¡Descarga PERCEPCIÓ TACTIL. RESUM y más Resúmenes en PDF de Psicología solo en Docsity!
3. PERCEPCIÓ TÀCTIL
1. L'estímul per al tacte
Els estímuls del tacte són aquells que deformen la pell o mouen els pèls que conté.
Un canvi respecte a la temperatura de la pell, provoca percepció de la temperatura.
Sistema somatoestèsic
El sistema que respon preferentment als estímuls que provoquen la sensació de:
Pressió
• Temperatura
• Vibració
• Dolor
També s'inclou:
La propiocepció , o sentit de la posició dels membres del cos.
• La cinestèsia, o sentit del moviment.
2. Descripció anatòmicofuncional del sistema tàctil humà: de la pell al cervell
Funcions:
- Aïllar l' organisme dels elements externs, així com de retenir els òrgans i fluids.
- Captar informació sobre els estímuls que hi contacten, ja que és l' òrgan que té un grau d' exposició més gran a l' exterior.
- Es l' òrgan més pesat i el que està més al descobert.
Existeixen dos tipus de pell:
- Pell pilosa : amb borrissol, és la de més gran extensió.
- Pell sense pèl : sense borrissol, i es troba a les mans, als peus i a altres parts del cos.
A la pell podem diferenciar dues capes, sota de les quals trobem cèl·lules greixoses:
- L' epidermis : és la capa exterior, formada per diverses capes de cèl·lules mortes.
- La dermis : és la capa interior. Les seves cèl·lules es divideixen constantment, i són l' origen de les cèl·lules mortes de l' epidermis.
2.1. Receptors
Els receptors nerviosos que capten l'estimulació que es produeix sobre la pell.
Poden classificar-se en:
• Corpuscles
• Terminacions nervioses.
2.1.1. Corpuscles
Els corpuscles són cèl·lules amb petites càpsules o bonys a les dendrites que són particularment sensibles als estímuls del tacte.
Existiesen diversos tipus de corpuscles:
- Corpuscles de Pacini : és el mecanoreceptor més estudiat. Es troba a la pell, els músculs, els tendons i les articulacions, i és extremadament sensible.
És una càpsula formada per diverses capes, com una ceba, que envolta una fibra nerviosa i se situa en localitzacions profundes de la pell. Responen, principalment, a la pressió i la vibració.
- Corpuscles de Meissner : són cèl·lules planes apilades, amb una fibra nerviosa que les travessa, i estan localitzades a la dermis, especialment en àrees de gran sensbilitat.
- Receptors o discos de Merkel : tenen forma de disc i estan situats en el límit entre la dermis i l'epidermis. Són, fonamentalment, receptors de pressió.
- Corpuscles de Ruffini : són un grup de fibres molt ramificades que es troben dins d'una càpsula. Es relacionen amb la sensació de calor.
- Corpuscles de Krause : estan localitzats a nivell profund i són similars als corpuscles de Pacini, però són una mica més petits i simples. Les seves dendrites es troben encapsulades en una espècie de bulb. Estan estretament relacionats amb la sensació de fred.
2.1.2. Terminacions nervioses lliures
- Es localitzen en el greix subcutani.
- S'associen amb fibres de dolor i amb la temperatura.
- Determinades zones de pell sense pèl tenen una capa molt espessa de cèl·lules mortes que conté terminacions lliures, de manera que estan protegides, però aporten gran sensibilitat.
En aquests receptors hi ha un cert grau d'especialització i, encara que la resposta de les fibres és relativament específica, ja que s'hi observa una resposta màxima davant d'estímuls concrets (Lillo, 1993), no hi ha una correlació total entre la classe de receptor i la sensació experimentada.
- La classe d'estímul a què responen preferentment: mecànic, de temperatura o nociu (dolor).
- El tipus d'adaptació a aquests estímuls: lenta o ràpida.
- La longitud dels seus camps receptors : llargs o curts. Aquests camps tenen la mateixa disposició que els de la visió, ja que, com en aquesta modalitat sensorial, els camps receptors se superposen.
A la pell que no té pèl hi ha quatre classes diferents de fibres que responen a l'estimulació mecànica:
- Fibres amb camps receptors petits, ben definits, que s'hi adapten ràpidament.
- Fibres amb camps receptors petits, ben definits, que s'hi adapten lentament.
- Fibres amb grans camps receptors mal definits que s'hi adapten amb rapidesa.
- Fibres amb grans camps receptors mal definits que s'hi adapten amb lentitud.
- Les fibres que tenen camps receptors petits i s'hi adapten lentament responen bé als detalls.
- Aquelles que tenen camps receptors grans i s'hi adapten ràpidamen t, responen bé als canvis.
Depenent de la zona de la pell a la qual es trobi el receptor, la informació arribarà a un punt o un altre del cervell.
Tota la informació passa per la medul·la espinal a través de 31 parells de nervis, i quatre nervis cranials, envien la informació cutània al cervell.
• trigemin
• oftàlmic
• maxil·lar
• mandibular
Les entrades conflueixen en dues vies principals, anatòmicament diferenciades, que sembla que porten classes d'informació diferents. Són:
- Via centrolemniscal : Conté fibres nervioses grans que transmeten informació ràpidament i que reben entrades de fibres llargues mielinitzades de conducció ràpida que comencen en els corpuscles de la pell.
La via ascendeix pel mateix costat de la medul·la espinal fins a la tija cerebral, on la majoria de les fibres es dirigeixen al costat oposat (o contralateral).
La via continua fins al tàlem i el còrtex.
Les seves fibres responen al tacte, encara que hi ha alguna informació sobre temperatura. Aquesta via codifica informació sobre la intensitat i localització d'estímuls tàctils, i també sobre els seus aspectes temporals, és a dir sobre els canvis, per la qual cosa resulta molt útil per al tacte actiu.
Cada neurona de primer ordre rep informació d' una petita part de la superfície corporal (camp receptor) que es reté a nivell talàmic i cortical. La capacitat per a diferenciar entre dos punts molt pròxims en una regió de pell molt sensible és possible gràcies a l'elevat nombre de superposicions que hi ha en aquests camps receptors.
- Via espinotalàmica : Aquesta via està formada per multitud de fibres curtes i respon a estímuls tèrmics, dolorosos i tàctils.
Els seus camps receptors són més grans que els de la via centrolemniscal, per la qual cosa codifica la qualitat més que la informació espacial. Afecta (en funció d'algunes variables, com ara la temperatura) el funcionament dels sistemes circulatori, digestiu i hormonal.
Aquesta via té dues branques:
- Via paleoespinotalàmica : principalment condueix informació sobre dolor lleuger o d'una cremada.
- Via neoespinotalàmica : especialitzada en dolor de punxada.
Les fibres d' aquest sistema ascendeixen pel costat contralateral a l'estimulació externa de la medul·la espinal i es projecten a diverses àrees del cervell, principalment al tàlem i al sistema límbic, i d'aquí es dirigeixen al còrtex).
Sobretot porten informació sobre estimulació nociva, encara que també aporten alguna informació sobre temperatura i tacte.
3. Percepció de la pressió
Diferents regions del cos varien en la seva sensibilitat respecte a la pressió.
L' estimulació necessària per tal que es produeixi una resposta davant de la pressió és un canvi brusc en la tensió de la pell.
La sensació tèrmica ve donada pel contacte amb objectes que tenen temperatures diferents de les de la pell, i considerem que la temperatura de la pell és el "zero fisiològic", i s' utilitza com a referència, encara que no és una referència concreta, perquè depèn de la zona del cos.
Hi ha un nivell de temperatures properes a aquesta que es perceben com a neutres, de manera que si, dins d' aquest nivell, varien prou a poc a poc, no s' experimentarà cap sensació tèrmica (Sherrick i Cholewiak, 1986).
Els nervis sensorials contenen fibres que alteren la seva taxa de descàrrega només si es produeix un canvi de temperatura, sense que responguin a l'estimulació mecànica (Duclaux i Kenshalo, 1980).
Però també hi ha nervis que augmenten o disminueixen aquesta taxa únicament si la temperatura és dins dels límits normals, per la qual cosa es parla d'un sistema de doble codificació nerviosa.
Els investigadors han identificat "fibres calentes" i "fibres fredes" que responen a l'augment i disminució de temperatura respectivament, de manera que la seva activació roman constant mentre roman fixa la temperatura (Duclaux i Kenshalo, 1980).
5. Percepció de la vibració
És més fàcil detectar un estímul de tacte vibratori que un d'estàtic.
El llindar absolut depèn de la freqüència de la vibració.
El nivell sensible de la pell és de 40 a 2500 hertzs (Hz: cicles/segon). Nivell de valors del paràmetre que representa aquesta dimensió en els estímuls que són detectats per l'ésser humà.
La sensibilitat màxima es troba en el nivell de 200 a 400 Hz.
En el cas de la pell sense pèl, trobem quatre tipus de receptors amb quatre sistemes (o canals), les propietats psicofísiques dels quals són diferents:
- Sistema pacinià (corpuscles de Pacini i els seus nervis): més sensible a vibracions d'alta freqüència, al voltant de 250 Hz.
- Tres sistemes no pacinians (NP1, NP2 i NP3) que responen preferentment a nivells més baixos. Com podem veure en la Taula 1, cada tipus de mecanoreceptor respon millor un interval determinat de freqüències temporals d'estimulació mecànica. 6. L'adaptació
L'adaptació consisteix a deixar de respondre o reduir la resposta davant d'una estimulació que s'allarga en el temps.
Part de l'adaptació ve determinada per la forma en la qual es veu modulada la resposta per les característiques dels receptors implicats.
Zigler, el 1932, va trobar que, com a norma general, com més pesat i petit sigui l'estímul (que ocupi poca superfície de pell), més lentament desapareixerà la sensació.
A més d'això, segons Sherrick i Cholewiak (1986), l' adaptació és més fàcil amb estímuls continus que amb estímuls intermitents.
Frey i Goldman (1915) van demostrar en un estudi que l' adaptació a un estímul és molt ràpida durant el primer segon, i després es redueix gradualment.
La tècnica que van utilitzar consistia a demanar al subjecte que ajustés la intensitat d' un estímul que se li presentava fins que la sensació produïda s' igualés amb l' experimentada davant d' un altre estímul a què el cos s' havia adaptat durant cert temps, i llavors registraven la diferència entre les seves intensitats.
Bekesy (1959) també va utilitzar aquesta tècnica, però per a mesurar el temps d' adaptació per a estímuls vibratoris, que ja hem indicat que requereixen més temps d' adaptació que els estímuls estàtics. Per exemple, presentant l' estímul al llavi, l' adaptació és completa als 20 segons, mentre que a l' avantbraç ho és als 60 segons
7. Percepció hàptica i tacte actiu
Tacte passiu : quan una persona rep inactivament l'estimulació que una altra li administra.
També es poden notar els canvis que es produeixen en la nostra pell si ens movem en relació a superfícies amb textura.
S' observen variacions en la sensibilitat a l' aspresa:
- Es més gran als llavis, als dits i a l'avantbraç.
- Més petita en els talons, l'esquena i les cuixes.
L'aspresa es percep de la mateixa manera tant si es mou la superfície, com si ho fan les parts del cos corresponents (Heller, 1989).
El tacte i la vista són igualment sensibles a l'hora de distingir superfícies aspres, però el tacte és més exacte quan la tasca consisteix a diferenciar la textura més llisa (Heller, 1989).
Tacte actiu:
• Si la persona controla l'estímul, tocant-lo o agafant-lo.
Percepció hàptica
Es un tipus de tacte molt més informatiu que el passiu.
- Sistema sensorial : fonamental per a detectar les sensacions cutànies (tacte, temperatura i textura) i per a controlar moviments i posicions dels dits i les mans.
- Sistema motor : necessari per a realitzar moviments dels dits i les mans.
- Sistema cognitiu : sense ell no seria possible processar la informació rebuda dels dos anteriors.
Quan manipulem un objecte, el cervell rep contínuament informació que va canviant, ja que els dits es van movent i l' estimulació va canviant.
Algunes neurones del còrtex somestèsic només responen quan la persona agafa de forma activa un objecte (Sakata i Iwamura, 1978), i la resposta, a més, és més gran si el subjecte para atenció a les seves accions (Hsiao, Johnson, Twombly, i DiCarlo, 1996).
8. Percepció del dolor
La sensació de dolor indica un possible dany corporal i ve acompanyat d' emocions, i en els humans també de pensaments.
En la percepció del dolor, s' identifiquen:
• Vies fisiològiques determinades i independents
• Àrees de projecció específiques en el cervell.
Es comporta com un sistema sensorial propi i es considera una modalitat sensorial única encara que es tracta d' una experiència multimodal, ja que es poden descriure diversos tipus de dolors, tant pel que fa al seu aspecte sensorial com al seu aspecte emocional.
8.1. Estímuls i receptors del dolor
Una de les formes d'estudiar els mecanismes i processos sensorials implicats en la percepció del dolor és estudiar la simptomatologia de les persones que tenen alterada la seva capacitat per a experimentar dolor.
A més, durant la recuperació, el dolor suscita la immobilitat per tal de propiciar la curació i la cicatrització.
Els nocireceptors són els receptors de la pell responsables de la percepció del dolor i s'activen amb pressió elevada , temperatures extremes i agents químics abrasius.
Els senyals que emeten ascendeixen per la via espinotalàmica i arriben a l'hipotàlem, sistema límbic i tàlem (Chapman, 1995).
Al seu torn, aquestes àrees es projecten a diferents zones del còrtex, com ara S1 i S2, l'illa i el còrtex cingolat anterior (Price, 2000). Aquest últim està associat a sentiments negatius (Rainville, Duncan, Price, Carrier, i Bushnell, 1997).
Determinades neurones del tàlem i el còrtex només es disparen davant d' estímuls danyosos (Casey, 1978; Willis, 1985).
Les terminacions nervioses lliures que es troben en el greix subcutani estan associades amb fibres nervioses referides al dolor. La seva profunda localització fa que responguin només a estímuls molt intensos, tant mecànics o com de
temperatura. També existeixen altres fibres que parteixen de l' epidermis i que estan enredades en una beina, per la qual cosa un llindar bastant alt.
Existeixen almenys tres tipus de fibres nervioses:
- Fibres mielinitzades grans (Aβ ): sensibles principalment a estímuls de tacte lleugers, i especialitzades en discriminació. Aquestes vies transmeten impulsos neurals ràpidament (40 m/segon).
- Fibres mielinitzades petites (Aδ ): responen, principalment, a estímuls mecànics nocius. La transmissió és més lenta (5 a 20 m/segon) i els seus llindars són més alts.
- Fibres no mielinitzades petites (C ): són sensibles a qualsevol tipus d'estímuls nocius (nocireceptores polimodals), la seva transmissió és molt lenta (menys de 2. m/segon) i els seus llindars són els més alts dels tres. Acaben en terminacions nervioses lliures en el greix subcutani de la pell o, més profundament, en músculs i articulacions.
La primera experiència de dolor és aguda (resposta de les fibres Aδ, més ràpides) i va seguida d' una segona experiència sorda (respostes de les fibres C, més lentes).
La manera en la qual hi ha disposades les vies del dolor produeix fenòmens com el dolor doble , que consisteix en l' experiència de dues crestes de dolor que difereixen en qualitat i temps, encara que provenen d' un sol estímul.
8.2. Llindars, intensitat i adaptació al dolor
Hi ha punts de dolor , que corresponen als camps receptius de les fibres de dolor.
Aparell, que s’ anomena: dolorímetre.
Ocupa un feix de llum projectat al front per provocar dolor en els subjectes experimentals.
A través d' aquest mètode, van demostrar que els llindars de dolor, igual que passa en altres sensacions, són relativament estables, si ho són les condicions, però es produeixen variacions amb canvis en l' estat neurològic, farmacològic, psicològic, i social del subjecte.
Sensibilitat al dolor en diferents regions del cos (Gelard, 1972)
Existeix un llindar diferencial per al dolor.
Aquests van trobar que la fracció de Weber roman constant al voltant de 0.04 (gran sensibilitat) i només hi ha un augment dràstic per a altes intensitats.
