¡Descarga Mecanismes adaptatius y más Apuntes en PDF de Psicobiología solo en Docsity!
MECANISMES ADAPTATIUS
1. Adaptacions filogenètiques i ontogenètiques
Les variacions que s’observen en la conducta dels animals són el resultat d’adaptacions filogenètiques i ontogenètiques. Aquestes dues adaptacions no són antagòniques, sinó que es complementen.
1.1. Adaptacions filogenètiques
És el repertori de conducta característic d’una espècie. Són canvis en el genotip que proporcionen pautes de conducta adequades a les circumstancies ambientals a les que és més probable que es trobin els individus de la espècie.
Per tant, aquestes pautes no són adquirides mitjançant l’aprenentatge, sinó que ja estan fixades genèticament.
Aquestes adaptacions són avantatjoses si l’ambient és poc variable.
1.2. Adaptacions ontogenètiques
Són canvis produïts al llarg de la vida de l’individu. Són aquelles que es produeixen com a conseqüència de les experiències a les quals ha estat sotmès. Aquests canvis permeten que l’animal adquireixi pautes de conducta per ajustar-se de forma ràpida i flexible als canvis ambientals.
Per tant, aquestes pautes són adquirides mitjançant l’aprenentatge individual i social (no es transmeten genèticament, però sí que es pot donar la transmissió cultural).
Aquestes adaptacions són avantatjoses si l’ambient és molt variable.
1.3. Espècies estenotípiques i eurotípiques
Hi ha tendència a dividir les espècies entre estenotípiques i eurotípiques.
Espècies estenotípiques: són aquelles espècies que presenten més pes en les adaptacions filogenètiques. Aquestes espècies estan altament especialitzades i tenen escàs o nul desenvolupament del còrtex (insectes, peixos, aus...). Per tant, tenen molt poca capacitat d’aprenentatge.
Espècies eurotípiques: són aquelles espècies que presenten més pes en les adaptacions ontogenètiques. Aquestes tenen un major desenvolupament del còrtex (mamífers, còrvids, psitàcids...) i estan especialitzades en la modificabilitat de la seva conducta. De manera que els podríem nomenar “especialistes de la no especialització”.
S’ha de tenir en compte que les adaptacions filogenètiques no són exclusives de les espècies estenotípiques, ni tampoc les ontogenètiques de les eurotípiques, sinó que totes dues espècies presenten adaptacions dels dos tipus, tot i que una té més pes que l’altra.
2. Conducta innata
Conducta innata: conducta que no s’adquireix per aprenentatge o per experiència, sinó que és comuna a tots els individus de l’espècie, ja que està determinada o codificada genèticament. De manera que es troba present al néixer i es manifesta en el curs de la maduració de l’individu i no està influenciada per les condicions ambientals.
En molts casos, tot i que la conducta sigui innata, l’animal ha d’aprendre la seqüencia més eficaç per realitzar- la. Actualment, s’ha demostrat que no existeixen gens que codifiquin conductes determinades. Tot procés de desenvolupament requereix interacció amb l’entorn.
Per tant, tota conducta és el resultat tant d’influències genètiques com ambientals.
Existeixen diferents tipus de conducta (de + filo a + onto): els reflexes i els patrons fixos de conducta.
2.1. Reflexes
Els reflexes són respostes musculars molt concretes a estímuls determinats. No requereixen de la voluntat de l’emissor, és a dir, no depèn de l’estat de motivació del subjecte. Sempre que es produeixi l’estimulació externa adequada, es produirà el reflex. A més, es poden anar encadenant de manera que pot semblar una conducta complexa, tot i no ser-ho.
Ex: reflex de prensió en nounats o el reflex de Moro en nounats a causa d’un soroll fort o per la sensació de caure.
2.2. Patrons fixos de conducta (PFC) o pautes de conducta espècie-específiques
Són conductes innates concretes que es realitzen en resposta a un desencadenant extern (estímul signe) o intern (ex: la gana). En aquest cas, l’estat de motivació de l’individu sí és important.
Tot i que tots els individus de l’espècie tendeixen a realitzar el patró de la mateixa manera, a vegades existeixen diferencies individuals en la forma d’executar-lo (patrons modals de la conducta).
Característiques:
- És específic de l’espècie: tots els individus de l’espècie tendeixen a realitzar-lo de forma idèntica (poden existir variacions en funció dels sexe i l’edat). Ex: moviments d’amenaça i atac en Betta Splendens.
- No s’adquireix per aprenentatge, però l’experiència el pot modular. Ex: un aufrany tira pedres per a trencar l’ou. Si tu aïlles un aufrany, aquest seguirà fent el mateix, és a dir, és una característica que està dins del seu genoma, no és quelcom que hagi après durant la seva ontogènia.
- És una resposta a un estímul signe, un estímul ambiental concret. Per a què es desencadeni el PFC és necessari que l’individu es trobi en un estat de motivació adequat. Ex: el pit-roig té la coloració rogenca a la part superior ventral que durant l’època d’aparellament esdevé més potent, de manera que el mascle durà a terme una conducta agonística envers a un altre mascle quan observi aquest estímul.
- Pot consistir en seqüencies conductuals complexes. Ex: l’època d’aparellament, com la dels paons, que fan que la seva cua sigui blava.
3. Aprenentatge
Procés d’adquisició de noves habilitats i coneixement que resulten de l’experiència, els quals no estan codificats genèticament.
Per tal que l’aprenentatge es doni, s’han de donar les condicions necessàries, com la capacitat de memòria, la capacitat d’aprendre (estar programat genèticament per associar experiències positives i negatives amb la supervivència) i la capacitat d’investigar l’entorn (curiositat).
La gran majoria d’espècies animals són capaces de realitzar els aprenentatges més simples (habituació) i molts tipus d’aprenentatge associatiu (condicionament). Només algunes espècies són capaces de realitzar aprenentatges complexes (insight, imitació...).
3.1. Tipus d’aprenentatge
- Habituació: aquell aprenentatge que es produeix en l’ontogènesi d’un individu i que permet obviar aquells estímuls que es presenten de manera repetitiva i que són neutres.
Ex: els peixos guppy, fugen d’una ombra si passa per sobre. La conducta de fugida disminueix progressivament si l’ombra passa repetidament cada pocs minuts.
Estímul neutre: és un estímul que no comporta cap benefici o dany per l’individu. No desencadena cap PFC i són sobre els quals es farà l’aprenentatge (associacions).
- Sensibilització: increment progressiu d’una conducta en presència repetida d’un estímul neutre que va precedit per estímuls intensos o aversius. La resposta donada a l’estímul intens inicial es generalitza als estímuls moderats posteriors. És a dir, quan hem sigut exposats a un estímul potent, la reacció als estímuls neutres o moderats posteriors serà la mateixa a la de l’estímul potent.
Ex: en escoltar un soroll fort i sobtat com un globus que peta ens sobresaltem. A continuació és probable que també ens sobresaltem al escoltar un soroll sobtat no tan fort que normalment no provoca sobresalt.
- Empremta: aprenentatge que es realitza en un determinat moment de desenvolupament de l’individu, el període sensible, el qual és curt tenint en compte la durada de la vida de l’individu. Aquest aprenentatge només es produeix en aquell moment. Si no s’ha realitzat l’empremta durant el període sensible, en general ja no es pot realitzar posteriorment.
Són aprenentatges que es realitzen de forma immediata i són estables, és a dir, duren tot el període de desenvolupament. A més, aquestes empremtes són irreversibles, no s’extingeixen al llarg de la vida.
Tipus:
» Ecològiques: adquisició d’una preferència estable pel tipus d’hàbitat en que es va néixer o per l’aliment que va formar part de la dieta durant un període sensible. Aquesta empremta no requereix la presència d’altres membres de l’espècie. És la tendència a mantenir-se, retornar o buscar el mateix entorn en el qual es va desenvolupar la seva ontogènesi (“enyorança”). Ex: els salmons sempre van a fresar al lloc on van néixer.
» Socials: interacció amb altres congèneres.
→ Empremta filial o de seguiment: és pròpia d’espècies precocials, on els nounats poden desplaçar- se. L’individu s’acosta i segueix el primer objecte en moviment que percep immediatament després del naixement o davant un breu període de temps posterior. Aquest vincle normalment es dóna entre mare i fill. A més, evita la proximitat d’altres individus potencialment perillosos.
→ Empremta maternal: es dóna en femelles adultes immediatament després del naixement de la cria. Estant a prop seu reafirma el vincle maternofilial. D’aquesta manera, les cries i mares sempre aniran juntes. És pròpia d’espècies precocials. → Empremta sexual: busca de futurs companys sexuals seus a partir de les característiques dels individus presents durant l’època infantil (període sensible). L’individu busca un altre amb característiques semblants però no iguals a les dels seus progenitors i germans. → Equilibri òptim entre endogàmia i exogàmia: evita els riscos de consanguinitat i de la hibridació. Es dóna tant en espècies precocials com altricials. → Empremta canora: responsable de l’aprenentatge del cant en algunes espècies d’aus. Sentir el cant complert d’un adult en el període sensible fa que el pugui reproduir en arribar a la maduresa sexual. → L’absència d’aquest estímul adequat durant el període sensible fa que no es pugui donar el desenvolupament posterior del cant.
3.2. Aprenentatge social
L’aprenentatge social es basa en què uns individus aprenen d’uns altres, observant allò que fan. Descobriment conductual que fa un individu i que té èxit: la resta d’individus del grup se’n podran aprofitar, cosa que provoca eficiència a l’hora d’adaptar-se a l’entorn, sense necessitat de renovar constantment. Existeixen dos mètodes d’aprenentatge social, la imitació i la instrucció intencional.
La imitació de conductes implica necessàriament que l’aprenent es situï en el mateix lloc del model, és a dir, en la mateixa situació, per així entendre el per què de la conducta. Si no és així, si només es repeteix la conducta sense entendre el per què, llavors parlem d’emulació. En aquest cas, el model no té la intenció d’ensenyar a l’aprenent.
L’altre mètode, la instrucció intencional, consisteix en que el model ensenya de forma intencional a un altre a realitzar una conducta nova o a no realitzar conductes inadequades o potencialment perilloses. És molt freqüent en l’espècie humana però no en altres espècies, tot i que hi ha possibles indicis en ximpanzés i felins.
3.3. Transmissió cultural
Són pautes de conducta que es transformen en patrimoni del grup i que acaba sent transmès a les generacions següents. Permeten fer front a determinades situacions. S’ha de presentar:
- Espontaneïtat i innovació: és a dir que no ha estat induïda per altres. No estava en el repertori d’aquell grup d’individus. - Aprenentatge social: altres individus la puguin reproduir. - Estandardització: més o menys tothom ha de realitzar aquesta conducta de manera igual. - Estabilitat: ha de tenir una certa durada en el temps. - Difusió: s’ha de passar d’una determinada part del grup a la resta. - Transmissió generacional (tradició): els nous individus incorporats en el grup, hauran d’aprendre aquesta pauta de conducta i ensenyar-la als següents.
Ex: cultures dels macacos japonesos ( Macaca fustata ). Els primatòlegs japonesos, per a facilitar l’estudi alimenten als primats que volen observar, tot i que això pot afectar a la seva conducta natural.
Rentat de moniatos: la realitzen els macacos de l’Illa de Koshima. Els primatòlegs els donaven moniatos i quedaven arrebossats per la sorra de la platja. Una femella (Imo) va agafar un moniato i el va rentar a la vora del mar (conducta espontània i innovadora). Al cap de dos dies la seva filla imitava la conducta. Aquesta conducta es va transmetre a totes les femelles que tenien cries, i finalment es va acabar transmetent a tot el grup (es va tardar 4 anys). Des dels anys 50 fins ara, aquesta conducta és realitzada per tots els macacos d’aquesta illa.
