Prehistòria antiga universal, Apuntes de Prehistoria

¡Descarga Prehistòria antiga universal y más Apuntes en PDF de Prehistoria solo en Docsity!

APUNTS

PREHISTÒRIA

UNIVERSAL

ANTIGA

[Escribir el subtítulo del documento]

GRUP A

PRIMER QUATDRIMESTRE

1. INTRODUCCIÓ

1.1. Categories genètiques dels sediments arqueològics

• Sediments primaris: introduïts per:  Agents humans i/o biològics.  Mecanismes físics naturals.
• Sediments secundaris: producte de:  Alteració in situ.  Descomposició bioquímica dels primaris.
• Sediments terciaris: remobilització.

Les dos variables fonamentals per a la formació de jaciments són l’espai i el temps.

1.2. Marc cronològic i paleoclimàtic del quaternari Caràcters definidors:

• Aparició del gènere Homo.
• Glaciacions com a condicionat dels processos biològics (distribució d’espècies, desaparicions de mamífers, etc).

Inici del Quaternari: 1,8 milions d’anys. Criteri climàtic: Entrada d’espècies fredes de fauna marina al Mediterrani. Criteri geofísic: Canvi de polaritat magnètica que ha sofert el planeta. Cap a 1,8 Ma hi ha un episodi breu de polaritat normal (= Olduvai) (normal = actual). Dins del gran episodi Matuyama (polaritat inversa).

1.3. Escales globals PALEOMAGNETISME: mètode indirecte per datar les dates geològiques descrit per Brunhes (1905) quan descobrí que les argiles tenen imantació permanent (orientades en funció del pol). Alhora de formar pols, si hi ha un canvi de polaritat, l’argila canvia la seua situació.

• El camp magnètic terrestre ha canviat: hi han episodis amb polaritat normal (similar a l’actual) i de polaritat anomenada inversa.
• L’ inici del quaternari correspon a un episodi curt amb una polaritat normal (= Olduvai), dins del gran episodi Matuyama de polaritat inversa.

ESTADIS ISOTÒPICS (OIS): mètode recolzat en les variacions de concentració del O16/O18 que contenen les conquilles/exoesquelets de foraminífers.

• Una major concentració de O18 indica un ambient més fred.
• Obtenció de corbes que corresponen a canvis climàtics.

1.4. Escales clàssiques

• Glacials (Günz- Mindel- Riss- Wurm).

• Es generalitza la idea del relativisme cultural de Boas, cada cultura és única i no hi ha una trajectòria ascendent i comuna per a recórrer. Per contra els generalistes evolucionistes creuen en uin component de regularitat en l’evolució, ja que sense aquest component no es podria portar a terme un estudi de l’evolució humana. El particularistes no creuen en aquest component de regularitat i donen mes importància als particularismes, encara que no neguen l’evolució, creuen que aquesta no es pot estudiar de forma generalitzada.
• Childe i White reprenen la qüestió central de l’evolució i el progrés, que es manifesta aleshores per el propi creixement de la població o l’augment del consum d’energia. Intenten saber perquè es dona la evolució de les societats quin és el seu motor. Suposa un canvi en l’arqueologia que fins aleshores havia sigut una ciència descriptiva.
• Stewar (1955) presenta la teoria sobre l’evolució cultural, que presenta ‘evolució de les societats com una forma d’adaptació al medi, el que suposa l’acceptació de la teoria de l’evolució multilineal.
• Comença a utilitzar-se el mètode de datació del Radiocarboni (1950)
• ca 1960 es pública New Archeologi (USA). On es recollien les explicacions i lleis de les formes de evolució. Es descriu la arqueologia en termes de interdisciplinarietat, experimentació i entnoarqueologia.
• ca 1980 arqueologia post- processal: diversitat de perspectives, símbols, generes i identitats. Hermenèutica de la cultura. Es tracta de una tornada als particularismes?
• El resultat de tot aquest procés és la consolidació de l’arqueologia com a disciplina, l’arqueologia prehistòrica és planteja l’estudi de l’evolució de les societats humanes.

1.7. Tipologia evolutiva de les societats humanes Podem dividir la prehistòria seguint diferents criteris

• En termes tecnològics: Edat de ferro, Edat de bronze diferents estadis Socials: salvatgisme, barbarisme, civilització que són Econòmics: caçadors, agricultors/ramaders, artesans corresponents

I els canvis de una etapa a altra es solen anomenar revolucions, ja que el canvi que s’establirà entre un estadi social i altre seran abismals encara que el canvi sobretot en els primers estadis no es produirà de forma tan rapida com es podria esperar de una revolució (evolució neolítica, revolució urbana....)

• En termes de integració social i econòmica  Service ( 1962) establirà la seua classificació segons la organització del treball i el control dels recursos: bandes- tribus- jerarquies- estats  Fried (1967) es basarà en el control de polític i la estratificació social: Igualitàries- de rang- estratificades- estatals Actualment la major part dels models evolutius es plantegen a partir dels tres grups de variabilitat bàsics: Progrés tecnològic Entrellaçades i amb una relació Demogràfic de causa - efecte Complexitat social i política

Les causes i les conseqüències del creixement de la població tendeixen a situar-se en el centre de l’evolució sociocultural degut a la seua influencia en tres processos, la intensificació de l’economia de subsistència , integració política i la estratificació social.

TIPOLOGIA SOCIAL EVOLUTIVA

BANDES (^) GRUPS LOCALS ENTITATS REGIONALS REGIONALS^ ENTITATS NIVELL FAMILIAR (^) TRIBUS CACICATS ESTATS IGUALITARIES (^) JERARQUITZACIÓ JERARQUITZACIÓ ESTRATIFICATS

BOSQUIMANOS INDIOS NW USA^ HAWAI EGIPTE NOVA ZELANDA CRETA MICENES

GRUPS PALEOLÍTICS NEOLÍTIC DE Europa EDAT DE BRONZE (^) EDAT DEL FERRO MESOLÍTICS CALCOLÍTIC Europa

2. ELS PRIMERS HOMÍNIDS

2.1 Primeres troballes 1848- Gibraltar 1856- Neander( Alemanya)= llinatge humà de T.H. Huxley 1864- Homo Neanderthalensis( W. King) 1866- es concep per primera vegada l’existència de una relació entre primats i humans ( P.Broca). 1868- Homo de Cro-Magnon ( França) 1891- Pithecantropus Erectus (Eugene Dubois) 1900- S’afirma que els neandertals foren una branca lateral de l’evolució. 1908- es troba la mandíbula de Maver pertanyent al Homo Heidelbergensis ( Otto Schoetestnsack) 1925- Australopithecus africanus (Rymond Dart)

2.2. Seqüència de Darwin En la seua obra “Decendent of Man”(1871) Charles Darwin establia una seqüència de evolució del esser humà, de com els humans havien arribat al seu estat de desenvolupament actual, del quins eren els passos que havien seguit.

Descens del arbres

Bipedisme

En canvi en la vessant est , les transformacions ambientals segurament afavoriren la selecció de un incipient sistema de locomoció, el bipedisme, molt més eficaç per a desplaçar- se per el nou paisatge, molt menys boscos que l’antiga selva. Això va suposar la selecció dels homínids millor adaptats a la nova circumstància.

Fisher Proposa una adaptació gradual al bipedisme i explica també quins serien els canvis socials que acompanyarien al nou sistema de locomoció. Com que la forma de la pelvis es veu afectada per la nova postura el canal de par es molt més estret i corbat. Les cries al nàixer seran més petites i estaran menys desenvolupades, per el que requeriran més atenció. Els canvis que la nova postura produirà en la forma de mantenir relacions sexuals i en les formes de relació entre mascles i femelles. Són basics per a l’evolució humana i formen la base de les formes socials humanes.

Lovejoy Segons la seua teoria, l’especia humana esta contínuament sexuada, el que vol dir que les femelles estan sempre en disposició de reproduir-se, per tant el bipedisme fou un mecanisme de les femelles per a aconseguir l’atenció dels mascles. I afavorir la supervivència de unes cries que requereixen una llarga atenció.

Dominguez – Rodrigo Apel·len a causes subsistencials, funcionals i socials. El comportament del primats (ximpanzés) demostra que hi ha una relació entre la disponibilitat dels recursos i la seua habilitat per aconseguir-los i el fet que la seua dieta siga especialitzada o eclèctica. El que afectarà a al dinàmica social dels grups. El bipedisme esta constatat per primera vegada al Rift Valley fa 6Ma, en aquest període es produïren una sèrie de canvis tectònics i de circulació atmosfèrica que canviaren el medi i els recursos disponibles, era un espai obert on es podia aconseguir una dieta omnívora. On era necessària la cooperació els aliments que es trobaven dispersos en el territori. Es produïren també canvis en el comportament per a protegir-se dels depredadors. Aquest és el context adequat per a comprendre l’adquisició del bipedisme. Un medi de defensa que foment la relació social, el dimorfisme sexual fa les femelles més petites i vulnerables. Possiblement es practicarà la poligàmia per el que sols els més forts i adaptats transmetrien els gens. Seria necessària una gran cohesió social que permetria els llargs períodes de cria i transmissió de coneixements. Garanteix la supervivència i la reproducció social.

• No es tracta de una evolució gradual donada la impossibilitat de que es desenvoluparen postures mixtes.
• El increment de la capacitat cranial i la fabricació d’eines són anteriors, però no una causa directa. Les seues causes són:
• Funcionalitat, per adaptació als espais oberts.
• Socials, canvis en els comportaments , organització dels grups i dels seus lligams socials.
• Sexuals, diferents socialitzacions. Els homínids caminen amb dos potes, el canal de part és més petit, el nadons necessiten més atenció i canvien les formes socials.

2.4. Els Australopitecs El gènere amb més pes cronològic i conceptual per a situar-se com a possible origen dels homínids. El gènere Australopithecius va ser establert per R. Dart en el any 1925 a Sud-àfrica. Per tant la bressol de la humanitat es situa definitivament en Àfrica. Entre les especies de Australopitecs destacarem dos grups : les primeres formades per les especies de caràcter gràcil, més antigues i generalistes, i el segon , format per les especies “robustes” més modernes i especialitzades. Al primer grup destacarem:

• Austarlopithecus anamensis : és la més antiga, la datació es situa entre 4.1 i 3.8 milions d’anys. El seu bipedisme ja es fa patent.
• Australopithecus afarensis: homínid clarament bípede, de entre 1 i 1.3 metres d’altura i una capacitat cranial de al voltant de entre 3000 i 400 cm *. La seua distribució segueix sent septentrional dins del nínxol africà oriental. Altres característiques són el prognatisme i la presencia de un petit diastema entre les dents canines i incisives del maxil·lar. La seua cronologia ronda els 3.9 i 3 Ma.
• Australoithecus africanus: té una distribució més meridional. Les seues restes estan datats entre 3 i 2.5 Ma. Presenta un tamany mitjà de 1.40 metres i un pes aproximat de 40 Kg, un dimorfisme sexual no tan pronunciat com en altres especies. La seua capacitat cranial ronda els 430 i els 500 cm*.

Les especies robustes, son considerades per alguns experts com d’un altre gènere, els Paranthropus. La seua aparició a partir de les formes gràcils ,m pareix el resultat de una especialització en recursos alimentaris vegetals més secs i durs, propis del ambient més àrid. El que els obligà a desenvolupar una musculatura mastegadora potent, el que suposà un augment de la robustesa del seu crani. Destaquem:

• Australopithecus aethiopicus: es pot datar entre 2.6 i 2.2 Ma en l’Àfrica oriental.
• Australopithecus boisei: es també una forma oriental, datada de entre 2.6 i 1 Ma. Media fins 1.70 metres i la seua capacitat cranial era de 500cm*, amb la mandíbula i la dentició grans i fortes, les majors que han existit entre els homínids. La cresta sagital era imponent.
• Australopithecus robustus: és una forma paral·lela a l’anterior, localitzada exclusivament a l’Àfrica del sud. Arriba a 1.60 metres d’altura i la seua capacitat cranial és de 500 cm*. Esta datat entre 2 i 1.2 milions d’anys

Algunes característiques que estarien més o menys generalitzadesi que infereixen en l’estudi de la reconstrucció paleoecològica dels llocs on s’han recuperat les restes i per analogia amb altres primats actuals.

• Durant aquestos milions de anys de evolució dels primers homínids, no s’observa un augment de la capacitat cranial. L’index cefàliuc no augementa signitivament en

Les característiques que defineixen al Homo Habilis, a més de l’ utilització de industria lítica modificada, poden resumir-se en:

• Una volta cranial molt més arrodonida que els Austaopitecs, a més de una mandíbula menys robusta, amb dentició més petita. La cara era menys prognata, encara presenta arcs superciliars desenvolupats.
• Poc dimorfisme sexual, es podria relacionar amb la nova organització social no basada en la jerarquia del mascle dominant. O amb l’augment de la intel·∙ligència i el desenvolupament infantil més prolongat per a explicar l’aparició de la monogàmia com a model sexual dels humans.
• El seu índex cefàlic era major. La capacitat cranial oscil·la entre 600 i 800 cm*. Mesuraven entre 1.2 i 1.5 metres i pesaven uns 50 kg.
• La seua distribució geogràfica es localitza fonamentalment a l’est i el sud d’Àfrica, el seu origen segurament seria oriental.

Algunes novetats i reestudis ens parlen de dos especies diferents entre les primeres formes identificades de Homo Habilis:

Homo Rudolphensis: localitzat exclusivament en Àfrica Oriental, de cronologia més restringida. És de un tamany major, una colta cranial molt arrodonida i la cara plana.

3.2. Els primers útils i els primers jaciments arqueològics Les primeres evidencies de associació clara de homínids amb útils es produeix amb el Homo Habilis. Aquestos primers útils son simples còdols, normalment de quars, quarsita o sílex( roques de fractura compoidea), en el que s’han realitzat unes extraccions, mitjançant colps, per obtindre un tall afilat. Segon siguen les extraccions destacarem dos tipus de útils en aquesta primera industria lítica:

• Chopper: còdol en el que han obtingut una aresta tallant mitjançant la extraccions diverses per percussió en una de les seues cares.
• Chopper tool: còdol igual que el anterior , però en el que s’han realitzat extraccions en les dos cares.

Es tractaria de peces tan generalistes i bàsiques que s’abandonarien sense més importància una vegada hagueren complit la seua funció en el mateix lloc de la seua utilitzaci, del que s’extrau que pot ser la organització del treball no era massa complexa. La acumulació de aquests instruments , generalment associats a ossos suposa la primera evidencia del impacte dels Homínids en el medi, que es pot detectar arqueològicament., es a dir, es deuen considerar com els primers jaciments arqueològics pròpiament dits.

3.3. Els primers caçadors Com obtenien aquells individus les carcasses del animals que processaven mitjançant els primers útils? El primer que hem de tenir en conte és que el consum de carn per part dels Homo Habilis ja no era ocasional o oportunista. En aquest moment comencem a trobar ossos processats i consumits de animals de grandària considerable. Dita activitat humana sobre els ossos està demostrada per les marques de talls fets per instruments de pedra que es troben en ells. Alguns investigadors defenen que es tractaria de un acte de carronyerisme. La justificació de tal hipòtesi es fonamenta en que ni la constitució d’aquest homínids ni la natura dels seus instruments pareix sustentar activitats cinegètiques. Altres investigadors diuen que les carcasses dels animals abandonats per els carnívors es podrien aconseguir pocs recursos alimentaris i que a més aquestos serien tan difícils de defendre d’altres competidors com si l apresa haguera sigut caçada directament, per el que pensar en una accés directe a la presa és possible. Ara els nutrients de difícil accés com el “tuetano” estarien a l’abast dels Homo Habilis gràcies a l’ utilització d’aquests instruments. Es evident que en un determinat moment el carronyerisme arribà a ser una font de recursos animals importants, encara que no bàsica ni única i que s’anà substituint per al caça.

3.4. La industria lítica

El que caracteritza els instruments fabricats per els Homo és el fet que són fabricats mitjanant altres instruments. Per altra banda, per a nosaltres, sols els humans tenen una dependència dels útils tan important que la nostra espècie no podria sobreviure sense l’existència d’aquestos.

• Olduvaià – Mode 1 Tecnologia senzilla amb poca durabilitat en el temps, es fabrica en el lloc on va a ser utilitzada i després s’abandona.  Hadar (2’5 Ma)  Koobi Fora (1’8 Ma)  Lokalalei 2C ( Turkana)(2’3 Ma) E s trenca la roca en busca de mesures concretes.  Sterkfontain (unitat 5, com Stw 5) ( 2’5 Ma)  Swsartkrans (unitat 1)( de 2 a 1’5 Ma)
• Axelià (unitat masek)- Mode 2 Per repetició i millora del Mode 1 s’aconseguiran el bifacials o destrals de mà. Amb les dues parts del còdol afilades i amb talls molt més específics i acurats. Relacionada amb les formes de Ergaster.

3.5. La selecció del material No totes les roques o els minerals són susceptibles de ser modificats,, són necessàries roques o minerals de grà molt fi i de estructura cristal·lina amorfa (quars, quarsita, obsidiana calcaria, etc.). la selecció de un material o altre està determinat per la disponibilitat, la

4. Els Homínids ixen de Àfrica

4.1. Homo Erectus Després de la aparició dels Homo, aquest gènere anirà evolucionant gradualment cap a noves espècies. En aquesta etapa es produeix la expansió definitiva dels homínids més enllà de Àfrica, cap a Europa i Àsia. El esdeveniment està situat fa 1.8 milions de anys. La explicació tradicional es constituïa sobre la idea de una sola espècie, Homo Erectus , que era la evolució gradual en Àfrica de Homo Habilis. Es tracta de una forma amb una dispersió cronològica entre fa 1’8 milions de anys i 300.000/200.000, que, després de una espècie de nebulosa evolutiva de difícil explicació, en Homo Sapiens en diferents escenaris del planeta. El que és inamovibles és el fet que protagonitza la primera migració fora de Àfrica.. Presentava una gran varietats de morfologies fruit de l’adaptació en els diferents escenaris i en el aïllament geogràfic,m genètic també de les poblacions:

• Esquelet cranial i post cranial robust, els canals d’inserció indiquen una musculatura potent.
• Estructura facial suavitzada, sense barbeta.
• Prognatisme variable en les formes asiàtiques i arcàdiques. Segons la dentició i el seu desenvolupament serà més o menys variable.
• La mandíbula i la barra es alta i massiva.
• La dentició és de grandària considerable , amb una ràpida erupció dels molars.
• La pelvis és molt semblant a la nostra. El canal de part ha adquirit quasi la forma actual.
• Capacitat cranial entre 900 i 1.100 cm*
• Un augment de la grandària, arriba a mesurar 1’80 metres. Presenta una proporció entre braços i cames plenament humanes, amb les extremitats inferiors més llargues i robustes que les superiors.
• Presenta un cert engrossiment del torus supraorbital, respecte de l’espècie anterior.

5.1.1. Una proposta alternativa Per a altres investigadors, mantindre els fòssils del gènere Homo de aquest episodi en una sols espècie no és correcte, inclús que quan s’argumenta amb la idea del dimorfisme interespecífic. També es problemàtic el seu procés de transformació finals en unes formes presapiens. Per això s’acaba subdividint l’espècie en un conjunt de morfo espècies.

Homo Ergaster Re classificació dels primers Homo Erectus africans, més primitius i amb capacitats cranials més petites. De entre 1’8 i 1’ milions d’anys. Serien els que protagonitzaren la primera migració fora de Àfrica, cap a zones ecològicament similars.

Homo Erectus A partir de les poblacions Ergaster que eixiren de Àfrica i que s’establiren en Àsia, a partir de eixe moment i com a resultat del aïllament geogràfic i genètic , s’acabaria desenvolupant la nova espècie. Els homínids asiàtics fins la seua desaparició amb l’arribada dels Homo Sapiens , fa 100.000 anys.

Homo Antecessor Les poblacions de Homo Ergaster africans, aïllades de les poblacions asiàtiques ,continuaren el lògic procés evolutiu i ,poc abans de fa un milió d’anys, hauria donat lloc, per una evolució gradual, a Homo Antecessor. Que protagonitzarà una nova migració fora de Àfrica i per això el trobem fora de Àfrica ibèrica abans dels 750.000 anys. L’espècie va ser descoberta en el jaciment de la Gran Dolina en Atapuerca. Per les característiques morfològiques del Homo Antecessor , es suposa que en Europa aquestos acabarien evolucionant cap a Homo Neardentalensis i en Àfrica cap al Homo Sapeins. Però el gran problema de aquesta explicació és que no s’han trobat restes de Homo Antecessor i que aquesta espècie sols està documentada en Europa al jaciment de Atapuerca.

Pareix existir un cert consens en rebatejar els fòssils europeus entre 500.000 i 150. anys,els anomenats Homo erectus finals , preneardentals o presapiens, en els anomenats :

Homo Heidelbergensis Amb unes característiques físiques que auguren clarament l’aparició dels Neandertals.

El primer poblament de Europa esta data més o menys fa 1.5 milions de anys. Però quin és el pas que seguiran per arribar a Euràsia? Des de Àfrica hi ha dos passos Occidentals , Gibraltar i de Tunis a Sicília. I dos per l’Orient per l’¡estret de Dardanels i la zona de darrere del Mar Negre. Les alternatives Orientals i Occidentals sempre s’han discutit i és un tema molt recurrent. Però ni hi ha informació que recolze la teoria de Gibraltar. A Sicília passa el mateix, la distància és major però la batimetria era menor. El passos per Orient i que a més són majoritàriament per terra prenen més força.

4 .2. Models d’evolució humana

4.2.1. Model multirregional Des de una base Erectus escampats per Europa donaran lloc als Sapiens arcaics i les seues diferents famílies depenent de la regió. No va haver altra migració fora de Àfrica després de que els Homo Erectus n’eixiren. Els humans moderns haurien evolucionat de forma parcialment independent en diferents regions a partir de poblacions disperses de humans arcaics( neandertals en Eurasia i erectus en China i Java), amb un flux genètic, o hibridació, constant entre grups geogràficament veïns, de tal manera que els resultat va ser una espècie única de humans amb diferencies racials manifestes.

• Recolzat per la paleoantropologia física
• Gradualista i resultat de l’evolució de Erectus a Sapeins

4.3 Dades culturals del paleolític inferior El Paleolític inferior s’inicià amb les primeres manifestacions culturals del Homo Habilis:

4.3.1. tradicions tècniques i transmissió cultural. Existeix una continuïtat de la cultura del Olduvaia. Que perdura amb el que tradicionalment anomenen Homo Erectus fins com a mínim fa 1.5 Ma en Àfrica i fins 700.000 anys en Euràsia. Els elements que defineixen el Olduvaià són el chopper i el chopper tool, que no desapareixeran en la nova etapa. Es tracta del Achelià, que a més dels elements propis de l’etapa anterior incorpora un element molt definidor el Bifaç. Es traca de un fragment de pedra, quarsita o silex normalment, que ha estat tallat deixant una forma general apuntada u ovalada i simètrica, de múltiples utilitzacions.

Mode 1: talla sols una vessant. Còdols tallats. Olduvaià. Mode 2: les dos vessants tallades. Bifacials. Achelià.

Les restes del procés de talla, les astes, poden ser utilitzades però no és la seua finalitat. Quan això canvia, i el que s’utilitze per a fabricar els útils siguen les astes, es multiplicarà els fils i la quantitat de material per a fabricar altres instruments. També els instruments seran més lleugers i es podran transportar. A mesura que es fabriquen útils més petits la seua funció s’anirà especialitzant.

• Línia Movius (1948) : explicació de la distribució del Axelià per Europa i Àsia. A tot l’est d’Àsia no hi havia axelià,però si que estava present de la India a l’oest d’Àfrica. Per tant da 1.5 Ma existien dos tradicions tècniques, també podria ser que es donaren unes migracions de homínids fora de Àfrica abans de que es desenvolupes el axelià i en les regions en que s’establiren evolucionaren de una forma diferent a la que portaren en Àfrica. Es fa una revisió de aquesta teoria i s’adapta als descobriments posteriors:
  1. La disponibilitat de diferents matèries primeres podrien explicar l’absència de talla de Bifacials al est d’Àsia. El tipus de roca que allí trobem no es apta per a aquesta utilització.
  2. Patró dels jaciments i densitat de materials desiguals. A l’oest de Eurasia la densitat de població es major i per tant la comunicació es porta a terme entre mes persones el que afavorirà el fàcil sorgiment de noves tècniques. La idea principal és que són més gent per a pensar, bàsicament. A l’est de Àsia la densitat de població i la comunicació menor.
• Model general de l’evolució tecnològica del Pleistocé. Té dos condicionants
  1. Transmissió cultural: comportaments tècnics que es transmeten per aprenentatge mitjançant la interacció social, conformant una tradició tecnologica. Transmissió de coneixement durant generacions. Els models de transmissió són semblants als genètics i poden servir per entendre les variacions entre Eurasia W i Àsia E.
  2. Demogràfic: existeix una relació entre la difusió de les innovacions tècniques i la continuïtat del creixement de la població.

a) Poblacions discontinues en l’espai i el temps, com en el cas d’EurasiaOriental. Es donen menys condicions per a triar i fixar les alternatives tecnològiques millor(més eficients, més versàtils) i es poden arribar a produir pèrdues de transmissió. b) Poblacions amb major continuïtat i densitat. La difusió és més ràpida ala millora tècnica per a l’aportació de una major interrelació entre els individus i el grup.

• Variabilitat del Paleolític Inferior europeu

En Europa les industries més antigues són de ascles i tall de nuclis, no hi ha bifacials. L’axelià s’originà en Àfrica i allí s’expandirà ràpidament però a Europa no passa el mateix. A partir del Pròxim Orient que es el pas que s’utilitzarà per a la seua difusió va a ser lenta. La diferencia entre les dos línies tecnològiques del paleolític no es sap si s’originen per qüestions sols tecnològiques o també etnològiques, depenent de la societat en que es desenvolupes.

4.3.2. Tipus de jaciments i models d’hàbitat Podem registrar les primeres ordenacions del espai com a llocs de assentament o per a realitzar diferents activitats de tipus socio-cultural.

• Cova del Bolomor IV: (0.15Ma) es troben fins a quatre focs, els individus s’organitzaven al voltant de les llars.
• Cazaret: organització del habitatge segons els accidents de la cova, el foc està situat darrere de una pedra que fa funció de paret i paravents.

Hi ha diferents tipus de jaciments arqueològics:

• Terraces: Somme, Tamesis, Duero. La seua cronologia es relativa,ja que els materials més antics estan més alts que els nous, es produeix per l’erosió del terreny que produeix el riu.
• Coves: Dmanisi, Atapuerca, l’Aragó...
• Travertins (surgències de aigües termals) Bilizingsleben
• Dipòsits volcànics: Schoninger, conservació extraordinària gràcies a les erupcions volcàniques, que conserva motlles de la matèria orgànica i els moments concrets.
• Platges( Atlàntic i Mediterrani)Terra Ameta, Menez – Dregan.
• Aire lliure: Guadix – Baza, Vertesszölös. Establiment de migracions al llarg de la gran planura.

No es conserven jaciments de alta muntanya, no es sap si per problemes de conservació o perquè per la seua dificultat de poblament no foren ocupades.

4.3.3. Foc Trobem en aquest moment les primeres evidencies de utilització de foc. Per alguns investigadors el inici i la difusió es produí en Àfrica en cronologies més antigues que el milió de Anys. Hi ha altres autors que demostren la inexistència de l’ utilització del foc en jaciments europeus anteriors als 400.000 anys, inclús en ocupacions realitzades en moments molt freds de plena glaciació, per el que consideren que les primeres proves africanes poden no ser-ho i correspondre a focs naturals. Així que s’accepta la data del 500.000 anys per a les primeres

• Post – cranial  Fortes marques d’inserció, musculatura robusta  1.7 o 1.6 metres d’altura  Sense dimorfisme sexual  Torus massiu i cames més curtes  Es calcula que la seua massa corporal seria un 30% superior a la nostra

5.1.1. Variabilitat neandertaliana, models gen`tics i paleontològics Els neandertals ofereixen una amplia distribució geogràfica a Eurasia occidental però, la població era homogènia o podem trobar variabilitat?

*Fabret et al. Proposen sis escenaris diferents. Han proposat diversos models estadístics a partir de dades eco – geogràfics i morfològics de les restes de les que s’han aconseguit anàlisi genètic. Les variable que s’han utilitzat per a la simulació

• Rang de valor sobre la grandària del la població (entre 3425 a 25000)
• Valor sobre el creixement de la població (ràtio exponencial de 0.00064)
• Diferent ràtio migratòria Sense migracions = 0 ; baixa migració : 0.0002 entre grups veïns
• Mutacions genètiques dels neandertals Un interval de possibilitats 5 - 125 % Ma
• Valors referits a la integritat de les seqüències de ADN

Plantegen com a conclusió sis models sobre la població neandertal:

1. Planteja una població única
2. Planteja una diversitat antiga que els separaria en poblacions orientals i accidentals.
3. Tres grups diferenciats. Orientals, occidentals, mediterranis, el qual si que va existir. És la hipòtesi més factible.
4. Població homogènia sense cap possibilitat de diferenciació.

Els resultats indiquen que hi havia una variabilitat de E-W i també senyals de grups meridionals. El mode 3 és el que té més probabilitats de ser el correcte, per estadística i per les dades paleontològiques.

5.2. Europa, la nenadertalització Una via cap al comportament modern? És un concepte que s’utilitza com a sinònim del camí cap al comportament modern o com a exemple de una sèrie de comportaments específics que amb ells es desenvolupen a Eurasia. Per una fixació de tipus genètic que repercutirà en el comportament dels neandertsl. Ho sabem perquè sols es dona a Eurasia. A causa de les condicions climatològiques les relacions entre Eurasia i Àfrica no eren possibles i la fixació genètica sols es va donar en Eurasia, es a dir per la relació de les poblacions que la posseïen. La neandertalització comporta una sèrie de característiques anatòmiques que ja estaven presents en els heidelbergensis, sols en els europeus i que acaben amb els últims neandertals, que trobem en la península ibèrica fa al voltant de 30.000 anys.

5.3. Paleolític mitjà

5.3.1. Industria lítica El Paleolític mitja és un període que dura del 100.000 a fa 30.000 anys. És el període en que es desenvolupen els Neardenthals. La cultura material que es recupera es essencialment industria lítica, la qual es denominada Musteriense (125.000 – 30.000). Presenta millores tècniques que permeten diferencia-la de les industries el Paleolític inferior, encara que hi ha un clar vincle entre elles. També es pot anomenar Mode 3, és un procés de fabricació, ús i reparació de eines lítiques cada vegada més estereotipats. La talla pretén obtenir productes/suports per a la fabricació de eines. La característica més definitòria de és la talla Levallois, que tot i que ja estava presents al Paleolític Inferior, es generalitzarà en aquest moment. Es tracta d’una preparació del nucli que queda reconfigurat per a obtenir una sèrie de llesques de morfologia bastant estandarditzada. Apareixen nous instruments més especialitzats i per tant més efectius algunes de les peces més típiques:

• Rasqueta: element amb retocs simples i/o transversals. Per a treballar les pells
• Punta: element amb retocs simples laterals als dos fils i que convergeixen en un extrem
• Denticular: peces amb les vores retocades amb forma de denticles irregulars, per a treballar la fusta.
• Bifacial

5.3.2. La variabilitat del musteriense En els anys setanta es diferenciaren distints tecnocomplexes o cultures de base tecnològica dins del musteriense.

• Musteriense de tradició acheliens
• Musteriense típic: a vegades amb una falta quasi total de bifacials i molot poca variabilitat d’elements.
• Charentiense: que engloba dos tipus de abans considerats diferents, el musteriense tipus quina, amb absència de talla de tipus levallois, i el musteriense tipus ferrassie, amb els mateixos tipus d’eines però amb la tècnica de Levaillois.
• Musteriense de denticulars: es caracteritza per un elevat percentatge de peces amb acabat denticulat. Els diferents grups de musterense no pareixen tindre una explicació geogràfica en l’Europa del Paleolític Mitjà. L’ hipòtesis de Bordes per a explicar tal variabilitat es centra en el fet que cada tipus fora el resultat de una tradició cultural autònomes que es desplaçaren per diversos territoris. L. Bilford proposa una explicació de tipus funcional. Els diferents grups s’explicarien per les diverses activitats realitzades en cada jaciment. Els estudiosos de tecnologies tampoc pareixen corroborar totalment aquesta hipòtesis, per tant hui en dia s’accepta que les diferencies entre les tecnologies dels diferents grups són degudes tant a les diferents funcions dels assentament si aen part a les tradicions de cada grup. Les industries en pedra estarien complementades per una important panòplia de objectes en fusta que no s’han conservat amb la mateixa facilitat. Hem de destacar les recents troballes en el jaciment de L’Abric del Romani, que gràcies a uns processos de sedimentació