Ad Noctem
Començava l’estiu. Les classes i els exàmens havien acabat i les notes s’havien
lliurat. No eren les puntuacions que tenia en ment, però tampoc eren massa
decebedores. Semblava que seria un estiu llarg. Per sort, els meus amics m’havien
convidat a una petita sortida als afores de la ciutat. Res massa interessant, només
volíem estar en contacte amb la natura una o dues nits.
El dia era el 13 de juliol de 1996, una mica més d’un mes després d’acabar amb la
tortura que suposava estudiar en el Kingsbridge. Esperàvem tots impacients que
arribés el Paul, com sempre. Al final va arribar uns 30 minuts tard..
-Perdó, la meva mare s’havia deixat una cosa i no la trobava i ens hem estat
una bona estona buscant-la i… - digué amb fatiga.
-Sempre fas igual! Busques una excusa perquè et perdonem per arribar tard. -
va dir la Judy, irritada com de costum-.
-No siguis tan dur amb ell, Judy. - parlà Derek.
-No! És que no és normal! - digué enfadada-. No es poden fer plans amb ell!
-Vinga, va, no comencem de bon matí! - va dir l’Òscar..
-Bé, està bé. Però, com ho torni a fer, et juro que me’l carrego!
Per fi, la discussió havia acabat. Vam començar a tirar direcció cap a l’entrada al
bosc. “Benvinguts al Bosc Nacional de Tongass!”. Com si no sabéssim a on
anàvem. El lloc que teníem escollit estava a uns 3 quilòmetres de l’entrada. Era tot
bosc, miressis on miressis. Per sort, seguíem el camí principal, si no segur que ens
haguéssim acabat perdent. No va ser una excursió gaire difícil, sobretot perquè el
bosc era força pla. Ens vam passar la resta del dia muntant les tendes de campanya
en les quals dormiríem aquella nit. Va ser bastant fàcil muntar-les, menys per al
Paul..
-Ui! Com, collons, va això!?.
-Mira, espera, que t’ajudo - va dir el Derek amigable-. Veus aquest pal? Doncs
l’has d’ajuntar amb aquest, i després clavar-lo al terra amb aquest clau.
-Ah! És clar! Que fàcil! Llavors, aquest va aquí i aquest aquí… i després -
abans que s’adonés, el pal li va sortir disparat cap a la cara-. Merda! Quin
mal, joder!.
