¡Descarga PAC 1, percepción y más Ejercicios en PDF de Psicología de la Percepción solo en Docsity!
Aula 4 Raquel Velasco Furelos
Pregunta 1.
a) El vídeo ens presenta una situació de “manipulació” de l’atenció d’una altra persona, on queden clares dues premisses. Per una banda, l’atenció és el que dirigeix la percepció, per tant, la nostra realitat. I per altra banda, l’atenció que podem prestar als estímuls que ens envolten és limitada. L’Apollo juga amb aquestes dues premisses a través d’una fitxa de pòquer que presenta al Joe (voluntari). És en aquest moment quan de tots els estímuls que Joe rep (estímuls ambientals) passa a prestar la màxima atenció a la fitxa (convertint-se en estímul atès), deixant de prestar la mateixa atenció a la resta d’estímuls, ja que com s’ha dit abans, l’atenció és limitada. Després d’haver detectat l’estímul, la imatge de la fitxa juntament amb on es troba situada, passa als receptors sensorials. Aquestes neurones, formades per estructures cel·lulars diferenciades i per terminacions nervioses lliures, són sensibles a l’energia ambiental i reben l’energia electromagnètica en formes d’ones lluminoses, captant la imatge visual de la fitxa i l’entorn on està situada. Una vegada aquesta energia es captada pels receptors es du a terme el procés de transducció, transformant l’energia física de la fitxa i del lloc on es troba (electromagnètica) en energia elèctrica que és amb la que treballa el sistema nerviós. Un cop transformada l’energia, té lloc el que s’anomena procés neuronal. Aquest procés es fa a partir de les vies nervioses, que són ramificacions de neurones que van des dels receptors neuronals, des d’on es rep la informació, fins al còrtex cerebral, on es processarà. La seva principal funció és transmetre la informació a partir d’impulsos nerviosos. Aquesta transmissió es du a terme a través de la sinapsi de les neurones; la neurona que té la informació (neurona presinàptica) segrega unes substàncies químiques (neurotransmissors) a les vesícules de l’àxon, que són traspassades a la neurona postsinàptica a través d’aquesta mateixa part. Seguint aquest procés, la informació captada per la neurona receptora es enviada a través de senyals elèctrics a les altres neurones, fins fer arribar la informació al còrtex cerebral. Com que les vies nervioses perceptives tenen una disposició topogràfica contralateral, les senyals elèctriques, que tenen la informació de la fitxa i on es troba situada, es dirigeixen cap a l’hemisferi cerebral contrari a l’hemicamp on s’ha produït l’estimulació. Finalment, la informació de l’estímul arriba al còrtex cerebral on es produirà, com ‘s’ha dit, l’experiència perceptiva. El còrtex cerebral són agrupacions de neurones altament interconnectades entre elles i amb l’encèfal, a més de trobar-se més o menys connectades amb les vies nervioses de les modalitats sensorials, en aquest cas la vista. Com que l’estímul rebut és visual, el lòbul cerebral que s’encarregarà d’interpretar i dotar de significat és el lòbul occipital (àrea de projecció específica del sentit de la vista). Com queda reflectit, tots els estímuls que rep Joe al seu voltant es veuen eclipsats per l’atenció que presta a la fitxa de pòquer i a l’entorn on es troba. És en aquest moment
Aula 4 Raquel Velasco Furelos
quan les accions que duu a terme l’Apollo al voltant seu passen a ser estímuls ambientals, per tant, per Joe les accions que fa l’Apollo passen a estar inadvertides.
b) Quan l’Apollo baixa de l’escenari a triar un voluntari aprofita que tothom està prestant atenció a la nova persona que puja per treure’s ell la corbata. Com que tothom està convertint en estímul atès a Joe, ell es treu aquesta peça de roba i com passa a ser estímul ambiental, la seva acció no es percebuda per la majoria dels assistents. A més, es tracta d’una acció comuna dins de la nostra societat, fet que fa que no ens cridi l’atenció. Quan es mira el vídeo per segon cop centrant l’atenció en la corbata, l’estímul ambiental que passa a ser atès és aquesta acció (treure’s la corbata). Per tant, en totes dues visualitzacions ha existit una sensació; en la primera visualització quan ell ens mostra que ja no porta la corbata, tornant a convertir-se, l’Apollo, en l’estímul atès, i en segon cas quan parem atenció al moment precís en que se la treu. En aquesta segona visualització, l’atenció té un paper crucial en el procés perceptiu per què fa que no rebem altres estímuls més que al que prestem atenció. Per tant, en aquesta segona visualització l’estímul visual de treure’s la corbata és percebut, és a dir, la informació rebuda del món exterior és organitzada i interpretada gràcies a l’atenció que rep. Es podria dir, doncs, tal i com afirma Apollo que “ l’atenció és el que dirigeix la percepció, és el que controla la nostra realitat ”, i com que l’atenció és limitada no podem captar tots els estímuls.
Pregunta 2.
a) Segons queda representat al gràfic, el Pau i la Maria no tenen la mateixa sensibilitat front l’estímul visual presentat, a causa d’això no es troben en la mateixa corba ROC. Com es pot veure, el Pau es troba situat a l’esquerra de la línia de sensibilitat, per tant, es podria dir que els seu criteri és més conservador i la seva resposta més estricte, per aquesta raó, comparat amb la Maria té menys encerts però també molts menys errors. Per la seva part, es podria afirmar que Pau presenta una alta sensibilitat ja que la seva corba ROC es dibuixada amb bastant concavitat. En contraposició amb el cas del Pau, està el de la Maria que es troba situada a la banda dreta de la línia de sensibilitat, i tal com es veu la seva línea ROC té una concavitat gairebé inexistent. Per tant, ella no és capaç de distingir els objectes sospitosos de les imatges que es presenten.
Aula 4 Raquel Velasco Furelos
reflectida en les rajoles del terra, tant que les rajoles a les que vol dotar-les de llunyania les representa més juntes que les que es troben a l’altura de Santa Bàrbara.
b) Els autors parlen de la teoria de les claus com la forma en la què percebem la tercera dimensió. Es parla fonamentalment de treus claus diferents. La primera d’elles les claus oculomotores, per tant, les que funcionen amb el moviment dels músculs de l’ull. Dins d’aquesta primera classificació es troben aquelles claus que funcionen millor en les distàncies curtes (50 centímetres aproximadament): la convergència i l’acomodació. La primera d’elles es refereix al moviment cap a dins dels ulls, és a dir, un moviment convergent. La segona clau es refereix a la transformació que pateix la forma del cristal·lí quan es vol enforcar un objecte. La segona d’aquestes són les claus monoculars, aquelles que funcionen únicament amb un ull. Dins d’aquesta dimensió s’emmarquen l’acomodació (com en la clau de profunditat oculomotora), les claus pictòriques i les claus produïdes pel moviment. En aquestes últimes, l’observador capta la profunditat en la què es troba l’objecte a partir de la informació que rep del seu moviment. Dins d’aquest bloc es troben dues claus significatives. Per una banda, la paral·laxi del moviment estudiada per vom Helmholtz. L’autor afirma que l’observador tindrà la percepció que els objectes que es mouen més a prop seu ho faran amb més rapidesa en comparació a aquells que ho facin més lluny, ja que reproduiran el moviment de manera més lenta. Per altra banda està la clau d’eliminació i creixement. Aquestes dues manifestacions es produeixen a partir del moviment lateral que fa l’observador, causant l’eliminació o el creixement d’una part de l’objecte que es troba situat més lluny, tot depenent del desplaçament que faci. La tercera i última són les claus binoculars, que com el nom indica i a diferència de les claus monoculars, són aquelles en què es requereix la utilització dels dos ulls. Algunes de les claus d’aquest tercer bloc són la convergència, utilitzada també en les claus oculomotores, i la disparitat binocular, centrada en la diferent informació visual que reben els ulls a causa de la separació que tenen. En aquesta clau es diferencien dues etapes; la primera consisteix en la diferència entre la imatge que es percep amb un ull i l’altre, i la segona en la transformació d’aquesta diferencia en la percepció de profunditat. Aquest canvi rep el nom d’estereòpsia o impressió de profunditat captada per la disparitat binocular.
Pregunta 4. a) No és un desplaçament real ja que la figura no es mou, per tant es tracta d’un moviment aparent o estroboscòpic. Aquesta il·lusió de moviment es produeix per la estimulació ràpida de diferents parts de la retina a partir d’estímuls estàtics, produint sensació de moviment. Per una banda influeix en aquesta sensació de moviment oposat entre les dues barres, la distribució de colors que hi ha dins i el marc negre que l’envolta, potenciant la brillantor dels colors. Per altra banda, un altre aspecte important és la distància en la què es troben els dos quadres, ja que rebem tota la informació
Aula 4 Raquel Velasco Furelos
perceptiva en el mateix moment, fet que fa que s’estimuli de manera ràpida els diferents punts de la retina destinats a captar els colors que apareixen.
b) El primer dèficit anomenant, el monocromatisme, es caracteritza per veure el món de manera acromàtica, és a dir, en tonalitats blanques i negres, a causa que només actuen els receptors en forma de bastó (els cons no funcionen). Les persones que la pateixen tenen una reduïda agudesa visual, no capten els detalls petits de les imatges, i són molt sensibles a la llum, ja que els bastons són els que s’encarreguen de la visió en situacions on la lluminositat és reduïda. Per tant, aquest no seria el cas del Joan per què ell si que és capaç de veure el color groc i blau. El segon i el tercer dèficit s’engloben dins d’una categoria més ample anomenada dicromàtics, ja que com el nom indica, només poden veure dues longitud d’ona. Dins d’aquesta dimensió més ample es troben els dos conceptes anomenats: tritanopia i deuteranopia. El primer d’aquests, la tritanopia, només percep dos colors el vermell o blau verdós. Per aquesta raó, el Joan tampoc pateix aquest dèficit cromàtic. Per últim es troba la deuteranopia. Les persones que pateixen aquest dèficit només veuen dos colors; les longituds d’ona llargues que solen ser vermelles, taronges... ells les perceben com a grogues, i les longituds d’ona curtes, que solen ser blaves, ells les perceben com a blaves. Per tant, el dèficit que té en Joan és la deuteranopia, ja que només és capaç de veure dos colors, el blau i el groc.
