¡Descarga pac 1 percepció uoc y más Apuntes en PDF de Psicología de la Percepción solo en Docsity!
- a) Dins dels mètodes psicofísics clàssics de funcionament tenim:
- Mètode dels límits: L’experimentador presenta al subjecte els estímuls en ordre d’intensitat ascendent o descendent i registra les respostes fis al moment en que detecta o deixa de detectar l’estímul, en aquest moment es fixa el llindar absolut. (Marrón M. E., 2013, p.32-33)
- Mètode d’ajust: l’experimentador o subjecte, modifica lentament la intensitat de l’estímul determinat presentat de forma continua fins que el subjecte indiqui que detecta o deixa de detectar l’estímul, aquesta ultima intensitat es presa per l’experimentador com una aproximació al llindar absolut.( Marrón M. E., 2013, p.33)
-Mètode dels estímuls constants : l’experimentador presenta un estímul amb diferents intensitats (la menor es imperceptible), presentem els estímuls de manera aleatòria, d’aquesta manera el subjecte no sap a quina intensitat pertany cada mostra, el subjecte detectarà (segurament) les intensitats més fortes i les mes dèbils no les detectarà, per tant el punt en que detecti el 50% de les ocasions serà el llindar absolut. És el més precís.(Marrón M. E., 2013, p.33)
Podríem utilitzar el mètode dels estímuls constants o mètode dels límits, tot i que el primer es el més adient, ja que és el mètode més precís i (com tampoc ens han insinuat que tinguin cap pressa) és el mètode que més temps d’experimentació necessita.
PROVA: En un espai posaríem 30 copes de vi: modificant-les de manera que el sabor es apreciat amb intensitat mitja (10 copes), major intensitat (10 copes) i una sense el sabor determinat o gairebé imperceptible (10 copes). Aquestes copes serien col·locades en ordre aleatori, de manera que els enòlegs i sommeliers hauran de dir la intensitat que noten al beure de la copa en cada moment, i l’experimentador haurà de determinar el llindar absolut* a partir de les respostes correctes dels observadors el 50% de les ocasions. *“Energia mínima de l’estímul necessària per a la seva detecció” (Marrón M. E., 2013).
D’altre manera si es presentés el cas amb el mètode dels límits; es col·locarien en ordre ascendent d’intensitat d’estímul les copes amb les dissolucions, i els someliers haurien de comunicar al experimentador quan comencen a percebre l’estímul. En el cas del mètode d’ajust el propi subjecte hauria de modificar lentament la mostra que en un principi seria nul·la i aniria afegint l’estímul i dir quan el detecta.
b) Com diu Marrón M. E., 2013, p. 38 la TDS considera que els llindars obtinguts a través dels mètodes anteriorment esmentats no són fiables ja que entren en joc dos processos: la sensibilitat de l’observador (habilitat perceptiva) i el criteri de l’observador en què es basa la presa de decisions, per diferenciar aquests dos processos es fa una tasca determinada, en aquest cas:
PAC 1
Disposem de 50 dissolucions : 25 amb una concentració de sucre (senyal) i unes altres 25 amb una d’aigua destil·lada (soroll), per a dur a terme el procediment; agafarem 10 de les 25 dissolucions d’aigua destil·lada i les barregem amb 10 de les 25 dissolucions de sucre ( senyal + soroll) ,i les tornem a repartir en recipients, d’aquesta manera tindrem 20 dissolucions d’aigua destil·lada i sucre (senyal + soroll) i 15 d’aigua destil·lada (soroll) i 15 dissolucions de sucre(senyal) aquesta ultima no la utilitzarem ja que només necessitem les dues primeres dissolucions en les quals estigui el soroll per una banda i per l’altra el soroll i el senyal. El subjecte haurà de provar aquestes dissolucions (les 20 d’aigua destil·lada i de sucre(soroll + senyal) i les 15 d’aigua destil·lada (soroll)) i dir si detecta l’estímul o no. A partir de les respostes del subjecte obtindrem 4 possibles resultats que es poden plasmar a la taula a continuació:
RESPOSTA DEL SUBJECTE
(DETECCIÓ DE L’ESTIMUL)
SI NO
ESTÍMUL
Present ENCERT (correcte) ERROR (incorrecte)
Absent FALSA ALARMA (incorrecte)
REBUIG CORRECTE
(correcte)
D’aquesta manera quan el subjecte tasti la dissolució senyal + soroll i detecti el senyal serà Encert (una de les 15 dissolucions de sucre i aigua destil·lada), si el subjecte no el detecta serà error. D’altra banda si proba una dissolució d’aigua destil·lada (soroll) i diu que si detecta l’estímul la resposta serà falsa alarma i per tant incorrecte, si diu que l’estímul està absent (no el detecta) el resultat és rebuig correcte i per tant la resposta és correcte.
Una vegada tinguem les dades d’aquesta taula, podrem calcular la sensibilitat (paràmetre “d”) es calcula mitjançant els Encerts i Falses Alarmes de la taula abans citada, amb els mateixos elements es pot calcular el criteri que és representat com a “ß”, a la següent gràfica veurem la relació explicada per Marrón, any, p. 40:
“La sensibilitat (d') és la distància que existeix entre els pics de les dues distribu- cions (i serà més gran en la mesura que sigui més gran la claredat de l'estímul en relació amb el soroll), i el criteri (β) representa la decisió del subjecte de respondre afirmativament a la presència de l'estímul (si la intensitat es troba per sobre de β) o negativament (quan la intensitat és per sota de β). Per tal de determinar els dos paràmetres (d' i β) es tenen en compte la proporció d'encerts i falses alarmes del subjecte(...).”
PAC 1
2.a) El procés perceptiu seria el següent:
- Detecció de l’estímul: veiem e núvol en forma d’animal.
- Transducció: els (foto)receptors, en aquest cas; cons i bastons, transformen l’energia física en electroquímica per a poder-la enviar al cervell a través del nervi òptic (transmissió de la informació), el cervell processa la informació (la imatge del núvol) i l’organitza, interpreta i l’atorga significat. Per a explicar exhaustivament aquest procediment tant resumit en línies anteriors, tenim la representació gràfica de Goldstein (2006) citada a Marrón, M. E. (2013, p.20):
Comencem per l’estímul ambiental, que és tot allò que ens envolta; l’arbre, el cel, el volant, la carretera, els cotxes, el sol, l’altre núvol, etc. Una vegada ens centrem el un estímul concret, l’estímul atès , en aquest cas el núvol amb forma d’animal; la imatge serà captada per fotoreceptors (cons i
PAC 1
bastons) i serà reflectida a la inversa a la fòvea ( situada al centre de la retina) per tant l’estímul passa als receptors sensorials anteriorment dits. Després de que els receptors sensorials captin l’estímul, es durà a terme la transducció , un procés mitjançant el qual l’energia física es converteix en energia electroquímica que viatjarà pels nervis òptics al quiasma òptic; on algunes de les fibres procedents del globus oculars es creuen i per tant transmeten la informació a l’hemisferi contrari on s’ha captat l’estímul (Marrón, M. E., 2013). Aquest processament neuronal té un recorregut que comença quan les neurones receptores contacten amb neurones veïnes, transmetent la informació fins el còrtex cerebral a través de les vies nervioses, (concretament al lòbul occipital que és on es troba l’àrea del sentit de la vista) la transmissió d’informació entre elles es degut a una segregació de substàncies químiques (neurotransmissors) de les vesícules de l’àxon de la neurona presinàptica a la postsinàptica (actuant de manera selectiva) (Munar, Rosellò i Sànchez Cabaco, 2008 citat a Marrón M. E., 2013). En la fase de percepció: una vegada la informació, (en aquest cas la imatge del núvol amb forma d’animal) arriba al cervell i al lòbul occipital, comença a desencadenar l’experiència sensorial la qual ens fa conscients que hem vist el núvol amb forma, desprès de percebre la imatge és quan la reconeixem , és a dir no solament veiem un núvol amb forma, sinó que detectem com a núvol amb la forma d’un dinosaure, per tant el classifiquem. Aquests dos últims processos són deguts al coneixement que està compost per l’experiència prèvia (ja hem vist les formes d’un dinosaure, els núvols amb diferents formes) i les expectatives (a vegades estem disposats a veure depèn de quines formes perquè conscient o inconscientment estem predisposats ).
b) El que viem a la imatge, o el que més ens crida l’atenció: és el núvol en forma de dinosaure.
Hi ha dos tipus de procés perceptiu:
- Bottom-up (“ de Baix a dalt”): És dona quan el processament és guiat per dades (receptors sensorials) de manera que seguiria l’ordre del cercle de Goldsten (2006) anteriorment mostrat.
- Top-down (“de dalt a baix”) Aquest processament parteix del coneixement (experiència prèvia i expectatives) del subjecte que determina el procés perceptiu, per tant és guiat per conceptes previs a la captació d’estímuls. Depèn d’una predisposició perceptiva cap a l’estímul captat (veiem el que volem veure).
En el cas exposat en aquest exercici, el procés més adequat seria el bottom- up , ja que primer captem i enviem informació al cervell i és en aquest últim on la processem i reconeixem, per tant seguim el cercle de Goldsten i d’altra banda, la segona opció no té cabuda en aquesta situació perquè no hi ha estímuls que ens predisposin a veure la imatge abans de reconèixer-la.
3.a)
PAC 1
- Teoria del contrast de la mida angular: aquesta teoria afirma que un objecte es percep de manera més gran quan està envoltat de objectes més gran, d’aquesta manera nosaltres quan observem al lluna tenim els edificis o arbres més propers i són més grans per a nosaltres, per tant si comparem la lluna haurà de ser més gran en aquesta ocasió per a tenir un bon equilibri ocular, d’altra banda si no podem comparar amb quelcom estigui prop nostre, la lluna estarà sola al cel i la veurem més petita per, novament, un equilibri ocular. Personalment coincideixo amb aquesta teoria tot i que les dos són molt semblants i combinables.
4.a) Tot i que com ens diu Marrón, M. D., 2013, p.37-45, és el conjunt de totes les claus de profunditat és el que fa possible que percebem la tercera dimensió , podríem considerar algunes com unes de les principals clau de profunditat de les imatges en aquest cas 3D o realitat virtual:
- CLAUS MONOCULARS: funcionen amb un ull, tot i que l ’acomodació que és un procés muscular que indica la distància a la que ens trobem de l’objecte no formaria part estrictament del procés per a percebre el cinema 3D, però la resta de claus procedents d’aquesta sí:
- Les claus pictòriques : basades en la profunditat d’una imatge bidimensional, el cas de la realitat virtual;
OCLUSIÓ: quan un objecte oculta un altre i oculta una part del nostre camp de visió, ens provoca la sensació de proximitat. Ens informa de la distància, ens fa veure l’objecte que està davant de l’altre més a prop.
ALTURA RELATIVA: com a la il·lusió de la lluna, quan un objecte es percep més a prop de l’horitzó, en el cas d’estar per sobre de l’horitzò sembla que estigui més a prop, d’altra banda si està per sota de l’horitzó i serà l’objecte més llunyà a aquest el que percebrem més a prop nostre.
OMBRES PROJECTADES: s’utilitzà per a donar una proximitat jugant amb les ombres dels objectes per donar la sensació de proximitat.
MIDA RELATIVA: en aquesta clau es juga amb la mida dels objectes per fer-nos creure que estan més a prop nostre, per exemple quan llencen una pilota a un videojoc o una pel·lícula 3D i ens dóna la sensació que ens donarà perquè la van apropant al nostre cap de visió i aquesta es va fent més gran).
PERSPECTIVA ATMOSFÈRICA: ens proporciona una visió amb perspectiva, en la qual veiem el fons amb una forma menys nítida i a mesura que tenim objectes més propers els definim millor , aquesta clau és molt utilitzada per a definir paisatges al cinema 3D.
PERSPECTIVA LINEAL: aquesta perspectiva utilitza certs punts de fuga que creen la profunditat a una imatge estàtica en 2 D.
PAC 1
- GRADIENT DE DENSITAT I TEXTURA: segons la superfície en la qual posem un objecte la profunditat i la mesura d’aquest serà observada de diferent forma. No és el mateix estar a una muntanya on tot al voltant és més gran que estar a un pis.
- Claus produïdes pel moviment : són claus que proporcionen informació de la profunditat a través del moviment;
PARAL·LAXI DE MOVIMENT: es posa en ús quan veiem un objecte llunyà aproximar-se a una velocitat relativament lenta i a mesura que s’aproxima al nostre cap de visió , percebem aquesta velocitat cada vegada més ràpida , d’aquesta manera ens crea la sensació de proximitat. (Qualsevol pel·lícula de súper herois podem veure aquest efecte, quan al nostre heroi està volant o aproximant-se en la llunyania es percep més lent que quan entra en escena i s’acosta al pla de visió).
ELIMINACIO I ACREIXEMENT: en aquesta clau el cinema i la realitat virtual utilitzaria un primer pla per a fer veure que nosaltres som el protagonista de l’escena, per tant a mesura que es vagi movent el nostre camp de visió “eliminarem” alguns objectes de l’escena o ens acostarem i per tant “acreixeran” i tindrem millor visió d’altres (el videojocs en particular un en concret, “ Mirror’s Edge ”, utilitza aquesta clau, tot i que en els videojocs i el cinema aquesta clau si hi ha massa moviment ens fa marejar ja que estem adequant constantment la perfectiva i tenim una activitat ocular molt alta)
- LES CLAUS DE PROFUNDITAT BINOCULAR; les quals necessiten els dos ulls per ser percebud es. És subdivideixen en 2 grups, però especialment farem referència a un, ja que l’altre seria la convergència que es un moviment muscular en qual determina la distància entre els objectes i no el delimitaríem com a clau:
-Disparitat binocular: ens aporta informació sobre la profunditat, es basa en que cada un dels ulls degut a la seva separació té una concepció diferent del món. Té dues etapes: en la que es capta la imatge des de un ull i des de el altre, i la segona en que la diferència es transforma en percepció de profunditat, aquest últim se’l denomina estèreopsia; la impressió de profunditat que percebem a partir d’una mateixa imatge vista des dels dos ulls.
4.b) Quan observes la imatge i desprès mires al punt de referència durant uns segons visualitzes una esfera de color verda que va donant voltes per la rodona formada per esferes de color lila. l’explicació que podria donar explicació a aquest fenomen és la teoria dels processos oponents impulsada per Ewald Hering: aquesta teoria exposa, seguint la teoria tricromàtica de la visió de Young i Helmholtz (Marrón M. E., 2013); que existeixen tres mecanismes receptors bàsics dels colors que mitjançant estudis van anomenar longituds d’ona , les quals combinant-les podies aconseguir qualsevol color. Però no solament
PAC 1
Hinton, J. (2011). Lilac Chaser Visual Optical Illusion: Weird Optics. Weirdoptics.com. Recuperat el 15 de Març de 2016, de: http:// www.weirdoptics.com/lilac-chaser/
Marrón, M. E., (2013). Introducció a la Psicologia de la Percepció. Psicologia de la Percepció. Barcelona: FUOC.
Marrón, M. D., (2013). Percepció Visual. Psicologia de la Percepció. Barcelona: FUOC.
Soldo, N. (2016). El extraño espejismo lunar. Sobre Curiosidades. Recuperat de: http://sobrecuriosidades.com/2008/09/22/el-extrano-espejismo-lunar/
PAC 1
