Psicología de la Percepción: Localización Auditiva y Táctil, Apuntes de Psicología de la Percepción

¡Descarga Psicología de la Percepción: Localización Auditiva y Táctil y más Apuntes en PDF de Psicología de la Percepción solo en Docsity!

PSICOLOGIA DE LA PERCEPCIÓ

• Presentació i objectius
• Enunciats: descripció de la pràctica
• Materials
• (^) Criteris d´avaluació
• Format de lliurament
• Data límit de lliurament

Presentació i objectius

Aquesta PAC consta de quatre preguntes, en les quals es treballaran aspectes fonamentals dels mòduls 3 i 4 de l'assignatura. L'objectiu de la PAC es que l'alumne conegui i domini alguns dels conceptes fonamentals associats amb la percepció auditiva, així com els relacionats amb la percepció tàctil. En aquesta PAC també es treballen algunes de les competències transversals (T) i específiques (E) explicitades en el pla docent de l'assignatura.

Enunciat de la PAC

1.- Les persones utilitzem una sèrie d'estratègies per a trobar la direcció i la distància d'una ona acústica. Comenteu quin paper juga cada un dels següents factors en la detecció de l'origen de l'ona sonora:

a) Pavelló auditiu

El pavelló auditiu o orella és l'apèndix extern de l'oïda. Té forma d'ovoide irregular amb una mida variable que es plega cap a enrere, cap amunt i cap a baix formant plecs i depressions de consistència dura. Les parts més rellevants són el antihélix, antitrago, fossa escafoidea o canal de l'hélix, hèlix, incisura o escotadura intertrágica, lòbul auricular i trago. El pavelló auricular està format principalment de cartílag elàstic cobert de pell, encara que també conté alguns grups musculars indiferenciats que pràcticament no tenen funció en l'aparell auditiu dels humans. No obstant això, el pavelló auditiu recull les ones sonores i les dirigeix cap a l'oïda, actuant com una mena d'embut sense el que es perdria part del so perquè aquest arribaria de forma tangencial l'orella (no s´aprofitaria part del so). Encara que Darwin, a principis del segle passat va suggerir que el pavelló auditiu era un vestigi sense cap funció en l'audició, la veritat és que l'orella altera l'amplitud de l'ona del so entrant i, en fer-ho, proporciona un mecanisme per amplificar diferencialment sons dins de la gamma de freqüències que componen, per exemple, la veu humana. En els éssers humans, el pavelló auditiu amplifica el so, especialment per a les freqüències altes. És a dir, actua com un filtre que divideix i analitza el senyal en diferents freqüències (recordem que la còclea també té una organització tonotòpica), constituint, per tant, una eina molt útil en la localització del so.

b) Factor binaural (distància des de l'estímul a tots dos oïdes)

El nostre sistema auditiu té la capacitat de poder localitzar la procedència d'una font sonora en l'espai atenent les coordenades horitzontal, vertical i la distància a aquesta font sonora. Ja vam veure en el mòdul anterior, que la percepció de la profunditat per part del sistema visual es duia a terme gràcies a la disparitat binocular, i aquesta disparitat es produïa perquè les imatges captades pels dos ulls varien lleugerament. Ja que la imatge de cada ull per separat no és la mateixa (degut principalment a la separació que hi ha entre ells), el cervell, en unir les imatges detecta una disparitat que dóna lloc a la percepció de profunditat dels objectes. Amb el cas auditiu passa una cosa semblant. Cada orella, la dreta i l'esquerra, recull una informació auditiva lleugerament diferent relativa a la posició d'una ona, del nivell d'intensitat i de temps que triga el senyal sonor en arribar (a cada orella). El cervell recull, analitza i interpreta d'aquesta manera, la localització del so. L'escorça auditiva juga en aquest sentit, un paper crucial, ja que pacients als quals se'ls ha amputat part d'aquesta, pateixen una disminució considerable en la capacitat de localització espacial del so. Així mateix, quan un individu té sordesa en una de les orelles, i per tant ha d'escoltar monoauralment, també té dificultats per localitzar el so, perquè en aquest cas, no es podrà realitzar la comparació biaural (diferència en les ones sonores, intensitat i temps), i no es podrà localitzar l'objecte en coordenades tridimensionals. Aquestes tres claus principals, es poden resumir amb el següent exemple: Estem caminant pel carrer. Tot d'una, sentim un cop a la dreta. Com localitzem el so i com sabem a quina distància està? Mitjançant l'anàlisi de les diferències entre tots dos oïdes:

• El so es sent amb més intensitat a l'oïda dreta que en l'esquerra, perquè està més a prop de la font sonora

Si la reverberació és massa gran, els sons poden ser difícils de reconèixer, per exemple, tots hem tingut dificultats, en alguna ocasió, per entendre un missatge emès per megafonia (en una estació de trens, aeroports, etc.), si hi havia massa reverberació. Per evitar-ho, en aquest cas si es tracta de missatges verbals, l'emissor ha de parlar més a poc a poc ja que en cas contrari les ones sonores precedents s'ajunten amb les següents i el missatge pot arribar a ser inintel·ligible. El cas contrari, aquell en què l'entorn no té massaes reverberació, qualsevol so que s'emeti (per exemple música), pot resultar pla o sense vida. Per exemple, si en un concert de cambra la reverberació és adequada, l'efecte sonor serà agradable, de manera que els especialistes en acústica i so procuraran estudiar bé l'efecte sonor que es produeix en cada entorn per poder obtenir els millors resultats sonors possibles.

c) En aquest temple, també hi ha el mur de l'eco, que consta d'una muralla circular amb diverses construccions al mig. Si algú xiuxiueja suaument prop de la paret, es pot sentir molt alt des de qualsevol punt d'aquesta. A què es deu aquesta amplificació del so?

c) Mur de l´eco

El mur de l'eco és una paret circular de gairebé 200 metres de perímetre, que igual que les parets del temple del cel, està fet amb un material fi i molt reflectant. Si emetem un so, per molt poc intens que sigui, l'ona sonora rebota successivament per tota la superfície del mur, que també és circular, com les terrasses de l'apartat anterior, i arriba a totes les àrees, incloent la banda oposada.

Objectiu: els alumnes han de demostrar que entenen com es produeixen els fenòmens de reflexió i reverberació i quines conseqüències tenen en situacions quotidianes. Competències: (T) Analitzar i sintetitzar. (E) Entendre el funcionament de la percepció dels sons.

3.- El tacte com a sistema perceptiu està format per dos grans sistemes: l´exteroceptiu i el propioceptiu. Completeu la següent taula sobre les estructures i receptors que estarien implicats en cada cas, i aporteu algun exemple de la vida quotidiana en què s'utilitzaria cadascun dels dos sistemes (es pot ampliar la taula per disposar de l'espai necessari).

Estructures i receptors implicats

Situacions en les que s ´utilitza cada sistema

Sistema exteroceptiu

Corpuscles (Pacinni, Meissner, Merkel, Ruffini, Krause) Terminacions nervioses lliures (adaptació ràpida i lenta)

Exemples

Sistema propioceptiu Músculs, tendons, articulacions.

Exemples

Objectiu: els alumnes han de demostrar que saben diferenciar entre les distintes modalitats de percepció del tacte i els receptors implicats en cada cas. Competències: (T) Analitzar i sintetitzar. Cerca a la bibliografia proporcionada per fonts fiables.

4.- L'experiment de la mà de goma constitueix un exemple típic en què els nostres sensors interns o propioceptors poden ser enganyats en funció de la informació que recollim mitjançant un altre sentit, en aquest cas, la vista. Tal com s'aprecia en la imatge inferior o en el següent vídeo, entre les dues mans del subjecte es posa una mà de goma o de plàstic (el subjecte té una visibilitat reduïda i només veu dues mans, una de les seves, en aquest cas la seva mà esquerra, i la de goma). Quan l'experimentador toca la seva mà dreta i la de goma, i tot seguit se li demana que indiqui on és la mà dreta, els subjectes tendeixen a assenyalar la de plàstic. Com expliquem aquest fenomen des del punt de vista de la percepció tàctil?

A la il·lusió de la mà de goma es posa de manifest la interacció entre un dels sistemes exteroceptius, com la visió, i el sistema propioceptiu (la sensació de com està un dels nostres membres, en aquest cas una mà, en l'espai). En aquesta il·lusió, la informació que prové dels nostres "sensors interns" (propiocepció) és contradictòria amb la informació exteroceptiva (la visió), de manera que el nostre sistema perceptiu acaba adoptant com a “més vàlida" la informació visual, encara que no sigui la correcta. L'àrea d'associació és una estructura cerebral on conflueix i es compara la informació que prové de diverses modalitats sensorials. De fet, quan percebem alguna cosa, sovint realitzem un procés de comparació a través de diverses modalitats sensorials, per exemple, veiem una peça de roba i també la toquem, així tenim informació del seu color, la seva textura, duresa i d'altres paràmetres. En el cas d'aquesta il·lusió, a l'àrea d'associació parietal conflueix informació contradictòria (la visual, en què la mà de goma seria real, i la tàctil, que informa que la mà real està en un altre lloc). Quan l'experimentador colpeja la mà de goma o li causa algun dany, fins i tot s'activa l'escorça cingulada anterior (àrea que processa el dolor) del subjecte, s'incrementa la sudoració o altres factors fisiològics relacionats amb l'estrès, fins i tot quan el subjecte no té visió limitada (veu clarament que una de les mans no és seva).

Objectiu: els alumnes han de demostrar que saben diferenciar entre les distintes modalitats de percepció del tacte. Competències: (T) Analitzar i sintetitzar. Cerca a la bibliografia proporcionada per fonts fiables.

Data límit de lliurament

La data límit de lliurament de la PAC 3 és el proper dia 15 novembre 2015.