¡Descarga Locke apuntes selectividad y más Apuntes en PDF de Filosofía solo en Docsity!
Teoria Política John Locke
L’ESTAT DE NATURA I LA LLEI NATURAL.................................................................................. 1
DOCTRINA DEL PODER EXECUTIU NATURAL:......................................................................... 2
SOBRE LA PROPIETAT PRIVADA I ELS DINERS:........................................................................ 3
ORIGEN DE L’ESTAT. EL CONTRACTE SOCIAL:......................................................................... 4
EL DRET D’APEL.LAR A LA PROTECCIÓ DE LA LLEI:.............................................................. 5
DIVISIÓ DE PODERS:....................................................................................................................... 5
CAUSES I CONSEQÜÈNCIES DE LA DISSOLUCIÓ DEL GOVERN. EL DRET A LA
REVOLTA:........................................................................................................................................... 6
Introducció
Locke és obertament defensor de la causa revolucionària contra la monarquia dels Estuard i partidari de l’establiment d’una monarquia parlamentària on el monarca se subordini al poder dels representants dels ciutadans. Els seus escrits polítics són un atac a l’absolutisme i una de les bases de la teoria moderna de l’estat de dret. El propi Thomas Jefferson reconeixerà la influència de Locke en la Declaració d’Independència dels EUA (1776). Locke criticarà les teories sobre l’origen de la societat de Hobbes, i també les teories de Robert Filmer sobre l’origen diví de la monarquia. Filmer (en defensa de Carles II), en la seva obra El patriarca o el poder natural dels reis (1680), sostenia que el poder polític derivava del poder paternal, patriarcal, donat per Déu a Adam en els inicis de la humanitat, i que per designi diví passà per herència als reis. Segons Locke, les teories de Filmer no es fonamenten ni en les Sagrades Escriptures ni en la raó. Locke intentarà elaborar una fonamentació racional del que anomena “el veritable origen, abast i finalitat del govern civil”. Locke utilitzarà indistintament els termes “Estat”, “societat política”, “societat civil” i “govern civil”. La pregunta clau serà: d’on prové el poder polític? Defineix el poder polític com:
“ El dret a dictar lleis, incloent-hi la pena de mort i, consegüentment, totes les penes inferiors, per a la
regulació i salvaguarda de la propietat , i a emprar la força de la comunitat en l’execució de tals lleis i en la defensa de l’Estat contra agressions forasteres, i tot això únicament en pro del bé públic.” Quan parla de propietat no es refereix només als béns materials, sinó a un conjunt molt més ampli que inclou:
- la vida
- la llibertat
- les possessions. Preservar la propietat de les persones significa “preservar les seves vides, la seva llibertat i les seves possessions”.
L’ESTAT DE NATURA I LA LLEI NATURAL
Per entendre l’origen del poder polític es planteja quina és la situació de l’ésser humà en el que anomena “ estat de natura ”. En l’estat de natura els homes podien viure en grups lliurement establerts, principalment a partir de llaços familiars o d’afinitat personal i confiança mútua, però sense haver constituït encara un sistema polític i un conjunt de lleis positives. Tot i que defensa que en una època prehistòrica els homes vivien en estat de natura, i que posa diversos exemples de pobles antics que vivien sense haver establert un sistema polític, l’objectiu de Locke no és fer una història de la humanitat. El propòsit és suposar quina seria raonablement la situació i els drets de l’home si no existís un Estat o una societat civil organitzada com a tal. Es tracta d’analitzar com seria una humanitat sense poder polític, però en la qual els homes estessin plenament dotats d’enteniment i raó.
L’estat de natura és “un estat d’igualtat, on tot el poder i la jurisdicció són recíprocs i ningú no té més que els altres; per tal com no hi ha res més evident que el fet que criatures de la mateixa espècie i condició, nascudes indiscriminadament amb els mateixos avantatges naturals i amb l’ús de les mateixes facultats, han de ser també iguals entre si sense subordinació ni subjecció.” Aquesta igualtat és la base de l’amor mutu (el que podríem anomenar, seguint el lema de la Revolució Francesa: “fraternitat”), del qual es deriven els ideals de justícia i caritat (recordeu que “caritas” significa “amor”). En l’estat de natura, és a dir, si no hi hagués Estat, l’home “disposaria de perfecta llibertat per ordenar els seus actes i disposar de les seves propietats i de les persones que creguin convenient, dins dels límits de la llei natural, sense demanar permís ni dependre de la voluntat de cap altre home.” La llei natural s’identifica amb la raó (o racionalitat). Aquesta llei natural obliga a tothom, en tant que tots som éssers racionals. No depèn de l’establiment d’un Estat polític en tant que per naturalesa tots disposem de raó. I aquesta raó és el fonament del dret natural. Per tant, la llibertat perfecta de l’estat natural no significa que l’home tingui llicència per a fer el que li sembli amb ell mateix o amb els altres.
“Aquesta llei, que és la raó, ensenya a tot el gènere humà que, essent tots iguals i independents, ningú
no ha d’atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d’un altre.” És més, no només no ha de fer mal sinó també defensar el proïsme:
“Cadascú està destinat a defensar-se a si mateix, però no a abandonar voluntàriament el lloc que ocupa;
de la mateixa manera, doncs, que és inqüestionable la seva pròpia protecció, cal que cadascú, tant com li sigui possible, protegeixi la resta de la humanitat, i, si no és per fer justícia a un malfactor, no podrà arrabassar ni danyar la vida ni res d’allò que tendeix a la protecció de la vida, la llibertat, la salut, els memebres o els bens d’una altre.” La llei natural serà el fonament de la llei civil (o llei positiva), i quan hi hagi discrepància entre les dues, la raó ens ha de portar a defensar la prevalència de la llei natural:
“ Les lleis interiors dels països només seran justes en la mesura en què es fonamentin en la llei natural,
segons la qual han de ser regulades i interpretades.” DOCTRINA DEL PODER EXECUTIU NATURAL En el fragment de l’apartat anterior es pot deduir que si que es pot “arrabassar o danyar la vida, llibertat, salut, membres o bens d’un altre” quan es tracta de “fer justícia a un malfactor”, és a dir, com a càstig. En l’estat de natura tots els homes tenen el dret i l’obligació de jutjar i castigar en defensa de la llei natural, perquè si ningú no pogués executar-la, aquesta llei seria en va. Tothom té poder de jutjar i castigar, però no de forma absoluta, és a dir, “seguint l’exaltació, l’apassionament o l’extravagància il.limitada de la seva pròpia voluntat, sinó que sigui emprat únicament per retronar-li, fins on dictin la raó i la consciència, quelcom proporcional a la seva infracció, és a dir, en la mesura necessària per a la reparació i la repressió”. La raó protegeix als homes “d’ultratges i violències”. El criminal no respecta la raó i posa en perill la humanitat. Per això qualsevol humà té el dret i l’obligació de fer justícia. Fins i tot en l’Estat polític, aquest dret i obligació perdura a l’hora de jutjar ciutadans de països estrangers, que de fet no estan obligats per la llei de cap altre Estat que no sigui el seu, però igualment han de respondre dels seus actes davant la humanitat. Segons Locke, la mesura del càstig s’ha de conformar als següents criteris:
- Que resulti contraproduent per a l’infractor.
- Que doni motiu a l’infractor per a penedir-se.
- Que atemoreixi als altres perquè no facin el mateix, és a dir, que sigui exemplar. El dret i obligació de jutjar i castigar és igual per a tots els homes. De tota manera, la víctima té, a més, el dret a rebre una reparació, per part de l’infractor, proporcional al dany sofert.
es malmenen amb els anys, aleshores no hi ha inconvenient a produir moltes patates i enriquir-s’hi canviant-les per diners. Aquell que collia cent bushels de glans o de pomes, hi adquiria, en conseqüència, una propietat: ja eren seus tan bon punt els collia. Només li calia tenir cura d’utilitzar-los abans no se li fessin malbé; altrament, n’hauria pres més del que li tocava i hauria robat als altres. I és certament ben estúpid, i alhora deshonest, d’aplegar més del que un pot fer servir. Però si en donava una part a algú altre per tal que no es deteriorés a les seves mans, això també era fer-ne ús. I si bescanviava prunes, que se li haurien podrit al cap d’una setmana, per nous, que es conserven per menjar-ne tot un any, no cometia tampoc cap delicte; sempre que res no se li fes malbé inútilment a les mans, no malversava la provisió comuna ni destruïa cap porció del patrimoni dels altres. Així mateix, si donava ous a canvi d’un tros de metall que l’atreia pel color, o canviava les seves ovelles per petxines, o la llana per una pedra resplendent o per un diamant i ho conservava tota la vida, no violava en absolut els drets dels altres i podia acumular tantes coses durables d’aquesta mena com li vingués de gust; perquè la transgressió dels límits de la seva justa propietat no era pas determinada per les quantitats que posseïa, sinó pel deteriorament innecessari de qualsevol d’aquestes possessions. I així aparegué l’ús del diner, quelcom durable que els homes podien conservar sense que es deteriorés, i mitjançant el qual, per mutu consentiment, intercanviaren aquelles coses útils –si bé peribles- per a la subsistència. Amesura que els diferents graus de la indústria pogueren donar propietats als homes en proporcions diverses, la invenció del diner els oferí la possibilitat de mantenir-les i engrandir-les. Quan estudiem Marx veurem com fa una anàlisi molt diferent de la lògica de l’apropiació de riqueses, que el portarà a definir el sistema econòmic com a “capitalisme”. Coincideix amb la idea que la propietat neix legítimament del treball, però observarà que l’acumulació de capital prové de l’explotació del treball dels altres, de tal manera que els treballadors queden alienats en profit del benefici del capital (és a dir, del capitalista). Locke parla del treball i l’enginy com a origen de la riquesa, però Marx es fixarà més en l’explotació, pròpia de la indústria. Caldria afegir-hi també l’especulació com a font d’enriquiment característica del mercat financer. ORIGEN DE L’ESTAT. EL CONTRACTE SOCIAL Segons Locke, tots els homes es troben en estat de natura “i hi romanen fins que, per propi assentiment, esdevenen membres d’una societat política”. Fixeu-vos que una qüestió fonamental és la de donar la conformitat (propi assentiment) a la societat. Es tracta d’un pacte lliure. Segons Hobbes, l’estat de naturalesa era una mena de guerra constant de tots contra tots, sense cap dret. Per Locke, en l’estat natural, a més de llibertat i igualtat, l’home posseeix uns drets naturals. Aquests drets naturals es posseeixen pel sol fet de pertànyer a l’espècie humana. El que no hi ha en l’estat natural és un govern que faci respectar aquests drets. Per poder garantir el respecte d’aquests drets, els homes lliures pacten la seva incorporació a la societat i creen l’autoritat. Però no es tracta de renunciar als seus drets individuals (com creia Hobbes) per posar-los en mans del sobirà; en realitat del que es tracta és d’atorgar als governants el poder necessari perquè els protegeixin. Així, podem dir que Locke és contractualista, com Hobbes, però no pas absolutista sinó liberal. L’absolutisme és un estat de submissió que Locke assimila a un estat de guerra més que no pas a una garantia de pau (al contrari del que hauria dit Hobbes):
“Aquell qui intenti de sotmetre un altre home al seu poder absolut, s’hi posarà en estat de guerra; cosa
que caldrà interpretar com una declaració de propòsits en contra de la seva vida. Tinc raons per pensar que, aquell qui em sotmetés al seu poder sense el meu consentiment, quan m’hi tingués faria amb mi allò que li semblés i fins i tot em destruiria quan li vingués de gust; perquè ningú no pot pretendre de sotmetre’m al seu poder absolut si no és obligant-m’hi amb la força. I això va contra el meu dret a la llibertat, és a dir, fa de mi un esclau.” Ni l’home és un llop per a l’home ni l’estat de natura és una guerra de tots contra tots, però a causa de la fragilitat dels homes, el dret de fer justícia per compte propi pot derivar fàcilment en un estat de guerra.
Les passions i el desig de venjança són com una mena de malaltia que la humanitat pateix en un estat de natura, i generen incertesa i inseguretat. És per això que els homes tenen una forta inclinació a constituir un pacte social per tal d’establir “els límits de la societat civil, per conviure amb benestar, pau i seguretat, gaudir tranquil.lament de les seves propietats i protegir-se més fermament”. Pel lliure consentiment dels homes s’estableix un pacte lliure que és l’únic fonament del poder polític, que esdevé el jutge imparcial dels conflictes de tal manera que es pugui establir un estat de dret en el qual es respecti la justícia. EL DRET D’APEL.LAR A LA PROTECCIÓ DE LA LLEI En l’Estat de dret els magistrats jutgen i castiguen els greuges comesos sobre qualsevol ciutadà de l’estat. Però això no exclou, sinó que fa estrictament necessari que els ciutadans disposin del dret a apel.lar. Una societat sense el recurs a l’apel.lació faria esclaus i no pas ciutadans. Apel.lar significa demanar l’auxili dels magistrats, i no pas esperar que ells actuin d’ofici. També es coneix com a dret a l’apel.lació el dret dels condemnats a demanar que es revisi la sentència per part d’un altre tribunal de rang superior, si bé aquest sentit no apareix en Locke. Sense el dret d’apel.lació viuríem en un estat de guerra, en el qual seria justificat fins i tot matar a qui ens amenacés per tal de salvaguardar la nostra integritat:
“La convivència dels homes d’acord amb la raó, sense cap senyor comú a la Terra amb autoritat per
jutjar-los, és pròpiament l’estat de natura. Però la força o la intenció declarada d’exercir la força contra la persona d’un altre, quan no hi ha cap senyor comú a la Terra a qui demanar auxili, és l’estat de guerra; i és la manca d’aquest auxili el que dóna a l’home el dret de guerra contra l’agressor, encara que sigui súbdit d’una mateixa societat. Així, un lladre, a qui, havent-me robat tot allò que posseïa, no puc fer cap dany si no és apel.lant a la llei, jo el puc matar en el moment en què m’escomet, encara que només sigui per robar-me el cavall o l’abric.” No es tracta de castigar els lladres amb la mort, sinó de defensar la pròpia llibertat quan no hi ha un jutge comú que aplica una llei. Així, quan s’estableix el poder polític s’evita la necessitat de recórrer a la força (en defensa pròpia) fins a l’extrem de matar a qui m’amenaça. L’establiment de lleis positives permet el recurs d’apel.lació a aquestes lleis i fa que sigui la societat la que s’ocupi de protegir-me de l’agressor i fer que em rescabali. Pot passar també que la societat no em protegeixi realment. L’establiment de l’Estat no garanteix de forma immediata que hi hagi justícia veritable, i aleshores continua vigent el meu dret a defensar-me personalment i fer la guerra a qui posa en perill la meva integritat:
“I, cas que resti obert el recurs d’apel.lació a la llei i als jutges constituïts, però la reparació sigui
denegada per una perversió manifesta de la justícia i una descarada tergiversació de les lleis, és certament difícil d’imaginar altra cosa, per tal de protegir i indemnitzar contra la violència i els ultratges, que un estat de guerra. La violència i l’agressió, encara que vinguin de mans autoritzades per administrar la justícia, no deixen de ser violència i agressió, per molt acolorides que estiguin amb el nom, les pretensions o les formes de la llei.” DIVISIÓ DE PODERS Tot i desmarcar-se clarament de les idees de Filmer sobre l’origen diví de la monarquia a partir del primer pare Adam, considera que és ben normal que les primeres comunitats consideressin la figura del pare com la més adequada per a governar i que això donés pas a un sistema de monarquia que tant podia ser hereditària com electiva, segons les circumstàncies.
“ Així és que, en un principi, el comandament del pare damunt dels fills durant la seva infantesa els
acostumava al govern d’un sol home, i els ensenyava que, si se l’exercia amb cura, amb destresa, amb amor i amb afecte, ja era suficient per proveir i preservar tot el benestar polític que els homes anhelaven dins la societat. No era, doncs, estrany que s’aboquessin i anessin a parar, d’una manera
“És cert que tothom està obligat a complir les promeses que hagi fet i els compromisos que hagi contret
ell mateix, però cap mena de pacte no podrà obligar-hi ni els seus fills ni els descendents. Quan un fill es fa home, esdevé tan lliure com pugui ser el seu pare, i cap decisió del pare no podrà restringir la llibertat del seu fill més que la de qualsevol altre home.” Locke considera tres possibles causes de la dissolució del govern: 1.Dissolució de la societat. 2.Alteració del poder legislatiu. 3.Quan el legislatiu o el monarca actuen contràriament a la tasca que els ha estat confiada. 1.DISSOLUCIÓ DE LA SOCIETAT: “La manera habitual –i gairebé l’única- de dissoldre aquesta unió és la invasió i conquesta de l’Estat per una força estrangera.” En aquest cas, els ciutadans tornen a l’estat de natura i han de pensar a constituir una nova societat o defensar-se pel seu compte. Com que la societat s’ha dissolt, naturalment el seu govern queda automàticament dissolt. 2.ALTERACIÓ DEL PODER LEGISLATIU: “La constitució del legislatiu és l’acte primer i fonamental de la societat, perquè garanteix la continuació de la unitat entre els seus membres sota la direcció de determinades persones i cenyint-se a unes lleis dictades per legisladors autoritzats, nomenats amb el consentiment del poble, sense els quals cap home, ni cap grup d’homes, no tenen cap autoritat per promulgar lleis que obliguin la resta. Sempre que algú –o algun grup- no designat pel poble es posi a legislar pel seu compte, estarà dictant lleis sense autoritat per fer-ho, i per tant el poble no estarà obligat a acatar-les i restarà altre cop lliure de submissió, amb plena llibertat per assignar un nou legislatiu com els sembli millor i per resistir-se a la força d’aquells qui els vulguin imposar qualsevol cosa sense autoritat per fer-ho.” Fixeu-vos que en el text anterior està fixant les condicions en les quals el poble té dret a revoltar-se contra el govern, en tant que aquest ha quedat desautoritzat. Locke analitza els diferents motius que poden representar l’alteració (i deslegitimació) del poder legislatiu en un context realista, que ben bé podria ser el del seu país. Suposa que el poder legislatiu es trobi simultàniament en mans de tres entitats (o persones) diferents:
- Un monarca hereditari que posseeix el poder executiu constant i suprem, i que té el poder de convocar i dissoldre les altes dues entitats (com era el cas dels Estuards).
- Una assemblea constituïda per la noblesa hereditària (lords).
- Una assemblea de representants escollits pel poble (comuns) pro tempore (per un període concret). En aquest context, considera cinc possibles causes d’alteració del legislatiu (i conseqüentment, de dissolució del govern): 1.Quan el rei imposa la seva voluntat arbitrària en lloc d’aplicar les lleis que representen la voluntat de la societat. 2.Quan el monarca impedeix a les assemblees legislatives de reunir-se en el seu moment o d’actuar lliurement. 3.Quan el monarca modifica arbitràriament els procediments d’elecció dels representants a les assemblees, sense el consentiment i contra els interessos del poble. 4.Quan es lliura el poble a mans d’un poder estranger (tant si ho fa el rei com qualsevol assemblea). 5.Quan qui té el poder executiu suprem (el monarca) negligeix i abandona la seva funció de tal manera que no es poden seguir executant les lleis existentsi tot queda reduït a l’anarquia. 3.QUAN EL LEGISLATIU O EL MONARCA ACTUEN CONTRÀRIAMENT A LA TASCA QUE ELS HA ESTAT CONFIADA: “El poder legislatiu actua contra la tasca que li ha estat confiada si intenta invair les propietats dels súbdits, de manera que els membres d’aquell poder, o qualsevol altra part de la comunitat, esdevinguin amos o puguin disposar arbitràriament de les vides, les llibertats o les fortunes de la població.” Els homes entren en societat per protegir la seva propietat, per la qual cosa queda clar que un govern que faci el contrari queda automàticament deslegitimat.
