¡Descarga neuroanatomia y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
NEUROANATOMIA
1. DESENVOLUPAMENT FILOGENÈTIC DEL SISTEMA NERVIÓS
L’estructura actual del sistema nerviós humà és el resultat de la evolució.
1. EVOLUCIÓ DEL SISTEMA NERVIÓS A INVERTEBRATS
No tots els invertebrats tenen SN, per exemple les esponges no en tenen.
SN reticular SN ganglionar
El primer SN en desenvolupar-se és el SN reticular, aquest es troba en els celenteris, com per exemple les meduses. Aquest SN té una organització difusa, és a dir, sense cap centralització. L’estímul, doncs, repercutirà per tot el cos, no només en un lloc concret.
Després del SN reticular apareix el SN ganglionar, aquest SN té un cert grau de centralització als ganglis, on hi va la informació. Aquest SN el podem observar als cucs, mol·luscs, artròpodes, anèl·lids i platihelmints. Les característiques que es desenvolupen a aquest SN també apareixeran als futurs vertebrats, per exemple:
- Eix longitudinal i simetria bilateral. La simetria bilateral implica que a cada banda de l’eix longitudinal es trobi el mateix.
- (^) Segmentació del cos en metàmeres. A cada metàmera trobem un o dos ganglis, només un gangli és per a espècies més evolucionades. Els ganglis controlen aquesta franja del cos, reben la informació sensorial i envien informació motora (nomes a dins del segment).
- Organització intersegmentària: els ganglis de cada segment connectats entre ells mitjançant un cordó nerviós longitudinal. Com l’organisme té els segments connectats, les diverses parts d’aquest organisme estan connectades i pot funcionar com un “tot”.
- Ganglis cefàlics estan més desenvolupats, tenen més neurones i més grosses. Evolucionarà en un encèfal.
♦ Trobem altres característiques que romandran només en els invertebrats, com per exemple que el seu SN es troba al ventre i és compacte.
Els mol·luscs i els artròpodes, dins dels invertebrats, són els més evolucionats ja que tenen prosencèfal i mostren una conducta complexa i variada. A més tenen els òrgans sensorials bastant desenvolupats. Per altra banda, i com tots els invertebrats, tenen una limitació: totes les seves neurones són amielíniques. Per tant, hi ha molta despesa energètica i la bomba na/k treballa molt, la conducció és més lenta. Alguns invertebrats, per evitar la lentitud, es desenvolupa un axó d’alt diàmetre, que envien la informació amb molta velocitat, l’inconvenient és que com ocupa massa espai i només podrà haver-hi una neurona
EVOLUCIÓ DEL SISTEMA NERVIÓS A VERTEBRATS
Invertebrats vertebrats
Característiques dels vertebrats:
- SN dorsal i tubular
- SNC protegit per u embolcall ossi (crani i vertebres)
✓ (^) Encèfal format per 5 vesícules encefàliques (divisions): Telencèfal, Dianencèfal, Mesencèfal, Matencèfal i Mielencèfal
- Neurones mielíniques (+ velocitat, + petites + quantitat, + estalvi energia)
2. EVOLUCIÓ FILOGENÈTICA DE L’ENCÈFAL DELS VERTEBRATS I PRINCIPALS SUBDIVISIONS
DEL SISTEMA NERVIÓS CENTRAL HUMÀ
La medul·la espinal està protegida pel canal de la columna vertebral i l’encèfal està protegit pel crani.
Encèfal:
✓ Telencèfal (hemisferis cerebrals)
✓ Dianencèfal
- Mesencèfal o encèfal mitjà
- Encèfal posterior o Rombencèfal
✓ Matencèfal
▲ Protuberància
▲ Cerebel
✓ Mielencèfal bulb raquidi
Prosencèfal (inclou telencèfal i diencèfal)
- Hemisferis cerebrals (Telencèfal). Format per escorça cerebral (exterior) i alguns nuclis (interior) que no són visibles des d’aquesta perspectiva, com els nuclis estriats.
- Diencèfal
- Tronc de l’encèfal (està format pel mesencèfal, la protuberància i el bulb raquidi)
- Mesencèfal
- Protuberància o pont
- Bulb raquidi
- Cerebel
- Medul·la espinal
Aquestes 5 divisions bàsiques les trobem en mamífers, amfibis, rèptils, etc. Però l’encèfal humà està més evolucionat i és més complexe. Es diferencia l’encèfal humà del dels altres animals en dos aspectes:
- Tamany relatiu de les regions:
✓ Telencèfal: en amfibis només hi ha una regió cerebral (olfacte), als rèptils ja ha evolucionat i hi ha dos hemisferis cerebrals (còrtex a la part externa i nuclis estriats a la part interna), en mamífers també hi ha dos hemisferis, però es desenvolupa el còrtex i es divideix en dos: paleoescorça i neoescorça, que es va expandint i situant per sobre de les altres regions cerebrals.
▲ Neoescorça: a mesura que augmenta la seva dimensió comencen a fer-se plegaments. La organització neuronal a la neoescorça es diferent de la que trobem a les altres regions, cosa
- Migració i agregació: les cèl·lules (neuroblasts***) , que ja han deixat de dividir-se, es desplacen fins al lloc que ocuparan definitivament i s’uniran a altres cèl·lules per formar unitats funcionals, que podran ser (nuclis cerebrals o capes corticals). A la migració intervenen les cèl·lules de glia radial (són aquelles cèl·lules glials que només observem durant el desenvolupament i després es converteixen en astròcits)i les molècules de lesió cel·lular (glucoproteïnes unides a oligosacàrids que estan a la membrana de diferents cèl·lules i són enganxoses, característica que permet el reconeixement de diferents cèl·lules i que s’enganxin les unes amb les altres). Així doncs, les cèl·lules migren unint-se al procés de la glia radial i quan el neuroblast arriba al seu destí s’ajunta a altres cèl·lules gràcies a les cèl·lules radials de neurona. L’ escorça cerebral està formada per sis capes de cèl·lules, primer es formen les més profundes i posteriorment les menys profundes.
- Diferenciació: la neurona adquireix les seves característiques pròpies, morfològiques i neuroquímiques. Comencen a expressar-se determinats gens i això produeix la diferenciació, que també dependrà de la regió a la que hagi migrat la cèl·lula.
- Sinaptogènesi: fase en la que el creixement de l’axó dóna lloc a l’establiment de la sinapsis. Aquesta fase stà relacionada amb l’anterior, atès que la diferenciació produeix un creixement de l’axó i permet la formació de sinapsis entre neurones llunyanes. Al final de l’axó en creixement existeix una estructura anomenada con de creixement que es el que permet el creixement, està format per filaments proteics (actina) i una membrana ondulant anomenada lamedpodi, d’on surten els fil·lopodis (uns fils). Tant la membrana com els fils estan en constant moviment buscant senyals que els guiïn cap al lloc on hauran d’establir la sinapsis, quan troben la senyal s’enganxa a la matriu extracel·lular i l’axó s’allarga i creix cap a la direcció adequada. Aquestes senyals són diversos factors:
✓ Factors no difusibles:
▲ Algunes cèl·lules poden estar fixes en un determinat lloc i tenir molècules adherides a la seva matriu extracel·lular. Amb aquesta neurona haurà de formar sinapsi la neurona que té l’axó en creixement. (laminines)
▲ Molècules d’adhesió cel·lular: estan a la pròpia neurona (CAM)
▲ Fasciculació: ha crescut l’axó d’una neurona que serà pioner i aquells axons que han de seguir el mateix camí el reconeixen i creixen al llarg de l’axó pioner. (CAM)
▲ Inhibició per contacte: inhibeixen el creixement de l’axó, quan un axó arriba a aquest senyal s’aparta d’aquest i segueix un altra ruta. (semaforines, efrines)
✓ Factors difusibles: molècules alliberades per determinades cèl·lules
▲ Atracció: una cèl·lula ha alliberat unes molècules quimiotròpiques que atrauen l’axó d’altres neurones. Aquestes tenen la capacitat de moure’s (netrines).
▲ Repulsió: l’axó es desplaça cap a llocs on hi ha menys concentració d’aquestes molècules.
- Mort cel·lular programada (apoptosi): en aquesta fase moren neurones. Hi ha uns gens que al activar-se destrueixen les neurones menys funcionals. Les neurones per sobreviure necessiten factors neurotròfics (neurotrofina= proteïna), per exemple el factor de creixement nerviós, si hi ha manca d’això la neurona degenera. Els factors neurotròfics son subministrats per la cèl·lula diana (cèl·lula sobre la qual s’establirà sinapsis), però poca quantitat perquè aquest factor és limitat. Per tant, les neurones competeixen entre elles per obtenir-ne, aquelles que tenen millors sinapsis amb la cèl·lula diana són les que l’obtindran. Aquesta fase té lloc sobretot a la fase prenatal i a al setmana 20 de gestació s’estabilitza i deixen de morir neurones.
- Refinament de sinapsis: desapareixen una part de les sinapsis creades prèviament i es formen de noves, es reorganitzen. Les neurones que sobreviuen poden emetre més prolongacions i establir noves sinapsis, ja que la majoria de la competència ha desaparegut. Si es conserven o desapareixen està determinat per l’ús que es fa de la sinapsi, ja que per a que sobrevisqui s’ha d’activar i ha de ser utilitzada. A nivell de SNP, les sinapsis es focalitzen de manera que totes les sinapsis d’una neurona es formin a la mateixa neurona motora, això
incrementa la precisió. Sobretot té lloc després del naixement i té continuïtat al llarg de la vida. Just al néixer es formen moltes sinapsis i a partir del primer any es continuen formant però s’eliminen moltes més.
En aquestes dues fases una part de les neurones que s’han format son eliminades i només es conserven les neurones i sinapsis més funcionals. Aproximadament la mitja part serà destruïda. Aquests són imprescindibles per a la correcta maduració del SN.
- Mielogènesi: formació de mielina. Les cèl·lules glials segueixen un procés de formació i maduració paral·lel al de neurones. La mielina augmenta velocitat de comunicació i es processa la informació més ràpidament. Comença a produir-se a partir del 5è mes prenatal però la major part es forma després del naixement fins als trenta anys.
♦ No sempre duren el mateix ni es realitza alhora a totes les zones de l’encèfal.
Envelliment
Tenen lloc un seguit de canvis cel·lulars:
- Reducció de l’arborització dendrítica
- Reducció de la densitat de sinapsis
- Reducció de mielina
Tenen lloc canvis neuroquímics:
- Disminució del nivell d’alguns neurotransmissors
- Disminució de la densitat de receptors dels NT
- Canvis en la relació d’excitació i inhibició ja que augmenten les respostes inhibidores i es redueixen les excitatòries en algunes regions cerebrals.
ASPECTES MORFOLÒGICS
Naixement
L’encèfal en el moment del naixement ja té totes les neurones formades però el seu volum és encara molt més petit que l’encèfal adult (una quarta part de la dimensió d’un adult). Després del naixement l’encèfal continua creixent per la formació de sinapsis, creixement de ramificacions dendrítiques i la mielinització dels axons.
El teixit nerviós està format per:
- Substància blanca: axons mielínics. Després del naixement augmenta molt el volum de substància blanca i aquest augment durarà fins a la tercera dècada de vida. Aquest augment és degut a la mielinització dels axons, gracies al fet que augmenta la velocitat de processament d’informació i millora la comunicació entre les diferents regions cerebrals.
- Substància grisa: somes i dendrites (nuclis i capes). Llocs on s’estableixen les sinapsis. El volum d’aquesta substància no augmenta amb l’edat, sinó que a partir dels 5 anys va disminuint, és degut al procés de refinament de sinapsis que elimina les neurones menys funcionals.
Envelliment
- Disminueix el volum de l’encèfal.
- Disminueix el volum de substància grisa.
- Disminueix el volum de substància blanca.
- Els factors intrínsecs a la pròpia cèl·lula son els factors genètics, els quals tenen un efecte molt rígid en com seran les connexions, que seran invariants.
- Els factors extrínsecs poden ser molt diversos, inclouen les hormones, drogues, nutrició, interacció amb cèl·lules veïnes, etc. Per altra banda, l’entorn també pot ser un factor ja que les connexions pateixen canvis per tal d’adaptar-se a l’entorn. Els factors extrínsecs fan que les connexions puguin ser variables i plàstiques.
Existeix un patró genèticament determinats de com han de ser les connexions, sobre els quals influiran pels factors externs.
INVARIÀNCIA
Factors intrínsecs per a la formació de sinapsis:
Teoria de la quimioafinitat: l’experiment de Sperry consisteix en seccionar el nervi òptic d’una granota i girar el seu ull, de manera que els axons del nervi òptic canviïn la seva posició. Quan els axons tornaven a créixer i estaven en contacte un altre cop amb el tectum avaluava la conducta de la granota, observava que la granota no saltava cap a on volia, sinó que anava a una altra direcció. La conclusió es que la imatge de la mosca li arribava a un altre lloc del tectum i es pensava que aquesta era la seva posició, per tant les connexions no havien rectificat el seu destí.
Conclusions:
✓ Els axons van regenerar cap a les dianes inicials independentment de l’entorn i la funcionalitat.
✓ El destí dels axons té un important comportament genètic
La teoria de la quimioafinitat diu:
✓ Cada axó en creixement és atret per una determinada cèl·lula diana, que allibera o té un determinat marcador químic, que són els factors que guien a l’axó en creixement (spern). És una teoria que està acceptada àmpliament, però és poc acceptable el grau d’especificitat que va formular, ja que actualment es creu que cada axó creix cap a una determinada regió diana, no cap a una cèl·lula diana concreta.
✓ Aquest creixement està determinat genèticament
PLASTICITAT
Factors extrínsecs per a la formació de sinapsis:
Experiments amb Dafnia: femelles de dàfnia de vegades es reprodueixen asexualment, la descendència serà genèticament idèntica a la mare.
Si només fossin importants els factors genètics, la mare i la descendència havien de tenir les mateixes sinapsis, però es va veure que mostraven patrons de sinapsis diferents. Això vol dir que existeixen factors extrínsecs per a la formació de connexions sinàptiques, que modifiquen el patró genèticament determinat, fet que té lloc sobretot en la fase de refinament de sinapsis. Un factor molt important en la fase de refinament de sinapsis és l’ús de les sinapsis, també té una gran importància les primeres experiències, ja que aquesta fase es produeix sobretot a l’etapa post-natal.
Primeres experiències i períodes crítics:
- Privació sensorial durant el període crític : causa dèficits sensorials, majoritàriament irreversibles, això vol dir que s’han produït canvis estructurals al sistema nerviós. Pot haver-hi reorganitzacions sinàptiques per adaptar-se a un canvi en l’entorn, aquests canvis són gairebé permanents perquè tenen lloc quan l’escorça
s’està desenvolupant. Les neurones competeixen entre elles per tal de formar les sinapsis, en el cas de privació sensorial hi ha neurones que desapareixen i les altres neurones tindran menys competència i formaran més sinapsis.
Experiment: normalment hi ha dominància ocular, és a dir, que la majoria de neurones responen a la estimulació dels dos ulls, però també n’hi ha que responen més a un ull i que només responen a un ull. Es va experimentar amb la privació monocular durant el primer mes de vida(període crític del desenvolupament) d’un gat. La majoria de les neurones de la escorça visual del gat responien a l’ull que no havia estat tapat. En el cas d’una privació binocular, el canvi va ser més lleu i el patró de dominància ocular es mantenia, però se li van formar menys neurones. Aquesta diferència esdevé perquè les neurones del primer experiment no s’activaran i no competiran amb les neurones de l’ull destapat i les del segon experiment, les neurones de l’escorça visual com no els arriba informació dels ulls obtenen informació d’altres llocs.
La privació social durant el període crític produeix desajustaments socials, sovint són permanents.
- Augment de l’estimulació:
Als animals criats en ambients enriquits observem un augment al gruix de l’escorça, augment en el nombre de dendrites, millora de la capacitat d’aprenentatge, etc.
L’experiència o manca d’experiència influeixen en el refinament de les sinapsis, la mort neuronal, el nombre d’espines dendrítiques, etc.
Experiment:
Adult normal:
- Ull talem NGL escorça visual primaria
- Oida talem NGM escorça auditiva primaria
Naixement:
- Ull X talem NGL escorça visual primària
- Encara no han crescut els axons que s’han de connectar amb el talem. Si s’impedeix el creixement dels axons que porten informació visual, els que porten informació auditiva es connectaran a les neurones que han deixat lliures els altres axons. Aquesta informació serà interpretada com a auditiva.
Els entrenaven per a que quan escoltessin un to (so) giressin a la esquerra i quan veiessin un llum a la dreta. Seccionen els axons visuals i continuen girant a la dreta.
A les persones també observem una reorganització funcional. Per exemple: àrees visuals en adults cecs processen informació tàctil.
Conclusions:
- Hi ha aspectes del desenvolupament del SN que estan molt determinats genèticament i són força invariants. Per exemple: retina talem escorça
- La configuració final, sinàptica y funcional, del SN dependrà de l’efecte de l’entorn sobre aquest patró genèticament determinat.
ALTRES FACTORS EXTRÍNSECS: PAPER ORGANITZADOR DE LES HORMONES
Les hormones tenen dos efectes:
♥ Nuclis hipotalàmics (lligat a funcions reproductives i sexuals)
♥ Regió posterior i cos callós són més gran en dones. Hi ha més comunicació entre els dos hemisferis en dones que en homes. Les dones recuperen millor el llenguatge que els homes després d’una lesió (funció molt lateralitzada).
♥ Major activitat basal en zones temporals en els homes i major activitat en la circumvolució cingulada en dones.
La testosterona protegeix neurones que no moriran durant l’apoptosi
Dimorfisme cerebral funcional en humans:
♥ Les dones tenen una major velocitat perceptiva, fluïdesa verbal, càlcul matemàtic, empatia...
♥ Els homes tenen més facilitat per la representació mental tridimensional, habilitats motores de punteria, raonament matemàtic, agressivitat...
✓ No liposolubles.
- efectes activadors: les hormones posen en marxa una activitat pròpia d’una cèl·lula. Es realitza en cèl·lules que ja han estat organitzades.
Aspectes temporals
- Períodes crítics, o sensibles, són finestres temporals d’especial sensibilitat a l’experiència o la manca d’experiència.
- Pic d’especial sensibilitat, i després la sensibilitat va disminuint.
Què passa si durant un període sensible una regió no rep estimulació? Acabarà processant un altre tipus d’informació amb el temps. Nens sords de naixement amb un implant coclear per tal que puguin escoltar, amb 6 anys sense cap estimulació auditiva estarà 4 anys amb entrenaments i presentarà un 90% de capacitat auditiva. Quants més anys té l’individu menys capacitat auditiva aconseguirà obtenir, un individu de 20 anys no aconseguirà cap millora. Es degut a què en el cas dels individus més petits les neurones de la regió específica per a la audició encara no estan processant cap informació, en canvi les persones d’edat més avançada si que estan processant altra informació.
Un cop ha finalitzat el període sensible deixa de haver plasticitat? Continua havent plasticitat tota la vida, poden dur- se canvis plàstics però seran molt més subtils.
- L’aprenentatge és un canvi plàstic que dura tota la vida, suposa canvis a nivell sinàptic.
- Subtil reorganització de circuits en funció de l’ús.
Conclusions
- Durant els períodes sensibles, hi ha un pic d’especial sensibilitat als canvis en l’entorn, i després la sensibilitat va disminuint.
- La manca d’estimulació d’una regió cerebral durant el període sensible fa que progressivament pàssi a processar una informació diferent.
- Un cop finalitzat el període sensible, els canvis ambientals tenen un efecte molt més subtil, per continua havent plasticitat tota la vida.
3. DEGENERACIÓ I REGENERACIÓ DEL TEIXIT NERVIÓS
Degeneració: causes molt variades
Causes per les quals poden morir les cèl·lules del cervell:
- Mecàniques
- Accident cerebrovascular o ictus: ictus hemorràgic (es trenca un vas i provoca hemorràgia, hi ha mort neuronal per excés d’o2), ictus isquèmic (s’ obtura un vas sanguini i no deixa passar la sang) i arteriosclerosi (el colesterol no deixa circular la sang).
- Malalties neurodegeneratives
- Tumors
- Trastorns diesmielitzants: pot danyar la beina o l’axó (esclerosi múltiple)
- Infeccions cerebrals: (encefalitis)
Lesió neuronal:
Depèn de si afecta al soma o si afecta a l’axó:
- Soma: la neurona mor directament
- Axó: la neurona pot sobreviure. Un axó es secciona i el segment de l’axó que s’ha separat del soma (distal, el que està més allunyat del soma) comença a degenerar i se’n va a la neurona a la que estava unida mitjançant sinapsi, ho anomenem degeneració anterògrada. Els macròfags netegen les restes. L’axó proximal, el que està més a prop del soma, es dirigeix cap el soma (degeneració retrògrada).El nucli de la cèl·lula seccionada augmenta la síntesi de proteïnes per tal de regenerar l’axó i que aquest pugui establir novament sinapsis, en aquest cas la neurona sobreviurà.
- També pot tenir lloc la degeneració transneuronal o mort neuronal secundaria, quan mor una neurona pot produir la mort de unes altres, perquè es queda sense connexions sinàptiques.
Regeneració
- SNP: a l’axó es forma un con de creixement, pel qual creixerà l’axó. La regeneració és estimulada per les cèl·lules de Schwann, que faran de guia alliberant factors neurotròfics, per tal que sobrevisqui l’axó, i quimiotròfics, per tal que creixi l’axó. Els axons que es regeneren no sempre acabaran sent funcionals, si els dos axons que es tornen a ajuntar estan molt a prop entre ells (separació dels axons neta) creixeran cap a la seva cèl·lula diana correcta, en cas contrari és més fàcil que s’equivoquin en el camí de creixement. A més, generalment la recuperació funcional no serà total.
- SNC:
✓ Vertebrats inferiors i invertebrats: regeneració precisa i funcional
✓ Vertebrats superiors: no hi ha regeneració de l’axó, excepte en regions molt concretes. Al SNC al no haver-hi cèl·lules de Schwann encara que es formi el con de creixement no hi ha cap regeneració i en uns dies el con desapareix. Els oligodendròcits no alliberen factors neurotròfics ni quimiotròpics, sinó tot el contrari, allibera factors inhibidors per tal d’evitar sinapsis errònies. També allibera astròcits que formen cicatrius glials al lloc on s’ha produït la lesió, impedint l’arribada de l’axó a la cèl·lula diana. Per tan hi ha un ambient hostil que no afavoreix a la regeneració axonal.
Ipsilateral: regions que estan situades a la mateixa banda tenint en comte la medial.
Contralateral: regions que estan situades a diferents bandes tenint en comte la línia medial.
Podem realitzar seccions de l’encèfal, tres plans de seccions:
- Secció sagital: separem l’encèfal en la part esquerre i dreta. Si ho fem just a la lineal mitja es diu sagital medial.
- Secció coronal: separem l’encèfal en la part anterior i posterior.
- Secció horitzontal: separem l’encèfal en la part inferior i posterior.
- Tall transversal: separa la medul·la en una part superior i inferior. El seu equivalen seria el coronal, tenint en comte el gir.
Principals divisions del sistema nerviós humà
SNC: protegida per ossos. Format per encèfal, protegit per crani, i medul·la espinal, protegit per vertebres. L’encèfal el podem dividir en prosencèfal (hemisferis cerebrals, diencèfal), tronc de l’encèfal i cerebel (mesencèfal, protuberància, cerebel i bulb raquidi).
SNP: no té protecció òssia. Comunica el SNC amb la resta de l’organisme i està format per ganglis perifèrics i nervis. Els ganglis són agrupacions de somes i els nervis son paquets d’axons. Dividit en:
- SN somàtic: controla les funcions que realitzem de manera conscient. El sistema nerviós somàtic està format per neurones sensorials i motores.
✓ Neurones sensorials: condueixen informació sensorial des dels receptors sensorials fins al SNC. El soma d’aquestes neurones estan situats en ganglis perifèrics. Trobem neurones sensorials que porten la informació sensorial des dels receptors situats a la pell fins al SNC (informació exteroceptiva), neurones que porten informació des de músculs i articulacions (propioceptiva) i que porten informació d’òrgans sensorials especialitzats.
✓ Neurones motores: condueixen ordres motors des de el SNC fins als músculs esquelètics (tots aquells que permeten realitzar moviments), per tal que es produeixi un moviment. No ha de ser
necessàriament un conjunt de neurones, una sola pot enviar la informació. El soma d’aquestes neurones està dins del SNC.
- SN autònom o vegetatiu: controla les funcions vegetatives dels òrgans viscerals (batecs del cor, respiració, aparell digestiu, etc.) controla múscul cardíac, glàndules i músculs llisos. Format per:
✓ Neurones sensorials o aferents: condueixen la informació sensorial des dels òrgans viscerals fins al sistema nerviós central (interoceptiva).
✓ Neurones eferents: del SNC a les vísceres. Successió de dues neurones per portar la informació a les vísceres. La neurona preganglionar té el soma al SNC i els seus botons terminals estan al gangli, situat fora del SNC, una neurona postganglionar té el soma al gangli i els botons a un òrgan visceral. La neurona preganglionar i postgnglionar formen sinapsi i es transmeten informació. En aquestes neurones podem trobar dues divisions:
▲ Divisió simpàtica: prepara l’organisme per una acció que està relacionada amb una despesa energètica. Per exemple, s’activa en una situació d’emergència. Augmenta el ritme cardíac, el sistema respiratori, sudoració, etc.
▲ Divisió parasimpàtica: produeix canvis en el organismes per estalviar o recuperar energia. Funció contraposada a l’altre. Per exemple: redueix l’activitat cardíaca.
Prosencèfal (inclou telencèfal i diencèfal)
- Hemisferis cerebrals (Telencèfal). Format per escorça cerebral (exterior) i alguns nuclis (interior) que no són visibles des d’aquesta perspectiva, com els nuclis estriats.
- Diencèfal
- Tronc de l’encèfal (està format pel mesencèfal, la protuberància i el bulb raquidi)
- Mesencèfal
- Protuberància o pont
- Bulb raquidi
- Cerebel
- Medul·la espinal
Meninges, sistema ventricular i líquid cefaloraquidi
Existeixen una sèrie de proteccions per al SNC contra substàncies estranyes, cops, etc. Podem dividir aquetes proteccions en dos tipus:
✓ embolcall ossi (crani i columna vertebral)
✓ Meninges: és un sistema de tres membranes que envolten completament al SNC, tant encèfal com medul·la espinal. La dura màter és la meninge més externa, més dura i més consistent. A continuació trobem l’aracnoides i finalment la pia màter, entre aquestes dues trobem un espai anomenat superagnoidal. La duramàter i l’aracnoide envolten el SNC seguint el seu contorn general, en canvi la piamàter està adherida totalment al teixit nerviós, de manera que segueix tots els seus plegaments i les
separacions, i les substàncies dissoltes a la sang poden passar lliurement. Dins del SNC és diferent, ja que les cèl·lules endotelials estan perfectament unides les unes amb les altres i impedeix el pas de substàncies. Estan unides mitjançant unions estretes, que no deixen passar absolutament res, ions tampoc. Les substàncies que poden travessar la barrera són els lípids, altres substàncies (sobretot glucosa i aminoàcids) també podran passar però amb l’ajuda d’un transportador mitjançant difusió facilitada. Passen macronutrients, substàncies que necessitem en grans quantitats.
▲ Barrera sang-líquid cefaloraquidi: es una de les barreres que compon la barrera hematoencefàlica i s’estableix als plexes coroïdals, és a dir, on es fabrica el líquid cefaloraquidi. Els plexes coroïdals estan formats per tres capes:
♥ Epèndim: limita el ventricle i forma l’epiteli coroïdal, és la capa més interna dels plexes coroïdals.
♥ Cèl·lules endotelials dels vasos sanguinis: és la capa més externa de la barrera i les cèl·lules estan unides entre elles sense unions estretes.
♥ Cèl·lules del piamàter: estan al mig.
La barrera la trobem al epiteli coroïdal, ja que les cèl·lules que el formen tenen unions estretes. De la sang al ventricle podran passar lípids, ions i vitamines (ions i vitamines mitjançant transport actiu). Passen micronutrients, substàncies que necessitem en petites quantitats.
Facilitat que tindrà una substància per travessar la barrera hematoencefàlica general :
- Alta liposolubilitat
- No ionitzada
- Molècules petites més facilitat que no pas les grans
existeixen mecanismes de transport per substàncies que no compleixen aquestes característiques
- sang-teixit nerviós: difusió facilitada gràcies transportadors, sense despesa d’energia.
- sang- líquid cefaloraquidi: passaran substàncies per transport actiu, amb despesa d’energia
5. MEDUL·LA ESPINAL
Descripció morfològica de la medul·la espinal i els nervis espinals
La columna vertebral està formada per diverses vertebres on al mig formen en conjunt el canal vertebral per on passa la medul·la. De la medul·la surten, de diferents llocs, tot una sèrie de nervis espinals els quals comuniquen la medul·la amb la major part del cos (excepte la major part del cap). Aquests nervis són mixtes, ja que estan formats per neurones sensorials i neurones motores, és a dir, neurones que condueixen informació sensorial i motora. La medul·la està dividida en 31 segments, cada segment l’anomenem metàmera. De cada metàmera surten un parell de nervis espinals, un a la dreta i un a l’esquerra (62 nervis espinals en total: 16 cervicals que surten de 7 vertebres cervicals, 24 nervis toràcics que surten de 12 vertebres toràciques o dorsals, 10 nervis lumbars que surten de 5 vertebres lumbars i 10 nervis Sacres + 2 coccigi que surten de 6 vertebres).
Part esquerra metàmera part esquerra
Cada part de la medul·la controla una part del cos. La part més externa de la franja (superfície cutània) correspon al dermatoma, que envia la informació sensorial a la corresponent metàmera. Per aquesta raó són útils per determinar lesions medul·lars o de nervis espinals (útils en exploracions clíniques).
Hi ha dos eixamplaments en la medul·la:
- Eixamplament cervical: a nivell dels braços, és més ample perquè controla una part més gran del cos i per tant necessita més neurones.
- Eixamplament lumbar: a nivell de les cames, és més ample perquè controla una part més gran del cos i per tant necessita més neurones.
Cada nervi espinal està format per dos arrels, arrel dorsal i arrel ventral, que s’uneixen per tal de formar el nervi. Abans d’unir-se les dues arrels hi ha un eixamplament que anomenem gangli d’arrel dorsal. Per tal de diferenciar-los hem de saber que a la part ventral hi ha un solc molt pronunciat, el solc anterior.
- Arrel dorsal: està format per les neurones sensorials i entren a la medul·la per la part posterior o dorsal. Aquestes neurones són de forma en “T” i tenen el soma en ganglis fora del SNC.
Arrel ventral: està format per les neurones motores que tenen el soma dins de la medul·la i els seus botons terminals estan als músculs esquelètics.
Substància grisa i substància blanca
- (^) Substància blanca: son els axons, que es troben agrupats en fascicles o tractes que recorren la medul·la en sentit longitudinal de manera ascendent (sensorials) o descendents (motores).
✓ Fascicles ascendents: van de la medul·la al cervell i transporten informació somatosensorial (sensibilitat general del cos: tacte, temperatura, propiocepció o sensibilitat de músculs, dolor, etc.). existeixen dos fascicles importants:
Part posteriorSolc anteriorPart anterior
Aquesta es troba a la part externa d ela medul·la. La trobem dividida en columnes o cordons.
✓ Columna lateral
✓ Columna dorsal
✓ Columna ventral
- Substància grisa : són els somes, les dendrites i les sinapsis, i aquesta es troba a la part interna de la medul·la. La substància grisa es divideix en banyes, la banya dorsal, que es troba a la part posterior, la banya ventral, que es troba la part anterior, i entre aquestes dues s’hi troba la zona intermèdia.
✓ Banya dorsal: rep informació sensorial provinents de les neurones sensorials que entren a la medul·la per la part dorsal.
✓ Banya ventral: rep informació motora, on es localitzen els somes de les motoneurones.
✓ Zona intermèdia: formada per interneurones, que son neurones que no surten d ela medul·la i relacionen les neurones sensorials i motores.
✓ Banya lateral: només la trobem en algunes metàmeres, els segments toràcics, lumbars i sacres. Aquesta té una funció vegetativa i és on es situen els somes de les neurones preganglionars.
Aspectes funcionals
- La medul·la espinal s’encarrega de rebre la informació sensorial de tronc i extremitats i envia aquesta informació cap a estructures encefàliques.
- Rep de l’encèfal la informació motora i la distribueix al tronc i les extremitats per tal de produir moviment.
- Controla respostes vegetatives.
- Organitza respostes reflexes de tronc i extremitats.
Lesions medul·lars
- Com més rostrals (altes) més part del cos es veurà afectada.
- En casos de secció completa s’afecten totes les sensacions i moviments controlats pel segment medul·lar lesionat i per tots els segments inferiors
- Paraplègia: afectació motora i sensorial de la part inferior del cos
- Tetraplègia: afectació motora i sensorial del tronc i les extremitats (tot el cos excepte cara)
- Segments cervicals: informació braços i part alta esquena
- Segments toràcics: informació tronc i alguna part dels braços
- Segments lumbars i sacres: informació cames i part baixa de l’esquena.
6. TRONC DE L’ENCÈFAL
Descripció morfològica i principals subdivisions
A la part superior/sortral del tronc de l’encèfal trobem el Mesencèfal (on trobem l’Aqüeducte de Silvio situat al mateix nivell) i a la part inferior/caudal el bulb raquidi, entre aquests dos (al mig) trobem la protuberància. Darrere de la protuberància està situat el cerebel i entre la protuberància i el cerebel trobem el quart ventricle.
- Mesencèfal: a la part més anterior del mesencèfal trobem els peduncles cerebrals, és a dir, un paquet gruixut d’axons que comuniquen el tronc de l’encèfal amb el prosencèfal. A la part dorsal o posterior del mesencèfal trobem el tectum, que està format per dos tubercles quadrigènims o colicles: el superior i l’anterior.
- Protuberància: a la part posterior trobem els peduncles cerebrals, es a dir, paquets gruixuts d’axons que comuniquen el tronc de l’encèfal i el cerebel
- Bulb raquidi: a la part lateral tenim la oliva bulbar i a la part més anterior del bulb tenim les piràmides
Els nervis cranials
Els nervis cranials són nervis que surten de l’encèfal i comuniquen el SNC amb la cara i la major part del cap. En total hi ha 12 parells de nervis cranials (o parells cranials). La majoria d’aquests nervis surten del tronc de l’encèfal. Els únic que no ho fan són els dos primers parells cranials:
- El nervi olfactori que surt del telencèfal (bulb olfactori) que capta informació olfactiva a la mucosa nasal i nervi òptic.
- El nervi òptic que surt del diencèfal, capta la informació visual en la retina de l’ull i la condueixen fins al quiasma òptic, també situat al diencèfal, on hi ha un creuament d’axons travessant la línia mitja.
Trobem diferents nervis en funció de si són sensorials, motors o mixtes. Alguns nervis controlen funcions somàtiques, vegetatives o les dues alhora
- Sensorial: olfacte, òptic, vestibulococlear(audició i equilibri)
- Motor: oculomotor (contracció de pupil·la i moviments dels glòbuls oculars), patètic o troclear, motor ocular lateral (moviment de globus oculars)
- Mixtes: trigemin (sensibilitat general de la cara i masticació), facial (musculatura de la cara i el gust de la part anterior de la llengua), glossofaringi (gust terç posterior de la llengua i deglució) i Vague (cor, pulmons, aparell digestiu). Verd=vegetatiu
Substància grisa
Al tronc de l’encèfal passa com a la medul·la, a l’exterior hi ha substància blanca i a l’interior hi ha substància grisa, però es diferencia en que aquesta està disgregada i no tota junta. Trobem substància blanca entre els nuclis de substància grisa. La substància grisa la trobem dividida en diferents tipus de nuclis:
- Nuclis dels parells de nervis cranials
