCCIÓ I EMPIRISME
Locke està considerat el pare de l’ empirisme angles, un moviment filosòfic modern que situa l’experiència com l’origen del coneixement.
Podem definir l’empirisme com l’afirmació que si bé no podem conèixer la realitat en ella mateixa, sinó només a través de les nostres idees, la ment necessita l’experiència per elaborar-les. Locke, com veurem més endavant, substitueix la metafísica de la substància i la tesi de les idees innates per una explicació psicologista de l’origen de les idees. Per a un empirista la funció de la filosofia no és resoldre el problema del coneixement sinó plantejar-lo d’una manera més clara, prescindint de conceptes confusos que hem rebut com si fóssim «captaires» quan no fem l’esforç de pensar per nosaltres mateixos d’una manera creativa. Treballar «amb la finalitat de descobrir i de seguir la veritat» vol dir atenir-se a l’experiència concreta, perquè la major part de problemes de la filosofia deriva d’una mala comprensió del llenguatge o, més estrictament d’una inadequació entre el llenguatge i el pensament.
Els dos dogmes centrals del l’empirisme són la negació de les idees innates i l’afirmació que la ment actua com una «tabula rasa», com un llenç en blanc.
Locke considera que hem de fer una anàlisi de la capacitat real que poden tenir els humans per comprendre la realitat i dels límits del nostre coneixement. Si ens proposem comprendre coses que la nostra ment no poc copsar de cap manera estem abocats al fracàs.
Partint d’aquesta base desplegarà la seva teoria del coneixement. (Assaig sobre l’enteniment humà).
2. ASSAIG SOBRE L’ENTENIMENT HUMÀ
2.1. No hi ha principis innats en la ment (llibre 1)
Descartes considerava que algunes idees eren innates, Locke, en canvi, pensa que totes són adquirides i el seu origen es troba en l'experiència. Per això, comença refutant l’innatisme dels racionalistes: si existissin idees innates, tothom les hauria de tenir (hi hauria un assentiment universal), i això no és cert perquè, per exemple, ni els nens ni els bojos posseeixen la idea “el que és, és” o “és impossible que una cosa sigui i no sigui”. I, fins i tot, suposant que les poguessin tenir, això no demostra que no les hagin après. Ell afirma, en canvi, que la nostra ment és com un full en blanc (una tabula rasa) que anem omplint a partir de l'experiència.
2.2. Més consideracions sobre les idees simples (llibre 2)
- IDEES SIMPLES: Són els àtoms del coneixement, són indivisibles i completes. Són rebudes de forma passiva per l’enteniment. Hi ha dos tipus: - Idees de sensació que provenen de l’experiència externa i són percebudes pels sentits. Ex: idea de blanc. Fa una nova classificació basada en la capacitat pròpia dels objectes: - Qualitats primàries: que formen part de les coses en sí mateixes i produeixen idees que representen el món tal i com és, per tant, són objectives. Ex. Solidesa, núm. Extensió... - Qualitats secundaries: No formen part dels objectes en sí mateixos, Locke també les anomena qualitats sensibles. Són subjectives i es formen a partir de com les primàries ens afecten als sentits. Se’ns presenten com reals. Ex. Colors, olors...
- Poders : produeixen efectes o canvis com els que resulten per a nosaltres de les alteracions de les nostres percepcions. Per exemple, el foc transforma la matèria, que aleshores percebem diferentment. - Idees de reflexió : La reflexió és una mena de sentit intern que ens fa conscients dels processos mentals. Així, són idees de reflexió les idees de pensar, raonar, dubtar, etc; però també les idees de llibertat, de voluntat, etc. (obtenim aquestes idees quan ens adonem de les operacions que fa la pròpia ment amb les idees de sensació; per exemple, obtenim la idea de voluntat quan ens adonem (quan sentim) que preferim un determinat pensament i no pas un altre).
- IDEES COMPLEXES: Elaboracions que fa l’enteniment a partir de les idees simples. Són idees que requereixen d’activitat. - Relacions: Són el resultat de relacionar o comparar una cosa amb les altres. Ex: interioritat - Modes: Abstraccions que combinen conjunt d’idees simples. Les idees complexes de mode inclouen les idees matemàtiques i morals i tot allò de què parla el llenguatge convencional de la religió, la política i la cultura. Ex. Gratitud. - Substancia : Que son compilacions d’idees de sensació que l’enteniment ajunta i acaba designant- les per un sol nom. Ex: Poma. La qüestió de la SUBSTANCIA és polèmica i Locke li dedicarà un apartat més ampli del assaig més endavant. Aquests és un dels punts més importants de la travessia filosòfica i també un dels punts més importants de debat entre racionalistes i empiristes moderns.
Locke parteix d’una idea totalment diferent a la de Descartes , ens diu que la substancia és una idea complexa que imaginem o suposem. És el suport desconegut del conjunt d’idees simples. Mai percebem la substancia en si mateixa, sinó les idees simples que la formen. Ex. La substancia poma: Mai percebem la poma en si mateixa, sinó les seves qualitats sensibles com la seva olor, color, forma... Per això Locke ens diu que podem suposar que les substancies existeixen però no ho podem saber del cert.
JO (de la identitat personal): Ens ofereix un anàlisi diferent al anterior. La identitat personal no es una substancia i no pertany ni a l’ànima ni al cos, sinó a la consciencia. Com no puc pensar en la meva identitat, el meu jo, sense experiències, la identitat també depèn de l’experiència i de la memòria de les experiències viscudes. Abandonant una mica l’empirisme seguit fins aleshores i seguint el mètode cartesià, Locke ens dirà que el coneixement del JO constitueix una evidència. La consciencia es evident en si mateixa, perquè quan veiem, sentim i desitgem coses sabem que actuem així. Segons ell “és impossible que algú percebi, sense percebre que percep.”
Locke plantejarà les tres substàncies cartesianes:
- Del jo com a substància, en tenim un coneixement intuïtiu, és a dir, immediat: “en cada acte de sensació, de raonament o de pensament, som conscients del nostre propi ésser”. “Pel que fa a la nostra existència, la percebem amb tanta d’evidència i de certesa que no cal pas que sigui demostrada per cap prova. Jo penso, jo raono, jo sento plaer i dolor; cap d’aquestes coses no em pot ser més evident que la meva pròpia existència? Si dubto de qualsevol altra cosa, aquest mateix dubte em convenç de la meva pròpia existència i no em permet pas que en dubti. [...] En cada acte de sensació, de raonament o de pensament, som convençuts interiorment en nosaltres mateixos del nostre propi ésser, i arribem pel que fa a això al més alt de certesa que sigui possible d’imaginar.”
- De Déu, en tenim un coneixement demostratiu perquè l’existència de l’ésser contingent que sóc jo, suposa l’existència d’un ésser etern i totpoderós que és la causa de les meves facultats de coneixement i creador del món.
- Del món en tenim un coneixement sensitiu perquè si les sensacions no són produïdes pels nostres òrgans (que només les reben), han de ser produïdes pels objectes externs; és a dir, el món existeix independentment de les nostres percepcions, i n’és la seva causa, però una causa desconeguda perquè nosaltres només coneixem les nostres percepcions en forma d'idees.
3. SEGÓN TRACTAT SOBRE EL GOVERN CIVIL
Locke és un teòric del liberalisme polític.
Entén que en un estat és necessari que hi hagi un poder polític, que és "el dret a dictar lleis, incloent-hi la pena de mort i, consegüentment, totes les penes inferiors, per a la regulació i salvaguarda de la propietat, i a emprar la força de la comunitat en l'execució de tals lleis i en la defensa de l'Estat contra agressions forasteres, i tot això únicament en pro del bé públic"
La filosofia política de John Locke (1632-1704) és deutora en bona mesura de les idees de Hobbes i Spinoza. Igual que ells, Locke defensa que l'origen del poder i de l'Estat resideix en un acord o conveni entre els individus. No obstant això, discrepa dels seus predecessors pel que fa a l'estat de naturalesa. Seguint als iusnaturalistes, com Grocio o Pufendorf, accepta l'existència d'una llei natural que prové de la raó i que ens confereix uns drets i deures previs a tota forma d'organització política. Aquesta última no té altre fi que assegurar el lliure exercici d'aquests drets.
3.1. L’estat de natura
Locke parteix del que considera la situació natural de l'ésser humà, el seu estat de natura. Aquest estat de natura (en el qual es trobarien els éssers humans possiblement en els orígens dels temps o, en qualsevol cas, abans del sorgiment de les societats polítiques) és un estat en el qual els homes tenen una "perfecta llibertat per ordenar els seus actes i disposar de les seves propietats i de les persones que creguin convenient, dins dels límits de la llei natural, sense demanar permís ni dependre de la voluntat de cap altre home".
La llei natural a la qual fa esment Locke és la raó, la raó humana, la qual "ensenya a tot el gènere humà que, essent tots iguals i independents, ningú no ha d'atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d'un altre”. Val la pena observar que, segons Locke, aquesta llei natural (la raó) també ens impedeix atemptar contra nosaltres mateixos.
En aquest estat de natura, tothom té dret a castigar a algú que no obeeixi la llei natural (i no únicament si la desobeeix en contra seva, sinó si la desobeeix en contra de qualsevol ésser humà). El càstig ha de ser proporcionat a la infracció, i pot incloure, és clar, la mort de l'infractor.
Segons Locke i la tradició liberal, els humans han de tenir «una llibertat incontrolable per a disposar de la seva persona i dels seus béns», val a dir, una llibertat que signifiqui la no-intromissió de l’Estat en la vida de la gent. Però, en canvi, no poden tenir una llibertat «per a destruir-se a si mateixos o destruir qualsevol altra criatura». Un liberal no és un llibertari: «ningú ha d’atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d’un altre».
De l'anterior es desprèn que en estat natural els éssers humans viuen en un règim de llibertat, igualtat i respecte mutu. El treball i les relacions familiars els proporcionen una existència feliç.
3.2. L’estat de guerra
L' estat de guerra esdevé quan algú declara o mostra la intenció de dur a terme una acció contra un altre ésser humà. Atès que qui declara la seva intenció de dur a terme una acció en contra d'algú altre abandona l'estat de natura, qui està amenaçat pot utilitzar (i ha d'utilitzar) tots els elements al seu abast per defensar-se, fins i tot matant a la persona agressora.
No s’ha de confondre l’estat de natura amb el de guerra: definició de l’estat de natura: «La convivència dels homesd’acord amb la raó, sense cap senyor comú a la Terra amb autoritat per a jutjar-los, és pròpiament l’estat de natura». En canvi, la guerra implica «la força o laintenció declarada d’exercir la força contra la persona d’un altre».
3.4. Separació de poders
Segons Locke el poder de l'estat pot concentrar-se en una única figura o en els mateixos representants. Per això exposa que en les societats politiques s'ha d'establir la divisió de poders.
Hi ha:
- Un poder legislatiu encarregat de legislar responent a la confiança dipositada en aquest i respectant la llei natural.
- Un poder executiu , que dura a terme els mandats del legislatiu.
- I un poder federatiu , encarregat de la seguretat de l'estat i les relacions internacionals.
Per Locke, el fonament últim d'aquestes societats politiques ha de ser democràtic, per això en el cas que els que ostenten el poder, no respectin les directrius d'allò pacta, per exemple usurpen el poder, els ciutadans tenen dret a resistir-s'hi, és a dir dret a la revolució i es contempla la dissolució del govern.
3.5. De la dissolució del govern
