MANDÍBULA AFILADA
a) El teatre en català en el darrer quart del segle XX: característiques
generals; grups i companyies; autores i autors; obres i actors i actrius més
significatius.
El teatre en català del darrer quart del segle XX viu una etapa de renovació,
normalització lingüística i obertura cultural. Després de la dictadura, s’incorporen
nous llenguatges i influències audiovisuals, fet que modernitza l’escena. Es
consoliden circuits professionals i companyies innovadores com Els Joglars, Els
Comediants, Dagoll Dagom, La Fura dels Baus, Albena Teatre o Teatre Micalet,
que combinen crítica, humor i teatre popular. Els dramaturgs més destacats són
Josep Maria Benet i Jornet, Rodolf Sirera, Carles Alberola i Maria Aurèlia
Capmany. Actrius com Rosa Maria Sardà i Anna Lizaran contribueixen a
popularitzar el teatre en català, que esdevé viu, divers i plenament contemporani.
(104 paraules)
b) El teatre valencià durant la darrera dècada del segle XX: la productora
Albena Teatre, Carles Alberola i el cicle d’Enric Balaguer
Durant els anys noranta, el teatre valencià experimenta una etapa de gran impuls
i modernització. Es consolida un teatre professional, amb un llenguatge actual,
humor intel·ligent i temàtiques properes al públic jove. En aquest marc destaca
Albena Teatre, fundada per Carles Alberola i Roberto García, amb obres com
Mandíbula afilada, Besos o M’esperaràs?, que combinen emoció, humor i reflexió
generacional. Alberola aporta un estil propi basat en la proximitat i la humanitat
dels personatges. El cicle d’Enric Balaguer analitza aquest fenomen i destaca la
presència d’un teatre comunicatiu, generacional i reflexiu, que connecta amb els
conflictes personals i socials de la contemporaneïtat.
(102 paraules)
c) Indica quin personatge de Mandíbula afilada fa esment de la síndrome de
Peter Pan. Especifica quan es produeix, a qui es refereix i què vol dir, i
analitza quina importància té aquesta qüestió en el conjunt de l’obra.
El personatge que menciona la síndrome de Peter Pan és Laura, quan retreu a
Joan la seua por a créixer i assumir responsabilitats (p. 73). Aquesta idea descriu
perfectament la seua personalitat: un home que viu ancorat en els seus somnis
juvenils i que fuig de la realitat refugiant-se en la fantasia. El concepte és
fonamental dins l’obra, perquè simbolitza el conflicte entre vida imaginada i vida
viscuda, i la difícil acceptació de la maduresa. Alberola utilitza aquesta síndrome
per retratar una generació desorientada, atrapada entre els ideals del passat i la
frustració davant la realitat quotidiana i el pas del temps.
