¡Descarga Epistemología genética y enfoques sociogenéticos al desarrollo humano - Prof. Aguilera y más Resúmenes en PDF de Psicología del Desarrollo solo en Docsity!
PIAGET I VYGOTSKY: pensadors del desenv del sXX
L'aproximació biològica al desenvolupament segons Piaget: Tot i que Piaget va ser científic, es diu que va iniciar la seva etapa científica després d'una indagació més aviat filosòfica. Va canviar la pregunta "Què és el fet de conèixer? per: "Com ha anat assolint el coneixement i progressant-hi la humanitat?". Finalment: "Com es desenvolupa el coneixement en l'home a partir del seu naixement?". Al final va respondre a “Com coneixem?” i per això la seva obra es diu epistemologia genètica. *La idea fundamental de la epistemología genética es que el conocimiento, y con él la inteligencia, es un fenómeno adaptativo del organismo humano al medio, que se manifiesta como una sucesión de estructuras de conocimiento, las llamadas fases de la inteligencia, que se originan unas de otras, a partir de los reflejos innatos de succión y prensión epistemología genética.
El nen és un organisme en incessant intercanvi funcional amb l'entorn. El comportament no és, ni més ni menys, que un exercici funcional que l'organisme realitza responent sol·licituds internes i externes. Així escriu: "El comportament és el conjunt d'accions i eleccions sobre el medi que serveixen per a organitzar els intercanvis a nivell òptim”
Piaget creu que el comportament es fa a base d’esquemes d’activitat: Són alguna cosa més que simples moviments: són configuracions típiques de cada organisme a través dels quals es plasma aquest intercanvi funcional que constitueix el comportament. Pex: locomoció, la prensió, reaccions posturals defensives, gestos, etc. Tot això són formes corporals peculiars i són també "formes" mentals: de percepció o de raonament.
En posar en joc un esquema, per exemple, la prensió manual, l'organisme aprehèn allò que ha motivat la seva acció (un objecte que pot ser la tetina del biberó, una pilota, un sonall...). Piaget diu que ho assimila. Defineix el concepte d' assimilació per analogia amb l'assimilació digestiva; l'organisme incorpora informació del medi gràcies als esquemes. En això consisteix, en essència, el fet de conèixer****.
Atès que aquest és un procés universal (que es dóna en tots els nivells de l'escala animal), el coneixement és una capacitat d’origen biològic.
Com més evolucionades són les espècies els esquemes perden la rigidesa instintiva i presenten un cert grau de flexibilitat. Ara es potparlar amb propietat de l' acomodació dels esquemes al seu objecte: sorgeix la modificabilitat i plasticitat en l'aplicació d'aquests. Per Piaget el joc complementari d e l'assimilació i l'acomodació és l'adaptació. Piaget fa un salt de l'activitat material a mental quan sosté que l'adaptació – com a tendència i com a assoliment– no és només executar comportaments adequats sinó adquirir un coneixement de l'entorn. D'aquí que la intel·ligència humana amb les seves capacitats lògiques siguin la manifestació més elevada del procés d'adaptació. (Piaget estableix com a nucli de la seva teoria que l'activitat psíquica intel·ligent es desplega per mitjà de l'acció). Tot el seu esforç consistirà a mostrar com el nen va organitzant i coordinant el seu moviment (els seus esquemes d'acció) al llarg de la seva primera infància; com després l'acció material pot ser organitzada mentalment per a convertir-se finalment en operacions lògiques que són les que permeten l'abstracció i el discurs científic. Piaget escalona aquest desplegament progressiu períodes: el sensoriomotor, el de les operacions concretes i el de les operacions lògiques.
Teoria molt ben fonamentada però que té alguns problemes pel que fa al desenvolupament infantil.
OBRES:
El nacimiento de la inteligencia en el niño (1936) La construcciónde la realidad en el niño (1937) La formación del símbolo en el niño (1946). Biología y conocimiento (1967, 1a. ed. francesa)
Vygotsky suposa que l'aparició dels estris va desembarassar el camí per a l'aparició dels signes que regulen la conducta social, especialment el llenguatge. Totes dues facetes de la mediació –la dels instruments i la dels signes– es poden fondre en una de sola i caracteritzar-la globalment de mediació semiòtica.
El procés psicològic de com allò que és signe per a l'adult es fa també significatiu per al nen va ser abordat pel nostre autor de manera molt esquemàtica. La vida psíquica del nen s'inicia en la comunicació amb l'adult, comunicació que es porta a terme mitjançant els signes (gestuals i lingüístics). En un primer moment, el nen no els entén, però és partícip de la situació i això fa que "connecti" amb el seu interlocutor, ajustant-se als propòsits d'aquest. Per Vygotsky, aquest procés és típicament intermental; en aquest resideix l'aprehensió del signe que passa a instal·lar-se en la ment del nen, és a dir, esdevé intramental. Si la construcció de la ment humana es fa amb la mediació dels signes, cal pensar que el procés de comprendre'ls, de "fer-se amb aquests", és bàsic en el desenvolupament infantil. A això es refereix Vygotsky quan parla d'interiorització , concepte que és central en el seu pensament. El nucli teòric de Vygotsky és el pes de la relació (o mediació) social en l'emergència de la psique humana. Per això la seva perspectiva és qualificada de sociogenètica.
BERTALANFFY: l’enfocament sistèmic del desenvolupament
S’inspira en la teoria de sistemes, basada en l’anatomia comparada. Anuncia que el més important en això que anomenem un sistema no són les unitats que hi descrivim, sinó les RELACIONS que les lliguen.
SISTEMA: unitat complexa en el temps i en l’espai. Té uns límits que el separen d’allò que ell no és. Els organismes (el nen en particular) són sistemes oberts.
- L’organització d’un sistema és la manera com les parts i les relacions del sistema contribueixen en la seva existència.
- La complexitat hi és present perquè hi ha parts que tenen relació mútua. Subsistemes: parts d’un sistema. Pex: sistema nerviós (subsistema del sistema humà) Definir un sistema només es pot fer des de fora: l’observador del sistema. Els sistemes al llarg de la seva existència passen per una successió temporal d’estats mitjançant els quals compleixen la finalitat inscrita en el seu disseny. És el desenvolupament del sistema.
EL DESENVOLUPAMENT D’UN SISTEMA ÉS LA SUCCESSÓ DELS SEUS CANVIS D’ESTAT EN EL TRANSCÓRRER DEL TEMPS.
Canvi vs comportament. Hi ha una autoregulació en els sistemes (ja que hi ha estímuls externs que provoquen canvis), i per tant direm que hi ha feedbacks. “Els canvis d’estat d’un sistema no estan especificats pels estímuls o pertorbacions que pateix, sinó pel seu disseny”. “Els canvis en un sistema es produeixen per al interacció entre el seu estat i una pertorbació que li arriba des de fora”.
El nen com a sistema obert i autopoiètic: BERTALANFFY El nen constitueix un sistema obert. Seguint la definició de Weiss, biològicament i psicològicament el nen és una unitat d'organització. La noció d'organització prové de la d'organisme.
La xarxa progressiva d'acoblaments que teixeix un organisme dins la seva trajectòria de desenvolupament és el que es coneix com el seu nínxol ecològic. Dins el nínxol ecològic humà, existeix una categoria d'acoblaments superior: són els d'ordre social. Es produeixen quan individus s'envien reiteradament una successió de pertorbacions/estímuls tal que un es converteix en mitjà necessari per a la producció i manteniment de l'organització de l'altre. EX: nadó mare. Però és fàcil d'estendre'l, a la relació pedagògica, terapèutica, de parella, amistat, etc. L'acoblament estructural social crea a més un sistema d'ordre superior: el que engloba les dues persones. Aquest sistema ha d'evolucionar de manera peculiar mentre es manté l'acoblament. Cada una de les persones que el constitueix (i no solament el nen) ha de realitzar allà el seu desenvolupament. Més explícitament: la realització del desenvolupament d'un nen comporta, si més no potencialment, el desenvolupament de qualsevol altra persona que hi entra en interacció. Els humans fem el nostre desenvolupament en un nínxol ecològic d'índole predominantment social.
El desenvolupament en la perspectiva sistèmica És concebible el desenvolupament del nen com la història o successió temporal dels seus canvis d'estat de menor a major organització. Cada estat que s'assoleix (cada nivell de desenvolupament) depèn –a banda del disseny biològic de l'organisme– de la història dels seus estats anteriors. Els canvis d'estat són efecte de "pertorbacions" compatibles amb la pervivència del sistema; entre aquestes són crucials les que provenen d'altres sistemes semblants: acoblament social. Els acoblaments es constitueixen en xarxa: nínxol ecològic. El desenvolupament també es pot concebre com una expansió contínua del nínxol ecològic.
2.6. L'aproximació ecològica al desenvolupament humà de Bronfenbrenner El 1979 el psicòleg nord-americà U. Bronfenbrenner va publicar el seu llibre Ecología del desarrollo humano en el qual defineix amb coratge una perspectiva anticonvencional sobre el desenvolupament inspirada, com el títol suggereix, en la teoria sistèmica.
Bronfenbrenner parteix de la idea que el desenvolupament dels nens està situat en instàncies o institucions (la família, l'escola, els grups d'amics o d'esbarjo, etc.). Ell les anomena àmbits (en anglès, settings ). En cada un d'aquests àmbits, el nen és iniciat en activitats típiques, teixeix relacions amb les persones (adults o nens) i, al mateix temps, comença a desenvolupar rols socials. Cada àmbit és una modalitat de vida i d'experiències i que el desenvolupament consisteix a integrar-les harmònicament al llarg de la vida. Els dos àmbits que acullen el nen més primerencament són la família i l'escola.
Cada àmbit en què el nen està present Bronfenbrenner l'anomena un microsistema. (família, escola..)
El que sí que és obvi és que aquests àmbits primaris o microsistemes estan mútuament relacionats: constitueixen una mena de teixit que envolta, tot ell, el nen. Bronfenbrenner anomena mesosistema el conjunt de microsistemes i a les relacions que s'estableixen entre si.
La transició ecològica : es dóna cada vegada que el nen entra en un àmbit nou. Per definició, una transició ecològica es caracteritza per un canvi en les activitats, relacions i rols de les persones que implica cada àmbit. La transició ecològica primordial és, evidentment, el naixement. No solament per a la criatura sinó igualment per als pares. Altres: l'entrada a l'escola, el pas pels diversos graus d'aquesta, un trasllat de localitat (emigració en el cas més extrem), una separació familiar (mort o divorci), un internament hospitalari, les vacances, etc.
