¡Descarga resum percepcio y más Resúmenes en PDF de Psicología de la Percepción solo en Docsity!
TEMA 1
INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA DE LA PERCEPCIÓ
Les sensacions son experiencies immediates i pures, provocades directament pel estimuls, mentre que la percepció constitueix un procés mes complex que fa referencia a la integració i interpretació de les esmentades experiencies sensorials a les quals es dota d’organització i significació en funció de l’experiencia i els coneixements previs.
La biología considera que les sensacions están sustentades pels òrgans i receptors sensorials i les vies neuronals implicades en les primeres fases de l’adquisició d’informació sensorial, la percepció hi están implicats nivells superiors de processament cerebral mitjançant el córtex.
DEFINICIÓ SENSACIÓ
Les sensacions es relacionen fisiologicament amb l’activitat dels receptors sensorials. Les sensacions les experimentem com a resposta a la información que rebem a través dels nostres organs sensorials, consisteixen en la detecció d’un estimul sense que encara hagi estat elaborat o hagi estat dotat de significat.
Quan el receptor sensorial d’algun organ es estimulat per una energía física determinada, s’origina la sensació, i depenent de quina sigui l’energia que es produeixi s’activara un o un altre organ receptor, i donara lloc a la sensació.
Sensació no acaba en la mera recepció de l’estimulació, sino que inclou la transducció de l’esmentada estimulació i la seva transmissió al cervell. Per tant, la sensació es el proces mitjantçant el qual els receptors sensorials capten información, la transdueixen i la transmeten al cervell.
DEFINICIÓ DE PERCEPCIÓ
La percepció es el proces cognitiu que ens permet interpretar i comprendre el nostre entorn. Es el resultat de procesos de carácter superior relacionats amb la manera com el nostre cervell organitza, integra i interpreta les sensacions, es a dir amb la manera com organitza la información que prové dels sentits i la dota de significat fins que arriba al reconeixement dels objectes , fets o esdeveniments.
La percepció implica diferents procesos cognitius com ara la memoria, ja que esta afectat per experiencies i aprenentatges previs. El cervell organitza la información rebuda en funció de la nostra experiencia, de les nostres necessitats, dels nostres deistjos i objectius.
La percepció implica un proces de selección, ja que la información que ens arriba es excesiva.
Punt de vista biologic, la percepcio comporta activitat fisiológica del cervell, mentre que les sensacions unicament impliquen activitat dels receptors sensorials.
SISTEMES I MODALITATS SENSORIALS. SISTEMES SENSORIALS INTEROCEPTIUS.
Situats en l’interior del cos, en visceres, glandules I estan relacionts amb organs de gran importancia per a les funcions vitals de l’organisme, com es ara el cor, el ronyó o la bufeta. Els sistemes interoceptius aporten información sobre l’estat d’els esmentats organs, principalment relacionat amb el dolor i el plaer. sistemes d’alerta que informen dels canvis que s’esdevenen a l’organisme.
SISTEMES SENSORIALS PROPIOCEPTIUS
Proporcionen información relacionada amb la posición en l’espai i el moviment de les diferents parts del cos. Gràcies aquests sistemes sabem que tenim les cames creuades sota la taula enara que no puguem veure-les.
Sistema cinestèsic aporta información relativa a l’estructura, localització i moviment del nostre cos. Gran relevancia en la coordinació sensorial i motora aporta información sobre la tensió muscular.
Sistema vestibular per la qual cosa el sistema vestibular es el que ens ajuda a mantener el sentit de l’equilibri.
SISTEMES SENSORIALS EXTEROCEPTIUS
Els sistemes exteroceptius corresponen als cinc sentits coneguts per tothom i son els que ens permeten relacionar-nos amb el món exterior.
Sistema visual, sistema auditiu, sistema gustatiu, sistema olfactiu, sistema táctil.
PROCES PERCEPTIU
Un estimul es qualsevol forma d’energia, qualsevol aspecto del mon extern o intern que proporciona información del medi, a la qual podem respondre i que influeix en la nostra experiencia conscient i en el nostre comportament.
Tot estímul te un carácter espacial i temporal, es produeix en un lloc determinat i en un momento concret.
El proces perceptiu esta compost per
1.detecció de l’estimul l’estimu provinent de l’entorn assoleix el receptor sensorial especific per a cada sentit.
2.Transducció consisteix en la conversió d’un tipus d’energia en un altre. Els receptors sensorials transformen l’energia física de l’estimul en energía eléctrica per tal que la información pugui ser enviada a través d’impulsos nerviosos fins al cervell.
3.Transmissió de la información una vegada que l’energia s’ha convertit en energía eléctrica i assoleix prou nivel d’intensitat, es desencadenen impulsos nerviosos que transmeten la información codificada des dels receptors fins al cervell.
4.Processament de la informació. El cervell processa la información que li arriba des dels receptors sensorials, l’organitza, la interpreta i li atorga significat i aixi es produeix l’experiencia conscient.
Estimul ambiental i estimula atès en un cinema estimuls ambientals serien les butaques, la gent, files, números, els altaveus, alguna paparera etcc… El estímul atès seria la pel·licula,
Estimul en els receptors sensorials quan atenem un estimul, per exemple visual, com en el cas anterior, el mirem i els nostres receptors sensorials en formen una imatge a la retina. Una vegada captada pels receptors, l’energia generada per l’estimul es transformara en senyals electrics a través dels quals s’enviara la información al cervell.
VIES NERVIOSES
Una de les caracteristiques principals de les vies nervioses, la major part de les fibres que componen la via en un momento determinat del recorregut es dirigeixen cap a l’hemisferi cerebral contrari a l’hemicamp en el qual s’ha produit l’estimulació, i per tant a l’hemisferi contrari a aquell en el qual es troben els receptors sensorials responsables de la captació dels estimuls.
En el cortex cerebral es on produira l’experiencia perceptiva.
NIVELLS D’ANALISI EN L’ESTUDI DEL PROCES PERCEPTIU
En l’estudi del proces perceptiu podem trovar dos nivells d’analisi clarament diferenciats: el nivel fisiologic i el nivel psicofisic. El primer se centra a estudiar els mecanismos fisiologics, interns, dels sistemes perceptius, la forma en la qual la percepció de l’observador esta relacionada amb els procesos fisiologics que s’estan produint en el seu cos. S’interesa pel vincle existent entre l’estimul i la fisiología, i també la relació que hi ha entre la fisiología i la percepció. En el sentit contrari, la psicofísica estudia la relació que hi ha entre l’estimul i la seva percepció, sense tenir en compte la intervenció de procesos fisiologics.
PSICOFISICA
La psicofísica tal com hem comentat, centra el seu interés a establir la conexión entre el mon fisic i el mon psicologic. Examina la sensibilitat dels humans als estimuls i la forma en la qual les variacions que s’hi produeixen afecten la nostra manera de percebre’ls.
Psicofísica es refereix a les tecniques experimentals que possibilitaven quantificar amb gran precisió les relacions entre els aspectos fisics dels estimuls i la resposta psicológica resultant es a dir la percepció.
Un dels aspectos mes estudiats la detecció d’estimuls. Fechner, metodes que s’usen per a mesurar la relació quantitativa entre un estimul i la percepció que genera. Fechner descriu tres metodes:
Metode dels limits.
Metode d’ajust.
Metode dels estimuls constants.
Tots tres son metodes encaminats a mesurar el llindar anomenat absolut, i son coneguts com a metodes psicofisics classics.
El llindar absolut es definit com la menor quantitat d’energia que permet detectar la presencia d’un estimul, es a dir, la magnitud o intensitat minima d’un estimul que pot arriba a detectar-se i que permet discriminar la presencia o l’absencia de l’estimul.
METODES PSICOFISICS CLASSICS: MESURAMENT DEL LLINDAR ABSOLUT
Metode dels limits
Es presenten al subjecte una serie d’estimuls amb intensitat ascendent o descendent, i l’experimentador va registrant les respostes de l’observador fins al momento en el qual detecta l’estimul o deixa de detectar-lo. El punt en que l’observador informa que si que percep l’estimul o l’ha deixat de percebre ( punt d’encreuament) es el punt en el qual queda fixat el llindar absolut. Però per tal que el mesurament sigui el mes precis, es repeteix el procediment diverses vegades.
Metode d’ajust
En aquest metode l’experimentador o el subjecte experimental va modificant lentament la intensitat d’un estimul determinat presentat de forma continua fins que l’observador indiqui que comença a detectar l’estimul o que deixa de detectar-lo. El procediment, igual que en el metode dels limits, es repeteix diverses vegades, i es fixa el llindar en la mitjana dels ajustos de tots els assajos. El metode d’ajust es el que menor temps requereix, pero porta aparellat que es el metode mes imprecis.
Metode dels estimuls constants
L’experimentador presenta un estimul amb 5,6,7,8 o 9 intensitats estimulars diferents i la intensitat menor es perceptible. La presentación dels estimuls es realitza de manera aleatoria. Posteriorment, calcula el percentatge de vegades qye l’observador ha anat informant que detectaven l’estimul en cada un dels nivells d’intensitat. En aquest metode, el llindar queda fixat en la insensitat en la qual el subjecte ha detectat correctament l’estimul el 50% de les ocasions.
Llindar diferencial
Es definit com la diferencia minima de la intensitat entre dos estimuls que un observador es capaç d’apreciar, o dit d’una altra manera, es la diferencia minima necessaria en la magnitud d’un estimul per tal que la puguem considerar diferent de l’estimul inicial sobre el qual es va realizar aquest variació.
La relació entre l’estimul original o inicial i la variació de la intensitat es coneguda com la llei de weber com mes gran es la magnitud de l’estimul original, mes gran ha de ser la seva relació que es produeixi per tal que el canvi pugui ser percebut.
WEBER I FECHNER: DUES FIGURES FONAMENTALS EN EL DESENVOLUPAMENT DE LA PSICOFISICA.
Com ja hem esmentat, la troballa mes important d’aquests autors va ser que a mesura que la magnitud d’un estimul es mes gran menys sensible es el sistema sensorial als canvis en intensitat que es produeixin, per la qual cosa fa falta una quantitat de variació mes gran si volek que es pugui percebre la diferencia. Mes concretament, la variació que s’ha de donar en un estimul perque sigui perceptible es proporcional a la intensitat de l’estimul inicial.
PERCEPCIÓ DE MAGNITUDS
Llei potencial de Stevens. L’experimentador presenta n estimul model ç8 per exemple un to) i li asigna un valor determinat, per exemple 10. Una vegada fet aixo, continua mostrant diferents estimuls (tons) de diferents intensitats, i demana a l’observador que assigni un valor a cada un d’ells en funció de la seva relació amb l’estimul model, el wual tenia un valor de 10, de manera que si el to li sembla al subjecte el doble d’intens haura d’assignarli un valor de 20, i si li sembla la meitat d’intens el seu valor será de 5.
TEORIA DE LA DETECCIÓ DE SENYALS
La TDS considera que la conceptualització de llindar emprada en els mètodes psicofisics classics no es adequada, ja que els llindars obtinguts a través d’aquest metodes inclouen dos procesos ben diferenciats: la sensibilitat de l’observador ( habilitat perceptiva) i el criteri de l’observador ( en que es basa la seva presa de decisions) La TDS ofereix la possibilitat de discernir els dos procesos, i per aixo dissenya la tasca que s’explica a continuación.
En un nombre determinat d’assajos, mentre que en d’altres es presenta l’estimul señal acompanyat del soroll. El subjecte experimental ha de dir a cada un dels assajos si ha detectat
ESCOLA DE GESTALT
Kolher. Lewin.
Al contrari que l’estructuralisme, els gestalistes sostenen que cap fenomen mental no es pot explicar a partir d’un analisi , ja que l’escencia fonamental de l’experiencia no podem trovar-la en els elements simples, sino en les totalitats. En el cas de la percepció, aquesta escola defensa que percebem els objectes com a estructures completes, configuracions o “tots organitzats”.
Les formes que percebem son entitats ben organitzades que tenen propietats emergents, el que percebem, el tot, es mes que la suma de les parts i descompondré la totalitat en els seus elements constituents destrueix el seu significat esencial, per la qual cosa analitzar les parts no constitueix un mètode d’estudi adequat per tal d’arribar a coneixer el tot.
TEORIA ECOLOGICA O DE LA PERCEPCIO DIRECTA DE GIBSON
La idea fonamental de la teoría ecológica de Gibson es que la riqueza de la percepció es deu al fet que l’ambient que ens envolta es extremadament ric, i no als procesos de pensament que l’elaboren.
Considera que no necessitem apelar a procesos mentals interns ni a l’existencia de representacions mentals per a tal de coneixer l’ambient, sino que podem percebre l’entorn directament, i de forma inmediata i verídica, a partir de la información proporcionada pels estimuls. La percepció directa que els estimuls proporcionen una información incompleta i poc precisa de manera que s’ha d’estructurar i elaborar en profunditat despres de la que hagi estat captada pels sentits. Es una bona teoría basada en el processament guiat per les dades. Per tant l’element fonamental per tal que es produeixi la percepció es l’estimul.
ENFOCAMENT DEL PROCESAMENT DE LA INFORMACIÓ
La idea principal d’aquesta perspectiva es la identificació i descripció dels diferents procesos cognitius per la qual cosa defensen que la sensació i la percepció igual que altres procesos cognitius, com ara l’atenció o la memoria no siguin tractats i estudiats de anera independent, sino que s’abordin des de la concepció que formen part d’un sistema unic i integrat. L’activitat mental de l’esser huma esta formada per un conjunt de procesos interconectats que permeten l’elaboració, emmagatzemament i tranformació d’informació
Teoria computacional
David Marr els estimuls tenen una gran riqueza. Sosté que els sistemas perceptius humans models matematics a l’hora de procesar información.
Els procesos cognitius superiors son tambe necessaris per tal de percebre, encara que les dades sensorials tinguin mes importancia.
Proposa tres nivells d’analisi en la percepció visual.
-nivell computacional: Centrat en la causa de la percepció i en les estrategias logiques necessaries per tal que aquesta es produeixi. Es produeixen les transformacions que es donen en l’entrada d’informació, les operacions que fan el feix de llum que capten els receptors es converteixi en información sobre l’entorn, de manera que es creen una serie de representacions de l’objecte de complexitat creixent.
a) esbos primari: format per una representació en dues dimensions amb información sobre trets basics ( vores, linies, etc..) de l’objecte (nivel 2D).
b) esbos en 2,5D: incorpora una descripció de la profunditat i l’orientació.
c) representació en 3D: que descriu tridimensionalment l’objecte, aixi com la seva posición relativa en l’espai.
Nivell algoritmic: en aquest nivel es detallen els algoritmes o regles que s’apliquen per a transformar les representacions del nivell anterior.
Nivell instrumental: respon a la manera com poden donar-se fisicament les representacions i els algoritmes, i si l’ordenador o el cervell poden portar a terme les operacions del nivel algoritmic.
Constructivisme
L’observador qui construeix les percepcions, si en la información extreu de l’ambient. No son els estimuls els que determinen la percepció que aquesta es dona gràcies al paper de construcción actiu, encara que en gran mnera inconscient, de l’observador. Aquest es el proces actiu de construcción no es perfecte, per la qual cosa hi poden apareixer errors, les anomenades il·lusions perceptives.
Al contrari del que mantenen les teories que s’emmarquen dins de la concepció de la percepció directa, el constructivisme atorga un paper fonamental als procesos guiats per conceptes, es a dir, al processament de dalt a baix o top-down.
Teoria de la indiferencia inconscient. En la qual manté que la percepció te un carácter inferencial i constructiu, per la qual cosa el subjecte crea una representació mental del mon recolzant-se no solament en les sensacions que produeixen els estimuls, sino també e¡e en les dades que posseeix gracies a la seva experiencia previa i que empra en el proces perceptiu de manera inconscient.
La percepció es produeix com un “ cicle perceptual” tres elements fonamentals: els esquemes anticipatoris ( als quals incorpora per donar cabuda en el proces perceptiu als processaments de baix adalt i de dalt a baix l’exploració perceptual i els estimuls ambientals.
TEMA 2 :PERCEPCIÓ AUDITIVA
L’audició és un procés cognitiu que possibilitat diferents funcions:
-Funció de fons: estem informats constantment del que passa en el nostre entorn sense necessitat d’atendre els estímuls sonors de forma voluntària
-Funció d’alerta: ens permet mantenir-nos alerta i conèixer la procedència i el tipus de so
-Funció sociològica: dóna el sentit de fluïdesa que tenen els sons que formen el codi del llenguatge, la qual cosa ens prement comunicar-nos amb altres persones.
Descripció anatomicofuncional del sistema auditiu humà (de l’oïda al cervell)
El sistema auditiu està format per les següents estructures:
Estructures bàsiques:
-Orella externa: és l’estructura exterior que es troba situada als dos costats del cap i actua per a la localització i canalització dels estímuls sonors, millorant la intensitat dels sons (ressonància). Està composta pel pavelló auditiu i el conducte auditiu extern.
ho a través d’un mitjà material (aire, aigua, cos sòlid), longitudinal, ja que el moviment de les partícules que transporta l’ona es desplaça en la mateixa direcció de propagació de l’ona, i esfèrica, perquè les ones sonores són ones tridimensionals que es desplacen en tres direccions i actuen com si fossin esferes radials que surten de la font de pertorbació en totes les direccions. Com tot moviment ondulatori, el so pot representar-se com una suma de corbes sinusoides o sinusoïdals. Des d’una vessant psicològica o perceptiva el so és l’experiència auditiva que tenim quan sentim. Podem distingir entre dos tipus de sons:
-Sons elementals o tons purs: tenen una sola freqüència, per exemple els causats per un diasapó (eina que sembla una forquilla amb dues pues que quan es dóna un cop vibra) o per instruments electrònics.
-Sons complexos o tons complexos: interactuen diverses ones de diferents freqüències i fases; estan compostos per l’agrupació de diferents freqüències simples, son els sons harmònics; els sons emesos per instruments musicals, la veu humana, el so d’un vehicle,...
La Teoria de Fourier diu que qualsevol so complex pot ser determinat a partir dels seus components o ones sinusoïdals simples.
La velocitat en què es transmet el so variarà depenent del material a través del qual viatgin les ones sonores, així com també variarà en funció de la temperatura del mitjà de transport (un augment de temperatura, augmenta la freqüència de les interaccions entre les partícules que transporten la vibració i pot provocar que augmenti la velocitat). Per exemple el so que viatja en un material sòlid és més ràpid que el que ho fa en un medi líquid, i al seu temps el líquid és més ràpid que el material gasós; això es deu a la densitat de les partícules del material del medi de transport.
Paràmetres del senyal acústic que permeten diferenciar un so d’un altre:
-Longitud d’ona: indica la mida d’una ona, la distància entre el principi i el final d’una ona completa (cicle), indica la durada del so: so llarg, so curt... el llindar temporal mínim és de 40 mil·lèsimes de segon, per sota d’això només percebrem un “plop”. Cada so es pot dividir en quatre fases:
-Attack: segment de temps en què el so va del seu estat de repòs al seu estat de màxima amplitud. 1 0 F C 0 3Decay: el so disminueix d’intensitat fins a trobar la seva amplitud més estable.
- Sustain: sosteniment, estat gairebé estacionari, el so pot considerar-se inalterable. 1 0 F C 0 3Release: caiguda, procés d’extinció, el so es va extingit fins que desapareix completament.
-Freqüència: altura del so, quantitat de vegades o nombre d’oscil·lacions (ones completes) que es produeixen per unitat de temps. Es mesura en cicles per segon i s’expressa en hertzs (Hz). L’orella humana percep sons entre 20 Hz i 20.000 Hz (20 kHz) vibracions per segon (interval d’audició), tot i així la major sensibilitat es troba entre 1.000 i 4.000 Hz; el nivell de freqüències de la veu humana oscil·la entre 250 Hz i 3 kHz tot i que hi ha alguns fonemes que es troben situats entre 4 i 8 kHz. Amb l’edat es perd audició, per exemple la degeneració de la presbiacúsia. L’espectre de freqüències audible als éssers humans es pot subdividir en funció dels tons.
·Freqüència baixa o tons greus: va des dels 16 Hz als 256 Hz
·Freqüència mitjana o tons mitjans: entre 256 Hz i 2 kHz
·Freqüència alta o tons aguts: des de 2 kHz fins a poc més de 16 kHz
Fora dels marges audibles per l’ésser humà, trobem:
·Infrasons: ones acústiques inferiors als 20 Hz
·Ultrasons: ones acústiques de freqüències superiors als 20 kHz
-Amplitud o intensitat: està relacionada amb la magnitud del desplaçament de les partícules del mitjà en el qual es propaga. La intensitat de l’estímul auditiu és el flux mitjà d’energia per unitat d’àrea, perpendicular a la direcció de propagació, que es mesura amb una escala de decibels (dB o dbs). Una conversa normal te uns 60 dB, un xiuxiueig te uns 20 dB.
-Volum i timbre: el volum és la percepció que tenim de la potència del so, el que denominaríem com la força del so: alt, baix, fort, fluix... El timbre és la qualitat del so o color del to, que ens permet distingir sons procedents de diferents fonts sonores, com els diferents instruments o la veu de cada persona, encara que el seu espectre sonor (tonalitat, sonoritat i durada) pugui semblar similar. El timbre és bidimensional, hi ha dues característiques de l’estímul sonor que interactuen per tal de produir un timbre específic: la freqüència de l’ona sonora i el temps transcorregut des que s’ha produït el so.
Correspondència entre les dimensions físiques de l’ona sonora i les dimensions perceptuals
-Sonoritat: es tracta de l’atribut psicològic del so, percebut subjectivament; i per tant no es podrà mesurar de manera directa sinó que es compararà amb altres sons coneguts. En relació entre sonoritat i intensitat, l’audició humana no és un procés lineal sinó logarítmic, sons amb dues intensitats molt diferents poden produir-nos la mateixa sensació de sonoritat, per exemple sentirem molt baixet un to de 30 Hz que tingui 65 dB i un to de 1 KHz amb 2 dB ens produirà la mateixa sensació de sonoritat. Així com també dos sons amb la mateixa intensitat sonora i amb freqüències diferents (sons isòsons) es presenten com a qualitativament diferents peròs tenen la mateixa sonoritat. La sonoritat també depèn de magnituds com la freqüència del so, la amplitud, la durada del so i fins i tot de la sensibilitat de l’orella de l’oient. Per a mesurar el nivell de sonoritat s’utilitzarà les unitats de fon i sonia.
-El fon: unitat de mesura de la sonoritat, equivalent a 1 dB la freqüència del qual és 1 MHz (1.000 Hz)
-La sonia: la sonoritat d’un to de 1 MHz amb un nivell d’intensitat de 40 dB. Una sonia correspon a un nivell de sonoritat de 40 fons, i un canvi doble de la sonoritat en sonies està associat a un canvi de 10 fons en el nivell de sonoritat.
● Llindar auditiu o d’audició: intensitat mínima de so que necessita una persona per tal que pugui començar a sentir. Per sota d’aquest llindar, el so és imperceptible. Entre 0 i 5 dB, tot i que només en casos excepcionals podem sentir senyals amb un volum inferior a 3 dB.
● Llindar del dolor: intensitat o potència màxima que és capaç de suportar la orella humana, a partir de la qual el so produeix sensació de dolor. Per sobre d’aquest llindar el so ens molesta. Entre 110 1 130 dB.● Llindar de confort: sensació més còmoda i agradable d’estimulació sonora.
● Llindar diferencial: diferència més petita que pot ser detectada entre dos estímuls: diferència mínima perceptible (DMP), per tal de distingir sons.
manera que el patró complet de descàrregues elèctriques correspon a la freqüència de l’ona sonora.
Teoria del lloc de Békésy
Aquesta teoría proposa que la freqüencia d’un so s’indica mitjançant les c`l·lules piloses de l’òrgan de Corti, en el qual la freqüencia és codificada mitjançant les fibres que s’hi activen.
Localització del so
El procés de localització de la font sonora és la capacitat de l'individu per a determinar la ubicació d’una font sonora en l’espai de coordenades tridimensionals (horitzontal, vertical i distància de la font), de manera que pugui aconseguir la localització del so amb el processament separadament de la informació de cada orella, i amb la posterior comparació de fase (posició d’una ona respecte a una altra ona) i el nivell d’intensitat entre els dos senyals. La informació que es rep de cada orella és diferent excepte quan aquestes són equidistants a la font. En una escolta amb una sola orella (escolta monoaural) serà més dificultosa la localització dels sons que amb totes dues (escolta binaural). La precisió del procés de localització és mes gran quan es tracta de posicionar sons frontals que en sons laterals o situats a la zona posterior. Respecte a la informació que utilitzem per a la ubicació lateral de la font sonora, el sistema auditiu utilitza pistes provinents de les diferències interaurals o claus biaurals d’intensitat i del temps amb què les ones sonores arriben a cada una de les nostres orelles.
-Diferència interaural de temps: el so triga temps diferents a arribar a cada orella, degut a les diferents distàncies que les ones han de recórrer per arribar a cada orella
- Diferències interaurals d’intensitat: el nivell d’intensitat sonora que assoleix a ambdues orelles és diferent, es produeixen a partir de la diferència en les distàncies que han de recórrer les ones per a arribar a una o altra orella; també estan influïdes per l'ombra acústica produïda pel cap de l'individu (difracció de l'ona). Quan la longitud de l'ona és prou llarga respecte a l’obstacle que troba l'ona sonora, aquesta es difracta fàcilment i no es genera una ombra acústica; quan les longituds d’ona són curtes, es produeix poca difracció, les ones reboten al cap i, per tant, hi ha una ombra acústica més gran.
Basant-nos en la diferència interaural de temps, i amb l’ajuda d’alguns altres paràmetres com la pressió sonora (les pressions inferiors indiquen més gran distància), la freqüència (els sons més llunyans sonen sords), el moviment (els sons propers semblen moure’s amb major rapidesa) i la reflexió del so (si el so ens arriba directament –so directe– o es reflecteix en els diferents objectes que ens envolten –so indirecte–), som capaços de localitzar de manera bastant eficaç els sons que ens envolten.
Altres efectes que actuen en la localització del so son:
-Retard temporal: efecte que es produeix quan un mateix so causat per la mateixa font sonora gairebé mai no és igual per una orella que per l’altre, ja que les ones sonores recorren un trajecte diferent en un cas i en l’altre, excepte quan les dues orelles es troben equidistants a la font.
- L’efecte Haas o efecte de precedència o efecte de prioritat: el so prové de diverses fonts independents; és la percepció d’un sol so a partir de la presència dels dos estímuls sonors emesos des de diferents llocs en un curt espai de temps. un oient sent dos sons molt similars, distanciats per un breu interval de temps (50-100 ms), de manera que se sent aquell so que arriba primer.
-L’efecte de la longitud d’ona: els sons per sobre de 1.000 Hz que tinguin una longitud d’ona petita (inferior a 30 cm), només seran rebuts per un dels dos sentits, ja que el cap funciona com una pantalla que evita que tota la intensitat del so arribi a l’orella que es troba situada en el costat oposat a la direcció de la qual prové el so.
- L’emmascarament: se senten dos sons d’intensitat diferent de manera simultània, fins la punt que el so fort emmascara la presencia del so suau, el qual no se sent.
Percepció de tons musicals: el to musical és la qualitat del so mitjançant la qual l’orella li assigna un lloc en l’escala musical, la qual cosa permet distingir entre sons greus i sons aguts. El to musical no es correspon amb un paràmetre físic, sinó que es tracta d’una creació dels éssers humans.
Percepció de la parla
Interpretació d’un senyal auditiu amb un significat. La informació acústica que arriba a l’orella és analitzada i categoritzada com un codi de manera que l’estímul és la parla, el mitjà és l’aire i el sentit estimulat és l’orella.
La percepció del llenguatge s’ocupa dels processos d’extracció d’informació del senyal acústic o gràfic, per tant s’ocupa tant dels processos inicial d’anàlisi del senyal, com dels processos més complexos en què l’anàlisi és sintacticosemàntic. Procés de la percepció del llenguatge: l’essència de la comunicació verbal és la transmissió d’informació (missatge) des del parlant (emissor) a l’oient (receptor), a través del senyal parlant (canal de comunicació). Per tal que l’oient pugui comprendre un missatge lingüístic s’han de donar les tres premisses següents:
Descodificació o conversió de l’ona sonora de la parla en models d’activació de les fibres del nervi auditiu, de manera automàtica, cosa que ens permet discriminar els sons: l’audició
Aquestes representacions neurològiques son convertides en unitats lingüístiques, segmentades, classificades i categoritzades pel sistema nerviós central del subjecte, que pren un paper actiu: la percepció
L’anàlisi auditiva ha de complementar-se amb el fonètic, el fonològic, el lèxic, els sintàctic, el semàntic i el pragmàtic, perquè així es porti a terme la interpretació del missatge, l’assignació del contingut gramatical, semàntic i conceptual, i tingui lloc la comprensió.
La informació entrant es complementa amb informació que tenim emmagatzemada en la memòria (a curt i a llarg termini) i ens ajuda a complementar informació incompleta, o bé a discernir la informació que ens interessa d’un soroll.
En la parla s’utilitzen els dos processos bottom-up (la informació va de l’orella al cervell) i top- down (en la nostra memòria disposem de models que ens ajuden a descodificar la informació que entra i a completar la que falta).
segmentació (absència clara de la separació entre els senyals acústics de cada paraula) i la variabilitat (l’estímul acústic és molt variable, en ocasions no es correspon a les unitat lingüístiques ja sigui a causa del context, de les característiques del locutor, o del ritme de la parla).
Models de percepció de la parla: teories de la percepció que tracten d’explicar el processament de la parla.
2 Descripció anatomicofuncional del sistema visual humà: de l’ull al cervell
El procés de la visió comença amb l’arribada de la llum als nostres ulls (glòbuls oculars). Els principals components d’aquests complex sistema són els següents:
-Còrnia: teixit dur i totalment transparent, desproveït de vasos sanguinis. Situada en el centre de la part davantera de l’escleròtica, a la túnica fibrosa externa o membrana més externa del globus ocular; presenta una curvatura que contribueix a concentrar la llum procedent de l’exterior cap a la pupil·la.
-Escleròtica: situada a la part posterior de la túnica fibrosa externa, conforma la part exterior del globus ocular. És una estructura molt resistent, de color blanc, i que compleix funcions de suport i protecció. La seva zona més externa està revestida d’una membrana prima i transparent anomenada conjuntiva. L’escleròtica és la que solem anomenar part blanca de l’ull.
-Iris: múscul circular situat a la part anterior de la túnica vascular. Permet regular la quantitat de llum que entra a l’ull, perquè es tanca quan n’hi ha massa i s’obre si n’hi ha poca. Està perforat per la pupil·la.
-Pupil·la: obertura rodona, molt vascularitzada i nerviada, situada en el centre de l’ull, que permet que la llum passi al seu interior.
-Cristal·lí: lent flexible situada darrere de l’iris l’objectiu de la qual consisteix a enfocar els raigs lluminosos perquè formin una bona imatge de la retina.
-Retina: membrana situada en el fons de l’ull amb forma còncava i sobre la qual es projecta la imatge de forma invertida. Aquí es transforma la llum en energia electroquímica que es transmet de les fibres nervioses del nervi òptic en el cervell. Es troba dividida en una part posterior en la qual se situen els fotoreceptors de la visió, cons (cèl·lula fotoreceptora responsable de la visió en condicions d’alta lluminositat hi ha tres tipus eritropsina llargues, cloropsina mitjanes i cinopsina curtes; sensació de color es produeix combinant els tres tipus) i bastons(cèl·lula fotoreceptora responsable de la visió en condicions de baixa lluminositat, visió escotòpica) , i una d’anterior, en la qual no n’hi ha cap. La retina és anomenada també túnica nerviosa.
-Fòvea: petita regió situada en el centre de la retina, amb una gran densitat de fotoreceptors. Quan mirem un objecte el que fem és intentar projectar la seva imatge sobre la fòvea.
-Nervi òptic: format pels axons de les cèl·lules ganglionars de la retina. El nervi òptic és l’encarregat de transmetre l’energia electroquímica cap a estadis posteriors, fins que s’acabi produint la visió en el cervell. Es divideix en diferents porcions: intratubular, orbital, canalicular i intracraneal. També te diferentes cambres i substancies que els irrigant: La cambra anterior (compresa entre la còrnia i l’iris), la cambra posterior (compresa entre l’iris i el cristal·lí) circula l’humor aquós; la cambra vítria (situada darrere del cristal·lí) per la qual circula l’humor vitri.
La llum entra des de l’exterior travessant la còrnia (que dirigeix la llum cap a la pupil·la), l’iris (que, de la mateixa manera que ho fa el diafragma d’una càmera fotogràfica, regula la quantitat de llum que hi entra) i el cristal·lí, que exerceix una funció de lent projectant les imatges rebudes a la retina, en el fons de l’ull (la imatge apareix en aquesta zona de forma invertida). Allà es troben els fotoreceptors del sistema visual humà: cons i bastons, encarregats de transformar les imatges lluminoses en estímuls nerviosos.
Una vegada que els fotoreceptors han transformat les imatges lluminoses en estímuls nerviosos, aquests estímuls són conduïts a través de les fibres dels nervis òptics camí l’encèfal. Algunes de les fibres procedents de cada un dels ulls es creuen amb les de l’altre en l’anomenat quiasma òptic. Part de les fibres de l’ull esquerre es dirigeixen a l’hemisferi cerebral dret, i d’altres acabaran en l’hemisferi cerebral esquerre.
Els feixos nerviosos, una vegada que surten del quiasma òptic, s’anomenen tacte òptic. A partir d’aquest moment, els impulsos nerviosos segueixen dos camins diferents:
• A través del sistema geniculoestriat: la major part d’aquestes fibres es dirigeix al nucli
geniculat lateral (estructura del tàlem que rep senyals nerviosos visuals del nervi òptic i els envia a l’àrea receptora visual del còrtex.) del tàlem (Estructura cerebral en la qual té pas obligatori la informació neuronal de tots els sentits, a excepció de les de l’olfacte, abans d’arribar a les seves respectives àrees receptives al còrtex cerebral). Les fibres que surten del nucli geniculat lateral arriben al lòbul occipital (Àrea situada en la part posterior del còrtex on es troba l’àrea receptora cortical primaria de la visió)
• A través del sistema tectopulvinar: Un altre grup de feixos nerviosos condueix cap al
tectum (al mesencèfal). L’àrea visual del tectum connecta amb el col·licle superior de l’oliva, des d’on la projecció segueix cap al tàlem, assolint els nuclis pulvinar i lateral posterior. Finalment, les fibres s’encaminen a les àrees visuals del còrtex. Les funcions d’aquests sistema tenen a veure amb l’orientació i la localització espacial dels objectes.
3 Organització perceptiva
3.1 Percepció de la forma i reconeixement de patrons
Podem dir que l’estudi de la percepció humana comença a final del segle XIX i principi del XX amb el corrent científic denominat estructuralisme. Wilhelm Wundt, la percepció es troba determinada per la suma de petits elements anomenats sensacions L’aparició de la psicologia de la Gestalt (Max Wertheimer), defensa que el tot és diferent de la suma de les seves parts.
3.1.1 L’organització figura-fons
Som capaços de separat els objectes que percebem (no ho percebem com un tot). Segregació perceptiva (organització perceptiva en la qual un objecte se separa d’uns altres) o segregació figura-fons (Separació de la percepció d’una figura i el seu fons que es produeix quan veiem una imatge, i que ens serveix per a identificar objectes amb significat propi), ja que quan veiem un objecte independent, sovint aquest apareix com una figura que destaca respecte a un segon pla, que rep el nom de fons.
Rubin característiques pròpies de la figura i unes altres del fons:
-La figura tendeix a veure’s davant del fons. Mentre el fons es veu al darrere, la figura sembla estar situada més a prop de l’observador.
-La figura és percebuda amb forma d’objecte (té un significat per ella mateixa)
-La figura està definida per un contorn que li és propi i que la separa del fons.
-Percebem el fons com una àrea uniforme, sense forma, que s’estén darrere de la figura.
-La memòria emmagatzema amb més facilitat la figura que el fons perquè té un significat propi.
depenent de la naturalesa física d’aquest objecte (és el que anomenem reflexió selectiva, fenomen que es produeix quan un objecte reflecteix més unes longituds d’ona que les altres)
També depèn d’altres factors, com ara el contrast simultani de color (Mecanisme que provoca que, en observar un objecte, percebem el seu color influïts pel color i la intensitat de la llum dels objectes situats al seu voltant, així la percepció del color del l’objecte varia depenent les característiques del seu entorn), l’experiència personal sobre els colors habituals que tenen els objectes.
4.1 Concepte i atributs psicofísics del color
D’una banda tenim les característiques físiques pròpies de la llum que incideix en els objectes, i d’altra banda, la forma en la qual el cervell humà interpreta la informació nerviosa que arriba fins a les diferents estructures especialitzades en la visió.
Els fotoreceptors (neurona sensible a l’energia ambiental la funció de la qual és transformar aquesta energia en impulsos elèctrics per tal d’enviar-los posteriorment a estructures superiors) el cons i bastons. Hi ha tres tipus de cons segons la seva manera de respondre a un tipus de longitud d’ona o una altre i la sensació de color es produeix combinant aquests tres tipus de cons:
-blau (cons sensibles a longitud d’ona curta)
-verd (cons sensibles a longituds d’ona mitjana)
-vermell (longitud d’ona llarga)
4.2.1 La teoria tricromàtica (o teoria de la visió dels colors de Young-Helmohltz
Defensa l’existència d’un patró d’activitat, del qul dependria la visió dels colors, diferent per a cada un dels tres mecanismes receptors que té el nostre sistema visual. En arribar als nostres ulls, la llum d’una longitud d’ona concreta estimula tres mecanismes receptors en diferents graus, ja que cada un d’ells té una sensibilitat espectral diferent.
Posseïm tres mecanismes receptors fonamentals que responen de diferent manera davant de longitud d’ona diferents, anomenat igualació de colors
• receptors de longitud d’ona curta, per al blau
• receptors de longitud d’ona mitjana, per al verd
• receptors de longitud d’ona llarga, per al vermell
4.2.2 La teoria dels processos oponents
Ewald Hering defensa l’existència de tres mecanismes neuronals, cada un dels quals respondria de forma oposada davant de les diferents longituds d’ona de la llum:
-Vermell- verd: respon positivament a la llum vermella i negativament a la verda
-Groc-blau: respon positivament al groc i negativament al blau
-Blanc-negre: respon positivament a la llum blanca i negativament a l’absència de la llum.
4.2.3 La teoria del doble procés
Les proves fisiològiques han demostrat que les dues teories són correctes i complementàries, ja que cap no contradiu l’altra.
La percepció del color ve determinada pel processament de la informació visual en dues etapes fonamentalment: en la primera els receptors responen amb diferents patrons davant de diferents longituds d’ona; mentre que en la segona les neurones situades en les àrees visuals del còrtex cerebral integren els senyals inhibitoris i excitatoris enviats des del fotoreceptors situats a la retina.
4.3. Dèficit en la visió cromàtica
Daltonisme deficiència en la visió cromàtica
5 La percepció de la profunditat
A partir de la teoria de les claus. Els investigadors han classificat aquestes claus de profunditat en tres grans grups: claus oculomotores, claus monoculars i claus binoculars.
Les claus de profunditat oculomotores són creades mitjançant convergència (clau de profunditat que informa de la distància a la qual es troba un objecte. Està basada en les sensacions produïdes pels músculs dels ull en realitzar un moviment convergent.) i acomodació (clau de profunditat que ens proporciona informació sobre la distància en la qual es troben els objectes, a partir dels moviments dels músculs de l’ull quan aquest s’acomoda per a enfocar objectes que es troben a distàncies diferents). La convergència i l’acomodació serien, així, dues claus molt útils per a indicar-nos la distància en la qual es troba un objecte.
Les claus monoculars, com el seu nom indica, funcionen únicament amb un ull, i inclouen l’acomodació, les claus pictòriques i les claus produïdes pel moviment:
1)Claus pictòriques: es basen en dades sobre la profunditat que poden “pintar-se” en una imatge bidimensional. Hi trobem:
-Oclusió: si un objecte n’oculta un altre del nostre camp de visió, l’objecte que veiem en la seva totalitat estarà situat davant d’aqell del quan només podem veure una part.
-Altura relativa: a igualtat de característiques, com més amunt estigui situada la base d’un objecte en la imatge visual, més llunyà serà percebut.
-Ombres projectades: l’ombra que projecta un objecte sobre el terra ens dóna una informació molt concreta de la distància en la qual es troba aquest objecte.
-Mida relativa: aquesta clau es basa en el supòsit que si tenim diversos objectes iguals, el que estigui situat més a prop apareix davant dels nostres ulls amb una mida més gran, mentre que el més allunyat apareixerà amb una mida més petita.
-Mida familiar: clau de profunditat basada en els experiments que va portar a terme William Epstein. Va posar de manifest com el coneixement previ que tinguem sobre la mida d’un objecte determina, en certa mesura, la percepció de la profunditat a què es troba.
