¡Descarga Part 3. Dret processal y más Apuntes en PDF de Derecho Romano solo en Docsity!
Part 3. Dret processal
6. EL PROCÉS ROMÀ
Introducció:
- Quan una persona realitza un negoci jurídic neix al seu favor una sèrie de drets subjectius.
- Aquests drets subjectius es protegeixen a través del dret processal, concretament al dret processal civil romà. Exemple: en un contracte de mutu la persona que deixa un quantitat de diners neix a favor seu el dret de crèdit.
6.1. Història del procés: Hem de distingir dos etapes en el dret processal romà:
- Etapa pre - cívica: en aquesta època no l’estat no està estructurat, no existeix un aparell estatal fort. En aquesta etapa és habitual remetre a l’autoajuda (el fet de prendre’s la justícia per la pròpia mà).
- Etapa cívica: en aquesta època existeix un aparell estat format i fort que protegeix els drets dels ciutadans. Cal dir que existeix un petit marge a l’autoajuda, la qual només es pot fer servir en legítima defensa. És una autoajuda controlada. - Aquí l’estat s’encarrega, en la major mesura possible, de protegir els drets dels individus. És important el concepte de “jurisdicció”: potestat diamant de la sobirania de l’estat exercida exclusivament per tribunals independents i predeterminats per la llei que s’encarreguen d’aplicar el dret al cas concret jutjant i fent executar allò jutjat. - En l’època romana, els processos de les accions de llei i del procediment formulari es dividien en 2 fases: a) Fase “in iure”: es duia a terme davant el Pretor. b) Fase “apud iudicem”: es duia a terme davant d’un jutge privat. - El terme “jurisdicció” s’entenia amb 2 conceptes: · “Iurisdictio”: potestat o facultat del pretor d’introduir un procés i fixar els termes del litigi. · “Iudicatio”: facultat o potestat del jutge privat per dictar sentència. * L’acció era el mitjà o l’instrument que l’estat posava a disposició dels particulars per la defensa dels seus drets. Trobem 2 sentits de l’acció: - Formal: instrument que posa en marxa un procés material. - Material: contingut de la reclamació.
Existeixen diversos tipus d’acció:
- Accions de dret estricte: són aquelles que protegeixen els drets que emanen dels contracte que neixen en l’àmbit del “ius civile”. Per exemple, el mutu o la “stipulatio” estan protegits per accions de dret estricte. El jutge, per resoldre el problema, es cenyeix a l’essència del contracte, no entra a valorar els acords, pactes executats anteriorment per les parts.
- Accions de bona fe: són accions que protegeixen els drets que emanen dels contractes nascuts de la mà del Pretor. El jutge pot tenir en compte tots els elements: l’essència del contracte, els pactes acordats per les parts en l’àmbit privat, les clàusules...
- Accions reals: són accions que protegeixen un dret real sobre una cosa. Aquestes accions es dirigeixen sobre la cosa i, conseqüentment, contra la persona que en aquell moment tingués en el seu poder la cosa. El prototip de les accions reals és
l’acció reivindicatòria: és l’acció que té el propietari civil no posseïdor contra el posseïdor no propietari. L’acció reivindicatòria persegueix la cosa.
- Accions personals: accions que protegeixen els drets personals o de crèdit i es dirigeixen contra una persona determinada, el deutor del que es pretén que respongui d’alguna cosa.
Les parts que intervenen en un procés són l’actor demandant (part que exercita l’acció) i el demandat (persona contra la que es dirigeix l’acció).
6.2. Èpoques del procés romà
- Època arcaica: basant-se en al L12T, trobem el procediment de les Accions de Llei.
- Època clàssica: l’any 242 dC neix de la mà del Pretor Peregrí i del “ius gentium” el procediment formulari. · 130 dC als CR se’ls permet litigar amb el procediment formulari. · 17 aC es deroguen definitivament les Accions de Llei. · 27 aC amb August al poder neix la “Cognitio extra ordinem” (causa judicial fora de l’ordre processal formulari).
- Època post – clàssica: La “Cognitio extraordinària ordinem” guanya terreny al procediment formulari i es converteix en el procediment típic d’aquesta època. · Amb Constantí es deroga el procediment formulari.
- LES ACCIONS DE LLEI Aquest procés es tracta d’una sèrie de declaracions solemnes i de gestos rituals que l’ordenament jurídica prescrivia als particulars per la defensa dels seus drets.
El procés de les accions de llei prové de la L12T. Característiques d’aquest procés:
- Les accions de llei servien per fer valer els drets del “ius civile”.
- Dirigides als ciutradans romans.
- Tenien certa importància els arcaismes (constant remissió a l’autoajuda) i el formalisme del procés (les formalitats descrites per la llei havien de complir-se a la perfecció, ja que si no es perdia el litigi).
- Aquest procés es dividia en 2 fases: fase “in iure” (davant del Pretor) i fase “apud iudicem” (davant d’un jutge privat elegit per les parts litigioses).
Tipus d’accions de llei: a) “Legis acto sacramento in rem” (precedent de l’acció reivindicatòria): permetia al propietari d’una cosa, que en un moment concret no es trobava en possessió de la mateixa per causes alienes a la seva voluntat, recuperar-la d’aquell subjecte no propietari de la cosa que la posseïa. b) “Legis acto sacramento in personam”.
Desenvolupament del procés: Dos persones litigaven per alguna cosa, acudien al pretor i li afirmaven que la cosa en qüestió els hi pertanyia. Una de les dos parts diu a l’altra “com que has reivindicat injustament X, t’invito a fer una aposta de Y per decidir qui es queda amb la cosa”. El pretor redactava un resum i li entregava al jutge. Amb el jutge es comença la segona fase del procés en la qual, el jutge decideix quina de les dues parts ha mentit i quina no. Si dicta sentència en pro al que havia apostat justament, aquest rebia la cosa en qüestió i l’objecte de l’aposta (Y); l’altra part donava Y a l’estat.
- EL PROCEDIMENT FORMULARI
- Causes del sorgiment del procés formulari: · Defectes de les accions de llei; massa formalisme i arcaismes.
d’aquest moment ja no es podrà iniciar un procés sobre el mateix assumpte (“non bis in idem”). Posteriorment, es procedeix a l’elecció, per part de les parts, del jutge privat que dictarà sentència.
Acte seguit el pretor redactava la fórmula: petit document, únic element escrit en tot el procediment formulari, en el qual es fixen els termes del litigi perquè el jutge conegui de què tracta el tema.
La fórmula constava de 2 tipus de parts: a) Parts ordinàries: aquelles que apareixen a totes les fórmules. b) Parts extraordinàries: aquelles que poden o no aparèixer en les fórmules.
Estructura d’una fórmula (parts ordinàries):
- Nomenament del jutge: la fórmula s’encapçala amb el nom del jutge que anava a dictar sentència.
- Intentio : era la pretensió de l’actor.
- Condemnatio : és la instrucció del procés; part de la fórmula en què el pretor atorga al jutge perquè dicti sentència.
El pretor també pot recollir les possibles al·legacions de les parts (parts extraordinàries):
- Exceptio : és l’afirmació d’un fet per part del demandat que si aconsegueix provar que és cert paralitzarà l’eficàcia de lo al·legat per part de l’actor en la intentio.
- Replicatio : és la negació d’un fet per part de l’actor que si aconsegueix demostrar que és cert paralitzarà l’eficàcia de lo al·legat pel demandat en l’exceptio.
- Duplicatio : és l’afirmació d’un fet per part del demandat que si demostra que és cert paralitzarà l’eficàcia de lo al·legat per l’actor en la replicatio. Amb la duplicatio conclou el torn d’al·legacions de les parts.
Amb el temps la clàusula arbitrària anà guanyant terreny, segons la qual es permetia que el demandat, per motu propio, retornar la cosa en si, d’aquesta manera no era necessària la sentència. El demandat, amb el sorgiment de la clàusula arbitrària, optava per la devolució de la cosa pel temor d’una mesura desproporcionada del jutge.
Redactada la fórmula per part del pretor, comença la segona fase del procediment formulari: la fase “ apud iudicem ” que es dur a terme davant del jutge privat escollit per les dues parts i aquestes li entreguen la fórmula. Com que ja existia acord per litigar no era necessària la presència d’ambdues parts.
Les obligacions que tenen les parts en la dinàmica del procés es coneixen com a càrregues. La càrrega de la prova correspon al qui afirma un fet, no al qui ho nega. El demandat té per provar l’exceptio i la duplicatio ; l’actor tenia la intentio i la replicatio.
La pràctica de la prova er l’activitat encaminada a convèncer el jutge de la veracitat d’uns fets que s’afirmaven com a existents en la realitat. Existeixen diversos mitjans de prova: a) Prova testifical: era la prova dels testimonis; aquest era voluntària i se sancionava amb greus penes la falsedat de les proves dels testimonis. b) Prova documental: no tenia gaire importància en el seny del procediment formulari perquè no es comença a atorgar documents públics fins el s. III dC. c) Jurament davant del jutge: un de les parts podia proposar a l’altra pronunciar un jurament voluntari sobra algun aspecte de la qüestió litigiosa.
A més, el jutge ha de valorar els mitjans de prova que se li han presentat. Quant a la valoració dels mitjans, existeixen 2 principis: a) Principi de lliure valoració de la prova: el jutge té plena llibertat a l’hora de formar la seva convicció per donar a cada mitjà de prova el valor que estima convenient. b) Principi de prova tassada i legal: és l’ordenament jurídica qui fixa el valor que s’ha de donar a cada un dels mitjans de prova.
Quan el jutge no té plena certesa del que ha ocorregut, aquesta presumeix del succeït. Existeixen 2 presumpcions: a) Iuris tantum: aquelles que admeten prova a contrari. Quan no se sap l’hora de la mort de dos persones en un accident es presumeix que ambdues han mort al mateix temps (presumpció de conmoriencia). b) Iuris et de iure: aquelles presumpcions que no admeten prova a contrari. Només existeix la presumpció de legitimitat dels fills nascuts després de la celebració del matrimoni o abans dels 300 dies (9 mesos) següents a la seva dissolució.
Un cop practicada la prova el jutge ha de dictar sentència condemnatòria o absolutòria del demandat. Aquesta sentència tenia autoritat de “cosa jutjada” i és inapel·lable (no es pot recórrer).
Un cop dictada la sentència lo encomiable és que el condemnat d’aquesta sentència compleixi amb lo previst. Quan això no ocórrer s’ha d’iniciar un procés d’execució de la sentència a través de l’actio iudicati. Amb aquest procediment, el pretor concedia al vencedor del litigi la possessió de tots els béns del vençut per a què aquest el conservi i l’administri durant 30 dies. Si passats aquests dies el vençut seguia sense complir amb la sentència, el pretor posa a disposició del vencedor de tots els béns del condemnat. El vencedor ha de vendre el seu patrimoni en pública subhasta i adjudicar-ho al millor postor.
- COGNITIO EXTRAORDINEM La cognitio extraordinem era el procediment típic de l’època d’August (Dominat). Aquest procés va néixer amb l’ascens al poder d’August com un procés extraordinari reservat exclusivament a reconèixer l’exigibilitat de determinades obligacions que fins al moment només tenien caràcter moral.
La cognitio extraordinem es convertí en el procediment típic l’època post – clàssica. El procés continua si ho diu el Magistrat. La COE es regeix per els principis contraris als del procediment formulari.
Característiques: · Es substancia en una sola fase. · Pèrdua de la importància de la “litis contestatio”, ja que els seus efectes es vinculen a la sentència. · Existència de l’apel·lació de la sentència, cosa que implica la necessitat de remetre les actuacions escrites a l’òrgan superior. · Elevats costos del procés, és a dir, elevats honoraris.
10. NEGOCI JURÍDIC
10.1. Concepte:
no).
- Condició complerta: el NJ sorgeix dels efectes.
- Condició incomplerta: la condició encara no s’ha complert. · C. Resolutòria: diem que un NJ està sotmès a condició resolutòria quan el cessament dels efectes del negoci depenen del compliment d’un fet futur i incert. Ex: “et donaré 100 euros cada mes fins que et casis”.
- Els negocis de condició resolutòria també es poden trobar en les mateixes situacions:
- Condició pendent.
- Condició complerta: es produeix el cessament dels efectes.
- Condició incomplerta: el NJ continua produint efectes.
- Terme: és el fet futur i cert a partir del qual el NJ comença a produir efectes. Ex: “et donaré el cotxe el dia 21 de desembre”. 2 tipus de termes: · Suspensiu o inicial: data que marca l’inici del efectes del negoci. · Resolutori o final: data que marca el cessament dels efectes del NJ.
- Mode: és un càrrega imposada a la persona beneficiada per un acte de liberalitat.
- S’entén per acte liberalitat: el que fa el disposant sense esperar res a canvi. Ex: donació, regal.
- La càrrega de mode no arriba a tenir l’identitat de contraprestació, ja que si fos així no seria un acte de liberalitat.
C) Elements naturals: aquells elements que acompanyen al NJ pel simple fet d’haver- se realitzat aquest NJ.
10.4. Invalidesa del NJ El consentiment que es presta en el NJ ha de ser conscient i lliurement manifestat. Si falta algun d’aquests condicionants diem que aquest consentiment està viciat i, per tant, es produeix l’invalidesa del NJ.
Els vicis del consentiment que provoquen l’invalidesa del negoci jurídic són: a) Vicis inconscients: error, intimidació, violència i dol. b) Vicis conscients: simulació i reserva mental.
- Vicis inconscients:
- Error: coneixement fals o equivocat d’un fet o d’una cosa. 2 tipus d’error: · De dret: no és excusable; es diu que l’ignorància de la llei no excusa del seu compliment. · De fet: hi ha múltiples classificacions F 0 E 0Error en el negoci: error que recau sobre la naturalesa jurídica del negoci. F 0 E 0Error en la substància: error que recau sobre les qualitats essencials de la cosa objecte del negoci. F 0 E 0Error en la quantitat: error que recau en la quantitat de coses objecte del negoci. Ex: “Promets donar-me 100? Sí, prometo donar-te 50” (incongruència).
- Intimidació: coacció psicològica. Té lloc quan s’imposa a una persona el temor racional i fundat de sofrir un mal imminent, en la seva persona, familiars o béns per obligar-li a realitzar un NJ.
- Violència: coacció física que s’exercita sobre una persona per obligar-li a realitzar un NJ.
- Dol: és l’artifici engany o frau pel qual s’indueix a una persona a realitzar un NJ.
- Dos accions per impugnar el dol: · Actio dolo : es creà per a què el subjecte – víctima del dol pogués reparar -lo (demandant). · Exceptio dolo : la té el que fou víctima o subjecte del dol per paralitzar l’acció de la persona que pretenia el compliment del NJ sotmès a dol (demandat).
- Simulació: es produeix quan de comú acord les parts emeten entre si una declaració de voluntat que no coincideix amb la voluntat interna amb la finalitat d’enganyar a terceres persones. Aquesta simulació pot ser:
- Absoluta: quan es celebra un NJ que en realitat no es pretenia celebrar.
- Relativa: quan se celebra un NJ per encobrir el NJ que en realitat es pretenia celebrar.
- Reserva mental: té lloc quan el declarant manifesta una cosa i internament es diu a si mateix que no vol aquella cosa. És a dir, una persona fa una declaració que es correspon amb la seva veritable voluntat, però aquesta resulta oculta.
Quan es dóna algun d’aquests vicis diem que el NJ és invàlid.
- Anul·labilitat del NJ: el NJ anul·lable inicialment és vàlid, produeix efectes jurídics, però està amenaçat de destrucció per una de les parts. Per anul·lar el NJ, la part sol·licitava al pretor la “restitutio in integrum”.
- Els NJ anul·lables poden inavlidar-se de forma: a) Expressiva: mitjançant una declaració de voluntat en la que manifestem voler els efectes dels negocis F 0E 0 Confirmació del negoci. b) Tàcita: deixant transcórrer el termini per poder anul·lar el NJ F 0E 0 prescripció sanadora.
- Nul·litat del NJ: el NJ no produeix efectes jurídics per un defecte greu en el propi negoci. Causes: · Falta d’un element essencial. · Absència d’un requisit de forma constitutiva.
- En els NJ nuls pot existir la convenció: possibilitat de que el NJ nul pugui tenir els mateixos efectes pràctics com un altre NJ. Ex: el testament, per a al seva validesa, necessita d’un requisit mínim, l’hereu. Aquest ha de ser cert i determinat. Ex: el primer hereu que acudeixi a l’enterrament rebrà l’herència F 0E 0 disposicions d’última voluntat.
10.5. Representació En un NJ pot passar que qui actuï en el negoci sigui una persona (representant), però qui en rebi els efectes sigui una altra (representat) F 0E 0 fenomen de la representació.
Així doncs, podem dir que el representant és la persona que actua i obra per compte d’una altra en un NJ, mentre que el representat és la persona a compte de la qual s’obra i s’actua.
Existeixen 2 tipus de representació:
Substitució pupil·lar
O (testador) / │ \
( mucio scaeuda F 0E 0 interpretació literal) A B C D F 0E 0 no arriba a néixer (hereus “ad intestato”) │ O F 0E 0 substitut pupil·lar a Manlio Curio (jurista Grasso; va vèncer aquesta opció)
Part 4. Dret d’obligacions
11. LES OBLIGACIONS
Una obligació és el vincle jurídic en virtut del qual una persona anomenada deutor es compromet front a una altra anomenada creditor a la realització d’una determinada prestació. (vincle jurídic) Deutor ------------------> creditor
El vincle jurídic és lo que uneix el deutor amb el deutor. El vincle jurídic va a determinar l’existència de 2 elements: dèbit i responsabilitat. Aquets dos elements van units a partir del 362 aC a través de la “Lex Poeteli popiria de nexis” amb la qual es passa d’una responsabilitat personal (respon amb el seu cos) a una responsabilitat patrimonial (respon amb el seu patrimoni).
11.1 Requisits i contingut de les obligacions
El deutor ha de realitzar una activitat a favor del creditor: la prestació. La prestació és l’objecte de l’obligació. Tota prestació consisteix en un “dare” (donar), “facere” (fer), “praestare” (prestar). Exemple d’una prestació: garantir un deute.
Aquesta conducta que el deutor ha de realitzar en pro del creditor, per ser vàlida té que complir amb una sèrie de requisits:
- Lícita: no té que anar ni contra la llei ni contra la moral (Ex: matar a un veí).
- Possible: ha de ser possible para el deutor. Existeixen 3 tipus d’impossibilitat: 1. Física / jurídica - Física: la prestació és impossiblement física pel deutor. - Jurídica: la prestació és físicament possible, però es fa impossible per imperi de la llei o del dret.
- Total / parcial
- Total: la prestació es fa impossible en la seva totalitat (Ex: entrega de una collita que ha desaparegut por la meteorologia). - Parcial: afecta a una part de la prestació. En el mateix exemple, s’ha perdut part de la collita.
- Originaria / sobrevinguda
- Originaria: aquella obligació que és impossible des del moment de la seva constitució. - Sobrevinguda: aquella obligació que neix possible, però que entre el moment de la seva constitució i el moment del seu compliment esdevé impossible.
- Determinada o determinable: la prestació determinada es aquella que és coneguda, concreta i exacta per las partes. La prestació determinable és aquella que en el moment de constituir - se l’obligació no és coneguda, concreta i exacta para las partes, però s’han assentat les bases par la seva determinació posterior sense necessitat d’un nou acord de voluntat entre les partes.
- La prestació ha de tenir contingut patrimonial; la prestació ha de poder ser avaluable en diner. Així, podem quantificar la responsabilitat del deutor en cas d’incompliment de l’obligació.
11.2. Lloc i temps de l’obligació Lloc de compliment de la prestació: En principio la prestació ha de complir-se en el lloc que acorden les partes. Si no acorden res, i la prestació és un bé immoble, es farà en el lloc on estigui aquell bé.
Si les parts no han acordat res i la prestació es tracta d’un bé no immoble, pel principi “favor debitoris” (el deutor sempre s’obliga a lo menys costós o greu), es farà en el domicili del deutor.
Temps de compliment de la prestació: Distingim entre: a) Obl. pures: aquelles que no estan sotmeses ni a termes ni a condició. Són exigibles des del moment de la seva constitució. b) Obl. impures: aquelles que estan sotmeses a terme i a condició. Seran exigibles des de l’arribada del terme, o bé des del compliment de la condició.
per parts. Ex: un deute de diner de 200 euros (4 entregues de 50 euros).
- Obl. Indivisibles: aquelles que no admeten compliment parcial perquè s’alteraria l’essència de l’obligació; no es pot entregar per part. Ex: entrega d’un gos.
Segons els subjectes: Quan fem referència a les obligacions segons els subjectes, aquestes s’apliquen quan les parts contractuals són anòmales.
a) Obl. Ambulatòries(indeterminació dels subjectes): lo normal és que quan es constitueix l’obligació els subjectes estiguin determinats. En aquest tipus d’obligacions els subjectes s’han de determinar en determinades circumstàncies ja que en el moment de la constitució de la prestació no estaven determinades.
b) Pluralitat de subjectes: lo normal és que hi hagi un subjecte actiu (deutor) front un subjecte passiu (creditor). Quan hi ha diferents creditors front un deutor o viceversa parlem d’obligacions amb pluralitat de subjectes. Aquest tipus d’obligacions es classifiquen de la següent manera:
- Obl. Mancomunades o parciàries: aquelles en les que cada deutor deu una part de la prestació i cada creditor té dret a una part d’aquesta. És a dir, cada deutor deu una part i cada creditor pot exigir una part de la prestació total. * En aquest tipus d’obligacions hi ha tantes prestacions com objectes (pluralitat de prestacions i d’objectes), ja que el deute total es divideix en tantes prestacions independents com subjectes hi hagi. Ex:
300 euros A --------> 100 │ A, B, C ------------ > X F 0E 0 B ---------> 100 │ X deutors C --------->100 │ mancomunats
- Obl. Solidàries: cada deutor i cada un dels creditors ha de complir o pot exigir la totalitat de les prestació establerta. * Són obligacions amb pluralitat de subjectes i un únic objecte. * La solidaritat no es presumeix, s’ha d’indicar expressament. * Exemple: _______________ ↓ ↓ ↓ 300 euros │ A B C ----------- > X (reclama la totalitat a cada un dels deutors fins que deutors un d’aquests li pagui). solidaris
- En els obligacions solidàries podem distingir dos tipus de relacions: · R. Externes: regulen les relacions existents entre deutors i creditors. En aquestes relacions el creditor pot dirigir-se a qualsevol dels deutors per exigir-li la totalitat de la prestació, de manera que si no cobra d’aquell deutor pot continuar exigint la prestació als altres. Quan un dels deutors pagui, la prestació queda extingida pels altres. · R. Internes: tenen lloc entre els propis creditors i deutors. Quan hi ha pluralitat de deutors i un d’aquests paga la totalitat de la prestació, els altres deutors li deuen la seva corresponent part proporcional. Si no paguen, el deutor que ha pagat té l’anomenada “acció de retorn o de reemborsament” per reclamar el compliment forçós de l’obligació. De la mateixa manera, en el supòsit que hi hagi pluralitat de creditors, i només un d’aquests cobra la totalitat del deute aquest ha de pagar la part
proporcional a la resta dels creditors. Si això no passa, els altres creditors tenen també l’acció de retorn per cobrar.
- Si fóssim creditors escolliríem un NJ de solidaritat.
- Existeixen 3 tipus d’obligacions solidàries: · Activa: varis creditors i un sol deutor. · Passiva: varis deutors i un sol creditor. · Mixta: varis deutors i varis creditors.
Segons el vincle jurídic: Quan fem referència a les obligacions segons el vincle jurídic podem establir 2 subdivisions: a) Segons el seu origen parlem d’obligacions civils i honoràries.
- Obl. Civils: aquelles que procedeixen o emanen dels contractes que tenien el seu origen en el ius civile (L12T). Ex: contracte de mutu, stipulatio.
- Obl. Honoràries: aquelles que emanen dels contractes que tenien el seu origen en el ius honorarium. Ex: contracte de comodat.
b) Segons la seva exigibilitat podem distingir entre obligacions civils i naturals.
- Obl. Civils: aquelles obligacions que disposaven d’acció; podien ser exigides judicialment. Ex: contractes formals, consensuals i reals.
- Obl. Naturals: aquelles que no disposen d’acció per exigir el compliment forçós de l’obligació. Les obligacions naturals es troben a mig camí entre el simple deure moral i l’obligació civil. * Les obligacions naturals produïen efectes jurídics: · Negatius: el fet de no disposar d’accions. Si el creditor és objecte d’un pagament voluntari pot retenir el que se li ha pagat, i el deutor no disposa d’acció per reclamar. · Positius: disposaven de la “solutio retentio” (retenció de lo pagat; el que el creditor cobrava en virtut d’una obligació natural no podia ser reclamat pel deutor)
11.4. Les fonts de les obligacions Les fonts de les obligacions és allò del que emana o neix una obligació. Al llarga de la història ha hagut diferents classificacions de les fonts:
Segons Gai les fonts de les obligacions eren:
- Contracte: acord de voluntats entre 2 o més persones destinat a produir efectes jurídics.
- Delicte: realització d’un fi il·lícit prohibit per la llei.
- Es diu que la classificació que va fer Gai de les fonts de les obligacions no era definitiva. Al contracte i al delicte se va afegir “altres tipus de causes”.
Segons Justinià les obligacions neixen de:
- Contracte
- Quasicontracte: vincle obligatori entre persones que no neix d’un previ acord de voluntats. Existeixen dos tipus de quasicontracte: · L’enriquiment injustificat · La gestió de negocis aliens
- Delictes: acte il·lícit dolós.
- Quasidelictes: acte il·lícit culpós.
En l’actualitat, l’article 1089 del Codi Civil estableix que les obligacions neixen de:
- Respondre amb el seu propi patrimoni del deute aliè de la obligació principal.
- També té els seus avantatges: benefici d’exclusió (sap que el creditor no se li dirigirà en primer lloc) i benefici de divisió (en el supòsit de varis fiadors).
Drets del fiador:
- El fiador ha de compensar-se de les pèrdues ocasionades per la fiança i, per fer-ho, té contra el deutor l’acció de retorn o de reemborsament.
Obligacions del deutor:
- Si feia efectiva la fiança, el deutor havia de contrarestar al fiador/s de totes les pèrdues ha li/els hagi ocasionat la fiança. Si no ho fa de manera voluntària, el fiador, com hem dit abans, té l’acció de retorn (de regreso) o de reemborsament.
Reforç de les obligacions Les obligacions podien veure’s reforçades mitjançant 3 mecanismes:
- Clàusula penal: clàusula que s’afegeix al contracte i suposa la promesa de pagament que fa el deutor d’una determinada quantitat de diners per al supòsit que aquest no compleixi amb l’obligació, o bé per al cas que es retardi en el compliment de la obligació.
- Arres: tenien caràcter confirmatori; es tracta d’una quantitat de diners o una determinada cosa que s’utilitza com a senyal i que prova l’existència d’un contracte. * Aquesta funció d’extremar l’existència d’un contracte és la única forma que tenia el dret clàssic. En l’època clàssica, aquesta quantitat de diners o aquesta determinada cosa es tornava quan una part desistia del contracte.
- En el dret de Justinià, les arres també motiven la funció confirmatòria del dret clàssic, però, a més, adquireixen un caràcter penitenciari, és a dir, autoritzen unilateralment a una de les parts a desistir del contracte sancionant-la amb la pèrdua de les arres (art. 1454 CCCat: si desistia el comprador unilateralment del contracte, aquest perdia l’import o el valor de les arres; en canvi, si era el venedor qui desistia del contracte, aquest havia d’abonar el doble de les arres al comprador.
- Les arres és una institució que procedeix del dret grec, no del dret romà.
- Jurament: tenia lloc quan un menor de 25 anys realitzava un NJ amb un tercer sense la intervenció o consentiment del curador. El menor podia jurar al tercer que no sol·licitaria la “restitutio in integrum” (rescissió del contracte) passés el que passés.
11.6. Extinció de les obligacions El compliment de les obligacions determina la seva extinció. Les obligacions s’extingeixen amb el compliment de les obligacions.
Atenent al ius civile i al ius honorarium trobem diferents maneres d’extingir les obligacions.
- Ius civile: l’àmbit d’aquest dret presenta medis d’extinció d’obligacions automàtics. Així doncs, quan ens trobem amb algun mitjà d’aquest àmbit del dret no només les obligacions s’extingeixen automàticament, sinó que també s’extingeix l’acció que permet reclamar el dret de crèdit. Exemple en un contracte de mutu:
(ja s’ha tornat el préstec de 3000 euros) Banc ---------------------------------------> X (creditor) (deutor)
s’extingeix l’actio certae creditae pecuniae (per la qual es reclamar la quantitat prestada)
- Medis d’extinció d’obligació del ius civile: a) Pagament: és la causa més important d’extinció de les obligacions. Aquest medi suposa el compliment de la prestació establerta en l’obligació, consisteixi o no en diners. Per a què el pagament sigui vàlid (que es faci efectiva l’extinció de l’obligació) ha de reunir una sèrie de requisits referides tant a l’objecte, als subjectes com al lloc i el temps en què es fa. · Subjectes: qui pot pagar la prestació? El deutor o qualsevol altra persona que estigui interessada en el compliment de l’obligació (subjecte passiu); d’altra banda, el creditor o qualsevol altra persona autoritzada per aquest és qui rep el pagament (subjecte actiu). · Objecte: per a què el pagament sigui vàlid l’objecte ha de reunir una sèrie de requisits:
- Identitat: s’ha de realitzar la prestació deguda i no una altra, a excepció de l’autorització del creditor.
- Integritat: la prestació s’ha de realitzar per complet, íntegrament. No es pot pagar només una part d’aquesta.
- Indivisibilitat: el creditor no pot ser obligat o forçat a rebre la prestació per part, encara que aquesta sigui divisible. · Lloc i temps: el pagament ha de cenyir-se al lloc i temps establerts.
b) “Contrarius actus”: consisteix en perdonar el deute a través d’un acte igual, però de contingut contrari al que va originar el deute. Per tant, es tracta de la condonació del deute. Ex: stipulatio F 0E 0 acceptilatio
“promets donar-me 100?” ,-------------------------------------↓ creditor deutor ↑ ---------------------------------‘ “ sí, ho prometo”
“Els 100€ que t’he donat els prens per rebuts?” ,------------------------------------------------↓ deutor creditor ↑-----------------------------------------------‘ “ sí, ho prenc per rebut”
- Si el creditor vol perdonar els 100€, ja que s’ha fet a través d’un procediment formal, té que fer-ho mitjançant un altre acte formal, igual, però en sentit contrari al que va generar el deute F 0E 0 acceptilatio
c) Novació: suposa l’extinció d’una obligació primitiva a causa de la creació d’una nova obligació en la qual es varia alguna cosa en relació a aquesta obligació primitiva. Per tant, es tracta de la substitució d’una obligació primitiva per una obligació nova que extingeix a l’anterior. Aquesta substitució
100 Deutor A -------> creditor B │ 100 │→ Comp. Parcial: A deu 100 a B; B deu 50 Deutor B -------> creditor A │ a A i A deu 50 a B 100 │ Deutor A -------> creditor B │
- La compensació no es donava de la mateixa manera en el dret clàssic i el dret justinianeu: · Dret clàssic: la compensació s’havia de liquidar en el marc processal. · Dret justinianeu: la compensació funcionava automàticament; l’únic exigit per a què la compensació es pogués dur a terme és que els deutes recíprocs fossin ambdós de diners o de coses fungibles (de la mateixa espècie i qualitat).
b) Pactum de non petendo (pacte de no demanar): tenia lloc quan el creditor es comprometia a no exigir la prestació deguda al deutor durant un temps determinat. Les parts havien acordat reclamar el deute fins una data concreta. El creditor vulnera el seu compromís adquirint la prestació. 11.7. Incompliment de les obligacions Si el compliment de l’obligació provoca la seva extinció, el seu incompliment genera responsabilitat del deutor.
En el dret clàssic regia el criteri de responsabilitat objectiva, segons el qual esdevingut l’incompliment de l’obligació, aquest era responsabilitat del deutor, sense necessitat de dol o culpa. S’imputa el dany en relació a determinades circumstàncies sense matissar dol o culpa.
En el dret post – clàssic regia el criteri de responsabilitat subjectiva, en el qual imperava la màxima “no hi ha responsabilitat sense dol o culpa”. Per tant, podem dir que el dol i la culpa seran fonts de responsabilitat, mentre que el cas fortuït i la força major no ho seran.
Esquema incompliment de les obligacions:
L’incompliment de les obligacions pot ser:
- Propi (o total): és el cas en què la prestació es frustra completament; és la frustració de l’obligació. L’incompliment propi d’una obligació pot ser deguda per: · Actes que depenen de la voluntat del deutor (aquelles que generen responsabilitat). Aquests actes són: a) Dol: consisteix en la infracció intencionada de l’obligació; la intenció o propòsit deliberat d’observar un conducta que ocasiona la impossibilitat de complir la prestació, és a dir, l’incompliment de l’obligació. * Lògicament, si el deutor incompleix per dol, aquest està subjecte a responsabilitat i haurà de fer front al perjudici generat al creditor.
b) Culpa: és l’acció o omissió voluntària, però realitzada sense malícia, que priva el normal compliment de l’obligació.
- El concepte de culpa s’atribueix a la falta de diligència en el compliment de l’obligació.
- La culpa presenta una graduació que, prenent com a referent determinats barems socials, mostra la següent classificació dels tipus de culpa:
- Culpa lata: negligència excessiva. A l’hora de complir l’obligació s’ha observat la diligència que inclús posen en els seus afers les persones més descuidades. * Quan la negligència és molt excessiva s’equipara al dol.
- Culpa lleu: no obrar amb la diligència d’un bona pare de família.
- Culpa llevíssima: no obrar amb la diligència que posen les persones més cuidadores en els seus afers; és una descurança mínima. * No s’obra amb la mateixa diligència que hom sol posar en els seus propi negocis. * Molts cops s’equipara al cas fortuït i, per tant, no és font de responsabilitat.
· Actes aliens a la voluntat del deutor (aquells esdeveniments o accidents no imputables a la voluntat del deutor, però que priven el normal compliment de l’obligació; aquells que no generen responsabilitat). Aquest actes són: a) Cas fortuït: el furt. b) Força major: desastres naturals (terratrèmols, diluvis,...).
