Mitologia, Apuntes de Historia del Arte

¡Descarga Mitologia y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!

MITOLOGIA

DÉUS SUPERIORS:

• Saturn / Cronos
• Cibeles / Rea
• Júpiter / Zeus
• Neptú / Posidó
• Plutó / Hades
• Ceres / Demeter
• Juno / Hera
• Vulcà / Hefesto
• Mart / Ares
• Apol·lo / Febo
• Venus / Afrodita
• Mercuri / Hermes
• Minerva / Palas Atenea
• Diana / Artemisia
• Bacus / Dionisios
• Cupido / Eros

SATURN / CRONOS

Saturn devorant els seus fills. Tenia por que els seus fills el destronesin, i cada vegada que la seva esposa tenia un fill se’l menjava. Devora el pas del temps. Rubens, Saturn que devora els seus fills. Museo del Prado. 1635. Goya, Saturn que devora els seus fills. Museo del Prado. 1819-1823. Fills de Júpiter: MART, MINERVA, APOL·LO, DIANA i PROSERPINA; les tres PARQUES, les tres GRÀCIES, les set MUSES. Infància de Júpiter: Júpiter i la cabra Amaltea. Nicolas Poussin, Júpiter i la cabra Amaltea. Dulwich Art Gallery, Londres. Hera amaga un dels fills i els dóna a uns pastors aquest nen. Júpiter va ser criat doncs amb la llet d’una cabra. Júpiter mamant de la cabra. Amors de Júpiter: són deesses o dones mortals. Els fills de les dones mortals i els déus són mortals, però poden ser herois, i poden arribar a ser déus. Episodis dels amors:

• Danae i la pluja d’or
• Rapte de Io
• Leda i el Cigne
• Rapte de Ganimedes
• Júpiter i Antíop
• Diana i Calista
• Júpiter i Sémele

Tiziano, Diana descobreix la gravidesa de Calisto. 1559. Les nimfes banyant-se veuen que Calisto està embarassada i és expulsada. Júpiter i Sémele. Sémele demana a júpiter que manifesti com a déu. Sémele va quedar abrasada pel fulgor de la divinitat. Gustave Moreau. Júpiter i Sémele. Júpiter com a un gegant. Sémele ferida. NEPTÚ / POSIDÓ Neptú i Amtitre Neptú déu del mar. Esposa: Amfititre. Se’ls representa amb atributs marins. Jan gossaert. Neptú i Amfititre. 1516. Neptú es cobreix el sexe amb un cargol marí. Poussin, Neptú i Amfititre. Carro d’amfititre tirat per dofins i el de Neptú per tritons. PLUTÓ / HADES Déu de l’infern Rapte de Proserpina Proserpina com a metàfora de la terra que germina. Plutó cansat d’estar sol rapta Proserpina. Arriben a un pacte: Proserpina estarà mig any als inferns i mig any a la terra. El seu retorn a la terra és la metàfora de la primavera. Bernini. Rapte de Proserpina. 1623. Plutó coronat. Proserpina plorant. Luca Giordano. Rapte de Proserpina. Figures infernals, Porta infern. Rapte. CERES No té mites propis Figura al·legòrica de l’agricultura. Taller de Rafael, Ceres, Venus i Juno. Venus nua, Juno amb un paó, Ceres amb espigues. Veronese. Ceres rep homenatge a Venècia. 1575. Blat, espigues de blat. JUNO Mare de Vulcà i de Mart Esposa de Júpiter VULCÀ Era lleig i coix. Treballava a la farga. Esposa: Venus. La farga de Vulcà Plama il giovanne. 1610. Homes picant espases a la farga, amb foc de fons. Venus nua en un llit besant cupido. Luca Giordano. Vulcà a la farga. Venus parlant amb Mart. Cupido beneint-los. Venus a la farga de Vulcà Venus recórre a Vulcà perquè fabriqui les armes d’Enees. Le Nain, 1641. Boucher. Venus recollint les armes que li dóna Vulcà. Tetis a la farga de Vulcà. No confondre: Venus és nua, Tetis va vestida de militar. Tetis recull les armes d’Aquil·les a la farga. Vasari. Porta Tetis un barret militar i cuirassa. Apol·lo a la farga de Vulcà. Apol·lo explica a Vulcà que Venus l’enganya amb Mart. Velázquez. 1631. Apol·lo amb túnica i corona de llorer parlant amb Vulcà. Jacopo tintoretto. Vulcà, Venus i Mart. 1560. Venus en un llit, Vulcà ficant-se al llit amb ella, Mart amagat sota una taula. Cupido dormint, gos bordant. Mart i Venus atrapats per Vulcà Vulcà atrapa amb una xarxa els amants. Els déus riuen de l’escena. Luca Giordano, Venus amb cupido. Armes de Mart a terra. Mart i Venus Veronese, 1570. De Mart i Venus surt un fill: harmonia MART Amors de Mart i Venus Botticelli, Venus i Mart. 1483. Mart dormint. Venus aplaca Mart. Carlo Saraceni. Mart i Venus. 1610. Cupido i altres jugant amb les armes de Mart. David. Mart, Venus, i les tres gràcies. 1822. Les tres gràcies = amor (donar, rebre, tornar) APOL·LO Fill de Júpiter i Leto

Germà bessó de Diana Pare d’Esculapi Déu del coneixement, raó i arts. Apol·lo i Dafne Dafne prega perquè Apol·lo no la posseeixi i es transforma en llorer. Pollauiuolo. Dafnes amb braços que són branques Bernini. 1622. Dafne metamorfosant-se en llorer i Apol·lo tocant-la. Poussin. 1625. Cupido llançant fletxa a Apol·lo. Dafne transformant-se. Maratta, 1680. Apol·lo coronat de llorer. Apol·lo i Màrsies. Màrsies era un sàtir que trobà una flauta doble i la tocà. Apol·lo li digué que no en sabia i disputaren quina música era més perfecte. Qui guanyés podia fer el que volgués amb l’altre. Apol·lo guanya i li treu la pell. Palma il giovanne. Disputa d’Apol·lo i Màrsies. Apol·lo tocant el violí i Màrsies amb flauta. Palma il giovanne. Càstig de Màrsies. Apol·lo treu la pell a Màrsies. De Ribera. Càstig de Màrsies. Apol·lo treu la pell a Màrsies. 1637. Apol·lo i Jacint Apol·lo s’enamora de Jacint. Juguen amb un disc. Sèfir envejós fa que el disc es giri i mati Jacint. Tiepolo, Mort de Jacint. 1752. De les llàgrimes d’Apol·lo i la sang de Jacint neix la planta Jacint. VENUS / AFRODITA Filla de Zeus / Júpiter Esposa de Vulcà Amant de: Mart, Mercuri (amb qui té a Cupido/Eros), Bacus (de qui neix Príap i Himen), Adonis, Anquises (de qui neix Enees). Naixement de Venus Botticelli. 1480. venus surt d’una petxina. Boucher. 1740. Venus cavalcant un carro tirat per tritons sortint del mar. Botticelli. La primavera. 1480. Primavera guarnint amb flors el terra. Les tres gràcies. Sèfir. Rubens. El jardí de l’amor. 1638. Venus estirada Giorgione. Venus , 1508. Venus nua estirada en un paisatge. Tiziano. Venus d’urbino. Uffizi. 1520. Criades amb vestits obrint una arca. Nua però amb joies, a punt de ser vestida (amor diví i amor sensual). Tiziano, Venus de l’organista. Prado. 1548. Venus amb element musicals. Músic amb orgue. Cupido. Música com a metàfora de la sensualitat. Padovanino. Venus. 1620. Mirall. Cupido. Velázquez, Venus del mirall. Londres NG. 1650. Mirall. Cupido. Toilette de Venus Tiziano 1540 Rubens Cupido, criada, Venus contemplant-se al mirall pentinant-se. Preparació per l’amor. Carraccio, 1605. Noies pentinant-se davant del mirall sostingut per una serventa. Boucher, 1751. Cupido. Parella de coloms. Educació de Cupido. Per evitar que cupido llenci sagetes a tothom sense control Mercuri l’educa i l’ensenya a no generar amors tràgics. Correggio. 1520. Mercuri ensenyant a Cupido. Bartolommeo Manfredi. 1615. Mercuri castigant Cupido i Venus demanant pietat. Cupido amb ulls tapats. Venus i Adonis Venus ferida per les sagetes de Cupido s’enamora del bell pastor Adonis. Adonis haurà de tornar a la seva vida com a caçador i Venus l’intenta retenir. NO confondre: Mart armes de guerra Adonis gossos o estris de caça Tiziano, 1540. Venus agafant Adonis que porta una llança i gossos de caça. Carracci. 1595. Com es coneixen. Adonis apareix entre unes branques es miren i s’enamoren. Adonis amb arc i gossos. Venus amb cupido, sageta senyalant-la on l’ha ferit. Bartolomeu Spranger. 1590. Gossos. Goltzius. 1615. Adonis amb llança i gossos. Vouet, 1640. Colom, cupido. Llança i gos.

Blanchard. Bacanal. Bacants: dones que ballen frenèticament al voltant de Bacus. Veneziano. Bacanal amb Silè embriac. Silè: embriac, inestables, gras, sobre un ase, panxut i vell. Acompanyat de sàtirs i bacants. Màscara: engany de l’alegria de Bacus. Triomf de Bacus Bouguereau. Dones ballant, silè. Carracci. 1604. Pala Farnese. Bacus sobre carro. Ribera. Silè embriac. 1626. Heemskerck. 1550. Carro tirat per sàtir, entra triomfant en una ciutat. Bacus i Ariadna Tiziano. Bacus malalt: Caravaggio. 1595. Coronat de fulles de vinya, raïm. Rostre i llavis pàl·lids. Bacus bevedor: Bartolommeu Manfredi. 1610. Barreja dos nivells de realitat, com Velázquez “los Borrachos”. CUPIDO / EROS Atributs: torxa, arc, sagetes Fill de Venus Història pròpia: Cupido i Psique Eros de la mort: tanatos. Amb torxa apagada. Parmigianino, Cupido prepara el seu arc. 1532. Caravaggio. Amor victoriós. 1602. Cupido gairebé adult. Triomf de l’amor passional sobre la raó. Clement Belle. Psique descobreix el rostre de Cupido. Cupido commogut per la bellesa de Psique. Seran amants però ella no li podrà veure el rostre. Una nit agafa una llàntia i li veu la cara. Venus prohibeix aquest amor i Cupido abandona Psique. Antonio Canova. Cupido i Psique. David. Cupido i Psique. 1817. Cupido abandonant el llit de Psique adormida. Gerard, Cupido i Psique. Bouguereau, Rapte de Psique. 1895. ALTRES EPISODIS MITOLÒGICS HÈRCUL Mortal, fill de Júpiter i Alcmena Castigat per Juno als 12 treballs. Atributs: pell de lleó, clava o garrot. Hèrcul i el lleó de Nemea. Rubens, 1630. Hèrcul i la hidra de Lerna. Antonio de Pollaiuolo. 1475. Porta la pell del lleó de Nemea i el garrot. Hidra : ésser monstruós amb molts caps. Hèrcul neteja els estables d’Augies. Zurbaran, Hèrcul desvia el riu Alfeu. 1634. El desvia per netejar els estables. Garrot, riu, estable. Hèrcul i Cacus. Gregorio de Ferrari. 1690. Cacus és un lladre. Lluiten. Hèrcul l’aixeca i abraça fins matar-lo. Hèrcul i Cerber. Zurbaran, 1634. Flames infern, Hèrcul enfrontant-se a gos de tres caps. L’elecció d’Hèrcul. Carracci. 1596. Hèrcul meditant entre dos camins. Dues dones indiquen cada camí. Camí de la virtut (sacrificat, difícil), camí del vici (màscares, instruments, dona nua). Hèrcul i Omfàlia Rapte de Deyanira. Antonio Tempesta. El centaure Nessus rapta Deyanira, amant d’Hèrcul, qui l’intenta defensar llençant sagetes. ACIS I GALATEA Polifem és un ciclop. Està enamorat de Galatea. Ella s’enamora del pastor Acis. Polifem canta a Galatea. Poussin, 1630. Enamorats, Polifem cantant. Carracci. Polifem. 1602. Polifem irós descobreix els amants i els hi tira pedres. PERSEU Mort de Medusa Alliberament d’Andròmeda ATALANTA I HIPOMENE Atalanta filla del rei. És una gran atleta. Els seus pretendents l’havien de vèncer en una cursa per casar-s’hi. Sempre perdien i ella els matava. Hipomene la repta. Durant la cursa va deixant caure pomes d’or que Atalanta es para a collir. Així la venç.

Guido Reni. Prado. 1625. Atalanta ajupint-se. CÈFAL I PROCRIS Cèfal anava a caçar. Procris pensa que l’enganya i el segueix. S’amaga en un arbust, es mou, i ell pensant que és un animal la mata. Piero di Cosimo. Sàtir contemplant Procris mort. Gottfried Schalcken. 1680. J. M. Rottmay. 1710. Dona malferida. Noi despedint-se. Sageta. John Rodham. DEDAL I ÍCAR Andra Alciato. Emblemes. 1527. Anthony van Dyck. 1630. home donant consell (Dèdal) a un jove (fill, Ícar) Domenico Piola. Ales postisses. Draper Herbert James. 1890. Mort d’ícar. Nimfes lamentant-se sobre Ícar al mar. CAIGUDA DE FAETONTE Fill d’Apol·lo i Clímene. Apol·lo deixa que Faetonte porti un dia el carro del Sol. Crea incendis a la terra i molesta als déus. Júpiter llança un llamp i fa caure a Faetonte, que mor. Joseph Heintz. 1597. Sebastiano Ricci. ECO I NARCÍS i MORT DE NARCÍS Eco s’enamora de Narcís. Només contesta amb la última paraula que diu el seu interlocutor. Va morir de pena per l’amor no correspost. Narcís va ser castigar per la seva indiferència a mirar-se en un mirall i enamorar-se d’ell mateix. S’emmirallà a l’aigua, i es va voler abraçar, caient a l’aigua i morint ofegat. Caravaggio. 1598. ORFEU I EURIDICE Orfeu és músic, toca la lira. La seva música calma les feres. Euridice s’enamora d’Orfeo.una ser la mossega, ella mor i baixa als inferns. Orfeo va a rescatar-la. Euridice de tornada amb Orfeo a la terra no pot mirar enrere. Albert Cuyp. Calma dels animals per Orfeo. Poussin. Paisatge amb Orfeu i Euridice. 1650. Corot. Orfeu i Euridice fugint dels inferns. 1862. PÍRAM I TISBE Dos joves de dues famílies enfrontades. Es comuniquen per una escletxa a la paret. Decideixen fugir: queden a una font a les afores. Tisbe (ella) arriba primer, i troba un lleó. Fuig espantada, li cau la capa i l’atrapa el lleó. Píram arriba i troba la capa destrossada de Tisbe i es suïcida. Arriba ella el troba mort i ella també es suïcida amb la seva espasa. A.Hondius. 1650. Leonard Bramer. 1670. Amants morts. Famílies trobant-los. PAN I SIRINGA El sàtir Pan s’enamora de la nimfa Siringa, que no el vol. Fuig. Es metamorfosea en un canyissar proper al riu. El sàtir atrapa les branques, fa un instrument (flauta) amb les canyes. Jean François du Troy. PIGMALIÓ I GALATEA Pigmalió és escultor. Fa una estàtua femenina tant perfecte que s’enamora. Demana als déus que la tornin real. Johan Wilhem Baur. 1703. Boucher. 1767. Venus tocant Galatea. Pedres, eines, escultura, vestint-se. Lagrenée el vell. 1781. Galatea baixa del pedestal. Eines. Gérome. 1882. VERTUMNO I POMONA Són dos déus dels fruits i els horts. Pomona és indiferent a l’amor de tothom. Vertumno es transforma en una dona vella per apropar-s’hi i explicar-li el seu amor i ella cedeix. Francesco Melzi. 1517. Hendrick Goltzius.