¡Descarga PAC4. Normalització i Processos d'Influència y más Apuntes en PDF de Psicología Social solo en Docsity!
PAC 4:NORMALITZACIÓ I PROCESSOS D’ INFLUENCIA EN LES “MARAS” DE EL
SALVADOR]
Anna Martínez Rodríguez
ACTIVITAT 1
a) Les normes explicites són aquelles normes que sabem que ho són, que sovint, encara que no sempre, estan recollides en codis o lleis Normes implícites tenen la característiques de pasar desapercebudes, fins hi tot per a qui les acompleix. En general, no sabem que les normes i per descomptant no estan escrites enlloc Les normes explicites que surten en aquestes imatges son :
- Mor pel teu barri es a dir defèn als teus companys que siguin del teva banda
No diràs res d’ altres companys
- (^) Mataràs al teu germà si es d’ altre banda si tu no ho fas et mataran a tu,en aquesta norma es barreja el fet de que hagi una norma explicita com es matar al teu germà si es d’ altre banda, però es barreja amb la norma implícita, el fet de que si tu no mates et maten a tu Una de les normes implícites que hi ha en aquest primer vídeo es el fet de que les persones que volen sortir d’ aquest tipus de bandes es possible que la seva vida estigui en perill, per aixó diuen “ Entra si quieres sal si puedes”
Les normes implícites dintre de les bandes llatines poden ser una vegada ells prenen la decisió d’ entrar l’ entrada significa que acceptes que la resta de companys et peguen durant tretze minuts, la persona que entra no es pot retornar a aquesta pallissa ha d’ aguantar fins que passi aquest temps, ho justifiquen perquè tu has d’ estar preparat per quan hagi de barallar-te en amb altres bandes llatines. Altres de les normes implícites que podem trobar son el tatuatge ja que cada un d’ ells tenen significats per els membres del grup, com per exemple tatuar-te la cara vol dir que tu has superat una des les proves que ha de fer per la banda com es fer un delicte de sang , a mes a mes hi ha símbols que fan amb les mans que cada un d’ ells entenen, si formen part de la banda. Altres de les normes implícites que existeixen son els tatuatges que tenen en forma d’ estrella significa que aquella persona ha mort
algun policia això davant al grup donar un cert prestigi social de grup, i a mes dintre del grup et dona una identitat
Normes implícites es que hi ha missions dins de cada una de les bandes les quals has de complir Les situacions que es donen en aquestes bandes estan regulades e per una combinació de normes explicites i implícites. El fet de trencar una de les normes te uns riscos personals en aquest tipus de bandes fins hi tot amb la seva vida El fet que aquestes pandilles hagin arribat a la normalització de la violència crec que podria ser degut a que el discurs que utilitzen tant la seva manera de fer senyes per comunicar-se com la seva manera de relacionar-se entre ells forma part de la seva practica social en un context on s’ ha constituït en un procés històric utilitzant signes per mostrar alguna cosa
b)
Les majories socials exerceixen influència sobre la manera de pensar i d’ actuar de les persones i els grups en la vida social. La influència majoritària actua a través de dos mecanismes psicosocials:
- (^) Influència informativa
- Influència normativa En el cas de les pandilles crec trobo que fan La influència normativa donat que és fruit de la tendència a agradar als altres i a evitar el seu rebuig. Fer valoracions contràries a la majoria podria despertar en un mateix el temor al rebuig o a rebre l’etiqueta de “diferent”, la qual cosa ens motivaria a opinar de manera convergent amb els nostres semblants.
Un dels mecanismes que hi ha en l’ influencia del grup es la pressió grupal que s’ exerceix en les noves incorporacions. El tipus d’ influencia una majoria? El processos de conformitat bàsicament indueixen a la complaença es a dir la submissió quant la conducta explícita, però no pas canvis en les creences, els valors o les actituds que les persones. aleshores podem parlar d’ influencia quan parlem d conformitat. Quan parlem de conformitat hem de parlar fet una persona canviï les seves accions com a resultat de la pressió d’ una altre persona o grup. Kelman distingia en tres tipus d’ influencia , en el cas de les pandilles jo crec que es parla d’ un tipus de conformitat com es la submissió, segurament molt dels pandilleros es mostren d’ acord per por al rebuig o el càstig, encara que segurament en un primer moment els mecanismes de conformitat que aporta a una pandilla es l’ identificació , es mostra d’ acord pel desig de sentir-se r membre d’ un grup. En el vídeo fa referència quan parla la noia que ella diu que no es sentia estimada per la seva mare i que amb aquests pandilleros si que es sentia estimada, hi ha un necessitat de tenir una pertinença al grup
c) Les minories son també creadores en potencia de noves normes socials i, per tant, han de ser considerades també una possible font d’ influencia
En aquest procés de treva que intenten fer les pandilles es un procés de convèncer donat que son minoria, la minoria d’ aquestes pandilles intenten convèncer sempre que sigui consistent, la manera de convèncer a altres del pandilleros d’ alguna manera es que els acolliran i els ajudaran a refer la seva vida, però al ser una minoria han de tenir clar que no es fàcil, perquè qualsevol canvi en el comportament de la minoria pot anul·lar completament la seva capacitat d’ influència. El factor d’ èxit que es donen dins dels pandilleros podrien ser en un primer moment es donar que hi ha un conflicte dins dels mateixos pandilleros que son la minoria que mostren que es pot sortir la manera que tenen de mostrar-ho es mitjançant les reunions per tant no s’ amaguen i fa que sigui visible el conflicte. Un altre dels mecanismes que fan servir aquesta minoria es la consistència, es a dir el que intentant amb les reunions que es veuen en el vídeos es que siguin una consistència diacrònica crec que es diacrònica perquè en el moments dels vídeos comenten que van a diferents presons per fer reunions i fer consciència pedagògica , es una manera de que les minories es sostinguin en el temps , un tercer mecanismes en el qual s’ afronta les minories es que s’ han de mostrar autònoms i generar confiança, en el cas dels vídeos una manera de mostrar la confiança es que no depenen de cap mesura política, es veu en el vídeo perquè els mateixos que estan intentant convèncer que han de deixar les pandilles ho comenten que al fet de que hagi hagut pandilles te una historia i una trajectòria molt llarga que te a veure en guerres anteriors que hi havia en el Salvador de fet les Pandilles van sorgir als EUA concretament a los Angeles, es
seves característiques com a persona o per les seves actuacions individuals. Per tant, aquí tenim un clar exemple de què encara s’utilitzen moltes etiquetes per reduir la complexitat del món. B. El procés de categorització social depèn dels valors, actituds i aprenentatges de cadascú, cada persona té la forma de parlar sobre un determinat objecte, situació o tema; aquest farà que la visió o la realitat que plasmen sigui ben distinta d’una a l’altre. A partir d’aquest procés, Tajfel es va basar en l’interès per l’estudi del prejudici i la discriminació i explica els processos d’identificació i desidentificació de les persones en determinades categories socials. Tot això pot tenir un valor ideològic de control social on els grups dominants ordenen la societat segons els seus interessos. En aquest cas, els grups majoritaris o dominants atribueixen característiques als detinguts que els assignen dins de la categoria social en qüestió, creant una exclusió social. No hi havia proves objectives, la classificació que utilitzen és molt senzilla que ni tan sols es té en compte la realitat del cas. Certes característiques físiques impliquen uns estereotips, per tant, uns prejudicis (pentinats alternatius, roba descuidada, nacionalitat...) que vinculen als detinguts en el grup dels okupes associant-los a una ideologia (conductes antisocials o delictives), sent una qüestió cultural. Realment no tenien res a veure la seva manera de vestir i la seva ideologia, per tant, la distinció i la identitat social són negatives. Totes aquestes percepcions que es fan per mitjà de l’estereotip provoquen els prejudicis i les representacions que distorsionen la realitat, podem dir que hi ha una classificació clara que es converteix en discriminació. C. La normalització és el procés pel qual un conjunt de creences, valors i comportaments adquireixen l’estatus i realitat acceptada. Dins de cada societat hi ha normes socials, una sèrie de codis i regles de conducta que determinen els rols dels individus, és a dir, el comportament que s’espera de cadascú, les tasques i obligacions i comportaments, amb el fi de garantir un bon funcionament social. Algunes normes i pràctiques judicials poden portar implícita una discriminació indirecta. L'existència de prejudicis socials en l'administració de justícia desemboquen pràctiques discriminatòries. A partir de la presència d’estereotips, la majoria generalitzen una sèrie de característiques de personalitat o possibles conductes a partir de la manera de vestir com expressió de pertànyer a un grup social i no tenen la igualtat d'oportunitats a l’hora de defensar-se. Existeixen, prejudicis en nombrosos professionals de la seguretat publica, que es manifesten en un tracte desigual als diferents col·lectius, els detinguts no van ser escoltats constituint una pràctica discriminatòria. Aquestes normes solen passar desapercebudes fins i tot per al que les compleix i és exercida per la pressió del grup. Per tant, s’ha creat una normalització d’imposició on portar un determinat “estil” et marca dins d’un rol o estatus, provocant una sanció informal directament a les persones implicades del col·lectiu minoritari per la pressió grupal del majoritari. Pregunta 2. A. Ciutat Morta reflecteix el problema de la construcció i actuació de la seguretat publica, convertint-se en un perill per al ciutadà. Aquesta ve ordenada des de dalt (classe política), utilitzant un servei públic construït en un Estat a fi de la seva ideologia, condicionant judicis fins al punt de crear l’oposat a la justícia. Si apliquem l'enfocament de Zimbardo, la raó per la qual podem ser tan fàcilment manipulats és perquè creiem en certa invulnerabilitat personal i en un autocontrol que ens fa pensar erròniament que som independents al poder de les forces socials. Per tant, com diu Zimbardo el mal i el dany no són necessàriament fruit d'accions de persones malvades, sinó el resultat generat per bons buròcrates que simplement fan el seu treball. Qui representen les pomes del cistell, són persones absolutament normals, però disposades a cometre accions criminals per la seva obediència. L'acusació es va basar en un testimoniatge policial i es van acceptar proves falses en el desenvolupament del judici. Per tant, aquestes pomes ho van veure tot i van mirar a un altre costat sense
indagar una mica més. Aquesta cadena va actuar de forma interessada i egoista, seguint les ordres del poder, suposant en tot moment una il·legalitat i una immoralitat. L’enfocament de Zimbardo el que ens ensenya és que aquí a les pomes les podreix el cistell, l’Estat és el cistell i és el que està podrit. B. Milgram va demostrar que les persones tenim tendència a obeir a l'autoritat pel simple fet de ser-ho, delegant en ella el seu criteri, la seva autonomia, el seu judici i la seva llibertat. La responsabilitat és de l’autoritat en el moment que ja mana alguna cosa, per tant la persona que obeeix ja no té aquesta responsabilitat i se sent capaç de fer coses que cap persona decent faria contràriament a la seva moralitat La policia es un simple empleat que segueix ordres i patrons dels seus superiors, no se sent responsable perquè està executant l'ordre del seu cap. El jutge tampoc perquè està complint la llei. El metge emet el part de les lesions que li manen i considera que els responsables són els detinguts per agredir al policia. Al final ningú és responsable, però a tots ens sembla una injustícia. L’experiment demostra que molts actes i/o accions no ofereixen cap benefici als qui les duen a terme però que si beneficien a qui les ordena. En aquest cas, la difusió de responsabilitat dins de l’organització jeràrquica ordena i els “eslavons inferiors” obeeixen i miren cap a un altre costat. Per tant, el problema no està tant en l'obediència sinó per una part en l'autoritat mal exercida i en la falta de responsabilitat, ja que actuem dient que no tenim elecció, quan en realitat sí que la tenim. S’ha de tenir la capacitat de qüestionar qualsevol acte que atempti contra la dignitat de l'individu. Per això, per desobeir cal tenir valors per saber quan desobeir i valor per afrontar les conseqüències.
Pregunta 3. A. La influència social, són accions que un individu o grup realitzen per aconseguir que es produeixi un canvi d’actitud en altres. Considerar-se de majoria o minoria depèn del context, en termes d’influència, és una qüestió de qui té la capacitat d’imposar quines seran les normes i/o valors socials amb una visibilitat social per arribar a dominar la situació concreta. Les majories socials exerceixen una influència d’uniformitat sobre la manera de pensar i d’actuar de les persones i els grups en la vida social, on la persona pot sentir- se identificada amb la idea general, interioritza la seva creença perquè pensa que el grup té raó o ho fa de manera submisa perquè té por als castics o represàlies. Tot aquest procés genera un conformisme on les persones simplement accepten de forma passiva les normes establertes. En aquest cas, el Sistema té el poder perquè determinen el futur de les persones detingudes, defineixen la situació i les regles de joc permetent empresonar a persones no culpables per ferir al policia. En canvi, les minories socials com no tenen el poder com les majories, el que només poden fer és convèncer argumentant el seu punt de vista i treure conformitat dels individus. Quan arriben aconseguir-lo utilitzen un conjunt de recursos per aconseguir arribar a la conversió, sent necessari un conflicte visible per obligar als observadors a posicionar-se i per poder influenciar, necessiten consistència. En aquest cas es mantenen fidels a la seva postura de manera coherent, i utilitzen la negativa de la majoria com a un abús de poder i així aconseguir més enteniment i afinitat. Per tant, el col·lectiu minoritari aconsegueix que siguin seguits per gran part de la població, mitjançant mecanismes de normalització, definint les normes a les quals tots han d’ajustar-se per aconseguir l’objectiu de la reobertura del cas 4F. Per consegüent, els afectats, les famílies, amics i les persones que ja coneixen aquest cas i d’altres similars, serien la minoria, però a poc a poc, més endavant gràcies a altres grups, com els mitjans de comunicació podria canviar la situació. B. Es molt important el context social en què actua la minoria, ja que han d’anar recolzats per la corrent social del moment, i la minoria s’ha d’adaptar als canvis per poder influenciar a la majoria de forma més efectiva. Fa 9 anys, tots els membres defenien una mateixa postura i van començar amb la creació d’espais per expressar i reflexionar sobre el cas. Quan Patricia H. no va poder suportar i es va suïcidar, va ser
són, per exemple, que les escoles havien d’ensenyar (en) una sola llengua (les escoles bilingües van passar a estar prohibides sota l’argument de que simbolitzaven el capitalisme mundial) i els nens i nenes havien de passar a escolaritzar-se de manera separada. En el cas dels homes, estava formalment prohibit dur corbata, sota el mateix argument que exhortava la dona a dur el vel. No beure alcohol o escoltar música “occidental” també eren comportaments prohibits sota el nou règim. En definitiva, i responent a la primera pregunta que us plantejàvem en relació a les normes socials, el nou règim va produir un procés evident de normalització, és a dir, un procés de creació de normes socials que passaven a regir el comportament quotidià a l’Iran en la seva nova etapa política. Si bé aquí hem destacat normes bàsicament explícites i molt restrictives relacionades amb la vestimenta, amb l’organització de la convivència a les escoles o amb hàbits de consum, també van crear-se noves normes implícites, en general relacionades amb maneres d’incomplir les normes explícites. Així, per exemple, era sabut que es podia consumir alcohol en les festes privades, o aconseguir productes “occidentals” (música, roba, menjar, etc.) en el mercat negre o protestar en contra del règim “deixant alguns cabells afora del vel” (en paraules textuals de la Marji). Aquestes darreres eren normes socials implícites (conegudes socialment sense estar formalment recollides o enunciades enlloc), tot i que el seu compliment es produïa sota la consciència d’estar transgredint una norma explícita i que això, al seu torn, podia comportar sancions formals. Ara bé, el propi procés de normalització provocat pel règim va anar produint conformitat entre la població (més enllà de l’obediència, com a fenomen de naturalesa diferent), provocant un seguiment autònom de les normes i sancions informals pel seu incompliment (mitjançant comentaris dels veïns, delacions, etc.). Com comenta la Marji en un moment del film, “la gent també canviava” i les dones deixaven de vestir-se amb faldilla i de sortir sense els marits, per passar a estar totes cobertes amb el xador i caminant un pas per darrera d’aquells (una altra norma social), aparentment com a expressió d’una preferència i no d’una imposició. Els exemples que hem posat per il·lustrar les normes socials es relacionen directament amb la construcció de la identitat social, almenys en dos sentits. Per una banda, les noves normes de vestimenta, d’aspecte físic i d’hàbits de consum establia una divisió potencial en la població entre aquells/es que s’avenien al nou règim islàmic i aquells/es que s’interpretava que el desafiaven. Els primers eren “integristes” i fidels (totes cobertes les dones, amb barba i camisa
per fora dels pantalons els homes) i els segons eren “moderns i progressistes” (cabells al descobert les dones, afaitats i amb la camisa per dins dels pantalons els homes). El compliment o no de les normes socials establia dues categories socials oposades en termes ideològics, originant dues identitats socials diferenciades amb significació política clara. Ser categoritzat/da com a “modern/a” implicava estar en perill per representar, suposadament, els valors occidentals de la decadència moral i material contraris al règim. La roba i l’aspecte eren marcatges identitaris gens neutrals. Complementàriament, la identitat social es reproduïa mitjançant el compliment (o la transgressió) de les normes socials definitòries de cada categoria. El segon sentit en el qual la categorització social s’organitza en torn a les normes socials es relaciona clarament en la pel·lícula amb les identitats de gènere. Les normes diferents per homes i dones s’orientaven a la construcció social de dos models extrems de masculinitat i feminitat que, tot i penalitzar en ambdós casos l’estil de vida modern i emfasitzar els valors tradicionals, en el cas de la dona subratllava la posició de subalternitat, sumissió i passivitat en benefici de l’home. Així, la dona que es desarreglava el vel o que sortia sola pel carrer com a símbol de disconformitat, no només rebutjava així les prescripcions d’un règim autoritari connotant rebel·lia política, sinó que es desmarcava al mateix temps del rol sumís a l’home intensificat en el nou ordre normatiu tradicionalista i patriarcal (que, per cert, culpava les dones descobertes “d’excitar” els homes, fent-les responsables de les agressions sexuals que rebien). D’aquesta manera entenem la relació entre els processos de categorització social descrits per Tajfel i els processos de creació i seguiment de normes socials: l’ajustament o desviació respecte d’una norma social construeix la identitat de la persona com a complidora o no dels criteris normatius que defineixen la categoria social en qüestió (“vas sense vel, per tant ets opositora al règim i ets “mala dona”), i al mateix temps la identificació amb una categoria social reforça el seguiment de les seves normes definitòries (“m’identifico amb les opositores al règim i vull ser lliure, per tant em trec el vel o el porto de manera no convencional”).
Tal com comentàvem a l’enunciat, enmig de la pel·lícula trobem que l’àvia de la Marji, tot reprenent a la seva neta, diu que “tothom sempre pot escollir”; cosa amb la qual en principi hi podem estar d’acord, especialment si ens fixem en l’episodi al qual es refereix l’àvia. Però
la versió islàmica iraniana acaba sent un enemic del règim i de la moral imperant. Cal dir que, en contra de la metàfora de la institució total per tal d’explicar la societat iraniana, trobem a la pel·lícula espais on aquesta institució amb aspiracions de controlar-ho tot no hi pot accedir completament. Més enllà d’espais com per exemple el que creen els contrabandistes o el que es desenvolupa en les festes clandestines, veiem institucions que poden generar més fidelitats i adhesió com serien les famílies o les amistats. Si ens fixem en la família de la Marji, proporciona una normativa i uns relats clarament diferenciat i contrari del programa de l’Estat. Un altre aspecte que ens pot distanciar del concepte més clàssic i restringit de la institució total, però no pas de la seva efectivitat, el podem extreure justament de l’episodi on la Marji denuncia a un altre ciutadà. El comentari de l’espionatge dels veïns o la denúncia desproporcionada de Marji cap al paio que li estava mirant el cul, ens fa pensar en l’existència de la pràctica de la delació. L’extensió i sistematització d’aquesta pràctica aportaria un potencial de control i imposició de l’Estat, però esborraria la clara distinció entre els vigilants i els vigilats que abans esmentàvem i faria perillar els espais de resistència, cosa que ens podria aproximar al concepte d’ extitució total, que va més enllà de les parets d’una institució. Si triem de fixar-nos en el concepte d’obediència i l’explicació de Milgram, tenim la dificultat de que el relat de la pel·lícula mostra molts episodis on es ressalten les desobediències que perpetren la Marji i la seva família. Podem entendre el relat i aquestes desobediències com la resistència per part de la Marji a que la revolució islàmica amb els aparells estatals anul·lin el seu jo, un jo que podríem dir que en part està definit en termes occidentals. Al no tractar-se d’una pel·lícula on el protagonista és un heroi sobrehumà capaç de superar en l’enfrontament directe un grup d’antagonistes; davant de l’estat autoritari, la protagonista i la seva família es troben que en moltes ocasions han d’obeir, ja que no poden establir una confrontació directa i explícita. Així doncs, podem copsar molts episodis d’obediència, però seria una obediència per resignació, per imposició, per temor al poder coercitiu. Per exemple, quan indiquen que es col·loquin “millor” el vel, quan els atura la guàrdia revolucionària, quan accepten el registre del seu domicili, etc., tots ells obeeixen. En aquests episodis, tot i no acceptar el discurs que sustenten i que es persegueix amb les prohibicions i normes, acaben obeint. Podem observar que no obeeixen a qualsevol, obeeixen a l’autoritat ja sigui en forma de guàrdia revolucionària, en forma de dones d’un comitè o en forma de mestres. Finalment, si
ens preguntéssim per què no fan alguna cosa, la resposta podria anar entre que ho fan per evitar un càstig, que pot ser molt sever, i també perquè ho ha manat l’autoritat. Tot i això, encara que assenyalem la jerarquització de la societat, no podem afirmar que en aquestes obediències a l’Estat en el cas de Marji i la seva família es produeixi clarament un estat agent de les actituds dels que obeeixen, doncs no seria una acceptació de la situació com dicta la autoritat, sinó que seria més aviat una resignació al plantejament de l’autoritat. Doncs els protagonistes no accepten la legitimitat de l’autoritat ni de la ideologia nacional religiosa militant que impregna l’Estat. Per això l'obediència només es produeix davant del càstig i intenten subvertir les normes dictades en els espais de llibertat que resten fora del control i vigilància de l’estat. Potser els moments on més clarament podem trobar una obediència propera al concepte explicatiu de Milgram el trobem en la Marji nena quan afirma estimar el Sha perquè així li han dit les mestres, acceptant així el Sha com a escollit per Déu. O quan obeeix a la família, ja sigui canviant de versió respecte el Sha, ja sigui acceptant els càstigs familiars o més clarament quan accepta l’exili. La seva família, per a la Marji, obté més legitimitat que no pas l’estat iranià. Per últim, si escollim fixar-nos en les conclusions de Zimbardo respecte l’experiment de Stanford hem assenyalat la guàrdia revolucionària. A diferència de l’experiment de Stanford, en la pel·lícula, centrada en la Marji, no tenim informació directa de les vides dels guàrdies revolucionaris més enllà de la seva funció policíaca. Però seguint el que es va mostrar en l’experiment de Stanford no podem explicar el comportament i les accions dels guàrdies només per característiques pròpies dels individus que conformen aquest cos. Sinó que hauríem d’entendre el comportament dins de la situació normativitzada i dels rols que la configuren. Podem sospitar d’aquest canvi, per exemple, quan uns guàrdies revolucionaris, especialment joves, aturen a la Marji i la seva família que tornen d’una festa clandestina. Destaquem la joventut dels homes armats per mostrar com aquests constituïts com guàrdies dins de la discussió amb el pare de la Marji, trenquen una norma que era vàlida en les relacions entre joves i persones més madures. Aquesta norma de respecte als més grans desapareix un cop entren en el rol de guàrdies que estan tractant amb un sospitós d’haver vulnerat una llei religiosa, un possible enemic de l’estat i de la fe.
aquest context, la revolució va ser un procés de transformació d’un règim catalitzat per minories actives contra el Sha, el seu sistema monàrquic i les forces polítiques estrangeres que es beneficiaven de la figura del Sha com a ambaixador dels seus propis interessos. Ara bé, el més interessant dels fets ocorreguts a l’Iran té lloc quan el que havia de ser l’alliberament d’un règim repressor i dels seus valors dominants es converteix en la seva substitució per un altre règim anàleg però de signe fonamentalista islàmic, irònicament a l’empar del discurs antiimperialista que caracteritzà la revolució contra el Sha. Així, la revolució social passa a ser una revolució islàmica, on la majoria ja no és l’autoritat política monàrquica amb l’auspici dels EUA, sinó una versió absolutista i interessada de la llei (suposadament) islàmica però igualment repressora de la població. Potser no eren numèricament la majoria ni tampoc ideològicament (en un inici, almenys), però la seva capacitat violenta d’imposició dels nous preceptes i normes (sobretot a través de la llei i de la “guàrdia revolucionària”) sobre una població perplexa pel grau de repressió del nou règim que havia de ser alliberador, van tornar a fer de la població comú una minoria sotmesa a l’autoritat d’un nou règim subjugant. La minoria revolucionària triomfadora s’havia convertit en una majoria autoritària en el marc de la re-designada revolució islàmica, on l’impuls ideològic de signe marxista i emancipador passaria a estar igualment reprimit (seguiria sent, doncs, minoria). Una bona manera de copsar aquesta relació entre majoria i minoria és fixant-nos, com us preguntàvem, en els mecanismes de repressió emprats per la majoria per resistir els intents de canvi promoguts per la minoria. Abans de la revolució la policia disparava contra manifestants i empresonava dissidents polítics. Després de la revolució s’assassinava i s’empresonava els dissidents, però sobretot es denegava la posició de la minoria disconforme amb el nou règim (invalidant la seva postura amb, per exemple, missatges televisius acusant-los d’imperialistes i decadents) i es censurava la difusió dels seus valors atribuïts mitjançant l’impediment estricte de la vestimenta, l’educació, els hàbits de consum, l’aspecte físic o les pràctiques d’oci considerats inapropiats. Exemples d’això són els insults que rep la mare de la Marji per part d’uns guardians del règim al carrer, l’expulsió de la Marji a l’escola per defensar postures contràries a la revolució islàmica o l’abús que rep per part de les guardianes de la revolució per portar el vel “mal posat”, dur jaqueta i calçar “bambes” representatives dels valors de la “decadència”.
Com s’exerceix el poder jurídic ho veiem clarament a l’Iran descrit a la pel·lícula, un poder
brutal i descarat, que reprimeix, que castiga tancant a la presó, torturant i executant a aquell que s’oposa al règim de la revolució islàmica. Un poder que decreta i no deixa fer qualsevol altra cosa que la que ha decretat, no ho deixa fer en la virtut de la seva capacitat de castigar. Aquest poder de la sang i la violència supera al descrit que tenien al règim anterior del Sha contra el que s’havien revelat. Entre aquestes lleis i prohibicions hi ha moltes que estan dirigides a la dona, al seu comportament públic en referència a la sexualitat. Com hem dit abans, veiem com es decreta quin tipus de roba poden portar les dones, com l’han de portar la dones, com s’han de moure i quin tipus de mostres d’afecte poden realitzar. L’amenaça i el càstig fan que els decrets es compleixin per sobre del que puguin pensar, sentir i opinar algunes dones. La calor, la incomoditat, l’apetència no són suficients respecte la por al càstig per deixar de portar fora de casa el vel decretat a les dones. Tal i com hem vist la guàrdia revolucionaria i altres estaments són els encarregats d’actuar contra aquelles dones que vulneren aquestes lleis de gènere i sexuals. El poder sobre aquestes dones se’ns presenta com absolut i amb unes sancions terribles i que ens poden resultar desproporcionades, com per exemple els assots que li estan apunt de propinar a la Marji pel fet d’haver anat agafada de la mà del xicot. És en part aquesta por la que explicaria el casament de la Marji amb el seu xicot, un cop casada podrà agafar i estar amb la seva parella sense témer el càstig per part de les autoritats de l’Estat. Així doncs el poder, des d’aquest paradigma, és vist com una possessió, l’estat i els seus organismes tenen el poder enfront dels ciutadans i les ciutadanes. El poder acaba sent jeràrquic i vist com una propietat, per exemple el suborn als guàrdies revolucionaris, qui tenen el poder, en aquella ocasió, evita que aquests registrin la casa. Quan la Marji nena fa llàstima a les dones del comitè, que tenen el poder, eviten que la portin a davant d’aquest. Quan el pare, paga a l’oficial de la guàrdia, que té el poder, per evitar els assots de la Marji aquesta pot tornar a casa sense l'oposició dels altres guàrdies. Així doncs el sistema del càstig també inclou la gràcia de qui és jeràrquicament superior en l’organigrama del poder. Però no només és la llei i el càstig el que actua sobre les dones per tal de conformar un comportament, un aspecte i una sexualitat concrets. Tal com hem dit quan parlàvem del concepte d’institució total, hi ha espais que en principi s’escapen de la vigilància de l’Estat. Però el fet que pugui estar present la delació davant de les autoritats pot fer que es redueixin els espais de llibertat i resistència, aproximant-nos a la idea del panòptic de Foucault, on el fet
Doncs clarament el fet de la prescripció de la roba no és arbitrària o purament estètica, aquest fet té a veure amb la idea de decència, una idea que va lligada a la sexualitat; una idea que, finalment, comporta una discriminació de la dona. Així doncs, tal i com denuncia Marji, a la universitat, la dona, els seus cabells, la nuesa d’alguna part del seu cos excepte la cara, alguns dels seus moviments són considerats provocadors, que inciten a la sexualitat i per tant es veuen com a indecents. En canvi, l’atenció a la vestimenta dels homes i els seus efectes provocadors no són esmentats. Així s’acaba definint a la dona com a font del desig sexual, però no com un ésser exempt desitjos sexuals. A partir d’aquestes definicions de gènere el vel es pot erigir com a quelcom que salvaguarda les dones, les protegeix de les mirades dels homes i les ofereix la llibertat per desenvolupar-se en la vida pública. Aquest discurs contrasta amb el discurs occidental respecte la dona i la seva llibertat, on l’obligació del vel significa justament el contrari. Com a resposta discursiva s’assenyala la visió de la dona colonial, l’occidental, definida com a instrument de plaer, cosa que pot revertir gràcies a la protecció i cura que imposa el règim. El combat contra el discurs occidental, presenta aquesta versió de l’islam, amb les seves normes reguladores de la vestimenta relacionada amb la salvaguarda de la nació iraniana, podent relacionar el vel i altres normatives amb els màrtirs-herois que van derrocar l’antic règim i morir en la guerra contra l’Irak, una guerra que beneficiava els EUA i els seus aliats. És evident que la regulació i definició de la dona a l’Iran estan marcades per un discurs que s’erigeix com a religiós amb prerrogatives per marcar les lleis i normes del país. I aquest discurs religiós s’uneix a un discurs de caire nacional, que es reivindica enfront de l’anterior colonialisme i la influència neo-colonalista que descarnadament marcava la política de l’anterior Pèrsia. Però tal i com vam veure en la PAC anterior, en controvèrsia amb altres discursos a l’hora de definir la dona i les normes que segueix i ha de seguir. Aquestes posicions s’enfronten dins de discursos de llibertat de la dona, seguretat de la dona, igualtat o modernitat de la dona. On trobem discursos contraris contraposats per tal d’assolir la legitimitat en diferents contexts. Tot i el desplegament del poder ja sigui en el sentit del paradigma jurídic o l’estratègic, podem considerar que no ha tingut el fruit esperat des de l’Estat i els discursos que el sustenten. Tot i l’afirmació de que no existeixen espais de llibertat a la relacions, no vol dir que no hi hagi lloc a la resistència, no hi hagi espai per la circulació d’altres discursos, encara que aquests siguin
perseguits i censurats. Però tot i que a la pel·lícula es centra en la Marji, que acaba vivint a l’estranger, i la seva família que en cap moment legitimen els discursos, les institucions i el regim revolucionari; no hem de pensar que no hi ha dones iranianes que viuen i reprodueixen aquests discursos. Per exemple la dona que arriba a la casa, per demanar ajuda per convèncer al seu fill de no allistar-se per la guerra, es posa el vel al arribar el pare de la Marji. Ella explica que no ho fa per por a ser sancionada, sinó que la van educar així.
Altre comentari del profe q potser sí: PAC 4: La P.A.H. De la mateixa manera que en els treballs anteriors, us deixem uns comentaris sobre la PAC-4, amb l'objectiu que us ajudin a visualitzar i entendre el tipus d'anàlisi que es pot fer d'un fenomen social específic –en aquest cas, la polèmica generada al voltant de l'habitatge–, partint de les eines conceptuals que ens ofereix la Psicologia Social. Els comentaris que us deixem a continuació no pretenen constituir-se com un exemple del que seria un treball "perfecte", sinó que la finalitat és oferir algunes línies de reflexió sobre els continguts treballats en la quarta unitat, així com també de les unitats anteriors. Esperem que us ajudin a avaluar el vostre propi anàlisi, i que us serveixin com una guia de comprensió de com es poden aplicar les teories i conceptes estudiats per analitzar un exemple concret com és la problemàtica dels desnonaments i el dret a un habitatge. Per fer aquesta anàlisi us vam proposar un guió de preguntes i un conjunt de materials, a part dels que poguéssiu buscar i trobar per la vostra part. De fet, des de que vam elaborar l'enunciat de l’activitat, la visibilitat de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca s'ha incrementat, ja que durant aquests mesos s'han produït esdeveniments que han generat un ampli debat social, com és el debat sobre la tramitació de la ILP en el Congrés o l'ús dels escarnis com a nova forma d'acció social per part de la Plataforma, fets que podíeu incorporar també en la vostra reflexió i anàlisi.
- Els processos de normalització En primer lloc, us demanàvem analitzar la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca des del concepte de norma social. Totes les societats tenen normes socials que regulen la vida social i les interaccions dels seus membres, establint pautes d'acció, de relació i de percepció, entre d'altres. Algunes normes afecten tots els membres d'una societat, mentre que altres són específiques de grups o col·lectius més reduïts; normes que ajuden, al mateix temps, a configurar la identitat del grup i a delimitar qui pertany o no al mateix. Les normes actuen com un mecanisme de control social, doncs estableixen límits sobre quines conductes són vàlides o no en cada situació o context social. Per això, el fet que una conducta concreta (o l'absència de la mateixa) generi algun tipus de sanció social és un bon indicador de l’existència d’alguna norma social que la regula. La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, com qualsevol altre grup social, no és aliena al procés de normalització, a partir del qual es generen i es consoliden certes normes socials que regulen el comportament dels/les integrants del grup. En el documental sobre la Plataforma, i en la resta de materials que us proposàvem, podem veure diferents accions del moviment, des de fragments de les assemblees que es realitzen regularment, fins a accions col·lectives en l'espai públic com serien les visites a algunes entitats bancàries, la reocupació d'habitatges desnonades, etc. Al respecte, us demanàvem identificar normes que regulen el comportament dels/les membres de la PAH en aquest tipus d'accions, partint de la distinció entre normes explícites i normes Avaluació contínua Comentari PAC 4 Curs 2012/
norma implícita es trenca, aquesta es pot fer visible i passar a ser explícita. Per això, més enllà de la classificació en si, l'important era argumentar per què heu classificat certes normes com explícites i altres com implícites. Un dels elements sobre els quals es pot basar aquesta argumentació és el tipus de sanció que es donaria si es trenqués la norma en qüestió. Quan es trenca una norma explícita, es rep un tipus de sanció formal (que, segons el cas, pot ser un avís, una amonestació, una reprimenda, etc.), Mentre que quan es trenca una norma implícita, el tipus de sanció que es rep és informal (la identitat de la persona que trenca la norma pot quedar afectada, ja que els/les altres la poden titllar de persona una mica estranya o "anormal"). Si un membre de la PAH es posés una samarreta de publicitat d'un banc per anar a fer una acció col·lectiva de petició d'una dació en pagament, probablement la seva identitat com a activista i persona coherent quedaria seriosament qüestionada. Un exemple on es pot apreciar que les normes socials no es donen en el buit, sinó que se situen en el marc de grups i d'un context discursiu més ampli, és la polèmica generada per la intervenció de la portaveu de la PAH, Ada Colau, al Congrés dels Diputats. Aquesta polèmica sorgeix, precisament, per un xoc de normes socials, doncs ens trobem amb dos grups que es regeixen per normes diferents. El president del Congrés sanciona Ada Colau (demanant-li una disculpa i amenaçant amb suspendre la compareixença) per considerar que ha trencat una norma: la d'abocar greus acusacions contra un expert, titllant-lo de criminal. En canvi, Ada Colau, sent que qui ha trencat la norma ha estat el representant de les entitats financeres, en afirmar que "la legislació espanyola és estupenda" i que "la dació en pagament no és la solució", ja que considera que amb això ha menyspreat el patiment de molts ciutadans. Igualment, Ada Colau també considera que el mateix Congrés ha trencat una norma, per no haver cridat a l'ordre a aquest senyor per les seves declaracions, i per continuar considerant- lo com un expert, ja que considera que això implica una manca de respecte cap als ciutadans. Acusar al Congrés falta de respecte als ciutadans implica així mateix trencar una norma social implícita en aquest context, i això es fa visible en la sanció del president del Congrés, quan acusa Ada Colau d'haver amenaçat als diputats i d'haver-los restat la legitimitat que els han atorgat les urnes. Fixem-nos que tots dos valoren la llibertat d'expressió, però situen els límits d'aquesta de manera diferent. Com a portaveu de la PAH, Ada Colau pot acusar l'actitud del Congrés perquè, precisament, la raó de l'emergència de la Plataforma és la passivitat percebuda per part de les institucions per solucionar el problema de l'habitatge i les hipoteques. Per tant, el president del Congrés interpreta que amb aquesta acusació Ada Colau ha trencat una norma, però per la PAH seria tot el contrari: és el fet de Avaluació contínua Comentari PAC 4 Curs 2012/ mantenir el silenci el que suposaria estar trencant una norma, ja que la seva tasca com col·lectiu és la de denunciar la passivitat dels polítics davant aquest problema.
- Relació majoria / minoria En segon lloc, us demanàvem analitzar la polèmica de l'habitatge en termes de majoria/minoria. Com s'argumenta en el mòdul, la majoria no ve definida necessàriament per paràmetres numèrics, sinó que remet a qui té la capacitat d'imposar quines seran les normes i/o valors socials dominants en una situació concreta. En el cas de l'habitatge, quan una família no pot afrontar el pagament de la hipoteca, la legislació existent marca en gran mesura la definició de la situació i les regles del joc, ja que permet que l'entitat financera pugui posar l'habitatge a subhasta, que la pugui adquirir per només el 60% del valor de taxació de l'immoble, i que després pugui sol·licitar un desnonament dels seus habitants. Per això, com a majoria, podríem situar les institucions i poders públics -les directrius s'han d'acatar-, i a les entitats financeres i altres organismes vinculats al poder econòmic. Les famílies hipotecades i la PAH serien, en termes generals, la minoria dins d'aquesta problemàtica (encara que això, com veurem més endavant, té també alguns matisos, a més d'haver-hi també altres
grups implicats com certs mitjans de comunicació, etc.). La influència de la majoria actua de diferents maneres. Sens dubte, una ordre judicial de desnonament amb la intervenció posterior de la policia, pot ser entesa com un exemple d'influència de la majoria. No obstant això, no es tracta d'una influència que actuï sempre a través de la força. Un exemple clar es pot observar en el documental "La Plataforma", quan ens mostra com estan les famílies afectades abans d'incorporar- se la PAH. Se'ns explica que les persones que arriben a la PAH amb freqüència estan desorientades, se senten culpables, estan avergonyides, etc. Seria un cas d'influència de la majoria a causa d'una interiorització: moltes persones afectades han interioritzat que la responsabilitat de la situació en què es troben és seva i només seva. Es tracta d'una definició de la situació que s'ha promogut des del poder polític-econòmic, segons la qual l'origen del problema es troba en què moltes persones han viscut per sobre de les seves possibilitats. És una conceptualització del problema que serveix als interessos de la majoria, doncs l’eximeix de responsabilitat, i al mateix temps immobilitza a les persones afectades (si un se sent responsable únic del seu problema, la darrera cosa en que pensarà serà en associar-se, lluitar pels seus drets, etc.). La influència de la majoria actua a través de la pressió, i ens podem imaginar una situació bastant similar a la de l'experiment d'Asch quan una persona o família anava al despatx del notari per signar la hipoteca amb el banc. Com ens explica el documental, les persones/famílies no tenien gaire marge per negociar en aquesta situació. Malgrat les explicacions i advertències del notari, tots els assistents presents (representant de l'entitat bancària, agent immobiliari, promotor, etc.) tenien l'expectativa de la signatura de la hipoteca i exercien una pressió al respecte. Unit al fet que "tothom ho feia" i a la falta d'alternatives, la persona tenia poques opcions d'oposar-se a les clàusules fixades per l'entitat bancària. Seria un clar exemple de Avaluació contínua Comentari PAC 4 Curs 2012/ conformitat, on la persona acaba actuant de manera diferent a com ho faria si no tingués aquesta pressió. L'obediència és un altre procés d'influència de la majoria que es caracteritza per l'existència d'una ordre que és acatada. En el problema de les hipoteques, la majoria exerceix influència mitjançant ordres que insta complir. Ordena pagar les mensualitats i els deutes pendents, ordena desallotjar l'habitatge en cas d'impagament, etc. Acatar aquestes ordres és un exemple d'influència de la majoria, i com podem veure en el cas de la PAH, s'utilitza la desobediència precisament com a estratègia per neutralitzar aquesta influència. Finalment, respecte a la influència de la majoria, s'ha de distingir conformitat de conformisme. Aquest últim procés fa referència a una actitud: l'actitud de pensar que encara que fes alguna cosa, tampoc serviria per canviar les coses. El conformisme és un dels mecanismes que utilitza la majoria per neutralitzar la capacitat d'influència de la minoria. És la transmissió de la creença de la impossibilitat de canviar les coses. El conformisme es donaria en tots aquells/es ciutadans/es que llegeixen al diari les notícies sobre els problemes de les hipoteques, que s'escandalitzen per les injustícies associades, que coneixen fins i tot les accions de la PAH i estan d'acord amb elles, però que malgrat tot no fan res al creure que tampoc serviria de res. La majoria exerceix influència per mantenir l'status quo. Com que té capacitat per a definir les normes i/o valors de la situació, en té prou amb exercir pressió perquè aquestes es compleixin i segueixin vigents. En canvi, la minoria, ha d'actuar a través de la persuasió, és a dir, intentant convèncer membres de la majoria perquè acceptin els seus plantejaments. Des d'aquest punt de vista, la PAH seria clarament una minoria innovadora. A més, la seva capacitat d'influència ve donada perquè compleix amb gran part les característiques que ha de tenir una minoria: D'una banda, es tracta d'un col·lectiu que planteja un conflicte, ja que posa en qüestió la legislació existent, proposa canviar-la, i promou la desobediència (intentar aturar els
