Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Prepara tus exámenes con los documentos que comparten otros estudiantes como tú en Docsity
Encuentra los documentos específicos para los exámenes de tu universidad
Estudia con lecciones y exámenes resueltos basados en los programas académicos de las mejores universidades
Responde a preguntas de exámenes reales y pon a prueba tu preparación
Consigue puntos base para descargar
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Comunidad
Pide ayuda a la comunidad y resuelve tus dudas de estudio
Ebooks gratuitos
Descarga nuestras guías gratuitas sobre técnicas de estudio, métodos para controlar la ansiedad y consejos para la tesis preparadas por los tutores de Docsity
Asignatura: Classicisme i manierisme, Profesor: Carme Narváez, Carrera: Història de l'Art, Universidad: UB
Tipo: Apuntes
1 / 57
Esta página no es visible en la vista previa
¡No te pierdas las partes importantes!
Avaluació
Primer examen parcial 40% (12 Abril)
Analitzar 5 imatges : 1’5p
Analitzar una obra: 2’5p
*aquesta primera part queda eliminada per al següent parcial.
Segon parcial 60% (9 Juny)
Identificacio 5 imatges: (0’3) 1’5p
Analisis d’una imatge: 2,5 p
Pregunta sobre la lectura obligatoria: 2p
1. Itàlia en el context europeu del segle XVI _classicisme:_* referent d l'art clàssic. _manierisme_* : 'a la manera de' imitar a un artista i no la natura.
Vassari al pròleg estableix cronologia: una primera edat (infantesa - l'art del trecento, primers intents de recuperar l'art antic), segona (joventut - primers artistes del renaixement: Brunelleschi, Alberti, Masaccio..) i tercera (maduresa - 'una terza maniera', la fita final, model de perfecció màxima. El referent màxim és Miquel Àngel. Imitar la perfecció que havien aconseguit a les obres Miquel Àngel o Leonardo, Rafael)
L'evolució de les arts va ser possible, a part del context, per la teoria artística que ajuda a difondre el pensament. Tractat de pintura d'Alberti, es difon a les corts italianes sobretot al segle XVI, els 10 llibres d'arquitectura de Vitruvi no serà conegut fins al segle XVI. La difusió dels models antics és plena a partir del segle XVI. Els artistes han abandonat la condició d'artesans i coneixen les fonts clàssiques, les fonts o la teoria artística que s'ha plantejat al segle XV. A més, han proliferat per Itàlia als cercles humanistes, que son els que donen la feina! Al segle XVI esclata el que s'havia plantejat al segle anterior.
1.1 Condicions materials, culturals i politiques Falta
La península itàlica es veu condicionada per la difusió de la cultura de l'humanisme, que arribarà pràcticament a la totalitat de les corts itàliques. El renaixement fora d'Itàlia es comença a estendre al segle XVI. El nou segle, fa evident un doble fenomen que resulta contradictori: d'una banda, la consolidació de l'art renaixentista, amb influències clàssiques, amb un procés d'alta qualitat de les produccions, amb una major difusió de les fonts literàries i artístiques; però per un altre cantó, en alguns nuclis de pensadors hi ha una posada en crisis d'alguns d'aquests valors, crisi de les mentalitats = esgotament en buscar la perfecció del moment clàssic. Aquesta perfecció ja s'havia assolit en alguns artistes (Miquel Àngel, Andrea Mantegna..) paradoxa per la sensació d'angoixa dels pensadors del segle XVI, que es veu augmentada pels fets històrics, que tenen dos punts principals de preocupació:
Aquest període de crisi, incertesa, la manca de noves fronteres un cop assolides les vies de perfecció, determina canvis en el camp del pensament i les reflexions filosòfiques. inicis s. XVI tirant a un caràcter més pragmàtic, Niccolo Machiavelli (1469 - 1527) l'obra culminant és 'El Príncep' (1513) escrita per aquest intel·lectual que havia adquirit una llarga experiència gràcies als oficis que havia tingut en càrrecs de responsabilitat. 'El Princep' recrea la necessitat d'un governant que sigui inhumà i despietat, que justifiqui que qualsevol cosa és necessària per un interès. S'allunya dels postulats filosòfics que s'havien postulat fins al moment. Suposa una ruptura en el pensament del quattrocento. Això queda reflectit per Baldassere Castiglione (1478 - 1529), també intel·lectual, al servei d'algunes de les famílies més importants de les capitals italianes (Milà, Urbino, Màntua), traurà unes conclusions del paper que ha d'adoptar el perfecte cortesà en un món on sobreviure a les intrigues és necessari. Basant-se en la filosofia antiga, elabora 'El Cortesà' (1528) on diversos homes plantegen quines son les actituds, petits trucs del dia a dia, són necessaris per un personatge. En un dels diàlegs dos personatges discuteixen en que és més important, la pintura o l'escultura.
interior, va arribar al límit amb Juli II. L'església necessitava diners, i comença amb les indulgències (perdonar pecats a canvi de diners). Aquesta promulgació d'indulgències realitzat pràcticament a tota Europa escandalitza a Martí. Així que decideix publicar 95 tesis, en els quals Luter qüestiona l'autoritat del pontífex. Al 1518, n'afegeix 2 més i les envia directament a Roma, les transmet directament al Papa i ja l'avisa que no es retractarà. I d’aquí prové el que coneixem com La Reforma Luterana.
El que planteja és la idea que l'home / dona, és per naturalesa pecador, i que aquest perdó dels pecats només és la gràcia divina el que el pot exercir. desacredita la confessió, és el pecador el que s'adreça a Déu, i més enllà de la misericòrdia divina la resta de sagraments com a distribució d'aquesta gracia es qüestionen: la predicació no és necessària perquè el creien pot llegir i fer les seves pròpies conclusions. Considera innecessària la confessió, la distribució del missatge diví, l'eucaristia... alguns dels dogmes més importants. Acusant la devoció que hi ha vers les figures sagrades. Aquesta conseqüència, suposa que el pecador queda lliure dels seus pecats sense ser necessari el paper entremig de l'església, i això preocupa al papat. El successor de Juli II, Lleó X, considera herètiques 41 de les preposicions de Luter i l'excumulga el 1520. Luter ho crema públicament davant de la Universitat on feia de professor, i a partir d'aquí s'inicia una guerra oberta, on es formen els dos bàndols.
El conflicte s'agreuja entre 1520 - 1521, fins al punt que el 1521, Carles V convoca una assemblea amb tots els prínceps alemanys, la famosa Dieta de Worms , on comença a tenir adeptes a les corts alemanyes, moguts per la inamerssió de l'emperador. Luter es mante en la seva posició, i la seva fama augmenta encara més. Això facilita que alguns dels prínceps alemanys a mantenir-se en contra de Carles V, i per la impremta, per la publicació de les 97 tesis que a més van acompanyades amb imatges de burla, i això fa que aquestes idees s'estenguin. Els alemanys van en contra d'un príncep estranger, per tant no li costa gaire a les corts alemanyes posar-se en contra de Carles V i donar-li suport a Luter. Per tant molts prínceps alemanys fan costat a Luter, i aquí esclata bé el conflicte. Una nova dieta el 1529, que s'alçen unes 14 ciutats alemanyes per recuperar el pensament luterà.
Pau amb França i es crea un exercit d'espanyols i francesos per anar contra els alemanys que feien costat a Luter, la Batalla de Mühlberg. Després es promet que es celebrarà un concili per revisar bona part de les demandes de Luter, a partir d’aquestes promeses, l'emperador signarà la pau d'Augsburg el 1555 , i a partir d'aquí, Carles V reconeix el protestantisme , l'equipara a la religió catòlica, acceptant que cada príncep pugui triar la religió que vulgui, i amb aquesta pau es posa fi al conflicte religiós. La necessitat de posar fi, dona lloc al Concili de Trento.
L'església afavorirà que es produeixin reformes enfocades a revisar els vots que fan els religiosos, per això neixen els carmelitos descalços.. sorgeixen noves congregacions religioses , per tornar al rigor, la castedat, que s'havien plantejat però que s'havien relaxat. Un d'aquests nous ordres religiosos, és el dels 'jesuites' , l'ordre de Jesús 1534 fundat per Sant Ignasi de Loiola , i aquests poc a poc arribaran a tot el món. Amb l'obediència cega al papa, necessitat de restablir l'autoritat papal, i seran ells els majors defensors del Concili de Trento que celebra l'ultima sessió el desembre de
1563. L'objectiu principal era aclarir i fixar els dogmes, eucaristia, devoció dels sants i la confessió. D’alguna manera seguien amb l’objectiu de voler frenar el luteranisme.
Es va celebrar en diverses sessions. Imatges religioses : pretenia lluitar contra la idolatria, que hi havia en molts segments dels nivells més baixos dels fidels, la veneració d'algunes imatges.. però al mateix temps feien falta, per tant es busca l'equilibri.
Això s'unia amb la extensió d'imatges paganes, mostrades a partir de nuus, i es donen molta importància en les ultimes sessions a les imatges (els Medici - religió pagana). De les imatges diu que cal que siguin mostrades de manera que serveixin com a adoctrinament, que l'art sigui el mitjà de transmissió, el vehicle, per tant no poden ser impures, han de representar als sants de manera adequada, sense caure en excés, de manera adequada, i mantenir el decòrum en els imatges.
El concepte de decòrum (= inadequat) tindrà molta incidència a partir d'aquesta sessió, concepte usat per Vitruvi al seu tractat d'arquitectura, parlant d'acabaments, proporcions... El concepte serà usat per parlar de les imatges que són adequades o inadequades, i una de les primeres vegades que s'usa x mostrar algo inadequat és en el Judici Final de la Capella Sixtina de Miquel Àngel , no perquè apareguin nuus, a les pintures paganes aquestes imatges nues poden ser, però la de Miquel Angel estava a la capella de l’Estat pontifici, es celebrava missa al altar del costat i no podia haver Sant Pau nuu això és inadmissible. L'escàndol no esta en la nuesa, sinó en la utilització de la nuesa en diverses situacions. El control de la natura, vindrà a sumar-se el control que exerciran alguns bisbes a través dels decrets de Trento. Serà visible en el camp de les arts figuratives, i en l'arquitectura.
1.4. Els conceptes Classicisme i Manierisme
El renaixement no es un fenomen lineal, al llarg del segle XV i XVI, i això ho manifesta el propi s. XVI. No podem parlar d'una evolució, sinó de dos corrents que s'alternen al llarg de tot el segle i que a vegades se superposen.
Dualisme que sorgirà, a partir de l'aparició dels grans talents artístics, de Leonardo, Miquel Angel i Rafael, que seran els models de perfecció.
Al llarg del Quattrocento, el classicisme ja era un referent, la referència als models romans era la que havia fet possible l'aparició del nou model artístic, això arriba a la maduració absoluta a inicis del Cincoccento, Bramante es el referent arquitectònic, Miquel Angel en escultura, i Rafael com a pintor.
Classicisme (obra que pren model de l’antiguitat) El terme apareix al segle XVII, per Giovanni Piettro Bellori, per definir l'estètica de Caravaggio en front a la producció artística d'Itàlia del segle anterior. Per explicar que és Caravaggio, que és anticlàssic, i per contraposició l'art del segle XVI tenint a Rafael com a model, és clàssic. Concepte que te com a origen el terme ' Classicus ' terme que fa referència a la primera classe, ciutadà d'elit, un model a seguir. El concepte des de la seva gènesis, apareix com a cosa modèlica, un model a seguir, un model que ha anat variant al llarg de les diversos moments: en el Renaixement ple és tot allò produït per Roma, (les runes romanes) aquest referent varia, on el model no serà l'escultura romana sinó l'art hel·lenístic als segles XVI - XVII, de la mateixa manera que pel neoclassicisme el model és Pompeia, remetent-se amb les ruïnes del Parteno. No hi ha un únic model clàssic. Classicisme : terme aparegut en el s. XVII, impulsat per Giovanni Piettro Bellori (1613 - 1696):
Leonardo da Vinci (1452 - 1519) l'artista que inaugura el cincocento. És un final i un principi. És un artista que no s'identifica en un únic exercici de les arts, sinó que a part de pintor és inventor arquitecte, escultor, escenògraf i dissenyador... Artistes multi tasques. Aquesta naturalesa ve definida pel taller en el que es va formar: Andrea Verrochio , el qual ja feia pintura i escultura, ja es movia en els dos àmbits.
Leonardo té les seves aspiracions en el camp de la pintura, i això es veu definit en la gran varietat dels seus escrits, 'El tractat de la Pintura' plantejat per ser publicat. En aquests passatges Leonardo manifesta que és la més importants de les arts: ' La pintura es, sin duda, ciencia y legítima hija de la naturaleza... ' això explica la seva experimentació al camp de l'anatomia, botànica, van destinats a la pintura, per plantejar una pintura que sigui capaç de ser totalment expressiva. Ell volia conèixer més a fons la naturalesa per poder-la plasmar fidelment en la pintura, l’art més noble de totes.
Leonardo va ser incapaç de definir una pintura que plasmes aquesta ambició de fer una pintura mes imitativa i mes propera a la naturalesa. L’aconseguiment d’una bellesa perfecta a traves de la naturalesa, fet que va resultar impossible. L’intent de combinar la mimesis amb la execució de la bellesa perfecta, no tenia recorregut possible. Per tant veurem com els estudis de Leonardo van adreçats a aconseguir aquesta bellesa, finalment acaben plasmant una naturalesa idealitzada ja que no es possible combinar aquests dos fets.
És planteja el caràcter de Leonardo com el primer científic, per l'experimentació. Artista que experimenta com ningú altre ho havia fet, però no per el caràcter científic, sinó per plantejar els descobriments per q la pintura es mostres lo més realista possible. Gran paradoxa.
1452: naixement. Fill d'un notari i una camperola, neix a Vinci, proper a florència. El caràcter de ser fill il·legítim determina la seva formació, que no és intel·lectual. Autodidacta, de manera parcial, Leonardo no sabia llatí. La família es trasllada a Florència amb 17 anys, i és quan entra al taller de Andrea Verrocchio, i és aquí on es desenvolupa la llegenda (ja en aquest taller era un geni) Vasari diu que quan Andrea va veure com pintava da Vinci va deixar la pintura per dedicar-se a l'escultura (FALS! - històries de Vasari).
En algunes obres elaborades en el taller, si que s'hi veu un talent que es desmarca de la mà d'Andrea. Doble autoria.
2.1.1 L’obra Florentina
Andrea Verrocchio / Leonardo : El baptisme de Crist, Galeria dels Uffizi, Florència (1475 - 1478)
Per la delicadesa del cabell, seria identificable per obra de Leonardo, i no només ha intervingut amb la figura d'aquest àngel, sinó també en el paisatge de fons. L'estudi d'aquest paisatge i la tècnica amb la perspectiva aèria, serà la mateixa tècnica que farà servir Leonardo en altres obres que seran únicament de Leonardo.
En el moment en que Leonardo treballa en aquest taller, hi treballen altres artistes: Domenico Guirlandallo.
Leonardo està registrat el 1472, en el gremi de pintors, això vol dir que ja ha passat l'examen de mestria, i ja té llicencia d'obrir el seu propi taller. Però no ho fa. i segueix treballant sota les ordres de Verrocchio, assumint la responsabilitat de les seves pròpies obres.
Leonardo fara aportaciona importantantisimes a la pintura de la seva època, planteja una gran riquesa de continguts religiosos a la pintura de la seva època. Ús de la perspectiva aerea.
Leonardo da Vinci, Anunciació, Galeria dels Uffizi, Florència (1473 - 1475)
Anunciació curiosa pel format apaïsat de la tela, que probablement s'explica perquè és un encàrrec de tipus privat. Curiosa també per la situació de les figures, i per el marc on estan situades.
L'Arcàngel es presenta a Maria, llegint i que és interrompuda. Estava tant interessada en la lectura que amb la mà dreta senyala amb el seu dit el punt on s'ha quedat de la lectura, mentre que amb la mà esquerra saluda a l'àngel. Això sorprèn, perquè la Mare de Deu no presenta la submisa voluntat d'acceptació, sinó que es presenta amb naturalitat. És la primera de les madones de Leonardo que es definirà per la delicadesa, per el caràcter maternal. No tot és virtuosisme, el braç dret esta mal enganxat al cos, hi ha un estudi inadequat de l'anatomia. Les curiositats de la pintura s'estenen també en el paisatge: que té un sentit de profunditat enorme, i aquesta ve donada pel savi contrast de les zones il·luminades amb les fosques. Contrast de llum i foscor que aporta un gran sentit de profunditat. Amb una tonalitat blavosa hi ha cm unes muntanyes al fons. La taula està inspirada per un sarcòfag de la família Medici realitzada per Andrea Verrocchio.
Obra que encara mostra una gran influencia del seu mestre però que en realitat es tracta d’una autoria solitària de Da Vinci, mostrant reptes com la representació del paisatge. En aquest cas mostra el tema de La Anunciació, un tema en el qual la renovacio iconografía es representa molt bé. La imatge de la Mare de Deu també es tracta d’una imatge renovada, revestida d’una gran dignitat. Model d’una Madonna que farà servir d’ara en endavant, es tracta d’una madona idealitzada i neoplatònica. Les seves madones son delicades i amb una irreal bellesa.
El treball de Leonardo da Vinci amb la tècnica de la pintura a l’oli és molt important ja que li permet molts recursos tècnics per dur a terme la seva obra junt per poder entendre la tècnica de Leonardo “ sfumatto”. Permet un major apropament a la visió de les coses tal i com les percebem, en el cas dels paisatges de da Vinci, aquesta tècnica del sfumatto es imprescindible, i per poder dur-la a terme cal fer ús de la tècnica de la pintura a l’oli. Això capacita a Leonardo que tot i que no fes servir la perspectiva lineal, aconseguís igualment aquesta sensació de tridimensionalitat.
En aquesta obra destaquem el grau de detallisme del paisatge, de les flors, on es duu a terme l’Anunciació a la Verge.
Leonardo da Vinci , Adoració dels Mags, Uffizi (1481 - 1482)
Leonardo és un artista dubitatiu però també perfeccionista, i això explica molt dels seus inacabaments. Abandona Florència i es traslladarà a Milà. Es tracta d'una taula d'altar encarregada per un col·lectiu religiós. Tot i l'inacabament, el naixement de Crist no es tracta com un miracle sinó com un esdeveniment per la humanitat. Més per les conseqüències que té als homes que per les conseqüències de nivell teològic. Es segueix amb el classicisme de la composició piramidal, tant típica del Renaixement. El manierisme ho trencarà.
Els dos reis estan als peus de la Mare de Déu en actitud de reverència. Els personatges del voltant de la Mare de Déu, estan en forma d'hemicicle: configuren una mena d'absis que, en primer lloc, dona profunditat però al·ludeix a Déu com a centre de l'Univers. Les actituds dels que l'envolten reflexen els diferents sentiments: incredulitat, sorpresa, meditació (amb la figura tradicional del filòsof amb la mà aguantant-se el cap, en actitud de reflexió, situat a la part esquerra)
Es tracta d'un esdeveniment històric que té importància per a la humanitat. En els esbossos, observem la seva idea de profunditat. Les figures en lluita del fons, ho veiem amb les persones i els cavalls... pretenen al·ludir al concepte de furor (= nerviosisme, desasosiego, dins de la doctrina neoplatònica)
El naixement de Crist és un miracle, això ho veiem reflectit en la inquietud de la ment humana a partir de la batalla del fons. A Leonardo li interessa la epifania a traves de la visió del món, del pensament més humà. D’aquí les reaccions dels humans que envolten la figura de Maria i del fill.
El naixement de Crist genera una incomprensio total i una mena de caos per la incomprensio de la humanitat del que suposa aquesta intervenció. AQUÍ PODEM VEURE L’INTERÈS DE LA RENOVACIO DELS TEMES RELIGIOSOS.
2.1.2 L’Obra Milanesa
Leonardo no es troba a gust a Florència, hi ha monopolització de temàtica neoplatònica a partir del paganisme, de la mitologia, i no li agrada. Es trasllada a Milà al 1482.
Hi ha dos raons per explicar la seva marxa a Milà:
Leonardo da Vinci, Estudis per al monument de Francesco Sforza, ca. 1493
Aconsegueix heretar el govern de la ciutat gràcies a la defunció del seu sogre. No li pertocava governar però va maniobrar hàbilment. Posa en pràctica una política de monumentalització de la ciutat. Aquesta política serà continuada per Ludovico Sforza, conegut com 'Il moro'. Da Vinci es traslladarà a la seva Cort, juntament amb Bramante.
És en l'etapa milanesa quan Leonardo es dedicarà de manera extensa als seus estudis compatibilitzant-los amb les tasques que li encarregava Ludovico Sforza. Aquest és un dibuix, on da Vinci inverteix temps en l'estudi d'aquest monument que mai no s'arribarà a materialitzar. Leonardo utilitza dissenys del cavall encabritat de l'Adoració dels mags (aquest seria el precedent del cavall del monument).
Leonardo da Vinci, Estudis d'anatomia
No hem de perdre de vista que la finalitat d'aquests estudis és que siguin aplicats a la pintura. Leonardo vol entendre i plasmar el moviment de les persones i dels animals, com es produeixen els gestos, les expressions facials.. i per investigar aquesta qüestió, ha de conèixer com funciona el cos humà, com per exemple el dibuix del cor humà.
Pensem que en aquell moment no hi havia enciclopèdies amb anatomies il·lustrades. Aquest dibuix el va fer a partir d'una dissecció i d'amagat, ja que estava prohibit. Leonardo estudia manuals d'anatomia antics de Galè, per entendre el cos, parla amb cirurgians, amb experts.. i es dedica a disseccionar cadàvers.
Per fer les notes creïbles escriu de dreta a esquerra. És tanta la informació, que és impossible que quedés reflectit a les seves pintures.
Totes les informacions de les seves cerques les agrupa en diferents còdex, li dona a Francesco Melzi que els agruparà per temes: Atlanticus / Urbinas / Latinus.
Leonardo da Vinci, La Verge de les Roques
És un encàrrec d'una corferia. En aquest ha de pintar una Inmaculada acompanyada de dos profetes i àngels, i als laterals hi hauria de posar àngels i músics. Tal com veiem a la imatge, no ho compleix, i això li portarà problemes en els anys posteriors, ja que haurà de fer una segona versió de l'obra, la de la National Gallery.
Leonardo decideix utilitzar els evangelis apòcrifs , on diuen que la Sagrada Família, de camí a Egipte, es troben al nen vivint en la cova amb la Mare de Déu. Com interpretem la presència de l'àngel que assenyala a Sant Joan Baptista? Això és perquè aquest és el patró de la corferia que encarrega l'obra. Això representa a Maria com a mitjancera entre Crist i la humanitat, representa la immaculada concepció de Maria, St. Joan com a humanitat i Crist com a divinitat, exercint així el paper com a mitjancera.
Veiem representats uns lliris que són els símbols de la ciutat de Florència, ara bé, la explicació és que Sant Joan és el patró d'aquesta confraternitat. Les plantes com a atributs, tot al·lusiu a la figura virginal de Maria, l’aigua també al·ludeix a la puresa d’aquesta. La verge com un paisatge fantasmagòric i irreal on no ha arribat mai la mà de l’home, al·ludint al càntic dels càntics.
Leonardo dirigeix als seus ajudants, els germans De Prebis, sota la seva direcció seran els que realitzaran la segona versió, és un Leonardo que no ha estat executat per Leonardo únicament.
IZQ: Louvre(1483-1485) DCH: National Gallery (1489-1492) La del Louvre és millor, en el sentit de l'expressió facial de la Verge, el moviment. Utilització del sfumatto , més a la primera versió del Louvre que a la segona. Es tracta de la superposició de capes d'oli transparent molt fines, una a sobre de l'altra, fetes amb pinzells finíssims, que genera capes gairebé imperceptibles, això dona efectes esvaïts.
No hi ha una versió bona i una dolenta sinó que hi ha una primera versió i una segona versió, tot i que finalment va ser la pintura de la segona versió la que va ser penjada a la capella de la immaculada de la església de San Francesco fins el s.XIX, fins que un particular la va acabar venent a la National Gallery.
Leonardo està amoïnat per la perspectiva i n'estableix tres tipus: 1) Geomètrica de 2)color : quan més capes hi ha entre l'ull humà i l'objecte contemplat, més blavosa és la tonalitat; i 3) l'esvaïment de les coses quan més lluny estan de l'ull de l’espectador. El resultat, el veiem en aquesta obra del Louvre: el paisatge lunar, de dimensió estranya que aporta una posada en escena en la que l'espectador té la sensació de contemplar alguna cosa molt especial. Leonardo utilitza la tècnica del color i de l'esvaïment a traves de la tècnica de l’oli. Així aconsegueix l’sfumatto.
Es pensa que la obra del National Gallery es tractava d’una obra feta per Ambrogio de Predis , feta sota la supervisió de Leonardo, però desprès d’haver passat aquesta pintura pels raigs X si que demostren que una bona part esta elaborada per Ambrogio però que un altre bona part esta feta per Leonardo, tenint el compte el grau de detallisme botànic i la tècnica utilitzada del clarobscur.
Entre la versió del Louvre i la versio del National, veiem que hi ha els mateixos personatges però l’àngel del Louvre no assenyala a St Joan, fet que va comportar errors en la datació de l’obra.
Els personatges sagrats de Londres porten nimbes sagrats i St, Joan porta la vara cruciforme, fet que ens confirma la idea que això no es està fet per Leonardo. El fet que Leonardo no apliques aquests nimbes de santedat en la primera o en la segona versió es pel fet que Leonardo humanitzava els personatges religiosos. Per tant es una pintura retocada posteriorment a causa dels errors de lectura.
Leonardo da Vinci, Sant Sopar, Santa Maria delle Grazie, Milà (1495 - 1498)
Situat al refectori del convent de Santa Maria delle Grazie , convent protegit x la família Sforza. És un encàrrec de Ludovico Sforza. A dalt, on les llumetes apareix l'emblema dels Sforza. Ja al Renaixement és una escena molt típica dels refectoris dels convents. Ex:/ Els fets per Ghiraldaio i el de Castagno, i tot indica que Leonardo coneixia aquests dos models.
El Sant Sopar, a nivell de tipologia, ja havia estat establert per Andrea Castagno i Ghirlandaio , que l'acaben fent continuada en el menjador, pintant el mateix tipus d'arc en el menjador fictici representat. Leonardo farà el mateix: les parts pintades són una continuïtat de les parets del refectori, per tant hi ha una percepció forta de continuïtat. Hi ha una novetat importantíssima, i és que Leonardo col·loca a Judes amb els altres* , i no apartat com anteriorment. Abunda en el drama humà, en la denuncia d’ algú que és proper a Crist. Això a Leonardo no se li va acudir de bones a primeres.
Utilitza una tècnica equivocada, no utilitza el 'buon fresco' que hagués estat la correcte, sinó que pinta diverses capes en el guix una vegada sec amb el tremp i l'oli , i aquests materials no queden ben adherits. Està mal conservada ja al 1555.
Leonardo és lent i molt pensatiu, i això ho sabem pel testimoni de Bandello, que parla de com pintava el Sant Sopar, que ens diu que da Vinci pinta a cop d'inspiració.
Leonardo da Vinci, Estudis per a esglésies de planta centralitzada
Leonardo es dedicarà a altres àmbits, fent estudis d'edificis de planta centralitzada. Aquest terreny no li interessa tant, ara bé, és interessant per la influència de Bramante. La novetat és que per primera vegada mostra els edificis vistos des de dalt.
Fa estudis de caire urbanístic, i planteja una ciutat ideal, utòpica, a dos nivells: una ciutat al nivell subterrani, lloc per l'intercanvi, el comerç; i un altre ciutat, en un nivell superior on estarien els edificis públics i les cases de la noblesa i la reialesa, de manera que es distingeix de la ciutat funcional (a sota) i la bella (a dalt). Però tot això és mera invenció.
Leonardo da Vinci , Homo ad quadratum et ad circulatum de Vitruvi, 1492. És una modernització, la demostració que la figura humana és aplicable tant al cercle com al quadrat. És una imatge ja elaborada per Vitruvi que Leonardo modernitza, per al tractat de Luca Pacioli , un matemàtic, per al tractat de 'La Divina Proporció'.
Leonardo abandona Milà per la invasió dels francesos. S'estableix breument a Venècia i torna a Florència posteriorment. Aquesta ciutat està en crisi, ara bé està emergint el talent de Miquel Àngel.
Segons Vasari , la Gioconda és el retrat de la esposa ( Lisa Gheradini ) del mercader florentí de cognom Francesco de Giocondo. Això és mera hipòtesi. El cas és que Leonardo no es va separar mai d’aquest quadre. És quelcom molt estrany, perquè si reps un encàrrec per a fer un retrat, el retratat està durant molta estona al davant. Leonardo se’l duu a França i, segons Vasari, Leonardo mai el va donar per acabat.
Els retocs que li va anar fent Leonardo, van fer que quedés poc de la dona inicial. Els historiadors els resulta molt antipàtica. Hi ha poca informació.
La tècnica emparada és l ' sfumatto , superposició de moltes capes d'oli fetes amb un pinzell molt finet, que dona com a resultat aquesta atmosfera difusa. El traç és gairebé invisible.
Hi ha molts trets inacabats o indefinits: no té celles, ni comissura dels ulls definida. Sembla una mirada ansiosa o bé melancòlica, el mateix passa amb la comissura dels ulls. Quan una figura no té una forma definida i tendeix a la melancolia és tradueix en un èxit.
El gest i la posició de les mans resulta poc expressiu. En el paisatge del fons, Leonardo ha anat plantejant la perspectiva aèria , el resultat són paisatges fantasmagòrics, verdosos - blaus que fan que les muntanyes semblin meres aparicions. En aquest paisatge es dona una altra circumstància: els paisatges de dreta i esquerra no son complementaris, hi ha diferents en quant al punt de vista. El tractament és el mateix en quant a perspectiva i tonalitats.
Això crea desequilibri i incapacitat per part de l'espectador de centrar la informació que dona a l'artista, això que és tan subtil, és el que reforça el ministre de (noseque) que diu que 'alguna cosa en la figura femenina no queda d'acabar definit'.
D'altra banda, la tipologia de retrat tradicional, Leonardo no innova pel que fa a l'esquema. La Gioconda no ha estat mai restaurada ni netejada. Hi ha pànic per a sotmetre-la a la neteja perquè el mite diu que es podria esborrar.
Sorpresa de l'altre retrat : quan li treuen el vernís negre veuen un paisatge. Tot apuntava que és una còpia d'un deixeble de Leonardo, seguint el mateix mètode de dibuix. Al Prado han arribat a la conclusió que són dos retrats fets en paral·lel i no una còpia a posteriori.
Curiositat en el cartró, joc de mirades, el nen i sant joan baptista es creuen mirades, Sta. Anna té un gest gairebé imperceptible. Detall que remet al recordatori que hi ha esdeveniments que remeten a la determinació dels fets plantejada per la divinitat, hi ha coses que escapen a la raó humana. Inútil que els homes intentin entendre aquest plantejament. És interesant tenir present aquest cartró perquè Leonardo farà una obra definitiva amb canvis substancials.
Context : substitució del monarca a França, el qual crida a Leonardo perquè torni a ser pintor de la cort, aquesta obra la realitza a Milà. En aquesta etapa farà viatges a Florència i atén a encàrrecs florentins. En aquests anys viatja entre Florència i Milà. Prefiguració de la figura de crist, sant joan ha sigut canviat per un corder, símbol de la passió de crist, la mare de Déu el mira de forma amorosa i al Louvre està sentada sobre Sta. Anna, com a símbol de l’Església. La mare de Déu intenta que no agafi el corder, perquè es conscient de l’inevitable destí del seu fill, que és morir a la creu. Es planteja com un establiment gràfic del manierisme. Dificultat buscada dels artistes intentant introduir de manera clara el moviment, gesticulació com a base de moviment, gestos forçats per expressar diversos passatges que succeiran posteriorment. El moviment violent ha de significar la decisió de qualsevol mare, el seu sentiment d’angoixa. Leonardo es un convençut de que la gesticulació mostra les expressions de les figures.
Aquest període de Leonardo a Milà, rep l’encàrrec de dur a terme una escultura eqüestre. Figura del condotiere que no s’arribarà a fer, aquesta vegada no dedicat als Sforza.
Les últimes pintures de Leonardo plantegen força polèmiques. De fet els originals s’han perdut i conservem les còpies, per exemple Leda i el cigne feta segurament per Francesco Melzi (hereu de tots els manuscrits) o Salai. Evidenciem que la manera d’elaborar el rostre es clarament deutora de Leonardo i aquesta es una altra obra que planteja els fonaments de la pintura serpentinata , bàsica en la concepció de determinats estilemes. Ondulacions clarament artificials.
Leda i el cigne****.
El tema de les còpies fetes per deixebles, en el cas de Leonardo constitueix un mal de cap. Pel que coneixem no només són copies autoritzades, sinó revisades pel propi mestre. Aquestes són fonamentals per a tenir constància de les obres originals de Leonardo. Suposadament feta per Cesare de Sesto, l'altra és de Salai però s'allunya més. Perquè un tema mitològic? És una excepció dins del repertori de Leonardo.
El tema que reprodueix la metamorfosi de Júpiter en Cigne per seduir a Leda a la qual fecunda. D'aquesta naixeran Càstor i Pòllux (unió), i de l'altre on en naixeran Helena i Clitemnestra (que simbolitzen la desunió). Tema que es presta a un enorme erotisme, això s'aconsegueix amb la sinuositat de Leda, també amb l'alçada de la dona al signe. Aquest ziga-zaga ( 'sarpentina' ) que fa el perfil de Leda, seria el precedent de la figura serpentinada de la pintura manierista. Leonardo torna a abandonar Milà per anar a Roma. Coincideix amb Miquel Àngel i Rafael. En principi, Sant Joan Baptista, que s'hauria convertit en un
Bacus, afegint-li a posteriori un altre Sant Joan, molt característic, no se sap gairebé res. Francesc I, monarca francès, crida a Leonardo per a treballar a la Cort. Hi viurà els seus últims anys de la vida. Això explica que moltes de les seves obres es conservin en l'actualitat a museus francesos.
2.2. Miquel Àngel: primera etapa florentina ( c****. 1490- 1505)
És probablement un dels artistes més complets a la historia de la humanitat, en els tres àmbits de les belles arts. Especialment en l’escultura, on especialment manifesta com activitat a la que es considera més identificat. Les obres pictòriques que elabora són obres de nova originalitat, fetes a contracort obligat pels papes. Miquel Àngel és un fenòmen artístic difícil d’explicar, home nascut en una familia relativament acomodada. Neix a Caprese.
La seva formació inicial no era excessivament intel·lectual, però el pare ràpidament el va enviar a Florència perquè s’instaurés al talles de Granacci. Les fonts bàsiques de Miquel Àngel són dues, la d’Ascanio Condivi, deixeble per un temps de Miquel Àngel que es reconvertirà en humanista i es farà el seu amic per fer una llarga entrevista, de la qual sorgirà la vita de michelagnolo Buonarotti. Que sigui una font documentada vol dir que tot sigui cert, Miquel Angel igual que motla gent transgiversa la realitat, com tot aspecte bàsic de la realitat es necessita certa distancia dels fets. Quan Vasari^1 fa la vida de MA es basa en Condivi, a la primera edició apareix tot i no estar mort. Vasari només parlava dels artistes que estaven morts, tot i així l’inclou. Tornarà a aparèixer a l’edició de 1568, té un coneixement directa amb ell, amplia la informació i utilitza molts passatges de la biografia d’Asccanio Condivo. Hi ha una tercera font que es la de Francisco de Holanda, que contacta amb Miquel Angel quan està pintant el judici final. Elaborarà una serie de reflexions de plantejaments sobre la tècnica artístic. A nivell biogràfic Condivi i Vasari, tècnicament Francisco de Holanda.
(falta)Va estar al taller de Domenico Ghirlandaio, del qual passarà a l’escola d’escultura oberta per Llorenç el Magnific, va col·locar com a direcció a Bertoldo. És un taller on els aprenents es dediquen copiant peces antigues escultòriques.
Miquel Àngel té una vida llarguissima, va morir amb 89 anys. Dilatada etapa artística. La seva primera formació en l’ambit pictòric acabarà derivant a l’escultura. Escola on oferien classes pels joves amb talent escultòric. Entenia que la formació dels joves aspirants a escultors havien de estar basades en la còpia d’escultures antigues. Llorenç entra en contacte amb Miquel Àngel a partir del descobriment que fa Bertoldo del seu talent. A partir d’aquest moment Llorenç demanarà al seu pare que MA visqui amb ell i rebrà una formació humanista. Formació que marcarà el futur de Miquel Àngel, el que tutelava el contingut dels aprenentatge d’aquest nens era Angelo Poliziano.Transment la idea d’una doctrina basada en el pensament de Plató.
Les obres de joventut evidenciaran aquest neoplatonisme, moderat per la influencia que van exercir sobre d’ell Girolano Savonarola. Savonarola va començar a llençar suflames contra els Medicci, contra un art que difonia imatges paganes. Aquest missatge va fer metlla en Miquel Àngel, li causa un gran impacte, ell és un home molt pietós, hem d’entendre la seva mentalitat com una barreja
(^1) En aquella época es feien les biografíes quan artista havia mort.
