¡Descarga Primer parcial y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!
DRET DE SUCCESSIONS
Lliçó 1: La successió per causa de MORT.
Conceptes fonamentals del dret de successions
1. El dret de successions vigent a Catalunya.
El Dret de Successions vigent a Catalunya ve regulat al llibre 4t. del CCCat. Arts. 411-1 a 465-2.
És una part del dret Civil català amb més gran tradició de la història catalana. Ja que des del Dret Romà es va mantenint la tradició del Dret de successió més o menys amb el mateix bloc. Però no va ser fins al 1960 en quan es va regular a la Compilació, tot i que per les circumstàncies
històriques del moment no es va arribar a redactar. I va ser al 1191 quan es va dissenyar el Codi de Successions, el que avui forma el llibre 4t. , i que en gran part està format per part de l’articulat de la Compilació de 1960.
Amb totes les seves actualitzacions i seguint el seu precedent conserva els fonaments del disseny institucional bàsic de Catalunya. És una regulació completa, i encara que no es pot parlar sobre cap llei que arribi a ser absoluta, les llacunes que pugui arribar tenir es completen per pròpia integració, amb la interpretació de la pròpia norma; i si encara així no es cobreix la llacuna, llavors si que finalment si que es te en compte el Dret Supletori, sempre i quan no contradigui els principis del Dret Successori de Catalunya.
Es tracta d’una norma autònoma, completa i global del dret successori català, que s’interpreta i integra d’acord amb els principis generals que l’informen, i prenent en consideració la tradició jurídica catalana.
Alhora d’aplicar el dret de successions del causant es regirà per la llei nacional del causant en el moment de la seva mort, qualsevol que sigui la naturalesa general, i el seu veïnatge civil, encara que el seu patrimoni estigui en un altre lloc. I si el causant ha canviat el seu veïnatge es regirà per la llei personal del causant en el moment de la seva mort. Tal com diu l’art.9.8 CC., tenint en compte sempre que el règim econòmic no canvia automàticament tampoc com podria passar amb el veïnatge.
2. L’eficàcia jurídica de la mort.
2.1.. En relació amb les situacions jurídiques que afectaven al
causant.
Quan una persona mort, afecta a totes relacions que hi tenia en vida. A l’article 400-1 CCCat, es diu que l’hereu succeeix amb tot allò del seu causant. Per tant l’hereu ocupa el lloc del seu causant, amb totes les mateixes posicions jurídiques, sempre i quan no s’extingeixin per altres causes.
Així doncs, la mort d’una persona produeix efectes molt diferents en relació amb les diferents situacions jurídiques que formaven part del difunt.
Aquestes situacions jurídiques podien ser:
a) Situacions jurídiques de caràcter persona o familiar: situacions que desapareixen amb el seu titular. No es poden transmetre mortis causa.
b) Relacions jurídiques de caràcter patrimonial: aquestes relacions són transmissibles tant intervivos com mortis causa. Però en el cas Espanyol, segons l’art.33.1 CE es reconeix el dret d’herència. Això significa que la mort d’una persona extingeix la titularitat que en tenia, però no la posició jurídica, que subsistirà en els seus hereus. Una conseqüència d’això és que el testament no pot qualificar-se com un negoci dispositiu, ja que la pèrdua de la titularitat no ve
- L’herència es veu afectada pel pas del temps, per les possibles prescripcions i usucapions, tant a favor com en contra que en puguin sorgir.
- L’herència es objecte de possessió i d’actes possessoris.
- L’herència s’incrementa mitjançant fruits i accessoris.
- L’herència és objecte d’administració, inclús en els casos de l’herència jacent, on es determinen persones per a que l’administren, que normalment són els cridats a l’herència, els aguacils o un administrador judicial.
- L’herència és una universalitat de béns i drets que tenen com a objecte l’element identificador de la titularitat del causant. És un objecte de dret, un conjunt de béns i dret singulars als que es doten de cohesió. I qui en serà l’hereu els podrà acceptar, alienar o reclamar, com a una universalitat.
3. La destinació de les situacions jurídiques
subsistents.
3.1.. La successió per causa de mort.
La mort d’una persona produeix la pèrdua de la titularitat, i conseqüentment l’obertura del procés successori, que culminarà amb l’acceptació dels cridats, de l’herència.
La successió pot definir-se com la modificació subjectiva en una relació jurídica o en un conjunt d’aquestes. La successió és la transmissió d’una posició jurídica, VARIA EL TITULAR PERÒ LA POSICIÓ JURÍDICA ES MANTÉ.
3.1...1...Aspectes generals de la successió universal i particular.
La successió es caracteritza per que és una conseqüència inherent i inevitable després de la mort d’una persona, perquè és lucrativa, proporciona un benefici sense contraprestació al successor, tot i que això no passa sempre. I es un canvi de titular sense cap tipus de relació jurídica, i tan sols és possible entre persones físiques. El destí dels béns del causant ve fixa’t pel seu titular, però també per la llei.
3.1...2...Títol successori i fonament successori.
Amb la successió mortis causa d’una persona s’han de distingit el títol successori i el fonament successori.
Un títol successori, és un títol adquisitiu que justifica des del punt de vista jurídic què és allò que s’adquireix, i que explica les línies bàsiques de com
s’adquireix. D’aquests n’hi ha de dos tipus, ‘universal d’hereu, i el particular de legatari.
El fonament successori, és el mecanisme tècnic pel qual es regula o estableix el marc inicial de la successió d’una persona. Art. 411-3.1 CCCat.
L’article 411-3 CCCat estableix una prioritat o jerarquia dels fonaments successoris. Si hi ha un heretament no hi ha una successió testada universal.
I mitjançant el TESTAMENT, un acte unilateral del causant, és pel qual s’ordena la seva successió, com un negoci jurídic per a designar un successor universal i regular de manera complerta la successió. Però també es pot designar qui en serà el successor d’una person mitjançant un PACTE SUCCESSORI, regulat a l’art. 431-1 i ss. CCCat, com un acord entre dues persones o més en el qual s’institueixen hereus ben designats entre les parts, abans del moment de la mort de causant.
3.1...3...El títol d’hereu.
3.1...3....1.... L’hereu com a successor universal.
3.1...3....2.... (^) La qualitat d’hereu.
3.1...3....3.... La successió universal en l’actiu.
3.1...3....4.... La successió en els deutes.
3.1...3....5.... La possessió de l’herència.
L’hereu, segons l’art. 411-1 CCCat, es aquell que succeeix en tot el dret del causant, implica l’adquisició de tots els béns i drets transmissibles del causant, la subrogació dels deutes del causant. I passar a ocupar la mateixa posició del causant, tant en les situacions actives com en les passives.
Encara que s’ha de tenir en compte que no fa falta que sigui un hereu únic, perquè parlem d’hereu universal. La designació de l’hereu pot fer-se per testament, heretament o per llei.
Per altra banda, que una persona estigui cridada a heretar no vol dir que en sigui hereva. El títol de hereu no s’atribueix amb caràcter immediat, sinó que ho serà a partir de l’acceptació de l’herència.
4. L’atribució del títol d’hereu i del títol de legatari.
2.2.. Els criteris bàsics de distinció.
Els criteris bàsics de distinció entre el títol d’hereu i de legatari són:
2.2...1...El caràcter universal o particular del títol.
El caràcter de que sigui un títol universal o particular, besa en la idea de l’aspecte quantitatiu. I aquest aspecte pot estudiar-se es de dues vessants:
- Des del fenomen ADQUISITIU: aquí en basem amb l’objecte del títol.
En el cas del títol universal, el seu objecte és una pluralitat indeterminada de béns, considerada amb la seva globalitat.
En canvi en el cas particular, l’objecte és un bé concret, que resulta perfectament identificable i individualitzat.
- (^) Des del fenomen SUCCESSORI: des d’aquest punt de vista, la distinció entre títol universal i particular pren com a referència la posició que el successor ocupa en relació amb el causant.
Successió universal aquella en la que el successor ocupa la mateixa posició jurídica que el seu causant, el cas de l’hereu.
Coma successió a títol particular com aquella en la que entre el causant i el successor s’interposa una altra persona. L’eficàcia del títol està mes restringida, no es produeix la transmissió dels deutes.
3.3.. L’eficàcia plena o limitada del títol.
Aquesta eficàcia es fonamenta en l’aspecte qualitatiu, més concretament en l’eficàcia de cada un dels títols.
El títol d’hereu té una eficàcia plena, perquè les situacions jurídiques passen directament del causant a l’hereu.
En canvi el títol de legatari, té una eficàcia limitada, per a que culmini, es necessària l’intervenció d’un tercer, marmessor, hereu gravat pel llegat o legatari gravat per un subllegat. Per tant i a favor seu, no es fa mai responsable dels deutes que hagi pogut deixar el causant, tan sols es veu afectat el seu llegat, però mai el seu propi patrimoni, a diferència de l’hereu.
3.4.. La designació com a hereu o legatari.
El causant es qui manifesta la seva voluntat, la forma en com es designa un hereu o un legatari. I per tant en depèn de la seva voluntat.
El causant pot qualificar expressament en el seu títol successori els termes que cregui més convenient en la figura que precisa, i segons quin sigui el contingut de la destinació dels béns que vol succeir.
La designació com a hereu o legatari, per altra banda també pot deduir-se de forma indirecta, segons la destinació del béns que ha fet el causant.
2.. Els casos dubtosos.
2.3.. L’hereu instituït en cosa certa.
En aquests casos la designació o legatari pot deduir-se de forma indirecta, segons quin sigui el contingut de la destinació que dels seus béns ha fet el causant. Amb una possibilitat d’actuació que es dóna al successor. Que serà hereu.
O segons la disposició de béns a títol universal, fet que implica institució d’hereu, si es clara la voluntat del testador
2.4.. El legatari de part alíquota.
Regulat a l’art. 427-36 CCCat, significa que el legatari se li atribueix una part proporcional del total del patrimoni.
Seria com un hereu, però se il han d’aplicar uns criteris per a distinció.
Si el legatari és únic, en realitat seria hereu universal amb la seva totalitat.
El llegat amb part alíquota pot no ser accessori, perquè pot ser pagat amb béns de l’herència a un valor igualment extrahereditari.
2.5.. L’hereu instituït en usdefruit.
Regulat a l’art. 423-5 CCCat.
Si l’hereu amb usdefruit no concorda amb hereu universal, però si després de la mort de l’hereu, s’ha instituït un hereu universal segon, l’hereu usufructuari passaria a ser fiduciari i per tant fideïcomissari.
En aquests casos es designa un hereu i un usufructuari, si mort l’hereu passarien als hereus intestats del causant, i no al usufructuari.
La base del dret successori s’organitza en torn del títol d’hereu. En la successió intestada la llei crida als hereus del causant, certs parents del difunt. En successions amb pacte de successió es fa un pacte hereditari entre les parts. I en la successió testamentaria, el testament conté necessàriament la institució del hereu.
Quan es produeixen excepcions a aquesta norma general, neix la necessitat de crear la institució d’hereu, per donar validesa al testament. La excepció més corrent que pugui passar és: el nomenament d’un MARMESSOR universal, i a partir del qual les legataris poden adquirir l’herència.
Per això és necessari que el testador nombri o confirmi un hereu, o marmessor universal.
1.2.. La possibilitat de distribuir tota l’herència en llegats: la
successió sense hereus.
Tot i ser essencial l’existència d’una persona que executi la voluntat del causant, aquesta funció la pot realitzar l’hereu o el MARMESSOR UNIVERSAL, o bé, la possibilitat de distribuir tota l’herència en legats, i que finalment, fa que en realitat l’hereu no sigui tant necessari.
L’hereu i el marmessor universal poden coexistir en la successió, i llavors el marmessor assumeix les funcions executives i l’hereu adquireix els béns hereditaris.
Així, la figura de l’hereu acompleix a dos funcions essencials: la d’executar la voluntat del causant, i fer seu el patrimoni hereditari, de manera que no quedi cap bé sense destinatari. Però si aquesta figura no existeix, podem veure que les seves funcions les pot realitzar una altra persona.
Segons l’art. 423-6.5 CCCat, si es normen un marmessor universal sense institució d’hereu, los béns no disposats corresponen al legataris per parts iguals, per tant, si s’ha nomenat un marmessor universal i algun legatari, sense institució d’hereu testamentari, s’exclou la successió intestada, de manera que si queda algun bé del qual per testament s’ha disposat, aquest es reparteix entre els legataris per parts iguals. És una espècie d’increment a favor dels legataris, que requereix la falta d’hereu i el nomenament del marmessor universal.
Si fa falta l’hereu, es planteja la qüestió de qui succeirà en l¡els deutes del causant. No serà deutor marmessor, que es el mer encarregat de pagar els deutes. Tampoc el legataris, que són adquirents singulars de béns; els deutes podran afectar-los i reduir o inclús suprimir el seu llegat. I tampoc es pot considerar com a deutor a l’herència, ja que no té personalitat jurídica.
Supòsit de responsabilitat sense deutor: els béns hereditaris responen del compliment de les obligacions del causant, sense que existeixi un deutor personal.
2. La universalitat del títol d’hereu.
El títol d’hereu és universal, això vol dir que l’hereu succeeix en tot el dret del seu causant, l’hereu succeeix en l’actiu i el passiu, és a dir adquireix tant els béns com els drets de l’herència.
Així doncs la universalitat del títol d’hereu segons l’art. 411-1 CCCat, s’ha d’entendre com:
a) Que l’hereu adquireix un tot (béns, deures i obligacions), i no únicament algun o alguns béns singulars de l’herència.
b) Com que pot implicar la totalitat, l’hereu succeeix en tot el dret del seu causant.
c) La universalitat pot no ser total, sinó que també pot ser parcial, i aquesta parcialitat no és incompatible amb la idea d’universalitat. Si en la successió concorren simultàniament una pluralitat d’hereus, adquireixen el patrimoni hereditari en proporció a les respectives quotes.
d) La universalitat encara que sigui total, no exclou que es puguin extreure béns de l’herència per a disposar per via d’un legat, és a dir, pot heretar l’hereu una universalitat, però no vol dir que el causant deixi llegat.
3. Els principis d’incompatibilitat de fonaments
successoris, i de preferència del fonament
voluntari.
Aquest principi parteix de la idea de la doctrina clàssica del principi “nemo pro parte “ que es defineix com la incompatibilitat entre el testament i la successió intestada, com a conseqüència entre l’hereu i l’hereu efectiu. Aquesta era raó de que no hi havia testament sense institució d’hereu efectiu.
Però així, des del moment en que es trenca l’equivalència entre testament i institució d’hereu, és diu que la successió intestada tan sols pot tenir lloc en defecte d’hereu instituït, i aquest és incompatible amb l’herència i amb la successió testada.
Els principis que formulen aquesta incompatibilitat són:
a) La successió intestada és incompatible amb la successió testada universal.
hagi nomenat a algú altre per a que sigui hereu posterior, i anul·li la causa del primer.
Les conseqüències d’aquest principi exceptuant la salvedat dels hereus fideïcomissaris, és la consideració de l’hereu vitalici, la no admissió de condició resolutòria ni de terminis suspensiu ni resolutoris. I l’art. 461-3. que parla de la irrevocabilitat de l’acceptació de l’herència i que aquesta acceptació no pot fer-se ni sota plaç ni condició.
Lliçó 17: El procés d’ADQUISICIÓ de l’herència.
1. LES FASES DE L’ADQUISICIÓ DE L’HERÈNCIA.
L’adquisició de l’herència no és automàtica amb la mort del causant, sinó que exigeix una sèrie de tràmits i formalitats. Unes fases en el procés d’adquisició de l’herència, que són conceptualment diferenciables:
I. La obertura del procediment que té lloc en el moment de la mort del causant. I amb l’obertura ja podem conèixer la designació de l’hereu realitzada pel causant, o per la norma legal.
II. La vocació o crida a l’herència , on es fa la crida a l’herència de forma potencial, els cridats han de saber si estan legitimats o no per a acceptar-la.
III. La delació , efecte de la vocació, que consisteix en atribuir al cridat la possibilitat immediata de succeir mitjançant l’acceptació.
IV. La acceptació , que constitueix la declaració unilateral de voluntat del cridat que vol assumir la qualitat d’hereu i adquirir l’herència.
Encara existeix un últim moment derivat de la adquisició de la possessió de l’herència, com un fet que ha d’ adquirir-se materialment, no deriva de la sola acceptació, sinó la possessió hereditària.
Prèviament es necessari ocupar-se de la situació de l’herència mentre es completa aquest procés, des de l’obertura de la successió fins a l’acceptació, que seria la anomenada HERÈNCIA JACENT.
2. L’HERÈNCIA JACENT.
L’adquisició de l’herència tan sols es produeix mitjançant l’acceptació, a diferència d’altres ordenaments jurídics, que amb la sola mort del causant ja s’adquireix. Així per tant amb la necessitat de que concorri l’acceptació de l’herència es precedeix la necessitat de que existeixi un període de temps durant el qual els béns es troben sense titular.
Aquest període es l’anomenat herència jacent, és la situació en la que es troba el patrimoni relicte des de la mort del causant fins a l’acceptació´ per
1.. L’administració de l’herència jacent.
S’ha de tenir present que la mort del causant no paralitza el patrimoni hereditari, sinó que les diverses relacions jurídiques que el composen continuen funcionant.
Aquesta administració pot correspondre a tres persones diferents segons les seves qualitats:
• HEREU.
L’hereu pot realitzar, abans de l’acceptació, acte d’administració de l’herència, i la realització de tals actes no implicarà acceptació si amb ells no es pren el títol d’hereu. L’art. 423-14.1 CCCat, permet a l’hereu instituït sota condició suspensiva, mentre aquesta no es compleixi obtenir la possessió provisional de l’herència per a que l’administri.
- El Causant hagi designat un ADMINISTRADOR.
Pot ser per altra banda que el causant hagi designat directament un administrador d’aquest cabdal relicte, sense el càrrec de marmessor, sinó que ho hagi fet segons:
- L’atribució implícita de funcions que li són inherents a una determinada crida successòria, o l’encàrrec fiduciari per a l’elecció d’hereu.
- O designant de manera directa a un administrador.
- Administrador judicial.
En aquells casos que ni l’hereu ni el designat pel causant volen dur a terme l’administració.
3. LA DESIGNACIÓ DE L’HEREU.
La designació de l’hereu consisteix en el nomenament d’una persona com a successora d’una altra. I llavors es produeix una limitació en els possibles successors del causant.
En general tampoc té una gran transcendència, per té un caràcter bilateral o plurilateral, que el fan irrevocable, por tant la designació d’hereu gaudeix de plena eficàcia jurídica, tal i com es manifesta en el fet que la premoriència de l’hereu no es obstacle a la transmissió dels drets successoris.
4. L’OBERTURA DE LA SUCCESSIÓ.
La successió s’obre amb la mort del causant o la declaració de fallida d’aquest.
Així és amb la mort del causant que les seves relacions jurídiques queden sense titular, i com a conseqüència, determina el moment en que s’ha d’obrir la successió.
La successió s’obre en el moment de la mort del causant, en el lloc on ha tingut l’últim domicili.
- El moment de la mort del causant determina, tota una sèrie de circumstàncies que influeixen decisivament en el curs del fenomen successori.
- La capacitat de l’hereu es determina en relació al moment de la mort del causant.
- Els efectes de l’acceptació i la repudiació de l’herència es retrotreuen a la mort del causant.
- La mort del causant determina el termini màxim per al compliment de la condició testamentària.
- Discrimina les persones legitimades per a impugnar el pacte successori.
- L’obertura de la successió, és el moment en que l’heretament desplega els seus efectes en relació amb l’hereu.
- (^) També és el moment per determinar el dret del cònjuge vidu i del convivent a succeir intestat, i la quarta vidual.
- Constitueix a més el termini per poder repudiar l’herència, i el període màxim de duració de la comunitat hereditària.
5. LA VOCACIÓ.
La vocació és la crida a una persona per a succeir a un determinat causant. La idea de crida significa que una persona hagi estat designada com a possible successor, ja sigui en testament, heretament o per llei. I que a més té CAPACITAT per a succeir.
La vocació és la crida efectiva del designat com a conseqüència de l’obertura de la successió.
Per a que es produeixi vocació, es requereix la concurrència dels següents pressupòsits:
- La prèvia designació del cridat, ja sigui a títol voluntari o per llei.
l’hereu instituït sota condició suspensiva.) que fins que no es compleixi amb la condició o el naixement i la majoria d’edat per poder heretar no es produirà la delació.
C. DELACIÓ EVENTUAL: aquesta té lloc quan es crida a una persona de forma principal i una altra que la pugui substituir, per al cas que aquella no pugui arribar a acceptar l’herència.
D. DELACIÓ SUCCESSIVA: apareix quan es nombra un hereu, però després un altre que adquireix l’herència en primer lloc.
La vocació i la delació poden concorre per títols diferents en una mateixa persona. També es possible que una persona sigui cridada per un mateix títol però amb parts diferents a les de l’herència. En aquest cas, l’art. 461-2.2 CCCat, estableix que l’acceptació d’una comporta la acceptació de les altres, com a conseqüència dels principis de universalitat i de incompatibilitat entre successions universals.
La delació té naturalesa personalíssima, ja que es transmissible per un títol que no sigui el de mortis causa, encara que els creditors de l’hereu puguin exercir-lo. I a més no pot tenir contingut econòmic o valor patrimonial. No pot ser per tant un objecte de contracte, ni de valoració econòmica, ni tan sols a efecte de càlculs de la llegítima.
El ius delationis es transmissible mortis causa als hereus, de manera que el cridat que ha mort sense haver acceptat o repudiat l’herència, transmet aquest dret als seus propis hereus, segons l’art. 416-13.1.
Aquest dret es configura així en tant que en realitat no és un dret sinó una qualitat del ius delationis de ser transmès, ja que quan el cridat mort, l’herència no passa als ulteriors hereus del primer causant, sinó als hereus del cridat.
Lliçó 18: La Capacitat SUCCESSÒRIA.
1. LA PERSONALITAT JURÍDICA.
L’únic requisit de capacitat que s’exigeix a una persona per a poder succeir a una altra per causa de mort es tenir personalitat jurídica. És a dir, capacitat jurídica o aptitud per a poder ser titular de relacions jurídiques, que s’aconsegueixen amb el naixement. Així mateix doncs, amb relació a les persones físiques, l’art. 421-1.1 CCCat disposa que tenen capacitat per a succeir totes les persones que en el moment de l’obertura de la successió ja hagin nascut o hagin estat concebudes i que sobreviuen al causant, ja que en relació amb matèria de commoriencia, segons l’art. 211-2, so una ha sobreviscut 72 hores més que el mort amb commoriencia, el que sobreviu rep l’herència però uns supòsit que s’ha d’aplicar en altres supòsits per mort per accident.
Tenir personalitat jurídica és el requisit indispensable per a succeir, amb independència de quin sigui el fonament jurídic pel que s’ha de regir la successió. La capacitat exigida és superior a la mera capacitat jurídica.
I com a regla general l’atorgant d’un pacte successori ha de ser major d’edat, i tenir plena capacitat d’obrar. Si un atorgant de pacte successori tan sol té la condició d’afavorit i no se li imposa cap càrrega, pot consentir en la mesura de la seva capacitat natural, o per mitjà dels seus representants legals o amb assistència d’un curador.
En quant a les persones jurídiques, tenen capacitat jurídica des de que es constitueixen legalment, moment a partir del qual adquireixen també capacitat successòria, tenen capacitat per a succeir les persones jurídiques que estan constituïdes legalment en el moment de l’obertura de la successió.
2. LA COÈXISTÈNCIA ENTRE EL CAUSANT I EL DRETHAVENT.
Per a succeir a qualsevol causant no n’hi ha prou amb el gaudi de personalitat jurídica, sinó que és essencial que es sobrevisqui al causant.
2.1.. El nasciturus.
Establert a l’art. 412-1.1 CCCat, pel qual tenen capacitat per a succeir no tan sols els nascuts, sinó també els ja concebuts en el moment de la mort del causant.
Per això la legitimació del nasciturus per a succeir pot generalitzar-se a tots els casos. I com a mesura general d’assegurança del seu naixement, es permet la suspensió de la partició, tant en els casos de concebut com en els casos de fecundació assistida post mortem.
