


Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Prepara tus exámenes con los documentos que comparten otros estudiantes como tú en Docsity
Encuentra los documentos específicos para los exámenes de tu universidad
Estudia con lecciones y exámenes resueltos basados en los programas académicos de las mejores universidades
Responde a preguntas de exámenes reales y pon a prueba tu preparación
Consigue puntos base para descargar
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Comunidad
Pide ayuda a la comunidad y resuelve tus dudas de estudio
Ebooks gratuitos
Descarga nuestras guías gratuitas sobre técnicas de estudio, métodos para controlar la ansiedad y consejos para la tesis preparadas por los tutores de Docsity
Apunts del tema: Moviment obrer
Tipo: Esquemas y mapas conceptuales
1 / 4
Esta página no es visible en la vista previa
¡No te pierdas las partes importantes!



La fase de creixement del sector tèxtil, començada amb la mecanització, només es va interrompre durant la Guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865), a causa de les dificultats dels empresaris espanyols per proveir-se de matèries primeres (“ fam de cotó ”). Amt tot, a partir de 1874 va començar una nova fase expansiva marcada per la mecanització del teixit, la renovació de l’estructura industrial, la creació de nombroses societats per ampliar capitals i l’extensió de la mecanització al sector de la llana català. El creixement de la indústria cotonera va aconseguir desplaçar, perquè tenia més qualitat i el preu més baix, la tradicional indústria tèxtil no cotonera dispersa pel conjunt d’Espanya. Això no obstant, i malgrat el creixement continuat de la producció, les quantitats absolutes eren molt petites comparades amb les d’altres països d’Europa. Per tot plegat, les dimensions del sector català va ser suficients per industrialitzar Catalunya, però no per arrossegar el conjunt de la indústria espanyola. ELS LÍMITS DE LA INDÚSTRIA TÈXTIL El desenvolupament de la indústria tèxtil va haver de fer front a dues limitacions molt importants: ● L’ escassetat de carbó de la mineria catalana i la necessitat d’importar-lo a gran cost. L’hulla asturiana no va arribar al port de Barcelona fins al 1892. Va ser aquesta carestia de carbó que va estimular la proliferació de colònies industrials, que situaven al marge dels rius per aprofitar l’energia hidràulica. ● La debilitat del mercat espanyol, format bàsicament per una pagesia amb poca capacitat adquisitiva, generava una demanda dèbil i massa lligada a les fluctuacions de la producció agrària. D’aquesta manera, les indústries tèxtils es van convertir en un sector que exigia constantment al govern la promulgació de mesures proteccionistes per fer front a la competència dels teixits estrangers. PER QUÈ CATALUNYA ES VA CONVERTIR EN LA FÀBRICA D’ESPANYA? Per què Catalunya va ser una excepció en el panorama industrial espanyol? Per què es va produir un procés de revolució industrial si no igual, sí comparable al de les regions industrials de la Gran Bretanya o de França? Per què, si la Gran Bretanya era la fàbrica del món, fins a principis del segle XX, Catalunya va ser la fàbrica d’Espanya? Hem vist que, a les primeres dècades del segle XIX la introducció de noves tecnologies va transformar radicalment la manera de produir en el sector tèxtil cotoner. No només va crèixer la quantitat de producció, sinó que la productivitat va augmentar en unes proporcions desconegudes abans. Les raons que expliquen aquesta arrencada industrial de Catalunya cal cercar-les en el desenvolupament del segle XVIII i en la consolidació d’indianes (teixits de cotó o fil estampats). Les manufactures d’indianes havien estimulat el sorgiment d’una burgesia emprenedora, que, vista la migradesa de les inversions necessàries en els primers temps de la indústria cotonera, van embarca-se en la creació d’empreses, molt sovint només amb els petits estalvis familiars.
A més, aquest empresariat va ser receptiu a les innovacions tecnològiques que s’estaven difonent per Europa i va saber adaptar-se a les dificultats com ara la petitesa del mercat o la manca d’energia (carbó). Finalment, encara que va ser el tèxtil el motor d la industrialització, van ser capaços també d’invertir i de crear sectors industrials nous (metal·lúrgia, química) que, amb el temps, es van anar consolidant a Catalunya. DIFERÈNCIES DE LA INDUSTRIALITZACIÓ A ESPANYA RESPECTE A LA D’ALTRES ECONOMIES D’EUROPA Al començament del segle XX, l’economia espanyola seguia sent principalment agrària, incapaç de competir en el mercat internacional, i la participació de la indústria en la renda nacional no superava una cinquena part del total. Quines causes van fer que a Espanya no s’hi desenvolupés un procés de plena industrialització com el d’altres països de l’Europa occidental? Cal tenir en compte qüestions com la posició geogràfica d’Espanya, a l’extrem sud-occidental d’Europa, que implicava despeses de transport més elevades, tant per a l’adquisició de matèries primeres com per a les exportacions. També s’han de tenir en compte l’escassetat de recursos naturals, com el carbó de qualitat o el ferro, i la manca de recursos hídrics a bona part del territori espanyol. Però sens dubte hi ha altres causes de més importància. En primer lloc, l’ endarreriment agrari i el fet que l’agricultura no s’hagués modernitzat van originar una escassa capacitat per adquirir productes manufacturats d’una gran part de la població, amb un nombre molt alt de pagesos amb ingressos escassos. La indústria tenia una demanda molta baixa i pocs incentius per augmentar la producció. En segon lloc, va tenir reprecussions negatives la gran quantitat de capitals absorbits per deute públic a un interès elvat, que en altres circumstàncies haurien pogut ser invertits en activitats productives i industrials. Finalment, la industrialitazció va quedar focalitzada a zones com Catalunya o el País Basc i no es va aconseguir que s’expandís a altres zones del territori peninsular fins al segle XX. CONDICIONS DE VIDA DELS TREBALLADORS Els salaris de la majoria dels obres, ja fossin treballadors de les fàbriques, les mines, els alts forns o qualsevol altra indústria, amb prou feines donaven per menjar. Perquè una família es pogués mantenir, calia que les dones i els infants de més de sis anys treballessin a les fàbriques, encara que fos a canvi de salaris molt inferiors als dels homes. Les jornades laborals eren molt llargues, durant sis dies a la setmana. Es cobrava per dia treballat, i no hi havia cap protecció en cas d’atur, de malaltia o accident o vellesa. Els habitatges dels obrers eren petits, miserables i estaven situats en barris on vivien amuntegats. No tenien serveix d’enllumenat, ni aigua corrent, ni clavegueram i els carrers no estaven empedrats. Les malalties infeccioses, com ara la tuberculosi i el còlera, es propagaven ràpidament i afectaven una població molt vulnerable a causa de la mala
Després de l’escisió i la crisi de l’AIT, els corrents socialista i anarquista espanyols van seguir camins separats. Els socialistes seguien els principis marxistes que propugnaven la necessitat de l’acció política i de la conformació d’un partit de la classe obrera. La Nueva Federació Madrileña, de tendència marxista, es tranformà el 1879 en Agrupció Socialista Madrilenya, fundada per Pablo Iglesias i l’origen del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). El 1888 els socialistes van crear a Barcelona un sindicat socialista, la UGT. El partit i el sindicat van tenir poca implicació a Catalunya i a Andalusia i molta més a Madrid, Biscaia i Astúries. El PSOE es definia com un partit marxista, d’orientació netament obrerista i partidari de la revolució social. Es va afiliar a la Segona Internacional, va participar en la celebració del Primer de Maig del 1890, va protagonitzar algunes grans vagues a Biscaia i va aconseguir tenir regidors a alguns ajuntaments. L’any 1910 va aconseguir per primera vegada fer entrar un diputat a les Corts. El 1887 es va fer la llei d’associacions, que permetia fer associacions obreres, però només si ern moderades i sense connexions internacionals. D’altra banda, els corrents anarquistes, que eren els més nombroses a Catalunya, es van mantenir a la FRE il·legalitzada, que l’any 1881 va canviar el nom i passà a ser la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) per adaptar-se a la nova legalitat, que prohibia les organitzacions de caràcter internacional. La nova organització, amb més implantació entre els obrers de Catalunya i els jornalers d’Andalusia, va augmentar el nombre dels afiliats i va dur a terme una acció sindical de caràcter reivindicatiu. Però la repressió constant va afavorir que una part del moviment anarquista optés per l’acció directa, la via violenta, per posar fi al sistema. A Catalunya aviat es van organitzar altres grups que donaven prioritat a la fundació d’organitzacions de caràcter sindical (anarcosindicalistes).