¡Descarga pac4 historia educacio social y más Ejercicios en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
Aichhorn era un pioner en aplicar les teories de psicoanàlisi amb una perspectiva integral i humanística i va aplicar les seves teràpies convençut de la possibilitat de reinserció socioeducativa dels joves infractors. En el seu llibre “Juventud desamparada” (Verwahrloste Jugend) Aichhorn parla sobre l´aplicació de les teories psicoanalítiques en l´organització d´una escola- reformatori i aglutina no només els joves amb tendències antisocials, sinó també als conflictius o “aquejados de síntomas neuróticos” que els dificulten l´ adaptació social. La importància que l´autor dona als mètodes educatius de psicoanàlisi és diversa. Per exemple, l´autor afirma que el psicoanàlisi ofereix possibilitats terapèutiques en el tractament dels casos individuals. Menciona que l´educador amb coneixements psicoanalítics esta millor preparat que els altres per aquesta tasca tan important. La importància de la tècnica psicoanalítica és que aquesta permet descobrir mètodes adequats i eficaços per les necessitats dels joves desemparats. Permet aplicar els mètodes educatius amb més eficàcia en les condicions més favorables pel seu desenvolupament i tractament. Els seus mètodes estan enfocats cap a les necessitats pràctiques. Els agrupaments dels joves en petits grups per similituds i més homogenis resultaven més favorables tant terapèuticament com econòmicament. Des del punt de vista de “la ciencia de l´educació” “el carácter manifiesto de la delincuencia no es importante, sino más bien lo son los mecanismos psíquicos que motivan la conducta disocial ”.
“El psicoanálisis nos ayudará mejor en el problema de agrupamiento cuando haya descubierto estos importantes mecanismos en un gran número de casos de delincuencia.” (Aichhorn , A.: “La escuela-reformatorio”, en Juventud desamparada. Barcelona, Gedisa, 2009 p.131) Per Aichhorn “los métodos educacionales específicos” son mucho menos importantes que una actitud que ponga al niño en contacto con la realidad. Debemos proporcionar a los alumnos experiencias que los capaciten para la vida exterior y no para la vida artificial de una Institución.” (Aichhorn , A.: “La
escuela-reformatorio”, en Juventud desamparada. Barcelona, Gedisa, 2009. p.134).
Els mètodes educatius de la “ciencia de l´educació” no s´ajusten a les necessitats dels alumnes i la seva individualitat no es desenvolupa de la manera més adequada.
- Les diferencies més importants entre la institució de reeducació que proposa Aichhorn i entre reformatoris tradicionals consisteix en els mètodes educatius de cadascú. En l´actitud envers el nen i en la finalitat de la reeducació. L´autor proposa agrupar els nens en grups, com més petits millor. “hay que componer estos grupos en forma tal que la diva del grupo pueda influir.” (Aichhorn, A.: “La escuela-reformatorio”, en Juventud desamparada. Barcelona, Gedisa, 2009.p.129). Critica que “la administración” (antics reformatoris) desea operar con grupos grandes por razones de economía.” L´agrupament en petits grups permet adaptar-se a les necessitats pràctiques dels alumnes i d´aquesta manera influeix més favorablement sobre la conducta asocial. Aichhorn dona molta importància a les condicions externes, “al medio” i la personalitat de l´alumne. El món que envolta a l´alumne , l´ambient del grup, els companys amb qui conviu, tenen molta importància. Al contrari a les antigues institucions l´ambient era menys favorable i els joves són tristos i desconfiats. L ´autor critica el “meticuloso orden” i la disciplina estricta dels antics reformatoris, on sovint el càstig físic era l´eina d´educació. Per l´antiga institució sovint els joves desemparats i marginats eren considerats com delinqüents. Aichhorn comprenia que la gran majoria d´aquests nens tenien conflictes amb la societat a causa de falta d´afecte i d´amor en la seva infantesa. Aichhorn era molt humà, receptiu i respectava als nens. No tractava als nens com individus asocials o criminals dels que la societat tenia que estar protegida, sinó eren persones la vida dels quals era molt dura. En les institucions de reeducació d´Aichhorn abans de tot els educadors procuraven crear un ambient on els joves es sentissin còmodes. “Sin saber realmente lo que estábamos haciendo practicamos lo que podría llamarse una psicología práctica de reconciliación”, que puede ser empleada ventajosamente con la mayoría de los niños en las instituciones reeducadoras” (Aichhorn, A. : “La escuela-reformatorio”, en Juventud desamparada. Barcelona, Gedisa, 2009p.133). Utilitzaven la
HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ SOCIAL
PAC4: Recerca monogràfica: mirades mèdiques i psicològiques a l’educació social 2016/17 (primer semestre)
2
su influència.” (https://es.scribd.com/document/244633484/Freud-Anti- pedagogo-Catherine-Millot-pdf. P.95)
Maud Mannoni és l´autora d’importants treballs psicoanalítics sobre infants amb diverses patologies del desenvolupament en els quals havien fracassat els tractaments rehabilitadors clàssics. Mannoni intenta abordar la comprensió dels símptomes des de la vessant subjectiva.
Els seus pensaments sobre la discapacitat no tenen una resposta única. Per un costat, el naixement d´un nen discapacitat és “una catástrofe” que ha succeït a la família i la relació entre la mare –nen malalt és molt complexa. “La madre se adapta, se amolda a este esquema y no sale más de su rol de pecadora” (Mannoni, M.: Niñez e institución, en Revista Zona Erógena núm. 10, 1992.p. 1). La seva visió és que la mare ha d´assolir la responsabilitat de alliberar-se i oferir al nen malalt la possibilitat d´insertar-se en una interacció distinta amb ella i amb els altres. Diu que el sentiment de culpa de la mare i de la família representa un problema per a el nen discapacitat i pot portar-lo a la psicosi. Afirma que el disminuït ha d´arribar a ser independent en la societat. Si no és així, el treball ha sigut inútil. Sobre la integració/segregació de la discapacitat en les diferents institucions, l´autora diu que la gestió política actual en la salut és desastrosa i existeix poca sensibilitat cap els problemes humans. La reducció de les despeses socials i sanitàries fan que les mares renunciïn a la seva autonomia laboral i professional i s´ocupen del malalt elles mateixes tot el temps. La perspectiva d´inserció del discapacitat en el treball és una batalla, ja que es redueixen els espais per la seva inserció. Referent la inserció a les escoles, l´autora afirma que hi ha necessitat de crear models escolars més elàstics i diversificats on els nens puguin rebre estímuls diferents. “Es evidente que un niño retardado nunca podrá llegar al nivel de los demás, por esto es esencial que pueda aprender labores manuales, o que sepa ocuparse de los animales. En definitiva, que pueda vivir bien.” (Mannoni, M.: Niñez e institución, en Revista Zona Erógena núm. 10, 1992.p. 7). Això no passa a l´escola on els nens no tenen res a fer i simplement hi assisteixen. L´autora pensa que per exemple, els psicòtics necessiten un lloc expressament pensats per a ells i diu que és un absurd que aquests visquin amb els altres persones que els “tolerin”.
HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ SOCIAL
PAC4: Recerca monogràfica: mirades mèdiques i psicològiques a l’educació social 2016/17 (primer semestre)
4
Perquè cadascú és diferent i necessita l´escola amb un temps i modus d’educació pensats en l´individu i no sobre la col·lectivitat. En la seva escola experimental Bonneuil, els educadors han construït una comunitat que esta pensada per les persones que hi viuen. L´escola esta canviant gràcies a les invencions dels educadors i joves que les aporten segon la seva pròpia manera de veure les coses. Els educadors són els protagonistes de la seva propi organització del treball.
Quin mètode pedagògic és millor, més segur, més universal i més eficaç? El mètode Montessori és un punt de vista naturalista o espiritual, el seu únic fi és trobar la “salut psíquica” de l´infant i “la posibilidad de satisfacer las necesidades espirituales del alma humana”. El seu mètode aposta per l ´educació espontània, lliure i pel desenvolupament de la voluntat de l´infant. La gran importància es dona a la creació de l´ambient de treball i al material, és “el estudio cientifico” del desenvolupament mental. En aquest ambient atractiu creat específicament per a ell, l´infant pot experimentar, observar i aprendre. A la disposició del nen hi ha varis objectes experimentalment determinats que atrauen l’atenció del nen i provoquen exercicis espontanis i de repetició que el preparen per accions necessàries de la vida. Els nens grans també aprenen de la mateixa manera, en un ambient de treball segons el seu interès i la seva individualitat. El paper del mestre consisteix en no jutjar i no crear obstacles per el desenvolupament del nen. M. Montessori no era l’única que defenia el mètode natural. C. Freinet en el seu llibre “Los mètodos naturales” afirma que “A través de la vida y de la experiencia se le plantean al niño problemas integrados en el proceso de vida. Los resuelve por sus propios medios o con la ayuda del maestro. Lo esencial es que lo logre sabiendo que este éxito no es más que un aplataforma que le permitirá ir más lejos cuando la técnica aprendida haya pasado al automatismo. “( Freinet, C. Los metodos naturales I. EF. Barcelona, 1979. P. 27)
A les modernes “escuelas nuevas” (“repúblicas infantiles”) el mestre és el que té el saber i és el mestre que ha de desenvolupar l´activitat del nen. A les
El significat dels símptomes en la petita infància per Antonio Camino Taboada, Montse Roigé Puchol. INstitut Municipal de Persones amb Discapacitat. Ajuntament de Barcelona
file:///C:/Users/prof/Downloads/El+significat+dels+s%C3%ADmptomes.pdf
Freud Anti-pedagogo [Catherine Millot].pdf
https://es.scribd.com/document/244633484/Freud-Anti-pedagogo-Catherine- Millot-pdf
