¡Descarga Neoclassicisme y más Ejercicios en PDF de Relaciones Laborales y Recursos Humanos solo en Docsity!
S. XVIII. LA IL·LUSTRACIÓ I EL NEOCLASSICISME A LA LITERATURA CATALANA
El segle XVIII és el segle de la Il·lustració. De fet, la Il·lustració, més que aportar idees noves, consisteix en la divulgació i l’aplicació a la ciència, la política, l’economia, la legislació i la moral dels principis teòrics formulats per la filosofia del s. XVII, basats en la raó i l’experiència (Descartes, Locke, Leibnitz,..). Montesquieu, Voltaire i Rousseau van ser figures cabdals dins la Il·lustració. I a França, Regne Unit i Alemanya es dóna amb més intensitat aquest corrent.
La Il·lustració difon els valors de la i gualtat de drets, la tolerància, la llibertat, la dignitat de l’home i la necessitat de la seva instrucció , unes premisses que seran al capdavant de la Revolució Francesa.
Cal recordar que en el camp del pensament i de la ciència el s. XVIII es caracteritza per l’afany d’investigació i de divulgació cultural. És el segle de les Llums, de l’Enciclopedisme. La raó és màxim valor, i és conduïda cap a l’experimentació, l’observació i el domini de la natura.
La literatura es decanta cap al didactisme i la divulgació cultural i no cap a la creativitat artística. Ha de ser útil. Per als il·lustrats, la humanitat només progressarà i s’alliberarà de la tirania i la injustícia si la ignorància és suprimida. La narració i l’assaig van ser els gèneres més emprats per a la divulgació d’idees. Cal il·lustrar el poble. D’aquí l’abundància de novel·les tesi, de contes amb continguts filosòfic, de poemes didàctics,... Cal dir que moltes d’aquestes obres van ser prohibides i perseguits els autors per part dels poders establerts.
Per tant, les característiques literàries serien les següents:
- Predominen les idees racionalistes (la Raó com a única font de coneixement) i un desig de millora de la humanitat.
- Interès pel progrés de les societats.
- Interès per les ciències.
- Continguts racionals. La narració i l’assaig van ser els gèneres més emprats per a divulgar aquestes idees. Extensió i formes: Des de l’article fins al llibre llarg.
- Formes variades: dissertació, divagació, assaig ...
- Objectius morals i didàctics.
- Llengua clara i precisa.
- Rigidesa formal (academicisme, normes estètiques que tots els artistes havien de seguir).
- Temes grecollatins.
- La poesia esdevé narrativa, satírica, didàctica i erudita. Es troben faules i apòlegs en vers, odes al nou temps i als fets històrics, reflexions filosòfiques, sàtires edificants,... Imita temes i formes clàssiques.
- Cerquen en la construcció dels textos poètics la simetria i l’equilibri. Empren octaves, sonets, dècimes i romanços.
- En teatre, el gènere que predomina és la tragèdia (d’arrel clàssica, amb Racine com a màxim representant). L’escena està plantejada en 5 actes: en el primer hi ha el plantejament, en el tercer el nus i en el cinquè el desenllaç. La regla de les tres unitats (temps, lloc i acció) és present en totes les obres. També empren la comèdia. Se segueixen els models francesos del segle XVII de Corneille, Racine i Moliere.
El Neoclassicisme és el moviment estètic i literari propi de la segona meitat del segle XVIII. S’ha d’entendre com una reacció de cansament contra el Barroc, tant pel que fa a la forma com al seu contingut.
Com el seu nom indica, en literatura es tracta d’un moviment que torna a la inspiració del món clàssic (Grècia i Roma), a les idees d’equilibri, sobrietat i mesura enfront dels excessos, el retoricisme retòric i l’ampul·lositat del Barroc.
Per tant, la literatura neoclàssica serà bàsicament assagística i didàctica , a causa d’aquest interès investigador i científic. Els gèneres típics d'aquest corrent són la tragèdia de tema clàssic (com a resultat del renovat interès pel món clàssic), la comèdia de caràcters, la poesia pastoral, la sàtira i la faula didàctica (que aporta ensenyaments morals).
A les terres de parla catalana, el final de la Guerra de Successió (1700-1714) suposarà la pèrdua dels drets polítics i lingüístics, així queda imposat el Decret de Nova Planta per part de Felip V (València, 1707; Mallorca, 1715; Catalunya 1716): queden prohibits els usos públics del català, s'anul·len les institucions catalanes, es clausura la Universitat de Barcelona, etc. Carles III també prohibirà al 1768 els estudis de Gramàtica en català.
Ens trobem, per tant, davant un agreujament de la situació de diglòssia que tindrà greus repercussions literàries. El Neoclassicisme apareixerà més tard que a la resta d'Europa (cap al 1770). Però es produeix l'aparició d'una burgesia catalana força activa, nascuda de la revolució agrària i de l'obertura dels mercats americans als catalans, que havien tingut prohibits des del segle XVI, de manera que les idees neoclàssiques tenen certa vida a Catalunya. Però no cal oblidar el centralisme espanyolista de la monarquia borbònica, que fa que molts dels escriptors i intel·lectuals catalans acabin emigrant a la capital o que, en tot cas, acabin escrivint en castellà, més aviat obres erudites i científiques que no pas literàries.
Amb tot, l'activitat escrita en català no desapareix. Es publicaran assajos, diccionaris, dietaris, tot i que aquesta activitat es concentra sobretot en dos nuclis: Menorca, sota domini anglès, que reconeix la llengua catalana local, a diferència del que estava succeint a l'Estat espanyol, i el Rosselló (Catalunya Nord), sota domini francès. Per tant, la incidència d’aquests corrents nous europeus serà desigual en el territori de parla catalana.
PROSA CATALANA DE TALL IL·LUSTRAT
Es continuen escrivint obres historiogràfiques , com els Anals de
de l'ús del català) i segueix amb un breu estudi sobre l'origen de la llengua catalana. El seu contingut consta de quatre parts: analogia (explicació de les parts de l'oració), sintaxi, ortografia i prosòdia, i és seguida per una conclusió constituïda per una antologia de texts literaris de Vicenç Garcia, Josep Romeguera, Agustí Eura i Ignasi Ferreres, per un diccionari (vocabulari català-llatí, acompanyat d'uns altres dos de molt breus: català- àrab i català-grec) destinat a demostrar l'origen llatí del català, i, finalment trobem un comiat als lectors, igualment de caràcter apologètic (defensa), que acaba amb el conegut lema "Pus parla en català, Déu li'n don glòria" (Ja que parla en català, que Déu li doni glòria). Ballot va recollir tota la tradició apologètica sobre la llengua catalana característica del segle XVIII. La seva obra va provocar comentaris favorables i va influir en els tractats gramaticals posteriors, escrits ja en plena Renaixença.
Prosa narrativa
Dietaris
El dietari és un gènere historiogràfic que dóna les notícies per dies.
Rafael d'Amat i de Cortada (1746-1818), baró de Maldà, va escriure un immens dietari en 70 volums, mantingut pràcticament sense interrupció des del 1769 fins al 1816, anomenat Calaix de sastre. Podem dir que és més que un simple dietari. El baró de Maldà anotava en aquest dietari el que feia cada dia: on anava d'excursió, què esmorzava o dinava, les xerrades que mantenia amb els seus amics, quins eren els rumors que corrien, esdeveniments socials, polítics i culturals... En resum, volia donar notícia de tot el que succeïa al seu voltant, gairebé en estil periodístic, de manera que és un testimoni excel·lent del que era la vida de la noblesa catalana de l’època. Utilitza un to humorístic, satíric, i fa servir un estil directe, viu i col·loquial, amb castellanismes fruit de l’època. L'obra del baró de Maldà no té només un valor documental sobre la vida al segle XVIII, sinó que també és una de les obres més importants escrites en català entre els segles XV i XIX, ja que explica els fets de manera literària amb una narrativa molt viva i divertida. El text no va ser publicat a l’època, però era molt conegut. Es difonia a través de les tertúlies celebrades al mateix palau del baró o en altres domicilis de la noblesa, on s’organitzaven lectures en veu alta.
Temes del llibre:
La música: Rafael d’Amat tenia coneixements de música, per això parla sovint del so dels instruments, etc. La gastronomia: Explica de manera detallada els plats que es cuinaven a l’època, especialment entre els nobles. Les excursions: En les sortides a la rodalia de Barcelona o a França demostra la seva capacitat d’observació.
L’aristocràcia: És un noble que parla dels costums d’aquesta classe i sovint pensa en clau aristocràtica. El món popular i menestral: Li agradava el tracte amb la gent senzilla de la menestralia (manyans, pescadors, sabaters...). Descripcions de pobles: Descriu la gent dels pobles i viles que visita, especialment les noies i els seus afers. Esdeveniments de l’època: Explica els fets més importants, ja sigui una mala anyada de blat o l’arribada de Carles III a Barcelona.
El Calaix de sastre és un document d’un gran interès històric, que permet conèixer de primera mà com es vivia a la Catalunya i especialment a la Barcelona del segle XVIII. Cal subratllar el valor del dia a dia, del qual prenia nota el baró. I en especial de la meteorologia (tenia una terrible por als trons), els gustos musicals, les modes, els menjars, els viatges, les processons, la vida religiosa tradicional, amb la qual de vegades és una mica crític, les tertúlies, els balls, els banquets, els “rebomboris del pa”, les obres públiques, les recepcions reials i fins i tot les incipients fàbriques i els problemes amb els obrers.
Lluís Galiana (1740-1771) va escriure Rondalla de Rondalles. Conegué els erudits valencians més importants de la seva època: Carles Ros, Josep Teixidor, Gregori Mayans, etc., amb qui intercanvià idees i preocupacions a través de la correspondència epistolar. El 1768 publicà la Rondalla de Rondalles , inspirada en l’estil de Francisco de Quevedo i en Torres Villaroel. La narració és un enginyós exercici de tècnica discursiva a partir de refranys, adagis, locucions, proverbis i altres manifestacions lingüístiques d’origen col·loquial. Els models literaris que utilitza parteixen de gèneres ben coneguts: col·loquis, entremesos, rondalles i cançons, en consonància amb la literatura de caire popular de l’època. A través de tota la seva producció, Galiana mostrà un gran interès per un ús regulat de la llengua, adaptant-la a les necessitats dels usos cultes.
Carles Ros (1703-1773) va ser autor del Col·loqui de Pere Antoni el Femater. Va ser editor i poeta popular, estudiós de les qüestions lingüístiques i ortogràfiques, i va pertànyer a una família de notaris de València, ofici que ell també exercí, però que mai no representà una vertadera vocació. El seu interès pels costums de la menestralia de la ciutat de València l’abocà a la redacció de col·loquis i de romanços, en els quals ironitzava sobre les modes que s’imposaven en la classe burgesa i les pràctiques que es feien a les festes més importants. Molts dels col·loquis i dels romanços de Ros, s’estamparen amb el pseudònim de Musa Lapera, foren molt populars i serviren de model per a d’altres escriptors del gènere. El 1733 publicà el Tractat d’adages i refranys , una de les primeres grans aportacions a la paremiologia, i el 1762 publicà el Diccionario valenciano-castellano , ampliació d’un treball seu anterior.
Leopold Ignasi Planells (ca. 1760) va ser autor de La Vida del Pare
la Societat Maonesa de Cultura , centre il·lustrat on el català era oficial i obligatori. Els acadèmics que hi van participar van donar gran importància al teatre culte que no s’havia desenvolupat al Principat, ni al País Valencià ni a Mallorca.
Els autors que destaquen en el corrent neoclàssic, que es caracteritza per la introducció del vers alexandrí, el caràcter narratiu davant del líric, la finalitat per la didàctica, la tendència a mitificar tot el que són les relacions vitals i intel·lectuals de l’individu amb la societat i la natura, temàticament amb el mite arcàdic, la recreació de paisatges bíblics, el mite moral, els del mite de quotidianitat,... entre d’altres són: Ègloga de Tirsis i Filis ( Joan Ramis i Ramis ); Manual de càntics ( Simó Salamó i Melcior Gelabert ); Faula jocosa de l'àguila i l'escarabat ( Guillem Roca i Seguí).
Joan Ramis (1746-1819) és un excel·lent exemple d'aquesta "normalitat excepcional" que es viu a Menorca en relació a l'ús del català i a la literatura en aquesta llengua. Escriu un teatre culte plenament neoclàssic en un català remarcable pels seus versos alexandrins, però també per la concepció i l'ambició dels seus drames. Les seves tragèdies més importants són Lucrècia, Arminda i Rosaura o el més content amic.
Pel que fa a la poesia cal dir que després d'unes primeres poesies d'estil barroc, alambinat i d'estil popular, escriu, el 1783, amb el tema que segueix el mite arcàdic aquesta ègloga: "Tirsis i Filis. Ègloga per un maonès" ja més dins el neoclacissisme.
Posteriorment, en un manuscrit del 1809 es troben poesies amoroses escrites en heptasíl·labs.
Antoni Febrer i Cardona (1761-1841) va ser gramàtic, lexicògraf, traductor i poeta. Va formar part de la Societat Maonesa de cultura. La seva obra poètica encara està inèdita. Fou un apassionat defensor de la llengua i la cultura pròpies, va enfrontar-se a alguns esdeveniments del moment, com ara la forta imposició del castellà en tots els àmbits de la vida illenca, amb valentia i coratge sobretot a partir del Tractat de Versalles (1783).
TEATRE NEOCLÀSSIC EN CATALÀ
Mentre que al Principat de Catalunya i al País Valencià es troben obres religioses i petites peces populars i humorístiques (sainets, entremesos, passos, col·loquis de to satíric i festiu) que eren representades a l’aire lliure o en les sales particulars o entre acte i acte de les tragèdies o actes sacramentals del teatre oficial fet en castellà. D’aquest tipus de teatre destaquen autors com: Ignasi Plana, Josep Robrenyo, Sebastià Gelabert,... Només a Menorca i al Rosselló segueixen el corrent
neoclàssic. Val a dir que les obres teatrals es divideixen en cinc actes (abans eren tres). Les obres també es divideixen seguint la regla de les tres unitats : acció (fil argumental), lloc (un únic lloc), temps (24 hores com a màxim). I també hi ha una reducció de personatges. Tenen una certa preferència pels temes històrics, mitològics i bíblicoreligiosos amb una finalitat didàctica i moral. Utilitzen generalment el vers. El gènere predominant va ser la tragèdia.
Menorca.
A Menorca trobem grans autors com Pere i Joan Ramis i Ramis i Vicenç Albertí, Antoni Febrer i Cardona, tots ells vinculats a la Societat Maonesa de Cultura, una societat que es fundà el 1778 i es dissolgué el 1885.
Joan Ramis és autor d'un conjunt d'obres dramàtiques en les quals sap adaptar al català els alexandrins apariats d'encuny francès: Lucrècia , tragèdia escrita el 1769; Arminda , tragèdia del 1775, sobre un tema històric barceloní; Constància , tragèdia datada del 1779; i Rosaura o el més constant amor , tragicomèdia del 1783, però amb un estil més aviat barroc i no neoclàssic. En la majoria dels textos es veu la influència dels clàssics grecs i llatins, els escriptors francesos del XVII i del XVIII (Boileau, Racine, Voltaire ...), els clàssics i contemporanis anglesos (Shakespeare, Thomson, Young ...) i també els italians (Petrarca).
Lucrècia o Roma lliure (1769)
Aquesta tragèdia de Joan Ramis és una mostra de l'interès de la literatura neoclàssica per l’estructura, pel ritme dels versos (alexandrins apariats), pels temes i la caracterització dels personatges de la història antiga, ja que se situa a Roma durant el període de la monarquia. Ens parla de la Roma antiga. L’any 509 aC, la ciutat estava sota la tirania d’un rei estranger, Tarquini el Superb, que havia abolit la constitució i que abusava del poble. El fill del tirà viola Lucrècia, esposa del general Col·latí mentre aquest era a la guerra, i ella, incapaç de suportar el dolor, s’acaba suïcidant. Aleshores en Brutus, tribú i company de Col·latí, jura venjança davant del seu cadàver. Finalment la monarquia és abolida i s’instaura la República Romana.
En aquesta tragèdia, aborda els temes universals de la defensa de la llibertat, l’atac a la tirania o el conflicte entre la raó i la passió, per mitjà de la recreació d’una de les llegendes fundacionals de la república romana, el mite de Lucrècia, exemple clàssic de la fidelitat conjugal. És una obra influïda per Racine que segueix fidelment la regla de les tres unitats.
Arminda (1775)
ÈGLOGA DE TIRSIS I FILIS de Joan Ramis i Ramis
In amore haec omnia insunt vitia: injuriae, Suspiciones, inimicitiae, induciae, Bellum, pax rursum. Terenci, Eunuc, act. I, esc. I
TIRSIS:
En fi, el temps me mostra, ingrata, clarament, que la passió vostra ha mudat com el vent. Ell me diu, m'assegura que tot està acabat, que sou una perjura, qui m'haveu enganyat.
FILIS: Cruel, quan tu me deixes, quan prens un nou amor, ¿de mon cor formes queixes? El tractes de traïdor? Ah, cessa d'insultar-me! Amb estes expressions, tu intentes enganyar-me: ja sé tes traïcions!
TIRSIS: No, no, mon cor no es cansa, ingrata, d'amar-vos, si bé vostra mudança l'irrita contra vós. Solament se llastima veent vostra crueltat, puix, quan més vos estima, l'haveu abandonat.
FILIS: ¿Encara, ingrat, voldries poder dissimular, quan les llàgrimes mies ho demostren tan clar? Si, sí, que m'has deixada, que tens altra en ton cor! Sí, que som oblidada,
ingrat, jo no lo ignor!
TIRSIS: Abans que venga el dia de fer mudança tal, veureu la vida mia finir son curs fatal. Vós, sí, podreu deixar-me, ingrata, ja lo sé; vós podreu oblidar-me, però jo no podré.
FILIS: Si amb fingides fineses m'acabes d'enganyar, ingrat, a tes promeses, ¿què fe puc jo donar? Ton cor, sí, que podria confiar de mon amor; ell fins aquí es gloria de no ser-te traïdor.
TIRSIS: Les injúries, les ànsies que pas per amar-vos, les vostres inconstàncies, tot parla contra vós.
FILIS: El color de ma cara, ma pena, mon dolor, tot mostra, tot declara el meu constant amor.
TIRSIS: Si les vostres promeses, ingrata, no heu mudat ¿com és que les fineses per mi s'han acabat?
FILIS: Si encara persevera la flama de ton pit, ¿per què d'esta manera me poses en oblit?
TIRSIS:
ma mort ho mostrarà. (Aquí Tirsis se vol matar)
FILIS (impedint a Tirsis): Ah, céssia ta porfia, Tirsis, què és lo que fas? Si no vols la mort mia, detén, detén ton braç! En alegria muda ta pena, ton dolor! Jo me confés vençuda de ton constant amor. Encara que adorada me vègia d'altre amant, de tu vull ser amada, a tu vull ser constant. Sí, sí, des d'aquest dia més i més t'amaré, tu serà ma alegria jo la teua seré.
LUCRÈCIA (fragment)
Ah, grans déus! Guardau-lo, si no em voleu matar!
TARQUINO
Los déus, qui per majors haçanyes lo reserven, enmig de los perills la vida li conserven. Un succés prodigiós lo va manifestant: dels habitants d'Ardea un esquadró volant, revestit de valor, de venjança impacient, sobre de los romans caigué improvisament; i ja nostres legions, vençudes, subjectades, al furor dels ardeans estaven entregades. Col·latino, però, qui, ausent de la pelea, s'atrobava emboscat no molt distant d'Ardea, al veure de los seus l'estrago, la ruïna, a assistir-los o amb ells a perder-se camina; a penes ha arribat, del susto recobrats, a l'hèroe dels romans se cinyeixen los soldats. Ell los diu: «De la pàtria insignes defensors, fins aquí no vençuts, sí sempre vencedors, no vos intimideu, mirau que anau perdent de més de dos-cents anys la glòria en un moment.
Seguiu-me, que en Roma, fael i vertader, per Roma, per mon rei, jo moriré el primer: mon cor estima més l'honor d'així morir que als cruels inimics haver-me de rendir.» Així diu i, a l'instant, un nou combat presenta: el coratge passat dels ardeans s'ausenta; la sort los va deixant i els vencedors, vençuts, als peus de los romans se miren abatuts. Mes un dels ardeans, oh déus, i què maldat!, s'acosta a Col·latino amb pas dissimulat i, a sa espasa fatal, furiós, posant la mà, al nostro defensor per dar la mort està. Col·latino lo veu i al mateix temps la vida, abrasant en furor, arranca a l'homicida. Però, què és lo que mir! Per què este nou horror de vostra hermosa cara altera lo color? Qual pena, qual turment llàgrimes tantes causa? Com de los vostros ulls estan corrent sens pausa? Parlau, explicau ja: qual és vostro dolor?
LUCRÈCIA
Ah, senyor! Perdonau ma pena, ma tristor. La memòria fatal de mon espòs ausent mos ulls té plens de plors, mon cor ple de turment; i vós mateix, senyor, amb lo que em referiu, a sentiments majors m'estau donant motiu. De son braç victoriós les proeses immortals, tan pròsperes a Roma, a Ardea tan fatals, qui l'alegria en mi deurien produir, a mon cor afligit mil penes fan sofrir. Sovint me desesper, sovint muir de dolor, pensant de mon espòs que el distingint valor d'Ardea contra si la ràbia ha concitat, que desitja venjar el mal que li ha causat; i temo que la sort, cansada de ses glòries, matant-lo no finesca el curs de ses victòries. Esta passada nit, despedaçat, sangrient, a mon trist esperit, dormint, s'és fet present. De mon amat espòs a esta horrorosa imatge, decauen mos sentits, desmaia mon coratge. Ell, qui veu de ma pena ésser l'únic motiu, amb apacible veu, així me parla i diu: «Escolta, amada esposa, atenta a lo que et dic; des del camp dels romans, a on expirant estic, a Col·làcia he vingut per l'última vegada, a dir-te que de mi no visques olvidada.
Hem deixat lo lloch de la Riba a dos quarts de sinch. Y tostorrot que caiga, pujant lo camí estret de la Riba. Y pitjor dalt, en lo Coll de las Molas, que, a durar més, ne eixíam sense ventre.
A l'arribar a Picamuxos ya vérem lluny lo mar, a la dreta ab aquellas dilatadas planuras envés Altafulla y Tarragona, axamplant se'ns los esperits, per trobar nos en lo deliciós y ameno Camp, ab tanta de arboleda, verdura y aigua com un ameno jardí que és tot aquell dilatat terreno de dit Campo de Tarragona, ab tantas vilas, pobles y casas que hi encòntran.
Havent nos cessat des de Picamuxons, que hi passàrem a dos quarts de sinch, lo mal camí, seguint los demés ben diferents dels que havíam dexat, luego descubrírem, per entre arbres frondosos y camps primorosament plantats de vinyas, a una dilatada caseria y iglésia que remedaba bastant sa estructura a la de la parròquia del Pi de Barcelona, sols que no se li veya campanar, excepto una poca paret que tot just treya lo cap a un costat des de a una vora de terrat de la iglésia , extenent se en un pla, a la vanda esquerra, tota aquella caseria, veyent se a algun convent, significant ho dos o tres campanarets. Figuraba mos ser aquella dilatada població la vila de Alcover.
Entràrem dintre a 5 horas tocadas. Y, seguint la per fora y per dintre de algun de sos carrers, en lo més inmediat a la parròquia, quedant ab lo mateix pensament de ser tal vila de Alcover, faltant nos mitja hora encara per arribar a la de Valls, nos quedàrem inmòbils al vèurer a Jaume Fontanals en la porta de l'hostal y a l'hostaler.
Per consegüent, parar lo coche y apear nos allí, sabent trobar nos ya en la vila de Valls, un quart de 6 tocat que era, ab mitja hora o més de pondre's lo sol y en molt proporcionada de pèndrer nosaltres chocolate.
